Suc de taronja

M'agrada -fins i tot m'encanta- beure suc de taronja. Sempre que puc, ho faig. D'aquells naturals, acabats de fer. M'agrada sobretot perquè cada suc de taronja és un món. I cada cop que bec un suc de taronja m'emporto una sorpresa. Sí que en tinc una idea general de quin gust té un suc de taronja. I és clar que podria endevinar que estic bevent un suc de taronja encara que em posessin una bena als ulls i me'l fessin tastar. Però això no tindria gràcia. El que m'agrada a mi és fer el suc de taronja. Com més a poc, millor. Si puc, m'agrada anar als mercats locals d'hora al matí i escollir les tres taronges més formoses que trobi. No us penseu pas que les poso dins d'una bossa de plàstic. Les duc sempre a les meves mans, que ja comencen a agafar aquella olor de cítric tan característica. Després les deixo reposar una mica sobre el marbre mentre trec del rentaplats el ganivet per tallar taronges. I sense pensar-m'ho massa però gaudint del moment, faig tres talls transversals seguits. M'encanta com les dues parts es separen, rodolen una mica i queden mirant panxa amunt. Les agafo i les exprimeixo amb un joc de canell que pocs sabrien repetir al món. Amunt i avall. Amunt i avall. I quan ja no els queda més suc les torno a deixar sobre el marbre, apilades una sobre l'altra.
Si el dia és clar, passo tot el líquid al meu got per beure suc de taronja, polpa inclosa. I me'l bec sentint-ne tota l'essència.
Si, en canvi, els núvols cobreixen el cel no tinc cap altre remei que colar la polpa. Després m'assec al meu sofà i em passo el matí mirant el suc, que m'ensenya sense cap vergonya el color del qual n'és propietat.