Somnolència

Les hores del vespre passaven alentides per la calor. Les ganes de badallar eren tan grans que darrera de cada obertura de boca, molt abans que aquesta es tanqués s'encadenaven noves temptatives d'expulsar la sopitesa amb un col cop d'aire. El bleixar compassat i lent era la representació més fidel de la monotonia de la tarda que s'exhauria amb minuts pesants i mirades perdudes.
Havia pres una alta dosi de tranqui·litzants, tal com li havia receptat el metge de la testa, que semblava que la tenia massa esverada per diferents motius, i li havien fet l'efecte, així com les lectures indigeribles de grans autors de novel·la russos que havia encetat de bon matí. Després de hores de lectura havia entrat finalment en un estat vegetatiu del que ja no sortiria en setmanes, potser mesos. Es trobava molt bé amb si mateix i es demanava perquè alguna vegada havia begut fins a emborratxar-se i tot embriac havia encara donat voltes sobre si mateix per augmentar els marejos i evadir-se així millor de tot plegat. Això darrer era el que anomenem realitat i que deia el metge que volia en escapolir-se ordint fantasies i somniant existències que no eren la seva. Ara que dormia despert era estrany perquè ja no somniava res.
La posició al damunt del sofà ho deia tot d'ell. Estava més ajagut que assegut i es mirava els peus amb insistència amb els ulls mig aclucats. Mirava els peus doncs els veia com una cosa totalment estranya al seu propi ésser, com un parell de divinitats desoladores i venjatives cercant l'hora de la revenja en mig d'una orgia de sang. De per què mantenia aquestes idees al voltant dels seus peus ho ignorava del tot, només sabia que eren les dos divinitats que el miraven amb les potes del darrera encongides com a punt per a l'embranzida final que duria els esmolats ullals de les bèsties a la seva carn esblanqueïda per la manca continuada de radiació solar. De fet, abans d'anar a visitar el metge, tampoc no sortia gaire. Com que va pensar que alguna cosa li passava a la testa, en particular a la part frontal per la banda esquerra que sovint li feia un mal agut i notava com una mena de fiblades molt intenses i en totes direccions, va decidir-se a anar voluntàriament a la consulta pretextant un estat d'histerisme i d'atacament de nervis fora del normal. El metge el va rebre amb una encaixada de mans i un somriure de galta a galta i seguidament el va receptar un grapat de píndoles i pastilles de diferents colors que totes tenien la mateixa funció dissipadora de la sudoració de mans i l'ansietat en general. De seguida que se les va prendre va començar a notar els efectes. Les parpelles baixaven per si soles com si una força inconeguda les estrenyés cap avall.
De primer es va dormir, a mig matí, doncs tenia son i el que li semblava més natural en aquella circumpstància era dormir. Tanmateix al cap de dues hores es va despertar i havia de fer-se el dinar. La somnolència s'apoderava del seu cos i tot i això havia de girar la maneta del gas, posar l'encenedor a prop de la futura flama i accionar el rodet prement la palanca. Tota una operació senzilla que es veia trastocada fins a l'extrem per la seva peresa corporal i la manca d'idees al cap. Quan va poder finalment encendre el foc la gesta era ara treure la paella del calaix. Els problemes tot just començaven, doncs la paella de les truites de patates era al fons de la calaixera, just dessota d'un munt d'altres paelles de mides diferents, amb mànecs d'alumini o acer, i que feien nosa per tal de treure la desitjada. No li va quedar més remei que anar amuntegant amb pesadesa les paelles a la taula de la cuina. La son no li deixava albirar cap altre sortida a la seva situació desesperada. Un cop les paelles amuntegades per fi va poder enlairar cap al cel, o cap al sostre de la cuina, la predilecta per fer truites, en un inesperat rampell d'eufòria. Això el va sorprendre de primer cop doncs tot el matí que arrossegava el dormiment, tant que els ulls li semblaven dos solcs a la cara, i podia veure amb prou feines per l'escletxa que hi deixava. De sobte li venia una eufòria després d'un treball feixuc i laboriós. El metge no l'havia previngut a aquest respecte, no li havia comentat res ni l'havia advertit com era el seu deure. L'espetec d'energia li va durar uns trenta segons, i minvant d'intensitat fins que la torpor va tornar a fer-se forta al seu cos.
Amb la paella a la mà apuntant al llum del sostre va romandre uns segons més sense saber que fer, les forces l'havien abandonat, com les rates al vaixell que sotsobra, i ara havia d'enfrontar-se a feines de marca major per al seu estat com ara obrir la nevera i treure els ous o pelar les patates.
Al cap d'una estona ja tenia una truita, però sense patates. Al final havia decidit de posar-hi salsitxes en comptes de patates doncs no calia pelar-les. De postres va menjar un parell de plàtans que ja començaven a marcir-se.
I un altre cop cap al sofà. Tenia proutes forces com per engegar la tele, però no per a mantenir els ulls oberts. Només els obria per a badallar, com si tingués un ressort a la cara que l'impedís de tancar els tres orificis alhora. Perdia el fil del que estaven dient al programa, per una banda perquè la son li impedia de concentrar-se i per altra perquè amb els ulls tancats perdia les imatges. De tant en tant a l'aparell s'escoltaven crits d'algun dels convidats al programa. No influïen en res en el seu estat. No li provocaven un sobtar revetllar-se ni cap mena d'excitació. Les substàncies químiques impedien cap reacció humana que hi pogués tenir.
Com que no sabia que fer, al final del vespre sempre s'asseia a l'escriptori amb la ploma a la mà i escrivia quelcom, generalment reflexions al voltant de la seva vida i petits poemes. La llargada de les peces era curta, doncs el seu cervell no donava per més i perquè de seguida li venia la son d'escriure. Alguns dels poemes eren veritables joies de l'estupidesa, doncs les paraules amb prou feines li sortien conjuntades, i com que feia petites becaines entre línia i línia, els versos no s'aparellaven de cap manera, i començava el poema parlant d'una cosa i a la meitat canviava. Eren de per riure, encara que això a ell no l'amoïnava gens doncs si escrivia era per fer alguna cosa. Un cop escrit el text el rellegia una o vàries vegades, i rellegia els escrits de dies anteriors, rebolcant-se en el fang de la seva pròpia estima i dient-se a si mateix que tenia talent. Evidentment una persona desperta no hauria estat del mateix parer, doncs la incoherència era total i la manca de gràcia en la tria de paraules i la maldestre utilització del llenguatge feien que el poema fos un beuratge lèxic sense parió. Potser per aquesta banda del desastre podria tenir algun interès, i sens dubte pel metge que podria extreure ves a saber quines conclusions dels seus pensaments plasmats al paper.
Però els moments d'esplai duraven poc i de seguida tornava el més profund dels sopors que el duia a esllanguir-se a la butaca amb tota la seva longitud. Com que era prim i llarg, esprimatxat com una tija de blat, no cabia a la butaca i els colzes li feien nosa amb el respatller, de manera que s'havia d'arraulir com podia de costat per tal de fer una dormida que es podia perllongar fins a l'hora de sopar, o fins a més tard encara. El cas era que d'ençà que prenia els sedants no hi havia manera que fes coincidir les hores dels àpats. Com que dormia massa, es trobava sovint que es despertava a mitjanit i encara no havia sopat. Aleshores havia de fer totes les operacions de descongelació de pizzes o de fregit d'hamburgeses o salsitxes, sense fer gaire enrenou conscient que els veïns dormirien de ben segur.
Un cop sopat, al llit hi falta gent. El canvi no era de magnitud, doncs el que feia si fa no fa al llit era el mateix que al sofà, encara que més ajagut, més horitzontalment i amb els llençols per cobrir en comptes de la roba. De totes maneres no dormia diferent, a estones s'adormia i a estones estava despert en un estat comatós del que no sortia fins al matí, entre dormides i somnolències.
El cas es que va consultar amb el metge si el seu estat era normal, que ja veia prou clarament que no ho era, i el metge li va dir que millor era tenir el seu estat actual que tenir nervis. L'emplaçà a una futura visita per tal de treure el tractament, ja que no es podia reduir per ara. S'ho havia de prendre com una mena de cura de son durant les vacances que s'havia de prendre. L'havien acomiadat de la feina farts dels seus accessos d'ira, de manera que ara cobrava el subsidi d'atur. El temps que durés havia de prendre les altes dosis de medicaments, i dir a l'oficina d'ocupació que no podia acceptar cap mena de feina en el seu estat, que estava sota tractament. Com que no havia de treballar, i com que era conformista de mena, no va protestar i va seguir endavant amb el tractament mal que li produís l'estat d'inutilitat que comentem.
Tenia doncs per mesos amb el tractament. Un cop al sofà de nou mig ajagut mirant la tele mirava un put fix de la paret. Allà hi havia una esquerdeta que feia el seu camí per la paret des del sostre fins al terra de gres. L'esquerda es perdia al sòcol de pedra igual que el terra. Com que estava en mig del sopor trobava d'allò més entretingut de resseguir el traçat de l'esquerda al llarg de la paret, un cop i un altre, d'a dalt abaix, com si la nineta de l'ull fos un cotxe de carreres. Fins i tot amb la boca feia una mena de brunzit que volia imitar el del motor d'un vehicle. Finalment es va adonar de la badoqueria en que havia caigut i va deixar de resseguir l'escletxa.
Seguia assegut al sofà esperant que passessin les hores. De tant en tant s'aixecava. Feia unes voltes pel menjador per tal que les cames mig adormides reaccionessin i tornés el flux sanguini a les seves venes i artèries. Brandava el cap mentre donava passes curtes i alentides per la torpor al voltant de la taula del menjador, no la de menjar, sinó la petita on es posaven els peus. De so
bte algú trucava a la porta.
Es tractava del revisor del gas, que va sorprendre's de primer de la fila que feia el seu client. El trobava encara en pijama a les dotze del dematí i amb els ulls enlleganyats i la boca mig oberta caient-li un raig de saliva per una cantonada. A tota pressa enllestia la seva tasca de comprovar la lectura del comptador i se'n anava cap a la resta de pisos de l'edifici. Igualment li passava amb la resta de visitants que tenia, que fugien espantats de la seva pinta.
Els dies passaven i la somnolència seguia present. No podia fer res per evitar de badallar i el metge no volia baixar les dosis per tal que es pogués recuperar. No anhelava la seva vida anterior doncs el fet de dormir les vint-i-quatre hores el feia molt feliç, i coneixia un relaxament que mai abans no havia pogut tastar. No trobava a faltar res de res de la vida i pensava passar-se la resta de la seva vida entre badalls. Li agradava ser tant dormilega com havia esdevingut i no pensava canviar.
El seu desengany fou majúscul el dia en que el metge de la testa li va comunicar que el tractament havia finalitzat i que havia de deixar de prendre les pastilles. Es va posar histèric, va perdre els nervis però sense aconseguir que el metge canviés de parer. Al cap d'una setmana de no tenir els medicaments ja era amb un altre metge demanant-li que li dongués quelcom per a calmar els nervis. S'havia tornat un addicte.