Soroll

Els sorolls repetint-se començaven a ser una nosa, les interrupcions seguides, d'uns i d'altres, ficant-se a dins el cap, la manera de fer-se notar, d'esclatar en soroll, d'emplenar l'espai, d'impregnar-lo.

Se sentia dessolat per la seva abstracció impossible. No hi havia manera de desfer-se del forat que tenia a les dues bandes del cap, per allà entrava qualsevol, sense trucar i sense permís. Era un infern.

Havia de fer alguna cosa, per exemple matar, la persona responsable, l'eixelebrat que pensava que era una bona idea envair l'espai amb les seves preferències, o amb els seus pensaments.

Hi havia molts altres mitjans de perpetuar-se, més enllà dels més evidents. I les persones que estaven envaint la seva intimitat ho estaven ignorant, calia recordar-s'ho, potser mitjançant la violència.

De bona gana hagués llençat algun explosiu, bellament empaquetat, amb cordes exteriors i un rellotge a dins d'una botiga d'ofertes. Amb molt de gust l'hagués llençat a l'origen de tot aquell escàndol, per mitigar-lo.

Així podria descansar, tancar els ulls i deixar quel silenci el penetrés, que res no s'interposés entre Morfeu i ell, entre l'abandó i la seva consciència. Però no hi havia manera, perquè les persones eren imperfectes.

I en la seva imperfecció trobaven maneres de trencar les barreres, de deixar clara la seva existència, com si no hi hagués prou amb un crit, o amb un color estrident. Volien palesar-se, fer-se evidents, notar-se davant els altres.

Amb màquines infernals. Així ho veia, i ho sentia, pel sentiment i per l'oïda. Tenia una capacitat d'odiar sense límits, i l'exercia en aquell moment, en que no podia reposar.

Havia de veure com un grup de pallussos s'ho passaven d'allò més a costa de tots els altres. Una minoria a costa de tothom, i sense divertiment real, perquè tot plegat no tenia cap objecte.

Només servia a un fi. La territorialitat, fer-se palès, deixar clar el domini sobre un espai, plantar-se al centre del teu espai i fer gatzara fins que rebentis. Aquest era el fi, el sentit de tot plegat.

I no pas el gaudi de la música. Però aquest era un soroll recordat, impresent, no pas el que el neguitejava en aquell moment, que era un altre. El movia a la reflexió. Perquè el soroll?

Per tal de xafar-lo i entaforar-lo a la butaca, provant de descansar una estona, i els sorolls oportuns i inoportuns, apropòsits, indicats en el moment menys indicat, fets expressament per molestar.

Els sorolls dels altres, la manca de respecte, el crit injustificat, l'alegria que transmet ressentiment, l'alegria que no es pot justificar, ni per la joventut ni per la baixesa, una alegria ques podreix.

Així estaven les coses amb el soroll, així doncs començà a analitzar-ho. Volia arribar fins a les darreres conseqüències, fer-se una idea cabal de que anava tot plegat, i poder finalment extingir la vida de l'agent quel causava.

Aquest era l'objectiu, i no cap altre, matar l'arbitrarietat, matar el problema, matar l'altre, matar qui molesta. Treure's de sobre en un desenllaç infantil allò que sobra, l'escreix que molesta.

Per tal de tenir un final com la polida superfície d'un llac d'alta muntanya. Aquest era'l final que esperava. I per això havia de reflexionar. Però impossible pensar amb aquella fressa.

Per una banda la música, després les portes, després les converses, els xipolls a una piscina, l'avió que passa a ran de terra, la conxorxa de les ones en moviment, que volen oposar-se a la relaxació.

Perquè en el seu estat de nervis ja no hi havia lloc per al descans, només la tranquil·litat, la buidor interior, deixar-se endur per pensaments de plaer, aconseguir un estat relatiu de serenor.

Això era'l que volia, sense una veritable esperança. El brètol apuja la música! Cal matar-lo. Hi ha raons objectives i subjectives més que sobrades, cal un acte d'acarnissament, que exemplifiqui.

Així d'altres s'ho pensaran abans de seguir aquest camí, que no condueix a l'esclariment, ni a la personalitat, ni a l'engrandiment de l'ànima, sinó a la vilesa i al fàstic d'un mateix. Un camí sense sortida.

Però hi ha molts que volen abocar-se a aquest atzucac, perquè pensen que així creixeran, i que veuran fet realitat el seu projecte de persones, el que s'han traçat, i que els altres s'empetitiran.

S'equivoquen, perquè són individus abjectes, que no mereixen la vida, que parlen beguts, ebris de la seva confiança, pensen que no deuen res a ningú, que no han de pagar amb respecte.

Perquè ells d'alguna manera s'han guanyat el que tenen, i poden caure en la mesquinesa tot el que vulguin. S'assemblen a la gent de fe, que pensen que la poden escampar dignament, sense embuts, i comunicar la nova.

Al primer que se'ls hi posi per davant. Sense tenir en compte que potser no tenen raó, que potser estan equivocats, que han de clarificar-se primer abans d'adoctrinar, i saber que hi ha de veritat en el que diuen.

Poca cosa, perquè es tracta de fe. I el soroll evitable, el que no afegeix res a l'existència, el que va en contra del progrés, el que n'és una conseqüència penosa, un bruit barrejat, sense forma, un monstre.

El monstre de la coexistència, d'haver de compartir, de tenir que tenir algú altre a l'altra banda de l'envà, de la paret mitgera, del terra o del sostre. Algú sense escrúpols, algú que pensa que allò seu és inqüestionable.

I qui no ha pensat això alguna vegada? Ajagut al llit se li acut pensar en els sorolls que ell mateix ha provocat, i que algú altre ha hagut de suportar. Sorolls de batalla, potser, càntics de guerra, crides a la passió.

Però sorolls en definitiva, noses pels altres. Que no tenien perquè haver suportat. Tanmateix, no es pot comparar, la insistència, la rutina en el mal, la constància en fotre. No tenen comparació.

Una cosa és el fragor de la batalla, el repicar de les espases, els dringar dels ferros, en una causa justa, defensada d'una vegada per totes, contra un barbut panxut estúpid que parla massa alt.

I una altra cosa és el mal pel mal, sistemàtic, conscient, sabut, per tal de fer-se notar, d'indicar als altres que hom és aliè a la norma, i més encara que és anormal, per indicar la procedència exacta.

Per això és fa necessari estridir en excés, fer ostentació d'uns orígens, per mitjà d'un estil o altre de música, per fer una lluita perduda, contra un oblit ques desdibuixa. Per exhibir les músiques regionals.

Que no són més que sorolls, combinacions de sons sense objecte, només costums, repeticions del mateix, que tenen espai en el cervell, perquè són vells, i perquè ja es coneixen. Sense mèrit.

I aquestes músiques regionals, han d'expandir-se en l'espai, per emplenar-ho tot, perquè contra més ignorants són els de la regió, quan es troben en una nació estrangera, més insisteixen, obtusament.

Perquè no tenen principis, són gent abjecta, que pensen que apujant el volum poden assolir alguna mena de raó, perquè pensen que allò seu no té crítica, que no pot ofendre, que no pot crear recances.

Més les crea. Perquè no existeix la universalitat, ni es pot considerar que hi hagi què no ultrapassi els límits de ningú, no existeix la cosa que sigui agradable a tothom, no hi ha consens en això.

Per tant és absurd pensar que hom s'ha d'aferrissar en la cosa pròpria, que no ho és stricto senso, i que només correspon a un desig indeterminat, fantasmagòric, d'adherir-se a un quelcom indefinit.

Un quelcom que pot construir una personalitat, que pot fer d'un pelacanyes un triomfador, a través de l'afirmació d'un mateix, del perfeccionament de la persistència dels valors.

Doncs música i valors sovint es barregen, i es fan indistingibles. Perquè hi ha qui pensa que ha de defensar el seu so, perquè és únic, incomparable, i perquè a tothom agrada. I són tan ignorants que pensen.

Que el seu ball és millor que un altre, diguem una Sardana, que és millor en tots els aspectes, preferible i que poden llençar-lo als aires amb orgull perquè es tracta d'un so incomparable, i perfecte.

S'equivoquen de mig a mig, i provoquen la rancúnia amb la seva actitud convençuda. Perquè si les seves coses són tan collonudes, perquè els hi va com els hi va? A alguna banda hi deu haver un defecte, pensen alguns.

Però nosaltres no ho pensem, ens seria impropi, ni tenim una especial rancúnia pels seus ritmes, ni pels seus esgarips. No sentim rancúnia, però si rebuig, quan es produeix la imposició en el silenci.

Perquè pensen que els seus gustos són inqüestionables? Convençuts que tenen guanyada la batalla, es llencen a repetir i repetir, volen la victòria final, volen sentir-se part d'un tot que és un no-res.

Volen sentir un absurd, una venjança impossible contra els quels han d'absorbir, amb els que s'han de barrejar. I segueixen insistint en les seves coses, petites coses, imperceptibles en mig del conjunt.

El soroll combinat, penetrant per les finestres, el convenciment sense raó, penetrant pertot arreu, la dissonància marginada, el silenci mort. Volen introduir-nos el seu món, per la força.