Sorpresa!

SORPRESA!
Follaven a la babalà damunt la catifa del menjador quan, inopinadament, es féu la llum i els pares d'ella van irrompre amb el regal d'aniversari. Què estava passant? Enmig de l'obvietat, ell es va escapolir (ara mateix no importa com ho va fer, ni tan sols per què) però la noia ja tenia el que volia. No havia estat ella qui va cedir a la pressió del si m'estimes de debò hem de fer-ho. En el fons, tots dos sabien que el noi era un comparsa que s'enduria la part minsa que li correspon. Amb els ulls en blanc, feliç, aliena al discurs incoherent i previsible del pare i als sanglots també preescrits de la mare, ella experimentava una força inèdita que la feia cridar, renegar i plorar de plaer alhora. El millor de tot, intuïa la noia mossegant-se el dors de la mà, és que tot comença aquí i no hi ha camí de retorn.