Sortint de l'infern (venjança)

Una gran ràfega d'aire va fregar aquella nit el meu rostre, dolgut i d'un color violeta, havia sortit d'aquella habitació tremolant, amb el cor palpitant a tot gas, per veure aquell malèfic cos llençat entre les sabanes, sense rostre, sense expressió, sense ànima.
Aquella endimoniada nit m'havia transformat després de setze anys en una assassina, una persona odiosa, perillosa, però en el meu interior m'afalagava amb tota la meva ànima la valentia d'haver comès aquella acció terrible, sense desdeny, que portava somiant dins el meu durant tant de temps. Durant tantes nits, patint, patint, fent tot allò que no desitjava, però obligada per aquell tros de ser, que no ere humà. Cada dia sola, en la meva fosca habitació resava les meves pregàries i demanava i pregava que el Senyor ho apartés, però no m'escolto, no va sentir la meva misericòrdia, va anar egoista, deix que la meva ment es tornès terriblement impura i destructora, durant dues setmanes li supliqui. Però, aquest fil que penja tan summament fràgil que en qualsevol moment es trenca, es va soltar una nit de vent. Un sol pensament m'envoltava. Van passar trenta-tres minuts.
Vaig sortir d'aquella habitació, me'n vaig anar al restaurant de la cantonada, l'amo em va veure entrar amb el rostre anat, desencaixat, quelcom es notava, però no em va dir res, simplement em va servir un entrepà de calamars, que era el que més m'agradava, i una cervesa. Ho va deixar damunt de la taula i es va asseure al meu costat, només em va dir:
-Ho has fet, oi?......
-Què és el que he fet?, no t'entenc…
-Bé, no vull que et senti malament l'entrepà, menja-te'l i parlem després -va dir Jaume, pràcticament sense mirar-me-
-Val, quan acabi amb això, truca a la policia, no em preguntis, simplement fes el que t'he dit.