Suplici a la gepa

L'escorxament dels innocents
a la plaça pública
per delit de les masses
records del passat, de les tenebres
sempre el temps a sobre
recordant-nos la misèria
fent-nos gaudir de l'esperança
com si no hi hagués
altra cosa per la que frisar
com si les onades
no polissin la pedra
al peu del penya-segat
amb paciència i mèrit
tot junt per configurar
l'escarpament del paisatge

Tantes hores perdudes
tantes reculades sense sentit
tot per especular
amb futurs impossibles
inversemblants, com les hores
cap al tard, quan moren
els darrers insectes
les calors del migdia
són un record borrós
un borrissol a la memòria
un patiment de cor que no s'escurça
sempre amb la mirada llunyana
posada en la línia
esperant la tornada
de l'ésser estimat
dels somriures amics
no hi ha pietat pels abatuts
les seves despulles són menjar
de corbs i voltors
peces grans i petites
tots podrint-se, en mig
de la fortor, cantant
el cel de blau intens

El cap separat del cos
per dolors inexplicables
la serenitat perduda
ens saluda més enllà
del temps i de l'espai
ja no tornarà el somriure
que es feia encomanadís
tots els que quedaren enrere
més abaix, trepitjats
els que passaren llampants
camí del cim
amb idees clares
estrepitant-se, claudicant
davant el déu dels remors
de les paraules sorolloses
de la sonoritat a totes hores
no comprenen el descans
les necessitats dels febles
les parpelles pesants
els dies llargs com pensaments
les hores ajagudes
a la vora del foc

Tot recorda l'artesania
amb que l'enyorança
pam a pam es fabrica
les imatges perdudes
com gotes de pluja
les cares conegudes
es fan estranyes
fugen de la substància
imploren el descans
que no se'ls concedeix
per por de transitar
massa de pressa per la praderia
on les vaques transformen
la verdor espectacular
en espirals cagarades
remugar podridament
quin altre destí esperen
els que compren el futur?
cap recompensa no aguaita
la genuflexió i la ràbia
els crits embafadors
de les multituds, agermanades
per temps a venir

El torrent de memòries
desfà el componiment
fa vinclar les voluntats
com canyes de riu
com arbres centenaris
tot és el mateix per la mort
del present vibrador
sempre en equilibri
inestable com una pedra
que tanmateix ha estat
allà per eres

El pa que s'hi dona
desagrada sovint
s'accepta com un record
que es reivindica
per mitjà de la puntuació
amb representacions esquitxades
per vies al·lucinatòries, sovint
amb la dissort de comprendre
tot el pes del futur
a les mateixes espatlles
els galons no compensen
el feix inhumà
les passes treballoses, capgiren
el sentit del remugar
els brins d'herba
rebotint d'estómac, assemblen
aquelles idees, pensaments
mai desenvolupats, rebotint
pels estómacs del cap
d'una banda a una altra
sense dipositar-los mai

La fortor de resclosit
puja quimèricament al nas
del mig del pit
el dolor com sagetes
esventra el pit
fa saltar ossos i tendons
carns i músculs, quin somni
desesperat i tranquil
esverat i suós, com dards
clavant-se immisericordiosos
a les carns blanques
envermellides pel líquid
dens i captiu, s'enyora
de ser riu, de brollar
engrossir els àpats
amb les plantes sucoses
transporta al pretèrit
on esperen els sons
els olors i els contactes
amb que tornar a soterrar-se.