suite per a violoncel, preludi

Sobtadament, el cor començà a bategar per l’altaveu de l’equip de música que semblava adormit, demanant pas un prec al que no dubtà en donar la benvinguda. I fou així que aviat tots dos, el prec i la benvinguda, foren un. Obrint-se pas, introduint-se a l’interior de casa seva, amb la mateixa delicadesa amb què ell l’havia seduït amb la seva senzilla essència, en un diàleg a dos veus, imposant-se alternativament l’una a l’altra, compartint el mateix compàs. D’una ordre a una rèplica, del xiuxiueig a la súplica, al gemec. I del gemec, al silenci, prenent aire, perquè cal respirar per a continuar, endavant. El mateix desig. El mateix moviment. El poder de la música. A voltes frenètic, a voltes pausat, però sense permetre el descans, que ja arribarà. I quan sembla que s’arriba al súmmum, es torna a la lleu calma per tal de perllongar la dolça agonia i continuar amb convicció de que dos són un amb dos ànimes disperses però, desconegudes, errants, perseguint el mateix desig de completar l’obra a què són destinats. Complicitat de les notes amb el silenci imposat i la respiració que s’accelera per moments, però es controla perquè cal retre homenatge als acords que el mestre ha escrit. Perquè tot és escrit en un guió que cal dur a terme sense plantejar-se massa quin és el destí final. I les veus s’alternen en aquell diàleg constant, en el to que creix i creix, en el volum que augmenta i augmenta, que disminueix i es tranquil•litza, per a tornar a incrementar-se, que accentua l’alegria de trobar-se, que ratlla el deliri, que fa embogir, que fa perdre la noció de les coses i el sentit del temps sabent-se aquest breu, efímer, però delectant-se en el present, que ja és passat, però sempre present, millor que el passat, que va endavant, perquè res torna enrere, i aquest pensament fa baixar la intensitat, amb la por de perdre el fil, però sempre hi ha esperança de poder recuperar quelcom que se’ns escapa, que no es controla, diferent, però vagament viscut, sempre latent. Quelcom és esperant. El cim. I els amants tornen a mirar endavant, amunt, amb les particulars pors, les angoixes més íntimes, i es rebel•len pel viscut per creure que no són mereixedors d’aquest patiment, mentre criden i criden i criden. I arriben al màxim que aquest patiment els proporciona, com si fos el primer cop, com si haguessin tornat enrere. Però el patiment no té límits. Capciós, haver de patir per a gaudir del que se’ls ofereix. I el diàleg continua, l’alternança del moviment, del gemec que es creu infinit. Un, dos, tres, respira, respira, respira. Un, dos, tres, respira, respira, gemega. No és tan difícil arribar al capdamunt de la muntanya. Veiem el cim a punt de coronar, el tenim a l’abast de la mà, però hem de continuar, esbufegant, aquest cop, de plaer, i no voldríem arribar, perquè no volem arribar a la fi, encara. Esperem l’amant per donar-li la mà, per arribar tots dos alhora, amb el mateix tempo, tots dos en un, perquè es comparteix. Respirem, respirem i gemeguem. El cor batega amb força des de l’altaveu, alegre. Accelerat, escampant el seu poder per tot el cos, un torrent que corre de nord a sud, d’est a oest, fins el capil•lar més petit. I ara sí, ara que hi som, el diàleg es continu, sense fre, i tu, i jo, i jo, i tu, alhora, junts. Arribem, estem arribant, arribem al capdamunt, i el món és nostre. Enrere els patiments, les pors, les angoixes. Hem estat capaços de fer el cim. Què bé es veu tot des del capdamunt!. Petit, insignificant, el món romàs enrere, avall. I després? Tant fot l’endemà. Hashamaim hem hagubal. El cel es el límit.