Tabac? No, gràcies.

Avui dia 30 de maig, però sis anys enrere, comencí un repte personal: "deixar de fumar". Tenia molta por, molt dubte, molta inseguretat i poca fe en aconseguir-ho. Ara puc dir que ho he conquerit: "Soc un ex-fumador".

Puc afirmar-ho perquè no sols "no en ve a la memòria", ni patisc ànsia, sinó que a més a més, me molesta la imatge del fumador i sobretot, el fum del tabac i més encara, el fum fumat, tant com l'aire respirat del llocs closos -com diria Josep Pla en El Quadern Gris", [1918-25 de març] al justificar la no assistència a l'Església ni tant-si-val els diumenges i festes de guardar-.

Estigué quaranta anys fumant dues caixetes diàries de cigarretes. Comencí molt jove a provar i a fumar circumstancialment una cigarreta ara i adés, quasi sempre per invitació, donat la mancança econòmica que patia. Però al setze anys comencí el viatge comercial a l'ombra d'una empresa tèxtil que pagava despeses i com era de rigor a l'època, portar tabac a la butxaca i convidar a qui fou, era un ritual obligat en el rol comercial. Portava tabac negre i ros, per a cada situació, en que tant sols calia mirar els cendrers, per adonar-se del que fumava el client.

Quan el tabac passà a ser de consum propi i habitual, tingué que escollir (qüestió de preus) el tabac negre per econòmic i l'anava alternant el de Tabacalera S.A. (Ideals; Caldo de Gallina (o Ideals selectes); Celtes curts; Peninsulars (o mataquintos); o picadura selecta per a enrotllar amb paper Bambú (que guspirejava com un dimoni, fent forats a la camisa o al pantaló). O d'altra banda, podia comprar (en pla senyoret) tabac canari (Rumbo; 46; etc.) que era una mica més car, però més dolç i refinat. Aleshores, una caixeta de contraban de la VI Flota del Mediterrani Americana o de la Intendència d'Aitana, tant si val, Camel, Marlboro, etc. costava una despesa de sis pessetes de Franco (aquelles de paper), que tota una fortuna per un jove que guanyava deu duros a la setmana.

Als anys seixanta vingué la "marca nacional" per excel·lència, el "Ducados" i com un "snob" qualsevol, doncs me l'acollí com a marca pròpia (com feia tothom llavors). I així estigué fumant com un carreter, fins a finals dels anys setanta (1979) que vaig importar ("from Andorra State") uns "cartons" (de deu caixetes) d'un estil nou i modern (deien els "snobs" de l'època) de cigarreta, amb un filtre llarg i mig buit, que fins i tot eren una mica més llargs que els normal i sobretot, eren "Light" (baix en nicotina) i s'anomenaven "Ducados Internacional". Però clar!, aquella importació s'acabà més ràpid que immediatament, entre convidades i regalets arreu la família i amistats. Així que seguí amb el Ducados normal una temporada, fins que el Govern Espanyol posà a disposició del ciutadà, la marca Ducados Internacional als estancs, alliberant la venda.

A eixes hores, amb quaranta anys a l'esquena, ja notava la mancança física (pulmonar) que provocava el tabac. Quan l'ascensor de casa no funcionava i tenia que pujar a peu els noranta-nou graons que me fiquen a la porta del pis, tenia que fer un parell de descans a recuperar l'alè en qualsevol replanell (ara puje a peu tota l'escala fins a dalt, encara que funciona bé l'ascensor, per allò de fer exercici i sense aturar-me en cap moment i fins i tot amb més de seixanta anys a sobre). De manera que vaig decidir fumar amb un broquet (recorde la marca, perquè patrocinava "Carrusel Deportivo" en la SER) que es deia TARGAR i que era d'usar i tirar, molt menudet i de plàstic. Abans havia provat d'usar els broquets normals, doradets o platejats que portaven un filtre a dintre, però que eren massa llargs i molestos per fer-los servir tant a sovint com el meu consum de cigarretes. Recorde que cada caixeta plenava un "broquet targar".

Quan va arribar a la venda lliure el Ducados Internacional, a començaments dels vuitanta, encara tenia el costum d'usar el broquet Targar, però vaig veure que amb el "baix en nicotina", el broquet no s'omplia amb una caixeta, sinó que me durava tot el "cartó" (dos-centes cigarretes) i vaig decidir deixar els broquets i fumar al viu i cru, però nogensmenys, el canvi me dugué a augmentar la quantitat de tabaco a fumar cada dia, és a dir, a aumentar la dosi i me fiqué en les dues caixetes diàries que he esmentat adés. Tanmateix, la millora fou notable per a la salut, encara que fou dolenta per a la butxaca, però com deia Ramón Sánchez Ocaña: "la salut és el que importa".

Però allà pels noranta, amb cinquanta anys a la cara, vaig notar una política de salut als mitjans de comunicació i als àmbits polítics, amb "slogans" cridaners, amb mesures i prohibicions per als que fèiem fum, que anava arrelant en la ciutadania i ara i adés anava veient que els fumadors érem malmirats, menyspreats, rebutjats socialment i considerats viciosos i doncs, comencí a preveure la possibilitat de deixar-ho, al trobar cada dia més, una sèrie d'entrebancs, entre els que no mancava la pujada de preu recurrent del Govern de l'Estat (allò dels "Impuestos indirectos") que aplicava molt sovint.

En eixes estem, quan un matí del mes de maig, em creue amb un programa de TV1 (no era La Primera si mal no recorde) que encara està en antena i que es diu "Saber vivir" on el Sr. Iglesias el Presentador, informava del proper "Dia mundial sense tabac" i que anava a divulgar un mètode de deixar de fumar, amb l'ajut d'un Doctor i altres companyons del programa. I tot d'un cop, vaig pensar, "m'apunto" i comencí a gravar en el video VHS, els quatre dies d'informació i consells, que el programa posava a l'abast de l'audiència, per a justament el dia 30, acomplir no sols amb el "Dia mundial sense tabac" sinó, fins i tot, arrancar amb una determinació de "no més tabac de per vida".

Durant quatre dies vaig seguir el mètode i els exercicis i consells que anava captant i comprenent, fins prendre confiança en mi mateix, assumint que el millor ajut que podria rebre no seria un ajut físic (parxes o succedanis de la nicotina) sinó un ajut mental, psicològic. I a més a més, convençut que arribada l'hora, tallaria en sec i sense patiments, davant del tabac estant i tenint a la família que encara avui, és fumadora al meu voltant (com els companys de treball i amics) i no m'afecta, no em demana tornar-hi al vici tabaquil.

Tenia una por immensa a un efecte col·lateral fisiològic, a jutjar pels comentaris d'altres ex-fumadors que ho manifestaven: "mono" (ansietat), mareig (ganes de vomitar), nervis (malestar, maldecap), mal-genit (inaguantable), insomni, etc. que afectaria també al meu entorn social i familiar. Aqueix era el meu "Taló d'Aquiles" més de relleu. Però no, no va ser així i jo mateix em quedava sorprès cada dia que avançava, cada setmana, cada mes...

Dues mesures foren importants a sobre d'altres consideracions: La primera mesura era una mica cara però eficient. Consistia en reduir la fumera a la meitat en base a un estratègia. Es tractava de partir en dues parts la cigarreta i llençar-ne una part al fem (al cendrer). Està comprovat que a partir de la tercera o quarta calada a la cigarreta, el cos es dona per saciat i la resta de la burilla, és gratuïta, que no li fa falta al cos. Així que fumava, tot el que volia, però només mitges cigarretes. Però la segona mesura fou encara més eficient i basada en la mateixa estratègia, la de fumar tot el que em done la gana, però sota una condició: Fer-ho per fumar. És a dir, aturat per fumar, fes una pausa en tot allò que tens entre màns i fuma. Només fumar, sense soltar la cigarreta al cendrer, tot el temps que necessites per xuclar la cigarreta, fes-lo servir com un "temps mort" en la teua quotidianeitat. Només mitja cigarreta i a temps aturat. Eixa és una bona mesura per reduir "vegades" i "quantitats" i fàcil de complir.

Però el toc final i definitiu, fou la tercera mesura incorporada al mètode de deixar de fumar. Aquesta fou la decisió, la norma, el propòsit de fumar tot el que me donés la gana, però això sí: "mitja cigarreta" en "temps mort" i... en "un lloc determinat" de fumador. Fins aleshores jo fumava en qualsevol lloc, fins i tot, en el llit, al gitar-me i al aixecar-me. Després de follar i en dejú, per suposat. Però també a taula menjant o al treball, o al carrer, o conduint, i a tot arreu.

Bé doncs, la tercera mesura era establir un lloc a casa de fumador i un altre al lloc de treball, que no fos, com abans, cigarreta als llavis i damunt del teclat de l'ordinador mantenint la coïssor al ulls i al nas. Tenir que fumar només a un lloc, tenint que aixecar-se cada vegada que t'apeteix fumar, era si més no, un altre entrebanc afegit. Que no negava el dret i la possibilitat de fumar tot el que vulgués, però, que posava dificultats per fer-ho. Podia seguir fumant tota la vida, sense ser un viciós, controlant, respectant als demés, sempre que ho fiu amb aquesta mesura: "mitja cigarreta + temps mort + lloc adequat".

N'hi hagué prou amb aquestes mesures. No podia al·legar ansietat, ni nervis, ni res de res. Podia fumar sempre que ho demanés el cos, però disciplinat i condicionat. Eixa és la clau per a que te n'adones de la inconveniència, de la incomoditat, de la "no" necessitat de fumar per a seguir vivint i fent una vida normal i sana. En només tres dies de pràctica, estigué preparat per a dir: Ara!! Fora el tabac!

Han passat sis anys sense pegar una caladeta a una cigarreta. L'experiència és estupenda, sense maldecaps, ni cap rigor fisiològic i a cada dia més envanit de poder-ho aconseguir i més disposat a seguir un dia i un altre i uno més, però... hi havia una trampa en la que no havia caigut, que no havia previst, una trampa molt difícil de superar. Malgrat tot, ho vaig aconseguir i estic supercontent de mi mateix i feliç de ser un "ex-fumador".

M'havia preparat a consciència per als efectes fisiològics, de la nicotina, de l'ansietat, però no havia previst els efectes psicològics provinents de la costum, de l'hàbit de fumador. La possitura del cos, els braços, les mans, estaven automatitzad
es, anquilosades, armades en el subconscient. No trobava el lloc, ni el estar, ni la forma, no me trobava a mi mateix, me sentia rar, estrany en moltes situacions i ocasions. Només la reflexió, l'exercici mental, la concentració en el moment, superaven la situació. Havia començat temps enrere a observar-me rebutjat, molest socialment i ara havia de començar a veure molèsties al meu voltant, a rebutjar fumadors que se m'apropaven. Quina diferència, marededeu!. De víctima a botxí i de la nit al matí. Eixe és un pas que cal donar i han de saber tots els que intenten deixar el tabac. Cal canviar de ribera. I és dur, però s'hi pot. Jo ho he fet, he canviat, he pegat el pas endavant i estic content i feliç. Paga la pena intentar-ho i... sobre tot aconseguir-ho.

Demà, dia trenta-un de maig, "Dia mundial sense tabac", faré 1463 dies que no fume.
Salut! i força.
¶ Escrit per Tagarinet 7:45 PM (30.5.04)