Sopars

4-1

Imaginem-nos una llar mitjana, ni petita ni gran, amb mobles de fusta i un mirall a una paret. Alguns quadres de poms de flors guarneixen l'estança.
- Que hi haurà per sopar?
- Penses fer-ho tu el sopar? Sempre amb aquesta impaciència. Et penses que no em costa de fer el sopar. Avui el podries fer tu per variar. Sempre haig de fer jo les feines de la casa.
- Per això ets la dona. No voldràs que les faci jo que vinc de treballar.
- Jo també treballo, maco. I em costa les meves hores de feina guanyar-me el sou. I a sobre haig de fer els sopars i tenir la casa neta. Em penso que aquest matrimoni és un mal negoci, si més no per a mi. Les criatures no fan més que emprenyar, i no surt res al meu gust. I a sobre t'he d'aguantar a tu escarxofat al sofà demanant quan serà llest el sopar.
- No t'he demanat que hem diguessis quan ho tindràs enllestit, només vull saber el menú, el que menjarem, no el moment. Ja m'imagino que tens moltes coses a fer i que t'organitzes de la millor manera possible per complir les teves tasques mulleresques.
- A que et vento un bufetada! A mi no em vinguis amb aquestes. Hi ha molt marits que ajuden les seves dones. Fan tasques de la casa fins i tot. Encara ha d'arribar el dia en que et vegi preparar una rentadora o passar la baieta. Totes aquestes coses semblen del tot estranyes a tu. Em fa vergonya d'estar casat amb una persona tan inútil. Com es possible que no siguis capaç de fer res com cal a casa? Només demanar i demanar, quan serà el sopar, quan seran les camises, on és el meu barnús. Et penses que ho he de saber jo on és el teu barnús? A la merda amb el barnús.
- Quina culpa té el meu barnús d'aquest rampell d'histerisme que t'agafa?
- Parlo del teu barnús com podria parlar de tantes altres coses. De tot allò que els altres homes fan i tu no. Perquè refuses d'ocupar el teu lloc a la casa. Tampoc no t'agafarà res si m'ajudes una mica. I no parlo només de no embrutar, que això ho saps fer molt bé i molt cínicament. Em refereixo a ajudes actives, a compartir les tasques. D'igual a igual.
- Visca la revolució! Em tallaràs el cap ara?
- A sobre te'n refots. Vull el divorci! M'has sentit? No estic disposada a passar un moment més amb un gandul mandrós com tu que no sap fer res de res. Suposo que a la feina deus fer el mateix que aquí. Tocar-te els pebrots, ser el més inútil que pots. Perquè hauria de suposar que a la feina rendeixes més? No hi ha cap raó objectiva que ho advoqui.
- Em penso que soparé un entrepà al bar d'abaix. De sardines amb formatge.
- Quin mal gust més horrorós que tens per a tot. Com et pots menjar una cosa tan repugnant? De vegades em pregunto com és que m'he casat amb tu. Em podries convidar a sopar avui en comptes d'anar-te de dret al bar, no et sembla?

4-2

- A veure si et dones una mica més de pressa. El filet de bacallà ja fa estona que hauria de ser a taula. Ets un inútil. No sé com encara segueixes treballant de cuiner en aquest establiment. Les coses s'han de fer com cal, amb cura i dedicació, i no de qualsevol manera com acostumes. Potser no bull l'aigua o el vapor no surt prou calent? Aleshores perquè trigues tant a fer els plats. Porto una bona estona observant-te i he arribat a la conclusió que necessites amb urgència uns quants consells pel que fa a la cuina i l'actitud envers ella.
- Les coses bones volen la seva feina. No es poden fer de qualsevol manera. Per alguna cosa som un bon restaurant. Potser no de primera línia, però apreciat i prou car. No puc entregar els filets de bacallà si no estan al punt.
- Et penses que això és el Ritz? Aquí fem un menjar assequible per la seva qualitat. No volem fineses excessives. De vegades la teva pulcritud amb els plats frega l'extravagància. Això mateix és el que vull que comprenguis. Que cal fer via, no entretenir-se tant en els detalls. Els detalls els nostres clients dubto que els arribin a apreciar. Ja saben el que paguen, una qualitat raonable a bon preu. No cal que passis hores i hores en feines de refinament. Aquí no estàs per al teu lluïment. Només per enllestir els plats a punt.
- Hi ha coses que cal fer-les. Els plats han d'estar al punt, i això s'aconsegueix en un moment determinat. No puc tallar les pastanagues a tota velocitat, com en un bar llardós de tercera, les peces han de ser homogènies, per mantenir l'harmonia estètica del conjunt.
- Em treus de polleguera amb aquests discursets de postgrau en restauració. Com t'he de dir que et guardis les teves filigranes per quan cuinis pels amics o et presentis a algun concurs d'aquests als que t'agrada tan concórrer.
- Als clients els agraden les meves llepolies. Els plats tractats amb xamosia són molt més apreciats pels paladars dels clients. Sembla mentida que siguis gerent d'aquest restaurant. No tens ni idea del que és la cuina. Ets un ignorant de cap a peus.
- Ara m'insultes? Jo no sóc cap ignorant. Sóc l'amo d'un bon restaurant d'aquesta ciutat. Qualitat a l'abast de totes les butxaques, vet aquí el meu lema. No necessito per a res que em vinguis a donar lliçons de cuina. Cada cosa vol el seu temps, i el temps del refinament i el barroquisme és un altre que no pas aquest. Apuja el foc que el bacallà no se't farà amb aquest vapor tan minso. És que t'has pensat que cuines per algun monarca?
- Això no ho puc tolerar. El vapor és el que cal per fer el bacallà. Ni més ni menys. Si m'excedeixo es farà massa per fora i poc per dins. Fins i tot un enze com tu ho hauria de saber això. A més tinc altres plats al foc com pots observar, no només el bacallà. Què potser és per alguna persona important? Que té pressa per sopar?
- L'has encertat. Es tracta d'un client al que cal cuidar especialment, per raons que òbviament no comentaré amb un pelacanyes com tu, que estàs aquí només per rebre ordres i obeir-les. Ja pots començar a pujar el foc. Ja t'ho dic jo que el client en qüestió no té un paladar gens fi. Tan se li fotrà si la vaporització aquesta està poc o molt feta. El cas és que té gana. Així que surti ara mateix el bacallà.

4-3

- Estic tan contenta que m'hagis dut a sopar a aquest restaurant. Mira quines parets, quins quadres penjant, amb motllures a les cantonades, i aquests canelobres, i els miralls. És tan luxós. Em deixes de pedra amb aquesta generositat. Segur que em vols demanar alguna cosa important. T'ho veig als ulls, al teu somriure, a la manera amb que em mires. Em vols demanar alguna cosa veritablement important. Un pas per tota la vida. No vull aventurar-me però, el millor serà que parlis tu.
- Això si em deixes.
- Ui! Quina resposta més impertinent. Em penso que no m'has dut aquí per demanar-me el que jo em penso. Només em vols prendre el pèl, com fas sempre, com fa sempre tothom. És el passatemps de l'altra gent aquesta d'aixecar-me la camisa. I això que duc brusa sempre. No entenc perquè la gent no es pren les coses amb seriositat. Hi ha tantes coses que poden ser serioses a la vida. Em sorprenen les ganes de somriure que té tothom.
- Casa't amb mi!
- Ara m'ho demanes? Això mateix és el que venia esperant. Fa molts anys que festegem, que som parella, vaja. Ja era hora que m'ho demanessis. Tu sempre deixes les coses pel final, trigues igual a fer-ho tot. Això m'ho hauries d'haver demanat molt abans, a l'any de començar plegats. Aleshores hauria tingut un sentit. Ara no en té gens ni mica. Què vols que et respongui? Que sí? Estic convençuda que penses que hi estaré d'acord amb la teva proposició. Et penses que em tens menjant pa a les teves mans, com un colom amanyagat per les velles. Doncs t'equivoques. Jo tinc la meva personalitat, em penso que no et donaré encara una resposta.
- Això és un sí o un no?
- És un no ho sé. Perquè t'he de donar una resposta ara? A veure l'anell.
- Amb els nervis se m'ha oblidat que duia l'anell. El duc a la butxaca, espera que te'l trobo. Aquí ho tens.
- Vaja! Això són brillants? Fa patxoca. Espero que sigui massís i no només lacat d'or. Mai se sap el que et pot passar a la vida. Potser arriba el dia que haig menester d'aquest anell per sortir endavant, per endur-me una mossegada de pa a la boca. Perquè si he de comptar amb tu vaig apanyada. Mai no has servit per a res, tu, només per a tenir la teva feina qualsevol i per donar-me un capritxet de tant en tant. Tanmateix vull que sàpigues que t'estimo molt. L'amor és així d'irracional, ens fa sentir aferrament per persones que objectivament no valen la pena. És el teu cas, mal que em pesi, perquè t'estimo molt i tu ho saps. Sinó no t'aguantaria. Aquest anell és deliciós.
- Aleshores et vols casar amb mi o no?
- Què pesat. Ja t'he dit que m'ho rumiaré. Aquestes coses volen reflexió. No t'ho puc dir ara mateix. Potser demà, potser demà passat. Mai se sap quan es pot decidir una dona a donar el sí. És una cosa molt seriosa això que em demanes. No voldràs que et contesti la primera cosa que em passi pel cap. Podria ser un veritable disbarat. Tu no saps el que m'arriba a passar pel cap a mi.

4-4

Dos homes amb robes fosques discuteixen amagats a un carreró davant per davant del restaurant amb més renom de tota la ciutat. Els pantalons amaguen sengles pistoles.
- I perquè hem d'entrar a robar un restaurant? El que hauríem de fer és atracar un banc, que és el que pertoca i el que s'espera de nosaltres com a lladres, no que ens fiquem en coses culinàries. De vegades ets tot un excèntric.
- Mira que ja t'ho he explicat vegades. Robem el restaurant precissament perquè no s'ho esperen. Vet-ho aquí.
- No s'ho esperen perquè a cap lladre amb dos dits de front se li acudiria d'entrar-hi a robar, segurament perquè no deu haver res per a robar. Al banc hi ha els diners, al restaurant podrem robar coberteria fina o filets de primeríssima qualitat, però segur que de diners no en trobaren, tret que et conformis amb robar les propines als cambrers. No t'adones que estem a punt de fer un disbarat?
- Que n'ets d'enze. Tu saps quan val un cobert en aquest restaurant? I saps quanta gent h
i passa al cap del dia. Aquí dins es belluguen més diners que en tres oficines bancàries de barri juntes. No t'adones que les carteres de tots els comensals rebliran de diners?
- La major part paguen amb targeta de crèdit.
- Què dius ara?
- Ja ho has sentit. Aquesta gent no va amb els diners a sobre. No són tan beneits. Tenen els diners al banc, que és on es guarden normalment els diners, i als restaurants de categoria paguen amb targeta de crèdit. Segur que no havies pensat en això. Mira que ets una bona llumenera fent plans. Per sort encara hi som a temps d'anar a atracar un banc.
- No hi havia pensat en això. Però de fet als bancs tampoc no hi ha diners. Només els necessaris per les demandes dels clients, de poca quantia. El cas és que el banc tampoc és una bona idea. Hauríem d'atracar una farmàcia. Aquests si que s'omplen les butxaques de diners, es fan milionaris. I jo no he vist a ningú pagant els medicaments amb targeta de crèdit. Segur que tenen diners a dojo a les farmàcies. Només cal que en trobem una.
- Jo segueixo opinant que el millor que podem fer és atracar un banc. En aquest mateix carrer tens dos per triar.
- Al final m'acabaràs per convèncer. Però ja t'adverteixo que al banc no hi trobarem gaires diners. Això que les oficines de banc tinguin diners està passant de moda, ara el que es porta són les operacions des de casa. Ara ningú ja no fa servir els diners. Només els números a dins de les màquines. Ja no hi ha res a fer. El que si segueix fent servir la gent són joies. Hauríem de robar una joieria. Les joies sempre són venedores, i valen un munt de calers. Això és el que farem. Hem de trobar una joieria.
- Les joieries tenen sistemes de seguretat, càmeres i alarmes de tota mena. Em sembla una operació difícil. Potser això del restaurant no és tan mala idea al capdavall. Podríem provar-ho a veure que passa. No s'ho esperaran.