El tren de la vida

La vida és com un tren, té un recorregut, ha de fer aturades en diferents estacions, han de pujar i baixar molts passatgers. El més bonic i important és que al final del recorregut, hagi estat llarg o curt, quan trepitgis el caminin de l'estació sentis aquesta sensació de felicitat, d'haver aconseguit el que et proposaves, d'haver conegut a persones diferents, unes millors, altres pitjors, unes amb sensibilitat, altres amb malbaratament, però que això et serveixi per dir: " He viscut plenament, he fet tot el que volia, i no m'he acomodat, no m'he resignat a viure intensament només per por, mandra, culpabilitat, pena, rancor, remordiments......al final del camí o en arribar a aquesta estació ens farem una breu reflexió i pensarem si realment hem aprofitat aquest viatge per fer o ser el que volíem, i el mes reconfortant serà dir " HO VAIG ACONSEGUIR, HE VISCUT INTENSAMENT". Això pensava Matilde mentre va pujar a l'AVE, aquest matí de juliol, se n'anava, no de vacances, se n'anava per no tornar, havia decidit deixar tot el que fins ara l'oprimia en un lloc llunyà, en un lloc que en el moment de sentir el so de les rodes acariciant les vies del tren, oblidaria per a sempre. L'havia constat la salut i pràcticament la vida, però en aquest precís instant, en aquest petit i diminut segon va creure en aquesta veu que li va aconsellar el millor viatge de la seva vida. Matilde va desaparèixer, com els núvols ho fan en una tarda de tempestat en què el vent s'enfureix i d'un sol cop les fa desaparèixer.