Somnis

CAPÍTOL 1

A finals de curs a la Facultat d'Enologia El Parc, l'Amanda Cruz que havia estat citada per la directora, va anar a fer unes fotografies a l'alumnat. Les va fer per classes, per cursos i una general de tots junts on no es veia la cara de ningú.
Un alumne de segon, que era jo, li va cridar l'atenció i sense que ningú se n'adonés va apropar l'objectiu i em va prendre uns quants primers plans . Quan va haver finalitzat la feina es va dirigir a la directora dient-li,
-Tant aviat les tingui revelades les hi portaré. Com a molt trigar demà passat les podrà penjar al suro del passadís.
-Fins aviat dons. -va respondre la directora.
L'Amanda va entrar al seu cotxe i es va dirigir al seu estudi, on seguidament va passar a revelar les fotografies. Una a una les va anar penjant en una corda a mode d'estenedor on acostumava a posar-les perquè s'assequessin.
No eren moltes, per tant de seguida va trobar les que de veritat li interessaven.
El seu bon ull per la fotogènia no la va decebre i mentre anaven apareixent, es somreia a ella mateixa dels resultats obtinguts. Aquell noi que li havia cridat l'atenció, era encara millor vist detingudament. Em va mirar de tots els angles i va pensar que havia trobat un diamant en brut sense que li calgués fer gaires arregles referent al meu físic. Només m'hauria de polir en gestos, postures, manera de caminar, vestimenta i coses semblants. Va pensar que era tan guapo que ella mateixa es va impressionar.
Sense perdre temps, va trucar a una companya que tenia una agència de publicitat.
-¿Samantha? Soc jo l'Amanda. T'he trobat una bellesa de veritat, tant aviat tingui revelats els negatius els porto.
La Samantha no va dir gran cosa perquè L'Amanda ja havia penjat l'auricular i temps de passar per la cambra de bany, agafar la jaqueta, la bossa i les claus, les fotografies ja eren seques. Les va posar dins d'una carpeta i esverada va sortir al carrer, va posar el cotxe en marxa i va anar a casa de la Sam.
Aquesta va obrir la porta ràpidament donada la urgència del timbre.
--¡Aquesta vegada no m'equivoco Samantha, t'he trobat una joia, corre vine! - va dir sense parar-se fins al sofà blau de la sala d'estar, on va fer un escampall de fotografies.
-Si em dius que no es una preciositat i que no té un atractiu que tira d'esquena és que no en tens ni idea d'homes guapos.
-Abans de res - va dir la Sam - calmat una mica i expliquem...
L'Amanda no la va deixar acabar de dir, va fer com si es desmaiés recolzada al respatller i va assenyalar les fotos.
La Samantha va començar a mirar-se-les sense dir res i l'Amanda farta d'esperar alguna expressió, va preguntar,
-¡Què! ¿Digues alguna cosa no?
Ella va seguir mirant somrient i finalment va afegir,
-Guapo ho és. Ara falta que doni la talla.
-No pateixis per la talla, la dona t'ho asseguro al menys fa metro noranta cinc i està com vol, llàstima que sigui tant jovenet....
--¿Llàstima perquè? - va preguntar la Sam.
-Dons perquè quasi podria ser el meu fill. Però mira què et dic, feia molt de temps que no veia una cosa igual, és un àngel baixat del cel. Mira quins ulls, i quina boca....
La Samantha va esclatar a riure.
-Bé fins que no el vegi al natural no et puc dir res.
--¿Per cert quins estudis fa?
-Penso que quan acabi Tècniques Agrícoles vol fer Geologia.
-¿Geologia, però com es pot malversar una bellesa semblant pel món?
--¿Com has dit? - va preguntar l'Amanda.
-Ja m'has sentit.
-Pensava que no el trobaves tant guapo. ¿Li has dit bellesa?
-Està bé, em rendeixo, és més que guapo, però vull veure'l al natural.
-El veuràs demà passat quan porti les fotos a la facultat. Vindràs amb mi i podràs preguntar les seves dades a la directora per concertar una entrevista amb ell. ¿Et sembla bé?
-Molt bé. ¿A quina hora?
-A les deu a la porta de El Parc. ¿D'acord?
-Allà estaré i ara si em permets, tinc feina.
-Fins a les hores. -va dir l'Amanda recollint les fotografies i tornant-les dins la carpeta.
El dimecres a les deu del matí la Sam i l'Amanda es van trobar tal i com havien quedat, davant l'entrada principal. Després de passar la reixa de ferro, van anar directament al despatx de la directora, per lliurar-li les fotos i l'Amanda li va donar la paraula a la Samantha.
-Veurà senyora Camps, - va començar- el motiu de que estigui aquí es deu a que tal i com ja li ha dit la meva companya, soc propietària d'una agència publicitària i penso que vostè té aquí a una persona que m'interessaria conèixer.
-Vostè dirà de qui es tracta senyoreta Burés. -va dir la directora.
-Dons la veritat és que no ho sé. Amanda si us plau ensenya-li una fotografia.
L'Amanda la va treure de dins d'un sobre i la va posar a les mans de la directora. Aquesta la va agafar i mirant-se-la amb un somriure va dir:
-No podia ser ningú més. Realment és un noi molt guapo i ben plantat, a més a més de bon estudiant i bona persona.
-Pel que es veu tot ho té bo. - va dir l'Amanda com si parlés per a ella sola.
-Bé pel que fa al meu negoci - va seguir la Sam - el que a mi m'interessa són altres aspectes. ¿Em podria donar el seu nom i l'adreça si us plau?
-No en tinc cap inconvenient. Suposo que podrà compaginar els estudis amb aquesta feina... - va insinuar la directora.
-Això és un assumpte que només ell pot decidir.
-Crec que s'equivoca senyoreta Burés, en Clark viu amb els seus pares i penso que a ells també els interessaria saber-ho. No m'agradaria que una persona tant correcta com ell es deixés portar per camins no tant correctes.
--¿Vol dir amb això, que ser model publicitari no és una feina que valgui la pena, que no és digna?
-Oh no, no m'ha entès bé, el que jo vull dir és que m'agradaria que acabés la seva carrera abans de passar a un món tant diferent com són les passarel·les i els focus, que sens dubte i com vostè ja deu saber, una vegada t'enlluernen, no és fàcil deixar per coses menys atractives i més humils. ¿Suposo que m'entén? De totes maneres aquí té el que ha vingut a buscar, no soc jo qui ha de decidir sinó ell i la seva família.
-Moltes gràcies -va respondre la Samantha agafant el paper on hi havia les meves dades - ha estat molt amable, jo només busco poder oferir bons productes i bones imatges. Vostè també deu saber que la meva feina consisteix en això, quan més bona sigui la oferta, millor serà la demanda.
-Naturalment. Si em torna a necessitar ja sap on soc.
L'Amanda també es va acomiadar de la directora i junt amb la Sam van sortir de El Parc.
-M'ha donat la impressió de que la meva visita no li ha sigut gaire grata - va dir la Sam -
-Normal. - va respondre l'Amanda - la veritat és que ells preparen a gent perquè tingui una carrera, perquè sigui intel·ligent, ja saps, una bona base, uns bons estudis i tot això. Per la feina que prepares tu no es necessita un llistó gaire alt, amb un bon físic n'hi ha prou.
-Tampoc és tant fàcil -va protestar la Sam - costa trobar gent que tingui el que jo busco, i tu ja ho saps de sobres, si aquest noi no aconsegueix moure's amb una certa gràcia i elegància, si el seu aspecte encara que sigui bo, no transmet res, només servirà per fer-li fotos i això és molt poca cosa. Fins que no el vegi no ho sabré.
-Ara és a les teves mans. Jo ja no hi pinto res més. De totes maneres m'agradaria ser-hi present quant vagis a veure'l.
-¡I tant! -va dir la Sam - tan aviat em posi en contacte amb ell et trucaré. Ja ens veurem.
A mitjans de Juny els balcons dels carrers eren plens de geranis de tots colors, petúnies violetes i altres espècies de flors que feien goig de veure. Al voltant de les soques dels plataners, en algun indret, hi havia olorosos rosers que els abraçaven enfilant-se amunt fins a confondre's amb les boles rodones i grogues dels arbres.
L'ambient ja era totalment d'estiu encara que faltessin uns quants dies per entrar-hi perquè els joves, ens reuníem en grups per tot arreu, comentant què faríem els pròxims mesos de vacances, on aniríem i coses típiques de l'edat.
L'Amanda molt aviat va rebre notícies de la Sam.
Jo vivia a Miralls un poble no molt gran a uns quilòmetres de la Facultat, d'Enologia de Tarragona, en una masia antiga que ja havia estat dels meus avis paterns. Quan arribava a casa i després d'haver fet els deures primer, ajudava al pare en els conreus i com la feina que coneixia era aquella, havia decidit estudiar la carrera d' Enginyeria Agrícola.
Jo era un noi una mica tímid, molt educat i tant bon estudiant com es pot ser sense tenir al cap grans problemes i menys sentimental. Pel fet de ser tant atractiu com deien que era, moltes noies m'anaven al darrera però jo encara no em prenia això seriosament, sabia que primer eren els meus estudis i després també m'ho sabia passar bé amb els meus amics i amigues, però sense embolicar-me més. Com es pot imaginar, els meus pares n'estaven més que orgullosos, era el fill ideal, correcte, intel·ligent, comprensiu...
Per això la presència de les dues noies a casa meva va ser una mica sobtada i sorprenent pels pares i interessant per a mi.
-Facin el favor d'entrar si us plau. - va dir la mare fent un gest amb la mà - Seguin.
L'Amanda i la Sam van acceptar la invitació acomodant-se al sofà de dues places, on l'estampat feia joc amb dues butaques i les cortines.
No vaig trigar gens en aparèixer amb el pare. A l'Amanda li va fer un salt el cor al veure'm tant guapo al natural com a les fotografies tot i que la meva forma de vestir una mica camperola, no m'ajudava gens ni mica, però jo no necessitava cap ajuda per ser com era, altíssim amb el cabell negre i uns ulls de color verd que segons deien feien caure d'esquena.
La mare va presentar-me a la Sam com a la persona que l'havia trucada per telèfon i a l'Amanda com a qui havia fet les fotografies de fi de curs.
Tots vam seure i seguidament el pare va dir.
-Vostès diran.
La Samantha va començar explicant que la seva companya li havia ensenyat les fotografies que m'havien fet i que ella les havia trobat mol
t interessants per a la seva agència, que havia anat a la facultat perquè li proporcionessin l'adreça i el telèfon etc.
Finalment mirant-me va afegir que era molt fotogènic i que creia que podia tenir un bon futur treballant per a ella.
Tant el pare com la mare no van respondre immediatament, però qui primer ho va fer va ser ell.
-Fins avui no havíem pensat en res semblant. El Clark està estudiant Agricultura com vostès ja deuen saber i no crec que tampoc ell ho hagi pensat en cap moment.- va dir mirant-me a mi que escoltava atent sense obrir la boca- No és que ens neguem rotundament a la seva oferta senyoreta Burés, és que tot plegat ens ve de nou i primer hauríem de parlar-ho entre nosaltres.
-Ho trobo perfecte - va dir la Sam- però això no ha d'entorpir per a res els seus estudis, només serien unes estones.
--¿I què hauria de fer exactament? -va preguntar la mare.
-Una cosa molt senzilla, només deixar-se fer fotografies.
--¿I perquè serien?
-D'entrada per a res. Veuran jo em dedico a oferir cares i cossos nous a empreses publicitàries, poden ser per portades de revistes, per cadenes de televisió...ofereixo les meves fotos i ells em truquen si els interessa. Tots busquen cares noves, expressions diferents, depèn per a què les vulguin, vull dir depèn de quina classe de publicitat sigui van millor uns aspectes o altres.
--¿I en el cas del Clark quina mena de publicitat podria ser? -va preguntar el pare.
-Senyor Güell, si vostè es refereix a si el seu fill podria ser motiu d'alguna mena de comentaris desagradables, li he de dir que per aquesta classe de publicitat es requereixen altres permisos, vull dir contractes signats per ell o per un tutor en cas de ser menor d'edat. De moment crec que sols serien fotografies normals per anunciar algun producte com un xampú, un llibre, una roba o coses per l'estil. La meva agència no toca ni sexe ni pornografia si és això el que el preocupa.
-Però no podria algú fer servir les fotografies del Clark per a coses així?
-No senyor, als contractes s'especifica clarament per a quins temes es treballa. A més a més, ell pot veure si va vestit d'una manera o altra, o si no hi va. -va afegir la Sam.
Vaig fer un somriure lleu. No havia obert la boca encara per a res, però per dins del meu cap ja havien passat escenes d'allò més interessants sense cap mala intenció. Per això al imaginar-me vestit com un sex-símbol o millor sense a penes vestit, em va sortir aquell somriure interior que vaig intentar dissimular al veure que em miraven.
--¿Tu que hi dius Clark? -va preguntar la mare.
-Podria ser interessant - vaig respondre- ho hauria de provar per saber-ho.¿ Puc fer una pregunta?
-Fes-la - va dir la Sam.
--¿Perquè de tota la facultat s'han fixat en mi?
-Suposo - va dir ella rient - que et deus haver mirat al mirall més d'una vegada i el que has vist t'ha agradat. ¿No?
-Si. -vaig respondre sincerament.
-Com també suposo que saps que ets molt atractiu...
Llavors rient vaig dir.
-Bé, mai m'ho havien dit tant directament.
--A tots ens agrada que ens afalaguin de tant en tant - va afegir la Sam rient també per la meva perspicàcia al voler sentir allò, que sens dubte ja sabia. I mirant als pares ella va afegir.
-Tenen tota aquesta setmana per parlar-ho i decidir-se. Quan ho tinguin clar em diuen alguna cosa i si tenen cap dubte no deixin de trucar-me.
Aquella nit no vaig dormir gaire bé, m'havia enfrontat una mica amb el meu pare perquè aquest estava convençut de que si entrava en aquell món desconegut, deixaria de banda els meus estudis i com ell sempre havia estat agricultor, igual que el seu pare, sense haver tingut mai cap mena d'estudi, s'havia fet la il·lusió de que jo seguís la tradició però amb cara i ulls.
Tenir un fill enginyer agrícola era el que sempre havia somiat però jo, encara que hi estès d'acord era jove i també volia tastar altres coses, lluny del que havia viscut sempre i m'havia encoratjat amb els consells de la mare, que tot i estan d'acord amb ell, no era tant tancada a l'exterior i volia que el seu fill anés més lluny dels conreus, encara que sols fos per tenir altres experiències i que mai pogués dir que no havia tingut altre oportunitat que ser el que seria.
Com en un rusc d'abelles, els meus pensaments entraven i sortien del meu cap sense parar-se en lloc. Volia ser enginyer agrícola, però la possibilitat de ser model de fotografia, de ser alguna cosa més, de sortir de Miralls encara que sols fos en un paper, m'agradava i estava convençut que no em deixaria enlluernar per aquell món tant resplendent.
Al matí del dia següent era dissabte i quan els pares i jo ens vam reunir per esmorzar, vam continuar parlant del tema. Va ser la mare qui va preguntar.
-¿No has dormit bé Clark?
-¿Perquè?
-Fas mala cara, fas ulleres.
-No, no he dormit molt. -vaig dir mirant de reüll al pare que no havia dit més que bon dia.
-¿No et trobes bé - va seguir dient la mare mirant-lo també dissimuladament- o tenies coses que pensar?
-Això últim.
-Potser pensaves que ahir a la nit no li vas donar sopar al Bronco- va dir per fi el pare.
Se'm van encendre les galtes, no havia pensat en el gos ni que en el món existís.
-No hi vaig pensar.- vaig dir.
-Si la teva mare no penses a fer-nos el menjar aniríem bé.
-Perdó. Em va marxar del cap.
-Tens moltes coses que pensar Clark, i sembla que encara en vulguis més.
-Pare, sempre he fet el que tu has volgut i has aconseguit que jo també ho vulgui, però el món no s'acaba aquí, tinc dret a provar altres coses, no crec que sigui res dolent.
La mare es va aixecar de la cadira per anar a buscar la sucrera i mirant al pare va dir.
-De vegades som egoistes i no pensem que també vam ser joves i vam tenir il·lusions...
-Marta, no és el que creus - va dir ell - jo vull el millor pel Clark i el millor és que acabi la carrera que ha començat, si després no la vol fer servir allà ell, però al menys la tindrà.
-Hi estic d'acord. -va respondre la Marta- una cosa no treu l'altre, hi ha gent que te més d'una carrera.
-No discutiu per la meva culpa- vaig interrompre - encara no he decidit res.
-Això no és discutir- va dir ella- hem de parlar-ho i estar d'acord, els problemes s'han d'enfrontar.
-No hem de discutir res Clark. -va dir el pare - Tens vint anys i tu has de dir què vols, jo no et puc obligar.
-Si has de tenir un disgust mortal seguiré com fins ara, estigues tranquil.
-No Clark, no vull que facis el que jo vull, vull que t'ho pensis bé, que decideixis i que procuris no equivocar-te.
-Ja ho tinc decidit, però sense la teva aprovació no faré res. Pensa-t'ho bé tu. - vaig acabar dient abans de marxar de la cuina.
La mare i el pare al quedar-se sols van seguir amb la conversa, mentre per la finestra miraven com em dirigia als estables com cada matí que no havia d'anar a la facultat.
-¿Què li penses dir Tom? - va preguntar la mare.
-No ho sé, estic fet un embolic.
-¿I com et penses que està ell? Sempre ha estat un bon noi, estudia, t'ajuda amb la teva feina, no tens res que retreure-li, és jove i ha de viure la seva vida. Si s'equivoca també aprendrà alguna cosa, els nostres errors a ell no li serveixen.
-Tens raó Marta, però em fa por pel fet de que és tant jove. Suposo que hauré de donar-li el meu consentiment o sempre tindré el dubte i la mala consciència de pensar que no l'he deixat emprendre el seu vol.
La mare li va posar les mans a les espatlles i li va fer un petó dient.
-Sabia que ho comprendries. Ves a parlar amb ell.
Estava en mig de les vaques omplint els abeuradors d'aigua, portava uns texans posats per dins de les botes d'aigua i una camisa de quadres blaus i vermells. Estava trist i resignat, no entenia el posat del meu pare. No marxava de casa ni deixava res del que fins ara havia fet, sols volia conèixer un món nou i no pensava que fos tant dolent com al pare li semblava. Em vaig girar al sentir el meu nom.
-Clark, vine, vull parlar amb tu. -va dir-me.
Vaig deixar la galleda a terra i amb passes lentes i pesades em vaig dirigir on era ell.
-Fill, vull el millor per a tu, ja ho saps. Si creus de debò, que el que vols ho és, et recolzaré en tot el que pugi. No hi entenc res, però faré el que podré.
Els meus ulls es van tornar a il·luminar i fins i tot semblava que m'havien desaparegut les ulleres d'una mala nit. Vaig abraçar al pare i li vaig dir.
-Gràcies pare, sense el teu consentiment no podria fer-ho. Vaig a dir-li a la mare.
La mare que ja ho sabia tot, també es va alegrar de que l'ambient de casa hagués tornat al seu lloc i per damunt de tot, que la meva cara tornés a ser la que era sempre, alegre com la d'un nen feliç. Potser va ser aquell dia, quan ella es va adonar més d'allò que rebutjava, que jo ja no fos cap nen i que poc a poc, m'hagués convertit en un home, que havia de decidir el seu camí d'ara en endavant.
Tant ella com el pare, m'estaven agraïts perquè sempre havia comptat amb ells per a tot i van pensar que em mereixia la confiança que em tenien.
Quan el pare i jo vam haver acabat la feina, vam anar a sopar i com era fi de setmana, em vaig anar a arreglar per anar a un local on acostumava a trobar-me amb els amics.
Al entrar ja m'esperaven asseguts al voltant d'una taula rodona, la música tocava amb un volum més aviat alt, però al jovent semblava no importar-li massa haver de parlar a crits.
-¿Com va tot ? - vaig dir, seient en una cadira que quedava buida.
-Molt bé. - van respondre els que s'havien adonat de que havia arribat
-¡ Clara si us plau em portes una cervesa ! -vaig dir-li cridant a la noia que estava al darrera de la barra.
-¡ Ara mateix ! -va contestar ella.
Alguns parlaven amb qui tenien al costat i altres amb els d'una altra taula i així les converses es creuaven d'un costat a l'altra i amb el soroll s'ho havien de fer repetir.
Vaig començar a explicar-li a l'Axel, el millor amic que tenia, allò de la agència de publicitat.
-¿Tio com t'ho has fet?
-Jo no he fet res, va ser la f
otògrafa de la facu, que em va fer més fotos de les que tocaven i les hi va ensenyar a la jefa del Thabú.
-¿I que t'han dit a casa, què penses fer?
-Bé, primer el pare s'ha mostrat una mica en contra però després la mare l'ha convençut. I ara penso que trucaré i els diré que accepto la feina.
-¿I com t'ho faràs amb els estudis?
-M'ho combinaré, no he d'anar-hi cada dia a l'agència.
-Tio quina enveja. ¿Es pot dir al altres?
-De totes maneres ho sabran però em fa una mica de vergonya.
L'Axel sense pensar-ho dues vegades, va escampar cridant.
-¡Ei colegues tinc una bona notícia. El guaperes del Clark ha estat contractat per l'agència Thabú!
-¿Ho dius de debò? -van preguntar més d'un.
-¡I tant! Es van presentar a casa seva la jefa i la fotògrafa aquella tan guai que ens va fer les fotos al Parc.
-¿Aquella del culet tant rodonet? -va dir el Toni - Està més bona que l'arròs amb llet.
-Mireu el Toni fins i tot sap fer rodolins. -va dir un altre, fent que els demés esclatessin a riure.
En aquell moment entraven per la porta la Tània la Caren i la Carolina, companyes de la facultat. Al veure tan d'aldarull es van apropar a la nostra taula preguntant què passava.
-El Clark d'ara en davant encara estarà més sol·licitat. - va dir l'Axel explicant l'assumpte.
-La Tània i la Caren es van alegrar francament però la Carolina va tenir una alegria forçada, encara que ben dissimulada. Era evident que tothom sabia que estava colada per a mi i no ho volia posar en evidència, però al llarg de la nit la paciència d'haver de sentir tota mena de comentaris sobre mi i el meu nou futur, se li va acabar i mentre tots ens ho passaven d'allò més bé, ella es va anar ensopint, fins acabar asseguda en un racó mirant com els altres ballàvem.
Les converses van anar canviant de direcció i cadascú anava a la seva. Jo no era tant esbojarrat com els altres i quan vaig passar pel davant de la Carol, al veure-la sola em vaig asseure al seu costat.
-¿No et trobes bé? -li vaig preguntar.
-¿Si perquè? -va respondre ella.
-Perquè estàs aquí tota sola.
-De vegades s'està més bé sol que acompanyat.
-Tens raó.- vaig dir - però els fins de setmana s'han d'aprofitar, que després toca estudiar.
-A tu ara no et tocarà tant si et poses a treballar al Thabú.
-Penso que encara em tocarà més perquè aniré pitjor de temps.
-He sentit a dir que la Samantha Burés ha portat lluny a molts principiants.
Vaig somriure.
-Potser d'aquí un temps només et veurem a les portades de les revistes.
-Sento un to estrany a la teva veu Carol.
-¿Estrany perquè?
-No ho sé, sembla com si no t'alegressis per mi.
-M'alegro de que hagis trobat una feina però precisament al Thabú, no és un lloc molt habitual.
-¿Què té de dolent?
-Res. Suposo que tothom no te la sort de poder-hi treballar i els que hi entren acaben marxant de Miralls. Potser és enveja - va acabar dient mirant-me amb un somrís.
Em vaig posar de peu i a ella li va fer un salt el cort pensant que m'havia ferit i marxaria, però es va endur una sorpresa quan li vaig demanar si volia ballar.
Encara que la Carol no pogués evitar sentir un lleu tremolor quan em tenia a prop, sabia que jo o no el notava o ho feia veure, perquè mai li havia insinuat ni preguntat res al respecte.
Feia temps que ens coneixien, inclòs ens trobaven amb altres companys a casa d'algun per estudiar i ella tenia la seguretat de que jo sabia el que sentia, però no podia fer res perquè el cor no li bategués més de pressa del normal i les mans no li tremolessin. L'única cosa que jo feia era somriure i ser sempre tant educat i prudent que a la Carol li feia ràbia que no fos una mica més decidit. La tractava com a una germana tant a ella com a altres companyes i això feia, que potser la majoria, estiguessin enamorades mi.
Tot i amb això ella era l'única que no podia queixar-se del tot perquè amb ella em passava més estones que amb qualsevol altre.
Estàvem tant a prop que la Carol pensava que d'un moment a altre es desmaiaria quan la mirava amb ells meus ulls tant verds que respiraven tendresa i que segons com, eren innocents i segons com murris.
Jo sabia que pensaven de mi que era tímid, que no tenia empenta amb les noies, que no me'n interessava cap i com deien els companys, era el cavaller de l'armadura impossible de traspassar, però tampoc era del tot cert, la Carol era la que més m'interessava de totes i amb qui tenia més confiança, m'agradava, però no volia complicar-me la vida i sabia que si donava un pas en davant, ella es faria més il·lusions de las que ja tenia i no em corria pressa ni li volia fer mal.
Tampoc m'era gens fàcil aguantar els meus impulsos masculins quan la tenia tant a la vora, la Carol era una noia atractiva per a qualsevol home i en el fons massa bona noia per aguantar la meva indecisió, era clar que n'estava enamorada perquè sinó ja hauria fet els possibles por deixar-ho d'intentar.
En aquells moments em penedia d'haver-la convidat a ballar perquè ja em semblava haver arribat al límit de la continència i quan estava a punt de donar el pas, una parella del costat ens va donar un cop fent que jo tornés a la terra i com sempre m'abstingués de caure en la temptació.
La Carol em mirava mentre jo parlava amb els altres i quan la vaig mirar a ella, va fer cara com de sentir-ho però tampoc va dir res i aquí es va acabar la cosa amb el somriure de sempre.
Vam anar a trobar els altres i ella va aprofitar l'ocasió per tornar a anar a ballar, però aquesta vegada no era amb mi sinó amb un altre que li anava al darrera i com ja estava farta de tenir tanta paciència va passar de mi.
En canvi jo, quan em vaig adonar em va saber greu, de vegades em preguntava com era tant aturat, deixant que sempre em passessin al davant el altres. Empipat amb mi mateix vaig tornar a casa fent una passejada, que a aquelles hores i més sol, sempre ajudava a pensar i era relaxant, però aquella nit no va ser com les altres, no em relaxava, més aviat estava excitat tant pel meu anormal comportament, com pel meu pensament vers la Carol.
Aquell començament de setmana, vaig anar a la agència Thabú a parlar amb la Samantha Burés per dir-li que acceptava la feina.
Ella em va explicar que aquella mateixa setmana amb un dia que hi anés seria suficient.
-Al menys hauràs de venir dues hores seguides. - em va dir. - Crec que per començar serà suficient. Al principi només et farem fotografies d'estudi per enviar-les a gent interessada i depèn què responguin, ja veurem més endavant què farem. ¿Mai havies estat en un lloc com aquest Clark. - va preguntar - ¿És una mica impressionant veritat?
-Si. -Vaig respondre mirant per tots costat i veien coses que mai havia vist.
-Aquí és on farem les primeres fotos. Com pots observar hi ha molts decorats diferents. Totes aquestes rengleres de penges, són roba de diferents mides, estampats, qualitats... segons perquè siguin les fotografies, vull dir si has d'anar elegant, esportiu, normal, tenim de tot i tota mena de complements. Per la vestimenta no et preocupis, nosaltres escollirem el que t'hauràs de posar, amb la teva talla no hi haurà cap problema.- m'anava dient mentre recorríem diferents llocs. -Això que veus aquí són tot focus, grans, petits mitjans, ja deus veure que ni ha de tots colors. Els paraigües també són de colors per donar a les imatges tons també diferents i els ventiladors per fer sensació de moviment a la roba, els cabells etc. Ja aniràs veient la resta el dia que vinguis. ¿Quin dia et va millor i a quina hora?
La Samantha m' havia dit tantes coses a la vegada, que jo encara les estava paint quan ella ja havia acabat de parlar i esperava una resposta.
-¿Com, quin dia? -vaig dir- dons...qualsevol al sortir de la facultat.
-¿A quina hora surts?
-Depèn del dia no sempre faig el mateix horari, hi ha dies que hi vaig al matí i altres a la tarda, segons l'assignatura que toqui, però per més seguretat millor quedar el dijous que no he d'anar a estudiar a casa de ningú . Hi ha dies que quedem uns quants companys i al sortir de la facultat anem a repassar i estudiar a casa d'algú de nosaltres.
-Cap problema. -va respondre la Sam - Espero que a la Amanda li vagi bé el dijous, si no fos així, ja et trucaré per avisar-te.
-¿La Amanda és aquella altra noia que va venir a casa, la que em va fer les fotografies de contraban a la facultat no?
La Sam es va posar a riure.
-De contraban, vols dir sense el teu consentiment no?
-Exacte. -vaig respondre.
-¿Et sap greu que ho vagi fer?
-No. En absolut, em va fer un favor.
-Els fotògrafs ja ho fan això, si haguessin de demanar permís a tothom no hi hauria els models que hi ha. Molts han sortit de contraban com dius tu.
Anàvem acostant-nos a la porta del carrer i quan ens van parar per acomiadar-nos fins dijous, ella em va preguntar.
-¿Exactament quants anys tens Clark?
-Vint. -vaig dir. ¿Perquè?
-No per res. Penso que pots tenir un brillant futur. Llàstima que la Amanda no vagi anar a la facultat un temps enrera, segurament t'hagués descobert abans. En aquesta vida no es pot perdre temps. Les coses s'han d'aprofitar quant abans millor. Bé Clark, fins dijous. -va dir-me fent-me un petó a la galta que va fer que em ruboritzés.
-Fins a les hores. -vaig respondre una mica torbat.
La Samantha es va quedar darrera del vidre fosc de la porta pel que es podia veure el carrer i no passava el mateix des de fora a dins. Va mirar com m'anava allunyant tot xino-xano, sense preses i va pensar que segurament ja devia somiar amb com serien tots aquells focus quant estiguessin encesos. El que jo no sabia, és que feien la suficient claror per enlluernar un noi de vint any, que fos ambiciós com jo, en tot el que representava treballar i anar endavant.
-No es mou gens malament- es va dir la Sam a ella mateixa, no crec que tingui gaire feina a polir-lo. Estic impacient per veure'l amb una altra roba més adient al seu físic.
Llavors va pensar
en la Amanda i en que no era estrany que aquesta em trobés tant guapo, la veritat era que a ella li passava que quant més em veia, més li agradava i quant més em coneixia encara millor perquè no era un noi com hagués estat qualsevol altre amb les meves condicions. La majoria que coneixia amb un físic envejable, eren arrogants, creguts i pedants, però jo no era res semblant.
Ja havia desaparegut de la seva vista, era dins el tot terreny del pare i no faltava gaire tros per arribar a casa.
De l'Agència a la facultat hi havia uns cinc minuts i de Tarragona a Miralls aproximadament, uns deu o quinze.




CAPÌTOL 2

-¿Com ha anat Clark? - va preguntar-me la mare, mentre feia els preparatius pel sopar.
-Molt bé. Hem quedat pel dijous si a la Amanda li va bé.
-¿És la fotògrafa no? - va seguir preguntant.
-Si, la que em va descobrir.
-L'he vista alguna vegada però no sé on.
-No viu a Tarragona. - vaig dir - és de Barcelona i fa cinc anys que viu per aquí, no sé exactament a quin poble.
-¿I què t'ha dit la Samantha?
-Dons m'ha ensenyat alguns departaments de l'agència, coses que hi ha per allà dins, vestuaris, decorats, platós de fotografia...
-¿Suposo que deu ser més interessant que les vinyes i els tractors? - va dir el pare que acabava d'entrar a la cuina.
Em vaig girar responent amb una altra pregunta.
-¿No sé si m'ho ha semblat o he notat un cert to irònic?
-Perdona fill m'ha sortit de l'ànima. Vint anys al seu costat i fins ara no hem sabut que teníem un fill model a casa. - va dir posant les mans a les espatlles de la mare.
-¿Pare et rius de mi potser?
-El teu pare vol dir que ell no ho sabia, jo si.
-Parlo d'altres formes de models, la que tu dius jo la sabia també. - va replicar el pare.
-Encara no soc model. - vaig dir jo .
-Deixeu-vos de confondre definicions i seiem. El sopar, s'està refredant.
Ens vam asseure al voltant de la taula i mentre el pare escudellava va continuar dient.
-¿Així que el dijous al sortir de la facultat començaràs a treballar pels altres? Ho dic per saber qui donarà menjar al bestiar aquest dia. Ja veig que també em tocarà fer això a mi.
-Quan arribi de la agència ho faré, no pateixis.
-¿I quan hi hagis d'anar més dies?
-Igualment.
-¿I si arribes tard?
-Si se'ls retarda el sopar als cavalls i a les vaques, tampoc es moriran de gana.
-Si algun dia no pots, ja ho faré jo. - em va recolzar la mare.
-Tu ja tens prou feina a casa. - va dir el pare - ja veure'm com ens organitzem.
Vam continuar sopant en silenci però l'ambient no estava carregat. Vaig veure més d'un cop com el pare es mirava a la mare rient dissimuladament i jo també ho vaig fer d'esquenes del pare.
Havent sopat vaig pujar a canviar-me la roba i em vaig posar la de treball.
-Vaig als estables. - vaig dir.
-Molt bé. - van respondre els pares a l'hora.
Al quedar-se sols es van mirar i ella va començar a dir.
-Tom vigila amb el què li dius, no s'ho mereix.
-No veus que és broma, dona.
-Jo si, però ell no ho sé.
-Ja s'hi acostumarà. No semblava massa enfadat.
-No el carreguis massa, saps que te molta feina amb els estudis, amb el teu i ara amb allò altre.
-Ja ho sé...Marta no m'amoïnis més, sé com tractar el meu fill. Et prometo que no li diré res del que em pugui penedir. Vaig a fer punxa a les estaques.
El pare va anar al garatge on tenia el tractor i els estris del conreu, es va asseure en un tamboret baix i va començar a treure punxa a les estaques de fusta que servirien per emparrar una vinya.
Al davant del garatge hi havia els estables on jo omplia les menjadores i els abeuradors. A un costat hi havia vaques i a l'altre tres cavalls. No tenia res en contra de les vaques però les trobava avorrides, en canvi els cavalls m'agradaven més i m'hi passava més estona de la que calia raspallant-los, netejant el terra i més d'una vegada parlant amb ells.
Quan em preguntava si aquella feina era la que m'agradava, no sabia que contestar-me, era el que sempre havia viscut a casa, el meu pare m'ho havia fet fer des de petit i ja hi estava acostumat, ho trobava normal. Ben mirat tampoc era una feina tant desagradable, era tranquil·la, feia i desfeia a la meva manera i els pobres animals que eren una font d'ingressos de la meva família, tenien tot el dret a viure els pocs anys que ho feien en bones condicions.
Em vaig posar a riure dels meus pensaments i llavors ho vaig comparar amb la agència Thabú. No tenia comparació l'atractiu d'una feina a la de l'altre, però tothom no estava en condicions de fer la mateixa i malament hagués anat si en el món tothom hagués fet el mateix.
Quan vaig acabar estava cansat, però encara no em venia de gust tancar-me a casa. No era massa tard i tampoc tenia el cap en condicions de concentrar-me per llegir ni estudiar, així que vaig decidir sortir a muntar a cavall una estona. Vaig passar per casa, per tornar a canviar-me de roba i vaig dir que anava a passeig amb l'Ariel.
-No tornis tard Clark. -em va dir la mare.
-No. -vaig respondre tancant la porta i dirigint-me a l'estable.
Feia una nit agradable, el cel era ple d'estrelles i la lluna plena ho il·luminava tot, vaig ensellar l'Ariel i em vaig perdre pel camí del torrent que desembocava a una gran esplanada, on es podia galopar un bon tros. Quan feia una estona que donava voltes amb l'euga i em va semblar que ja en tenia prou, vaig baixar de la muntura i vaig estirar la manta que sempre portava a la seia, al damunt de l'herba que ja es començava a humitejar.
Allà a terra vaig mirar els estels. Des de ben petit m'havia cridat l'atenció tot allò que es referia al firmament i a l'espai. Em preguntava si a algun planeta hi podria haver vida i sempre era optimista al respecte. No volia pensar que la gent de la terra estàvem sols. Si hi havia tot allò per allà dalt devia de ser per algun motiu. ¿I si a la terra hi havia vida, perquè no n'hi podia haver en algun altre planeta?
L'Ariel estava al meu costat rosegant herba i amb el morro em va tocar la mà.
-Hola preciosa. -li vaig dir - Estava mirant l'origen del teu nom. ¿Veus aquells estels d'allà dalt? En algun lloc encara que no ho podem veure hi ha un planeta que es diu Urà, és el planeta del meu signe i el seu primer satèl·lit es diu com tu, Ariel.
L'euga em va mirar al sentir el seu nom, va fer un renill i va continuar amb la seva feina.
-M'agradaria ser un ocell per poder volar, o millor encara un satèl·lit per poder anar molt més amunt. - vaig continuar dient-li a l'Ariel , que ves a saber si m'escoltava.
Qui si, que em va escoltar, van ser la Carol i l'Axel que em van veure de lluny i per donar-me un ensurt, van deixar els cavalls una mica apartats per no fer soroll i es van acostar a peu fins on era jo.
-Aviat potser seràs una estrella. -va dir la Carol rient.
-O mister Univers. -va seguir amb la broma l'Axel.
Em vaig aixecar de cop i amb la mà al cor vaig dir.
-¿Què hi feu aquí? M'heu espantat.
-El mateix que tu. -va dir l'Axel - Donant un tomet. ¿Per cert, parlaves sol?
-No. Amb la meva companya. -vaig dir rient.
-És molt guapa. -va continuar la Carol acariciant la crinera de l'Ariel que al sentir els renills dels altres cavalls s'hi va anar apropant.
-¿I si anéssim tirant?
-¡Ostres amb lo bé que s'està aquí ara ! M'hi quedaria a dormir tota la nit. - va dir l'Axel.
-Dons ja t'hi pots quedar perquè el que és jo no ho penso fer, el terra ja està mullat.- va dir la Carol.
-Si, hauríem de començar a passar, és tard i demà no és festa. - vaig recalcar jo..
Vam pujar als cavalls i sense corre, ens vam dirigir al poble. Primer vam acompanyar a la Carol fins a casa i després nosaltres dos van continuar.
-No sabia que tu i la Carol haguéssiu quedat. - vaig dir-li a l'Axel.
-És clar, com aquesta tarda has marxat escopetejat a veure a la Samantha Burés...
-És que he anat a dir-li que acceptava la feina i se'm feia tard.
-Ja. Està una mica estranya últimament.
-¿La Samantha? -vaig preguntar-li.
-¡No home no! La Carol.
-¿Des de quant la notes estranya?
-Des de que va saber això teu del Thabú.
-Ah... I tu ho has aprofitat pel que es veu.
-Ja saps que a mi m'agrada. Si tu no li fas cas millor per a mi, però és molt difícil competir amb tu.
-¿Competir amb mi? Que jo sàpiga no estic competint amb ningú.
-No, tu no ho necessites, jo si.
-No t'entenc Axel. Si jo hagués volgut sortir amb la Carol li hagués dit.
-Jo encara no sé si t'agrada o no t'agrada. Ets una mica raret tu també.
-¿Però que t'he fet jo? - vaig exclamar.
-Tu tampoc necessites fer res, ja t'ho he dit. ¿Tens a totes les ties de la facultat al darrera i encara preguntes què has fet?
-Ara tindré la culpa de tenir totes les ties al darrera... jo no vaig darrera de ningú. A més no serà tant.
-No sé que serà, sols sé que m'agrada la Carol i a ella li agrades tu i com tu ets com una estrella del firmament, aquell que miraves abans, on totes les mirades femenines van a parar...
-No vull sortir amb la Carol Axel, ni amb ella ni amb cap. Tinc altre feina i si de vegades està amb mi és perquè som amics, res més.
-Res més per a tu. Per a ella alguna cosa més. Quan estic amb ella sempre surts tu pel mig, que si el Clark aquí que si el Clark allà, em poso malalt. ¿Quina culpa tinc si no soc tant guapo com tu?
-¿I quina culpa tinc jo de ser com soc? Jo no els hi dic res. Més aviat ja saps que soc una mica paradet amb les noies.
-Potser els hi agrada més. No és estrany que la major part del sexe masculí de la facu et tingui mania.
-Prou pena tinc, no els he fet res, al contrari sempre he intentat ajudar a tothom que puc.
-A més a més això, ets meravellós. El Clark tant bon noi que sempre dona la mà, el que mai s'ha passat de la ratlla amb cap noia, el millor estudiant, el millor amb tot. De vegades també t'agafaria mania jo.
-¡ Axel no em pots fer això! ¿Què he de fer? ¿Digues-m'ho tu?
-No res Clark. Tu ets com ets i no en tens cap culpa. ¿Has vist quina hora és? Demà no hi haurà qui es llev
i. Adéu.
L'Axel va marxar a tota pressa i jo vaig anar a tancar l'Ariel i sense fer soroll em vaig posar dins el llit.
No podia dormir una altra vegada. Cada dia s'afegia un nou problema. Es veu que ser massa guapo també donava mals de cap.
Encara que el meu cap no pogués agafar el son, el meu cos no necessitava altra cosa que descans, per això em vaig quedar adormit sense adonar-me'n i quan vaig tornar a obrir els ulls perquè alguna cosa m'havia despertat, vaig veure que era el despertador.
Llavors hauria continuat dormint fins a mig dia. Quan tenia son no podia dormir i quan podia dormir no tenia son. Era el mal de molts, que vaig confirmar quan l'Axel pel passadís de la facultat em va dir.
-Jo no sé tu, tio, però jo no em podia llevar. Tinc mal de cap i no hi ha manera de mantenir els ulls oberts sembla que hi tingui ploms.
Jo mirant-me'l amb aquella cara de son se'm escapava el riure.
-¿Tu tampoc tens mai mal humor? No li veig la gràcia. - va seguir dient l'Axel.
-Si no anessis a dormir tant tard....
-Mira fuig del meu davant i entra a classe, i si us plau no t'asseguis al meu costat avui.- va dir-me empipat al sentir que la Carol , la Caren i la Tània, comentaven fluixet que jo fins i tot fent ulleres estava que tallava la respiració.
Era dijous i al acabar l'última classe, em vaig penjar la motxilla a l'espatlla i vaig enfilar el llarg passadís en direcció a la sortida, però abans de que hi arribés, la Carol em va aturar.
-¿On vas amb tanta pressa Clark?
Jo vaig parar de cop dient-li amb una mica de culpabilitat.
-A l'agència.
-¿De la Samantha Burés? -em va preguntar.
-Si. -vaig respondre amb un tímid somriure.
-Vaja, ho sento. Volia demanar-te si aquest vespre podria venir a casa teva perquè m'expliquessis un tema d'ecologia, però ja veig que no podrà ser...
-Potser demà. -vaig dir.
-¿Sortiràs molt tard?. -va insistir.
-No ho sé Carol, depèn de la feina.
-Ja. -va respondre ella seriosa. - Potser demà. - Adéu Clark. Que et vagi bé.
Vaig continuar pel passadís fins a sortir al carrer on tenia el jeep aparcat, mentrestant pensava que era estrany allò de la Carol. Normalment quedàvem un grup de gent, com a mínim de tres persones i que hi volgués anar ella sola em va sobtar.
Sense adonar-me'n de que ja havia arribat, vaig veure el rètol lluminós de neó del Thabú, i vaig aparcar un tros lluny per acabar d'arribar-hi a peu. Eren dos quarts de set en punt quan traspassava la porta de vidre fosca pensant en què m'estava ficant.
A l'entrada no hi havia ningú i sonava una música al obrir-se la porta. No va trigar gens a sortir una noia que a mi em va semblar de portada de revista. Era molt alta i rossa amb els cabells ondulats i llargs, duia un vestit cenyit i curt que deixava més que imaginar el que portava a sota. Tenia un cos escultural i caminava de forma insinuant.
Em vaig quedar allà parat perquè no havia ni pensat que no em sortís a rebre la Samantha i mentre la mirava amb el meu típic somriure que dissimulava la meva timidesa, ella em va dir.
-¿Tu deus ser el Clark, si no m'equivoco?
-Si. -vaig respondre-li.
Ella em va allargar una mà llarga i prima dient.
-Em dic Elena Tudor. La Sam ha hagut de sortir a recollir a l'Amanda que ha tingut una avaria amb el cotxe, no trigaran gaire a arribar, ja fa estona que ha sortit. M'ha encarregat que comenci a posar-te a punt. ¿Anem al vestuari?
Em vaig quedar pensant què volia dir allò de posar-me a punt i la vaig seguir sense apartar ni per un instant els ulls del seu darrera. A cada pas que feia, notava que la temperatura m'anava pujant i vaig pensar que si havia de treballar amb noies com aquella tindria problemes greus.
L'Elena va triar uns pantalons de fil de color cru, cosa que no em va agradar gens i una camisa marró amb butxaques cosides amb un repunt del mateix color que els pantalons. M'ho va posar al braç i va dir.
-Per començar pots anar posant-te això.
Jo ho vaig deixar al damunt d'una cadira negra de director i vaig començar a descordar-me la camisa que portava. Al veure que l'Elena seguia triant roba i no em mirava em vaig alleugerar, però quan ja la va haver triat tota, es va girar a mirar-me i jo, ja no sabia que fer.
L'Elena va riure i em va dir.
-Si tens vergonya de despullar-te al meu davant pots posar-te darrera d'aquell paravent.
-No és vergonya, sols és que no m'esperava que aquí hi hagués algú més que la Samantha i l'Amanda.
-¿Et molesta la meva presencia?
-Al contrari. -vaig dir mentint.
-En aquest món no s'han de tenir manies ni vergonya. Ja t'aniràs acostumant a la presència dels teus companys i companyes si passes de les fotografies, cosa que asseguraria, llavors t'hauràs de despullar no sols davant meu, sinó davant de moltes altres. Al principi és lògic que et faci vergonya, però després ja ni et donaràs compta que ho fas.
Com un babau em vaig posar darrera del paravent, em vaig treure els texans i em vaig posar els pantalons que m'havia donat l'Elena com millor vaig poder.
Encara que ho volia dissimular, allò que era evident no es podia amagar fàcilment i ella no va dir ni insinuar res perquè la Sam i l'Amanda ja havien entrat al vestidor.
-Hola Clark. - van dir les dues a l'hora.
-Hola. -vaig respondre.
-Ja veig que l'Elena t'ha donat la roba i com sempre ha encertat la talla. ¿Pots venir un moment amb mi si us plau? -Em va dir la Sam.
La vaig seguir a un altre departament, em va fer entrar i va tancar la porta.
-Sento no haver estat aquí quan has arribat. Ja m'imagino que ha estat violent per a tu trobar-te a l'Elena. Fa dies havia de venir a fer-se unes fotografies i em sap greu que precisament hagi estat avui. Ja et deus haver adonat que és molt provocativa.
-Dons si. -vaig dir-li amb les mans agafades al llarg del cos. -M'he sentit una mica violent.
-Ja ho veig. -va dir ella amb un lleu somriure, mirant un instant què volien amagar les meves mans. -Espera't aquí un moment.
Va obrir la porta d'on eren l'Elena i l'Amanda i els va dir.
-Ja podeu començar. Nosaltres tornem de seguida.
Ella va tornar on era jo i em va dir que l'acompanyés.
-Aquí és on es guarden les pells. -va dir mostrant-me una porta metàl·lica amb una tanca a mode de volant.
-Sembla un congelador. -vaig dir jo.
-No ho sembla, ho és. Em temo que hi haurem d'entrar una estona.
La Samantha va posar-se un abric i em va acompanyar dins del congelador.
-Tu no necessites més roba, pel color de les teves galtes penso que fins i tot te'n sobra.
Al moment d'entrar-hi s'hi estava bé però passats uns minuts vaig començar a sentir fred.
-¿Et trobes millor ara? - em va preguntar ella.
-Si. -vaig respondre avergonyit. - ¿Suposo que no dec ser un cas únic?
La Sam es va posar a riure i em va seguir dient.
-Tranquil, no ets un cas únic. És falta de costum. A l'Elena li encantant els principiants i s'aprofita dels seus encants per provocar-los tant com pot, per això m'ha sabut greu, que precisament el primer dia que vens t'hagi hagut de rebre ella. Clark et vull donar un consell, allunyat tant com puguis d'ella. Tingues relació de company de feina i prou.
-Si senyora. -vaig dir.
-¿Senyora? -va repetir ella.
-Deixat de compliments i diguem Sam com tothom. Ja sé que per l'edat quasi podria ser la teva mare, però en el món de la publicitat no hi ha edats. Bé ja veig que tornes a estar en bones condicions. Em va dir donant-me un cop d'ull baix. - Anem per feina.
Vam sortir del congelador i vam tornar a l'estudi on l'Amanda feia fotografies a l l'Elena Tudor.
Estava molt més calmat i veure-la a ella no em va excitar més, perquè ella tampoc va tenir més oportunitats de fer-ho.
Quan va acabar em va tocar el torn a mi i vaig haver d'aguantar durant una bona estona les seves mirades insinuadores però no per massa estona, perquè la Sam veia que jo ho estava passant malament i la va acomiadar. A les hores tots tres vam quedar tranquils.
No hi va haver cap mena de problema. Vaig fer tot el que elles dues em deien. L'Amanda em va fer dotzenes de fotografies de tots costats i amb robes de totes menes. De lluny de prop de cara de costat, assegut dret i fins i tot ens en vam fer amb elles incloses. M'ho vaig passar bé. Jo era un bon alumne i elles bones professores així que tothom va quedar content quan es va acabar la sessió.
Vam quedar per l'altre dijous i quan vaig marxar, elles es van quedar a recollir les coses i després la Sam va acompanyar a l'Amanda a casa seva.
-¿Què t'ha semblat? -va preguntar l'Amanda.
-Molt bo. És mal·leable com l'or, dòcil com un anyell i te l'encant de la timidesa. Llàstima que aviat la perdi.
-¿Creus que aviat la perdrà?
-Segurament. Tots ho fan.
-¿Què li has fet l'estona que te l'has endut? -va preguntar l'Amanda.
-¿Que no has vist com estava o què?
-¿Com estava de què. Estava nerviós com és natural.
-A més a més de nerviós, estava excitat i no li podies fer fotos amb aquella pinta.
-No m'has deixat temps de veure'l t'he l'has emportat de seguida...
-L'he dut al congelador.
-¿Al congelador? -va exclamar l'Amanda.
-Era l'únic lloc on es podia refredar de seguida.
-Ets boja. A qui se li acut.
-¿Què volies que fes. Aquella mala pècora , no el deixava en pau, l'he vist apurat i m'ha fet pena.
-Pobre Clark, el primer dia i passant dificultats.- va dir l'Amanda.
-Ja li he advertit que s'allunyés d'ella tant com pugui. Sempre fa el mateix quan en ve un de nou, no sé com se'n assabenta.
-Bé...- va dir l'Amanda. - quan em va dir que vindria el dijous a fer-se les fotos jo li vaig comentar que també vindria una altra persona i ja saps que ella vol estar al corrent de qui entra i qui surt.
-Només faltava que s'esgavelles el teu cotxe i em truquessis precisament quan ell havia d'arribar.
-Jo no em pensava que l'Elena fos.... Com és vaja.
-Dons d'aquí en endavant no obris tant la boca i no comentis qui ha de venir. A ella no li importa. Si no fos perquè es una bona model la enviaria a prendre el vent. Bé, aquí et deixo. Demà record
a que tenim fotografies de grup a les cinc. I revela les fotos del Clark aviat, tinc ganes de veure-les i més d'enviar-les.
-Ara mateix m'hi posaré. -va dir l'Amanda.
-Dona, no cal, és tard, ja tens temps demà.
-És que jo encara tinc més ganes de veure-les que tu. És tant guapo...

CAPÍTOL 3

Vaig arribar a casa meva tant absort en els meus pensaments, que quan vaig obrir la porta i els pares em vam preguntar que com m'havia anat, no ho vaig sentir.
-¡Ei Clark. ¿Et passa alguna cosa? -em va dir la mare.
-¿Què? -vaig respondre.
-¿Si et passa alguna cosa?
-No, ¿Perquè?
-Estàs absent.
-No. Ja soc aquí.
-Ja sabem que ets aquí Clark. ¿Com ha anat per l'agència? -va afegir el pare.
-Molt bé.
-¿Què vol dir això, què t'han fet fer?
-Doncs fotos. ¿Que voleu que m'hagin fet?
-Si fossis una mica més explícit no t'hauríem de treure't les paraules amb pinces. -va dir el pare empipat.
-Està bé. M'han fet fotografies de cara de perfil assegut i dret. M'han fet posar roba cara, he visitat el congelador....
-Clark, la teva mare i jo ens referim a que has arribat una mica estrany. ¿T'ha passat alguna cosa que no t'agradés?
-Dons...No.
-¿Perquè tenen un congelador a una agència de publicitat? - va preguntar la mare.
-Per guardar les pells.
-¡Ah! -va respondre.
-¿I perquè t'han ensenyat les pells. Potser t'has posat roba de pell?
-No. Perquè veiés on la guardaven.
-¿Hi havia algú més a l'agència?
-¿Algú més que qui?
-Que la Samantha i la fotògrafa.
-Si una model.
-¿I què feia?
-Es deixava fotografiar com jo. ¿Què és això, un interrogatori potser?
-Està bé. -va dir el pare- Quan tinguis ganes de parlar ja ho faràs. Aquí tens el sopar. Quan acabis pots anar-te'n a dormir, ja he fet la teva feina.
-Gràcies. -vaig contestar .
La mare em mirava mentre sopava i jo seguia pensarós sense adonar-me'n.
-Li ha passat alguna cosa que no ens vol dir. -va dir el pare a la mare, sense que jo ho sentís.
-Si. Això crec.
-Vaig acabar de sopar i al veure als pares que em miraven amb cara de preocupació vaig dir.
-Està bé us vaig a dir què ha passat però m'heu de prometre que no us riureu de mi.
-Promès. - van dir tots dos a l'hora amb la mà en l'aire.
-M'he sentit ridícul com mai m'havia sentit. La Sam m'ha fet de mare i m'ha hagut de portar al congelador. M'he adonat de que no he vist el món més que per un forat i que en lloc de vint anys és com si en tingués quinze.
-¿Perquè Clark?
-¿Heu promès no riure entesos?
-Entesos. -van tornar a respondre tots dos.
-Dons resulta que la Sam ha hagut d'anar a recollir a l'Amanda que tenia el cotxe esgavellat, mentrestant jo arribava a l'agència. Ha sortit a rebrem una tal Elena Tudor, una model que ja porta anys a la feina. Anava vestida una mica provocativa, bé, per a mi, molt provocativa i m'ha semblat que gaudia veient la cara de babau que jo devia posar. He començat a sentir que em pujava una escalfor que m'envaïa de cap a peus i per postres m'ha fet posar uns pantalons de color cru que tot i que eren del la meva talla no sabia com cordar-me'ls.
-¿I? - van preguntar.
-I he fet el ridícul més gran de la meva vida.
-Doncs a mi em sembla normal. -va dir el pare. - Tu mai havies vist res semblant, si no és a la tele o en una revista. No és el mateix.
-I tant que no és el mateix. Hauries d'haver vist com es movia...
-Tots els homes sou iguals. -va dir la mare . -Veieu unes faldilles que es belluguen i ja teniu el cap a un altre lloc.
-¿Com anava vestida Clark? -va preguntar el pare.
-Amb un vestit que tot just li tapava les calces i suposo que en portava.
-¿Res més? -va dir el pare.
-Res més. Semblava com si anés despullada. I ara no em digueu que aquesta feina no em convé.
-Ningú et diu res fill. -va dir la mare. - Jo trobo d'allò més normal el que t'ha passat. ¿Però la Sam com tu li dius, què t'ha dit per fer-te de mare?
-És més què ha fet. M'ha portat al congelador dient que d'aquella manera no em podia fer fotos i suposo que era el lloc més adequat per baixar-me la calorada. En menys de cinc minuts tot ha tornat a la normalitat. Però no n'hi havia prou que quan m'ha tocat el torn de fer-me les fotografies a mi, l‘Elena Tudor, no ha deixat de mirar-me ni un segon i feia cara de divertida. M'ha posat malalt dels nervis i la cosa ja tornava a sortir de polleguera, fins que la Sam li ha dit que ja podia marxar i m'he quedat tranquil. El que em preocupa no és això d'avui que ja ha passat, em preocupa que si cada vegada que se'm posa una noia així al davant....
-Totes no seran iguals. - va dir la mare. - Suposo que n'hi deu haver de normals.
-Això espero.
-¿I a part d'aquesta nova experiència, com ha anat tot el demés?
-Bé. Al menys això m'han dit. Hem quedat per dijous que bé. En una setmana ja tindran les fotos enviades i alguna resposta.
-No pateixis Clark, tot anirà bé. Ja t'aniràs acostumant a aquest ambient.
-Ara que ja ho sabeu tot m'agradaria anar-me'n al llit. Fins demà.
-Fins demà. -van respondre'm.
Em vaig deixar caure al damunt del llit extenuat. Mai m'havia cansat tant de no fer res. Tant sols els nervis que havia passat m'havien cansat més que tot un dia de traginar pels estables. Vaig pensar en la Carol i amb l‘Elena Tudor. No sabia què pensar. La una no s'assemblava en res a l'altra. L'Elena era per viure sempre apurat i la Carol... no ho sabia. El que sentia per ella no tenia res a veure amb el què havia sentit a prop de l‘Elena però em semblava que jo no podria aguantar tanta tensió per una dona, ni tant de tot.
Em vaig adormir vestit.
Al matí següent vaig anar a la facultat. No volia parlar amb ningú per por a que algú em preguntés com havia anat. Em sentia avergonyit i tant sols ho podria explicar al meu millor company, fent-li jurar pel més sagrat que no ho sabria ningú més.
Va ser a l'hora d'esmorzar quan vaig poder parlar amb l'Axel i li ho vaig explicar tot amb pèls i senyals.
-Tio no saps l'enveja que et tinc. -va dir aquest.- Ties així no se'n veuen cada dia. Quan penso que tu estàs acostumat a mirar les vaques...
-Mira Axel, si tornes a riure no t'explico res més.
-Que no Clark, que no em ric de tu. És que no t'imagino al darrera de la tia aquella movent el cul d'un costat a l'altre i tu allà com si res. Jo em pensava que a tu aquestes coses no...
-¿No què?
-Dons que no m'imagino que els pantalons t'anessin estrets. - va dir posant-se a riure una altra vegada.
Jo no m'ho prenia malament. Em feia ràbia el que m'havia passat i comprenia que l'Axel no pogués parar de riure. Fins i tot jo no vaig poder aguantar més i vam riure tant que vam cridar l'atenció dels altres i més que a ningú a la Carol que feia estona que es preguntava què seria allò que ens feia tanta gràcia. Es va acostar a nosaltres i va preguntar.
-¿És pot saber què és això que fa riure tant?
Jo em vaig mirar a l'Axel seriós i aquest va entendre que si deia o insinuava res li cauria el pèl.
L'Axel va contestar.
-No, res, un acudit que li van explicar al Clark.
-¿I no es pot saber quin? jo també tinc ganes de riure.
A mi no se'm va ocorre cap acudit que fes gràcia, més ben dit, ni que en fes ni que no. Em vaig quedar en blanc i sols se'm va ocorre dir.
-La cosa és, que a l'hora d'explicar-ho no em recordava com era i això li ha fet tanta gràcia a l'Axel.
-¿I a tu també? -va preguntar la Carol.
-A mi....dons... de veure'l a ell se m'ha encomanat.
La Carol no va veure la gràcia en lloc. Ens va mirar com si no hi toquéssim gaire i seguidament sense dir res, va marxar a classe.
-Com ho diguis a algú et juro que pots acomiadar-te de la meva amistat per sempre més. ¿M'has entès Axel?
-Tranquil seré una tomba i d'aquesta boca mai sortirà una paraula que digui: L'home de l'armadura ha sortit de l'armari per passar a un congelador..
Va tornar a morir-se de riure i quan va seure al seu lloc es va obligar a parar perquè el professor se'l mirava amb molt mala cara.
Al sortir de classe de paisatgística estàvem discutint un tema i la Carol junt amb la Caren van venir on érem.
-¿Com teniu les assignatures dels exàmens de demà nois? va preguntar la Caren.
L'Axel em va mirar dient.
-¿Com ho tens? Jo fatal.
-Jo igual. - vaig respondre.
-¿Què us sembla si quedem a casa meva per repassar? - va dir la Caren.
-Potser al Clark no li va bé. -va dir la Carol mirant-me amb to de retret.
-Avui si que puc. - vaig dir jo. - ¿A quina hora quedem?
-¿A les set va bé?- va dir l'Axel.
-A les set us esperem. Fins ara.
Elles dues van marxar per un costat i nosaltres dos per un altre. Mentre anàvem caminant l'Axel va preguntar.
-¿Passa alguna cosa amb la Carol ,Clark?
-No. ¿Perquè m'ho preguntes?
-No sé. He vist una mirada de complicitat entre vosaltres dos i el to d'ella m'ha semblat una mica irònic.
-Suposo que bé d'ahir. Em va dir si m'anava bé que vingués a casa per un tema d'ecologia que no entenia i jo li vaig dir que no podia ser perquè havia d'anar al Thabú. No li agrada gaire tot això.
-Normal. -va dir l'Axel. - No entenc perquè et va tant al darrera si no li fas cas. ¿O potser si?
-Li faig el mateix que a la Caren, som amics i prou.
-Si però la Caren és una altra cosa, potser també li agrades però no tant com a la Carol.
-Si hagués de triar, triaria a la Carol, no em desagrada. Més ben dit m'agrada una mica o potser m'agrada més del que em penso però és que no vull problemes.
-¿Quins problemes tio. Quan temps fa que no t'ho muntes amb ningú? No sé com pots ser tant indiferent a les insinuacions que et fan les ties. Si jo estigués al teu lloc ja m'hauria entès amb tota la facu.
-No és tant fàcil Axel.
-¿Quin problema tens? Que jo sàpiga et funciona tot. ¿O necessites dones com la Tudor? No m'estranya gens que es digui així, deu ser com l'anunci de les piles que duren, duren , duren...
Em vaig posar a riure. L'Axel sempre tenia acudits per a tot.
-Vaig a ser-te sincer Axel. No vull sortir amb
la Carol perquè sé que tu n'estàs enamorat.
-¿És per això realment o no t'agrada prou?
-És per això Axel estant amb ella em sentiria culpable de trair-te. De vegades he estat a punt de començar però gràcies a Déu he tingut el seny de reprimir-me.
-Mira Clark, t'agraeixo molt la teva lleialtat però per mi no et tallis ni un pèl. Saps de sobres que a la Carol no li agrado jo sinó tu. Ja que jo no puc aprofitar, fes-ho tu per mi.
-No em vull aprofitar de ningú Axel, i menys de la Carol.
-Ja ho sé home, és un dir. De veritat, continuarem sent tant amics com ara. Llença't d'una vegada, estàs perdent el temps.
-Parlant del temps. -vaig dir. - Són tres quarts de set. ¿I si anéssim tirant cap a casa de la Caren?
-¿Has agafat els llibres de la taquilla?
-Si. Anem.
Vam pujar al Jeep i ens vam dirigir a casa de la Caren. Abans de baixar, jo vaig preguntar.
-¿Axel, has pensat perquè la Caren sempre va amb la Carol?
-Dons suposo que com la Carol intenta estar on ets tu, a ella també li deu interessar ser-hi. A més a més son amigues.
-També son amigues amb la Tània i aquesta no ve tant amb nosaltres.
-La Tània potser té interessos en un altre lloc.
-¿Què vols dir?
-Que potser tu no li agrades.
-¿Jo. I perquè jo?
-Home, perquè ja saps que tu li agrades a totes.
-Jo crec que les coses van per una altra banda. ¿Has pensat que potser no soc jo qui li agrada a la Caren?
-¿Dons qui sinó?
-Dons tu per exemple.
-¿Jo? - va exclamar l'Axel. - No ho havia pensat. Ara que ho dius em fa més cas la Caren que la Carol. ¿Tu creus?
-Intenta esbrinar-ho. - vaig dir-li.
-Ara si que m'has deixa't parat. Sempre pensant en la Carol i no m'he mirat mai a la Caren.
-Dons normalment estan sempre juntes. Deu ser veritat allò que diuen que de vegades un no veu el que té al davant perquè mira en la direcció equivocada.
-¡Au sortim que estic impacient! -va dir l'Axel tancant la porta eufòricament i dirigint-se a casa de la Caren.
Elles ja tenien tot el parament de papers i llibres al damunt de la taula i quan vam arribar nosaltres dos n'hi vam afegir més.
Vam estar estudiant dues hores i a les nou l'Axel la Carol i jo vam marxar.
-No cal que m'acompanyis a casa. - va dir l'Axel amb perspicàcia. - Tinc ganes de caminar. Fins demà.
Va marxar caminant després de picar-me l'ullet i vaig saber que em tocava acompanyar a la Carolina.
Primer cap dels dos dèiem res i al sentir-me violent vaig començar dient.
-¿Vas solucionar el dubte que tenies ahir d'ecologia?
-Si. L'Axel no tenia cap compromís i es va quedar una estona a explicar-m'ho.
-Ah.- vaig dir. Me'n alegro.
-¿Com et va anar? -va preguntar ella.
-Bé.
-Jo també me'n alegro. - va mentir ella. -¿Quant hi has de tornar?
-Dijous vinent.
-¿És maca l'agència per dins. Quina mena de coses hi ha?
-Hi ha molts focus, molta roba, complement, decorats...coses per l'estil.
-¿I no et fa una mica de vergonya que et facin fotografies i tot això?
-Una mica. És nou per a mi. La Sam i l'Amanda m'ajuden molt. Elles em diuen tot el que haig de fer, com m'he de vestir...
-Ja. - va dir ella seriosa.
-És una feina com una altra. - vaig continuar dient.
-No tant com una altra. Penso que és diferent al que tu pensaves fer.
-Si però no puc deixar passar aquesta oportunitat. Encara falta molt perquè pugui treure beneficis de la Agronomia. Això és un camí més ràpid i a casa anirà molt bé.
-¿Deuen pagar molt bé, no?
-No ho sé. Espero que si. De moment es pot dir que encara no he fet quasi res. He d'esperar a que altres agències contractin la meva imatge.
-No dubto de que ho faran. - va dir ella somrient.
-¿Perquè? -vaig preguntar jo, per sentir allò que volia.
-Ja ho saps.
-Preferiria que m'ho diguessis tu.
-¿Què vols que et digui, que tens molt bona imatge? Això ho sap tothom i tu no seràs menys.
Em vaig posar al seu davant barrant-li el pas, el cor m'anava a tota pastilla i no estava segur del que anava a fer, però sabia que en aquells moments tenia ganes de fer-li el petó que sempre quedava inoportú per la presència d'algú altre.
Els ulls de la Carol tenien una brillantor especial il·luminats per la farola que tenien molt a prop i a mi em va semblar que em suplicaven com altres vegades alguna mostra del meu efecte i que els seus llavis ben dibuixats esperaven als meus que no es decidien a arribar mai. Llavors li vaig dir.
-¿Tu també valores solament la meva imatge?
-Si us plau Clark. - va respondre ella començant a caminar de nou. - Sembla mentida que amb el temps que fa que ens coneixem pensis això de mi.
-Vull saber quin valor tinc per a tu.
-Hi ha molta gent que et valora per altres qualitats. Per la teva manera de fer les coses, la manera de pensar, els teus sentiments vers als demés.. ¡No et puc explicar exactament que és el que més valoro de tu, però si que et puc assegurar que tens la qualitat de treure'm de polleguera!
Va dir finalment aixecant el to de veu i començant a caminar de nou.
Jo la vaig agafar per la mà fins a fer-li donar la volta, aconseguint que tornéssim a quedar cara a cara i llavors posant-li la mà que em quedava lliure a la cintura i apropant-la més a mi li vaig dir.
-¿T'agrada aquesta qualitat?
Li vaig fer un petó apassionat que poc a poc es va fer més tendre i tranquil i quan vaig acabar, a la Carol li va semblar que el seu cos no tocava en lloc, tenia la sensació d'haver perdut la gravetat. Jo em vaig admirar a mi mateix per haver estat capaç de donar aquell pas.
Mentrestant les minuteres dels rellotges anaven avançant encara que a nosaltres ens va semblar que el temps s'havia aturat.
Es va acabar el curs a la facultat, era ple estiu i unes famílies anaven de vacances i unes altres tornaven.
Miralls estava resplendent de vida amb els camps i les vinyes més verdes que mai. Els ceps portaven raïms a dojo i la vida del poble era més intensa.
El jovent gaudia dels esports d'estiu a la fresca i de les festes majors dels pobles veïns. Alguns aprofitant l'absència dels pares, feien festes a les cases, a les terrasses o als jardins i aquell dia que era l'aniversari de l'Axel ens ho vam passar d'allò més bé.
Tenia el permís dels pares, que havien anat a passar uns dies de vacances a la platja amb els seus germans petits, amb la condició de tenir seny i de deixar-ho tot endreçat com ho havia trobat.
L'Axel continuava penjat de la Carol però poc a poc va anant reconeixent que la Caren no estava tant malament. Li havia començat a agradar i la nit del seu aniversari no es van separar ni un moment.
Evidentment jo i la Carol també hi érem i com sempre formàvem un quartet que no necessitava a ningú més per passar-nos-ho bé.
-¿Com van les coses amb l'Axel? - va preguntar la Carolina a la Caren.
-Veig que heu estat tota la nit junts.
-Si. Van bastant bé. Al menys avui s'ha decidit. -¿I a tu com et va amb el Clark?
-Bé també. No hi ha res de nou. Continuem surtin de tant en tant, res seriós, res de compromisos... Ja saps, el Clark és molt autònom no vol lligams de cap mena.
-¿Però suposo que no surt amb ningú altre?
-No. La feina és perquè surti amb mi. Vaja, que jo sàpiga.
-¿Esteu bé així?
-Si. -va dir la Carol.- Encara que a mi m'agradaria una cosa més seriosa, més compromesa. El contrari del que vol ell, vaja. De totes maneres em conformo amb el que tinc.
-Ho dius d'una manera...
-Ja saps què és el que més por em fa Caren. Aquella agència l'atrau com un imant. Primer va començar anant-hi un dia a la setmana, ara ja hi va tres dies i segons ell les agències de publicitat on la Samantha Burés va enviar les seves fotografies estan molt interessades en ell. Aquest estiu ja ha fet publicitat d'una famosa marca de roba i d'una beguda nova. Li estant ensenyant a caminar per preparar-se per entrar a les passarel·les i de vegades fa uns comentaris que a mi no m'agraden gens. Tinc por Caren, aviat no tindrà temps per a ningú.
-Dóna-li temps. Compren que això és una feina que no es pot desaprofitar i el pobre te massa feina, que si els estudis, que si els conreus i ara l'agència. Potser acabarà malalt. Per si fos poc abans no tenia compromís amb ningú i ara de tant en tant et dedica el seu temps.
-M'agradaria que fos més normal. Vull dir que no fos tant atractiu que mai l'Amanda Cruz s'hagués fixat en ell i li hagués ofert aquesta maleïda feina. -va dir la Carol amb els ulls entelats.
-Si no fos com és, potser no t'hauries enamorat d'ell.
-Al menys tu no tindràs aquests problemes.
-¿Vols dir amb això que l'Axel no te cap atractiu?
-No dona. És clar que el te, segur que per a tu és el més guapo del món.
-¿Vols que et digui un secret? Al principi a mi també m'agradava el Clark, com és normal, vull dir com a quasi totes però després vaig pensar que era un llistó massa alt per a mi i em vaig fixar en l'Axel i mira per on la cosa no ha sortit malament del tot. Sembla.
-Jo també penso que comença a ser un llistó massa alt per a mi. Si tot hagués continuat com sempre seria diferent però ara te massa coses a l'abast o les tindrà aviat. Jo passaré a la història.
-Carol tu ets guapíssima.
-¿I què? En trobarà de millors i a més a més riques i famoses.
-¡Au va, no diguis blat que no sigui al sac i ben lligat!
-El sac s'està començant a foradar Caren. Parlem d'una altra cosa l'Axel i el Clark s'estan acostant.
Tots dos arribàvem somrients i amb una cervesa a la mà. L'Axel va anar directament cap a la Caren i la va agafar de la mà per endur-se-la a ballar i jo que normalment no ballava em vaig queda amb la Carol dient-li.
-¿De què parlàveu tu i la Caren?
-De coses sense importància. - va respondre ella. - De què hem fet aquest estiu, de com li va amb l'Axel...
-¿Anem a prendre una copa? -vaig dir deixant l'ampolla de cervesa buida al damunt d'una taula.
-Si tu no veus mai Clark. ¿Quantes en portes?
-Dues. No és gran cosa i més pensant que no bec mai.
Li vaig passar el braç per l'espatlla i vam anar a buscar més beguda.
-¿Tu que vols? - li vaig preguntar.

-Una llimonada mateix. - va respondre ella.
-Faràs cara de pomes agres amb tanta llimona.
-Ja saps que l'alcohol no m'agrada i tu no hauries de veure més.
-¿Perquè? De tant en tant no fa cap mal. Tot el contrari em sento millor que mai. Au va fes-ho per a mi. Beu-te'n una estàs molt seriosa.
-No ho estic menys si bec Clark.
-¡Dons alegra't dona això és una festa no un enterrament! Anem a donar una volta lluny de tot aquest bullici.
Vaig tornar a posar-li el braç al damunt de les espatlles i vam anar més enllà del jardí on la gent quedava llunyana.
Amb el meu metro noranta cinc, li passava tot el cap a la Carol i ella havia de mirar molt amunt per veure'm la cara. Ella pensava si era veritat que em tenia al seu costat com tantes vegades havia somniat i per damunt de tot quant temps duraria.
Es va quedar una estona mirant-me mentre pensava i no es va adonar que jo també la mirava.
-¿Què mires tant encantada? - vaig dir-li rient.
-A tu.
-Sembla com si no m'haguessis vist mai.
-Com avui no. - va dir ella.
-¿Què tinc d'especial avui?
-Estàs diferent.
-¿Diferent. En quin sentit?
-Abans eres més tímid, et costava més dir i fer les coses. Has canviat.
-¿Però perquè he canviat què t'he dit i que t'he fet?
-Per exemple, abans no haguessis volgut marxar d'on està tothom.
-¿No t'agrada que estem aquí? Sols, on ningú ens pot veure... A mi si. - vaig dir acostant-m'hi més i mirant-la fixament.
-Si que m'agrada. Deixa-ho estar, dec ser jo la que estic estranya.
-Jo et trobo tant bé com sempre. Potser avui més que mai.
-Això ho fan les cerveses que t'has begut Clark.
-No estic marejat, no perdo l'equilibri ni la força i em trobo millor que mai. I per demostrar-t'ho mira que faig.
La vaig agafar en braços i la vaig portar a un lloc des d'on no es podia veure el jardí de l'Axel. Després em vaig posar de genolls i la va deixar a terra lentament.
La Carol no va deixar de mirar-me somrient i em va preguntar.
-¿Què fas Clark, perquè em portes aquí?
-¿A tu què et sembla?
Sense donar-li temps a fer més preguntes vaig començar a fer-li petons per la cara, vaig continuar pel coll i vaig seguir baixant.
Realment era un Clark desconegut per la Carol però no l'importava perquè aquest Clark també li agradava i em va deixar fer. Poc a poc tot va desaparèixer del seu entorn li semblava que solament existíem nosaltres dos i que una boirina espessa ens apartava de tot el demés.
Li agradava sentir-me tant a prop seu, sentir la meva olor i les meves mans que com la seda es desplaçaven per tot el seu cos. Va desitjar tenir-me dins d'ella i jo desitjava exactament el mateix, per això quan vam despertar d'aquell somni meravellós la Carol es va adonar de que era la primera vegada amb mi i encara que ho hagués fet amb el pensament moltes vegades, unes llàgrimes es van escapar dels seus ulls.
-¿Què et passa Carol? - li vaig preguntar.
-Res.
-¿Perquè plores, t'he fet mal?
-No Clark, no m'has fet mal.
-¿No t'ha agradat?
-Molt.
-¿Dons perquè plores? - vaig insistir.
-Per això, perquè m'ha agradat tant que no em crec que hagi sentit tot el que he sentit.
Jo la vaig abraçar i li va dir.
-A mi també m'ha agradat molt. He trigat a donar el pas però ha valgut la pena l'espera. Em pregunto perquè no m'he decidit abans.
La Carol es va posar a riure i em va tornar a abraçar.
-T'ho havies imaginat alguna vegada Clark?
-¿Estar així amb tu? Més d'una. Ha estat millor el fet que la imaginació.
-Hauríem de marxar, ens trobaran a faltar.
I amb una sensació nova vam tornar a la festa.

CAPÍTOL 4

Quan van començar de nou els cursos a la facultat també van començar nous problemes. La verema estava en el seu punt fort i la feina que jo compartia amb el pare, de mica en mica anava afluixant, d'aquí venia que el pare estigués una mica empipat.
-¿On et poses quan surts de la facultat? - em va dir un matí mentre esmorzaven.
-Amb els meus amics i amb la Carolina.
-Em sembla que ja tens massa coses a fer. Abans al menys venies per casa a ajudar, ara sembla que només vens a dormir. Fa tres dies que ni et veig el pèl, un dia perquè vas al Thabú un altre perquè vas a estudiar a casa d'algú, un altre perquè quedes amb la Carol...
No li vaig deixar dir més coses.
-Pare estic tot el dia estudiant i quan surto, tres dies estic treballant, un amb els amics i un altre amb la Carol. Els dissabtes faig el que puc a casa i el diumenge és festa. No tinc més dies.
-Si. T'has convertit en un home molt ocupat, però pensa que també tens una família a la que veus en poques ocasions. A la teva mare la veus als matins i a mi ocasionalment, als vespres arribes tard per no dir molt tard, molts dies sopes sol i nosaltres ja som a dormir. El raïm no es cull sol et necessito a la vinya al menys aquests dies.
-Jo no he dit que m'espereu. Tinc coses a fer.
-Dons no et costaria tant venir una mica més aviat els dies que no vas al Thabú.
-Hi ha dies que no puc deixar el que estic fent a mitges.
-¿Ho deus dir per la Carol no?
-Dons ja que ho dius...No en tinc prou amb els retrets d'ella que només em faltaven els teus. Tinc vint anys i em sembla que ja és hora que faci el que em sembla bé.
-Clark el teu pare no t'ho ha dit tant malament. Ja sabem que estudies i que treballes. A mi no m'importa fer la teva feina sempre i quan sigui perquè tu no arribis a les tantes cada dia. Penso que amb els fins de setmana n'hi ha prou. -va dir la mare.
-El dissabte a la nit no serveixo per gran cosa, estic tot el dia treballant pel pare i a la nit no m'aguanto dret. El diumenge no puc anar tard perquè el dilluns he d'anar a la facultat. ¿Em podeu dir quins dies tinc per divertir-me?
Ni la mare ni el pare van saber què respondre. En certa forma jo tenia raó i a ella se li encomanava el mal humor que el pare tenia perquè veia que jo havia crescut i tenia les meves coses a fer. Tampoc em podien retreure que anés al Thabú perquè els diners que havia guanyat fins ara eren per casa la major part. Així que la mare no sabia què respondre i al final va dir el primer que se li va ocórrer.
-Fill nosaltres volem que et diverteixis, que estudiïs que treballis i tot això que fas, però si dorms tant poques hores acabaràs malalt i hauràs de deixar de fer alguna cosa.
-¿Quina mare? - vaig preguntar.
-No ho sé. - va dir ella. - Hauríem d'organitzar-nos d'una altra manera.
-A veure. Els estudis no els puc deixar i el Thabú tampoc. Si no vaig a repassar apunts a casa d'algú ho hauré de fer aquí casa, per tant l'únic que puc deixar son els amics, la Carol i la feina de casa. Com és evident això últim queda descartat. ¿Què em queda? Treure'm les dues coses que tinc per passar-m'ho bé. Això també és evident que ho descarto jo. No vull ni deixar a la Carol ni deixar de veure'm amb els meus amics. Ja som un altre vegada al mateix lloc. ¿No puc canviar la feina de casa pels diners del Thabú?
El pare es va aixecar de la cadira però no va dir gran cosa. No sabia què dir, estava de mal humor i va anar-se'n al garatge.
-¿I ara que he dit? - vaig preguntar a la mare.
-És de mal aconsellar. - va dir ella. - Però l'única cosa que pots deixar de fer és la feina del pare, encara que també has de comprendre que necessita a algú que li doni un cop de mà sobretot ara que collim. No et preocupis, jo l'ajudaré en allò que pugui i li faré entendre que ets jove i també que tens dret a divertir-te però això serà amb una condició.
-Ja volia dir jo... - vaig rondinar.
-A canvi dels dissabtes a la tarda, no arribaràs més tard de les onze de la nit a casa els dies de treball. ¿D'acord?
Vaig somriure responent.
-D'acord. Tu sempre trobes les solucions a tot mare. Faig tard, adéu. - em vaig acomiadar fent-li un petó.
-¡Ei! Espera. - va dir ella.
-Aquesta nit vull que m'expliquis algunes coses.
-¿Com ara?
-Ja t'ho diré. Adéu.
-Adéu. - vaig dir tancant la porta al meu darrera.
Aquell dia al sortir de la facultat no vaig anar en lloc més que a ajudar al pare a portar els remolcs al sindicat i un cop descarregats vam anar cap a casa.
La mare estava preparant el sopar i mentrestant el pare i jo vam preparar les coses per l'endemà i desprès de dutxar-nos i canviar-nos la roba vam seure al voltant de la taula.
-Clark en tot l'estiu no m'has explicat a penes res. ¿Com van les coses amb la Carol?
-Bé. ¿A què bé ara aquesta pregunta?
-A res. No t'ho he preguntat abans perquè tenia la esperança de que algun dia me'n parlaries però com veig que no ho fas...
-¿Què vols que et digui? Van normal i corrent.
-¿Però quines intencions tens amb aquesta noia?
-¿Intencions? No t'entenc.
-¿Vull dir si vas amb ella seriosament, si t'agrada de debò?
-M'agrada. Vaig amb ella perquè ho vull i ella també però si això de les intencions vol dir alguna cosa més... Dons res més.
-¿Sou amics i prou, no? - va preguntar el pare.
-I prou. - vaig respondre.
-Abans quan jo era jove les parelles que sortien sovint es deia que eren promesos. A dures penes ens agafàvem de la ma i normalment anàvem on fos amb companyia i l'assumpte era seriós. Ara aneu sols on voleu sense donar comptes a ningú fins i tot teniu unes relacions molt més intenses i sols sou amics.
Jo em vaig posar a riure dient.
-¿Pare de quants anys em parles?
-Dons no de tants. De quan la teva mare i jo ens vam conèixer.
-¿Quan va ser això?
-Fa uns vint-i-cinc anys.
Vaig riure una altre vegada.
-Només vint-i-cinc anys. Ahir, com aquell que diu. Pare no estàs al dia, els temps han canviat.
La mare ens mirava a l'un i a l'altre orgullosa de que tinguessin bon rotllo i somreia permanentment.
-Ara que ben mirat potser els teus temps són millors que els meus. - va continuar dient.
-¿Amb quin sentit ho dius?
-Amb el de les relacions de parella. Si jo hagués nascut vint-i-cinc anys més tard hagués provat coses diferents.
-¿Què vols dir amb això, et queixes d'alguna cosa? - va protestar ara la mare.
-No. Ara no em queixo però llavors si que em queixava, no po
díem fer res i no era per falta de ganes. ¿Oh no? - va preguntar el pare.
-Home... - va respondre ella una mica avergonyida. - També la espera va tenir la seva recompensa.
-Si, però tot això que ens hem perdut.
-Bé ara no parlem d'això, parlem del Clark. - va dir la mare.
-Ja t'ho he dit mare que més vols saber?
-No cal que entris en detalls, em dono por satisfeta.
-¿Això és el què em volies preguntar?
-Si...
-Si però et quedes amb ganes de saber més. Mare com tothom, ja ho ha dit el pare, avui en dia no s'espera a casar-se per a res. Cada un fa el que pot o el que li deixen. Tampoc te tanta importància, no és de vida o mort.
-Més que res és el respecte. - va dir ella.
-Tot el del món. Ella fa allò que vol i jo igualment. ¿Alguna cosa més mare?
-¿Ja tens pressa?
-No, però vull aprofitar per llegir una mica, fa dies que no ho faig.
Vaig dir bona nit fent un petó a la mare i vaig començar a pujar les escales que conduïen al meu dormitori.
Les coses al Thabú ja no eren igual. Poc a poc m'havia convertit en un expert per deixar-me fotografiar. L'Amanda passava de dir-me què havia de fer, perquè ja semblava que ho hagués fet tota la vida. Em posés com em posés, les fotos sortien bé, no totes clar, però això passava igualment encara que em dirigissin.
-Clark. - em va dir la Sam. - Això sol et queda petit. Crec que és més important que repassem postures i moviment, si realment estàs disposat a fer passarel·les.
-Ja t'ho vaig dir Sam. - Estic disposat a tot, tu ensenyem què he de fer.
-Primer de tot aixecar el cap. T'ho he dit cent vegades, no pots anar mirant-te els peus, has de mirar sempre endavant. Sembla com si sempre estiguessis rumiant alguna cosa. Has de donar una sensació de seguretat, de poder amb tot.
-Puc amb tot, puc amb tot. - m'anava repetint mentre caminava pel damunt d'una ratlla recta que hi havia pintada a terra.
-¡Si tornes a mirar a terra tant sols una vegada més, et posaré la enciclopèdia més gran que trobi al cap i fins que no passis la ratlla sense sortir-te i sense que el llibre et caigui del cap, estaràs passejant amunt i avall fins que no t'aguantis dret!
La Sam va sortir d'allà encarregant-li a l'Amanda que continués amb mi i jo va dir.
-Tampoc n'hi ha per posar-se així...
-Vol que estiguis preparat quant més aviat millor.
-Faig el que puc. Alguna vegada em distrec i no hi penso però ho intento.
-Ja ho sé Clark. De veritat que ho fas molt bé pel temps que portes. Però et falta pràctica. Pensa que aquí és molt més fàcil perquè sols et mirem la Sam i jo però quan la cosa vagi de debò, molts ulls t'estaran mirant i fa molta impressió, et poses nerviós, perds el pas i quan tens vergonya, el primer que fas es baixar el cap. Practica, perquè la setmana que bé tindràs espectadors.
-¿Qui?
-Alguns dels que han contractat la teva imatge, volen altres coses de tu.
-¿Quines altres coses? - vaig preguntar.
-Dons que no sols et volen en fotografies. Et volen en carn i os, movent-te com millor sàpigues i deixant-los embadalits, així que tu mateix.
Em vaig quedar pensant i imaginant-me observat per desconeguts. Vaig mirar a l'Amanda vaig tornar a caminar d'un costat a l'altre de la línia amb el cap ben alt i vaig dir-li.
-No me'n deixis passar ni una, rectifiquem a la més mínima. Els deixaré bocabadats.
-¡Així m'agrada Clark. No et rendeixis, que tu pots!
Aquella setmana com tantes altres va passar volant, i estava impacient per conèixer les persones que la Sam, m'havia dit que anirien a veure'm al Thabú.
Quan hi vaig arribar, vaig mirar estranyat com un camió enorme, carregava mobles, roba i coses que hi havia dins de l'agència. Vaig entrar i la Sam era allà donant ordres als transportistes.
-Hola Clark. -va dir-me.
-Hola Sam. ¿Què és tot això, penses fer canvis a l'agència?
-Veuràs Clark, les coses seran diferents d'ara en endavant. L'agència Thabú d'aquí ha passat a la història. Sento no haver-t'ho pogut dir abans, però ha estat una decisió imprevista.
Jo la mirava sense entendre res i per això vaig preguntar de nou.
-¿No entenc què vols dir amb que l'agència ha passat a la història?
-Dons és molt clar. -va respondre ella. - Avui és l'últim dia, hem plegat. Ja no hauràs de venir més aquí.
-¿Estàs intentant dir-me que s'ha acabat. Què m'has pres el pèl?
-No Clark. - va riure la Sam. - Vull dir que s'ha acabat venir aquí. En aquesta ciutat l'agència no te cap futur, tu has estat l'última adquisició. D'ara en endavant hauràs de viatjar a Barcelona per seguir... diguem la teva carrera de model.
-¿A Barcelona, al Thabú de Passeig de Gràcia?
-Exactament. -va dir mirant-me als ulls. - Allà les coses no són com aquí, van més seriosament. Hi ha professionals per ensenyar-te moltes més coses. Això era una agència de fireta comparada amb la de Barcelona.
-¿I les persones que havien de venir avui?
-Han preferit esperar uns dies més i veure't allà. Demà mateix a les set has de ser-hi. Si tu vols tirar endavant és clar.
Em vaig quedar pensarós. Em venia de nou allò d'haver d'anar més lluny, però no era tant sols el fet de ser lluny sinó el fet de pensar que Barcelona no era com Tarragona, on jo estava acostumat a desenvolupar-me. La veritat és que em feia una mica de por canviar tant sobtadament d'ambient, comptant que no havia sortit massa a conèixer món. Mentre jo m'ho pensava absort, la Samantha mirant-me, va veure als meus ulls reflectida una por per tots els dubtes que m'assaltaven al damunt com una galleda d'aigua freda i seguidament va dir-me.
-¿Què és el que més et preocupa Clark, el lloc, el personal....
-Tot. - vaig respondre . - És un canvi molt gran per a mi.
-També ho era la primera vegada que et vam suggerir l'Amanda i jo per fer fotografia i ho has superat estupendament.
-Si però no és el mateix ser aquí que allà.
-És molt millor per a tu ser allà tal com tu dius. A Barcelona hi ha moltes més oportunitats de que et posis al corrent quant abans millor, de tot el que ens interessa.
Coneixeràs gent nova , et familiaritzaràs abans amb tot i amb tots, aquí estàs tu sol i això no és bo, t'has de saber moure en un ambient totalment diferent. ¿Què em dius Clark? Ja saps que tens moltes possibilitats en el món de la moda.
Al veure que la Sam em mirava amb un somriure burlesc com si es mirés a un nen que havia descobert qui eren els reis d'orient, vaig respondre.
-Demà a les set en punt seré allà. ¿Com he d'anar vestit?
-Com sempre Clark. No pateixis per res amb la teva presència en tinc prou, de tot el demés me'n encarrego jo. Fins demà. ¡Ah! I no deixis de pensar que tu pots. - em va dir rient mentre em picava l'ullet.
Al marxar fins i tot em va semblar que arrossegava els peus quan em dirigia al jeep. Tenia els ànims per sota de les soles de les sabates i mentre me les mirava em vaig posar dret com un bastó, pensant en que mai havia de baixar el cap si algun dia volia passejar-me per una passarel·la.
De cop vaig pensar si de veritat ho volia, si voldria deixar enrera aquella vida tranquil·la que havia portat fins ara, arraconar els amics, la Carol, els pares... Tampoc tenia perquè fer això, però una cosa portaria a l'altre, si ja no tenia temps per a res i havia de fer viatges amunt i avall, la cosa encara empitjoraria, però què carai, jo volia provar-ho, si ja havia estat molt bé a l'agència , millor seria a Barcelona. Havia de sortir algun dia d'allà per conèixer altres coses, altres ambients, altres companys i altres entorns. Jo podia, m'ho havien dit clarament la Sam i l'Amanda, ¿perquè no continuar ara que ja ho tenia començat? Saber més coses no ocupava lloc i jo en aquells moments, estava començant a descobrir que el món era immensament gran i que hi havia milions i milions de coses noves per aprendre.
Quan vaig arribar a casa ja ho havia decidit. Sacrificaria tot allò que volia però seguiria estudiant fins tenir el títol d'enginyer agrònom, hauria de suprimir moltes coses i....
Vaig pensar en la Carol. Ara que les coses rutllaven, ara que per fi m'havia decidit a iniciar una relació amb ella, que els sentiments i les noves sensacions s'havien despertat dins meu. ¿ Ara... què passaria?
Vaig donar un cop de puny a la porta al precís moment en que el pare la obria perquè m'havia sentit arribar i li va estranyar que ho hagués fet tant d'hora.
-¡Ei! Que la porta ja és oberta, no cal que truquis. ¿Com és que arribes tant d'hora?
-Avui no hi ha hagut sessió. -vaig dir entrant en dins i penjant la jaqueta al penjador de l'entrada.
-¿Perquè, ha passat alguna cosa? - va preguntar la mare.
-Si. L'agència Thabú ha tancat.
-¿Què? -van dir tots dos.
-Dons això. Un camió de mudances ho ha recollit tot i avui ha estat l'últim dia que hi he anat.
-¿Vols dir que no hi tornaràs mai més? - va dir la mare mentre mirava al pare.
-A aquesta no. Ara hauré d'anar a la de Barcelona.
Els ho vaig explicar tot mentre sopàvem i així com el pare, per no perdre el costum, es va mostrar reticent als nous canvis la mare va dir.
-Era de esperar. Encara no entenc com van tenir la idea de muntar una agència de models per aquí. Hi ha molt més moviment a Barcelona.
-Va ser com una espècie de sucursal, només per començar a iniciar a nous candidats com jo. L'Amanda i la Sam viuen més a prop d'aquí que de Barcelona, encara que la Sam té un apartament allà, que comparteix amb una amiga, que a l'hora és la seva sòcia i que fins ara dirigia l'agència de Barcelona. Però la cosa s'ha anat fent gran i ella sola no pot, per això ha reclamat a la Sam la seva presència on veritablement fa falta i com aquí no en feia tanta, han decidit tancar i anar-se'n a la central.
-Ho trobo normal. - va dir la mare.
-¿I ara què penses fer Clark?
-Dons continuar com pugui. Pare... - vaig dir mirant-me'l tímidament i esperant la bronca. - Només et podré ajudar alguns fins de setmana.
-Ja es veia a venir que la meva feina seria l'última. - va dir el pare resignat i amb un to de veu normal,
donada la pressió de la mirada de la meva mare.
-Espero que ho comprenguis. Ara no puc deixar-ho. Et prometo que els estudis no els deixaré. Ja no sortiré cap nit dels dies que hagi d'estudiar i potser tampoc sortiré amb la Carol...
-¿Què hi te a veure ella? - va preguntar la mare.
-Mare quan comenci a dir-li avui no puc, demà tinc feina i demà passat he d'anar no sé on, serà ella mateixa qui m'enviï a pastar fang.
-Potser no. - va dir el pare.
-No ho sé però a ella mai li ha agradat aquesta feina. Li te com una mania.
-Fill. -va dir la mare. - ¿A quina noia li agradaria que el noi de qui està enamorada estigués a l'abast de noies precioses i encantadores, amb classe, amb diners i tot això?
-Tampoc me n'aniré amb la primera que es presenti. - vaig dir jo.
-No saps el que faràs. No saps res del món de la moda. És un món molt temptador, molt brillant i encoratjador i les dones ja sabem quin peu calceu els homes...
Me la mirava sense dir res. Vaig mirar al pare i aquest mirant-la a ella va dir.
-La teva mare vol dir, que nosaltres no som com elles, que es pensen les coses moltes vegades abans de fer-les, en una paraula Clark, ella pensa que tots els homes pensem amb la bragueta.
Em vaig posar a riure.
-Pare, ja he entès el que la mare volia dir, no vaig néixer ahir.
-Com t'has quedat mirant-la com si no la entenguessis...
-Estava pensant.
-¿Què pensaves fill?
-Pensava que no tinc ni punyetera idea de com es va a l'agència de Barcelona. Sé que és al Passeig de Gràcia perquè ho he sentit a dir, però ni sé el número ni entre quins carrer cau, ni res. Hauré de trucar a la Sam per preguntar-li-ho.
-¿I si truquessis a l'Amanda? Ella també hi deu anar sovint.
-No hi havia pensat. Fins i tot puc anar amb ella al principi, per saber on és. Vaig a trucar-la.
Em vaig dirigir a la petita tauleta arraconada a la paret on era l'aparell i mentre trucava, els pares es van quedar parlant.
-No sé com acabarà tot això. - deia ell. - Aquest noi sens escapa de les mans.
-¡Ai Tom. No siguis "gafe"!. Ja és un home fet i dret, deixa que faci la seva vida i que s'espavili.
Li convé conèixer món, no ha sortit mai d'aquí a no ser per anar
de colònies amb l'escola. No li serà massa difícil, tothom
l'ajudarà i veuràs com un altre dia no et penediràs.
-Ja ho veure'm, les coses no són tant fàcils com les veus tu. El Clark és massa innocent com per no caure en qualsevol parany que li parin. Està il·lusionat, i haurà de tractar amb homes i dones, diguem especials.
-¿Especials? - va preguntar ella.
-Bé. Dones tant atractives que normalment no veus pel carrer i homes igualment atractius...
-Ell ho és més que cap.
-Amor de mare. -va respondre ell.
-Amor de res. Mira'l bé i no em diguis que no és l'home més atractiu que coneixes.
-És molt atractiu Marta però allà on va, ni haurà molts més d'atractius i més llestos i amb més experiència i no crec que els faci gràcia que vingui un noiet de poble i els hi passi la mà per la cara. Jo no crec que les coses li siguin tant fàcils, t'ho torno a dir.
-¡Calla que ve!
-¿Què t'ha dit l'Amanda?
-Que puc anar-hi amb ella perquè també hi ha d'anar, que pensava trucar-me més tard per dir-m'ho. Em passarà a buscar i tot. Tot solucionat. Avui que tinc temps, vaig a donar un volta amb l'Ariel. Bona nit.






























CAPÍTOL 5

Després d'ensellar l'Ariel i sortir de l'estable no sabia què fer, si anar a buscar a la Carolina o no. Per una banda tenia ganes d'estar amb ella, però per una altra em feia una mica de por explicar-li la nova aventura que començaria per a mi. Em sentia culpable d'haver començat la relació amb ella i no era perquè n'estès penedit, però ella em lligava de mans, per poder provar coses desconegudes que algun dia potser serien inevitables. Al cap i a la fi, jo era un home i tal com deia la mare els homes no eren igual que les dones.
No era que volgués ser-li infidel, tampoc li havia promès que em casaria amb ella, però no volia fer-li mal i dubtava de si podria mantenir aquests fet, si només per haver estat a prop de l'Elena Tudor ja m'havia estat difícil controlar la adrenalina. Si hi havia moltes Elenes en la meva vida no podria respondre dels meus fets.
Sempre havia tingut fama de reprimit, tímid i astorat però l'home de la cuirassa de metall ja havia començat a sortir del seu suposat amagatall, gràcies als atributs que la Carol no havia parat d'insinuar-me i que finalment m'havien fet adonar de que tant sols es viu una vegada i s'ha d'aprofitar tot el que es pot, perquè tot passa i tot es queda reduït a pols.
I va ser aquesta última paraula la que em va fer decidir a anar a buscar a la Carol, que encantada va anar a pujar al seu cavall i tots dos vam sortir en direcció a les afores de Miralls.
Com no sabia com dir-li què passava, no ho vaig fer fins que ella no va començar a fer-me preguntes, donada la meva mudesa.
-¿Com és que avui no ets a l'agència Clark? És molt d'hora.
-Avui he sortit molt aviat perquè no he hagut de treballar.
-¿Perquè, què ha passat?
Vaig començar pel camió de mudances, per la decisió que havia pres la Sam i quan vaig acabar amb tot vaig callar mirant quina cara feia.
Estava seriosa i callada i també em va mirar fent-me una pregunta amb la mirada i al veure que tampoc tenia resposta va decidir fer-la verbalment.
-¿Suposo que no cal preguntar-te què penses fer?
-¿Tu què faries? - li vaig respondre preguntant.
Ella s'ho va pensar una estona.
-No ho sé segur, però en principi no voldria allunyar-me de tu.
-Jo tampoc vull allunyar-me de tu Carol.
-Dons no veig quan ens podrem veure.
-A la facultat com sempre. - vaig dir jo.
-A la facultat és clar. - va contestar ella desanimada.
-Carol. No sé què dir-te. No és culpa meva que tingui una bona oportunitat i penso que tampoc estaria bé deixar-la escapar.
Vaig baixar de la muntura de l'Ariel i vaig agafar la meva manta i les regnes del cavall de la Carol per fer-la baixar també. Ens vam asseure en un costat de la clariana.
-¿Què passarà amb nosaltres Clark?
-¿Què vols dir, seguirem veient-nos mentre puguem, no?
-¿Posaràs més dies a les setmanes? Sinó no veig el moment d'estar junts.
-Carol no ho pensis abans que passi. Ara estem junts.
-¿I demà, i demà passat i l'altre?
No sabia que dir-li, la Carol tenia tota la raó del món, però jo no tenia la culpa de res. Era un assumpte de mal arreglar.
-El temps que estem junts serà com sempre, si tu ho vols.
A ella li regalimaven les llàgrimes per la cara i jo no podia suportar veure-la d'aquella manera. La vaig abraçar dient-li.
-¿Diguem què puc fer Carol? Si us plau no ploris no em mereixo ni una llàgrima teva.
La Carol encara plorava més.
-Això em sona a comiat. Clark saps que sempre he estat enamorada de tu, que no t'he aclaparat perquè sortissis amb mi, que he sabut esperar-te, però ara no em demanis que t'esperi més. Sé que no podré suportar pensar que tu facis el que facis, sempre tindràs al teu costat algú que t'estarà temptant d'una manera u altra i que al final, no tindràs més remei que fer allò que el teu cos et demani. Jo no vull ser la causa de que deixis passar moments que t'agradaria aprofitar. Si fos a l'inrevés jo no sé què faria, m'imagino que els meus pensaments i els meus sentiments, al principi, sempre serien per a tu, però aquest món on t'has posat, no és comparable al nostre. Tindràs oportunitats de totes menes i si vols que et sigui sincera si a mi em passés el mateix, vull dir si a mi un noi tant atractiu com tu m'insinués alguna cosa i pogués comprovar que de dins val tant la pena com de fora, no crec que el deixés escapar. No et puc obligar a que tu ho facis.
-Hi ha moltes noies d'aquestes que tu dius que són rematadament atractives per fora però dins no hi tenen res d'atractiu.
-Però primer començaràs a conèixer-les per fora i quan arribis a donar-te compte de que no valen res, ja t'hi hauràs embolicat Clark. No vull esperar a que passis per tots els llits per finalment tornar al meu si no en trobes cap al teu gust. ¿Seguiries estant enamorat de mi si jo busqués en tots els nois de la facultat aquest atractiu interior que primer es prova exteriorment?
-Penso que no. - vaig contestar. - Sols d'imaginar-te en braços d'altres deixaries de tenir tot l'atractiu que tens per a mi.
-Dons ja està tot dit.
-Jo t'estimo Carol. - vaig dir posant-li les mans a les galtes i eixugant-li les llàgrimes.
-Ara Clark, ara m'estimes demà no ho saps.
-Intentaré fer tots els possibles per no deixar-me entabanar per ningú, Carol amb tu en tinc prou, no vull res més que no siguis tu. ¿Et penses que tot això no em fa por a mi també.
Vaig dir-li passant a fer-li un dolç petó als llavis que va acabar amb gust de sal.
-És molt maco això que dius Clark i t'agraeixo que avui siguis capaç de dir-m'ho, però jo sé de què parlo, cap home del món pot resistir totes les classes d'oferiments temptacions i pressions a que estaràs sotmès d'ara en endavant. I tu menys que cap perquè encara ets innocent i tens els sentiments primitius de l'amor de veritat però poc a poc veuràs com ho aniràs perdent, per desgràcia.
-Em fas por Carol, parles com si jo fos una espècie de titella que els altres poden fer ballar com vulguin. Jo també tinc personalitat. ¿No te'n recordes del temps que vaig estar abans de decidir-me a dir-te que m'agradaves, potser no vaig ser capaç de reprimir els meus sentiments, els meus instints? No pensis que m'era fàcil tenint-te tant a prop a diari. ¿No recordes tampoc allò del cavaller de la cuirassa de metall?
La Carol va somriure.
-Aquell cavaller ja no hi és Clark. Un dia es va treure la cuirassa i no penso que mai més se la torni a posar.
-Vas ser tu qui me la va fer treure.
-I me'n alegro molt per mi i per tu. No era natural en un noi jove, reprimir-se constantment. Per cert. ¿Tenies algun motiu per ser com eres?
-Si. - vaig dir.
- Tenia por d'equivocar-me, por del que passaria i por d'estimar-te.
-Por. ¿Perquè?
Jo no vaig respondre de seguida i vaig deixar de mirar-la als ulls. La Carol va veure ,encara que era fosc, un cert rubor a les meves galtes i va tornar a preguntar.
-¿Perquè?
-Primer m'has de prometre que no et riuràs de mi. Li vaig dir.
-Promès.
Llavors jo la vaig mirar i li vaig respondre .
-Perquè era la primera vegada.
Ella va quedar extremadament sorpresa.
-Però tu havies sortit abans amb alguna noia, jo ho sé del cert.
-¿I què? Mai havia fet l'amor amb ningú. Tu vas ser la primera i jo sabia que ho series, per això tenia por. De fracassar... de no estar a l'alçada... de fer-ho malament, no sé de tot plegat. Tu havies tingut un promès, ets més gran que jo i ja tenies experiència.
La Carol no sortia del seu estupor i al veure'm com avergonyit per aquell fet, que ella havia pensat que jo tenia absolutament assolit, va sentir una onada d'escalfor dolça que l'envaïa i em va desitjar més que mai, perquè encara em va veure més innocent del que es pensava.
-Aquell dia a la festa de l'Axel semblaves un altre. Et mostraves segur de tu mateix, eres...com et diria... jo et vaig veure com si fos llavors quan vas llençar la cuirassa famosa, més ben dit, com si fes temps que l'haguessis llençada, semblava que tenies experiència, fins i tot quan vam fer l'amor jo vaig pensar que en tenies molta i que es notava que ho havies fet altres vegades. No tenies cap vergonya ni cap dubte.
-En canvi jo. - vaig dir. - Et vaig preguntar si t'havia fet mal quan de sobte et vas posar a plorar. No saps qué és la vergonya ni els dubtes quan has begut de més i era l'única manera.
-¿Vas veure per això?
-Tu mateixa em vas dir que jo no bevia mai. ¿O no? Volia que tu també haguessis begut perquè no t'adonessis de la meva inexperiència.
-No m'ho puc creure. - anava dient la Carol.- No m'ho puc creure. A mi em va semblar que... aquell dia va ser meravellós Clark.
-Tu també ho ets Carol. ¿I que me'n dius dels altres dies, he perdut facultats potser?
-No. Tots han estat meravellosos igualment, però aquell va ser el primer i és el que sempre es recorda.
-Tu deus recordar a un altre, dons.
-Aquell altre sols és un record passat. Ja no m'interessa.
-Jo tinc la sort de que sempre que recordi el primer dia pensaré en tu.
-Això ho penses ara. Quan n'hagin passat moltes serà diferent.
-¿No penses en ell tu? Va ser la teva primera vegada.
-Si però no tinc bon record d'una persona que em va enganyar deliberadament. No parlem d'això si us plau.
-Has estat tu qui ho ha tret. Però no en parlem més. No parlem de res Carol, sentim els moments que tenim per a tu i per a mi. Fem com si tornés a ser la primera vegada.
Encara que va ser com aquell dia, ho va ser per un altre motiu per la Carol. Mentre feia l'amor amb mi pensava que segurament seria l'última vegada i la sensació que va experimentar va ser dolça però a la vegada depriment. No volia pensar que una altra ocuparia el seu lloc, que els meus braços abraçarien a algú altre, i que els meus ulls no la mirarien a ella com ho havien fet i que la meva boca no tornaria a transportar-la al país dels somnis. Aquell dia tot anava a parar al país de "nunca jamás"
En canvi jo no pensava el mateix. Em dolia haver de deixar tot allò que em feia sentir bé, pensava en com ho podria fer perquè continués com fins ara i quan l'adrenalina em va pujar fins dalt de tot i les hormones van assolir la seva feina, vaig tenir una idea brillant.
-¡Ja ho tinc Carol, ja ho tinc! - vaig dir aixecant la veu.
-Clark no siguis tant escandalós, afluixa la veu, ja sé que ja ho tens.
-No, no vull dir això. Vull dir que he tingut una idea perquè ens puguem continuar veient.
-¿No has tingut res més que una idea Clark?
-Bé, si Carol és clar que si. Però també una idea fantàstica.
-¿En què estaves pensant?
-En tu.
-Dons no m'ho ha semblat gens.
-És que ha estat tot en el mateix moment.
-¿Ets un home tant enfeinat que quan fas una feina penses en una altra a l'hora?
-¡Que no Carol, que no és això! Pensava en tu i en com m'agrada estar al teu costat. Per això mentre buscava una solució t'he vist on has d'estar.
-¿I ara on es suposa que he d'estar?
-A l'agència de models Tabhú.
-¿Què?
-Si. Ho tens tot. Ets molt guapa, ets alta tens una figura esplèndida ¿Perquè no?
-¡Tu t'has trastocat!
-No m'he trastocat Carol al menys per intentar-ho que no quedi. ¿No em diguis que no t'agradaria?
-¿A qui no li agradaria? - va respondre ella. - Però a mi no m'han escollit.
-Potser perquè tampoc saben que existeixes.
-Si et van veure a tu i a mi no, és perquè jo no els interessava.
-Potser és perquè una dona sempre es fixa més en els homes. Segur que si en lloc d'una fotògrafa hagués estat un fotògraf t'hagués vist a tu primer.
-Potser és perquè buscaven homes i no dones.
-Sempre es busquen més dones que homes per fer de model. Al menys a mi m'ho sembla. Has de venir amb mi demà.
-Que no Clark, que jo ja he decidit que vull ser quan sigui gran. Que no he nascut per lluir vestits.
-¿Qui et diu que hagin de ser vestits? Poden ser moltes coses, tens uns cabells preciosos per fer anuncis de xampús, uns ulls fantàstics per fer anuncis d'ulleres o llentilles, o el que sigui, pots fer moltes coses. Fes-ho per mi...
La Carol no sabia que dir-me. Ni remotament se li havia ocorregut que ella pogués fer de model d'alguna cosa. Estava astorada i jo no li havia ni deixat assaborir la seva última vegada, segons ella.
-T' estàs tornant estrany Clark.
-No t'entenc
-Jo no entenc com has pogut estar pensant en aquesta ximpleria en un moment tant important.
-¿No és important que puguem estar junts més temps? Ja t'he dit que estava pel que feia però en l'últim moment m'ha vingut això al cap. Deu haver estat la semblança. Quan jo arribava dalt de tot tu ja hi eres.- vaig fer un somriure encantador dels meus, d'aquells que la Carol encara que estigués enfadada havia de deixar-ho córrer perquè no podia amb ell. - Si vols podem repetir i et demostraré que no penso en res més que en tu. CAPÍTOL 6

L'Amanda no va tenir cap inconvenient en que la Carol vingués amb nosaltres i encara que va pensar que no sabia què pintava ella allà, no va trigar gaire a descobrir-ho tant sols per una mirada en comú.
Un home tant guapo com jo no podia haver-me enamorat de algú que fos menys que la Carol. La va estar mirant pel retrovisor i la seva bellesa la va impactar.
Tenia una cabellera llarga i ondulada de color castany clar que donava ganes d'acariciar pel seu aspecte summament sedós. Els ulls de color mel amb forma d'ametlla que ella feia ressaltar amb una ratlla negra a la part de dalt de les pestanyes espesses i llargues, uns llavis ben dibuixats, unes dents perfectes i blanques que destacaven amb el to una mica bronzejat de la seva pell i la forma de la cara ratllant la perfecció per les seves faccions petites i ben determinades.
La Carol es va sentir violenta al adonar-se'n de que l'Amanda no parava de mirar-se-la, aprofitant qualsevol ocasió. Li va semblar que no li havia caigut massa bé que m'acompanyés just el primer dia que anava a l'agència de Barcelona, però en canvi li va agradar el tracte que tenia amb mi, semblava com si em conegués de tota la vida, em donava consells, m'explicava coses en què em trobaria, li havia fet alguna pregunta a ella i no em mirava amb la mirada que ella estava acostumada a veure en els ulls de moltes altres dones. Va saber que l'Amanda no em desitjava, tant sols m'apreciava molt, m'estimava com es pot estimar un amic de veritat, pel que es té respecte i afecte, com si em protegís de l'exterior per no ferir la meva innocència.
Aviat vam arribar al Thabú i com era d'esperar, pels voltants no hi havia cap lloc on aparcar, així que l'Amanda sense perdre més temps va anar directament al pàrking subterrani que tenia més a prop.
-Bé. Ja hi som. -va dir mirant-me amb un somriure que delatava clarament que sabia com em sentia.
- Tranquil, i no oblidis que tu pots.
Va obrir la porta i va cedir-me el pas a mi i a la Carol però jo com a home educat que era, la vaig subjectar pel pany amb la mà i amb l'altre vaig fer un gest perquè passessin primer elles.
-Les dames primer.
-Gràcies. - van contestar les dues somrients.
Una vegada tots tres eren dins l'Amanda va dir a la Carol que s'hauria d'esperar en una sala que li va indicar, perquè ningú que no pertanyés a l'agència podia passar més endins. La Carol va acceptar i abans d'entrar, jo li vaig picar l'ullet i li vaig dedicar un dels meus encantadors somriures.
La sala d'espera no era molt gran. Estava voltada de vidres opacs i en un costat hi havia un mirall que ocupava tot el pany de paret i que encara que semblava simplement un mirall de la sala, els que estàvem a l'altre costat podíem veure què o qui hi havia dins, sense que aquest ni tant sols ho sospités.
La Carol es sentia ridícula allà dins esperant i encara no entenia perquè hi havia anat. No pensava que tingués cap possibilitat de que allò que jo li havia dit, es fes realitat i va resar perquè no obrís la boca fent-la sentir encara molt més ridícula del que ja es sentia. Va veure unes revistes damunt del vidre inferior d'una tauleta rectangular que reposava al mig de la sala com a únic moble, a part de sis cadires i va començar a fullejar-les per fer alguna cosa. En realitat passava fulls sense mirar-los atentament, els seus ulls només paraven atenció a la porta per on havia entrat per veure si passava algú, però la campaneta que havia sonat al entrar nosaltres, no s'havia sentit més i després de passar molta estona sense res de nou i quan ja havia començat a llegir algunes pàgines, la va sentir i el cor li va fer un salt.
Estava nerviosa
i només desitjava sortir al carrer per sentir-se lliure, quan pel davant de la porta van passar quatre noies que sens dubte devien de treballar a l'agència perquè van saludar a la noia de recepció i van entrar directament a dins, però no abans de que la Carol pogués sentir perfectament de què parlaven.
-¿Sabeu que avui ha de venir aquell noi que l'Amanda va descobrir i que diuen que està com un tren?
-¿Qui és aquest? - va preguntar algú.
-Si dona, un que treballava amb la Sam a Tarragona, el dels conreus.
-¿Els conreus? - va dir una altra veu.
-Si, un noi d'allà que estudia per enginyer tècnic agrícola..
-No he vist mai un tren als conreus. - va dir una quarta veu rient.
-Dons avui el veuràs aquí mateix.
-Aquí no és tant estrany. N'hi ha més d'un.
-Si però he sentit a dir que aquest és especial.
-¿Perquè?
-Perquè normalment els homes guapos s'ho creuen molt i aquest es veu que no. Que te aquella timidesa càndida que t'obliga a ser tu qui porti la veu cantant. ¿No us donen morbo els homes que semblen honestos i prudents? Quan deixen de ser-ho són els millors en tot...
-¡Calla Lluna que ens sentiran!
La Carol no va poder sentir res més perquè van travessar la porta per on havia entrat jo amb l'Amanda. Es va sentir pitjor que mai amb aquella conversa insolent. ¿Qui eren aquelles estúpides que ni tant sols em coneixien i ja parlaven de si era d'una manera o altre? Una havia dit que allà n'hi havia molts que estaven com un tren, dons a mi ni tant sols m'haurien de mirar. Desgraciadament ella sabia que allò era impossible perquè era tant atractiu que mai havia vist a passar cap dona sense tombar el cap per assegurar-se de què havia vist.
Enrabiada va treure l'aire tant fort com va poder i va intentar concentrar-se de nou en les revistes de moda on hi havia noies que feien la mateixa pinta que aquelles estúpides que acabaven d'entrar. Però no hi havia res més a mirar.
Al darrera de la porta on li havien prohibit el pas, les coses eren diferents.
-Vine Clark, et presentaré uns quants companys. - va dir-me la Sam. - Aquesta és l'Àngela Montana. Ella comparteix amb mi la direcció de l'agència. Quan em necessitis i no hi sigui, ella és com si fos jo.
Li vaig allargar la mà estrenyent-li amb fermesa però amb suavitat tal i com m'havien ensenyat, vam mantenir una lleu conversa i la Sam va continuar presentant-me gent.
El següent va ser un home d'uns trenta anys amb el cabell ros i una mica llarg, d'estatura alta que em va fer una estranya sensació. Me'l va presentar com a Marc Paussini, el primer dissenyador de vestits i complements de l'agència de models Thabú, que va mirar-me de dalt a baix sense cap dissimulació i amb un sincer i admirat somriure va dir.
-Tens una bona perxa, noi. M'alegro de que siguis aquí.
-El Marc dissenya roba tant femenina com masculina. - va dir la Sam - La veritat és que encara no s'ha definit del tot, qualsevol gènere li va bé. ¿No és cert Marc?
-Només al primer cop d'ull. - va dir somrient. - M'he adonat de que tu seràs una bona font d'inspiració per la meva col·lecció. Ja era hora de tenir algú que inspirés noves sensacions.
El Marc va continuar treballant demanant disculpes perquè havia d'acabar una feina i jo li va preguntar a la Sam.
-¿És...?
-¿Efeminat marieta? - va acabar ella. - No és que ho sigui del tot, ja t'he dit que no s'ha acabat de definir, diuen que li va tant el mar com la muntanya. Jo no l'he vist mai acompanyat de cap home, però et puc dir que de models se n'ha endut moltes a l'hort.
-Ah -vaig dir jo. - Tot un personatge.
-Ara et presentaré a quatre models impressionants. T'adverteixo que aquí no serà tant fàcil portar-te al congelador sense cridar l'atenció dels demés. - va dir rient dissimuladament la Sam.
Una mica ruboritzat li vaig respondre que esperava que no calgués i la vaig continuar acompanyant.
-Noies, si us plau, deixeu la feina per un moment, vull presentar-vos a un nou company. ¿Oi que no et sap greu Amanda?
Aquesta va fer un gest amb la mà fent corre un paravent que separava el plató on feia fotografies per donar més intimitat.
Totes quatre a l'hora es van girar i van apropar-se on érem. Jo no em vaig moure ni una passa del terra, em va donar la sensació de que m'havia quedat clavat a les rajoles blanques i negres que simulaven un tauler d'escacs i que segons com, em van fer sensació de mareig.
Vaig tenir por d'haver de tornar a posar-me a la fresca però vaig poder controlar la situació de manera efectiva.
Les models es deien Lluna, Sara, Rabel i Judith. No hagués sabut dir quina de les quatre em resultava més atractiva perquè totes semblaven tretes de planetes diferents.
La Lluna era rossa platí d'un color gris d'acer a blanc d'argent amb una súper cabellera que li arribava per sota del cul i portava un vestit tipus "guerra de les galàxies" de color platejat, cenyit com un guant i tant curt i escotat que semblava que la roba de dalt i la de baix s'anessin a ajuntar, unes botes del mateix material del vestit per damunt dels genolls i un braçalet a cada avantbraç a joc.
Els ulls eren tant summament blaus que mirant-la junt amb aquella vestimenta semblava que et transportés a un espai intergalàctic.
La Sara tenia el cabell de color negre, llis i per les espatlles , portava una espècie de diadema al front, ulls grisos, nas típic operat i llavis rosats ni grans ni petits. Al contrari de la Lluna aquesta semblava sortida de la sèrie "la princesa guerrera" amb faldilles curtes, tirades, amb reblons i tires de pell i cosset cenyit a joc igual que els braçalets i les botes.
La tercera i diferent a les altres per ser negra, era la Rabel, i jo mai m'hagués imaginat que una dona de color pogués tenir un atractiu tant summament espectacular, tenia els llavis més sensuals que cap, les dents immaculades i uns ulls profundament foscos i expressius. No em va venir cap pel·lícula al cap al veure-la vestida de llarg amb tela d'organdí estampada amb tons pastels i lluents que cenyits a aquell cos de mides perfectes formaven un còctel explosiu. Els seus cabells no eren originaris sinó que els havien tenyit de color pèl-roig, els duia llisos, curts i despentinats amb puntes que sortien aquí i allà.
La més normal de les quatre o menys extremada era la Judith, cabellera rossa per mitja esquena, lleugerament ondulada, ulls clars amb un color indefinit i un somriure franc i agradable, gens sofisticat que portava un vestit de nit llarg, blanc amb tirants i petites lluentors segons el moviment.
A cap li faltava detall ni complement a joc de la seva vestimenta, totes portaven sabates de taló alt i totes, no cal ni dir-ho eren com nimfes d'un bosc encantat.
Elles em van saludar amb un petó a cada galta, amb els seus millors somriures i amb molt de gust. Jo com bonament vaig poder, mig marejat amb tanta bellesa i també una mica espantat, però això si, encara que no m'havia mogut de la mateixa rajola perquè no em va calé tampoc, i no m'havia mostrat gens natural, vaig saber que de la primera a l'última, mai havia vist res igual.
La Sam em mirava divertida i pensava, que qui havia dit que el jovent d'avui dia no es tallava per res i que la timidesa havia emigrat a una altre galàxia.
Allà estàtic i pal plantat tenia a una espècie que encara no s'havia extingit i li va fer tanta pena pensar que aviat passés a la història, que quan les quatre noies van marxar es va posar a riure i em va abraçar.
-Clark, despertat. -em va dir - ¿Com pot ser que siguis tant summament innocent? Estàs extenuat. Ets deliciós de veritat, ets com un nen petit que quan te'l mires de sobte et venen unes ganes boges de menjar-te'l a petons.
-No m'agrada semblar un nen petit, ni m'agrada ser com soc, sempre he estat aturat i reprimint-me els instints, segur que els he donat la impressió de sempre, de gilipolles. Sam, si sabessis el que sento...
-Sé què sents Clark. Et sents impotent, inferior, et fa ràbia ser com ets, però escolta'm bé, el teu atractiu és ser com ets, no tinguis pressa per deixar tot això enrera, això que tu tens és encantador, ja no en queden gaires com tu i molt menys en el món de la moda, tots es fan els interessants, els herois, els superhomes segurs d'ells mateixos. Tu tens uns encants que no es poden explicar amb paraules i t'aconsellaria que no els perdessis, perquè una vegada marxen ja no tornen, són com els anys.
El Marc Paussini venia directament cap a nosaltres tot atabalat i deixant el rastre del seu perfum per tot arreu on passava, amb passes accelerades i llargues.
-Samantha, reina, veuràs. M'agradaria molt saber qui dimonis és aquella bella dorment que està asseguda a la sala d'espera fa estona. Trobo que és de molt mala educació tenir a una model tanta estona abandonada, sola i desatesa.
Vaig pensar immediatament en la Carol, m'havia oblidat d'ella per complert i feia prop d'hora i mitja que s'esperava.
La Sam al veure la meva expressió em va preguntar.
-¿Saps qui és?
-És una amiga que et volia presentar, però m'ha marxat del cap. Potser no l'hauria d'haver fet venir.
-¿Així dons. - va dir el Marc. - ¿No és una model, és amiga teva Clark?
-Si. - vaig respondre. - No és cap model.
-¡És la meva musa Samantha, la meva inspiració, es perfecta, bella, dolça, innocent, nova... Aquesta no vull que me la faci malbé ningú. Vaig a buscar-la !
Ningú va obrir la boca al veure la desesperació del Marc. Semblava que se l'emportés un huracà pels passadissos fins arribar a la sala d'espera.
La Sam, jo i l'Amanda que estava per allà fent un descans de fotografia, vam seguir-lo i abans que poguéssim entrar a la sala on era la Carol ens va fer callar.
-Xsss. - Que ningú la desperti. - va dir amb la veu molt baixa, contemplant-la com si hagués vist una aparició divina. - ¿Qui em negarà que és la bella dorment en persona?
La Carol dormia abraçada a una revista amb el cap repenjat a la paret, no es va donar compte que quatre persones la contemplàvem fins que jo la vaig despertar a pesar de les paraules d
el Marc.
-Carol, Carol desperta't, Carol.
-¿On soc? - va dir mirant les vidrieres opaques, fins que al tombar el cap ens va veure i es va aixecar de sobta deixant que la revista caigués al terra desplomada.
Al Marc li va faltar temps per anar a recollir-la i seguidament per posar-se davant d'ella, donar-li la mà mentre li feia un petó a cada galta i dir-li.
-Em dic Marc Paussini. Soc el dissenyador principal d'aquesta agència i tinc el gust de dir-te, que en aquest precís moment, quedes contractada exclusivament per la meva col·lecció i en cas de que la Sam o l'Àngela s'hi neguin, hauran de contractar a un altre dissenyador.
Abans que la Carol digués res, la Sam la va saludar i es va presentar demanant-li disculpes pel comportament irrefrenable del Marc.
-Ha estat molt amable. - va dir ella . - És molt espontani i divertit.
-Penso que abans d'oferir una feina, primer s'han de preguntar i tenir en compte altres coses.
-No passa cada dia un miracle. -va dir el Marc. -Ella és un miracle que m'envia el cel.
La Carol es va posar a riure i va mirar-me a mi que escoltava sense dir res.
-¿Si no acceptes la meva petició em suïcidaré. Sense tu no hi haurà col·lecció, ni poesia....
-Però jo no vaig néixer per ser model. Mai m'ha cridat l'atenció, ni tant sols hi havia pensat abans.
-Mira't, mira't al mirall. Mides adequades, rostre angelical, mirada plena d'innocència... ¿Que puc dir jo pobre de mi? Salta a la vista que vas néixer per ser una deessa de les passarel·les. ¿Saps que una passarel·la és l'univers on les estrelles brillen amb tot el seu esplendor? Tu seràs la meva estrella, princesa. Avui és el dia més feliç de la meva vida. ¿Qui m'havia de dir quant m'he llevat aquest matí que em cauria una estrella del cel? No perdó, dues estrelles. -va dir el Marc mirant-me també a mi.
-"Diós los cria i ellos se juntan". Per Déu del cel que estic extasiat.
Samantha me'n vaig a casa, per avui ja n'hi ha prou tinc el cap
Tant ple de projectes, que em sembla que si no em dono un
descans m'esclatarà. Us espero demà. A tots dos. Bona nit.
Va girar sobre els talons i va tornar al seu estudi per recollir una caçadora de color camell de pell girada i desprès de recórrer el llarg passadís de nou, finalment va obrir la porta del carrer perdent-se de vista a la boca de l'entrada del metro de Diagonal.
Ja feia estona que era fosc i tots els llums del Passeig de Gràcia estaven encesos .
Al xamfrà de Provença, la imponent Pedrera amb els seus balcons ondulats, eren vigilats pels guerrers de les enigmàtiques xemeneies del jardí del terrat, que Gaudí feia noranta-vuit anys havia creat, per ser molts anys després, inspiració de productors cinematogràfics, i mestres del còmic, pels seus personatges i gràfics.
El viatge de tornada a casa va ser silenciós per part de tots tres. Jo perquè encara estava paint la visió de les quatre models, la Carol perquè no s'esperava haver tingut tant bona rebuda, sense comptar amb l'espera i l'Amanda que al veure'ns tant callats i pensarosos no s'atrevia a trencar el silenci. Tant sols ho va fer per dir que a l'endemà no aniria a l'agència a la tarda sinó al matí i que suposava que jo, ja sabia el camí.
-No et preocupis Amanda. - vaig dir-li. - Penso que ja ho trobaré. Moltes gràcies per portar-nos avui. Ja ens veure'm.
La Carol i jo vam baixar del cotxe i ens van acomiadar de l'Amanda que va marxar deixant-nos a la vorera.
-¿Què t'ha semblat? - vaig dir.
-Bé. Però no sé què dir-te. M'ho estic pensant. Vull dir això de la feina.
-Si no l'acceptes no em donis a mi les culpes de que no ens veiem gaire.
-És que no em veig de provador de vestits d'alta costura.
-Jo si. - vaig dir. - I el Marc Paussini encara t'hi veu més que jo. L'has deixat trasbalsat.
-¿És una mica estrany, no?
-Jo també l'he conegut avui. D'entrada m'he pensat que era de l'altra vorera.
-¿I no ho és?
-Segons la Sam és de les dues.
-¿Vols dir que tot li va bé?
-Això m'ha dit. Així que ves amb compta. - vaig dir rient.
-Tu també dons. ¿I què has fet tota l'estona que jo m'esperava?
-M'han ensenyat tots els departaments, oficines, despatxos, estudis, m'han presentat gent nova, models, treballadors...
-Mentre esperava he vist entrar quatre noies, suposo que eren models. ¿Les has conegudes? - va dir la Carol.
-Si.
-¿I?
-¿I què?
-Vull dir, que eren molt maques, ¿No?
-Això que tu no les has vistes vestides per feina.
-¿Com anaven?
-Impressionants. Encara estic impressionat ara. - vaig dir mirant-la.
-Penso que hauré d'acceptar la feina. - va dir ella. - Serà molt difícil, hi ha molta competència.
-¿A què et refereixes?
-A les models. Tu també les deus haver impressionat a elles.
-Ja pots comptar. Aquí tots els nois que hi entren deuen de ser millors que jo.
-Ho dubto. - va dir la Carol agafant-me pel braç. - Tu ets millor que ningú.
-Gràcies. ¿Però i si deixem de parlar de feina i anem per feina?
-Veig que t'han impressionat molt. Deu ser dur per un home està al davant de dones com elles i haver-se de contenir.
-No veig perquè m'he de contenir tenint-te a tu.
-¡Vaja,! Així dons si elles escalfen l'olla ¿A mi que em queda?
-El millor. Tu et pots menjar el contingut.
-¡Clark no siguis desagradable! - va dir la Carol apartant-me d'ella.
-¿No és millor menjar-se el sopar que preparar-lo?
- Vaig dir jo tornant-me a acostar.
-Jo em vull preparar els plats que em menjo.
-Avui ja el tens a punt i si el deixes refredar ho haurem de deixar per un altre dia perquè estic fet pols.
-No serà perquè has treballat molt...
-¿Ah no, et sembla poc? Tot el matí i part de la tarda estudiant i desprès anar a Barcelona i tenir tanta impressió. La impressió cansa molt.
-Ara entenc perquè arribes tant cansat sempre.
-Els altres dies treballava.
-¿I avui miraves, oi?
-Fes-me un petó d'aquells que tu saps i no parlis tant, es fa tard.
-¿Tens pressa?
-No. Tinc una altra cosa. I no em preguntis quina perquè salta a la vista.
La vaig agafar fort i no la vaig deixar parlar més perquè li vaig tapar la boca amb la meva i la vaig empènyer fins a tocar la paret. Ella com va poder va dir.
-¡No Clark. Estem al mig del carrer, ens veurà algú!
-A aquestes hores no hi ha ningú pel carrer, però si has d'estar més tranquil·la ...
La vaig estirar per la mà i ens vam amagar darrera d'un pati abandonat on ningú ens podia veure.
Aquell dia la Carol va pensar que veritablement jo havia quedat impressionadíssim perquè no tenia espera i em vaig mostrar tant eufòric i apassionat que ella també va quedar impressionada.
-Les visions femenines que tens últimament, t'estan canviant Clark.
-¿Perquè ho dius?
-Perquè estàs més impetuós, més esvalotat ¡, més... no ho sé.
-¿I a tu t'agrada aquests canvi? - li vaig preguntar somrient.
-Si. De tant en tant no va malament variar una mica. El que passa és que de vegades em sembla que no ets tu.
-¿Qui et sembla que soc?
-Un desconegut i adorable seductor, d'instints salvatges i apassionats.
-¡Carol! Tu també estàs desconeguda. Jo pensava que eres tímida i prudent. Que t'agradava tot meditat.
-Encara et falten moltes coses per descobrir de la meva personalitat. -em va respondre ella donant-se importància.
-¿No seràs una vampiressa sàdica i viciosa que perverteixes els nois febles com jo, per subtilment sotmetre'ls als teus desitjos una vegada enxampats en la teva teranyina, oi?
-Anem a dormir Clark. Estem cansats, és tard i ja comencem a dir bajanades.
-Si, anem a dormir que demà serà un altre dia atrafegat. Bona nit preciosa. - li vaig dir fent-li un últim petó als llavis.
-Bona nit Clark. Fins demà.
La vaig deixar al davant de casa seva i vaig continuar fins a la meva, que era a dues travessies més enllà.
Els pares ja estaven sopant i jo desprès d'anar a rentar-me les mans els vaig acompanyar.
-¿Què hi ha de nou? va preguntar el pare.
-Hi ha tantes coses que no sé per on començar. El primer i més important de tot és que la Carolina ha estat contractada per l'agència.
-¿La Carol?- es va estranyar la mare. - ¿Com és això. Ha vingut amb tu?
-Si. Se'm va ocorre ahir quan...Bé de cop i volta, com ella sempre es queixa de que no ens veiem gaire, li vaig dir que perquè no venia amb mi a l'agència i dir-li a la Sam si ella tenia alguna possibilitat de fer alguna cosa allà, no te res que envejar a moltes models.
-¡I tant que no! - va dir el pare.- És una noia molt atractiva. Bé tu ho saps millor que jo.
-Si, pare. Dons aquests matí hem anat tots tres a Barcelona i no ha calgut dir res perquè el dissenyador l'ha vista i se n'ha enamorat literalment. Li ha encantat i l'ha contractada sense permís de les "jefas" dient que si no la contractaven haurien de buscar-se a un altre dissenyador.
-¿Què dius ara? - va exclamar el pare.
-El que sents. Així que demà ens hem de presentar tots dos a l'agència i segurament la Carol serà la musa d'inspiració del Marc Paussini, dissenyador de col·leccions masculines i femenines.
-¡Déu del cel! - va dir la mare. - ¿I ella què hi diu?
-Finalment que si, però no està del tot convençuda, diu que ella no ha nascut per passejar vestits.
-Dons trobo que és una feina millor que no la que ha escollit. L'agricultura no és feina de dones. Les dones son per lluir vestits abans que per portar tractors.
-Mira pare, avui dia la roba és cosa d'homes i de dones igual que els tractors. ¿Què hi ha de dolent si a una dona li agraden els conreus?
-Oh, res, res de dolent, però aquesta oportunitat que ha tingut ella no l'acostumen a tenir altres dones. Els conreus i els tractors accepten totes les mides, en canvi les models les han de tenir més determinades, i trobo que ella les hi te. ¿Oi fill?
Em vaig posar a riure i vaig dir.
-¿Com és dons que haguessis preferit que jo hagués continuat amb els conreus i no amb la moda. ¿Vols dir que jo no tinc les mides ben proporcionades?
-Aquestes coses són bestieses que els homes no haurie
n ni de dir. ¿On s'ha vist un home lluint els seus atributs davant de cents de persones? ¡La vergonya que tindria jo!
-Tant jo com la mare ens partien de riure, i ella va dir.
-Serà que tu quan eres més jove no et vanagloriaves del teu pamet i el passejaves tant a la vista com podies de les dones. Sempre has estat un vanitós. El teu fill, que ha agafat la teva herència anatòmica, no te perquè avergonyir-se de res, tot el contrari, trobo que allò que és maco s'ha d'ensenyar. A més a més ell ha tingut la sort d'agafar el millor de cada costat, el teu cos i la meva cara.
Ara vam ser pare i fill els qui rèiem fins a caure'ns les llàgrimes.
-Ara t'has passat Marta. ¿Tens la barra de dir-me vanitós a mi?
-¿I tu no saps quant faig broma?
-¿Broma, broma? Si quan hem de sortir et passes una hora davant del mirall per veure si t'has tapat bé les arrugues amb el maquillatge.
-¡Però quina barra tens Tom! ¿Quan m'he maquillat jo?
-Veig que tu tampoc saps quan faig broma.
Jo no podia parlar de tant de riure i quan començava a fer-ho havia de tornar a agafar aire.
-Voleu parar d'una vegada ens farà mal el sopar. - vaig dir sense deixar de riure encara.
-Mira que dir que tinc arrugues... - Deia la mare. -Moltes voldrien tenir la meva cara.
-I el meu cos. - va afegir el pare.
-Pareu d'una vegada si us plau. Em fan mal les barres, ja no puc més.
-Vinga va, el noi te raó. No és bo tant de riure, alguna ens en passarà. - va dir el pare.
-Si, ara comença amb les teves supersticions. - va afegir la mare.
-No us hi amoïneu tant. - vaig dir jo.- El que està clar és que jo soc l'hereu de tot el millor i qui te la feina, així que deixeu de fer-vos la competència per veure qui es conserva millor que l'altre.
Desprès de continuar parlant i fent broma una bona estona més, vam acabar de sopar i jo vaig anar-me'n al llit mentre els pares acabaven de fer la feina que a cadascú encara li quedava pendent. Vaig intentar llegir una mica però vaig caure rendit.




















CAPÍTOL 7

Aquell matí no em podia llevar. Estava cansat i tenia tanta son com si no hagués dormit. Havia tingut mals sons relacionats amb el Thabú, la Carol i algú que no coneixia.
Vaig esmorzar i vaig marxar a la facultat. Feia dos dies que no havia tingut temps d'estudiar res, tocava classe de química orgànica i bioquímica a primera hora i més tard electromagnetisme i mecànica.
Com no tenia ganes de fer viatges, que ja prou que en feia, vaig decidir quedar-me a dinar amb l'Axel perquè feia temps que no teníem una bona estona per xerrar.
Ens vam explicar totes les novetats que hi havia i l'Axel es va alegrar de que la Carol hagués aconseguit aquella feina sense esperar-la.
-¿I com us van les coses a tu i la Carol?
-Molt bé, i ara que ens veurem més sovint, espero que millorin. ¿I amb la Caren com va?
-També molt bé. ¿Saps que el cap de setmana passat vam anar tots dos a Andorra?
-¿Sols? - vaig preguntar.
-Es clar, ¿Sinó quina gràcia tindria dir-ho?
-¿I què, us ho vau passar bé?
-De puta mare tio. Va ser al·lucinant.
-¿Què vau fer?
-¿Home, no voldràs que t'ho expliqui tot, oi?
Jo rient li vaig dir que només em referia al carrer, a on havien anat i coses així, que no pretenia que m'expliqués detalladament la seva vida sexual.
-Mai m'ho havia passat tant bé amb ningú. La Caren és una tia estupenda, m'agrada perquè és súper lliberal però per un altre costat no m'agrada que ho sigui tant. S'enrotlla amb tothom i de vegades no em fa gens de gràcia.
-¿Et refereixes a altres tios?
-Si. En te algun que la volta com una papallona perduda.
-Abans també en tenia, el que passa és que mai t'hi havies fixat.
-Deu ser això.
-El que importa és que està amb tu Axel. Si no li agradessis prou, segur que ja t'hauria deixat plantat.
Una oliva de la ensalada russa, va sortir disparada del meu plat i va topar amb la camisa de l'Axel per segona vegada, deixant una altra taca d'oli rodona com la sagrada comunió.
-¡Tio vigila una mica, ja és la segona vegada que m'envies menjar, jo ja en tinc al plat!
-Perdona. No sé què passa amb aquestes olives, no hi ha manera d'enxampar-les.
-La meva mare em dirà que soc un porc i tindrà tota la raó. ¿Perquè estàs tant nerviós?
-No sabia que estava nerviós.
-Dons mira't una mica i veuràs que no estàs quiet ni un segon, sembla que tinguis polls.
-No em facis riure Axel. Potser si que estic nerviós. Deu ser per tot plegat, no tinc temps de res, ni d'estudiar ni d'ajudar al pare cap dia, em passo la vida a la facultat i al Thabú i avui em sembla que hi haurà més moviment del normal. A més a més hi he d'anar amb la Carol com ja t'he dit i segur que ella m'encomanarà també els seus nervis.
L'Axel m'escoltava atentament i de cop es va posar a dir.
-Encara no em crec que hagis canviat tant Clark, abans semblava que no eres capaç de matar una mosca i ara mira't, alternes amb gent de la moda, treballes a Barcelona, t'atreveixes amb la Carol, per fi. Encara no m'has explicat si ja t'has tret la cuirassa o encara t'ho estàs pensant.
-¿A què et refereixes exactament?
-No riguis que ja saps a què em refereixo exactament.
-Ja fa dies que la vaig llençar.
-¿Ja li has explicat que eres verge?
Mirant als costats, com amb por de que algú l'hagués sentit, jo li vaig respondre.
-No cal que ho vagis dient a tothom.
-No t'ho prenguis malament, ningú ho sap, ni tant sols li he dit a la Caren.
-Ni falta que fa que li diguis, tampoc és tant important la cosa.
-Una miqueta així. - va dir l'Axel fent un gest amb el dit. - Ser verge als vint tampoc és molt normal.
-És que jo no soc tan normal com tu.
-¿T'estàs emprenyant tio. No veus que es conya. Però què, ho sap o no ho sap?
-Si. Ja ho sap.
-¿I què et va dir?
-Que no s'ho hauria cregut mai.
-Normal.
-¿I si parlem d'alguna altra cosa?
-¿De què vols parlar carca? El tema del dia és parlar de sexe i de ties. ¿Per cert, tampoc m'has explicat com et va amb les models, com són, estan tan bones com a les revistes?
-Molt millor. - vaig respondre.
-¿Deus anar tot el dia amb la tenda muntada, no?
-Axel, sempre estàs amb el mateix.
-¿Au, no em diràs que quan veus a una dona d'aquestes que talla la respiració no se't puja. També teniu congelador de pells a Barcelona? Tu imaginat que jo sols mirant una revista i amb poca imaginació, ja em poso com una moto. Dons tenir-les al costat és que ja deu ser la hòstia. No em veuria en cor ni de cordar-me els pantalons. Jo ben segur que el lloc que tindria apamat seria el guarda-robes de les pells.
Encara que jo volia treure-li importància i fer-me el dur, m'era impossible, l'Axel era especial parlant, deia les coses tal com li venien i no hi havia ningú que pogués aguantar-se el riure al seu costat.
Quan va ser l'hora vam anar de nou a classe i al acabar-se la Carol i jo vam anar directament a Barcelona.
Ja havíem aparcat el cotxe al mateix pàrquing on ho va fer l'Amanda i una mica abans de traspassar la porta del Thabú li vaig preguntar.
-¿Estàs preparada?
-Penso que si. - va contestar ella. - I nerviosa també.
-Tranquil·la, veuràs com el Marc et tractarà com a una reina, tu sols fes allò que et vagi dient.
-Em sentiré idiota. Ho faré per tu, però jo segueixo dient que aquesta feina no és per a mi.
Vam entrar i saludar a la noia de recepció i aquesta ens va dir que passéssim perquè ens estaven esperant.
La Samantha era amb un grup de persones que nosaltres desconeixíem i quan ens va veure, ens va fer un gest perquè ens acostessin. Un cop junts ella ens va presentar al Genís Sopena, un periodista d'un diari de Barcelona, l'Eudal Martos, un fotògraf de l'agència, l'Adam Costa, segon fotògraf, l'Andreu Solís un director publicitari d'una coneguda marca de camises i jerseis i al Franc Porland, director de la revista de moda internacional Noves Imatges.
Tant jo com la Carol no vam tenir temps de pensar res perquè tot seguit cadascú va anar per feina.
A ella se la va emportar l'Adam Costa a un estudi que compartia amb l'Amanda i li va fer un munt de fotografies amb diferents tipus de robes, pentinats i decorats per després fer-la passar a l'estudi del Marc Paussini que la va rebre amb els braços oberts perquè ja l'esperava per poder començar a col·locar-li trossos de peces de roba que ell anava posant aquí i allà i enganxant amb agulles. A la Carol li semblava impossible que d'aquella manera es pogués aconseguir muntar un vestit, però de seguida va veure que el Marc hi tenia molta traça.
Ho va provar amb teles de diferents textures i colors, fins que va trobar l'adequada pel que ell tenia més o menys pensat. Depenia molt de la model, el cos de la Carol li era estrany, no coneixia les seves línies i ella estava tensa i de tant en tant un tremolor li recorria el cos.
El Marc d'entrada li havia fet treure la roba fins a quedar amb calces i sostens i ella per inexperiència no es va atrevit a negar-s'hi, era normal que per muntar un vestit al damunt d'un cos, aquest estès despullat com el d'un maniquí o amb la mínima roba. Els dits del Marc es desplaçaven amb rapidesa i suavitat per damunt de la roba, quasi imperceptible per cap dels dos, dons era tanta la suavitat de la seda que havia escollit, que de totes maneres es sentia despullada, però no va obrir la boca per queixar-se de res.
No podia veure l'expressió de plaer que tenien els ull d'ell que la mirava a través del mirall on ella quedava d'esquena. Pensava que aquella noia tenia una estranya virtut que feia brollar del seu pensament idees clares i concises i ell estava segur que a partir d'ella, podria dissenyar la col·lecció que sempre havia somniat, perquè ella li donaria la seva originalitat i li imprimiria caràcter i força. Era tant esvelta i bonica, que ni tant sols necessitava maquillatge, la seva pell emanava un aroma que l'embriagava i el contrast d'aquell color bru amb la claror lluent de la seda, el va fer esgarrifar quan tibada per les agulles va deixar al descobert totes le
s formes suaus i lleugeres de la Carol.
--Ja et pots girar. - va dir-li.
Ella ho va fer i a penes es podia reconèixer quan el mirall li va tornar la seva imatge. La seda de lleu estampat amb tons grocs, formava unes cascades inclinades que anaven baixant d'un costat a l'altre del seu cos, per finalment caure al terra en ones que tornaven a pujar i baixar donant tota la volta al vestit. Els tirants sortien creuats d'un generós escot de l'esquena, que començava a la cintura, per anar a parar a l'extrem de la part de fora dels pits.
Ell li havia recollit delicadament el cabell amb agulles de monyo perquè és pogués veure com els tirants de l'esquena s'ajuntaven justament a la nuca.
-¿No és preciós? - va preguntar-li a ella.
-Preciós és dir poc. Mai havia vist res semblant, és tant exquisit que fins i tot m'ha transformat.
-Potser ets tu qui ha transformat el vestit.
Ella es va ruboritzar al veure l'expressió d'aquells ulls blaus que la contemplaven com si fos una deessa.
-Sento haver-ho de fer però els sostenidors fan nosa. Te'ls descordaré i mentre vaig a buscar a l'Adam perquè et faci unes fotografies te'ls treus amb molt de comte. Pensa que sols hi ha agulles.
Ella no podia oposar-se a que un vestit com aquell no tingués el que es mereixia i va reconèixer que els sostens en realitat allà hi sobraven, així que es va quedar de cara al mirall quieta, mentre ell els descordava amb tanta delicadesa que la Carol ni ho va notar. El que si que va notar va ser la seva respiració darrera del seu coll, el tenia tant a prop que notava el perfum i la escalfor que desprenia. Ell es va apartar per anar a buscar al fotògraf i la va deixar allà esperant. Abans de tornar va haver d'anar a refrescar-se una mica i a treure's la camisa per fora dels pantalons.
Quan va arribar de nou, l'Adam ja hi era i li va preguntar.
-¿Què t'ha passat Marc?
-¿Perquè? - va preguntar ell, sense pensar en la seva camisa arrugada i els seus cabells mullats.
-Pel teu aspecte.
-¡Ah! - va respondre ruboritzat seient en una butaca - M'he marejat una mica, això és tot.
-¿Com vols les fotografies?
-Com més a prop millor, vull que es vegin perfectament ella i el vestit, de tots els angles del davant i del darrera.
Mentre l'Adam feia la feina el Marc es mirava a la Carol amb febre als ulls i una vegada que va veure que ella també el va mirar, es va posar dret i va dir a l'Adam que ja en tenia prou i que l'acompanyés fora perquè algú li treies les agulles.
-Quan estiguis vestida ja te'n pots anar Carol, per avui ja estem. No em trobo gaire bé i m'agradaria quedar-me sol. T'espero demà.
Ella i l'Adam van sortir de l'estudi per entrar en un altre, on una modista va desfer en pocs minuts, tota la feina que el Marc havia fet durant tanta estona.
La Carol es va vestir i va sortir per anar a veure on era jo. Pel camí es va trobar a l'Adam que havia sortit un moment del quartet on revelava les fotografies.
-¿Quin canvi no? - va dir ella al veure que la mirava.
-La roba hi fa molt. - va respondre ell. - Però en el fons ets la mateixa.
-¿Fa molt que treballes aquí?
-Dos anys.
-¿I t'agrada la feina que fas?
-Molt. Però no sols treballo aquí. Aquí només vinc quant em necessiten, també vaig a altres llocs.
-¿Sempre a agències de models?
-No també faig altres coses que fotografiar models- va dir ell rient. - Em combino la feina amb l'Amanda. ¿Mai havies fet això d'avui?
-No, mai. Ha estat la primera vegada.
-¿T'agrada?
-Si. M'ha agradat força, no m'ho pensava. Jo estudio agricultura.
L'Adam la va mirar estranyat.
-¿I t'agrada l'agricultura? Ets la primera noia que conec a qui li agradi.
-Si no m'agradés no ho estudiaria.
-Si és clar. Trobo que has anat d'un lloc a altre ben diferent.
La Carol es va posar a riure.
-¿Què fas allà dins?
-Revelo les fotografies que t'he fet. ¿Les vols veure? Ja deuen estar.
-Si, m'agradaria veure-les.
Van passar dins el quartet fosc i l'Adam les va anar assecant una a una amb un assecador de cabell.
-Han quedat perfectes. - va dir ella mirant-les.
-Si, el Marc estarà content. Li passarà el mal humor.
-Jo no és que el conegui gaire, però ahir em va semblar molt més simpàtic i agradable que avui. També m'ha semblat que estava de mal humor cap el final.
-No li facis cas, és una mica especial.
-He sentit a dir que és...
-¿Marieta? - va dir l'Adam.
-Alguna cosa així.
-No l'he vist mai insinuant-se a cap home encara que l'he vist dient bajanades, ni tampoc acompanyat de cap.
-No crec que ho vulgui pregonar pel carrer. - va dir la Carol.
-¿Pregonar vol dir que el vegi la gent?
-Més o menys.
-Dons si fos això que diuen tampoc li agradaria que el veiessin amb les models més exuberants que hi ha a Barcelona.
-¿Amb moltes?
-Deu ni do.
-Així tu no creus que ho sigui.
-En absolut. Penso que és una tapadora que s'ha imposat ell per donar més confiança a les noies amb qui treballa i de passada als seus companys o amics o el que siguin.
-¿Sembla que no et cau gaire bé?
-No em cau de cap manera. Ni bé ni malament. Reconec que és un geni en la seva feina i que la fa molt bé. Però el tinc per un oportunista.
-¿Perquè?
-Per aquest aspecte que dona i que no és. Perquè penso que s'aprofita de la bona fe dels altres.
La Carol va parar de fer preguntes i va dir que havia d'anar a buscar-me per veure si havia acabat.
Efectivament ja estava preparat per marxar i passava l'estona xerrant amb uns i altres mentre la esperava.
Aquell vespre estàvem tant cansats que quan vam arribar a Miralls ens van acomiadar i vam anar a casa.
Jo havia treballat per la revista Noves Imatges i per la casa de camises i jerseis que tenia sucursals per tota Europa.
Plovia a bots i barrals, el terra estava ple de tolls d'aigua i les gotes que anaven caient feien bombolles d'aire. Això volia dir, segons els avis experts, que plouria molt més encara.
Aquell matí feia un dia trist amb el cel tant gris i fosc, el vent bufava fort i feia que les persianes i les finestres que no tancaven hermèticament, xiulessin. Els arbres despullats de fulles semblaven ombres que aguaitaven que passes algú per enxampar-lo amb els seus dits deformats i llargs. Tot plegat, feia un dia d'aquells que no ve de gust sortir de casa, solament de tornar-se a tapar fins el cap i dormir de nou.
A la facultat es notava el temps en l'estat d'ànim de tothom, sobretot en els alumnes que entràvem i sortíem de les classes travessant el llarg passadís com ànimes en pena.
En una ocasió d'entrades i sortides em vaig topar amb la Carol i vaig aprofitar l'ocasió per preguntar-li si aniria a l'agència amb o potser el Marc havia d'anar-la a recollir aprofitant alguna que altra excusa.
-M'ha trucat dient que aquesta tarda estaria per la zona de Tarragona i que si volia que em passes a recollir quan anés a Barcelona. Que seria una mica més tard de l'hora que nosaltres hi anem i com havia d'estudiar he pensat que podria aprofitar aquesta estona, si no et sap greu.
-¡ I ara ¡ - vaig dir de mal humor- Aprofita tot el que puguis Carol, no s'ha de perdre el temps.
-Gràcies Clark, sabia que ho entendries.
No vaig contestar res i vaig continuar caminant per anar a la classe que em tocava. Ja m'estava començant a cansar de la independència que la Carol havia adquirit poc temps després d'entrar a treballar pel Marc Paussini. No era la primera vegada que ell la anava a buscar amb qualsevol excusa. O ella no s'adonava d'això o potser era que en el fons li agradava que fos així.
Jo no m'havia mostrat gelós en cap moment perquè el Marc dissenyés tants vestits per la col·lecció de primavera estiu al damunt del cos de la Carol, ni tampoc que ella m'hagués explicat la poca roba que portava a sota, ho comprenia, aquella feina ho demanava d'aquella manera i havia estat jo qui li havia donat la idea de treballar al Thabú, però els somriures que la Carol i el Marc es dedicaven, les sortides de tots dos per anar a algun lloc de Barcelona a veure algun vestit que havia dissenyat algú altre i era interessant que el Marc el veiés, aquella confiança que es tenien i ara per postres ja ni anava a l'agència amb mi més d'un dia, ja m'estaven fen pujar la mosca al nas.
Aquella nit quan ella em va preguntar si ja estava llest per marxar, li vaig respondre.
-Potser al Marc li agradaria tornar-te a casa.
-¿Perquè dius això ara, que no torno sempre amb tu?
-Si, sempre tornes amb mi però abans també hi venies i últimament vens amb ell.
-¿Estàs gelós Clark?
-Gelós no, preocupat.
-¿De què estàs preocupat, de que faci la meva feina amb el meu jefe? Tu em vas dir una vegada que si feia el que ell m'anés dient tot aniria bé.
-¿I tot va bé?
-Si. ¿Perquè no hi hauria d'anar?
-Perquè no trobo normal que et passis tantes hores amb aquest tio i a mi em deixis de banda. Fins i tot quan he d'anar a fer-li de maniquí em sento violent per la forma en que em mira, i no m'agrada que em posi les mans al damunt.
-¿Com vols que et posi la roba sense tocar-te? Si et mira d'alguna forma especial, ja saps perquè és, tu mateix també vas dir que era bisexual, potser li agrades. A més a més ja saps que a tothom el tracte així.
-Estàs equivocada Carol, jo no penso el mateix que tu. Aquest tio és tant bisexual com jo i tu saps que no a tothom el tracta igual. A tu no et tracta com a les altres. ¿No et dones compta Carol, està enamorat de tu, jo no li caic bé perquè soc qui soc i perquè surto amb tu.
-¡ Quina imaginació que tens Clark!
-Cap imaginació Carol. Si t'agrada ho entendré però si no és així, ves amb compta amb ell.
Després d'això no ens vam dirigir més la paraula fins que la Carol va baixar del cotxe i em va donar les gràcies per acompanyar-la.
Jo encara em vaig emprenyar més de que em donés les gràcies, vaig accelerar i vaig marxar a casa.
Aquella nit la Carol no podia dormir. No deixava de pensar en tot el que jo li havia dit. Tenia raó, sabia les intencions que tenia el Marc però a ella li agradava i s'avergonyia d'enga
nyar-me. Encara no havia passat res entre ells dos a part de coquetejar i llençar-se indirectes, però aquella vegada que el Marc havia creat aquell vestit al seu damunt havia sentit alguna cosa que no sabia explicar. Jo li agradava, m'estimava, sempre m'havia desitjat i ara que em tenia al seu abast les coses havien canviat. Reconeixia que jo era cent vegades més atractiu, però en el Marc hi havia alguna cosa que l'atreia com un imant i volia descobrir què era.
Era curiós com la truita s'havia tombat al revés, abans era ella qui pensava que jo la deixaria per alguna d'aquelles noies guapíssimes amb qui treballava i ara semblava que li estava passant a ella. ¿Però i si s'equivocava, i si el Marc el que volia era el mateix que amb totes les altres? No podia esperar més temps, les coses amb mi s'estaven refredant i si no s'assegurava ens perdria a tots dos, per això el proper dia que vam anar a l'agència, em va dir que havíem de parlar quan sortissin i aquella tarda també va fer-ho amb el Marc.
-Em penso que serà millor que no em vinguis a recollir més Marc. El Clark està estrany i crec que te raó.
-No entenc de què parles. - va dir defugint la seva mirada.
-¿Marc, perquè em dius que ets per Tarragona i que et ve de pas venir-me a buscar quan saps perfectament que és mentida i que jo acostumo a venir amb ell?
-¿Qui t'ha dit que fos mentida?
-Vaig preguntar-li a l'Adam on estaves l'altre dia i em va dir que no t'havies mogut de l'estudi.
-¿Parles molt amb ell, no?
-Si, bastant. ¿perquè?
-No, per res. Gira't sinó no puc col·locar aquest volant.
La Carol ho va fer i va continuar dient.
-Crec que estic a punt de trencar amb el Clark,
-¿Per culpa meva? - va dir el Marc clavant-li una agulla sense voler.
-¡Vigila, m'has punxat!
-Perdona, no ho he fet expressament.
-Si, ja que ho has dit, per culpa teva. Diu que es veu de lluny que t'agrado i que et busques excuses per venir-me a recollir.
-Quin noi més observador. ¿I tu que hi dius?
-Jo li he dit que tot és per causa de la feina. Però no n'estic segura.
-¿De què no estàs segura, de que encara estiguis enamorada d'ell o de que ho estiguis d'algú altre?
-¡ M'estàs embolicant Marc! ¿De qui sinó puc estar-ho?
-Jo no ho sé, de l'Adam per exemple.
-¿L'Adam, què et fa pensar això?
-He vist com et mira i no perd moment per estar amb tu.
-Tu també ets molt observador, i tampoc perds el moment. Encara que tu, no podries estar mai enamorat de mi si tal i com diuen algunes persones ets marieta.
Ell es va posar a riure.
-¿Ho semblo?
-Ho sembla quan estàs amb altre gent, amb mi no m'ho sembles.
-És que a tu et dono un tracte especial, recorda que ets la meva inspiració.
-¿Ho ets o no ho ets?
-¿Tu què creus?
-Que no.
-¿Perquè?
-Perquè si ho fossis no t'excitaries tant fàcilment amb mi.
-¿Amb tu, i com ho saps això?
-Ho sé perquè ho he vist i també perquè de vegades de cop i volta marxes i tornes amb el cap i la cara mullada i amb la camisa per fora com la primera vegada que vaig venir i vas dir que t'havies marejat.
El Marc es va sentir acorralat, feia massa temps que intentava dissimular el que sentia per ella i va pensar que ja era hora de començar a sortir de l'armari. No li havia volgut dir res perquè ni ell mateix n'estava segur, pensava que seria passatger com altres vegades, però cada dia la Carol li agradava més. Ella no era com les models amb qui ell havia estat, li feia sentir alguna cosa molt més forta, diferent, des de que ella havia aparegut a l'agència ell havia tingut males nits, estava neguitós i ja no li era tant fàcil fer veure, que era allò que no era, perquè ja no li importava aprofitar les oportunitats que tenia, perquè ningú més li venia de gust com ella i tal i com li havia dit, perquè s'excitava contínuament només pensant-t'hi i això el tenia preocupat, perquè no li havia passat feia anys d'aquella manera i tenia por de sentir el que sentia. La Carol l'havia atrapat.
-No sabia que m'inspeccionessis de tant a prop. va dir posant-se de peu i deixant el coixí de les agulles que portava penjat al braç, el metro i les tisores, en una pila a terra. -Mira Carol, no vull que els meus sentiments s'interposin en la meva feina. La vida privada de qualsevol no ha de barrejar-se amb la feina, i la meva la considero molt important com perquè se'n vagi a fer punyetes.
-¿Parles de la teva feina o de la teva vida privada? - va dir ella.
-De les dues coses naturalment, però em referia a la feina.
-¿I perquè em dius això ara?
-Perquè si sabessis què sento alguna cosa per tu, potser no voldries treballar amb mi i a més a més surts amb el Clark, i suposo que és perquè t'agrada i l'estimes. Jo he de continuar al meu lloc.
-¿I si resultés que jo encara que vagi amb ell, m'agradi i me'l estimi, també sentís alguna cosa d'aquestes per tu?
-¿Pots amb tots?
-No però saber les coses les fa veure d'una altra manera.
-¿Què vols saber exactament Carol?
-El què sents per mi.
-És molt important per a tu saber-ho o sols és pura curiositat?
-És molt important. Necessito saber-ho per prendre una decisió.
-¿Seguiràs treballant amb mi amb qualsevol resposta?
-T'ho juro.
-Dons et vaig a ser franc. No sento res per a tu Carol.
-¿No? - va dir ella desil·lusionada.
-No. No sento res, quan tu no hi ets, estic mort. El cel està vuit quan tu marxes, igual que la meva vida. No sento res per a tu, que es pugui explicar amb paraules, és una sensació tant summament meravellosa que no la puc desxifrar.
Encara que ella s'esperava una afirmació d'alguna manera, mai se l'hagués imaginat d'aquella. No va saber que respondre.
-T'has quedat callada. Ara et toca parlar a tu. ¿Ja saps quina decisió has de prendre?
-Penso que si. - va dir. -¿Perquè Marc?
-Ja t'he dit que no ho sé explicar amb paraules.
-¿Dons com m'ho explicaràs?
-Així. - va dir agafant-la i fent-li el petó que portava mesos esperant i que li corroïa les entranyes.
Malauradament, no va ser gens oportú perquè en aquell precís moment la porta es va obrir i jo em vaig quedar parat i estupefacte com si no em pogués creure el que veia.
La meva reacció no va ser violenta però m'havien ferit massa en dins i quan la Carol va voler fer-me creure que no era allò que semblava, jo només vaig contestar.
-Perdó, no era la meva intenció molestar. Bona nit.
Vaig tornar a tancar la porta tal i com l'havia trobada i me'n vaig anar.
La Carol va sortir corrent al darrera cridant-me, però de seguida va comprendre que no voldria saber res d'ella.
Seguia plovent a bots i barrals i el cel encara semblava més trist que al matí.





















CAPÍTOL 8

Havia passat molt de temps sense que la Carol i jo parléssim. Jo l'evitava tant com podia ja fos a la facultat o al Thabú.
M'havia fet massa mal com per poder-la perdonar, només si no m'hagués enganyat... si m'hagués dit que li agradava el Marc, jo ho hagués entès però el que no podia entendre era que l'hagués trobada en el seus braços d'aquella manera que em va fer sentir ridícul davant d'ell i enganyat davant d'ella.
La veia a la facultat quan anava d'una classe a l'altra però tenia cura de que ella no ho fes. Sentia tant d'odi cap a ella que no volia enfrontar-m'hi per no insultar-la i després haver-me'n de penedir, hauria de passar més temps, fins que em calmés, per poder parlar civilitzadament.
Pensava que el Marc estaria content per haver-se'm tret del damunt tan fàcilment. Ara ja la podia anar a buscar sense cap excusa per anar a l'agència i quan de lluny la veia pujant al seu cotxe amb aquell somriure que abans havia estat per a mi, m'entraven ganes de posar-me a destrossar qualsevol cosa que tingués al davant.
No em podia negar a fer de maniquí pel Marc i els dies que em tocava, ho feia de manera absent, com si no hi fos, sols em resignava a fer allò que ell em deia i res més. Aquell dia, la Carol feia fotografia i el Marc i jo estàvem sols.
-Perfecte. - va dir quan va tenir el vestit sastre muntat al meu damunt.- A ningú li quedaria millor que a tu.
No vaig respondre.
-¿No hi dius res? M'agradaria que em donessis la teva opinió alguna vegada, sembla que en lloc d'una persona siguis un maniquí.
-Això és exactament el que soc aquí. Penso que no et mereixes que et dirigeixi la paraula.
-¿Encara estàs dolgut amb mi? Ningú te la culpa quan passen coses així. Els sentiments de vegades no tenen explicació.
Me'l vaig mirar i sense obrir la boca li vaig donar un cop de puny a la cara amb tota la meva força, fent que anés a parar a l'altra punta de l'estudi.
-He de treballar amb tu per força perquè no n'hi ha cap més però t'adverteixo que si em tornes a provocar, et trencaré tota aquesta renglera de dents que tens a la boca.
El Marc era a terra repenjat a la paret amb la mà a la comissura dels llavis que li sagnaven i els cabells llargs li tapaven mitja cara.
-¿T'has quedat més tranquil ara? Trenca'm el que vulguis, però no marxaràs d'aquí dins sense escoltar-me.
Jo vaig fer un somriure insolent i amb els braços plegats vaig dir.
-A veure si et saps desenvolupar tant bé dient mentides com creant vestits.
-¡No en dic de mentides!
-¡Ni tampoc veritats. M'has enganyat a mi i ho estàs fent amb ella, la vaig avisar i ella carregarà amb les conseqüències, jo ja he rebut les meves. No penso que tinguem res a dir-nos. Quan em treguis tot això marxaré!
El Marc em va treure el vestit i mentre jo em vestia va dir.
-No pots retreure-li que no t'ho digués, ella no ho sabia, va ser quan tu vas entrar quan s'acabava d'assabentar dels meus sentiments.
-¿Ella no sabia que s'havia enamorat de tu? ¡No em facis riure!
-No sabia que jo l'estimava, m'ho va preguntar aquella tarda per poder-te dir a tu el que sentia ella.
-Però sabia que tu ja li agradaves.
-Però no n'estava segura i no et volia fer mal.
-Ah, no em volia fer mal... per això mentre jo l'esperava per marxar, s'estava petonejant amb tu darrera la porta.
-No va ser culpa d'ella Clark, ell
a t'ho volia dir aquell vespre.
-Si, després d'haver estat amb tu ves a saber quantes vegades.
-Va ser la primera.
-¿I tots els altres dies que havíeu estat fora de l'agència, i quan l'acompanyaves des de casa?
-Et juro que mai fins aquell vespre havia passat res entre nosaltres.
-Dons no m'ho crec.
-Dons t'ho pots creure. Feia temps que la desitjava però no em volia posar entre vosaltres.
-¡Això! Ara fes-te el bon samarità.
-Pensa el que vulguis Clark, jo no tinc perquè donar-te explicacions, ja sé que no me les has demanat, ho faig per ella, li sap molt greu el que va passar, no volia que fos així, no vol que la odiïs i la ignoris, vol parlar amb tu i no sap com fer-s'ho. Jo només tinc una cosa a dir-te per acabar i més ben igual que em creguis o no. A la Carol me l'estimo de veritat, no és com altres vegades, vaig estar molt de temps comprovant si el que sentia era cert o era un caprici. Et juro que no ha estat mai un caprici.
Em va obrir la porta com dient-me que la conversa s'havia acabat i que jo decidís què volia fer amb la Carol, si continuar ignorant-la o deixar les coses al seu lloc d'una vegada per totes.
Vaig marxar pel passadís a recollir les meves coses quan la Carol va sortir d'un estudi i ens vam trobar cara a cara. Tots dos ens vam quedar mig aturats però immediatament, jo vaig continuar caminant a la vegada que ella em cridava. Vaig tornar a reduir el pas i una llàgrima que em regalimava per la galta va fer que continués ignorant-la, tenia massa orgull com perquè ella em veiés plorar per culpa seva.
Durant tot el camí fins a casa em vaig estar maleint a mi mateix per aquelles ganes incontenibles de plorar que tenia. Em sentia buit, sol, incomplet, no m'imaginava la vida sense ella, m'havia costat molt decidir-me i em costaria igual mirar-la a la cara sense sentir quan l'estimava.
Vaig repassar tot el que m'havia dit el Marc i tot el que havia passat. La veritat era que jo m'havia tancat en banda i no havia volgut saber res més d'aquell assumpte. M'havia posat de nou la cuirassa que no deixava aflorar els meus sentiments davant els altres i com un cargol al sol m'havia tancat dins de mi mateix. Ni a casa els havia explicat veritablement què havia passat, sols els havia dit que havíem trencat i que això era tot, els pares estaven preocupats per aquell fet i per haver perdut la confiança que sempre els havia tingut. Només l'Axel estava al corrent de tot i per això i perquè no tenia a ningú més en qui confiar, vaig voler explicar-li el que havia passat amb el Marc i demanar-li parer sobre què havia de fer.
-Jo no soc qui ha de dir-te què has de fer Clark. Has de ser tu mateix. Només et puc dir què en penso i el que penso és que quant abans ho aclareixis tot millor per a tu i per a ella. No la trobo tant culpable, tampoc te la culpa si es va enamorar del Marc. Això és una cosa inexplicable, t'estimes a una persona que és tot el teu món i de cop i volta en trobes a una altra que et canvia tots els esquemes que tenies, ni un mateix sap el perquè. El que està clar és que a ella li sap greu de veritat, que no vol perdre la teva amistat, que et vol donar una explicació encara que hagi passat tant de temps. No tindrà la consciència tranquil·la fins que ho faci i ara que saps el que saps, tu tampoc.
-Penso que hauria d'escoltar-la. Ella ho ha intentat cada vegada que ha pogut i jo l'he ignorada. Potser no s'ho mereix. Em serà difícil enfrontar-me a ella i empassar-me l'orgull però no puc viure així, s'ha d'aclarir. Ho faré, hi parlaré i començaré de nou.
-Serà el millor Clark. Anem-nos-en tenim classe d'hidràulica i regs.
Desprès d'haver parlat amb L'Axel, em va semblar que em trobava millor. M'havia animat una mica el fet d'acabar amb aquell martiri que no em deixava viure. No tornaria a estar mai més amb la Carol, com abans, però al menys no em sentiria culpable de no haver volgut escoltar una explicació.
Els caps de setmana que no sortia amb ningú els passava a casa treballant a la granja amb el pare. Hi havia moltes coses a fer perquè el pare sol no podia amb tot i se li anava acumulant la feina.
Aquell dissabte feia bon dia i la mare va aprofitar per portar-nos l'esmorzar, vam menjar fora, a l'abric de les parets de l'estable. Mentre parlàvem, vaig aprofitar l'ocasió per dir-los que els devia una explicació i els vaig posar al corrent de tot allò que feia mesos havia passat amb la Carol i el Marc.
Tots tres vam fer una estona de silenci, com per tenir temps suficient de posar els fets en ordre, fins que el pare va dir.
-Penso que ella et deu la explicació del que va passar fill però també que tu li deus una mica d'atenció.
-Aquestes coses acostumen a passar de tant en tant- va afegir la mare, suavitzant la cosa. - Però això no vol dir que algú sigui culpable.
-Ja ho sé mare, però em va fer molt de mal.
-¿I què penses fer Clark? - va preguntar el pare.
-Parlar amb ella tan aviat com pugui. Queden a penes dos mesos perquè s'acabi el curs i la Carol acabarà els estudis i marxarà de la facultat. Suposo que ens veurem molt de tant en tant i seria molt violent que ens trobéssim i encara no ens dirigíssim la paraula. No crec que ara que te una nova feina continuï estudiant, i ja estic cansat de passar per un altre lloc per no trobar-me-la.
-Quan abans hi parlis millor. - va dir el pare.
No vaig trigar gaires dies a veure-la, ella feia sempre el mateix recorregut i si no ens trobàvem a la facultat ho fèiem al Thabú, era jo qui havia canviat els llocs de pas per no haver-hi de parlar.
Però ara era diferent, la volia veure i aquell mateix dia al passadís vaig dir-li.
-Carol. Vull parlar amb tu. ¿Et va bé avui mateix?
-Ara tenim classe Clark i a la sortida hem d'anar a la feina. ¿Creus que seria bona idea que hi anéssim junts? Per tornar ja ho faré amb el Marc.
-D'acord, quedem a la sortida, al meu cotxe.
-Fins després. - va dir ella.
La Carol no havia mostrat cap expressió, estava dolguda amb mi perquè ni tant sols l'havia deixada defensar, tampoc li donava la culpa perquè sabia que jo em trobava en una situació pitjor, però estava contenta de què per fi m'hagués decidit a parlar. Encara que no com abans, ella m'estimava, era el millor amic que havia tingut, sabia que era una excel·lent persona i el millor company, per això es resistia a pensar que mai més pogués confiar en mi, que li mostrés aquella indiferència que se li clavava com un ganivet al cor. Volia fer les paus i li semblava que això era exactament el que jo volia també.
Vaig passar la resta del dia nerviós i com que era evident, l'Axel em va preguntar que què em passava. Jo li ho vaig explicar i gràcies al bon humor del meu amic, les coses es van fer una mica més lleugeres.
De totes formes quan va ser l'hora d'anar al Thabú i estava dins el cotxe esperant-la, m'havia d'anar dient a mi mateix que no passava res, que tant sols havíem de parlar, que tot aniria bé i que era molt important mantenir la calma i posar-me més tranquil.
La Carol va arribar de seguida i va asseure's al meu costat.
-Hola. - va dir.
-Hola. - vaig respondre posant el motor en marxa i començant a tirar.
-¿T'he fet esperar molt?
-No. Acabava d'arribar.
-Clark, abans de que em diguis res, et vull demanar perdó. Necessito que em perdonis. Tens tot el dret a retreure'm...
Jo la vaig interrompre dient.
-No estic aquí per retreure't res. Només volia que m'expliquessis què et va passar, quan vas deixar d'estimar-me i en què et vaig fallar.
Jo tenia l'avantatge de que conduint no l'havia de mirar als ulls. Notava com ella em mirava i vaig pensar que aquella circumstància m'alleugeria les paraules.
-Mai m'has fallat en res. - em va dir - I mai he deixat d'estimar-te, encara que sigui d'una altra manera.
-¿Què va passar Carol? Eres tu qui tenies por de que jo et deixés per una altra.
- És veritat. No sé què va passar Clark. Només et puc dir que em
vaig enamorar del Marc, sense voler-ho. Em repetia mil vegades
que tu valies molt més, que t'estimava, però una força m'atreia
cap a ell.
No em facis dir què li vaig veure que tu no tinguessis, tu ho eres tot per a mi, però des d'aquell dia que vam treballar junts, no vaig poder deixar de pensar-hi. Lluitava perquè els meus pensaments fossin per a tu, però no podia, ell tornava a posar-se dins del meu cap, atraient-me com un imant. Aquell dia et vaig dir que volia parlar amb tu, et volia explicar què em passava, però no vaig tenir temps. Jo no sabia què sentia ell per a mi, tu em vas dir que anés amb compte de no ser una més a la seva llista i li vaig sostreure tot el que vaig poder, i quan al final em va explicar que la primera vegada que em va veure s'havia enamorat de mi, que tot havia canviat per a ell, i que no era el mateix al haver-me conegut, vaig saber que m'estimava.
Em sap molt de greu Clark, tu no mereixies haver-te assabentat d'aquella manera. Va ser el primer petó que ens vam fer i precisament tu vas entrar en aquell moment...
Conduïa sense dir res, sols escoltava i lluitava perquè les llàgrimes que tenia enclotades als ulls no em regalimessin per les galtes.
Vaig aprofitar un semàfor per mirar-la i al veure que ella ni tant sols podia lluitar contra les llàgrimes que li rajaven, les meves també van decidir sortir.
Vaig buscar un lloc on poder-me parar abans d'arribar a l'agència, vaig parar el motor i agafant la caixa dels mocadors que portava a la guantera, n'hi vaig oferir a ella.
-Perdona'm Clark, jo no volia que això passés. No hi puc fer res. - va dir la Carol mocant-se.
Jo em vaig recolzar fort al respatller, vaig respirar fondo i també em vaig mocar.
-Ja estàs perdonada Carol. Ja ha passat i com tu has dit, no s'hi pot fer res. Sols deixar passar el temps.
-¿Continuaràs ignorant-me? No ho puc suportar.
-No. Perdona'm tu per això. T'havia d'haver escoltat abans, però em vas fer tant de
mal que no volia ni veure't, no volia saber res de tu, ja prou en tenia havent d'anar a treballar amb ell.
Et deu estimar de veritat, estava disposat a que li trenqués la
cara per segona vegada abans de que jo marxés sense saber que
tu estaves malament perquè jo no en volia saber res. Va ser ell
qui m'ho va explicar.
-Si, ja li vaig veure els llavis inflats i em va dir què havia passat.
-Ho sento però feia tant de temps que en tenia ganes d'inflar-li la cara...
Ella va somriure, em va mirar i va dir.
-¿Podem seguir sent amics Clark?
-Carol, no em demanis que d'un dia a l'altre ho sigui com abans de sortir junts. Han passat coses que m'han afectat molt en dins i necessito temps per pair-ho. De totes maneres compta amb mi pel que necessitis. ¡Ah! I si per qualsevol circumstància aquell, te'n fa alguna de grossa, digues-li que se les haurà de veure amb mi un altre cop. - vaig dir rient també.
-¿I perquè no li dius tu mateix? Ell t'aprecia, li caus molt bé. L'única cosa per la que et tenia mania era per mi, ara ja no hi ha cap barrera.
-¿Ets feliç amb ell Carol?
-Si. - va dir ella com si li sabés greu.
-Me'n alegro, al menys alguna cosa bona havia de sortir d'aquest enrenou.
Vaig tornar a posar el cotxe en marxa i no vam trigar gaire en arribar al pàrquing on quasi sempre havia d'aparcar el cotxe.
El Passeig de Gràcia ja tenia els fanals encesos i encara que la claror del dia s'havia allargat bastant, ja quasi era fosc, però jo no m'hi vaig fixar perquè ara tenia les idees més clares que mai i no necessitava llum per veure clarament, que a partir d'aquella conversa amb la Carol les coses canviarien en tots els sentits.
Em vaig sentir alleugerat i tranquil, lliure com feia molt de temps no m'havia sentit i el traspassar aquella porta de nou, em va donar una perspectiva de mi mateix que no havia descobert encara. Era un home nou, podia amb tot allò que em proposés, no havia de donar explicacions a ningú de res i a partir d'aquell moment, començava una nova vida, desconeguda, això si, però igualment atractiva als meus ulls.
-Hola Sam. - vaig dir tant aviat la vaig veure.
Aquesta se'm va queda mirant i va veure una mirada diferent de la que feia temps que veia en mi. Tenia els ulls ben oberts, alegres i brillants, caminava amb l'empenta i el moviment que ella m'havia ensenyat i que últimament semblava haver desat a l'armari i l'eufòria que portava va fer que sabés que alguna cosa havia passat.
-Veig que tornes a ser el d'abans. Ja no vas a poc a poc, ja no mires el terra... ¿T'ha tocat la loteria potser?
-No. ¿Què passa, perquè em mires així?
-Estàs diferent, diferent dels últims mesos, igual que al principi. Alguna cosa t'ha alliberat l'ànima.
-I tant. - vaig dir. -Em sento lliure i nou com un nadó.
-¿I tot aquest canvi te res a veure amb la Carol?
-Dons ara que ho dius, si. La Carol és aquella que surt amb el teu millor dissenyador, oi? - vaig dir rient.
-Crec que si. No n'estava segura del tot, però ara ho veig tot més clar. ¿M'ho explicaràs algun dia amb detall Clark?
-Naturalment. El dia que tu vulguis quan pleguem podem anar a fer unes copes i xerrar una estona de coses que no siguin de la feina.
-No és mala idea. Em pensava que això no passaria mai, com sempre estàs ocupat...
-Ho estava i ho estaré aviat, però ara faig un descans.
-Ho sento però ara has de treballar guapo.
-Vull dir un descans sentimental. ¿A què vinc aquí sinó a treballar?
-Si no m'equivoco has d'anar amb el Marc, tu i la Carol teniu feina per estona amb ell, al juny ha de presentar la seva col·lecció i encara falta molt a fer.
-¿Ostres i perquè no tens un altre dissenyador? És un pal treballar amb ell.
-Ho comprenc perfectament però és el que hi ha. Quan s'acabi això espero que ja no depenguis d'ell però si vols arribar més lluny per ara hauràs de fer el cor fort.
-¿La Carol també ha d'estar-hi?
-No sempre, avui per exemple estarà amb l'Àngela i l'Amanda, ella no aprèn tant de pressa com tu a caminar i haurà de fer més pràctiques. ¡Ah! També se'm oblidava dir-te que el Marc vol que aneu amb una especialista que coneix ell per preparar a models per saber desenvolupar-se dalt de les passarel·les. Bé ja t'ho dirà ell. I no rondinis que quan siguis dalt et riuràs de tot això.
-¿Vols dir que hi seré algun dia Sam?
-És clar que si, tu pots aconseguir el que vulguis, sols t'ho has de proposar. ¡Au vinga que es fa tard i el Marc t'espera!
Amb desgana em vaig dirigir a l'estudi del Marc. Aquest es va alegrar de veure'm i quan vaig entrar em va dir.
-¿Tot està bé Clark?
-Si Marc tot està bé. Et demano disculpes per allò del altre dia. Ho sento.
-Jo en el teu lloc hagués fet el mateix. Duies escrit a la cara que en tenies ganes. - va dir rient i allargant-me la mà.
-¿Amics?
-Amics.
-A veure, treu-te aquesta roba i posa't això.
-¿Què dimonis és?
-Una espècie de jaqueta o digues-li com vulguis, estranya. No em diguis que no és original. Vull aconseguir una barreja de frivolitat i sensatesa.
-¿I on és la sensatesa? - vaig preguntar.
-En la roba, és antílop autèntic, la qual cosa li dona qualitat i és sensat posar-se pell per guarir-se del fred.
-¿I la frivolitat?
-En el tall, com veus és una peça que no distingeix sexe, tant la pot dur un home com una dona, no te cap importància. Aquesta peça afegida a la cintura que la fa més llarga i el coll de rector, li dona elegància i formalitat i les punxes dels acabaments de les mànigues i de la part de baix, així mal posades, li donen un aire despreocupat, juvenil , alegre i frívol. Tant es pot dur per diari com per una situació més determinada per la seva funcionalitat.
-Si tu ho dius... - vaig dir mirant-m'ho amb cara de no acabar-ho de veure clar. - Si jo la portés per cada dia per anar a netejar els estables en una setmana no tindria ni cara ni ulls. Això tampoc és sensat, perdona.
-Seria un crim. - va dir el Marc.- Ara posat els pantalons. Com pots observar la vora és igual que la de la jaqueta i estan afegits a mitja cuixa, més o menys a mitja peça igual que la part de dalt.
Em vaig mirar al mirall sense saber què pensar. Original ho era. No estava malament del tot, l'antílop tenyit d'un blau indefinit tirant a gris, que tampoc era gris perla, m'agradava i la suavitat també, el coll era potser massa tancat pel meu gust, massa seriós. Me'l vaig descordar molt poc, insinuant-ho només. Si, m'hi sentia millor.
El Marc em va dir que jo era dels seus. Li agradava insinuar lleument les coses però mai ensenyar-les del tot.
-El misteri fa que les coses atreguin més, ningú sap exactament què hi ha sota i cadascú s'ho imagina tal i com li agradaria. Aquí està la gràcia. Provocar tímidament te molt més èxit que fer-ho descaradament.
-A veure si jo entenc una cosa. - vaig dir. - Se suposa que la col·lecció és d'estiu, llavors jo em pregunto. ¿Què pinta l'antílop a l'estiu?
-La versió d'estiu es amb lli, el millor teixit, jo diria que té més qualitats que el cotó, és més llustrós i flexible, absorbeix molt bé la humitat i s'asseca de seguida. Voilà la sensatesa, lli al estiu. És que el tall m'agrada tant que l'he fet en dues versions, la d'estiu i la d'hivern, naturalment, portaràs la primera.
Va portar-me l'altra peça de color natural i també em va agradar.
-S'ha de repassar tot el vestuari, vull que no hi hagi cap error, ha d'estar perfecte, les peces t'han de quedar perfectes i les has de representar perfectament, o sigui que a partir de demà tu i la Carol haureu de fer passarel·la aquí mateix a l'agència perquè tot quedi...
-Perfecte. - vaig dir.
-Tinc una amiga que es dedica exclusivament a això, portaran tot el necessari perquè sembli que és el gran dia, tu no hauràs de fer tantes classes però la Carol si.
-¿Ho haurem de fer junts? - vaig preguntar.
-Algun dia si, quan la Carol estigui més preparada. Allà dalt hi haurà tres models masculins i tres femenins de cada agència que es pressentin a mostrar la seva col·lecció, segurament n'hi haurà moltes i molts dissenyadors ja són veterans i tenen un nom reconegut dins de la moda. Marc Paussini serà la primera vegada que la presenti i vull que estigui a l'alçada dels altres o millor. Tu i la Carol sereu els principals models representants de l'agència Thabú i junt amb el meu nom, els que presentareu més peces. Els altres que també ho faran ja ho han fet altres vegades, o sigui que tant el meu nom com els meus protagonistes seran nous i ho hem de fer millor que mai i que ningú. Hem d'enlluernar a tothom amb la nostra novetat i la nostra originalitat perquè la firma Marc Paussini, quedi ben impresa en la seva ment.
CAPÍTOL 9

Un dissabte a la nit que vaig convèncer a l'Axel, la Caren i els altres de la colla, per anar a ballar a una discoteca de Barcelona, em vaig donar compta que l'Amanda i l'Adam també hi eren, junt amb dues models de l'agència i el fotògraf Eudal Martos.
Tant aviat em van veure la Lluna i la Rabel van venir cap on jo era, causant expectació entre la meva colla, que miraven embadalits a les dues models.
Les vaig presentar com a companyes de feina i elles estaven molt divertides, per la raó d'impressionar d'aquella manera a aquells noiets que no se'n sabien avenir. L'Axel quan va poder, mentre els altres xerraven, em va agafar pel braç i em va retirar una mica del grup per dir-me.
-Tio, si m'haguessis avisat no hauria portat a la Caren. Són impressionants.
-¿Tant poc l'estimes que l'hauries deixat a casa per poder lligar amb aquestes?
-No és això, però no passa cada dia que tinguis la oportunitat, al menys d'intentar lligar amb unes ties així.
La Caren estava mosca i pensant malament, es va acostar a l'Axel i li va dir.
-¿Passa alguna cosa Axel?
-No. - va respondre ell, a
gafant-la per la cintura. ¿Perquè?
-No ho sé. M'ha semblat que tenies algun problema. - va dir ella amb un somriure murri. ¿Anem a ballar?
L'Axel no va tenir més remei que fer allò que ella li demanava i deixant-me anar una mirada de retret, que a mi em va semblar molt divertida, van anar a la pista.
La Lluna, va tornar a acostar-se a mi i em va dir si volia convidar-la a ballar.
-Ara mateix volia demanar-t'ho. - vaig dir, aprofitant i emportant-me-la de la mà.
La Tània i altres amigues de la Carol, em miraven dissimuladament, mentre feien comentaris de safareig.
-No entenc com és que la Carol, va ser tant tonta de deixar al Clark per aquell dissenyador, com es digui.
-Marc Paussini. - va afegir una altra. - Si encara és més guapo que ell no es deu poder resistir.
-¡Què ha de ser més guapo! - va insistir la Tània.
-No he tingut el gust de conèixer-lo però si t'hi fixes bé, en aquesta discoteca n'hi ha bastants per fer-los un favor. Estem aquí de xerrameca perdent el temps, jo vaig a donar un tom a veure si trobo alguna cosa.
Les altres la van seguir.
Jo m'ho estava passant molt bé. En primer lloc perquè està amb la Lluna ja impressionava, perquè veia la cara que feia l'Axel cada vegada que es donava la volta i se la menjava amb els ulls i perquè per primera vegada , estava demostrant als meus amics que jo era mol Clark i allò del cavaller de l'armadura tant sols era una ombra del passat.
Vaig mirar a les profunditats blaves dels ulls de la Lluna amb un somriure. Ella estava callada i així com al principi semblava que portava la veu cantant, ara un cop als meus braços, semblava que qui dominava la situació completament era jo, que jugava a fer proves per veure fins a quin punt a ella li era indiferent ballar amb mi o amb qualsevol altre que hagués escollit.
Vaig pensar que no m'havia tret a ballar per casualitat, perquè des de feia temps em llençava mirades provocadores, que jo havia fet veure que no veia perquè tant em feia i només tenia ulls per la Carol, però la cosa havia canviat i ja que no tenia a la Carol per desfogar els meus instints masculins, ¿perquè no la Lluna? Total, era una dona igual que qualsevol altre, no, no igual que qualsevol altre, la Lluna era molt més atractiva que les que jo normalment coneixia d'abans. Mentre la meva mirada anava passant dels ulls a la boca d'ella i a l'inrevés, vaig decidir que a Miralls i els seus voltats ja ho tenia tot vist i que hauria de començar a fer amistats més íntimes amb la gent de la feina, que m'havia de moure per llocs nous i que s'havia acabat el deixar passar les oportunitats que gràcies al meu físic la vida em brindava i fins ara havia volgut ignorar.
-¿Com és que estàs per aquí Clark? No t'havia trobat mai en lloc.
-Bé, és que no hi havia vingut, però penso que no serà l'última vegada que ho faci.
-¿No acostumes a moure't per Barcelona, oi?
-No, i penso que ho hauria de fer més sovint.
Deia sense deixar de mirar-la ni per un instant.
Notava com una sensació estranya en ella. Sempre havia pensat que una model no era com una dona qualsevol, que pel fet de ser el que era, tindria més experiències amb els homes i hauria perdut la timidesa i la vergonya que comportava el principi d'una relació nova. La Lluna era una barreja de les dues coses juntes. Per una banda tenia la seguretat de que a qualsevol home, que no fos idiota, no li era indiferent, però per una altra trobava que havia canviat molt, a tractar-la amb grup o a tractar-la individualment.
-¿Tu acostumes a venir? -li vaig preguntar.
-Alguna vegada si. - va respondre ella. - També vaig a molts altres llocs. Avui han estat l'Amanda i l'Adam qui han triat.
-¿L'Amanda i l'Adam? - em vaig estranyar. - Per cert, no els he vist més.
-Ja deuen haver marxat. Quan s'han pres la copa desapareixen.
-¿Tots dos? - vaig preguntar.
-És clar. No voldràs que sigui un "menage a trois".
-¿M'estàs dient que ells dos...
-¿No ho sabies? Ja és vell. Fa dos anys que surten junts.
-No, no ho sabia. No m'hi havia fixat mai.
-A la feina estan per feina Clark.
-És clar. - vaig dir.
-Veig que no estàs assabentat de res. ¿Saps quina és l'última novetat?
-¿Quina?
-La Rabel i l'Eudal.
-¿Ells també surten junts?
-Suposo que durant una bona temporada, fins que es cansin.
-Ja entenc. - vaig dir.
-¿I tu?
-¿Jo què?
-¿Dons si tu no surts amb ningú?
-Ara mateix no, sinó no seria aquí.
-¿També era algú que conec?
-Dons ja que m'ho preguntes, si. - va respondre la Lluna.
-Què interessant. ¿Puc saber qui?
-El Marc.
-¿El Marc, el Marc Paussini?
-Efectivament. Tinc entès que ara surt amb la teva promesa.
-No era la meva promesa. Sortíem i prou.
-La vida està plena de casualitats. La Carol et deixa pel meu company i el Marc em deixa per la teva companya.
Jo desprès de pensar vaig tornar a dir.
-Potser no és tant greu. D'una altra manera tu i jo ara no estaríem junts.
-Si, no és tant greu. Hi ha molts homes pel món.
-I moltes dones.
-¿No et sap greu que t'hagi deixat? - va preguntar.
-Me'n sabia. Ja m'he fet a la idea. ¿I tu?
-Jo ja hi estic acostumada. En aquest món les coses són més... diguem lleugeres. Hi ha molt gènere per triar. La gent que te assortit variat, no es conforma amb menys.
-És una bona manera de mirar-s'ho, suposo que així t'estalvies molts disgustos.
-També te'ls emportes, però com ja t'ho penses no t'hi capfiques tant.
En aquell moment van passar de tocar música lenta a més ràpida i tots dos vam anar a la barra.
L'Axel i la colla van dir que ja ni havia prou i que se'n tornaven a casa.
-¿Tu vens? - em va preguntar l'Axel.
-No és molt tard. - vaig afegir mirant el rellotge i a la Lluna.
-¿Tu et quedes? - li vaig preguntar a ella.
-Una estona més. Demà és festa.
-Em quedo. -vaig dir-li a l'Axel.
-Dons que us vagi bé. Encantat d'haver-te conegut.- va dir fent-li un petó a la Lluna i provocant-nos un somriure a tots dos, menys a la Caren.
-Adéu Clark. No tornis massa tard. -va dir aquesta.
-No pateixis per mi Caren, ja ens veurem.
Poc a poc tots els coneguts van anar marxant i nosaltres ens vam quedar sols, asseguts al voltant de la barra.
-Bé, sembla que tothom ha marxat.
-Si.- va dir la Lluna.
-Quan és el teu sant. - li vaig preguntar perquè no sabia què més dir.
-¿Santa Lluna? no en tinc ni idea.
-¿No saps quan és el teu sant? - vaig dir estranyat.
-Si, però el meu nom no és Lluna, em dic Lluïsa. Em vaig canviar de nom quan vaig començar a treballar a l'agència. Molta gent se'l canvia.
-Trobo que Lluïsa no està del tot malament.
-Vaig voler canviar-ho tot i ara tothom em coneix per Lluna, tothom que no és de la meva família és clar. ¿Te'l penses canviar tu?
-No ho he pensat però m'agrada el meu, no n'hi ha gaires per aquí.
-¿Com és que et van posar aquest nom?
-La meva mare què és molt internacional.
-¿Què vols dir?
-Ella va néixer als Estats Units. El meu avi era d'allà i és deia Clark, el meu pare és català, tot i amb això ella li diu Tom per no perdre les seves arrels.
-És curiós. És maco Clark. Jo de tu no me'l canviaria.
-No crec que ho faci. ¿Et ve de gust anar a donar una volta?
-¿On? - va preguntar-me.
-No ho sé, et deixo escollir a tu.
-¿Vols que anem al moll, hi has estat?
-De petit. No he sortit gaire de Miralls. Allà hi ha de tot, bé allà mateix no, però a Tarragona si.
-Si prefereixes anar a un altre lloc...
-No, m'està bé el moll, així veuré els canvis que hi han fet. ¿Anem?
Vam recollir els abrics del guarda-robes i vam sortir al carrer.
-¿Anem amb el meu cotxe? - vaig preguntar.
-Si, jo no en tinc. No el necessito, vaig amb Metro.
-¿Deu ser molt còmode?
-Si, mai has de pensar on aparcar i és més ràpid.
Vam pujar al tot terreny i ella em va dir per on anar millor.
-¿Sempre has viscut aquí?
-Si. De tota la vida. Quan els pares van morir vaig voler conservar el pis on vivíem. Ara hi visc jo sola.
-Vaja, ho sento. - vaig dir. - Et deus sentir molt sola.
-No creguis. Fa tant, que ja m'he acostumat. No hi vaig cada dia, moltes nits em quedo a casa d'alguna amiga però quan tenen companyia els deixo sols.
-¿I quan en tens tu?
-Vaig al meu pis o al de l'acompanyant. - va dir la Lluna somrient.
Ja havíem arribat al port. Vaig aparcar el cotxe i vam anar a passejar a la escullera.
Feia un fred que pelava, bufava un vent humit i el mar estava esvalotat , picava amb tanta força a les roques que esquitxava.
Un cop vam haver recorregut el llarg passeig ens vam asseure en un mur de pedra que vorejava les roques de cara al mar. Allà el tros de roques era més ample i l'aigua quasi no hi arribava cap vegada. La llarga cabellera de la Lluna onejava ença i enllà brillant com un estel i amb la claror del far es veia del mateix color que les ones, al contrari que els seus ulls que amb la foscor semblaven dos fars encesos.
Em vaig posar de costat per poder-la contemplar millor i quan ella em va preguntar somrient que què mirava, jo li vaig respondre.
-A tu.
-Sembla que no m'hagis vist mai.
-Així no. - vaig dir.
-¿Així com?
-Vestida tant normal. Sempre vas una mica més extravagant.
-Depèn de com em llevo. - va dir-me.
-¿I avui t'has llevat de carrer. No tenies ganes de que ningú et mirés? Bé és un dir, suposo que et posis el que et posis tothom et deu mirar.
Ella va riure i va dir.
-El que crida més l'atenció de mi, són els cabells, tot el demés és normal.
-No em diguis que és normal. Serà normal en el món on tu et mous, pel carrer no es veuen tants cossos com el teu.
-Ni com el teu. - em va afalagar ella.
-Si, alguns, però tu et saps moure millor, per alguna cosa ets model.
-Visc de com soc i de com em moc. Per a mi és el més natural del món.
-¿Saps una cosa? El dia que et vaig veure per primera vegada junt amb la Rabel la Sara i la Judith, anaves vestida de "la guerra de les galàxies" i estaves més que impressionant.
Ella va fer una riallada d'aquelles amb ganes.
-Jo em recordo d'aquell dia perquè mai ha
via vist a ningú quedar-se tant parat com et vas quedar tu, semblava que t'havies enganxat al terra.
-Hi mi vaig enganxar de veritat. Tu imaginat passar de res, a veure quatre monuments com vosaltres a la vegada. No sabia quina era millor.
-¿I ara ja ho saps? - va preguntar-me.
-Bé, no n'he vista cap detingudament però el que m'imagino també compta.
-¿I què és el que t'imagines Clark?
-Tot, m'ho imagino tot, encara que m'agradaria més poder comprovar si estic en el cert.
-¿I com ho comprovaries? - m'anava provocant ella.
-Traient-te primer l'abric, desprès el jersei, els texans i tot el que portes més endins.
Jo com aquell que no se n'adona, m'hi anava acostant cada vegada més i ella dissimulant igual que jo m'afavoria el propòsit.
El mar cada vegada picava més fort a les roques i el vent bufava més.
-Penso que si ens estem més estona aquí acabarem refredats. - va dir ella.
-¿Se't acut algun altre lloc on anar?
-No ho sé, aquesta vegada et toca triar a tu.
-A mi se m'acut un lloc on s'estigui a més temperatura.
-¿Quin? - va preguntar.
Jo no sabia si dir-li directament però com el no, ja el tenia, vaig provar d'aconseguir el si.
-¿Tens calefacció a casa teva?
-Pensava que no ho diries mai. - va respondre amb un somrís.
-Jo també m'ho pensava. ¿I si no ho hagués dit que hauries fet ?
-Dir-t'ho jo.
Ja no podia aguantar més la pressió i sense pensar-ho dos cops li vaig fer un petó, just quan una ona atrevida es va passar de la ratlla i ens va deixar ben esquitxats, com si sabés que la temperatura nostra, no era adient a la del carrer.
La Lluna vivia al Passeig de Colom i no vam trigar gaire en arribar-hi. Vam engegar la calefacció i vam passar per la dutxa per treure'ns l'enganxament de l'aigua salada.
Al cap d'una estona tota la roba esperava penjada al damunt dels radiadors calents.
CAPÍTOL 10

Era la una del migdia quan vaig sortir del meu llit i no ho vaig fer de gaire bon humor perquè tenia son. Vaig baixar a la cuina, em vaig preparar una mica de llet amb galetes i vaig seure. La mare no va trigar gens en entrar-hi també.
-¿A quina hora has vingut Clark? - va preguntar com si no ho sabés.
-A les set. - vaig contestar jo sense aixecar la vista de la tassa.
-¿I et sembla que aquestes són hores d'arribar?
-¿No soc aquí?
-Aquesta no és la resposta. El teu pare...
-¿El meu pare potser em donarà una surra al cul? Ja soc grandet mare.
El pare va entrar en aquell moment i va dir.
-He sentit que parlaves de mi fill.
No vaig respondre i vaig continuar sucant les galetes a la llet.
-¿Què no em sents Clark?
-Si. - vaig dir de mala gana.
-¿Dons perquè no em respons?
-¿Què vols que et respongui? -vaig dir-li mirant-lo a la cara.
-El que t'ha preguntat la teva mare i ara et pregunto jo sobre l'hora que has arribat.
-És la primera vegada que hi arribo i no serà l'última. No és tant greu.
-¿Què vols dir amb que no serà l'última?
-Dons això.
-¿Potser nosaltres no hi tenim res a dir?
-Podeu dir el què vulgueu però la meva vida l'he de viure jo.
-Escolta Clark, no sé què et passa, però en aquesta casa no hi vius tu sol, penso que ni la teva mare ni jo, ens mereixem aquestes respostes i no toleraré aquesta falta de respecte.
-Pare, no es tracta de respecte. Està bé, potser no he contestat de la millor manera, però tinc molt clar el que vull fer.
-¿I què vols fer, si es pot saber?
-Tot el que em vingui de gust i pugui.
-M'agradaria saber què feies tant important a les set del matí que no te'n recordaves de tornar. - va dir ell per tocar-me els nassos.
-Tom... - va dir la Marta.
-No, que ho digui, que ho digui, no veus que li és igual, s'ha tornat molt clar, ja és gran i ho sap tot.
Em vaig posar de peu, el pare havia aconseguit el seu objectiu.
-¡No ho sé tot, ara ho estic aprenen i no m'és igual tot encara que t'ho sembli, i no seria igual que hagués arribat tres hores abans perquè m'hagués quedat a meitat de lliçó i no només donen lliçons a la facultat. I si vols saber què feia també t'ho diré. Dormia!
-A les set has arribat, no dormies encara. Vull dir abans de venir a casa.
-Dormia. - Li vaig tornar a dir.
-¿Dormies? - va preguntar la mare
-Si dormia, dormia. ¿Tant estrany és dormir?
-Jo pensava que per dormir venies a casa. - va dir el pare.
-I així és, només que a casa dormo sol i allà estava acompanyat.
Ells dos es van mirar i després em van mirar a mi, que semblava que m'hagués passat el mal humor.
-¿Voleu saber amb qui dormia, no? Us ho veig escrit a la cara. Amb la Lluna i no aquella que hi ha allà dalt penjada precisament, aquesta es rossa platí, te els ulls blaus, i fa metro setanta set aproximadament, és una model de l'agència i si voleu saber les mides més o menys... - vaig fer com si m'ho imaginés. - Noranta, seixanta, noranta. ¿Alguna cosa més?
-¡Aquest to no m'agrada Clark. Fes el que et doni la gana amb qui vulguis però la propera vegada que vinguis de matinada sense avisar, no entraràs per aquesta porta i menys amb aquests fums!
-¿Tot el problema és que no vaig avisar? ¡ No patiu avisaré!
-¡ No és aquest l'únic problema!
-¿Dons quin és?
-¡ El teu comportament!
-¡ Aneu-vos acostumant a que arribi quan em sembli, i a que algun dia no arribi. ¿No sé què dimonis voleu? Fins el dia d'avui ho tinc tot aprovat, tinc una bona feina, uns bons ingressos, no us demano un euro per a res, ja sé que abans treballava a casa per pagar-me la manutenció i ara no ho faig, ja us donaré els diners, no patiu, jo només vull fer la meva sense que em controleu, no estic casat ni tinc noia, vull viure tot allò que ni sabia que existia.
-¡ Baixa la veu Clark! - va dir el pare que estava de peu a l'altra costat de la taula, donant un cop de puny al damunt, mentre la mare l'agafava per la cintura amb les dues mans com si l'estigués retenint.
-Està bé, està bé. - vaig dir amb les mans amunt. - Ja la baixo.
-¿I si ens calméssim tots una mica? - va suggerir ella. - Estem massa nerviosos.
-¿Com no vols que estigui nerviós?. - va dir el pare apartant a la mare per passar. - Me'n vaig amb les vaques, al menys elles no em donen disgustos. Ja em cridaràs per dinar. ¡Ah Clark! Tornarem a parlar d'això quan ens haurem calmat, la conversa encara no s'ha acabat.
Va sortir tancant la porta tant fort que no es van trencar els vidres perquè Déu no va voler.
-Quan es fa el que ell vol, tot va bé, aquí no pot decidir ningú res, sense la seva aprovació. Dons s'ha acabat, si no accepta les meves condicions, hauré d'anar a viure a un altre lloc, soc major d'edat i amo de la meva vida.
-¡ Fill no diguis això ! - va dir la mare. - Aquí és casa teva. Posant una mica de voluntat cadascú tot es solucionarà.
-Això espero. - vaig dir. - Me'n vaig a estirar fins l'hora de dinar, tinc mal de cap. Tampoc sé si dinaré.
-Sense dormir i sense menjar no pots estar Clark, quan et cridi baixar a dinar, si us plau.
-D'acord.
Vaig pujar les escales per anar al meu dormitori i em vaig deixar caure al damunt del llit com un sac. Vaig tancar els ulls però no vaig poder dormir.
-¡ Maleït sia ! - vaig dir en veu alta donant un cop de puny al matalàs. - ¿És que mai poden anar totes les coses bé? Tant bé que m'ho vaig passar ahir amb la Lluna... -
Vaig posar música per relaxar-me una mica. La mare no va trigar gaire estona a cridar-me per dinar, però abans havia anat a parlar amb el pare perquè estava espantada per allò que jo havia dit de marxar de casa.
-Tingues una mica de paciència Tom, sigues una mica flexible amb ell, deixa'l fer, que arribi a l'hora que vulgui mentre els estudis li vagin bé i la feina també.
-Tot el que haig d'aguantar... Ja et vaig dir jo que aquesta feina no li convenia, que el canviaria. És una ombra del que era, abans mai m'hauria plantat cara...
-No és tot la feina Tom, ell creix i descobreix cada dia coses noves i allò de la Carol l'ha endurit molt.
-L'única cosa que està descobrint ara és sexe. Aquestes noies el portaran a vendre Marta, elles tenen experiència i ell no.
-Dons ja comença a ser hora de que n'agafi d'experiència, no podem protegir-lo durant tota la vida, te raó quan diu que la seva vida l'ha de viure ell. Jo només pateixo per la seva salut, el demés no em preocupa.
-A mi si, va per mal camí, i ara no es deixarà aconsellar com abans. Ho veu tot de color de rosa, és pensa que és l'amo del món.
-Jo no penso que ho vegi tot de color de rosa Tom. Penso que ha descobert que pot fer moltes més coses de les que es pensava i ho vol aprofitar. No tothom te la seva sort. Deixa'l que gaudeixi de la seva joventut, passarà volant.
-Mentre no faci alguna ximpleria de la que s'hagi de penedir...
Vaig baixar de mala gana, sols de pensar que havia de tornar a enfrontar-me amb el pare. ¿Perquè ell no era com la mare que quasi bé ho entenia tot o al menys o intentava? El pare mai es posava al meu lloc, ja no recordava que també va ser jove i va fer coses que als seus pares no els va agradar. Jo no voldria oblidar mai la meva joventut, per si algun dia tenia fills poder parlar amb ells posant-me en la seva pell. L'experiència dels altres a mi, ni a ningú, no em valia, era jo mateix qui m'havia de trobar de cara a cara amb totes les coses bones i dolentes per poder tenir experiència, els consells es podien escoltar, però la experiència cadascú se l'havia de currar.
-¿Encara tens mal de cap Clark? - em va preguntar la mare.
-Si. No he dormit gens aquesta estona, estava massa nerviós.
El pare volia aprofitar l'ocasió per dir-me que era jo mateix qui em buscava els mals de cap, però es va contenir i va callar.
-Menja i desprès pots anar a dormir tota la tarda si vols.- va tornar a dir la mare.
-Abans, hem de parlar. - va dir ell. - No m'agrada deixar les coses per demà. Quan abans quedi tot clar, millor.
-No sé què vols que parlem pare, si es tracta del mateix jo segueixo dient que quan marxi on sigui, no sé a quina hora arribaré. Tot depèn del pla que trobi, i no sols em refereixo a noies
i això que tu penses, si estic parlant amb algú i m'interessa el tema m'hi quedaré fins que em vingui de gust. Ja aviso ara, no sé l'hora de tornar. Si algun dia no vinc a dormir avisaré.
-¿Però tu creus que és necessari que et quedis a dormir en un altre lloc ?
-Mira conec molta gent que ho fa, uns dies es queda a casa d'un amic i uns altres en un altre lloc, no és la mort de ningú.
-Trobo bé que en alguna ocasió et quedis a casa d'algun amic, però el que no trobo lògic és que et quedis a dormir amb una amiga, mai se sap el que pot passar.
-Pare, escolta, ja tinc edat de tot això que a tu et fa tanta por, se sap perfectament el que pot passar entre un home i una dona, ja està tot descobert. A la televisió, a revistes, a llibres i fins i tot a l'institut t'ensenyen que hi ha unes coses que es diuen preservatius i que s'han de fer servir quan la ocasió ho requereix. Que jo no hagi estat mai gaire espavilat en aquest tema no vol dir que em mami el dit, ja sé el que haig de fer o sigui que no tinguis tanta por. Segurament tu també vas passar per aquí i ara fas veure que no ho recordes.
-És clar que ho recordo, tot ho recordo, nosaltres no teníem preservatius ni ens ho deien a la tele ni al col·legi, ni sabíem que existien, si és que existien, jo no en vaig fer servir mai perquè tampoc vaig tenir l'ocasió de fer-los servir. Fins que em vaig casar amb la teva mare no vaig saber ben bé què era el sexe, i no és que jo no sentís coses normals quan tenia la teva edat. I no em surtis en que jo vivia en l'edat de pedra.
-De pedra potser no, però del "ai si ho saben a casa, ai si em veu algú", segurament que si. Jo no vaig fent aquestes coses pel carrer ni al davant de ningú, són coses íntimes de qui hi està implicat i prou, no sento cap vergonya ni crec que l'hagi de sentir. És una cosa normal i corrent amb la que tothom s'hi troba o si ha trobat alguna vegada .
-Hi estic d'acord. Però en alguna qüestió discrepo.
-Ho sento. - estava molt bo mare. - vaig dir ara mirant-la a ella.
-Gràcies fill. - va respondre ella.
-És encantadora la relació que teniu mare i fill, sembla que us enteneu a la perfecció i que jo soc l'ogre de la pel·lícula, el dolent, el que mai entén res.
-Deu ni do del que et costa entendre que només s'és jove una vegada Tom.
-Això tu dóna-l'hi sempre la raó. ¿Ho veus el que deia?
-Pare ara no comencis amb una escena de gelosia.
-¿De què he d'estar gelós, de tu? Dons si que estaríem bé.
-¿Així ha quedat entès no? - vaig dir.
-Més o menys. - va respondre el pare.
-Si. - va dir la mare. - Però si us plau avisa quan no vinguis a dormir i si pot ser, vine.
-D'acord. ¿Puc anar a dormir ara que està tot aclarit? - vaig preguntar mirant al pare.
-Si, au ves a dormir, ja que no ho fas de nit, fes-ho de dia.
Vaig aprofitar tots els meus encants tant com vaig poder, canviant l'estil, i la vestimenta i fins i tot la manera de pentinar-me de manera que semblava més gran del que era. Quan va arribar l'estiu havia passat pel llit de la gran part de models que coneixia, i em vaig adonar que quant menys cas els feia, més se'm disputaven.
Tenia un objectiu que m'havia remarcat des d'un bon principi i consistia en que quedava terminantment prohibit enamorar-me de cap d'elles.
La meva relació amb la Carol era bona, havíem continuat sent amics, quan vaig estar ben segur de que ella ja no significava res en la meva vida sentimental.
Sortosament sempre havia tingut facilitat per aprendre de pressa qualsevol cosa i gràcies a Déu, a penes llegint els llibres de les assignatures ho havia aprovat tot.
M'admirava a mi mateix, tot m'anava sortint bé, ara faltava saber què passaria el gran dia.
I com tot, va arribar. El Marc semblava esperitat i als altres poc els faltava, a l'agència hi havia un ambient tant tens i nerviós que semblava una corda de guitarra a punt de trencar-se.
Després de dos anys sense fumar, el Marc es trobava buscant-se a les butxaques un paquet de tabac, no sabia què necessitava ni què buscava per tranquil·litzar-se i la Carol no parava de fer el senyal de la creu perquè tot anés bé.
Jo també estava molt nerviós però intentava donar sensació de serenitat a tothom, semblava el rector que havia vingut a donar pau i resignació a qui els quedaven pocs dies de vida.
-¡No entenc com pots estar tant tranquil! - em va dir la Sam en una ocasió en que tothom corria d'un costat a l'altre i jo m'ho mirava passar assegut en una butaca.
-¿Què vols que faci, digues què puc fer? No vull voltar com una papallona per no fer res.
-¡ No ho se Clark, tinc feina, pregunta-li al Marc !
-Però Sam... - vaig dir mentre ella ja no hi era. - ¿Perquè em diu res dons?
L'Àngela va fer sortir a la Carol, la Lluna, la Rabel, el Nick, l'Ernest i a mi a l'entrada de l'agència i junt amb ella i la Sam vam dirigir-nos al prestigiós i elegant hotel de la Gran via on tindria lloc l'esdeveniment. L'Adam, l'Amanda, l'Eudal i el Marc ens van seguir.
Vam entrar per una porta lateral i un cop dins vam passar a un compartiment proper a l'escenari que havien muntat a la gran sala principal. Tot el vestuari estava preparat en penjadors de rodes i cada agència tenia el seu compartiment específic on els models ens canviaríem la roba. Cada penjador tenia també un cartell amb el nom de qui s'ho havia de posar i el passadís que donava a aquests compartiments, era ple de gent que anava i venia.
Hi havia models coneguts que representaven agències que a la vegada també representaven a reconegudes firmes de dissenyadors famosos.
Els nois i noies del Thabú estàvem inspeccionant quins vestits ens tocava posar-nos i la Carol va treure el cap pel darrera d'una cortina que donava a la passarel·la.
Les butaques eren plenes de gom a gom, es veien cameres de televisió, editors de premsa, de revistes del cor, ràdio, fotògrafs... La llarga passarel·la folrada amb una catifa vermella brillava amb la claror de tants focus.
-Segur que els models no veurem les cares de ningú, quedarem enlluernats. - va dir la Carol.
-Millor per tu nena, així aniràs més tranquil·la. Li va contestar el Nick.
A la Carol se li va posar la pell de gallina sols de pensar que havia de caminar per allà dalt perfectament, sense equivocar-se en el més mínim, davant dels ulls de tanta gent.
El Marc va entrar i ens va dir que podíem començar a posar-nos el vestit número 1 cadascú, ens va repetir qui anava darrera de qui i tot allò que per moltes vegades que havíem assajat eren poques i quan vam estar vestits la feina va ser pels maquilladors i perruquers a retocar-ho tot.
Em vaig mirar a la Carol intentant esbossar un somrís però no em sortia. Ella igualment estava seriosa, i al veure que jo la mirava es va apropar i em va fer un petó a la galta dient.
-Sort Clark.
-Igualment Carol.
El Marc que havia vist l'escena es va apropar rient i ens va dir.
-No vull veure ni una cara llarga, ni un ull entelat a partir d'ara mateix. ¡ Ah ¡ i guardeu-vos les mostres d'afectivitat per desprès, no vull que feu malbé cap vestit. Tranquils que no passarà res. Tu Clark posat aquí. - va dir assenyalant l'obertura de la cortina..
La música va començar a sonar escampant-se per tota la sala i un presentador va donar començament a les col·leccions dient el nom del dissenyador i de quantes peces estaven formades.
Primer van sortir models d'altres agències, van barrejar els coneguts i els desconeguts i quan el Marc va sentir que el presentaven a ell em va mirar i em va dir.
-Ha arribat l'hora, deixa'm bé Clark.
Jo no vaig poder ni obrir la boca, semblava que tota la seguretat, la vanitat i tot allò que havia adquirit últimament, s'havia evaporat, quan vaig posar un peu a la catifa vermella. Vaig mirar un focus expressament per no haver de veure a ningú i mig enlluernat em vaig dir a mi mateix que no podia dubtar, que jo podia i que era el millor.
Ajudat de la música vaig continuar endavant caminant de manera que em semblava que no tocava del tot a terra. Sentia veus i aplaudiments però em feia la sensació de que estava sol. Quan vaig arribar al final em vaig girar fenomenalment desfent el camí. Portava dibuixat un insinuant somrís que ni jo mateix sabia d'on m'havia sortit.
Vaig recorre la catifa sense pressa, al compàs de la música amb el cap ben alt tal i com em deien sempre, però relaxat. Em vaig parar exactament uns instants en el moment i el lloc just i els flash dels fotògrafs que estaven en un lloc privilegiat, s'anaven descarregant amb constants esclats de llum blanca que il·luminaven l'escena, ajudant a que jo quedés encara més enlluernat del que estava i deixant-me la visió justa per finalment desaparèixer darrera de la cortina.
-Has estat fantàstic Clark, fenomenal, inimitable. -em va dir el Marc, mentre amb la propera cançó havia sortit la Carol.
Portava el primer vestit que havia dissenyat per a ella. Estava esplèndida amb el cabell recollit per deixar veure la forma de l'escot, amb flocs que li penjaven i anaven movent-se al compàs del seu caminar. Altiva i sensual a la vegada, el que més marcava el seu estil, era l'aire juvenil i desenfadat, barrejat amb l'elegància i suavitat del moviment de les cascades inclinades de seda que baixaven i pujaven onejant i deixant al descobert, insinuadorament, les cames ben formades i morenes que contrastaven amb els delicats i lleus tons grocs del vestit.
El Marc la mirava des del darrera de la cortina. Tenia els ulls brillants i les faccions relaxades com si hagués trobat de sobta una pau interior. Des de un altre angle, jo també mirava, primer a ella i després a ell. En aquell moment, vaig comprendre el que la Carol significava pel Marc. Aquell home l'estimava, ho duia escrit al rostre, sentia fascinació per ella, l'adorava i adorava la seva feina, però ara els vestits que ell amb tant d'amor havia dissenyat, no tindrien sentit sense la Carol.
A mi em va venir al cap una frase que el Marc li va dir a ella el dia que la va conèixer, era aquella que deia que una passarel·la és l'u
nivers on les estrelles brillen amb tot el seu esplendor. "Tu seràs la meva estrella", li havia dit, i ho havia aconseguit. La Carol allà dalt il·luminada pels flashs dels fotògrafs brillava veritablement amb tot el seu esplendor.
Quan ella va tornar a amagar-se dins la cortina va trobar que tots dos l'esperàvem amb un somriure triomfal i va voler que aquell moment que tant havia temut i que ara l'omplia de felicitat, fos compartit en comú, així que mentre estava abraçada al Marc va voler que jo també i fos i amb els ulls plens de llàgrimes va dir.
-Sense vosaltres dos, això no hagués estat mai possible. Us estimo tant...
Nosaltres dos ens vam mirar i el Marc va afegir.
-El mèrit és d'ell que va ser qui et va posar al meu camí.
-Són coses del destí. - vaig dir rient mentre em posava a punt per tornar a sortir.
La col·lecció del Marc Paussini va ser un èxit rotund. Havia seleccionat admirablement els seus models, que el vam representar del primer a l'últim tal i com ell havia esperat però tant la Carol com jo, havíem estat les estrelles més brillants de la nit.
Quan el gran esdeveniment va acabar, ho vam celebrar tots plegats. Ens vam abraçar tots tantes vegades que amb les llàgrimes d'alegria dels uns i dels altres aviat va desaparèixer la acurada feina que havien fet els maquilladors.
Ara la fatiga es reflectia clarament en els contorns dels nostres ulls, havíem passat massa hores en tensió i al quedar relaxats, encara que irradiàvem felicitat, era evident que estàvem destrossats.
Ens vam felicitar mil vegades i la dringadissa de les copes de cava es va convertir en la música de fons.
Teníem tantes coses a dir i tants comentaris a fer que quan vam adonar-nos ja eren altes hores de la nit.
-Bé. Jo per avui em retiro. - va dir la Sam. -No m'aguanto dreta. Ja ens veurem.
Un a un ens vam anar acomiadant. La majoria anàvem de dos en dos, la Carol amb el Marc, L'Amanda amb l'Adam, la Rabel amb l'Eudal, La Sam i l'Àngela amb els seus marits, l'Ernest i el Nick van marxar plegats i quan la Lluna va començar a passar jo vaig sortir al seu darrera.
-Lluna. - la vaig cridar. -¿Vas a casa?
-¿On sinó? - va dir ella.
-No em veig en cor de conduir fins a casa. ¿Et fa res si vinc amb tu?
-¿No tens a ningú avui? - em va dir ella amb una mica de sorna.
-No. - vaig dir jo amb un somrís. Avui és una nit molt especial i no tinc a ningú tant especial com per compartir-ho. A part de tu.
-¿Em reserves només per ocasions especials Clark?
-Ja veig que estàs ressentida amb mi. No he dit res. Que passis bona nit - vaig dir mentre començava a passar cap on tenia el cotxe amb passes no gaire segures.
-Clark. - em va cridar. - Pots venir amb mi si anem amb taxi.
-D'acord. - vaig dir jo mentre aixecava la mà per parar el primer que passava.
Vam pujar al cotxe i la Lluna va donar la adreça al taxista.
-Perdona Lluna, tu em vas dir una vegada que quan hi ha molt a triar un no es conforma fàcilment, o alguna cosa així. Tu ja has tingut temps de triar, ara és el meu temps. - vaig dir amb la veu una mica embarbussada pel cava.
-Ja ho entenc Clark, no estic ressentida amb tu, i no cal que em donis explicacions, tampoc m'has promès mai res.
-Et prometo que ets la noia més fantàstica que conec. Tu si que comprens a tothom. Ets única.
Parlava i parlava sense parar. La Lluna tenia un somrís permanent als llavis, mai m'havia vist begut ni parlant d'aquella manera, li feia gràcia escoltar-me i mirar-me, no es cansava mai de mirar-me, tampoc era que estigués perdudament enamorada de mi però si per part meva hagués mostrat una mica més d'interès per a ella, tampoc li hagués costat gens. Jo li agradava, em trobava summament atractiu i com m'havia conegut al principi, sabia que no era l'home dur que ara volia aparentar, segurament amb el temps m'hi aniria tornant i ara assegut allà dins del taxi al seu costat, amb el cap repenjat a la seva espatlla em trobava vulnerable com un nen abandonat.
Vam arribar davant la porta, ella va pagar el taxi i em va ajudar a sortir.
Vam pujar amb l'ascensor i jo li vaig fer un petó als llavis mentre somreia.
-Clark, no cal que t'esforcis.
-Jo no m'esforço. - vaig rondinar.
La Lluna va obrir la porta i vam passar dins. Jo tant aviat vaig asseure'm al llit, vaig caure d'esquena i no havia qui em mogués. No em vaig adormir perquè no parava de xerrar i riure i ella em va treure les sabates, els mitjons, la camisa i els pantalons i em va obligar a posar-me dins del llit. Jo ho vaig fer rondinant i dient-li si es pensava que no era capaç de fer-ho sol.
Temps d'anar al lavabo i treure's la roba, jo dormia com una soca al mig del llit, em va retirar cap a un costat com va poder i es va posar dins. Em va mirar, em va fer un petó i dient bona nit va tancar el llum de la tauleta.
CAPÍTOL 11

Al mig dia em vaig despertar i no sabia on era. Una estona més tard vaig assabentar-me'n al veure entrar a la Lluna amb una safata on portava l'esmorzar.
-Bon dia Clark. - va dir-me.
-Bon dia Lluna. ¿He passat la nit amb tu?
-Amb mi no, amb el meu llit. - va respondre ella.
-¿Què em va passar ahir? No recordo gaire cosa.
-¿I per casualitat no tens mal de cap?
Vaig intentar incorporar-me i quan ho vaig fer, vaig veure que ella estava en el cert.
-¿Vaig veure massa, no?
-Em sembla que és evident. No saps amb qui has dormit i tens ressaca. - va dir rient la Lluna.
-Per un moment quan m'he despertat et juro que no sabia on era.
-¿Com ho hauries de saber si t'has despertat en tants llits diferents?
La vaig mirar amb cara de culpabilitat i amb tots els cabells en direccions diferents, repenjat amb els colzes en darrera.
-¿Ja comences amb els retrets?
-No. - va dir. -Cadascú fa amb la seva vida el que li sembla millor. ¿Vens aquí a la tauleta o t'ho porto?
-Ja vinc, ja vinc.
Em vaig aixecar a dures penes i en calçotets vaig anar on era ella. La Lluna em mirava mentre m'acostava pensant en la meva imponent alçada i els meus ulls verds. Em va mirar els llavis que trobava molsuts i vermells i li van entrar ganes de donar-me una empenta i tirar-me de nou al damunt del llit per fer-me qualsevol cosa, però es va contenir apartant la vista a un altre lloc.
-Gràcies per tractar-me tant bé. - vaig dir mirant els plats del damunt de la taula i seient al seu davant.- Això fa una pinta...
La Lluna menjava poc a poc i no deia res. Jo devorava una torrada amb mantega i melmelada a la vegada que em bevia la tassa de llet d'una tirada.
-¡ Està saborós !
-No tant com tu. - va pensar ella tornant a mirar-me.
-¿Et passa alguna cosa, perquè no parles?
-Estic menjant.
-Jo també.
-¿No saps que és de mala educació parlar amb la boca plena?
-Perdona. - vaig dir. - ¿I ara a què be això?
-No em facis cas Clark. Menja, menja.
-Però ella m'havia tallat la corda, ja no sabia què dir-li, la trobava estranya i mentre la mirava menjar-se una poma a la que va marejar de tant donar-li voltes i mossegades amb els ulls absents, ho vaig descobrir.
Ella estava dolguda perquè jo no li havia dit més per sortir desprès d'aquella primera vegada a l'escullera, jo havia sortit amb altres i a ella l'havia deixada de banda sentimentalment. Tenia tota la raó, i jo inconscient, li demanava innocentment passar la nit al seu llit i per postres borratxo.
Ella seguia rosegant la poma a petites mossegades amb els ulls brillants i lluny d'on era. No volia mirar-me perquè li feia mal, s'hagués posat a plorar i a cridar-me que marxés de casa seva i en comptes d'això es va aixecar i va anar cap a la cuina.
Portava mitjons curts, blancs i anava descalça, duia sols la part de dalt d'un pijama d'home que li tapava just les calces i era exactament igual de llarg que la seva preciosa cabellera. Ara em va tocar el torn a mi de pensar quan deliciosa era, tant vestida d'una manera com d'una altra, i fins i tot despullada. Em vaig imaginar les formes suaus i arrodonides de sota la brusa del pijama i tot just quan els signes d'acabar-me de llevar començaven a desaparèixer, van començar a fer-se evidents de nou.
-¿Et sap greu si em dono una dutxa ràpida? vaig dir jo posant-me dret.
-Si pot ser que sigui freda. - va riure ella. - No pots passar-te el matí amb les armes en son de guerra.
-¿Potser si vinguessis amb mi les podria desar d'una vegada?
Ella rient em va respondre.
-A sobre no voldràs que et fregui l'esquena, no?
-L'esquena exactament no. - vaig dir-li agafant-la de la mà i emportant-me-la al bany.
-No Clark, serà millor que no. -va dir apartant-me.
-¿Perquè ja no t'agrado?
Ella es va posar seriosa de cop. ¿Com tenia la barra de dir-li allò, no ho veia jo que se'n moria de ganes... Pensava que definitivament, tots els homes érem igual de idiotes, ella no sabia si li estava prenent el pèl o senzillament jo era així de primitiu.
-Et vaig dir una vegada que estava acostumada a que els de la teva espècie m'agafessin i em deixessin al seu gust, però això no vol dir que no tingui cap mena de sentiments. Tu potser pots aconseguir no enamorar-te de ningú però jo de tant en tant ho faig i no m'agradaria que fossis tu, que sembla ser que estàs en fase de proves.
-Saps perfectament que tu m'agrades Lluna.
-Si, ho se. Però també se que t'agraden totes.
-Totes no.
-¿Potser ara em diràs que jo tinc un lloc especial al teu cor?
-Si no el tinguessis no hauria vingut amb tu ahir a la nit per quedar-me adormit ridículament. T'aprecio molt i pensava que tu a mi també. I també pensava que no li donaves tanta importància a una relació esporàdica que sorgeix simplement quant bé de gust mútuament.
-Amb tu és diferent. - em va dir.
-Potser jo també tinc un lloc especial al teu cor?
-Dons si, Clark, tu ets especial per a mi.
-¿T'has enamorat de mi?
-Estic a punt de fer-ho.
-¡No m'ho facis això Lluna! Ets la millor amiga que tinc, no vull que t'enamoris de mi, sols vull que estiguem junts quan ens vingui de gust, sense compromisos, sense lligams. ¿Et penses que jo soc de ferro?
També lluito contra els meus sentiments, no vull amors eterns, vull amors intensos mentre durin.
-Jo sols et vaig durar una nit Clark.
- No és veritat Lluna, tinc molt bon record de tu però no em vull lligar a ningú, ni tampoc fer mal, per això igual que m'acosto m'allunyo. Si tu vols ara mateix marxo d'aquí i et juro que mai més...
-¿Vols que siguem amics sense compromís, sense sentiments, que estem junts quan algun dels dos ho necessiti? Això serà difícil però si tu pots, jo també.
-Ho sento Lluna...
-Jo també ho sento, però més val tenir-te de tant en tant que no tenir-te mai.
Em va empènyer cap a la dutxa i jo estava admirat de la seva reacció.
La Lluna era una dona complexa, intel·ligent i pràctica que tampoc volia deixar passar les bones oportunitats que la vida li regalava, i si en aquells moments jo era el seu regal, menys que mai. No era que estigués a punt d'enamorar-se de mi perquè sabia que ja ho estava i no ho volia acceptar, donada la curiositat que tenia jo per totes les que m'envoltaven. Ella sabia que havia estimat massa a la Carol i que m'havia fet molt de mal que em deixés per un altre, i així com a ella li havia passat el mateix, no ens ho havíem pres igual. Ella volia omplir aquell buit que el Marc li havia deixat i l'atzar m'havia posat a mi al seu camí. Jo no tenia experiència i em pensava que quants més llits provés, més s'ompliria el buit de la Carol, però estava equivocat, perquè la quantitat sols feia gruix i la qualitat omplia a poc a poc però arribava més en dins.
Si jo volia jugar a fer el cor fort, ella també hi jugaria. O era això o era allunyar-me i la cosa que menys volia en aquells moments era sentir-se lluny. Així que em va seguir el joc tal i com jo volia, no em diria mai que n'estava enamorada encara que jo m'ho pensés, ni em diria que m'estimava, ni m'aniria al darrera, seria jo qui ho confessaria primer, i jo qui em moriria de ganes de tenir-la per a mi sol. Em castigaria per voler ser com no era, per haver-li demanat que m'acceptes sense cap compromís ni lligam, seria la meva millor amiga i em torturaria explicant-me què feia amb els altres fins que jo no ho aguantés més, fins que patís tant com patia ella, quan sabia que jo estava en un altre llit que no era el seu.
No vaig haver de fer ni dir a penes res, ella sabia perfectament quins eren els meus desitjos i com qualsevol altre home vaig sucumbir als seus encants, sense pensar ni per un moment, que l'aranya havia començat a teixir la seva embrollada tela i no pararia fins a tenir-me ben embolicat, perquè si per casualitat, jo la volia utilitzar ella es deixaria, amb la condició de pagar-me amb la mateixa moneda.
Vaig arribar a Miralls just a l'hora de dinar però com no tenia gana no ho vaig fer. Tant la mare com el pare s'havien imaginat que no aniria a dormir encara que desprès de la presentació, quan ells van marxar els vaig dir que segurament arribaria tard, però que si no arribava no patissin perquè no sabia segur què faria.
-Al final no has vingut a dormir eh Clark. ¿Vau anar a algun altre lloc desprès? - va preguntar-me el pare.
-A prendre unes copes. - vaig mentir no sé perquè.
-Pel que sembla, en vas prendre més del compte. Fas una cara...
-Si, em vaig passar una mica, però ja se sap, era un dia especial.
-Va ser fabulós. - va dir la mare - Mai havia vist una desfilada al natural. La Carol estava esplèndida.
-Si, tots ho vam fer molt bé. El Marc estava molt content i la Sam i l'Àngela igualment. Bé però vosaltres vau estar una estona allà, ja ho sabeu.
-La que també està esplèndida - va dir el pare - és la Lluna. Mai havia vist una dona que cridés tant l'atenció, te uns cabells i uns ulls que sembla que parlin. A part d'altres coses és clar. ¿Per cert on has passat la nit fill?
-Al seu llit pare, però no amb ella.
-Ah no. ¿Dons qui més hi havia? Què passis la nit amb una dona, que no és la teva dona, encara passa, però que et deixi el llit per estar amb algú altre ja és massa descarat.
-Que no pare, que no em va deixar el seu llit per estar amb ningú altre, hi era ella. El que vull dir és que va ser com si no hi fos perquè jo quasi que ni la vaig veure.
-Tu et vols fer el lliberal i el que fas es el tonto. Et poses al llit amb un monument de dona i ni la veus, això si que no ho entenc.
-Tu mateix m'has dit que vaig veure massa. Si no hagués estat així hagués vingut a casa però no em vaig veure en cor i em vaig quedar a casa seva. ¿A cas és impossible que un home i una dona dormin junts i res més?
-Home, tractant-se d'ella... - va afegir el pare.
-A tu no hi ha qui t'entengui pare. Em fots bronca perquè vaig a dormir amb amigues i quan només hi dormo també.
-No t'esbronco, vull dir que hi ha ocasions que s'han d'aprofitar, tot i que no trobo bé la vida que fas últimament. És una mica desequilibrada.
-Podeu parlar d'una altra cosa. - va dir la mare.
-Jo si em perdoneu no tinc ganes de parlar de res. Me'n vaig al llit, encara tinc mal de cap i vull dormir una estona.
-Dons fes-ho de pressa perquè l'Axel ha vingut aquest matí per parlar amb tu i ha dit que tornaria a la tarda. -va afegir la mare.
-Quan vingui que pugi a despertar-me. Bona nit.
-Bona nit diu aquest. Son les tres de la tarda i encara diu bona nit. -va dir el pare.- No es queixarà de la vida que porta, ha sortit del convent per entrar en aquesta vida de disbauxa.
-¡Ai Tom, no comencis! Dinem ja d'una vegada i deixa al noi tranquil.
-No si tranquil ja el deixo. És ell qui no ens deixarà tranquils. Un dia d'aquest tindrem un disgust.
-¡Tom, vols parar de dir bestieses!
El pare la va mirar com dient-li que ell, mai deia bestieses i es van posar a dinar.
A les sis de la tarda l'Axel trucava a la porta, li van dir que jo dormia i que havia dit que puges a despertar-me.
Va entrar a l'habitació i jo ni em vaig adonar. Em va haver de cridar varies vegades i ni cas, després d'insistir em vaig despertar tant desorientat, que vaig intentar treure les cames pel costat de la paret.
-Tio que ets al teu llit. - va dir-me l'Axel rient.
Últimament deus dormir a tants llits diferents que ja no saps
per on sortir.
-¿Te'n rius o què? - vaig dir fregant-me els ulls.
-Ets un cas tio, jo de veritat que em faig creus de qui t'ha vist i qui et veu. ¿Amb qui has dormit avui?
-Amb la Lluna.
-La Lluna. - va dir l'Axel imaginant-se-la.
-Tens una sort que ni tu mateix ho saps.
-Si que ho sé. ¿Per cert què és el que volies parlar amb mi?
-¿Fa una tira de temps que no parlem i encara em preguntes que què vull parlar? Dons que em posis al dia, que estic perdut. L'últim dia que vam parlar estaves amb la Tudor, una Elsa i no sé qui més em vas dir. ¿Has estat amb totes? Explica-m'ho tio, estic impacient.
-Ets un cotilla Axel. ¿Què vols que t'expliqui?
-Dons què va passar.
-Que vols que passes, el de sempre.
-Mira, hi ho diu amb tota la frescor del món, com si fos normal anar-se'n al llit cada dia amb una. Ja sé que per a tu ara ho és, però recordat dels que no tenim aquesta sort.
-Axel si no em dius exactament què vols que t'expliqui no sé que dir-te. ¿Vols que et digui com ho fem o què?
-Home tant tampoc.
-Explica'm tu com van les coses amb la Caren.
-Com sempre, bé.
-Veus com tu també em dius com sempre.
-Si però jo sempre vaig amb la mateixa.
-És el mateix. Al final tot va a parar al mateix lloc.
-A mi no em seria el mateix estar amb una altra que no fos la Caren.
-¿T'agradaria. Ja no t'agrada prou ella?
-Clar que m'agrada però què vols que et digui, alguna vegada de tant en tant, variar no estaria malament.
-No et queixis Axel, la Caren t'estima i tu l'estimes... ¿Què més vols?
-¿I tu què més vols?
-Jo no vull estimar a ningú. Sols m'ho vull passar bé i prou. No confio en cap dona. Primer t'ho prometen tot i desprès et deixen pel primer que coneixen.
-¿Ho dius per la Carol. Encara n'estàs enamorat?
Em vaig posar a riure.
-Ni per casualitat. No penso tornar a enamorar-me mai més. Ja està oblidada. Amb la mateixa intensitat que la vaig estimar l'he fet fora de la meva vida.
-¿I quins plans tens?
-Cap. No vull plans sentimentals. Tinc altres plans més interessants i més lucratius.
-Per cert els teus pares m'han dit que la presentació va anar d'allò més bé. ¿I ara què passarà?
-Dons que d'aquí en endavant potser seré jo qui decidiré per a qui treballar. Només cal esperar. De moment crec que no m'anirien malament unes vacances tranquil·les. Estic una mica saturat.
-No és gens estrany. - va assegurar l'Axel.
-¿Com tens el tema estudis. Què penses fer ara que has acabat, faràs allò que tenies previst?
-¿Et refereixes a l'Agronòmica?
-Si.
-Per fer això hauria d'anar a Lleida. Ja saps, llevar-me molt de matí per anar-hi, al plegar a Barcelona i desprès a Tarragona. És massa. Crec que em decidiré per una altra carrera. No podré estudiar a les nits si m'he de llevar tant aviat. No sóc superman. Potser ni caldria estudiar res més.
-Tanta il·lusió que et feia ser enginyer agrònom...
-Si, però no puc amb tot Axel. Totes les vegades que ho he estat pensant me decantat per la mateixa, però no te gaire a veure amb els conreus. El pare es portarà una desil·lusió però ja està fet. Crec que no t'ho vaig dir, em vaig matricular a la Facultat de Geologia de Barcelona.
-¿Quan?
-Quan tu vas decidir que et quedaves amb l'Agricultura i que no volies estudiar més, em vaig plantejar què faria i vaig decidir que estudiar si, però passar-me la vida recorrent les províncies de Catalunya cada dia no. Llavors em vaig assabentar a quina universitat feien la meva segona carrera favorita i com era a Barcelona em va semblar perfecte i em vaig matricular. Ben mirat és més interessant i també va de terra.
-Terra si, però diferents aspectes. Ho saben els teus pares.
-No. Avui els ho he de dir. Quan més dies passin pitjor.
-¿Dons ells què es pensen?
-Que em vaig matricular a Agronòmiques. Em mataran.
-¿Però no entenc com és que encara no
els ho has dit.
-Primer per estalviar-me la bronca i segon perquè no he tingut a penes temps. S'havia de preparar la col·lecció i tenia molta feina.
-Dons temps per altres coses si que n'has tingut.
-Si, però aquestes eren coses de nit.
-Me'n vaig Clark. He quedat amb la Caren i no la vull fer esperar. Ja ens anirem veient aquest estiu si no desapareixes del mapa.
-Adéu Axel, si tinc aquesta intenció t'ho diré.
L'Axel va marxar i jo em vaig posar una mica decent per anar a parlar amb els pares.
No sabia per on començar però m'hi vaig esforçar.
-He de parlar amb vosaltres. -vaig dir seriós.
-¿De què? - va preguntar el pare.
-Dels estudis.
-¿Què no et vas matricular?
-Si.
-¿Dons quin problema hi ha. Si és el que em penso...
-No és el que et penses pare. Estic matriculat i tinc ganes d'estudiar.
-¿Dons ara què passa?
-Primer de tot, us he de dir que no em vaig matricular per fer Agronomia.
-¿Què? - van dir tots dos.
-Dons que no seré enginyer agrònom, ho sento.
-¿I què se suposa que vols ser ara?
-Geòleg.
-¿Geòleg. Però ara a què ve tot això?
-Pare no puc estudiar una carrera perquè t'agradi a tu, ho hagués fet si hagués tingut la comoditat de que es pogués estudiar més a prop però no em vull passar el dia anant amunt i avall i perdent el temps a la carretera. No em desagradava ser agrònom però trobo que ser geòleg no està tant malament a mi sempre m'havia agradat, però com tu insisties...
-¿Durant tots aquests anys m'has fet creure que t'agradava la terra per complaure'm i res més?
-No t'he volgut fer veure que m'agradava la terra. La terra m'agrada però no en el sentit de plantar vinyes, en un sentit més ampli. La Geologia tracta de la història de la terra i l'estat dels materials que la componen i la formen. Dintre d'això hi ha matèries que són més interessants i totes tenen a veure amb la terra.
-Jo ja li deia a la teva mare que qualsevol dia ens donaries un disgust. No ha trigat en arribar.
-Tom. - va dir la mare. - Si a ell li agrada més això no li podem retreure, l'única cosa que si que se li pot retreure és no haver-ho dit abans i fer-nos creure que faria el que no farà.- va dir mirant-me amb cara d'enfadada.
-Mare, ho volia dir però quasi no he tingut temps. He estat molt ocupat i al cap i a la fi és una carrera universitària. La que jo he escollit i sóc jo qui ha d'estudiar.
-No et recrimino que hagis canviat de carrera fill, sols que em sembla que ho hauries pogut dir abans.
-Pensava fer-ho però tampoc és que hagi tingut massa temps.
-Per segons quines coses si que tens temps. - va dir el pare.
-Ja hi tornem a ser. No em puc passar la vida estudiant i treballant, també em vull divertir.
-Potser ara et divertiràs massa. - va afegir ell.
-Fins que em cansi.
-¿I on faràs Geologia? - va preguntar la mare.
-A Barcelona mateix. A Pedralbes hi ha la Facultat de Geologia i l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Camins, Canals i Ports. Estan molt a prop l'una de l'altre i les assignatures es fan als dos llocs. Treballant a Barcelona, crec que és millor estudiar allà mateix. És una bogeria haver d'anar cada dia a Lleida. Ara ho tindré tot al mateix lloc i fins i tot més d'un dia em puc quedar a dormir.
-¿Vols dir que ja només et veurem en fotografia, o potser en algun anunci de televisió? - va dir el pare.
-Pare, és el que hi ha. Si vols que estudiï...
-Això em sona a xantatge. Però per a mi no cal que estudiïs si no ho vols.
-Ho vull. Al menys ho intentaré. Ja prou difícil serà combinar-me els horaris.
-Ja ets gran, guanyes més diners dels que mai t'hauries imaginat i jo no et puc obligar a res que tu no vulguis.
-Exacte. - vaig dir - Jo sé el que vull.
-Però no el que et convé.
-També ho sé.
-Si ho sabessis no perdries tantes nits com perds.
-No penso que les perdi. Sols passo son però no hi perdo res. Tot el contrari.
La mare no deia res. Estava d'acord amb el pare en que no era necessari passar son per anar-me'n al llit sovint amb les amigues que últimament tenia, però també sabia que el que ella digués, no canviaria en res la meva manera de pensar. Fins que jo no n'estès convençut, no hi hauria res a fer i ella suposava que algun dia em cansaria de tanta marxa, encara que no sabia si seria aviat o no, donat a que era jove i estava descobrint els plaers de la vida que fins ara havia ignorat o deixat a segon pla. De totes maneres la mare tenia la esperança de que quan veiés que allò no ho era tot, la cosa canviaria.
-No et vull dir que has de fer i què no. -em va dir - Però una cosa si que t'he de dir, no oblidis que tots els actes porten conseqüències i molt més els que tu experimentes. Que no t'hagis de penedir mai del que fas ara.
-Tranquil·la mare, jo prenc les meves precaucions i elles també pel compte que els porta.
-Si m'haguessin dit que un dia sentiria això que sento de la teva boca, m'hauria deixat tallar una mà per defensar-te i ara penso que no et conec. Qualsevol cosa que em diguin me la puc creure.
-Pare que tampoc vaig de putes ni prenc drogues, no bec, no fumo i tampoc soc jugador, alguna cosa he de fer.
-Fes el que vulguis Clark, però tingues en compta el que t'ha dit la teva mare i que mai t'hagis de penedir del que estàs fent.
-Ho tindré en compte. Millor dit, ja ho tinc en compte. Vaig a canviar-me de roba.
El pare ja s'havia acomiadat de veure'm més enfilat dalt del tractor o entre mig dels animals dels estables, tret dels cavalls. S'havia acomiadat dels seus somnis de veure'm anys a venir, tenint cura de tot allò que havia estat la seva vida i l'entristia pensar que tot el que l'avi li havia deixat a ell i ell pensava deixar-me a mi, quan ell no hi fos, tot desapareixeria. Per això es va estranyar quan em va veure baixar les escales vestit amb els texans vells per dins de les botes d'aigua i la camisa a quadres. Se'm va quedar mirant com si veiés un fantasma i jo rient li vaig preguntar.
-¿Què mires amb aquesta cara?
-¿On vas vestit així? Pensava que aquesta roba ja l'havies cremat.
-¿Si la hagués cremat com tu dius, amb què aniria als estables, potser amb frac?
-Tampoc pensava que hi tornessis als estables.
-Dons pensaves malament. ¿Veus com tu també t'equivoques?
Vaig seguir pel passadís i vaig sortir al carrer.
Tant ell com la mare no es creien el que veien i tots dos es van mirar. La mare que com sempre estava del meu costat va dir.
-Si no ho fa més sovint no és perquè no vulgui i no li agradi, és perquè no te temps Tom.
-Potser si. - va respondre ell tornant a mirar per la finestra com jo entrava als estables.










CAPÍTOL 12

Sense haver d'estudiar i sense anar al Thabú, vaig poder respirar a ple pulmó. No posava el despertador per a res i em vaig dedicar una setmana a arreglar papers dels estudis, del Thabú i personals.
Com necessitaria un mitjà de transport que no fos el tot terreny del pare, vaig decidir comprar-me'n un per a mi sol.
No sabia si decidir-me per un esportiu o per un altre tot terreny, però com la terra em tirava, vaig optar per aquest últim i em vaig comprar un Nissan Patrol GR de 5 portes turbo.
Com quasi sempre, vaig decidir pràcticament. No impressionaria menys si no tenia un esportiu d'última moda, tot arribaria amb el temps i de ganes no me'n faltaven però tampoc podia gastar més del que cobrava i encara no havia cobrat ni l'anunci d'una beguda alcohòlica que aviat sortiria a la televisió, ni l'espot d'una marca de botes esportives per a la revista Noves Imatges.
A la masia vaig notar la tranquil·litat que feia temps havia deixat enrera i quan acabava de fer la feina, que abans havia estat la meva obligació per ajudar als pares, em recreava anant a muntar a l'Ariel, o de vegades simplement assegut en un racó mirant el vent passar.
Un dia repassava tot el que m'havia passat durant els dos últims anys i vaig pensar en la Carol. Llavors havia pensat que no podria sobreviure sense ella i ara em feien somriure el seus records, molt bons al principi i no tant o gens al final, però estava en pau amb mi mateix perquè no havia estat jo qui ho havia fet malament. Tampoc era que ella ho hagués fet així, senzillament s'havia enamorat del Marc i no li retreia. El Marc em queia bé a pesar de tot i estava content de saber que l'estimava i més, des del dia de la presentació, quan per darrera la cortina de la passarel·la ho vaig veure escrit als seus ulls. Desitjava que fossin molt feliços mentre durés, perquè ara ja sabia que l'amor no era etern i que s'havien d'aprofitar al màxim els moments gloriosos en que tot anava sobre rodes. Això intentava fer jo, només aprofitar aquests moments perquè no en volia d'altres.
També vaig somriure al recordar a l'Elena Tudor, tanta por que m'havia fet el primer dia, tant de respecte al veure-la com a una vampiressa de la seducció i finalment havia assolit el meu objectiu. Havia pogut amb el seu ardor i la seva sensualitat sense tenir cap problema, li havia pogut demostrar que no era aquell noiet babau dels conreus que havia hagut d'anar al congelador per refredar els meus desitjos i que en la seva presència era capaç de cordar-me els pantalons per més estrets i clars que fossin sense donar res a entendre.
Les altres havien estat simplement un passatemps, no tenia cap meta amb elles, ni m'anaven ni em venien, sols les havia tingut quan ho havia volgut i les havia deixat igualment.
Vaig recordar el consell dels pares sobre que prengués precaucions quan mantingués relacions i vaig pensar que tampoc calia perquè cap model voldria quedar-se embarassada tant jove, sense poder esprémer del tot la seva carrera.
Tampoc m'anava al llit amb la primera que passava, primer la volia conèixer d'una altra manera, saber una mica com era, preparar-me el terreny i una vegada segur de que no corria cap mena de risc, llançar-m'hi. Havia estat divertit en un principi, hi havia tantes coses que jo desconeixia... cada dona era diferent, cada una tenia els seus gustos i les seves manies, suposava que igu
al que els homes, però elles eren d'una altra manera, era veritat que eren molt més profundes, que donaven més importància a coses que per mi n'havien tingut molta i ara potser en tenien massa poca, i també ho era que els homes pensàvem més amb la bragueta que amb el cap, tal i com havia dit la mare una vegada. Al menys en aquells moments a mi em passava així.
Però la Lluna no era com les altres, ella era especial, més pràctica, més intel·ligent i més complexa. Me'n havia adonat el dia que vaig dormir la mona a casa seva. Des de llavors la veia de manera diferent, sempre estava de bones amb mi, no em feia mai mala cara i havia acceptat perfectament les condicions que jo li havia dit de no enamorar-se, de no donar importància a les coses que no la tenien i de no donar-li voltes a res. M'havia convertit en el seu confident, fins i tot en una ocasió, ella em va trucar per dir-me que tenia un nou pretendent amb qui havia quedat per sortir a sopar i no sabia quin vestit posar-se per impressionar-lo més.
Com si ella no fos impressionant vestida amb un sac, jo vaig haver d'escollir el vestit per telèfon, imaginant-me com li quedaria l'un o l'altre.
Entre un de vermell llarg fins a mitja cama, ajustat, amb un escot generós que tenia solament una màniga i un de negre pel damunt del genoll, també cenyit com era el seu costum, amb un tall al davant de la part de la faldilla i un altre a la part de l'escot, que encara que no era tant generós com l'altre, segons com es movia insinuava molt més i era amb tirants creuats a l'esquena, havia escollit el negre perquè encara que deien que el color vermell incitava més, a mi un negre insinuant em donava més joc.
Al principi em va semblar divertit que la Lluna em truqués per preguntar-me una cosa semblant, perquè ella no havia necessitat mai a ningú per saber què havia de fer en qualsevol situació. També ho podia preguntar a alguna amiga, o potser ho va fer per la meva condició d'home, però quan més ho pensava més estrany em semblava. ¿A mi què m'importava quin vestit portés per impressionar a un altre? Més ben dit, no m'importava amb qui anés o deixés d'anar, i era clar que com ella sabia que a mi no m'importava, per això s'havia atrevit a demanar-me consell.
¿Dons ja que no m'importava perquè li donava voltes a l'assumpte? No ho sabia, però sovint n'hi donava, fins que me la vaig témer perquè no me la podia treure del cap. Estava encuriosit pensant en qui podria ser aquell home, que ella tenia tant d'interès en impressionar.
Em vaig aixecar d'on era i vaig anar cap a casa. Després de canviar-me la roba i d'haver dinat, vaig pujar al meu dormitori, vaig agafar el telèfon i la vaig trucar.
Ella no va trigar gaire a respondre.
-Hola, pensava que potser no hi series.
-¿Perquè no hi hauria de ser?
-No ho sé. ¿No sorties amb algú?
-¿Avui?
-¿Què més dona quin dia?
-Si. Surto amb algú, però avui tinc festa, cada dia no pot ser.
-¿És aquell a qui volies impressionar amb el vestit negre?
-¿Com ho saps?
-Tu em vas trucar.
-¡És veritat Clark, no hi havia pensat! Noi, vas encertar amb la tria, la propera vegada que necessiti impressionar a algú et tornaré a trucar.
-¿Això vol dir que va ser efectiu?
-¡I tant! Va quedar impressionadíssim.
-¿Sols pel vestit?
-Home, també hi van ajudar altres coses. ¿Perquè m'ho preguntes Clark?
-No, per res, curiositat. Estava pensant...
-¿Què? - va dir ella.
-Res. Que m'alegro molt.
-¿Què fas, no vas en lloc de vacances? - em va preguntar.
-M'ho estic rumiant.
-Jo marxo la setmana que ve, anem a Montecarlo.
-¿Anem? - vaig repetir.
-Si, l'Alex i jo.
-¿Qui és l'Alex?
-Dons el noi amb qui surto de vegades. Com ell hi ha d'anar per feina, hem decidit passar un dies junts.
-Que bé. - vaig dir.
-Només seran quatre dies, després vindrà la seva dona i jo desapareixeré del mapa.
-¿Surts amb un home casat Lluna?
-¿Què te de dolent? Jo no m'hi vull pas casar.
-Algú diria que no n'hi ha de solters com perquè et compliquis amb un casat.
-Cap complicació. Quan podem ens veiem i desprès cadascú a casa seva. Ell no em demana explicacions ni jo a ell. Sense lligams Clark, tal i com a tu t'agrada. Si el coneguessis t'agradaria, és molt obert i simpàtic.
-M'ho imagino. - vaig dir jo - Així si no és cap cosa de compromís, potser podríem anar a sopar un dia d'aquests tu i jo per estar més al corrent.
-M'agradaria molt però només tinc lliure avui, demà he quedat amb ell, demà passat aniré al cinema amb unes amigues i l'altre...
-No cal que m'ho diguis, avui em sembla bé.
-¿Com quedem?
-¿Et passo a recollir a dos quarts de nou a casa teva?
-¿On ets tu?
-A casa.
-¿A Miralls?
-¿Si, perquè?
-Dons perquè ets molt lluny.
-Amb una hora en tinc prou.
-D'acord, quedem a dos quarts de nou.
-¡Ei Lluna!
-¿Si?
-¿No em preguntes què vull que et posis per impressionar-me?
-Clark, a tu ja no cal. Ja ho vaig fer fa temps. Fins desprès.
Em vaig sentir idiota. Al penjar em va semblar que m'havia donat una bufetada. ¿Què volia dir que a mi no calia impressionar-me i que ja ho havia fet feia temps. A cas tant li feia?
Ella marxaria quatre dies a Montecarlo amb aquell tio que a més era casat i jo no sabia encara què faria. Em vaig quedar empipat i dolgut al veure que aquell Alex tenia tota la importància per a ella i en canvi jo, ja no en tenia cap. Dons que no s'ho pensés, jo també volia recuperar el meu lloc a la vida d'ella i no precisament el d'amic i confident.
En canvi la Lluna havia penjat el telèfon al moment just perquè li quedés un bon aire al cos. Sabia que m'estava tocant la moral i en gaudia. S'havia inventat tot allò de Montecarlo i de l'Alex tant sols per veure la meva reacció i havia aconseguit que fos com ella pretenia.
Ara sabia que no li era tant indiferent i havia començat a agradar-li aquella sensació de dominar la situació.
El següent problema era què es posaria per anar a sopar amb mi. No sabia on aniríem ni quina idea tenia , si seria un restaurant normal i corrent o de més categoria. Va pensar que ben vestida però sense passar-se, quedaria bé on fos i al cap d'una estona de remenar l'armari ja ho havia decidit.
CAPÍTOL 13

A dos quarts de nou en punt trucava al timbre de la Lluna. Ella que ja estava a punt feia estona, va baixar de seguida i quan va obrir la porta es va trobar un tot terreny de color negre que envaïa la acera. Però no va ser aquesta l'única sorpresa, el conductor, o sigui jo, també anava vestit de negre, des de les sabates als pantalons i l'americana, inclosos els mitjons i els calçotets i com a punt de contrast duia una camisa de color groc clar amb la tira de botons de la pitrera i el coll prisat igual que els punys, com va poder comprovar més tard.
Normalment jo, si no era per desfilar o fer-me fotografies, no anava mai tant mudat i aquella nit, estava impecable amb tanta elegància i amb aquell aire d'època que la camisa em donava.
-¡Carai Clark! Em podies haver avisat. ¿Anem a sopar al Ritz?
-No. -vaig riure - Una mica més lluny. ¿Ho dius per alguna cosa?
-Per tanta elegància. Estàs impressionant.
-Sembla que aquesta paraula s'ha integrat irremeiablement al teu vocabulari.
Ella es va posar a riure i va preguntar.
-¿Puc saber on anem? Estic intrigada pel fet de que t'hagis vestit així. Deu ser un lloc important.
-Ja m'ho diràs quan el vegis. Sols et diré que he reservat lloc en un restaurant del Garraf.
-Mira que t'agrada fer quilòmetres i pel que veig t'has preparat per tota classe de terreny. - va dir passant la mà per la guantera lluent del Nissan que feia la típica olor a nou.
-¿T'agrada? - vaig preguntar-li.
-Et deu haver costat un ull de la cara. Ja no et deu quedar gaire del que has guanyat en aquests dos anys. M'agrada molt, has elegit bé. Per cert, no sé si m'he vestit adequadament, no vaig tant elegant com tu. ¿Em deixaran entrar allà on anem?
-Hi pot entrar tothom que vulgui, fins i tot amb texans.
-¿Dons a què es deu que t'hagis esforçat tant?
-Et volia impressionar, encara que ja sé que no cal perquè ja ho fa algú altre.
-¿Vols dir l'Alex?
-Crec que es diu així.
-És diferent. Tu i jo sols som bons amics, en canvi ell...
-¿Ell què?
-Ell no és amic.
-És amant. - vaig respondre.
-Si. Mai havia tingut un amant. S'ha de provar tot.
-Estic segur que tens on escollir. No entenc com t'has pogut embolicar amb un home casat.
-És més misteriós. Sempre et pot veure algú i ho has de fer tot més d'amagat, li dona un caire diferent a la relació. Penses que d'un moment a l'altre la seva dona ho descobrirà i tens sempre aquella impressió de que estàs fent alguna cosa mal feta. Estàs sempre amb la intriga de què passarà.
-No sabia que t'agradés la intriga i el misteri, pensava que eres més sensata i pràctica.
Ella em va mirar i em va dir.
-Sembla que tot plegat et molesti. Si no fos perquè sé que no estàs enamorat de mi, pensaria que estàs gelós.
Jo vaig fer una rialla forçada.
-¿Gelós jo, com podria estar-ho? Només em molesta saber que vas amb un paio del que no en trauràs res, que et pot fer mal i que d'aquí a un temps et deixarà perquè la seva dona li ha donat l'ultimàtum.
-Ja ho sé tot això, però no et pensis, he descobert que els homes casats saben coses que ignorant els solters, tenen més experiència...
La Lluna em mirava i li venien ganes de riure perquè jo feia cara d'enfadat i com era tant expressiu i a més a més no podia veure si ella em mirava o no, no reprimia les meves expressions que deien clarament que no hi estava gens d'acord quan la mandíbula se'm marcava fort.
-¿Es pot saber en què tenen més experiència?
-En tot, en el sexe, en com tractar a una dona, en dir coses que les dones volem sentir...
-¿Però tu no hi veus o què. O potser és que n'estàs tant enamorada que estàs cega?
-¿De què parles ara? - va dir ella.
-Les experiències sexuals s'adquireixen amb la pràctica, no amb l'estat civil, tot home a qui li in
teressi una dona la sap tractar bé i tot això que vosaltres voleu sentir són bajanades que fins i tot jo ser dir, però que sols es diuen per regalar-vos les orelles.
-Ja sé que tu tens molta pràctica en experiències sexuals Clark però jo no he pogut descobrir-les totes per falta de temps. En algun lloc les he de descobrir i no és veritat que tots els homes sàpiguen tractar bé a una dona per molt que aquesta l'interessi, n'hi ha que són negats completament, per naturalesa, igual que parlant. De vegades val més una mirada que mil paraules.
-En això últim hi estic d'acord. Mira, ja hem arribat.
Vaig girar l'últim revolt i em vaig endinsar per un camí de grava que conduïa a una espècie de castell desprès de travessar una reixa de ferro on començava un passeig d'arbres i plantes que donaven al camí un cert misteri.
El castell tenia per un costat torres i per l'altre una gran cúpula de vidre i tot estava esplèndidament il·luminat donant llum on convenia i ombres on calia.
Vaig parar el tot terreny al davant mateix de la porta d'entrada, vaig baixar i vaig anar a obrir-li la seva, mentre donava les claus a un xofer que el va anar a aparcar.
Li vaig passar el braç pel damunt de l'espatlla i vam entrar.
La Lluna estava acostumada a certes pompositats i coneixia bé els protocols que alguns moments requerien, però al que no estava acostumada era a que tot això en conjunt es donés estan amb mi i per això havia quedat una mica astorada, no pel fet de ser en un lloc com aquell, sinó pel fet de ser-hi amb mi.
-¿Des de quan et mous en aquests ambients Clark?
-Des de que les circumstàncies ho requereixen.
-¿Creus que aquesta nit ho requereix?
-Mira, jo també busco coses diferents i això ho és una mica per a mi. Ja sé que tu hi estàs més acostumada que jo i que res et ve de nou. ¿Potser t'estranya veure a un home que sempre ha estat entremig d'animals i de terrossos en un ambient tant diferent?
-Dons la veritat, és una mica xocant que et sàpigues desenvolupar tant bé siguis on siguis. Tens una capacitat increïble d'adaptar-te a qualsevol cosa.
-Soc com un tot terreny. Ja que no m'he portat amb tu com et mereixes, he volgut recompensar-te amb una nit de luxe.
El menjador del restaurant estava dividit per compartiments més grans i més petits segons els comensals i la intimitat que és volgués. L'havien restaurat acuradament amb gràcia i romanticisme, conservant al màxim la seva estructura original. Les taules eren majoritàriament rodones i n'hi havia des de dos llocs, en amunt. Estaven vestides amb tovalles de roba de color verd fosc per la part interior que arribaven al terra i grogues a l'exterior. La decoració era senzilla, una espelma i una rosa groga com acompanyament dels plats, els coberts, les copes i els tovallons.
Així com la façana estava molt il·luminada, a l'interior el llum estava dirigit únicament on es requeria per donar un aire més romàntic al ambient.
En un extrem del menjador hi havia un escenari amb una orquestra que no va deixar de tocar melodies suaus durant tot el sopar.
Un cambrer va arribar a posar el sopar a la taula i un altre va portar el vi que jo, prèviament havia tastat. Quan va acabar d'omplir la meva copa, va deixar l'ampolla a la taula i es va retirar.
-¿Encara no t'he dit que estàs guapíssima i que portes un vestit preciós, a part de que fa joc amb el meu?
-No, encara no m'ho havies dit. Per cert, aquest és el vestit que tu vas escollir per telèfon.
-¿El que va impressionar tant al teu...Alex?
- Efectivament.
-¿No te l'hauràs posat per fer el mateix amb mi, oi?
-Nooo - va dir ella rient - A tu ja no et fan impressió els vestits.
-Depèn de qui els porti. A més si no m'he fixat malament, crec que porta una obertura molt mal intencionada.
-¿La de la part de baix o la de dalt? - va preguntar ella.
-Penso que les dues encara que la de baix sols me la imagino perquè no la veig. I parlant de la de baix m'agradaria saber com ho fas per seure quan no hi ha cap taula que et tapi. Potser m'ho imagino malament però fins i tot et puc veure les calces.
La Lluna va esclatar a riure dient.
-¿I de quin color les porto?
-¿Negres potser? - vaig preguntar.
-¿Ets vident també?
-No, però tinc intuïció masculina. ¿Com seus perquè no se't vegin?
-Amb les cames creuades.
-¿I tota l'estona has d'estar igual?
-Depèn de qui estigui al meu davant i de si vull ensenyar-les o no.
-¡Mare de Déu! - vaig exclamar - Quan més us conec menys us entenc. Encara no he conegut cap dona que no sigui provocativa d'una manera o altre i desprès us queixeu si el personal sempre pensa en el mateix.
-Els homes també provoqueu a la vostra manera. ¿I si les dones sabem reprimir-nos perquè no vosaltres?
-¿I perquè reprimir-se, és dolent?
-Perquè si anéssim pel món fent a cada moment allò que ens bé de gust, en lloc de persones civilitzades seríem animals. Per cert tinc entès que tu t'has reprimit durant molt de temps. ¿Perquè ara dius que és dolent?
-Perquè no val la pena reprimir res. T'ho dic per experiència, desprès et surt tot de cop i és pitjor. ¿I qui t'ha dit que jo em reprimia?
-Ningú.
-Mentida, ho dius per alguna cosa. Si no m'ho dius et faré passar gana i no avisaré al cambrer perquè porti el segon plat.
-¿L'has d'avisar tu?
-Si. Aquest restaurant és summament íntim, fins que no estiri aquests cordonet no apareixerà ningú.
-Oh, mai havia sentit res semblant. Que original.
-Digues qui t'ha dit això de mi.
-¿Em jures que no li diràs?
-Paraula d'honor, t'ho juro.
-L'Elena Tudor.
-¿L'Elena, i què et va dir?
-Em va dir que el dia que la vas conèixer te la menjaves amb els ulls, que no cabies als pantalons i que feia temps que no veia a ningú tant clarament excitat per ella.
-És una mala pècora. - vaig dir fent un somriure encantador dels meus. - Va ser el primer dia que vaig veure una model en carn i os i no estic segur de si anava vestida o despullada.
Jo li anava omplint la copa de vi de manera que la Lluna no sabia què bevia perquè no s'acabava mai.
-¿Puc estirar jo el cordonet? - va dir-me - Em fa il·lusió.
-Estira. - li vaig contestar.
Al cap de moments, va tornar a aparèixer el cambrer amb un carret, va retirar els dos primers plats que havien contingut una espècie de còctel de la casa amb endívies, remolatxa, pastanaga ratllada, algues, i trossets de peix i marisc que es barrejaven amb una salsa rosa i que encara que no sabíem exactament què era, vam coincidir en que estava boníssim.
Al segon plat hi havia també mariscs de mida més gran, una llagosta, un cranc, boques i coses per l'estil. No n'hi havia quantitat però era pura qualitat. Tots dos vam demanar el mateix perquè ja que érem al costat del mar, s'hi deia més el peix que la carn i quan el cambrer va marxar, al seu darrera va aparèixer el que portava el vi, va acabar d'omplir les copes desprès del tast acostumat i deixant l'ampolla igual que l'altre vegada, va tocar el dos.
-Aquí fins i tot és original el servei. - va comentar la Lluna. M'agrada això del cordó, normalment els cambres no es mouen del teu darrera omplint i omplint la copa, són un incordi, més que cambrers semblen guardaespatlles, aquí trobo que ho fan molt encertadament.
-Respecten la intimitat. - vaig afegir.
-¿Ja havies estat aquí abans?
-Si, una vegada i em va agradar molt, per això vaig pensar que a tu també t'agradaria. Sols tenia el dubte de si ja ho coneixies.
-Dons no. ¿Per cert, com es diu?
-¿No ho has llegit a l'entrada?
-No, tenia coses més interessants a mirar.
-Es diu La Cúpula.
-¿La Cúpula? Ah, si ja l'he vista des de fora.
-Encara no ho has vist tot.
-Estic esperant que m'ho ensenyis tu.
-Quan acabem de sopar tindré el gust d'acompanyar-te.
-Molt amable. - va dir mirant la cortina que tapava la paret - l'única cosa que no m'agrada d'aquest racó és aquesta cortina, penso que hi hauria d'haver una finestra o alguna cosa així. Quedaria millor.
-Hi és - vaig dir jo - el que passa és que hi ha persones que prefereixen no veure-la perquè de tant en tant espanta.
-¿Una finestra que espanta? - va dir ella rient- aquesta si que és bona.
-Pots comprovar-ho tu mateixa. - li vaig dir mentre feia corre la cortina deixant al descobert un vidre d'uns dos metres i escaig d'amplada per tota la llargada des de el sostre al terra. Encara que no es veia d'on venia la claror, estava il·luminat de manera que no es veia res més que el mar i betes platejades que anaven i venien i que al acostar-s'hi va veure que eren onades.
-¿Això espanta? - va dir la Lluna mirant embadalida - Si és preciós...
-Si però segons com, dóna algun que altre ensurt. - vaig repetir.
-No veig perquè.
-Potser més endavant ho veuràs. ¿Seiem?
Vam tornar a seure i a continuar sopant. De tant en tant miràvem a fora, jo ho feia somrient com si esperés alguna cosa i ella somreia mirant-me i sense entendre què em feia tanta gràcia.
De cop es va sentir un fort espetec esmorteït pel considerable gruix del vidre, la Lluna va girar el cap i immediatament es va posar dreta amb cara d'espantada. Una gran ona havia esclatat a l'altre costat rebotant contra el vidre i fent l'efecte de que l'aigua entraria i ho inundaria tot.
Jo no em vaig moure del meu lloc i mirava divertit la seva cara mig tapada per les mans que s'havia posat davant de la boca per ofegar un crit.
Ara la tenia al meu costat de peu i amb les mans aferrades a les meves espatlles sense ser capaç d'articular una paraula.
-¿Què, espanta o no espanta? - vaig dir-li rient.
-¿Com em podia imaginar jo que les onades arribarien fins aquí, no poden rebentar el vidre?
-¿Has vist el gruix que te, deu ser com el de l'Aquàrium.
-De veritat que fa por. Em pensava que tot el restaurant quedaria inundat.
-Ja t'he dit que hi ha gent que prefereix tenir la cortina tancada. El dia que vaig venir, em van explicar que una dona, es va aixecar tant de pressa que se li van enganxar les tovalles i va tirar tot el que hi havia a la taula per terra.
-¡Qu
in desastre! Si m'arriba a passar a mi em mor de vergonya. Si ja no hi ha més sorpreses podem seguir sopant. Quasi que m'ha passat la gana però tot està tant bo...
Vam continuar amb el sopar i jo vaig continuar posant-li més vi, que s'anava bevent perquè passava sense adonar-se'n.
Tots dos érem molt enraonadors però mentre menjàvem hi havia estones que regnava el silenci sentint-se solament la música i de tant en tant l'esclat d'alguna ona més.
Ens miràvem baixant els ulls immediatament al veure que l'altre mirava com si ens tinguessin vergonya. La Lluna va acabar abans que jo i es va quedar fixada en la meva boca mentre les mans li penjaven pel costat de la cadira fins que jo li vaig preguntar.
-¿Ets aquí?
Ella no va respondre.
-¡Ei! - vaig dir fent-li un gest de salutació amb la mà - ¿On ets?
Ella va reaccionar.
-Hola, no sé què em passa, em sento dèbil, com cansada i tinc el cap enterbolit. ¿Encara menges?
-Ja estic. - vaig dir creuant els coberts dins el plat - ¿No hauràs begut massa?
-Tu sabràs, jo no ho sé, encara no he buidat ni una copa. Tinc ganes d'aixecar-me d'aquesta cadira i fer alguna cosa, m'estic adormint.
-¿Anem a ballar? - li vaig preguntar.
-¿On?
-Al darrera dels músics hi ha una pista fosca i romàntica.
-Els músics ens donaran l'esquena.
-No. L'escenari gira.
-Aquest restaurant és una caixa de sorpreses. Està preparat per a tot. ¿Hi ha alguna cosa més?
-Si. - vaig afirmar - quant ens cansem de ballar hi anirem.
Em vaig aixecar i li vaig donar la mà. Ella la va agafar i s'hi va repenjar per aixecar-se seguint-me.
La pista del darrera de l'escenari era fosca de veritat perquè si hi hagués hagut molt de llum no s'hauria pogut veure com a dalt de tot de la cúpula de vidre es veien les estrelles. Però la Lluna no estava per estrelles, havia vist un forat gran al sostre mentre anaven a ballar i com el cap no el tenia del tot al damunt de les espatlles no es va atrevir a aixecar-lo tant per por a marejar-se.
-¿Has vist? -vaig dir-li mirant amunt mentre ballàvem .
-Amb prou feines et veig a tu. Això està però que molt fosc. ¿Què hi ha allà dalt?
-Ja ho veuràs desprès.
Ella mirava la cúpula, encantada i rient, agafada molt fort al meu coll i obligant-me a donar les voltes més de pressa, fins que li vaig dir.
-Desprès no et queixis si et mareges, fins i tot jo m'estic marejant.
-Jo ho estic del tot. - va dir sense parar - però és tant divertit donar voltes mirant les estrelles, que no m'importa. A més a més em sento segura en els teus braços.
-Dons jo començo a perdre l'equilibri - vaig dir fent-la parar en sec.
-¡ Oh Clark ! No trenquis l'encant... - va dir balancejant-se mentre intentava enfocar els seus ulls als meus.
La vaig empènyer amb força cap a mi i la vaig besar amb desfici. Desprès li vaig dir.
-Serà millor que marxem.
-No, no vull marxar, m'has promès que em portaries allà dalt.
-¿Creus que estàs en condicions?
-És clar que si.
-Espera'm aquí, vaig un moment a recepció.
La vaig deixar asseguda i vaig marxar tornant tot seguit i trobant-la al mateix lloc.
-Tens sort que no hi ha ningú i que és fosc, ensenyes les calces.
Ella es va mirar i va dir.
-No en porto.
-¿Et trobes bé Lluna?
-Que si, que em trobo bé, sols estic una mica marejada.
-¿I saps el que dius?
-Que siii - va repetir -no porto calces, porto tanga. ¿Clark?
-Digues.
-He d'anar al lavabo, tinc pipí. - Em va dir a cau d'orella. - ¿Tu no tens pipí?
-¿Jo? - m'ho vaig pensar - No sé què tinc Lluna. Anem al lavabo.
Vaig pensar que no li havia d'haver omplert tantes vegades la copa. Em sentia culpable, però no havia pensat que el vi li puges tant.
Quan li havia fet el petó, ella havia fet com si no s'hagués adonat i per altra banda m'estava provocant a tope i no sabia si ella n'era conscient del tot però el que si que sabia, era que la situació era perillosa i per postres, em deia tant tranquil·la que portava tanga. D'aquí venia que quan ballàvem, jo no havia notat res, encara que havia intentat buscar-ho i la cosa s'havia començat a caldejar.
La Lluna era davant del mirall conscient de que havia begut massa però també que no el suficient com per no tenir les idees clares. Em volia provocar al màxim i posar-me a punt per desprès deixar-me amb les ganes, però del que no estava tant segura, era de si ella mateixa ho podria resistir.
Hauria de ser forta per assolir el seu objectiu i creia, de manera equivocada, que per a ella, era més difícil que per a mi.
Ens vam trobar al passadís i vam pujar en un ascensor de vidre que anava agafant alçada, ella estava repenjada a un costat i jo al seu davant però a l'altre banda. Ens miraven d'una forma estranya, ella entre maliciosa i provocativa, i jo agafat a una barra d'acer inoxidable que em quedava horitzontal al darrera, amb la mirada fixa i un desig mal dissimulat que m'ho oprimia tot, mentre pensava si ho deixava córrer o me la tirava allà mateix.
Durant el curt trajecte, no vam dir ni una paraula i a penes vam parpellejar. L'ascensor es va aturar, la porta es va obrir i nosaltres vam sortir de dins.
La cúpula era espectacular, pujava una gran circumferència buida des de la sala de ball fins dalt de tot quedant completament tapada pel vidre. El terrat era un mirador que donava tota la volta a la cúpula, tancat pels laterals a mode de barana amb la mateixa pedra del castell i perquè el mirador no quedés descobert de la part del sostre, una altra cúpula sobreposada al damunt de la primera però molt més ampla, ho cobria tot plegat, deixant sol al aire lliure des d'on s'acabava la barana de pedra, fins on començava el vidre de la cúpula més alta. O sigui, que quedaven al descobert uns dos metres d'espai laterals per poder mirar.
La mitja esfera de vidre era immensa. Des de la part de davant es veia l'entrada del restaurant, i el passeig d'arbres fins arribar a la carretera, però pel costat del darrera que donava al mar, la vista era impressionant. Aquella part del castell estava construïda al damunt d'un penya-segat que es feia molt més alt mirat des d'allà.
Feia un vent fred i humit encara que la nit era molt clara. La Lluna es va acostar a la barana de pedra i es va posar de genolls al damunt d'un graó alt com un banc que donava tota la volta i servia per seure. Va treure el cap per mirar avall i els cabells li van boleiar amunt a la vegada que les cames se li debilitaven, l'estómac li feia un buit i el cap li rodava. Estava preciosa.
Es va tirar endarrera agafada a la vora de la barana i va dir-me, a mi que estava al seu darrera per si de cas.
-¡ Uf ! Un bon lloc per suïcidar-se. És fantàstic. ¿Saps una cosa Clark? Aquesta nit no has parat ni un sol moment de...
-¿Impressionar-te?
-Justament. Si t'hagués de posar nota et posaria un excel·lent. Si senyor, ets el millor. No crec que l'Alex superi això ni a Montecarlo.
-¿Vols fer-me un favor preciosa? - li vaig dir seien al graó.
-Tots els que tu vulguis. - va contestar ella.
-No m'esgavellis la nit parlant-me d'aquest individu.
Ella rient va obrir les cames i tornant a posar-se de genolls al graó es va asseure sobre meu i em va dir.
-¿Estàs gelós Clark?
Jo vaig tancar els ulls , vaig fer un sospir, em vaig empassar la saliva i posant-li les mans als malucs, la vaig acostar encara més amb la intenció de fer-li un petó però quan els meus llavis van fregar els d'ella, es va retirar i va tornar a preguntar.
-¿Estàs gelós Clark?
-No. Simplement no m'agrada.
Ella es va moure com si volgués acomodar-se millor, va posar-se recta i va agafar-me la cara amb les dues mans dient-me molt a prop.
-¿Perquè no t'agrada, si ni tant sols el coneixes?
-No m'agrada i prou. T'he dit que no vull parlar d'ell.
-Entesos. Tinc fred.
-¿Marxem? - vaig dir amb febre als ulls.
-Si.
Ens vam aixecar i agafant-la de la mà la vaig estirar cap a un ascensor dels dos que hi havia dalt.
-¿No em pujat amb l'altre? - va preguntar ella.
-Si, però aquest no va a la sala de ball. Va directe als dormitoris,
-¿A quins dormitoris?
-Als de l'hotel.
-No sabia què això també era un hotel. -va dir ella - ¿No anem a casa?
-No. Estem a meitat de camí entre casa teva i meva, ara no tinc ganes de conduir.
-Si vols pots quedar-te a dormir a casa meva. - va dir la Lluna.
-Ho sento però si no et sap greu, l'habitació ja està reservada.
-Ets mol previsor Clark estàs en tot.
A la Lluna se li va posar la pell de gallina i no era precisament pel fred. No havia comptat amb allò i no sabia com fer-ho per sortir-se amb el seu pla. No va parar de donar-li voltes fins que va trobar la solució.
Vaig obrir la porta d'un dormitori preciós, ampli, luxós i ple de flors. Ella va fer un xiulet d'admiració i va preguntar-me on era el lavabo. Li vaig indicar i ella corrent va entrar-hi, va obrir les aixetes i va estirar la cadena. Es va posar davant del mirall i es va dir a ella mateixa que era la dona més imbècil que coneixia. Tenia tot el que desitjava al seu abast i estava a punt de tirar-ho per la borda, però no podia anar en darrera, jo em mereixia una lliçó perquè em baixessin els fums i ella no em volia d'aquella manera, em volia per a ella sola, sense haver de compartir-me amb una altra a l'endemà. Fins que jo no ho entengués, no tornaria a ser meva, molt a pesar seu i per això va haver de seguir la comèdia que havia començat.
Al cap d'una estona va sortir amb la cara mullada i blanca i al veure-la vaig dir-li.
-¿Que t'ha passat Lluna, què tens?
-He vomitat. - va dir ella seient al llit - Em trobo fatal i tot em dona voltes, crec que estic borratxa.
Desprès d'això es va deixar caure en darrera i es va adormir.
Jo em vaig quedar allà pal plantat amb cara de frustrat, i la vaig cridar sense obtenir resposta. Vaig asseure'm repenjat al capçal del llit mirant-me-la i pensant que no em podia sentir, vaig parlar en veu alta per a mi mateix.
-La culpa la tinc jo per omplir les copes dels altres. M'ho mereixo. Vaig a posar-me una estona en remull, necessito
apagar-me aquest incendi abans que em doni de cap contra la paret.
Em vaig acostar, li vaig fer un petó a la galta i vaig dir.
-Bona nit Lluna, que dormis bé.
Ella es va girar de cara a la paret i amb una veu llunyana però entenedora va respondre.
-Bona nit Alex. Fins demà.
Va sentir com m'aixecava furiós i com tancava la porta del bany de cop. No es podia aguantar el riure però finalment va sentir pena per mi i a la vegada per ella que també s'ho havia perdut. Va tancar els ulls i va intentar dormir.































CAPÍTOL 14

Un cop vam haver esmorzat, la vaig deixar a la porta de casa seva. No vam parlar més de la nit passada, a part de que ella em va donar les gràcies per tot i em va dir que mai s'ho havia passat tant bé, demanant-me disculpes per la seva indisposició.
Jo li vaig respondre que no hi havia de què, que també m'ho havia passat bé i que li anés molt millor a Montecarlo.
La Lluna va pujar al seu pis per les escales, es sentia malament de veritat, però no per la ressaca inexistent, gràcies a una bonica planta, que per sort estava al seu abast, allà on havíem sopat i que ara potser estaria morta per la quantitat de vi que havia absorbit.
Havia jugat brut, però no se'n penedia del tot perquè jo també ho havia fet, planejant aquella vetllada amb dormitori inclòs, segur de que ella cauria als meus braços sense oposar resistència.
No estava segura de no ocupar un lloc privilegiat en mi, suposava que a les altres no les portava a llocs com aquell i que no em gastava un dineral només per un polvo sense importància.
Aquella nit havia pogut comprovar que jo havia tingut molta paciència amb ella i que estant excitat com estava hagués reaccionat més violentament, amb algú que no m'importés. No obstant, jo havia aguantat que em posés la mel als llavis per desprès no deixar-me-la tastar, així com també que em cridés per aquell nom que odiava.
M'havia passat massa estona en remull i no havia dormit gaire, m'havia passat hores pensant en ella i no hagués estat així per qualsevol altre.
Ella sabia que era algú en la meva vida però jo era tant orgullós, que no havia estat capaç de dir-li que sentia gelosia de l'Alex. Ella em demanava tant sols no compartir-me amb ningú i jo tenia por d'enamorar-me de nou i volia fer veure que allò que volia era el que passava.
Es va posar dins la banyera i es va fer un fart de plorar. Per postres no hi hauria ni Montecarlo ni Alex ni ningú perquè tot era mentida. Però jo, evidentment, m'havia empassat la seva estratègia com un idiota.
Havia marxat il·lusionat de casa i vaig arribar com si hagués perdut una batalla. No vaig fer res de bo en tot el dia i estava furiós perquè ella aniria a Montecarlo, amb aquell indesitjable que li faria l'amor tantes vegades com volgués i jo m'havia quedat amb un pam de nas per prepotent i cregut.
Em vaig passar l'estiu entre els estables, la lectura i algunes sortides amb l'Axel i la colla i altres com abans, en algun llit que altre. Ja en començava a estar fart, a totes les trobava igual, per passar el temps i matar l'avorriment i ara a més a més les comparava amb la Lluna, en qui no vaig deixar de pensar.
No m'atrevia a trucar-la per por de que em digués que a Montecarlo li havia anat meravellosament bé i ella tampoc ho va fer cap vegada. S'anava acostant el setembre i cada dia em rumiava més què faria quant comencessin les classes a la facultat de Geologia, jo tenia la idea de quedar-me més d'una nit a casa d'ella però tenia por de comentar-li i de que m'engegués més lluny d'on es pon el sol.
Al Thabú hi anava sovint i cap vegada havíem coincidit, ella treballava a altres llocs i a més a més feia cursets de disseny, jo també treballava per altres empreses i si no cada dia, hauria d'anar a la facultat i buscar-me algú que em passés els apunts dels dies que no hi podia anar.
A casa encara no havia dit res del que tenia intenció de fer perquè esperava dir-li a ella primer i si la cosa anava seriosament amb el seu Alex, encara que només fóssim companys de pis, jo no podria aguantar veure com s'arreglava per sortir amb ell, ni sentir converses telefòniques, ni res semblant perquè amb la seva indiferència havia aconseguit que estigués penjat per ella i que em rebentés que sortís amb algú altre.
Un dia al vespre al sortir del Thabú i fart de no veure-la ni saber res d'ella em vaig acostar a casa seva i vaig tenir la sort de trobar-la-hi.
Ella acabava d'arribar feia poca estona, temps de passar per la dutxa i de sortir a rebrem amb barnús i amb una tovallola embolicada al cap.
Es va sorprendre tant al veure'm que ens vam estar uns segons sense dir res fins que al final jo vaig preguntar.
-¿Puc passar?
-Es clar, passa, perdona, ets l'última persona que m'hagués imaginat veure aquí.
-¿Esperes a algú? - vaig tornar a preguntar.
-No. ¿Perquè?
-Per res, per res.
-Em va convidar a seure al sofà i ella ho va fer al meu costat.
-¿A què es deu la teva visita Clark?
-Feia molt que no sabia res de tu i pensava que potser les coses havien canviat i ja no eres aquí.
-¿I on podria ser sinó?
-No ho sé. Pensava que potser vivies amb algú.
-¿Et refereixes a l'Alex?
-Dons ja que ho dius...si.
-No. Segueixo com sempre amb la feina, estudiant, a casa...
-En tot l'estiu no t'he vist en lloc. ¿Encara surts amb ell?
-No. No he sortit a penes cap nit. Quan arribo estic cansada i em fa mandra sortir. Aquí estic molt bé. Llegeixo, estudio, veig alguna peli, ja saps, el que fa tothom.
-Et veig com deprimida. ¿Ja ha passat allò que et vaig dir que passaria?
-¿Vols dir si m'ha deixat? No, bé, si, és molt llarg d'explicar.
-Ja veig que les coses no són com abans. Abans m'explicaves moltes coses i des de que vas començar a sortir amb ell entre tu i jo tot es va refredar.
-No li donis la culpa. Les coses entre tu i jo quasi mai han estat res. Vull dir, la nostra relació ha estat més que res d'amistat.
-I aquesta també s'ha anat refredant. És una llàstima, et tenia a tu quan necessitava algú amb qui parlar.
-Si, només em volies per a les teves conveniències.
-¿Què vols dir?
-El què he dit. Jo no volia que em volguessis només per parlar.
-Per altres coses ja el tenies a ell. A mi em rebutjaves.
-Si et rebutjava no era perquè el tingués a ell, sinó perquè tu també tenies a altres per altres coses.
-No t'acabo d'entendre Lluna. La qüestió és que aquell matí estava molt enfadat amb tu i amb mi mateix.
-Així estàvem igual. - va dir ella.
-¿I tu perquè estaves enfadada amb mi?
-Perquè em vas omplir la copa sense parar, amb la intenció d'emborratxar-me.
-¿Et vas donar compte?
-Al principi no però desprès ho vas dir clarament quan pensaves que jo dormia.
-¿Llavors no dormies?
-No, no dormia, ho vaig fer veure per castigar la teva mala intenció.
-Però si et vas veure tot el vi. -vaig dir jo.
-Això és el que et vaig fer creure. Per sort al meu costat hi tenia una preciosa planta que es va veure per mi la major part.
-¿Vas estar llençant el vi a la planta?
-Si. Tu em volies enganyar i jo et vaig passar al davant.
-Si ho hagués sabut, encara hagués estat més enfadat del que ja estava.
-¿I perquè ho estaves?
-Primer de tot perquè em vas dir Alex i perquè anaves amb ell, segon perquè em vas escalfar per desprès deixar-me plantat i tercer perquè tot havia estat per culpa meva.
-Vas pagar la teva culpa.
-Si per un costat em va estar bé. Això encara feia que em trobés més culpable. ¿Però tu perquè estaves enfadada amb mi i amb tu a la vegada? Això si que no ho entenc.
-Amb tu per allò del vi i perquè no havia manera de fer-te dir que estaves gelós. I amb mi per haver-te enganyat i haver estat també culpable del que no va passar.
-Em vas enganyar llençant el vi i fent-te l'adormida. M'ho mereixia.
-No sols per això. - em va seguir dient.
-¿En què més dons?
-L'Alex no ha existit mai.
-¿Què?
-Que va ser un invent meu per tocar-te la moral però només te la vaig tocar en sentit amistós. A tu no et preocupava que estigués enamorada d'ell, sols en si em faria mal. Tenies més la preocupació d'un germà que d'altre cosa.
-¿Però Lluna, com vas poder inventar-te una cosa així?
-Era l'única manera de veure si jo t'importava com a alguna cosa més que una amiga.
-Dons m'ho podies haver preguntat abans de muntar una novel·la semblant.
-Ho vaig fer indirectament Clark. Et vaig preguntar moltes vegades si estaves gelós i tu insistint que no, que no volies que més tard em deixés penjada per la seva dona.
-Penso que tot plegat va ser un mal entès. Encara que no et puc retreure que t'ho inventessis, si no hagués estat per aquella trucada sobre el vestit, potser mai m'hagués adonat...
-¿De què Clark? No comencem a deixar les frases a mitges.
-De que m'agradaves de veritat, de que tu no eres com les altres, bé, això ja ho sabia abans, però no pensava que al final m'enamoraria de tu, no ho volia i per això no ho veia. Gràcies al fantasma de l'Alex ho vaig saber.
La Lluna em mirava sense dir res.
-Jo pensant que eres a Montecarlo, que tot t'anava bé, que potser fins i tot viuries amb ell i resulta que tot això no existia mentre m'amargava les vacances. - vaig seguir dient.
-I jo tancada a casa perquè no veiessis que no havia marxat si et trobava a qualsevol lloc. Pensant que ja s'havia acabat tot per sempre perquè no em trucaves ni t'interessaves per a res de mi.
-Mira que arribo a ser gilipolles. -vaig dir- Sols si hagués dit que estava gelós, tot hauria estat diferent.
-Potser va ser millor. Així has tingut més temps per pensar-t'ho bé.
-Ja fa dies que m'ho penso.
-¿I a quina conclusió has arribat?
-Crec que ja que treballaré normalment a Barcelona, que també hi estudiaré i que tu ets aquí i no vull que ens tornem a allunyar més, el més lògic seria que estiguéssim junts.
La vaig mirar amb por del què em
contestaria. Potser ja era massa tard, però gràcies a Déu no va ser així.
_ ¿M'estàs demanant que visquem junts?
-Bé, si tu també ho vols...
-¿Perquè has trigat tant Clark? - va dir mentre m'abraçava tant fort que em va deixar ajagut al sofà.
-Perquè et tenia por Lluna, tu sempre has estat especial per a mi i jo no em volia enamorar, ja ho saps. Ens hem de felicitar, tu has sabut conquistar-me i jo he baixat del ruc. - la vaig mirar seriós als ulls i li vaig dir. - T'estimo Lluna.
-Jo també Clark, jo també t'estimo.
No ens vam moure d'allà on érem perquè ens va entrar la pressa per recuperar tot el temps que havíem perdut i qualsevol lloc era el millor, fins i tot el sofà.
CAPÍTOL 15

El mateix dia que van començar les classes a la facultat, me'n vaig anar a viure amb la Lluna.
Els pares no se'n sabien avenir però els vaig convèncer de que la cosa no era tant greu com semblava perquè ella viatjava sovint a l'estranger, per motius de feina i com que de vegades s'hi estava un mes, jo aprofitaria per anar a casa fins que ella tornés, que seria quan jo aniria a instal·lar-me de nou a Barcelona.
Devia estar escrit a les estrelles que jo no dormiria gaire sovint al mateix llit, que sempre em tocaria anar i venir d'un lloc a altre i que la meva vida que havia estat sedentària durant vint anys, de cop i volta per una simple fotografia, s'havia tornat nòmada del tot.
A la facultat, vaig fer nous amics, els suficients com perquè quan no em passés els apunts de classe un, ho fes algú altre perquè cada dia estava més enfeinat amb la meva carrera de model sense títol, que m'anava millor del que mai m'hagués pogut imaginar i quan no havia d'anar a fer una feina n'havia d'anar a fer una altra, sense comptar amb les que deixava passar per culpa dels estudis i no poder anar gaire lluny.
Sort que la Geologia m'omplia i encara que de vegades pensava en deixar-ho tot penjat, raonava i em deia a mi mateix, que tota la vida no tindria un cos danone ni ganes de menjar-me el món i tenint una carrera, amb títol al darrera, la cosa seria més segura.
La Lluna i jo vivíem bé. Ens aveníem en la majoria de coses, no teníem problemes econòmics, ens repartíem despeses i feina i la resta de coses d'estar per casa, les vam deixar a càrrec d'una dona que vam contractar i que vam tenir la sort de no trobar-li gaires pegues, perquè ho trobàvem tot al seu lloc i a la nevera sempre hi havia coses preparades per menjar, o sinó al congelador i quan el temps ens ho permetia i ens venia de gust, nosaltres mateixos ens ho preparàvem, en poques ocasions per cert, perquè hi havia coses més importants a fer on ningú ens podia substituir.
La majoria de dies, sols ens veiem a l'hora de sopar i dormir i quan no em quedava a estudiar jo, ho feia ella, així que quan podíem fèiem això, dormir, perquè desprès de la marxa de tot el dia, no ens quedaven ganes de fer res més que descansar.
Al principi vam aprofitar més el temps, però tot no podia ser, la màquina no donava més i encara que fóssim joves també havíem de descansar perquè hi havia més dies que llonganisses i els diumenges normals, fèiem una mica de festa, així que el dissabte tocava posar-se camisa nova.
Això tampoc vol dir que tinguéssim aquest dia establert per aquesta feina, doncs ja que passàvem quasi totes les nits junts, no teníem tanta pressa com abans de viure plegats.
Per Nadal vam anar a Miralls uns dies, a casa dels pares per celebrar-ho com calia, en família i tal. De passada els pares van conèixer una mica millor a la Lluna i també es van acabar de convèncer de que no havia estat un disbarat tant gran, anar a viure junts. De totes maneres, potser era millor així, perquè jo estava més centrat, anava només amb ella, i no anava tant de cul amb el cotxe ençà i enllà i ells estaven contents de que per fi tingués el cap a sobre de les espatlles, a canvi de veure'm menys temps.
Entre els pares i la Lluna, hi havia bon rotllo, ella era xerraire, oberta i encantadora quan volia i la imatge de dona provocadora i extravagant que tenien d'ella, va desaparèixer perquè ja no anava d'aquesta manera pel món des de que em tenia a mi.
Fins i tot jo, vaig quedar bocabadat quan una vegada la vaig veure ajudant a la mare amb les vaques als estables.
Per fi d'any érem de nou al pis però abans havia tingut la gran idea de passar-lo a La Cúpula perquè aquella vegada ens havia quedat una assignatura pendent, la del dormitori.
Vaig demanar taula i habitació sense que ella ho sabés i li vaig fer creure que passaríem la nit a casa fent un sopar molt especial i romàntic, per desprès acabar amb la meva colla de Miralls en alguna discoteca, però arribada la nit, la vaig fer vestir com aquell dia i jo vaig fer el mateix, dient-li que havia canviat d'opinió i que li volia donar una sorpresa.
Al principi ella no va estar d'acord amb el meu canvi de parer perquè ja s'havia fet a la idea de l'altre pla però finalment, ho va acceptar.
Ja quan érem a mig camí, em va començar a fer preguntes i jo només somreia sense voler dir-li on anàvem però ella ja s'ho començava a imaginar i quan vam entrar pel camí del castell em va dir.
-¿Perquè no m'ho volies dir Clark?
-Perquè les sorpreses no es descobreixen fins que arriba l'hora. ¿T'agrada que tornem aquí?
-Home, tinc bon record de la primera part però no gaire de l'última. - va dir-me rient.
-Per això vaig pensar que seria bona idea tornar. Hem d'esborrar aquella part i reemplaçar-la per la d'avui.
-Bona idea. - va dir ella.
Aquella nit no vam poder repetir el mateix menjar perquè el sopar estava establert dintre d'unes normes al ser fi d'any però a part de que hi havia molta més gent, nosaltres vam fer més o menys el mateix, canviant algunes petites coses, com per exemple, que a mi no se'm va ocórrer ni per casualitat, omplir-li la copa si ella no ho demanava, tot i que la planta la havien substituït per una altra.
Ella tampoc va rodar com una baldufa mirant la cúpula mentre ballàvem, però no obstant, va seguir amb la tècnica provocativa de l'altre vegada, encara que l'incendi d'aquella nit, no el va haver d'apagar la banyera del dormitori.
Vaig passar la nit de cap d'any més fantàstica de la meva vida. Aquella habitació era com estar dins d'una pel·lícula, tant ben preparada per a tot, tant luxosa, tant romàntica i acollidora, tot era perfecte, inclosos nosaltres dos i aquell balcó que donava al mar per sota de la paret més alta de la cúpula, tenia una vista esplèndida. No es podia tenir gaire estona oberta perquè feia un fred que tallava però una petita estona, si que ens vam atrevir a sortir, per admirar el panorama que brindaven alguns iots il·luminats, que segurament també celebraven la nit de fi d'any.
Van passar totes les festes i vam tornar a la carrera, però no a la universitària, sinó a la carrera feta de cada dia. Quan la Lluna marxava lluny, jo anava a casa dels pares perquè no es queixessin. No tenia moltes ganes d'anar-hi, bé, per veure'ls si, però encara tenia el temps més just havent d'anar fins a Miralls cada dia. M'ho prenia com a sacrifici perquè estiguessin contents i tenia la recompensa de que veient-los feliços amb la meva presència, jo també m'hi sentia més. Quan era a casa aprofitava també algun dia per veure els amics mig oblidats que tenia allà, com per exemple l'Axel i la Caren que seguien sortint junts. A la Carol no la veia massa, alguna vegada que anava al Thabú però ni ella ni jo teníem gaire temps per xerrameca i ens dèiem el just. Ella seguia també amb el Marc i quan aquest va saber que jo havia anat a viure amb la Lluna, un dia de broma em va dir, que era curiós com sense fer-ho expressament ens havíem canviat les dones.
Era un personatge que jo admirava per la seva forma de ser, igual que em passava amb la Sam i l'Amanda, els trobava fantàstics a tots tres.
A finals de gener, complia vint-i-quatre anys i com la Lluna era de viatge de nou, vaig decidir celebrar-ho amb els companys de la facultat.
El primer aniversari vivint junts, l'havia passat sol, el segon amb ella i aquests tercer, com no hi era no em volia quedar sol, ni al pis ni a casa dels pares, per això vaig decidir que seria diferent. I ho va ser de veritat.
Al matí quan vaig marxar de Miralls, els pares ja em van felicitar i els vaig avisar de que no hi tornaria fins a l'endemà.
Al sortir d'Angèlica, una empresa per la que treballava aquella temporada per fer uns espots publicitaris per la televisió, vaig trobar-me amb els companys a "Picars", una pizzeria on aniríem a sopar.
Tots plegats érem tretze, set noies i sis nois. Com sempre es feia broma sobre mi i la meva feina, trobaven interessant i divertit estudiar amb una persona com jo que sortia a la televisió i en alguna que altra revista i en aquell sopar es van posar a parlar d'una entrevista que m'havien fet en una revista coneguda.
-¿I no has llegit aquell tros on posa que a qui no li agradaria ser un botó de la teva camisa per estar sempre penjada del teu coll? -em va dir l'Óscar.
- No. -vaig dir-li- ¿Això posa?
-Hauries de llegir-ho. És claríssim que la entrevista la fa una tia, mira que arribeu a ser tontes. -va dir l'Ernest mirant a una de les companyes de taula.
-Doncs jo no ho trobo tant tonto. -va dir la Beth.- És divertit, a més a més a les nenes jovenetes els agraden aquesta mena de comentaris sobre els seus ídols.
-I a no tan jovenetes solament. -va afegir el Lluc mirant aquesta vegada a la Alèxia.
-¿Perquè em mires així? -va preguntar aquesta.
-¿No t'agradaria a tu estar sempre penjada del seu coll?
-¿Ja comences a dir bestieses?
El Jordi va voler posar cullerada també.
-A mi el tros que m'agrada més, és aquell que et pregunten que com t'agraden les noies i tu respons, que tinguin un somriure de felicitat.
-¿I quina no te un somriure feliç estant al seu costat. N'heu vista alguna? - va dir aquesta vegada el Pere.
Era com si jo no hi fos. Parlaven entre ells de mi i a mi ni em miraven. Les noies somreien i callaven si ells no es dirigien
directament a elles. Penso que més d'una es sentia avergonyida pels comentaris directes estan jo al davant, al menys això em va semblar amb la Alèxia que no va deixar de mirar-me de reüll, segurament pensant que jo no me n'adonava.
Quan van haver acabat de repassar tots els comentaris i es van quedar callats es van donar compte de que jo era amb ells.
-¿Puc parlar? -vaig preguntar.
-¡Ostres Clark, deu ser fabulós ser el centre d'atenció allà on vagis! És clar que pots parlar.
-Primer de tot voldria dir, que no és gens fabulós ser el centre de res, bé potser al principi però desprès cansa. Segon, que per si no us heu adonat esteu violentant a les vostres companyes i tercer i últim que hem vingut aquí a celebrar el meu aniversari i us agrairia que les converses fossin més amenes que parlar de mi durant tot el sopar. Si no us fa res.
-Veig que els homes intel·ligents encara no s'han extingit del tot. - va dir la Alèxia mirant-me primer a mi i desprès a la resta del gènere masculí.
Altres noies van dir que no els feia res que els fessin preguntes i així vaig saber que a la Alèxia li agradava.
Desprès de parlar de moltes altres coses vam marxar d'allà per anar a una discoteca i aprofitant l'ocasió la vaig treure a ballar.
Com feia temps que no coquetejava amb ningú, em venia de gust saber que encara hi havia noies que em miraven amb bons ulls i vaig recordar el temps en que anava com les abelles de flor en flor.
-Sento molt que t'hagis enfadat amb el LLuc per culpa meva. - vaig dir.
-Tu no en tens cap culpa.
-¿Se suposa que el botó era de la meva camisa, no?
-Si, és clar. Però jo no soc de les que es conformen sent un botó.
-Penso que estàs en el teu dret.
-¿A tu t'agradaria que fos alguna cosa teva potser?
-Si ho fossis no em desagradaria. - li vaig dir.
-¿I què em recomanes?
M'ho vaig pensar uns segons i desprès vaig dir.
-¿Potser un anell?
-¿Un anell. I Perquè?
-Doncs perquè estiguessis sempre a les meves mans.
La Alèxia es va posar a riure i em va preguntar.
-¿I perquè em voldries sempre a les teves mans Clark?
-Fàcil de demostrar i difícil d'explicar. - vaig dir.
-Si t'és tant fàcil demostrar-ho perquè no ho has fet mai?
-Necessito el teu permís.
-No pensava que fossis tan prudent.
-També puc ser atrevit si la situació ho requereix.
-¿Potser algú no deixa que t'atreveixis?
-¿Algú com qui?
-La Lluna per exemple. Estàs segur de que ella és tant prudent com tu?
-La Lluna no em vigila, ni jo a ella.
-La confiança de vegades fa fàstic.
-¿M'he perdut alguna cosa d'ella. La coneixes?
-Jo no. Però deixem-ho estar. Érem on jo havia de respondre si la situació requeria que fossis atrevit.
-¿I? - vaig preguntar.
Abans que ella contestés, el Jordi i l'Ernest van venir a dir que marxaven i que què fèiem nosaltres dos.
-¿Tu què fas? -vaig preguntar-li.
-Si es queda algú, em quedo. -va dir ella.
-Doncs ens quedem. - vaig acabar jo.
Van marxar i la Alèxia i jo, vam seguir amb la conversa.
-¿Què dèiem? - vaig preguntar.
-Ja no me'n recordo. - va respondre ella.
Durant una estona vam seguir ballant sense dir res i al final jo ho vaig fer.
-Ens han tallat la conversació.
-Si. -va dir ella.
-Estic pensant...
-¿En què?
-En si atrevir-me o no.
Ella em va mirar i em va preguntar.
-¿Atrevir-te a què?
-A això. -vaig dir abans de fer-li un petó.
Quan es va acabar ella em va dir.
-Déu ni do del que et costa arrancar.
Jo em vaig posar a riure i li vaig preguntar.
-¿Perquè ho dius?
-Perquè fa tres hores que li dones voltes a l'assumpte.
-No serà tant. - vaig dir - Abans de fer les coses s'ha d'estar segur.
-¿De què estàs segur ara?
-De que tu també ho vols.
-¿I abans no ho estaves?
-No tant. ¿Escolta tu no deus viure sola, oi?
-No, perquè.
-Perquè ja tinc ganes de marxar d'aquí.
-¿On vols anar?
-A algun lloc on puguem estar més tranquils. Aquí hi ha massa ulls.
-¿No voldràs que vagi al teu pis, oi?
-Si fos solament meu et convidaria.
-Doncs no se'm acut cap altre lloc.
-A mi si, mira. Et convido al meu cotxe. És bastant ample. ¿Vols venir amb mi?
Ella em va mirar com dient "quin canvi".
-Ara potser soc massa atrevit. -vaig dir com per a mi mateix.
-Tu vas d'un extrem a l'altre. O et talles com la maionesa o et passes com la moda. .
-I també em floreixo com els que esperen.
-¿Què estàs esperant?
-A que em diguis si vols o no vols.
-T'he dit que què estàs esperant. - va insistir.
-Ah. He tingut un lapsus. Anem.
Vam anar decididament al meu cotxe. Encara estava per estrenar i feia molt que no utilitzava un mitja de transport per coses així.
El vaig posar en marxa i vaig mirar on ens podríem perdre una estona sense estar gaire a la vista.
Encara que era bastant tard i no es veia ni un ànima pel carrer, per ser un dia de treball normal i corrent, tampoc era cosa de quedar-se aparcat a la vorera d'un carrer. Així que vaig buscar alguna lloc més recollit i íntim, fins que vam anar a fer cap a Pedralbes, on encara quedaven alguns llocs sense urbanitzar.
Quan vaig parar el motor vaig mirar a la Alèxia i sols se'm va ocórrer dir.
-Ja hi som.
-Doncs molt bé. - va dir ella que suposo que tampoc sabia que dir.
M'hi vaig acostar i li vaig apartar els cabells de la cara a la vegada que començava a fer-li petons als llavis, la cara, el coll...
Ella em va correspondre i vam passar molta estona fent manetes però en un moviment meu en que em vaig fixar en el cel a través del vidre d'una finestra, em vaig adonar de que feia mol bona nit, es veien moltes constel·lacions estel·lars i a més a més, allà penjada, gran i blanca, estava la lluna. Precisament en el moment de la veritat, on jo havia de quedar com un senyor, apareixia aquell satèl·lit que em va fer recordar que jo vivia amb algú i que per culpa d'un remordiment de consciència, l'adrenalina havia baixat en picat al igual que una altra cosa que necessitava més amunt.
Em vaig sentir frustrat per la meva impotència, avergonyit per la meva situació i pel damunt de tot imbècil.
Qui em manava a mi mirar tan amunt quan el més interessant ho tenia davant del meu nas. Només a un imbècil com jo, se li podia haver ocorregut.
Em vaig fer pena a mi mateix i la Alèxia allà al meu costat mig despullada i preciosa se'n va adonar i em va preguntar.
-¿Què et passa Clark?
-Ho sento. - vaig dir - No puc.
-¿No t'agrado prou, oi?
-T'equivoques, m'agrades i molt però he tingut un parèntesi.
-Jo penso que això més aviat és un punt i final.
-Alèxia no és el que et penses. Fins ara tot anava molt bé. He tingut la mala sort de mirar el cel i...
-¿I què li passa ara al cel? - va dir mirant-lo- Hi ha una lluna preciosa. ¡Ah! - va dir seguidament.
-¿Ara ho entens? - li vaig preguntar.
-Crec que si. ¿Un atac de mala consciència, no?
-Més o menys.
-Però tu ja ho sabies Clark.
-Si però tu me'n havies fet oblidar Alèxia.
-¿A sobre d'intel·ligent, prudent i extremista resulta que també tens la qualitat de ser penedit i fidel?
-No em penedeixo de res. - vaig dir-li.
-¿Doncs llavors què passa? No ho entenc. Abans de venir aquí ja sabies que vius amb la Lluna.
-Si ja ho sé però és la primera vegada que li faig el salt i em sap greu per ella.
-Quina mala sort tinc. -va dir ella.- Havia de ser jo precisament amb qui estrenessis la infidelitat. ¿No podia haver estat una altra perquè ja hi estiguessis acostumat?
-Perdona'm Alèxia. Et juro que jo no volia que passés això. També és la primera vegada que em passa.
-Ja és casualitat també.
-T'ho juro. - li vaig tornar a repetir.
-Bé, no pateixis tant. Més es va perdre a la guerra de Cuba. Una altra vegada serà.
-¿No t'enfades?
-¿I què en trauré d'enfadar-me?
-Fins avui no he quedat a deure res a ningú. A tu te'n dec una i te la pagaré.
-No cal que em paguis res Clark. Mira-t'ho pel costat positiu.
-¿Què vols dir?
-Vull dir que mentre l'estimis a ella i n'estiguis enamorat no podràs estar amb cap altre i potser ella hauria de saber que no ets capaç de ser-li infidel. Li agradaria saber-ho.
-Si sabés tot això em mataria.
-No serà tant.
-¿Tu què faries en el seu lloc?
-A tu no et mataria però a qui estigués amb tu potser si. - va dir rient.
Li vaig fer un petó a la galta i ens vam acabar de vestir per marxar. La Alèxia s'havia portat com una persona raonable i entenedora i això li va fer pujar molts punts a favor.
-¿Ens trobarem algun altre dia? - li vaig dir.
-Demà mateix a la facultat.
-Vull dir com avui.
-Com avui no si us plau. - va dir ella.
-Ja m'entens.
-Això depèn de tu i de la teva consciència Clark.
Vam somriure i la vaig deixar a casa seva però abans li vaig preguntar.
-¿Puc fer-te un petó de comiat?
-Si pots... va dir ella.
-Això no m'ho impedeix ningú.
Li vaig fer i em vaig quedar descansat i mentre conduïa cap al pis, pensant en aquell petó ardent i dolç, vaig sentir un pessigolleig que m'envaïa fent que aquell que s'havia adormit es comences a llevar. Vaig mirar avall i com si parlés amb algú que em pogués escoltar, vaig dir en veu alta.
-¡Ara ja no cal gamarús!






CAPÍTOL 16

Al cap de tres dies va arribar la Lluna d'Itàlia. No vaig poder anar-la a esperar a l'aeroport del Prat i quan al vespre vaig anar al pis, ella ja hi era.
Em va portar un regal i em va felicitar pel meu aniversari, encara que ja ho havia fet per telèfon i mentre sopàvem, vam xerrar del què havia fet ella a Itàlia.
-Sento no haver pogut venir a recollir-te. -li vaig dir.
-No pateixis, el Joel m'ha deixat davant mateix de la porta. - em va dir ella.
El Joel era un representant d'una de les agències per la que treballava la Lluna i que acompanyava, la majoria de vegades a les models que s'havien de desplaçar a l'estranger.
-¿Tenia el cotxe allà? - vaig preguntar.
-Si, com sempre. El deixa a l'aparcament de l'aeroport i així quan torna ja el te a punt.
-Jo no em refiaria de deixar-lo tants dies allà.
-Hi ha vigilància Clark, a més ell no e
stà fora tants dies com nosaltres.
-¿Heu tornat tots avui?
-M... no. La Claire i la Dúnia ho van fer abans d'ahir. Jo havia de firmar uns papers aquest matí.
-¿I com és que el Joel no va tornar amb les altres si ja havien acabat la feina? - vaig dir.
-Mira... - va respondre ella- No tenia gaire feina i així podia estar-se dos dies més allà, de passada que no em deixava sola.
-¿És mol amable, oi?
-Si, el pobre es fa un tip de viatjar. ¿Em passes el pebre si us plau?
Ho vaig fer i ja no vam parlar més d'ella ni d'Itàlia. Em va sobtar una mica el canvi de conversa que va fer, acabant en sec per demanar-me el pebre i a més la seva mirada que no parava quieta en lloc, com buscant on aturar-se tranquil·la.
Vaig pensar que devia d'estar molt cansada i no en vaig fer més cas.
Jo estava una mica anguniós per allò de la Alèxia. Em sentia culpable d'haver traït la confiança de la Lluna i no estava tranquil si no ho deixava anar, però no podia dir-li tant fàcilment.
El més fàcil era oblidar-ho i no tornar-hi a pensar. Total no havia passat res i encara que ens havíem promès que ens diríem totes les coses que ens passessin, era el millor, però el problema que tenia no era sols dir-li o no dir-li, era que no havia deixat de pensar en la Alèxia, ni tampoc en que li havia promès també que li pagaria allò que li devia.
Tenia que parlar amb algú que m'aconsellés i amb els companys de la facultat no hi tenia la suficient confiança com per una cosa així, total que a l'endemà vaig trucar a l'Axel i li vaig dir que havia de parlar amb ell.
A la Lluna li vaig dir que el pare estava molt refredat, que tenia febre i que hi havia d'anar aquell dia a ajudar-lo. A ella no li va saber greu i em va dir que aprofitaria per estudiar una mica aquella nit que jo no hi seria.
Vaig arribar a Miralls a les vuit del vespre i vaig anar directament a casa de l'Axel i desprès de saludar als seus pares baix pujar a la seva habitació.
-¿Què és això tant important que m'has d'explicar Clark. - em va preguntar.
-No sé com començar. Resulta que el dia del meu aniversari...
Quan li vaig haver explicat tot l'Axel es va quedar callat una estona i finalment va dir.
-Jo de tu no diria res. Tampoc te tanta importància com perquè us discutiu.
-El que més em preocupa és que només penso en que li vaig dir que li devia.
-Ho vas dir en un moment compromès.
-Però ho vaig fer Axel.
-¿I què, potser ella ni se'n recorda.
-Però jo si. I no sols penso que li vaig dir, sinó que penso que en tinc ganes. Cada dia quan la veig i ella em mira amb aquell somriure de complicitat em recordo de que vaig quedar malament. No m'havia passat mai res semblant i no m'agrada que ella s'hagi quedat amb la sensació de que no...
-¿De que no serveixes, potser? No siguis ruc Clark.
-O de que estic tant enamorat de la Lluna que no funciono amb ningú més.
-¿I és veritat això? -em va preguntar l'Axel.
-No ho he pensat mai. Abans quan estava súper enamorat de la Carol bé que em funcionava tot només de mirar a altres.
-Abans és un temps passat on no sabies, ni havies viscut ni la meitat que ara. No ho comparis. A més la Carol era la primera noia amb qui anaves, ara ja has perdut el compte, igual que aquest d'aquí baix.- va dir senyalant-me la cremallera dels pantalons.
-No sé què fer ni què pensar.
-No t'hi capfiquis tant. Segueix com sempre i punt.
-¿Però em preocupa pensar en la Alèxia tant sovint.
-¿Has pensat si estàs enamorat de la Lluna, Clark?
-No ho he pensat. Suposo que si. M'agrada, com sempre. Estic bé amb ella, l'única cosa que no m'agrada tant, són les seves sortides cada vegada més seguides.
-Ja saps que la seva feina ho porta així.
-Si però abans semblava que li sabia més greu deixar-me sol, o al menys ho demostrava d'una altra manera. En fi. Ja veurem. - vaig acabar dient.
-¿Vols quedar-te a sopar?
-No, gràcies a casa m'esperen. Me'n vaig, ja ens anirem veien. I gràcies pels teus consells.
-De res tio, ja ho saps.
Vaig anar a casa dels pares, vam sopar i vam estar xerrant de coses de sempre una estona abans d'anar a dormir.
No feia ni una setmana que la Lluna havia arribat i ja havia de tornar a marxar. No sé si era mania o era que jo estava una mica estrany per la Alèxia, però em donava la impressió de que ella també ho estava. Ja no era tant possessiva com abans, i em deixava més llibertat de moviment, vull dir que així com abans semblava que li fes molta mandra marxar, ara ja s'hi havia acostumat.
-¿Quan tornaràs. -li vaig preguntar mentre esmorzàvem.
-D'aquí tres dies. -em va dir ella.
-Per tres dies no aniré a casa.
-¿Què faràs doncs?
-M'estaré aquí, estudiaré i algun dia potser sortiré amb els amics.
-Passa t'ho bé. - em va dir- Ens passem la vida treballant i estudiant. També és bo divertir-se de tant en tant.
-¿Tu et diverteixes viatjant tant?
-No. Però és part de la meva feina, ja ho saps.
-Si ja ho sé. Però últimament a penes ens veiem sempre estàs fora.
-Ho sento Clark, quan acabis d'estudiar ja veurem què faràs tu.
Em mirava somrient i em va fer un petó per desprès dir-me.
-Adéu, faig tard.
-Lluna - li vaig dir quan ja marxava - Truquem i diguem a quina hora arribaràs, si puc et vindré a buscar a l'aeroport.
-No et preocupis Clark, ja em portarà algú i sinó vindré amb taxi.
-Està bé, adéu i bon viatge.
Va entrar a l'ascensor i va marxar. Jo em vaig preparar les coses i me'n vaig anar a la facultat.
Com cada dia vaig veure la Alèxia i com cada dia em va fer un somriure meravellós. Quan més la veia més m'agradava i em tenia preocupat. No ens dèiem gran cosa que no fos dels estudis però amb les mirades ja n'hi havia prou. I devia de ser tant evident, que a l'hora de dinar el Jordi em va fer un comentari que em va sobtar una mica.
-¿L'altre dia com va anar la cosa amb la Alèxia, Clark?
-¿Què vols dir?
-Ja m'entens. Us vau quedar sols desprès de que tots marxéssim. ¿Hi va haver alguna cosa o no? Estàveu molt encaramel·lats.
-¿I perquè hi havia d'haver alguna cosa?
-No t'ho prenguis malament, però desprès d'allò del botó que la va fer emprenyar tant...
-Es va sentir violenta, això és tot. - vaig dir jo.
-¿I perquè les altres no?
-Jo que sé.
-Doncs si no ho saps, perdona que t'ho digui però ets una mica curtet.
-¿Què em vols dir amb tot això Jordi?
-¿No em diràs que no saps que està penjada de tu Clark?
-Doncs no. -vaig dir- ¿Qui t'ho ha dit?
-Es veu de lluny. Imaginat com es va posar perquè estaves al davant quan vam fer la brometa del botó de la teva camisa.
-Ja t'he dit que estava violenta.
-I una merda, a mi no me la fots,
-No va passar res. - li vaig dir - Potser si que vaig notar alguna cosa, però no hi ha res entre nosaltres.
-Potser li agrada més l'altre. - va dir el Jordi.
-¿Quin altre? - vaig preguntar.
-No ho sé, un tal Joel Cardona que viu al seu barri.
-¿Joel Cardona? - vaig dir jo.
-Si, es veu que és el propietari de varies agències de models d'aquí i de fora d'Espanya. molt ben plantat, alt, ferm i guaperes que te fama d'irresistible fins i tot als seus trenta-quatre anys. ¿Potser tu el coneixes, és del teu ram.
-El conec poc, però n'he sentit a parlar molt. ¿I que te a veure amb la Alèxia?
-No ho sé, només sé que un dia la vaig sentir dir-ho a la Beth i es veia molt impressionada. És hora d'anar a classe Clark.
-Si, anem.
No vaig poder parar gaire atenció a classe. El Joel Cardona era sens cap mena de dubte el que jo coneixia per la Lluna. L'amable cavaller que acompanyava les models allà on anessin i que a més a més es quedava dos dies més a Itàlia amb la Lluna perquè no estigués sola i tampoc era un trist representant.
Vaig recordar que la Alèxia havia dit que de vegades la confiança feia fàstic, aquella nit que va sortir a la conversa la Lluna i que la Alèxia havia tallat de seguida quan jo li vaig preguntar si la coneixia. Ja eren massa casualitats.
Estava deprimit per la marxa de la Lluna, i preocupat per tot el que el Jordi m'havia explicat del Joel així que no tenia intenció de quedar-me sol al pis per deprimir-me encara més i quan vam acabar les classes li vaig dir a la Alèxia que si volia venir a sopar amb mi quan sortís de la feina. Primer perquè em venia de gust i segon perquè pensava que hi havia alguna cosa que ella sabia i jo no.
Un cop ja érem asseguts al voltant de la taula i anàvem pel segon plat, m'ho vaig fer venir bé per treure el tema.
-Necessito que m'esclareixis una cosa. -li vaig dir.
-Si puc... - va respondre ella.
-¿A què et referies exactament, la nit que vam sortir i em vas dir, parlant de la Lluna, que de vegades la confiança fa fàstic?
-¿Jo et vaig dir això? - em va dir - Si ni tant sols la conec.
-Però si que coneixes al Joel Cardona.
Ella es va sobtar.
-Bé. Tampoc és que el conegui gaire.
-¿Llavors com saps tantes coses d'ell?
-Perquè viu al meu barri.
-Tampoc se saben coses de tothom del barri.- vaig dir.
-Ell és especial.
-¿Perquè?
-Perquè no passa desapercebut. Ni ell ni el seu Porche vermell.
-¿I què més saps?
-Si no em dius el que saps tu...
Li vaig explicar tot el que sabia i ella va afegir que també feia un any que s'havia separat de la seva dona i que aquesta l'havia deixat perquè ja estava cansada del seus inacabables viatges de feina.
-¿Què saps de les seves companyies?
-No sé a què et refereixes Clark.
-Vull dir si l'has vist acompanyat alguna vegada.
-Moltes. - va dir la Alèxia.
-¿I?
-¿I què?
-Ja saps que vull dir.
-Si vols dir que si l'he vist amb la Lluna, no ho sé, ja t'he dit que no la conec.
-¿Des de que viu al teu barri l'has vist amb una rossa platí que tampoc passa desapercebuda?
-L'he vist amb moltes Clark.
-¿I últimament?
Ella va estar una estona pensant i al final va dir.
-¿Últimament vol dir des de que està separat?
-Si.
-Doncs no l'he vist gaire acompanyat de ningú. Potser dos o tres vegades al barri.
-¿L'has vist en un altre lloc?
-Jo no. El meu pare te una botiga d'esports davant
mateix d'on ell treballa i com aparca el cotxe de vegades al damunt de la acera, crida l'atenció i la gent s'hi fixa, per això de vegades a casa es comenta que el veí fa això o allò, ell diu que des de que es va separar només es veu amb les models amb qui treballa, sobre tot amb la que l'he vist jo des de casa.
-¿Com és? -li vaig preguntar.
Em va semblar que no gosava contestar la meva pregunta.
-Rossa platí amb els cabells molt llargs, alta, guapíssima i del seu estil
Jo de sobte em vaig quedar com si la sang se m'hagués gelat a les venes i com vaig poder, vaig treure una fotografia de la cartera i li vaig ensenyar.
-¿És aquesta?
Ella se la va mirar detingudament i va dir.
-Ho sembla. ¿És la Lluna?
-Ho sabies i no m'ho vas dir Alèxia. ¿Perquè?
-No sabia segur si era ella i jo no soc ningú per posar-me a la vida dels altres. Hi ha moltes rosses platí.
-No gaires com ella.
-No. Aquesta porta els cabells súper llargs.
-És la Lluna. No en tinc cap dubte. - vaig dir jo.
-Quan et vaig dir allò de la confiança, era perquè anessis en compte Clark. No em vaig voler endinsar en el tema, primer perquè no volia que pensessis que tenia alguna cosa en contra d'ella i segon perquè com no la conec no ho podia assegurar.
-¿Però ho sospitaves?
-Si
-¿Perquè?
-Perquè sabent que el Joel es mou en el mateix món que tu i pel que he sentit a dir de com és la teva... companya, al veure'ls junts, vaig pensar que podia molt bé ser ella.
-Ja és la segona vegada. - vaig dir mirant al buit.
-¿Com dius? - em va preguntar ella.
-Que ja és la segona vegada que em passa el mateix. ¿Què he fet jo?
-No sé a què et refereixes Clark.
-Em refereixo a que cada cop que m'he enamorat de veritat m'ha sortit el tret per la culata. Molta gent es creu que les persones que tenim sort per algunes coses en tenim per a totes i no saben quan equivocats estan.
-Tot no es pot tenir. - va dir ella.
-No. A mi em falta el més important.
-¿Això depèn de l'escala de valors que tinguis.
-Bé. El més important no. -vaig dir. Tinc salut i tinc molta feina, també tinc diners però l'amor es veu que no es va fer per a mi.
-Potser encara no és la teva hora. Només tens vint-i-quatre anys. Tens molt de temps per buscar.
-Em passen les ganes de buscar res. Cada vegada veig més clar que allà on hi juguen els sentiments és la merda més gran que existeix.
-No t'ho creguis Clark. Si no tinguéssim sentiments tampoc tindríem felicitat.
-¿I em pots explicar què és això?
-És una sensació que va i bé durant els anys que vivim, que és intermitent però tant important com perquè tothom la vulgui.
-I molt pocs l'aconsegueixin. -vaig afegir.
-Nosaltres no ens podem queixar. Hi ha gent que té moltes menys coses que tu i que jo.
-És veritat. S'ha de mirar la vida pel cantó positiu perquè el negatiu et segueix com una ombra.- em vaig mirar a la Alèxia que estava seriosa i jo vaig somriure dient-li.
-¿T'he de donar les gràcies per haver-me obert els ulls?
-Si el Jordi no t'hagués dit el que et va dir, jo mai te'ls hauria obert. Potser m'has de maleir els ossos per haver-te ensorrat per segona vegada.
-Penso que t'he de donar les gràcies però abans que marxis contestem una cosa Alèxia.
-¿Si? -va dir ella.
-¿Perquè m'has dit que no coneixes gaire al Joel Cardona si t'han vist amb ell?
Va fer cara de circumstàncies.
-Si m'ha vist algú, ha estat sols una vegada que em va acompanyar a la botiga del pare i perquè li venia de pas.
-¿Hi vas anar per alguna cosa especial amb ell?
-Primer perquè em venia de gust passejar-me amb un Porche com el seu, segon perquè encara que tingui deu anys més que jo és mol i mol atractiu...
-¿I tercer? - vaig dir jo.
-Perquè l'havia vist amb ella i volia posar-me al seu lloc per una estona.
-¿Saps que ets una mentidera?
-¡T'he dit la veritat Clark!
-Ara si però abans no. - vaig dir. ¿Marxem? Demà és sant tornem-hi.
-Si, marxem. - va dir ella.
Quan la vaig deixar a casa seva, vaig tornar a donar-li les gràcies, i abans que sortís del cotxe li vaig agafar les mans i li vaig dir.
-Ja quedarem per un altre dia si tu vols, no he oblidat que te'n dec una.
-No em deus res. - va dir ella.
-Te'n dec més d'una. La primera ja la saps i l'altra és que si no fos perquè no he deixat de pensar en tu des d'aquell dia no m'hauria assabentat de res i potser m'hagués perdut alguna cosa millor que la que tenia.
-Adéu Clark, fins demà. - em va dir deixant-me anar les mans a poc a poc.
-Fins demà Alèxia.









CAPÍTOL 17

Mitja nit vaig estar pensant i a la matinada em vaig poder adormir. A la facultat vaig veure a la Alèxia però no vam parlar a penes. Era dijous i a l'endemà arribaria la Lluna, així que tenia quasi dos dies per pensar bé què li diria i què faria. El què li diria no ho sabia ben bé, depenia del que m'anés contestant ella, però què faria ho tenia ben clar.
Estava cansat de treballar i encara havia d'estudiar una bona estona i em va costar concentrar-me perquè tenia lapsus on em venien imatges de tot plegat.
El divendres al mig dia en lloc de quedar-me a la facultat a dinar com feia quasi sempre me'n vaig anar al pis i vaig començar a treure totes les meves coses per posar-les en maletes i bosses. Havia decidit marxar aquella mateixa nit i vaig trucar als pares per dir-los que arribaria molt tard, i que no m'esperessin llevats.
Vaig recórrer tot el pis per acomiadar-me de les parets on havia viscut durant tres anys i vaig començar a baixar trastos i posar-los al maleter sense preses perquè a la nit sols hagués de fer un viatge quan hagués parlat amb la Lluna. Desprès de tenir-ho tot enllestit, vaig tornar a la facultat on només em quedava una classe i vaig dir-li a la Alèxia si volia tornar a sopar amb mi. Vam quedar que la passaria a recollir a casa seva a les 10h i me'n vaig anar a la feina.
Estava molt nerviós perquè quan arribés al pis ella ja hi seria com sempre i m'hauria d'enfrontar a la realitat de dir-li adéu per sempre.
Quan va arribar l'hora vaig estar-me una estona a la porteria per agafar força i en lloc de pujar amb l'ascensor, ho vaig fer a peu per tenir més temps. Un cop dalt, vaig posar la clau al pany, la vaig fer girar i vaig entrar.
Ella era a la dutxa i jo em vaig esperar assegut al sofà a que sortís. Les últimes dues maletes eren al menjador i segurament ella les devia haver vist. Tenia un nus a l'estómac i la ment en blanc per tanta acumulació de pensaments. Quan ella va traspassar la porta i la vaig veure em va fer un salt el cor, vaig esperar que fos ella qui comencés a parlar.
- ¿Què són aquestes maletes? - va dir abans de res.
- Hola. -vaig dir jo.
- Hola Clark - va rectificar venint fins on era jo per fer-me
un petó.
Jo em vaig aixecar en aquell precís moment per evitar-ho i ella es va quedar estranyada i va tornar a preguntar-me per les maletes.
- Són les meves maletes. - Li vaig respondre.
- ¿I perquè estan aquí. ¿A cas te'n vas a algun lloc?
- Si, a casa meva.
Ella es va quedar mirant-les i desprès a mi.
- ¿Què passa Clark?
- ¿Això penso que m'ho hauries de dir tu, no et sembla?
- No sé què vols dir, explica m'ho d'una vegada.
Estava blanca i feia cara de pànic com si veiés a venir un fantasma.
- ¿Vam prometre que ens ho diríem tot, no és així?
- Si. - va dir ella que segurament ja sabia per on anaven els trets.
- ¿Doncs a què esperaves, a que ho sabés tothom menys jo?
- No. T'ho volia dir aquest fi de setmana. -em va dir.
- ¡Quina casualitat! Ves per on m'he avançat. Em sap greu.
Vaig dir amb sorna.
- T'ho juro Clark. No sabia com fer-ho.
- ¡Però si que has sabut posar-me les banyes durant un any.
Potser si no me'n assabento hauries esperat a que no passés
per la porta.
- No és això. És difícil...
- ¡Ja sé que és difícil dir-li a algú que ja no l'estimes i que
estàs enamorat d'un altre, però t'hagués pogut perdonar
si m'ho haguessis dit, si m'haguessin tingut confiança.
No et puc perdonar que m'hagis tingut un any així Lluna.
No m'ho mereixo!
- Ja ho sé.
- ¿Doncs vols dir-me d'una punyetera vegada perquè?
-No ho sé. - va dir ella plorant. - No sé com em vaig enamorar d'ell, sols sé que va passar a pesar meu.
-Totes feu la mateixa cançoneta per dir-me adéu. Sembla com si jo fos un ogre que em menjo a la gent, com si no entengués les coses. I jo patint per quatre petons d'adolescent...
-¿Què vols dir, no t'entenc?
-Doncs que he estat penedit durant una setmana d'haver-li fet quatre petons contats a una altra, quatre sense importància al costat del que m'has fet tu.
-¿T'ha passat això i no entens el que m'ha passat a mi?
-No comparem per favor, no hi ha punt de comparació. Jo com un idiota trencant-me aquestes banyes que porto, pensant en com dir-t'ho per no ferir-te i resulta que tu.....Déu meu Lluna, de tu no m'ho hagués pensat mai. Em sap greu que t'hagis enamorat d'un altre però mai tant com que no m'hagis tingut la suficient confiança com per dir-m'ho.
-Perdona'm Clark. No era la meva intenció, no et volia fer mal, encara que pensis que no t'estimo no és veritat.
-¡No és veritat, no, a mi tothom m'estima molt, però sempre em deixeu per algú no tant guapo! ¿No m'ho dius tu, que no saps que li vas veure, que jo soc millor però que hi havia alguna cosa que t'atreia com un imant i no hi vas poder fer res.?
-
¿Clark perquè em dius tot això?
-Per estalviar-t'ho si és que venia darrera. Ha passat i ja està. Et perdono que t'hagis enamorat però no que m'hagis enganyat. Adéu Lluna, que siguis feliç.
Sense dir res més vaig agafar les dues maletes que quedaven al menjador i li vaig tirar les claus damunt de la taula. Encara que ella em va cridar jo no vaig voler escoltar més mentides. No suportava que no em diguessin la veritat, que m'enganyessin, era pitjor el remei que la malaltia.
Vaig pujar al cotxe que tenia aparcat, per sort, allà mateix i me'n vaig anar lluny d'allà. No en volia saber res més.
¿Com havia pogut ser tan imbècil? ¡Un any, m'havia enganyat durant un any i jo ni me'n havia adonat! Ara entenia moltes més coses, sobre tot els viatges tan seguits. Era l'única manera segura que tenien per veure's perquè si s'haguessin quedat a Barcelona algú els podia haver vist, com la Alèxia sense sortir de casa. Segurament que ni havien anat gaire lluny, sols sortint de la província...
Les llàgrimes em queien galtes avall com aquell dia de la Carol, però no eren de pena sinó de ràbia. Em sentia com un drap brut que ningú vol, com una deixalla d'aquelles que es veien al costat dels contenidors, que tothom es mirava però a ningú interessava. No sabia on anar perquè em passés tot aquell mal estar que sentia. Havia acabat més aviat la conversa amb la Lluna del que em pensava, sortosament, i encara no era l'hora d'anar a buscar a la Alèxia.
M'ho hauria d'haver pensat millor, allò de la Alèxia, segurament que aquella nit no seria una bona companyia per ningú. Tenia ganes de veure-la però no volia amargar-li el sopar amb els meus problemes i hauria de fer un esforç per esborrar del meu cap aquells pensaments.
Vaig estar donant voltes fins que es va fer l'hora d'anar a recollir-la. Quan ella va entrar al cotxe el primer que em va preguntar va ser que com m'havia anat. Li vaig explicar i em va dir que feia mala cara i que si volia podíem suprimir la sortida.
-Penso que seria pitjor tancar-me a casa, a més a més he d'anar a Miralls i hi ha un bon tros, no tinc ganes de voltar més, però si creus que t'agradaria més sortir un altre dia que estigui més animat...
-No ho dic per mi Clark, si tu en tens ganes per mi endavant.
-Doncs endavant. - vaig dir - ¿On anem, tens alguna preferència?
-No. - va dir-me ella - On vulguis.
-No he pensat res Alèxia, ajuda'm a decidir.
-¿T'agrada el menjar xinès? - em va preguntar.
-Si. Conec un restaurant que està molt bé al Passatge Lluís Pellicer. ¿En tens algun altre?
-Ja està bé aquest.
Vam anar cap allà i desprès d'haver voltat uns quants carrers vaig trobar un pàrquing on deixar el cotxe perquè no m'atrevia a deixar-lo al carrer amb tanta càrrega.
Era una sort que el meu cotxe fos tan espaiós perquè anava carregat fins dalt de tot, inclòs el seient del darrera i si no fos perquè ella havia de pujar-hi, fins i tot hagués omplert el del davant.
Quan entràvem al restaurant i mentre jo subjectava la porta perquè passés, em va dir.
-¿No et molesta que tothom et miri?
-¿Qui em mira? - vaig preguntar jo mirant a una parella que passava en aquell moment.
-La majoria de gent, sobre tot dones.
-No ho sé, no me'n adono. ¿Perquè ho dius?
-Quan tu mires elles ja ho han fet. M'imagino que als homes que van amb elles, els deu molestar que se'n mirin a un altre.
-Doncs jo tampoc és que em vegi tant d'atractiu. - vaig respondre.
-Deu ser perquè estàs acostumat a veure't i no li dones importància.
-¿Creus que n'hi ha per a tant?
Ella em va mirar somrient i em va contestar.
-Em fa una mica de cosa anar amb tu. Deuen pensar que on vaig jo amb un noi així.
-També estàs carregada de punyetes. Tu ets preciosa.
-¿Això els ho dius a totes, no?
-A totes les que ho són.
-Clar. és que totes les que van amb tu ho són. No sé què faig jo aquí.
-¿Tens ganes de fer-me riure i no saps com, oi?
Mentre esperàvem que ens portessin el que havíem demanat em vaig quedar callat mirant-la.
Vaig pensar que ella, encara que no caminés ni es mogués igual que moltes de les que jo coneixia, no tenia res a envejar. La Alèxia, per a mi era guapa i tenia un bon cos, potser no estava tan treballat en el sentit estètic en que ho feien les models, però m'agradava. Estava prima sense arribar a ser esquelètica com algunes, millor dit, estava millor que moltes, al menys tenia on agafar-se.
No s'assemblava en res a la Lluna. Tenia el cabell més aviat fosc i no gaire llarg, els ulls de color avellana clar i les faccions ni molt petites ni molt grans. Estava molt bé i el millor que tenia pel meu gust, era que no semblava cap Barbie i que ningú es quedava bocabadat mirant-se-la. També era un incordi que anessis amb algú pel carrer que es posés el que es posés i per mol discreta que anés tingués la sort o la desgràcia, segon es miri, de que la gent girés el cap per mirar-se-la dues vegades i perquè alguns no podien mirar més a causa d'algun retret de qui portaven al costat.
Vaig pensar si ella em veia a mi com un Ken, el company de la Barbie i aquella idea em va fer sortir dels meus pensaments a la vegada que ella em preguntava.
-¿En què penses?
-Pensava en aquesta gent que dius que em mira i en com em deuen veure.
-Et veuen molt bé. - va dir.
-Vull dir... ¿Tu creus que em veuen com un Ken?
La Alèxia va esclatar a riure i quan més me la mirava amb més ganes reia.
-¿He dit alguna cosa estranya potser?
-Ha tingut molta gràcia això del Ken. ¿Saps qui és?
-El company de la Barbie no? - vaig preguntar.
-¿N'has vist algun alguna vegada?
-No, però si és de l'estil de la Barbie...
-¿A què et ve ara això del Ken i la Barbie? - em va preguntar rient encara.
-Pensava en...
-¿En ella? Ella és una Barbie. ¿No l'estaries comparant amb mi per casualitat?
-Una mica. - vaig dir.
-Doncs no t'hi esforcis Clark, no tenim punt de comparació.
-No, a aquesta conclusió ja hi he arribat, però no pel que tu ho dius.
-¿Perquè ho dic?
-Perquè et penses que ella et dóna mil voltes i no és veritat.
-I tant que no és veritat. Me'n dóna mil i una.
-Això ho hauria de decidir jo. ¿No creus?
Ella no va dir res i jo vaig dir-li que canviéssim de tema i que em parlés d'ella.
-¿Què vols que et digui? -em va preguntar.
-Coses teves. Sols sé que et dius Alèxia Massana, que estudies tercer de Geologia, que tens vint-i-quatre anys, que vius a Pedralbes, que el teu pare te una botiga d'esports i res més. Bé, sé una cosa més.
-El meu pare te cinc botigues d'esports ¿Quina cosa més és la que saps?
-Que m'agrades molt.
-¿Des de quan?
-Segur des del dia del botó però abans ja m'havia fixat en tu.
-Això ja no m'ho crec tant. - va dir ella.
-No veig perquè. Fa tres anys que anem a les mateixes classes. ¿Potser tu no t'hi havies fixat abans en mi?
-Jo si.
-¿Doncs perquè jo no?
-Perquè tu tenies companyia fixa.
-I tu en tenies de mòbil
-¿Com ho saps?
-Ja t'he dit que també m'hi he fixat. Encara que reconec que no el suficient. - vaig dir mirant-me-la fixament.
-¿De quin color tinc els ulls? - va dir de sobte tancant-los.
-De color avellana.
-Premi. - va dir ella. - ¿T'he dit mai que tu quan mires sembla que hipnotitzis?
-¿No, perquè?
-No ho sé, a mi em dona aquesta impressió, com si no pogués parar de mirar-te. ¿Saps quan mires l'aigua del mar que de vegades et quedes encantat?
-Jo no necessito mirar el mar per quedar encantat. - vaig dir somrient.
-Ho dic de veritat. Amb els teus ulls em passa el mateix, segons com, blavosos, segons com, verds. - Es va quedar mirant-me durant uns instants i va dir -. Definitivament verds.
I definitivament aquella mirada a mi no em va semblar hipnotitzadora, em va semblar més aviat insinuant fins el punt de fer-me remoure aquella escalfororeta agradable que et recórrer el cos quan les hormones es desperten.
- ¿Què et passa Clark? Tu també sembla que t'hagis quedat
hipnotitzat.
- Estava pensant. - vaig dir.
- ¿Què pensaves?
- Coses meves.
- ¿Secrets que no puc saber?
- Ja els sabràs al seu degut temps.
Vam continuar sopant en silenci i somrients, quan de tant en tant ens trobàvem mirant-nos.
-¿Perquè em mires així Clark? - em va dir.
-¿Així com?
-Tant somrient i callat.
-Continuo pensant. - vaig dir jo.
-¿I si descanses una estona?
-No puc.
-Desconnecta una mica. Hem vingut a sopar perquè et distreguis.
-Estic mol distret Alèxia. Per això no puc deixar de pensar en què hagués passat aquell dia...
-¿A quin dia et refereixes?
-Ja saps a quin dia em refereixo.
-¿No estàs pensant en la Lluna?
-En la que vaig veure al cel des de la finestra del cotxe aquell precís dia.
Ella es va posar vermella i em va mirar seriosa.
-¿Saps? - vaig dir.
-Si. Ja saps què hagués passat.
-És el que m'estic imaginant tota l'estona.
La Alèxia no sabia que fer amb el tovalló. Li donava voltes entre una mà i l'altre fins que finalment va comentar.
-Per mol que t'ho imaginis no ho sabràs perquè no va passar.
-No saps el greu que em sap.
-Potser va ser millor.
-Potser si. ¿M'hauré de passar la vida només imaginant-m'ho?
-Qui sap. - va dir ella. S'ha d'esperar el moment adequat per a tot.
-A mi qualsevol moment em sembla adequat per això.
-Doncs a mi no. No crec que sigui avui ni que tu estiguis en condicions. La Lluna encara és mol present en tu.
-A propòsit d'això, t'he de tornar a donar les gràcies. Pensava que et donaria el sopar, però tu tens una facilitat extraordinària per fer oblidar el passat.
-Per mol que diguis, avui no em convenceràs.
-Em va semblar que també en tenies ganes. - vaig dir decebut.
-I et va semblar bé. Però avui no.
M'ho va dir tant convençuda que vaig pensar que potser s'havia penedit d'haver estat amb mi.
-Clark, no vull que estiguis amb mi per oblidar-la a ella.
-¿Penses això?
-Si. Li has dit adéu avui. Tot és mol recent. Abans hauràs de tenir clar que el passat ja està passat. Quan
l'hagis oblidada ja en parlarem.
-Faig tot el que puc perquè sigui ràpid.
-Tot necessita el seu temps.
-¿No tens ganes d'estar amb mi, oi?
Ella em va tornar a mirar intensament.
-Segurament més que tu. M'agrada fer les coses ben fetes i em van ensenyar a no tenir pressa per aconseguir les coses que desitjo de veritat. Quan tu estiguis segur de tu mateix i sàpigues que ella ja no hi és, jo ho sabré. Serà llavors quan tu també aconsegueixis el que ara vols. I el més important de tot, sabràs perquè ho vols.
Davant d'aquell discurs no vaig saber què respondre. Segurament ella estava en el cert i jo a part de saber que la desitjava, segurament tindria la temptació de comparar-la amb la Lluna encara que fos pel costum d'haver estat sols amb ella durant tant de temps. El que la Alèxia volia era exactament això, que en cap moment penses en la Lluna mentre estava amb ella.
Vam canviar la direcció del tema i em vaig comportar adequadament.
Desprès de sopar vam anar a prendre una copa a un local on també feien ball i encara que vam ballar una estona en la que jo em vaig pensar que canviaria d'opinió i hagués posat les mans al foc per assegurar-ho, no ho va fer.
CAPÍTOL 18

Per més que ho pensava, no podia entendre com la Alèxia era tan dura i persistent. Fins i tot ho era més que jo quan encara era el cavaller de l'armadura. Potser quan jo la vaig llençar, l'havia arreplegat ella.
Feia més de tres mesos que sortíem junts i no m'havia deixat passar d'algun petó i alguna carícia. O era que sortia amb mi perquè no tenia res millor a fer, cosa que dubtava, o de veritat era més forta que jo.
El cas era que la meva paciència s'estava esgotant, i no pensava que l'hi importés un rave perquè cada vegada que estàvem junts, li notava que es reprimia, que volia complir allò que havia dit, i a mi ja ni tot el cos de bombers de la ciutat de Barcelona em podia apagar el foc que tenia dins. Quan més llargues em donava, més la desitjava i la Lluna havia desaparegut com per art d'encanteri dels meus pensaments perquè no tenia temps de pensar en ella, tots els meus sentits, els acaparava la Alèxia.
Feia dos mesos que havia llogat un apartament a prop de la facultat per no haver de fer tants viatges cada dia i ella mai havia volgut ni tan sols acostar-s'hi. Era tossuda com una mula en aquests sentit i em treia de polleguera quan em deia que tot arribaria. Potser hauria d'esperar que em sortissin canes però no hi estava disposat i un divendres a la nit que teníem tot el fi de setmana pel davant em vaig prometre que seria llavors o mai.
Érem asseguts en un sofà d'una discoteca i ella jugava amb un glaçó que es feia entrar i sortir de la boca mentre em mirava amb ulls estranys.
-¿Falta molt de temps perquè es compleixi el terme que t'has imposat per tocar-me els bolets? - li vaig dir empipat.
Sense més ni més em va posar les mans per darrera el coll i em va fer un petó passant-me el famós glaçó. Seguidament es va aixecar, em va dir que el terme havia caducat i va anar a la pista a ballar.
A mi mai m'havia cridat gaire l'atenció això de posar-me en una pista sol i començar a bellugar-me. Ho trobava bé per a qui li agradés però a mi m'agradava més ballar acompanyat.
Ella era al meu davant i jo la mirava estupefacte perquè era la primera vegada que la veia ballar. No sabia que li agradés fer-ho d'aquella manera i vaig pensar que potser dalt d'una passarel·la no sabria moure's però allà ho feia com ningú.
Portava uns texans cenyits com un guant que li dibuixaven totes les seves boniques formes i un jersei també arrapat que feia la mateixa feina que els texans. Tenia un cos ben format i atractiu i vaig pensar que tant de davant com de darrera no havia d'envejar res a cap model.
Ballava amb moviments que a mi em van semblar immensament sensuals i provocatius, encara que ja tot m'ho semblava en ella i em mirava fixament com si m'estigués convidant amb els seus ulls.
Em vaig aixecar per anar a buscar alguna cosa més per veure i refrescar-me i quan vaig tornar em vaig quedar dret de cara a ella. Va venir, va veure's la meitat de la beguda i va agafar la bossa que tenia al sofà dient-me.
-¿Quan penses ensenyar-me el teu apartament Clark?
Sense obrir la boca perquè amb la meva mirada ja en va tenir prou, la vaig agafar per la mà i vam sortir d'allà per anar al cotxe. Durant el curt trajecte cap dels dos vam dir res però així com ella somreia descaradament com si hagués begut més del compte, cosa que no era el cas, jo estava seriós com un pal, tenia el pols accelerat com una moto i estava tant calent que s'haguessin pogut coure castanyes al meu damunt.
Vam baixar del cotxe, vaig obrir la porta de l'apartament i una vegada tancada vaig arrambar-la contra la paret i li vaig dir que no m'esperava ni un segon més.
No sabria dir qui dels dos tenia més pressa si ella o jo, només sé que quasi literalment ens vam arrancar la roba i com a posseïts vam fer l'amor allà mateix, a peu dret com si estiguéssim representant l'últim tango.
Aquella nova experiència de desesperació em va fer sentir com un castell de focs, quan una vegada arriba't dalt esclata i tot s'omple de colors per després anar baixant i desapareixent a poc a poc, com vam acabar nosaltres, pel terra, amarats com peixos i jo pensant que la maleïda calefacció devia d'anar a tota castanya perquè no parava de suar, quan al cap d'una estona em vaig adonar de que ni tan sols l'havia engegada al entrar, per falta de temps. Va ser la Alèxia qui va dir que començava a sentir fred i abans d'anar a la dutxa la vaig posar en marxa.
Més tard, un cop passades les presses vam optar per més comoditat i el meu llit, i no ho dic perquè fos el meu, era comodíssim.
La Alèxia em mirava i no deia res com esperant a que fos jo qui ho fes. Estava tapada amb la roba del llit quasi fins el nas i tenia els ulls lluents.
-¿Tant de fred tens? - li vaig preguntar.
-Si. M'ha agafat de cop i volta.
-Doncs jo tinc més calor que res. -vaig dir estirat damunt del llit com si estigués prenent el sol.
-No sé com pots estar així. - va seguir dient ella.
-¿Així com?
-Doncs així despullat i sense tapar-te.
-Ja t'he dit que tinc calor.
-¿A tu no et baixa mai la temperatura o què? - em va dir.
-No gaire, però si ho dius per una altra cosa no ho trobis estrany, desprès de tres mesos a règim ja em pensava que em quedaria en espera perpètua.
La Alèxia es va posar a riure.
-¿Et fa molta gràcia? -li vaig dir.
-Em fas gràcia tu pel que dius.
-¿A cas no tinc raó?
-Jo no sé si has estat de règim tres mesos.
-Doncs ja t'ho dic jo.
-Doncs és una mica estrany, no serà perquè no tinguis a ningú més.
-¿Què vols dir. Et penses que he estat amb altres durant aquest temps?
-Jo no ho sé, però seria el més normal en tu.
-Ara em fas gràcia tu a mi. - li vaig dir - que jo recordi mai m'havia costat tant ningú com tu.
-¿I perquè no has passat l'espera amb algú altre?
-¿Volies que ho fes?
-No.
-¿Doncs no entenc perquè m'ho dius?
-Perquè tu no has acostumat mai a esperar.
-Cada vegada que he estat amb algú seriosament no l'hi he fet el salt, si és això a què et refereixes.
-Bé, però amb mi no hi estàs seriosament.
-¿Ah, no ?
-¿Ah si? - va dir ella.
-¿Has estat amb algú tu? - li vaig preguntar.
-Podia haver-ho fet, al cap i a la fi nosaltres no som ...
-¿Saps una cosa Alèxia? Tens la qualitat de fer-me dubtar. Estàs donant-li voltes a alguna cosa que no m'has dit. Digues-m'ho.
-¿Què és ara la Lluna per a tu?
Jo vaig somriure, era evident que els trets anaven en aquella direcció.
-Absolutament res. - li vaig respondre - Ja l'he oblidada, a penes hi penso i si ho faig és mol esporàdicament. M'has fet purgar aquest oblit amb escreix i avui he pensat que ja ho tenies clar.
-Ho tenia bastant clar però necessitava que m'ho diguessis tu, a més a més ... - em va mirar com una nena que va a dir alguna cosa que es mereix una reprimenda - jo tampoc podia aguantar més temps.
Li hagués donat una surra al cul per haver-me fet perdre tots aquells mesos i a la vegada per haver-se'ls perdut ella.
-No sé perquè a totes les dones us agrada fer esperar i esperar. - vaig dir - i tampoc ser si als altres els passa el mateix que a mi.
-¿Què et passa a tu?
-Doncs això, que sempre he d'esperar.
-¿I què esperes?
-A que us decidiu d'una vegada.
-¿A què?
-Mira no em toquis més els nassos Alèxia. - vaig dir mig enfadat.
-És que m'agrada quan fas aquesta cara.
-¿Quina cara faig?
-Se't marca la mandíbula, si fos un home tindria por de que m'estomaquessis.
Em va fer pensar en el dia que li vaig donar el cop de puny al Marc i vaig somriure.
-¿Tu creus que soc capaç d'estomacar a algú?
-Si s'ho mereix... - va dir ella.
-No soc agressiu, però si la situació ho requereix soc ben capaç, t'ho asseguro.
-Amb la teva talla et pots donar el gust. - va seguir dient la Alèxia.
-No soc cap gegant.
-Però fas impressió.
-¿Tu creus?
-¡I tant! Abans, al principi em pensava que em volies violar. Durant un instant he tingut por.
-¿M'has tingut por, a mi?
-És que mai ho havia fet d'aquesta manera.
-Jo tampoc. - vaig dir - I la veritat és que m'ha agradat. ¿I a tu?
Em va mirar com avergonyida i va dir.
-També.
-D'aquesta manera, com tu dius, quasi fregant la violència dona la impressió de que estàs al límit de la desesperació.
-¿I no ho estaves?
-Jo si. ¿I tu?
-Jo també. Però no és el que et penses. La meva desesperació no era sols fer l'amor amb tu. Era el pensar que pensessis amb una altra quan ho fessis amb mi. A part de que també en tenia moltes ganes, però era més gran el plaer de sentir que sols eres meu.
-Des del dia que vam estar al cotxe no he pensat en res més que en ser-ho i a l'inrevés.
-Des de mol abans jo, ,ja ho era. - em va respondre ella.
Quan li vaig preguntar que perquè s'havia fixat en mi em va respondre el mateix que totes, pel físic i desprès perquè no era tan cregut com es pensava que seria. Al menys tenia alguna cosa bona, a p
art del físic amb el que jo no hi podia fer res i tampoc m'hagués agradat fer perquè m'havia donat molts avantatges.
Mentre parlàvem ella anava repassant-me de cap a peus i pensava, i no és que jo ho digui sinó ella i les altres, en que no hi havia res meu, que saltés a la vista i que no fos agradable de mirar. Jo hi estava més que acostumat des de que aquell benaventurat dia l'Amanda havia posat el seu objectiu al meu damunt i per ser sincer m'agradava que em miressin amb desig i em despullessin amb la mirada, encara que quan millor ho podien fer, no feia falta despullar-me gaire.
Jo que a part de parlar no tenia res millor a fer, anava repassant el seu cos amb la punta d'un dit i segons per on passava hi havia evidències que corroboraven a fer-me creure la bona idea que havia tingut.
Hi va haver uns dies d'aquells en que la Alèxia m'havia fet estar a règim, que vaig pensar que estava malalt. No em podia treure del cap la seva imatge mig nua i insinuant que havia vist dins del meu cotxe el dia que li vaig fallar. Contínuament m'imaginava escenes eròtiques amb ella fos on fos i em tenia preocupat anar tot el dia empalmat, havent-me apuntat a la moda d'anar obligatòriament amb les camises per fora per salvar l'expedient.
Mai havia pensat tant en la mare com des de que havia conegut a la Alèxia. Tenia raó quan havia dit allò de que els homes pensàvem més amb la bragueta que amb el cap. Jo era un cas extrem i m'avergonyia de mi mateix en aquest sentit. Sabia perfectament que tot en la vida no era sexe i no podia resoldre el problema a no ser que estigués concentrat en els estudis, totes les altres qüestions les relacionava amb el mateix.
La Alèxia em va parlar i jo no la vaig sentir d'absort que estava en els meus pensaments i en el seu cos.
-¿Què penses Clark? - vaig sentir que em deia.
-Sempre penso en el mateix. - li vaig dir.
-¿Te a veure amb mi?
-Tu mateixa. - vaig dir assenyalant-li la meva part baixa.
-No entenc com aquell dia no vas poder.
-Jo tampoc. Ja ho veus, no hi ha manera de que s'estigui al seu lloc. Estic preocupat. ¿Creus que hauria d'anar al metge?
Ella va esclatar a riure i em va dir.
-¿Com vols que s'estigui al seu lloc quan tu voldries estar en un altre?
-Però aquell dia també ho volia i no hi va haver res a fer.
-Aquell dia et senties culpable per la Lluna i ara és evident que estàs alliberat.
-¿I ara perquè tant? Em faig pena a mi mateix.
-Clark si has estat tres mesos nit i dia imaginant coses, les portes tant acumulades que fins que no assimilis que ja ho has assolit...
-¿Tu creus que no és una malaltia? - li vaig dir seriós.
-Jo crec que hauríem d'aprofitar la teva malaltia. Això no passa sempre.
-Em fa cosa Alèxia, no vull que pensis que sols et vull per això.
-No ho penso. ¿Durant tot aquest temps m'ho has demostrat, no?
-Perquè no tenia més remei. - vaig dir.
-Però ho has fet, has aguantat i a no ser que no em vulguis veure més...
-¡Si home! - vaig dir - Ara que per fi em deixes fer alguna cosa dimitiré.
Vaig intentar curar-me la malaltia traient tot allò que ella m'assegurava, era una acumulació de mals pensaments, fins que al final ja no podíem més, ni ella ni jo i així com altres vegades no m'havia de preocupar de res més fins a l'endemà, amb ella no va ser així perquè no se li va ocórrer inventar-se la mentida de que es quedaria a dormir a casa d'una amiga i la vaig haver d'acompanyar a casa seva.



























CAPÍTOL 19

Era dissabte i la Alèxia i jo havíem quedat en sortir a la nit amb el previ avís als seus pares de que passaria la nit i tot el dia següent a casa de la Beth.
Vaig aprofitar tot el dia per anar a veure els pares i posar-los una mica al corrent de les meves històries.
Hi estaven implicats i des de que vaig deixar d'anar amb la Lluna es preocupaven de nou pensant què passaria desprès de tant de temps d'haver-me comportat com un home assenyat, lleial i responsable.
Mai havien vist clara la meva relació amb ella, no perquè no ens avinguéssim sinó perquè ella em portava cinc anys i la veien massa Lluna per a mi.
Ara que no estava enlluernat pel seu resplendor i podia pensar tranquil·lament, sense la mantellina que envolta el fet d'estar enamorat, ben mirat era una mica embarassós anar amb una dona que cridés tant l'atenció.
A la Alèxia, encara que més d'un se la mirés, la sentia més meva al no haver-la de compartir amb tants ulls masculins que em deien silenciosament " quin tros de dona per a tu sol". Podia notar l'enveja d'ells dins meu i la resignació de les dones que al veure'ns junts, entenien perfectament que ella no podia anar amb algú que fos menys guapo que jo, modèstia a part. Vaig intentar entendre perquè la Alèxia m'havia dit aquell dia, si no em molestava que tothom em mirés i em vaig imaginar que a ella també alguna vegada li devia de ser violent que les dones la miressin i pensessin que on anava ella amb un tio com jo, que em mereixia una dona de bandera, com era la Lluna.
Però a mi tant les banderes com els partits polítics m'importaven un comí. Encara no havia trobat a cap dona que quan li preguntés que què m'havia vist per enamorar-se de mi, em contestés abans del que em contestaven totes, que era perquè els agradava com era per dins i no per fora. Aquesta seria la dona de la meva vida, però era clar que no la trobaria mai perquè totes em veien com una limousin de luxe i jo acostumava a passejar-me també en tractor.
Els pares es van alegrar mol de veurem, feia unes quantes setmanes que no havia aterrat per Miralls i a part d'ells, també trobava a faltar el meu estimat poble.
Quan vaig passar pel davant de casa de la Carolina, vaig veure el cotxe del Marc i em vaig imaginar que també havien aprofitat el cap de setmana per anar a fer una visita familiar.
Després de fer-li un petonàs a la mare i de calçar-me les bótes me'n vaig anar a buscar el pare als estables. No hi era, el vaig veure de lluny amb el tractor i vaig aprofitar per descarregar la ranxera que estava a tope de bales de palla. Les vaig deixar al seu lloc i després vaig omplir els abeuradors de les vaques i amb la mànega vaig netejar el terra. Tot seguit vaig anar a veure a l'Ariel que estava una mica grasseta, segurament perquè ni el pare ni la mare tenien gaire temps per treure-la a passejar. Li vaig passar el raspall, posar la muntura i vam anar a donar un passeig fins on era el pare, que quan em va veure arribar va parar el motor del tractor per poder-me dir algunes paraules.
-Clark, ja era hora que et deixessis caure per aquí. - va dir-me.
-¿En tens per molta estona? - li vaig preguntar.
-Dues passades i acabo, però abans he de passar per l'estable.
Jo no li vaig voler dir que ja havia fet la seva feina, o part d'ella perquè s'endugués la sorpresa.
-Vaig una estona a fer corre l'Ariel i torno a casa.
-D'acord, adéu.
L'Ariel i jo vam marxar al pas, de mica en mica la vaig fer trotar per acabar galopant pel camí del torrent que desembocava al pla on abans anava a mirar els estels. Era una pena que ara no tingués temps.
No vaig trobar a ningú en tota l'estona. Els dissabtes hi havia mercat a una vila que tocava a Tarragona i la majoria dels habitants dels pobles veïns hi anaven. Moltes dones grans o que no tenien carnet de conduir, aprofitaven aquest dia per sortir una mica i esbargir-se, fent petar la xerrada amb coneguts que veien de setmana en setmana.
Quan em va semblar que l'Ariel ja havia fet prou, vam tornar a casa.
-Treu-te les bótes i rentat les mans fill. - em va dir la mare com si fos un nen petit.
-Tranquil·la mare, primer deixa'm entrar. - li vaig dir - ¿Tens pressa?
-Si. - va dir ella - Estic impacient per saber com et va tot, fa dies que no et veig. ¿T'has aprimat o m'ho sembla? Ja pots comptar què deus menjar.
-Menjo bé mare. I no m'he aprimat, peso igual que sempre. ¿Què hi ha per dinar?
-Seu i ho veuràs.
Vaig seure i ella em va omplir el plat de brou amb galets i em va dir si volia l'acompanyament amb la pasta o després.
-¿De quin acompanyament em parles?
-He fet el que a tu tan t'agrada, pilota, orelles de porc, una mica de botifarra negra, ja saps, carn d'olla...
-Para, para. - li vaig haver de dir - Ja m'ho aniré posant jo. Fas massa menjar.
-Vinga que a tu t'encanta la carn d'olla. - em va dir. -Per un dia que no facis règim no t'engreixaràs.
Vaig pensar en el règim que m'havia fet fer la Alèxia i se'm va escapar el riure.
-No faig règim de menjar, només vaig amb compta amb el que menjo.
-¿De què fas règim si no és de menjar? - va preguntar el pare amb un toc d'ironia.
-De res pare. - li vaig contestar en el mateix to.
-Doncs quan eres aquí - va seguir la mare - menjaves de tot el que jo et posava i estaves més en forma que mai.
-Ja ho sé, però llavors no feia la feina que faig ara, encara que es veritat que estava més en forma. El curs que ve, ja he pensat que m'apuntaré a fer beisbol, ara que no viuré amb ningú tindré més temps, l'enyoro.
-¿A qui? - va preguntar el pare.
-Al beisbol. - vaig dir jo.
-Ah. - va respondre ell - Per cert. ¿Has vist més a la Lluna?
-Alguna vegada ¿Perquè m'ho preguntes?
-Per saber-ho.
-¿Com estàs fill, la trobes a faltar? - em va preguntar ara la mare.
-No. Surto amb la Alèxia. - vaig dir.
-¿És la que coneix al noi que viu ara amb la Lluna, oi?
-Si. Més endavant ja la portaré perquè la conegueu.
-¿Aquesta no és model, no? - va dir el pare.
-No. Estudia Geologia i treballa a estones a la botiga del seu pare.
-Vaja que és una noia normal i corrent. - va tornar a dir el pare.
-¿La Lluna no és normal i corrent? - vaig preguntar jo.
-Bé, ja m'entens.
-T'entenc. La Lluna no és normal i corrent, és veritat. La Alèxia si.
Em va semblar com si tots dos s'haguessin quedat alleugerats de saber que sortia amb una noia normal i corrent, valgui la redundància. Jo també em vaig sentir alleugerat de que ells s'hi sentissin i de que no parlessin més de la Lluna perquè era
un tema que ja no m'interessava.
-¿Quants anys té la Alèxia? - va preguntar el pare.
-Els mateixos que jo.
Vaig recalcar per la seva preocupació amb que anés amb dones més grans.
A mi no m'havia importat mai aquest petit detall, ni tan sols ho havia pensat però era cert. La Carolina també era més gran que jo encara que no tant com la Lluna.
Vaig pensar en quines coses estava pensant, a més a més d'obsés sexual, ara només em faltava pensar en coses que eren típiques de dona. Em passaven coses estranyes últimament, o potser no ho eren tant. Hauria de parlar més amb homes per saber què opinaven.
I parlant d'homes aquella mateixa tarda em vaig presentar a casa de l'Axel per demanar-li opinió i per posar-lo al corrent aprofitant perquè ell m'hi posés a mi.
- ¿Com va la vida tio? - em va dir només veure'm.
- Ja saps, anar fent. ¿I la teva?
- Igualment però no tan bé com tu. ¿Hi ha alguna novetat sobre
la teva vida sentimental?
- Si, la Alèxia. - li vaig dir.
- ¿Ja ha baixat la bandera?
- Ja era hora. - vaig dir.
- Per una vegada que et facin esperar no et queixaràs.
- Ara ja no em queixo.
- Ja m'imagino que has recuperat el temps perdut. - em va dir.
- Parlant d'això, et volia preguntar una cosa.
- Tu diràs. Soc tot orelles.
- A tu t'ha passat mai que has estat una temporada... ja saps....-
- Tio si no t'expliques millor...
-Vull dir si has tingut problemes sexuals.
-¿No em diguis que no se't puja Clark?
-Tot el contrari- li vaig dir.
-¿Vols dir que estàs contínuament...
-Exacte. Bé, no contínuament però quasi sempre.
-¿I en què penses? - em va preguntar l'Axel.
-En quin temps farà demà, ¿A tu què et sembla?
-¿Em sembla que vols que nevi cada dia, no?
-¡No siguis bèstia tio!
L'Axel es va posar a riure i em va seguir dient.
-¿No em deies a mi que sempre pensava en el mateix?
-Abans no hi pensava tant. No sé què em passa, estic preocupat.
-Doncs no et preocupis tant. Jo m'he passat mitja vida així, però ara és molt diferent. Estic pensant que no és bo sortir tant de temps amb la mateixa.
-¿Què vols dir, passa alguna cosa amb la Caren?
-No, no passa res. Aquí està el problema que com ja ha passat tantes vegades, no hi ha emoció.
-¿Ja no t'agrada?
-Si, m'agrada, però m'agraden d'altres també.
-A tu sempre t'han agradat totes.
-És diferent, estic pensant a dir-li que ho deixem per un temps. Ella deu estar tan avorrida com jo. No hem tingut gaires experiències i si mai ens arribem a casar em penediré de no haver aprofitat més la joventut.
-Però si us estimeu i esteu bé, no entenc...
-Tranquil Clark, no és res greu, és la monotonia, és com si estiguéssim casats. Un dia en parlàvem i ella també pensa que ha viscut molt poc. No et pensis que no li agradaria variar una mica.
-Això és que no us estimeu prou. - vaig dir jo.
-Et juro que l'estimo, potser passem una mala temporada... Canviem de tema. ¿Quin problema tens amb la Alèxia?
-Amb la Alèxia cap, és amb mi mateix.
-El que et passa és que has estat desitjant tant que arribés l'hora que ara no ho assimiles.
-Això és el que ella m'ha dit més o menys.
-Deu pensar que ets un paio estrany, el primer dia res i ara tot de cop.
-¿Així tu ho trobes normal?
-¡ I tant! No et preocupis quan portis un temps sortint amb ella voldràs que et torni a passar. ¿Mai et va passar amb la Lluna?
-Tant no, potser amb ella ho vaig tenir més fàcil. El que em passava amb ella és que hi havia dies que no en tenia ganes, últimament.
-¿Últimament, des de que sospitaves alguna cosa, no?
-Doncs ara que ho dius si. És que jo mai m'he parat a pensar en aquestes coses, no he tingut problemes, quan em venia de gust responia i quan no, no.
-Jo no li donaria més voltes. ¿Com estàs ara? - em va dir aixecant-me la camisa.
-¡ Axel si us plau ! De vegades fas unes coses...
-Tot tranquil. Ho veus, estàs distret i no hi penses.
-Ets un cas tio, de veritat que mai he conegut a ningú com tu.
-No hi ha ningú com jo, t'ho asseguro. N'hi hauran de millors però com jo cap.
-N'hi ha de pitjors. - vaig dir-li rient.
-¿Et penses quedar fins demà?
-No, he quedat aquesta nit amb la Alèxia. D'aquí a una estona torno a Barcelona.
-Si pel camí hi penses i no et passa res, preocupat. Si et passa alguna cosa tranquil, tot anirà bé. - em va dir rient.
-Dóna'ls-hi records a la Caren i al altres. - li vaig dir mentre fèiem xocar la mà. - Espero que el vostre problema es solucioni aviat. Ja tens el meu mòbil, si necessites alguna cosa, ja ho saps.
-Gràcies Clark.
-Gràcies a tu, si no et tingués no sé a qui li consultaria les meves coses.
-Vinga marxa que arribaràs tard.
Quan més temps feia que el coneixia més convençut estava de que era el millor amic que tindria a la vida, era collonut, no n'hi havia cap com ell.
Vaig estar una estona més amb els pares, el temps necessari perquè la mare em preparés una carmanyola amb brou i pasta i un ànec rostit que tant si com no, em va fer emportar perquè tingués menjar sa algun dia.
Quan ja feia una estona que anava en direcció a Barcelona vaig pensar que aquella nit en lloc d'anar a sopar a algun lloc li podia preparar un sopar romàntic a la Alèxia amb allò que m'havia donat la mare. Amb un bon vi, unes quantes espelmes i la taula ben parada la impressionaria. Bé no volia impressionar-la exactament, sols volia sorprendre-la i fer alguna cosa diferent. Posaria la meva emissora preferida on sols posaven música romàntica a partir de les deu i tot aniria sobre rodes.
Intentava no imaginar-m'ho abans d'hora perquè tenia una mica de por que tornés la tempesta, però encara que no volia el meu cap prenia aquella direcció.
Vaig estar content al adonar-me que tornava a controlar la situació i ja començava a ser normal una altra vegada, quan al cap d'una estona i després de la tempesta, va tornar la calma.



























CAPÍTOL 20

Vaig parar la taula amb tovalles de paper de color blau perquè no en tenia cap de roba. Els únics tovallons que tenia eren grocs i quan els vaig posar enrotllats dins les copes, vaig poder comprovar que els dos colors quedaven bé perquè feien un contrast que no feia mal als ulls.
Jo de combinar colors només hi entenia pel que havia vist amb la roba que em posaven a les agències i que jo havia seguit amb la meva vestimenta i encara que mai havia pensat en el paper, era el mateix, sols que una taula no necessitava una combinació tant rellevant.
Havia col·locat els plats, els coberts, els gots i les copes correctament, dues espelmes que tenia de l'últim Nadal i unes altres que ja eren posades a dos canelobres que m'havia emportat de casa ja feia temps, per si alguna vegada marxava el llum i perquè m'agradaven i que vaig posar al damunt d'un moble baix que era on guardava la mitja dotzena d'estris de taula que tenia de cada cosa.
El brou amb la pasta el vaig abocar dins d'una cassola petita per poder escalfar-lo quan arribés, i l'ànec amb l'acompanyament el vaig deixar dins del forn a punt per escalfar.
El cava era al congelador, el vi negre no calia refredar-lo, tot era a punt, sols em faltava treure'm el barnús i vestir-me per anar-la a recollir, no abans de donar un últim cop d'ull a la taula per mirar de lluny si quedava bé.
La radio no calia engegar-la perquè sempre ho estava i com ella no vivia gaire lluny no la vaig parar.
Vaig posar-me uns pantalons negres de vestir i un suèter prim de coll alt cru a sota de l'americana, vaig despenjar l'abric de l'armari i vaig sortir escopetejat.
Abans la vaig trucar dient-li que es poses alguna cosa una mica de vestir perquè on aniríem ho requeria i es va mig enfadar perquè no li havia dit abans i ja s'havia posat els texans. A mi m'agradaven les noies amb texans, però ja que havia preparat un sopar romàntic, íntim i especial, o al menys a mi m'ho semblava, també em va semblar que la roba i tenia molt a veure. Pensava que potser m'estava fent gran perquè encara que quasi sempre portava texans, cada vegada més sovint em vestia una mica més elegant perquè havia descobert que la roba hi feia molt, no sols en el físic sinó també en el psíquic, una dona vestida una mica sexi sempre donava més joc a la imaginació masculina i encara que molts no ho necessitàvem, mai estava de més.
Em vaig haver d'esperar una mica a la vorera del carrer però ella no va trigar gaire a baixar. Vaig sortir del cotxe per agafar-li una bossa gran que portava i que vaig suposar era plena de roba com acostumaven a fer totes les dones, que s'emportaven mig armari per tan sols un dia.
-¿Què portes aquí dins? - li vaig preguntar al comprovar el pes que feia.
-Roba, unes bótes, un necesser, l'assecador de cabell, el pijama...
Em va fer riure allò del pijama i ella em va dir.
-¿De què rius?
-No de res. Jo també tinc assecador, no calia que el portessis.
-Hi ha homes que no s'assequen mai els cabells. - va dir ella.
-Sempre s'ha de tenir per si de cas. Jo el faig servir més d'una vegada per assecar roba.
-¿És que no tens prou roba que l'has d'assecar corrent?
-Si però algunes coses m'agraden més que altres i de vegades no penso a posar la rentadora, ho rento i ho asseco. Coses petites clar, no tinc assecadora.
-Pensava que tenies un munt de roba.
-No t'ho pensis. La que necessito i prou. A la feina me la donen.
Vaig mirar els peus de la Alèxia que ja era asseguda al meu costat i em va fer estrany que portés unes sabates de taló alt i prim de color blanc.
L'abric que duia era fosc i llarg i les sabates feien tan contrast que em van cridar l'atenció.
-¿Et puc preguntar com és que portes sabates blanques?
-Doncs perquè havien de ser blanques.
-¿No t'entenc?
-Ja ho entendràs. - em va dir.
Jo vaig fer un gest amb la cara com dient " si tu ho dius..." i vam anar cap a casa.
Ella es va estranyar quan vaig entra
r directament a l'aparcament subterrani del bloc i em va preguntar.
-¿No anàvem a un lloc a sopar?
-Si, però abans he de passar a recollir una cosa.
-No entenc perquè no deixes el cotxe al carrer en doble fila i jo m'espero dins, sols per recollir una cosa.
-Ja ho entendràs. - li vaig tornar jo.
Ella va fer la mateixa cara que poc abans jo havia fet. Vam baixar del cotxe i vam entrar a l'ascensor que ens va portar fins a l'apartament. Quan vam sortir vaig treure un mocador de coll que portava a la butxaca i li vaig dir que abans d'entrar s'havia de tapar els ulls.
La Alèxia es va queixar però es va deixar i jo li vaig lligar el mocador i la vaig ajudar a entrar.
-Espera't aquí un moment. - li vaig dir mentre jo anava a encendre les espelmes.
-No aniré gaire lluny així. - em va dir ella.
La vaig acompanyar fins el menjador i li vaig deslligar el mocador.
-¿Què has fet Clark? - em va dir al veure la taula a la llum de les espelmes.
-T'he preparat el sopar. Soparem aquí.
Ella va somriure i em va fer un petó.
-¿Ho has preparat tu sol?
-¿Doncs amb qui sinó?
-És molt maco. - va dir apropant-se a la taula. Quina sorpresa, no m'ho esperava.
Vaig encendre els llums perquè tot plegat quedava massa fosc i li vaig dir.
-Ara que ja ho has entès et toca a tu explicar-me perquè portes les sabates blanques.
Ella sense dir res es va descordar l'abric i el va fer lliscar suaument per les seves espatlles. Em va mirar somrient i em va dir.
-¿Què tal?
Jo no vaig respondre perquè tenia feina a mirar-me-la. Em vaig quedar amb els braços plegats al seu davant amb cara d'admiració contemplant el vestit blanc que portava pel damunt del genolls. Era cenyit fins a mitja cuixa i d'aquí als genolls portava uns talls d'uns quinze centímetres d'amplada per tot el voltant semblants a serrells però massa amples per ser-ho, que s'obrien i es tancaven quan ella es movia. La part de dalt era amb tirants i escot quadrat però a l'alçada de sota el braç començaven unes mànigues tres quarts que deixaven al descobert les espatlles.
-¿Què tal? - va tornar a dir.
-Mai m'hagués pensat veure't vestida així.
-¿Perquè no? - va preguntar.
-Perquè no és el teu estil.
-Jo també puc ser elegant quan vull.
-Ja ho veig ja. - vaig dir - És un vestit preciós i a sobre del teu cos, encara ho és més.
-Gràcies. - va dir ella rient. ¿T'ajudo a fer alguna cosa?
-Ni pensar-ho. A la cuina sols hi entro jo. Tu seu aquí i no facis res. Em sabria mol de greu que et taquessis el vestit. - li deia mentre li apartava la cadira perquè segués.
La vaig deixar i jo me'n vaig anar a la cuina a engegar els fogons i el forn. Quan vaig acabar de preparar-ho tot i mentre s'escalfava, absolutament tot, vaig treure el cap per la porta per mirar què feia.
Ella no era asseguda a la cadira, voltava pel petit menjador mirant aquí i allà i es va parar davant del televisor per mirar els títols de les pel·lícules de vídeo que hi havia. Aquestes eren a la part de baix i per veure-les millor es va ajupir amb les mans recolzades als genolls de manera que la seva postura era una d'aquelles que podia haver fet fàcilment, que l'ànec i el brou acabessin calcinats per falta d'atenció. Sortosament no s'hi va estar gaire estona perquè les pel·lícules no eren tantes i quan es va donar la volta i em va veure allà al mig de la porta recolzat al vestiment i encantat, em va dir rient.
-Aquest davantal que portes et queda mol bé. ¡Quina olor més bona!
La olor em va fer tornar a la cuina a apagar immediatament tots els focs i a retirar-ho tot de l'escalfor. El brou bullia i l'ànec estava més ros del compte però per sort no havia esdevingut el desastre. Ho vaig portar a la taula i vaig servir el primer plat, després vaig treure'm el davantal i vaig seure al seu davant.
-No sabia que a més a més fossis bon cuiner. - em va dir.
-¿A més a més de què? - li vaig preguntar mentre ella somrient i avergonyida va respondre.
-De ser bo en altres coses.
-Digues-me'n alguna.
-Bon estudiant. - va dir.
-¿Només en això soc bo?
-En altres coses també però no te les diré una a una perquè t'ho creuries massa.
-Viure sol fa que t'espavilis a sobreviure.
-¿Sempre et fas tu el menjar?
-No. Moltes vegades em quedo al restaurant de la facultat. Ja ho saps.
-¿I tu t'ho fas tot...? Vull dir el menjar, la roba, la casa...
-No. Tinc una dona un dia a la setmana que em neteja la casa, ja saps, pols, planxa, el terra i aquestes coses.
-¿Sols aquestes coses?
-Sols aquestes coses. - vaig dir - Les altres me les fas tu.
La Alèxia es va posar vermella i va baixar la vista al plat per continuar menjant.
-Estàs molt maca quan se t'encenen les galtes.
-A tu també et passa alguna vegada, no te'n riguis.
-No me'n riuria mai de coses com aquesta, les considero necessàries.
-¿Necessàries?
-Si aquestes coses fan evidents altres coses.
-És veritat. ¿Tu analitzes totes les paraules que et diuen i que dius?
-Bastant.
-¿I de què et serveix?
-Les paraules segons com es diuen signifiquen coses diferents. Hi ha gent que utilitza paraules que no saben que volen dir exactament. Jo prefereixo parlar poc i bé. A bon entenedor...
Em vaig aixecar per recollir els plats i servir l'ànec.
-No l'he fet jo el menjar. - vaig dir - l'ha fet la mare, no em vull posar medalles que no em pertanyin, encara que si fos necessari ho faria, igual que faig altres coses. Encara que ho sembli, a mi no em cauen els anells per fer el que faci falta perquè com pots veure no en porto mai.
-Ningú ha dit el contrari. Si més no el parament l'has fet tu i no hi falta detall. Fins i tot has pensat en la música.
-La música és l'art que expressa tots els sentiments existents. Forma part de tot i sempre ajuda.
-¿A què t'ajudaria aquesta? - va preguntar mentre sonava "Bailar pegados".
-Em sembla que ho diu ben clar.
-Felicita a la teva mare de part meva, està tot boníssim. - va dir canviant la conversa.
-Gràcies, ho faré. No saps quan li agradarà sentir-ho. He pogut comprovar que tens molta facilitat per desviar les converses. - vaig dir posant-me una pruna a la boca.
-Igual que tu.
-Et noto nerviosa. ¿Puc saber perquè?
-Pel mateix que tu quan per poc se't crema el sopar.
Jo vaig somriure perquè em donava la sensació d'estar jugant un partit de tenis en el que ens passàvem les pilotes de manera excel·lent.
Sense donar-li contesta i sense que ella em preguntés el perquè, vam seguir sopant entre mirades i somriures.
La Alèxia era una mica desconcertant en el sentit de que tan aviat no tenia pèls a la llengua, com que semblava que certs temes l'avergonyissin.
Els seus ulls d'avellana clara estaven delineats per dalt i per baix per una ratlla fosca que els feia més grans. Mai l'havia vist maquillada ni amb els llavis pintats. Semblava més gran i tenia una expressió perspicaç quan em mirava que em posava nerviós perquè em semblava que en moltes ocasions m'endevinava el pensament.
Tenia el costum de posar-se contínuament els cabells darrera de les orelles quan no sabia què fer i un cop es va acabar el sopar va començar a fer-ho.
-¿Saps una cosa? - li vaig dir - He oblidat una cosa i no sé com solucionar-la.
-¿Quina cosa?
-Els postres. Com no hi estic acostumat...
-¿No en menges mai? - em va preguntar.
-No. Ho tinc prohibit.
-¿És per la línia?
-Si. Però m'ho he prohibit jo mateix, ara no et pensis... Fins que no practiqui algun esport...
-¿Vols dir que l'esport ho reemplaçarà?
-Penso que el que entri de més ho cremaré.
-No pateixis, tampoc em moriré si no menjo alguna cosa dolça.
-No ha de ser precisament alguna cosa dolça. La fruita també entra en aquesta categoria.
- Bé, si, però sembla que les coses dolces ho siguin més.
-Tinc pomes. ¿En vols?
-No gràcies. Ja estic bé. ¿Cafè potser?
-Tinc una cafetera de dues tasses per si ve algun convidat, jo tampoc en bec i no perquè no m'agradi.
-¿També engreixa el cafè?
-Sols si li poses mol sucre. No és per no engreixar-me, és que al cap d'una estona m'agafa una cosa estranya a l'estómac i no sé què em passa, és com ansietat. Però no pateixis, ara mateix et faig cafè i a més a més et recompensaré amb alguna cosa dolça.
-¿No dius que no tens res dolç a casa?
-Que s'empassi no, però que s'assaboreixi si.
-¿Què tens?
-Ho sento però haurà de ser més tard. Després del cafè. - vaig dir anant a la cuina a posar la cafetera en marxa.
-No conec cap postra que es mengi després del cafè. - em va dir un cop jo vaig tornar.
-És especial encara que ja t'he dit que no s'empassa.
-Dons així encara sé menys de què es pot tractar.
-Tu quan alguna cosa no t'interessa fuges d'estudi.
-Potser fugint d'estudi aconsegueixo que et creguis que no m'interessa.
-Ets desconcertant Alèxia, de veritat, jugues amb les paraules constantment. M'agrada. Hauries d'haver fet Lletres en lloc de Geologia.
-El mateix et dic. - em va tornar a tallar.
La cafetera xiulava i vaig anar a omplir la seva tassa que li vaig portar amb plat, cullera i sucre.
-¿No tens sacarina?
-¿Tu també mires la línia? No cal, estàs molt bé així.
-Estic bé precisament perquè m'ho miro.
-D'acord, tu guanyes, no hi ha manera de fer-te callar, sempre tens una resposta a punt.
Mentre ella es bevia el cafè jo no tenia res millor a fer que mirar-me-la i ella, que ja sabia jo que m'endevinava el pensament, em va preguntar.
-¿No tens res millor a fer?
-Estic esperant que acabis. Tranquil·la, no tenim pressa.
-Ja estic. ¿Perquè esperaves que acabés?
Em vaig aixecar de la cadira, vaig apagar els llums i em vaig acostar on era ella.
-Per demanar-te si vols ballar.
-Si, gràcies. - em va dir donant-me la mà.
Vaig apujar una mica més el volum de la ràdio i la meva emissora preferida no em va decebre. Vam començar a ballar i ella em va preguntar.
-¿On són els meus postres?
-¿Què et sembla si mentre jo assaboreixo el cafè tu ho fas amb els postres?
-¡ Però si tu no prens cafè !
-Però ja t'he dit que m'agrada molt.
L
a vaig acostar i li vaig fer un petó dels més dolços que jo sabia fer.
-Primer les postres. - em va dir ella.
-A mi el cafè m'ha semblat deliciós. - vaig respondre - ¿No han estat dolces les teves postres, he fet tot el que he pogut?
Ella es va quedar uns instants parada però ràpidament va reaccionar i es va posar a riure.
-¡ Clark de vegades em confons, sempre parles en doble sentit !
-¿El volies més dolç potser? M'hi esforçaré més.
Quan la vaig tornar a besar, vaig notar que el seu cos s'estremia contra el meu que ja estava tens de segons on.
Ella va tenir els seus postres i jo el meu cafè, després ens vam dedicar a seguir el compàs de la música i a deixar-nos transportar per ella.
CAPÍTOL 21

La Alèxia i jo vam passar un cap de setmana fantàstic sense anar gaire lluny. De casa a la Barceloneta a la platja on vam xerrar estirats a la sorra després d'haver dinat a les Set Portes.
Vam parlar de la nostra vida per conèixer-nos una mica millor, dels nostres amors, d'inquietuds, de somnis...
Els dos anys que ens quedaven fins acabar la carrera, ho vam compartir tot, les classes, les assignatures que ens van anar molt bé perquè estudiàvem junts, normalment al meu apartament, i on moltes nits ella es quedava a dormir. Però mai li vaig dir que vingués a viure amb mi perquè sabia que quan tingués el títol de geòleg la meva vida canviaria radicalment i efectivament va ser així.
Vaig començar a endinsar-me en el modelatge seriosament ara que era lliure d'acceptar qualsevol cosa sense l'impediment dels estudis. No vaig trigar gaire a trepitjar les passarel·les més importants del món i a viatjar molt sovint a Nova York, París, Itàlia...
A part dels anuncis que ja havia fet per a la televisió i després de l'èxit obtingut com a model, em van oferir fer una sèrie als Estats Units on vaig estar vivint mentre van durar els rodatges. Aquesta sèrie va recórrer molts països, inclosos Espanya i Catalunya i va ser la que em va començar a donar la fama de ser reconegut per la majoria de llocs on anava.
De la petita pantalla vaig saltar a la gran, amb una primera pel·lícula on jo era un dels quatre protagonistes, que es va estrenar un dia de Nadal a Los Angeles i al cap de mig any ja voltava pels cinemes més importants de Catalunya.
Al darrera d'aquesta en van venir d'altres que vaig protagonitzar amb tant d'èxit que vaig pujar directament al cim.
No cal dir que la Alèxia va anar quedant en segon pla, ni tampoc el greu que em va saber perquè les coses ens havien anat molt bé junts, però la meva meta des de feia anys havia estat arribar a obtenir el títol de Geòleg abans de res, i poder-me dedicar en cos i ànima a aquella professió que m'havia caigut del cel gràcies a l'Amanda i la Sam i que sens dubte volia aprofitar perquè m'agradava i la qual em vaig haver de currar molt per arribar fins on ho vaig fer.
Com a dona intel·ligent que era, la Alèxia ho va entendre perfectament i sabia amb antelació que el dia arribaria. Li vaig proposar acompanyar-me més d'una vegada en que començava a anar i venir però ella no va voler marxar amb mi perquè sabia millor que jo, que la nostra relació poc a poc s'aniria marcint i volia que el nostre final fos digne i sense enganys, per això ho va voler deixar estar quan jo ja tenia el contracte de Nova York signat i m'hi anava a viure amb ella o sense ella. Cap dels dos vam parlar de la meva tornada perquè era massa demanar, tant per a ella com per a mi que mantinguéssim esperances sense saber res del cert.
Vaig passar una temporada dolenta perquè la trobava a faltar però el temps que tot ho cura, va fer que tornés a viure una vida un tant esbojarrada sobre el tema "dones" fins que al cap de dos anys, la Rachel, una actriu francesa que vivia també a Nova York em va hipnotitzar de tal manera que en una escapada que vam fer per conèixer més llocs de la fascinant Amèrica del Nord, vam acabar casant-nos i vivint intensa i frenèticament una història que va durar no gaire més d'un any.
Total que als vint-i-nou anys ja era un home ric, famós, i divorciat que volia fer un petit descans per retrobar-me amb mi mateix i per això no hi havia cap més lloc que no fos Miralls i els meus pares, als qui feia un munt de temps que no veia. Amb l'Axel mai vaig perdre el contacte, el trucava i alguna vegada li havia escrit cartes on el posava al corrent de les meves disbauxes, els meus problemes i els meus somnis que s'havien convertit en realitat, encara que no tots perquè els sentimentals deixaven molt que desitjar i quan el calendari em recordava que anava fent anys m'adonava que encara que ho tenia tot, sentimentalment parlant, en realitat no tenia res important de veritat com era algú al meu costat sempre i per a tot.
Era de nit a Barcelona quan vaig arribar a l'aeroport del Prat. Havia fet enviar el meu meravellós company anteriorment, per tenir amb què desplaçar-me i ja m'esperava a l'aparcament.
Era l'últim model Nissan que havia sortit al mercat, un esportiu 350 Z de color blau elèctric fascinant, de 280 cv. 6 velocitats, 3 portes , tapisseria de pell, amb els llums del darrera triangulars i els del davant rectangulars, que m'havia costat 55.000$. i pels llocs on m'hauria de moure durant un temps en tenia suficient i massa i tot perquè estava segur, de que si en veia algun més seria per casualitat.
M'havia enamorat de la seva línia i com em podia permetre el luxe me l'havia comprat feia dues setmanes. Un somni més o un capritx innecessari, però en aquell cotxe era amb l'única cosa que es podia dir que havia malbaratat els diners.
El pis que tenia a Nova York el vaig vendre perquè tampoc sabia si hi tornaria a viure o aniria a un altre lloc i per tenir-lo tancat, vaig preferir utilitzar els diners per comprar-me una casa a Catalunya que era on tenia intenció de quedar-me més endavant.
Passaré per alt el temps i els viatges que vaig fer abans de decidir-me on em compraria la casa. Jo la volia a la platja i a poder ser entre Barcelona i Tarragona i els pares em van ajudar molt, fins que finalment la vaig trobar.
Era una casa gran i antiga però preciosa, situada davant del mar en un poble pintoresc, acollidor i romàntic anomenat Sitges.
Estava fora del batibull de gent i dels turistes, que sobretot a l'estiu feien augmentar quasi el doble la població. Quan vaig veure el rètol de venda i la vaig mirar em va fer un salt el cor perquè era l'estil de casa que jo havia somniat tenir algun dia. De dins encara que vaig fer-li alguns canvis va quedar preciosa, amplia, lluminosa, acollidora i sobretot la vista que tenia des de la galeria del primer pis on es veia el Mediterrani, era immillorable.
Mai havia sabut d'on em venia a mi, aquella vena de viure prop del mar havent-me criat entre vinyes, fins el dia que vaig contemplar els ulls de la meva mare mirant el mar des de aquella galeria. La verdor intensa de la seva mirada es va tornar aigualida fins que les llàgrimes li van començar a regalimar per la cara. Quan li vaig demanar què li passava em va agafar les mans sense deixar de mirar el mar i em va explicar que aquella immensitat d'aigua li recordava al meu avi i que ella interiorment, sempre havia desitjat ser-hi a prop perquè ell havia estat pescador feia molts anys a la illa de Vancouver. Al conèixer el pare i casar-s'hi va anar a viure on ell ho tenia tot i mai s'havia queixat de viure entre les vinyes perquè també se les estimava i no volia fer-lo sentir culpable de viure en un lloc, desitjant haver-ho fet en un altre. S'hi havia acostumat i hi era feliç però al veure el mar d'aquella manera va tornar a reviure el seu desitjat secret i es va emocionar.
Ella tenia tanta il·lusió posada en aquella casa com jo i com s'havia d'omplir de mobles i decorar-la tota de nou, li vaig regalar el privilegi de que ho fes ella perquè tenia un gust tangible per aquelles coses i estava segur de que els resultats, serien absolutament satisfactoris per mi.
El temps que va estar atrafegada amb la seva nova feina la vaig veure com si fos molt més jove, estava contenta com una nena amb sabates noves i més sense haver-se de preocupar de si les coses valien més o menys diners.
Perquè el pare no es queixés de que sols li faltava que la mare també l'abandonés en la feina de la granja, li vaig fer un xec amb el suficient import com per pagar a un ajudant, o dos si calia, durant força temps. Ell com és natural, al principi s'hi va oposar però finalment la mare el va convèncer de que ja començava a no ser aquell jove amb qui s'havia casat i podia amb tot i una petita ajuda no li aniria malament, ni a ell ni a ella.
- S'ha guanyat els diners honradament i pot fer amb ells el que més li convingui. Els diners són per fer-los servir. ¿ I què millor que ajudant a les persones que estimes?
Vaig sentir que li deia una vegada al pare.
I tenia tota la raó. Jo no els volia per anar fent pila dins d'una caixa forta. Els volia per gaudir-ne sense llençar-los. Havien fet possible que alguns dels meus somnis fossin realitat i no pensava gastar tot el que tenia perquè mai m'hagués pogut imaginar que n'hagués aconseguit tants.
Però també sabia que volaven i que encara tenia tota una vida pel davant. A casa m'havien ensenyat a no estirar mai, més el braç que la màniga i encara que de vegades semblés que no escoltava, tot ho anava gravant dins el disc dur del meu cervell.
No vaig tenir temps per instal·lar-m'hi quan ja era habitable perquè una trucada telefònica em reclamava de nou als estudis cinematogràfics de Nova York.
Em vaig acomiadar de nou de tothom i un matí plujós vaig tornar a dirigir-me a l'aeroport del Prat.
El Nissan 350 Z lliscava suau i ràpidament damunt del terra mullat, però encara que anés per l'autopista no el podia trepitjar massa. Com a home prudent, no feia cas de la veu fantasma que em deia que encara donava més i la velocitat era una sensació inimitable que als vint-i-nou anys encara es feia difícil de controlar.
Naturalment anava pel carril de l'esquerra, sense excedir-me, tranquil·l
ament amb la meva emissora preferida sintonitzada, quan de sobte vaig veure els llums d'un tràiler de l'altra banda que enfocaven en direcció al meu carril. Recordo que vaig sentir la paraula música a la radio i seguidament tot de sorolls que no em van semblar en absolut res musical, junt amb alguna cosa que em va empènyer amb molta força contra alguna altra.
El que escric a continuació, no ho recordo en absolut, ho sé perquè m'ho van explicar uns i altres i poc a poc amb paciència i ajuda, més endavant vaig anar recordant més coses que estaven oblidades en algun racó del meu interior.
Es sentien sirenes d'ambulàncies, de camions de bombers i de cotxes de policia. Hi havia gent per tot arreu que corria, telefonava i cridava.
El conductor del tràiler no va poder evitar frenar bruscament quan un vehicle que l'avançava també va frenar a la vegada perquè es volia col·locar a la dreta i no tenia prou espai. La càrrega del darrera es va arrossegar girant i empenyent la cabina en direcció a l'altre banda de l'autopista fins a envair-la per complet quedant travesser i fent que els cotxes que anaven cap a ell s'encastessin, uns al xassís i altres sortissin disparats xocant amb altres.
El meu preciós Nissan va ser el primer que va travessar tots els carrils per trencar la balla i acabar rodes en l'aire daltabaix d'un pendent.
Gràcies a que eren les sis de la matinada el trànsit que hi havia en aquells moments era més aviat fluid i vam ser set els cotxes que vam col·lisionar amb el tràiler. El conductor del gegant va resultar ferit, al igual que el d'un altre vehicle, dels altres cinc cotxes hi va haver sis morts i jo quan em van treure els bombers d'entre mig de la ferralla també vaig estar durant una estona donat per mort i més endavant per inconscient, a part de tenir un braç i una cama trencada i macadures i ferides per tot arreu.
Més tard a l'hospital es van assegurar que havia entrat en estat de coma, dels quatre graus, afortunadament el més lleu. Vaig estar mig penjat al llit durant un temps i després estirat fins que em van poder treure el guix.
Però el meu conscient no volia tornar i per tant m'havia convertit en un vegetal endollat a una màquina que m'ajudava a respirar i a qui li havien de fer absolutament tot.
Com es pot imaginar el pare es sentia fatal i la mare era com un ànima en pena que refugia apartar-se del meu costat i que més endavant pul·lulava pels passadissos d'esma fins que li van prohibir estrictament vetllar-me les vint-i-quatre hores del dia.
Estar clar que s'hi va oposar però ja no li quedaven més forces per discutir amb ningú i la van poder convèncer de que si jo mai em despertava ella seria la primera que no em serviria per a res i que havia de tenir cura d'ella mateixa per poder atendrem més endavant.
Els entesos deien que ningú podia fer-me res, tant sols aquella màquina per respirar, el menjar sintètic que m'entrava i la infermera que em curava les ferides que em quedaven i em rentava.
Em van assegurar que les quatre dones més importants de la meva vida, sense comptar la mare, havien vingut a visitar-me més d'una vegada i que havien sortit d'allà fetes un mar de llàgrimes i arrossegant la moral per terra. Ningú s'imagina el greu que em sap no haver-les pogut veure a totes quatre juntes, encara que no va donar la casualitat de que es trobessin mai. De segur que la seva presència va revolucionar tot l'hospital.
Quan ja no tenia res trencat i les ferides havien desaparegut, deixant alguna que altra petita marca, havia passat un any i seguia en aquell llit, estàtic i dorment sense donar més senyal de vida que la respiració i el pols.
Els pares van decidir portar-me a casa. A aquella que encara no havia estrenat i que seria definitivament la meva si algun dia podia saber que hi era. Volien contractar un metge que estigues al meu costat de dia i a les nits s'hi quedaria la mare o algú altre perquè mai estigués sol.
Quan a l'hospital ho van proposar els va costar trobar-ne un que hi estigues disposat perquè la majoria tenien la plaça fixa. La doctora Salvat que era qui feia les guàrdies a les nits i qui havia seguit el meu cas s'hi va oferir voluntàriament perquè va dir que jo li interessava per reforçar els seus estudis que havia enfocat majoritàriament en estats de coma.
Van arribar a un acord econòmic i com ella vivia al Garraf li era molt més fàcil arribar fins a casa meva que a l'hospital de Barcelona evitant-se també cues i trànsit.
Així que em van instal·lar a mi i als aparells necessaris en el dormitori més espaiós de la casa on hi tocava el sol la major part del dia i on els grans finestrals de la galeria donaven al mar.
La doctora Salvat rellevava a la mare, una hi era de dia i l'altra a la nit però com la cosa es feia llarga es canviaven els torns per no ser tan monòton. Es van fer mol amigues perquè bàsicament eren elles dues qui tenien cura de mi i estaven al corrent de tot.
Feia tres mesos i jo seguia igual, sense cap canvi ni evolució evident, quan la doctora Salvat va decidir que si a la mare no li importava es quedaria permanentment a casa. Total a casa seva només hi anava a dormir i així s'estalviaria viatges, podria estar més distreta voltant per la casa i el jardí, acompanyada d'un aparell que portava sempre a sobre i que li indicaria qualsevol canvi o moviment que jo pogués fer.
La mare hi va estar d'acord perquè a ella també li seria més fàcil no haver de fer un horari estricte i viatges de Tarragona a Sitges a diari.
-Haurem d'arreglar una mica el seu sou. - va dir-li la mare a la doctora.
-No ho faig pels diners. - va respondre ella - per dormir no pretenc cobrar. M'està bé el que guanyo. L'única cosa que demano és que tingui un dia lliure a la setmana per poder arreglar les meves coses.
-No hi ha cap problema doctora Salvat. Li dono de nou les gràcies per tot el que fa pel meu fill.
-És part de la meva feina.
La doctora Salvat es va instal·lar a casa i sols els dimarts al matí marxava per tornar al dia següent.
Un dia que la mare va venir a casa sense que la doctora ho sabés va pujar al meu dormitori i va sentir que ella parlava. La mare va pensar que devia de parlar per telèfon, però al acostar-se a la porta va tenir la sorpresa de veure que era amb mi amb qui ho feia.
La doctora no es va donar compte de la seva presència i la mare va poder escoltar tot el que em deia.
- No crec que em puguis sentir però tinc la esperança de que algun dia ho facis. - deia mentre jugava amb el meu serrell amb una mà i amb l'altre tenia la meva agafada. - Em fa molta tristesa que estiguis així Clark, ets tan jove i tenies una vida tan plena... T'asseguro que no vaig venir aquí per guanyar més diners que a l'hospital, això no compta. Des de aquella nit que et vaig veure postrat en aquell llit, vaig sentir una sensació estranya, com un odi a la vida per haver-te fet això. Hi ha molta gent que està com tu i també em sap molt greu però tu ets diferent, aquest sentiment que em lliga a tu no és professional, no, ara ja no ho és. Sento que tu has donat un nou sentit a la meva vida, i quantes més hores passo al teu costat més bé em sento i més em desespero al pensar que potser mai obriràs els ulls.
La teva mare m'ha explicat moltes coses de tu, m'ha dit que tens uns ulls preciosos de color verd, com els d'ella, i jo em mor de ganes de poder-los veure.
També m'ha explicat com era el teu somriure, ple d'alegria i no obstant jo només l'he pogut veure en alguna fotografia i en alguna pel·lícula teva. Penso que eres molt bo en la teva feina, no et conec personalment però estic segura de que el dia que puguis parlar i moure't no em decebràs.
Si us plau Clark, obre els ulls d'una vegada, no ens facis patir més.
La doctora Salvat es va posar a plorar desesperada i recolzada a les meves mans. La mare també plorava a la porta perquè totes aquelles paraules l'havien fet commoure i també perquè no s'hagués pensat mai que ella em parlés sabent que no la podia sentir.
No va saber que fer, si entrar fent evident el que sabia o fer veure que arribava uns minuts més tard. Va optar per l'últim i sense fer soroll va tornar a baixar. Des de baix va cridar a la doctora i un cop va obtenir resposta va pujar.
-¿Com va tot? - va preguntar.
-Com sempre.
-¿Vostè creu que algun dia es despertarà? - li va dir la mare.
-Vull creure-ho. No s'ha de perdre la esperança.
-Hi ha gent que ja l'ha perduda. Cada vegada són més espaiades les vegades que el venen a veure. A part de l'Axel.
-Si. Suposo que s'han fet l'efecte de que no hi és.
-Jo de vegades també me'l faig. Fa tant de temps... - va dir la mare.
-Hi ha persones que estan anys però al final tornant.
-També n'hi deu haver que no ho fan.
-Hem de pensar que ell farà el primer.
Després de xerrar una estona, la mare va anar a fer coses per la casa. Cuinava i ho congelava per tenir menjar a punt en qualsevol moment i la nevera sempre era plena per tal que la doctora també es pogués fer el que li vingués de gust. Amb el temps era com si ja formés part de la família, i gràcies a aquell aparell que portava sempre amb ella tenia llibertat de moviment per fer el que volgués, així que també cuinava, llegia, passejava pel jardí, podia estar-se dins la banyera la estona que volia i tot com si fos a casa.
La mare volia saber més coses i altres vegades va fer el mateix que aquell dia que la doctora no la va sentir.
Va comprovar que quan no hi havia ningú a la casa, o ella ho creia així, es comportava de manera com si jo estes conscient. Em llegia llibres, m'explicava coses seves, em feia moure les cames i els braços a mode de recuperació i de vegades escrivia els seus pensaments que deia en veu alta en un diari. Aquell dia escrivia.
-¿Saps Clark, fa deu mesos que estic al teu costat i he renunciat a la meva vida durant aquest temps per passar-la amb tu. Tot el que jo feia abans d'haver-te conegut, a part de la meva feina a l'hospital, no era res important i no saps quan important em sento des de que est
ic aquí. Potser soc massa possessiva al pensar que tu em necessites o potser això és el que vull, que em necessitis, no em mouré del teu costat fins que tornis i per una banda em sap greu que ho facis perquè jo hauré de marxar. No sé que serà la meva vida quan tu no estiguis amb mi. M'avergonyeixo del que et vaig a dir i segurament si sabés que em sents no ho faria però ja no ho puc resistir més, no vull guardar-m'ho perquè em fa molt de mal, tampoc ho puc explicar a ningú més i és una cosa que sols ens pertany a tu i a mi.
Fa temps que crec saber-ho però no ho volia acceptar sols pel fet de que tinc dotze anys més que tu i perquè crec que no soc la classe de dona amb les que tu estaves acostumat a sortir i no pretenc ser-ho perquè tot plegat ho trobo impossible. Segurament que si la teva mare s'ho imaginés em faria fora immediatament per haver-me aprofitat de la ocasió, però ella mai ho sabrà, perquè no m'he aprofitat de res, sols de les hores felices i tristes que he passat amb tu.
No em penedeixo de res, sols m'avergonyeixo, d'haver-me enamorat com una joveneta de vint anys, no ho voldria però ha estat així i ara puc dir que t'estimo Clark, mai ho sabràs prou, ni tu ni ningú.
Com moltes altre vegades, les seves confessions van acabar com el rosari de l'aurora, sense cap resposta, sense cap moviment, sols amb un mal al cor i aquella desesperació que de vegades li feia aixecar la veu.
- ¡ Despertat d'una vegada Clark. Sé que pots fer-ho, no t'abandonis així, lluita si us plau, lluita ! -Em deia.
La mare no va voler que la doctora passés ni un moment més sense poder compartir tot allò que sentia i que s'ofegava dins seu. No tenia res que retreure-li, havia passat el que ella feia temps s'imaginava. Li estava més que agraïda pel que havia fet per mi i també li tenia un sentiment especial per tot el que havien viscut plegades.
La va cridar pel seu nom des de la porta estant i la Karla es va girar amb la cara plena de llàgrimes, ni tant sols es va sobtar per la seva presència. Estava descomposta pel patiment que li representava que jo fos aquell vegetal a qui li havia de fer tot, aquell de qui coneixia cada pam del cos i que ni tant sols podia estrènyer-li la mà.
La Karla es va posar de peu i no sabia què fer però quan va veure que la mare li obria els braços apropant-se a ella s'hi va llençar desconsolada.
- Karla, no t'ho guardis més. Al menys treu-te aquest pes de sobre.
- Ho sento, ho sento molt. He lluitat perquè no passés però no hi puc fer més.
- Si no fos el meu fill també m'enamoraria d'ell de la manera que tu ho has fet. No pateixis t'entenc perfectament.
Van estar durant una bona estona abraçades al meu davant sense dir res. Tant la mare com la Karla van tenir l'oportunitat de treure's de dins aquella amargor que les consumia lentament. És veritat que la mare tenia el pare i que la Karla no tenia a ningú, però elles tenien la complicitat de ser les meves fidels guardianes i totes dues encara que fos de manera diferent m'estimaven pel que jo era.
Al no haver d'amagar els seus sentiments vers a mi, la Karla es sentia millor i com a dona de voluntat forta que era no llençava la tovallola ni perdia l'esperança de que algun dia em despertaria. Seguia obligant els meus músculs a moure's, dia a dia, em rentava, em pentinava i sobretot, mai parava de parlar-me.
CAPÍTOL 22

El secret que la mare sabia de la Karla li pesava. Estava preocupada per ella perquè pensava en el seu propi patiment com a mare i entenia el d'ella com a dona. Volia explicar-li al pare però li feia por la seva reacció, no estava segura de que ell ho pogués entendre. Tot i així es va fer venir bé començar una conversa per anar a parar on ella volia.
-Tom. - li va dir un dia mentre dinaven a casa seva. - ¿Què en penses de la doctora Salvat?
-¿Com vols dir?
-¿Vull dir que què opines de la seva dedicació amb el Clark?
-Opino que és una excel·lent metgessa que estima la seva professió, que ha sacrificat moltes coses per saber-ne més sobre la seva especialitat i que encara que tingui un bon sou, mai serà prou per pagar-li el que està fent pel nostre fill.
-¿I si ho estigués fent per algun altre motiu?
-¿Algun altre motiu com quin? - va preguntar el pare.
-No ho sé. Es passa les vint-i-quatre hores del dia amb ell. No ho trobo normal, penso que és una feina mol feixuga mentalment, no hi ha cap resultat que indiqui una satisfacció professional i potser una altra no ho aguantaria durant tant de temps o potser compartiria les jornades amb algú altre.
-¿Penses que no és bo que l'atengui únicament ella?
-No, no vull dir això. A mi m'està més que bé, però això no hi ha qui ho aguanti Tom. Fa dos anys que el nostre fill és com si fos mort, ningú sap si mai sortirà del coma, en canvi la doctora Salvat no baixa la guàrdia i penso que potser tingui algun altre motiu.
-¿Vols dir personal, penses que potser...
-¿Potser què Tom? - va insistir la mare.
-¿Que potser s'hagi enamorat d'ell? - va dir parant a pensar - És una bona metgessa, suposo que abans devia tenir la seva vida sentimental, encara és jove... ¿Tu què creus Marta?
-No res, sols et demano la teva opinió. Si fos això, si ella s'hagués enamorat del Clark tot el que fa tindria una explicació. ¿Com t'ho prendries tu?
-¿Marta, em vols dir alguna cosa i no saps com?
La mare es va quedar mirant-lo sense respondre.
-¿Com voldries que m'ho prengués, no ho trobaria tant absurd com tu, ella es jove, ell també i ja saps que el nostre fill i no perquè sigui el nostre, sempre ha tingut èxit entre les dones, clar que ara estant com està no crec que tingui cap atractiu per ningú.
-Potser ella no li ha trobat l'atractiu que li trobaven les altres. Potser ella és més espiritual, més profunda.
-Però Marta si no el coneix de res. Sols veu el que veu i prou.
-Això no és veritat, el coneix molt bé. Jo he tingut temps d'explicar-li tota la seva vida.
-No és el mateix.
-¿No hi ha gent que s'enamora per carta, per internet, no n'hi ha potser que ho fan dels seus ídols, de referències?
-Marta si us plau. Fa molts anys que et conec i sé que quan li dones tantes voltes a un assumpte és per alguna cosa. ¡Digues-m'ho d'una vegada m'estic posant nerviós!
-Està bé, pren-t'ho com vulguis.
La mare li va explicar totes les converses que havia escoltat, i tot el que havia vist per acabar al dia en que s'havia descobert ella mateixa i la reacció que va tenir la Karla.
-Pobre noia. - va dir el pare - ¿Si surt del coma algun dia què farà? Ell ni tant sols la coneix, ho ignora tot, tornarà a començar un nou martiri.
-I si no en surt s'haurà de resignar fins que l'oblidi. - va dir ella - A mi personalment em faria molt feliç que el Clark també s'enamorés d'ella.
-No comencis a somniar truites Marta. Ell és ell i no pensa ni com tu ni com jo.
-Doncs jo crec que el nostre fill és suficientment intel·ligent com per adonar-se'n de que cap altre de les que se'l estimaven tant hagués fet el que està fent ella.
-Era, Marta, era suficientment intel·ligent. No sabem què passarà i més val que no traiem conclusions abans d'hora.
-¿A tu t'agradaria Tom?
-És clar que m'agradaria dona. - va dir abraçant-la - Aviat complirà trenta un anys i de moment ja se'n ha perdut dos.
-¿No t'importa que ella li porti dotze anys?
El pare eixugant-se unes llàgrimes va dir que això ja era normal en les meves relacions però que definitivament era jo qui havia de decidir.
A casa meva les coses continuaven igual. La Karla s'havia adormit asseguda en una cadira al costat del meu llit llegint-me un llibre. Tenia el cap recolzat sobre la meva mà i es va despertar posant el llibre en l'espai que quedava entre la mà i el costat del llit, llavors em va mirar i em va dir.
-Tinc tantes ganes de que et despertis que de vegades em sembla que et mous i tot. Potser al final em tornaré boja.
Em va fer un petó i em va dir que era l'hora de preparar-se el dinar i que no trigaria gaire a tornar.
Va baixar a la cuina i va estar una estona fins que no va tornar a pujar. Al entrar al dormitori amb la safata del dinar va veure que el llibre havia caigut a terra i sense donar-li importància el va recollir per posar-lo a la tauleta.
Es va posar a dinar com sempre davant del finestral on tocava el sol fins més enllà del meu llit i mentrestant s'entretenia mirant el mar i de tant en tant mirant-me a mi.
Li va semblar sentir el seu nom molt lluny, es va aixecar i va venir al meu costat.
- El que deia, m'estic tornant boja. L'aparell no fa cap soroll, com tu - va dir tornant a seure per continuar dinant.
Al cap de poca estona ho va tornar a sentir més clarament i de l'ensurt va abocar tot el dinar que quedava al terra.
Va treure l'aparell de la butxaca i no hi va veure res de nou, llavors va mirar el monitor del darrera del llit i el va girar perquè no li toqués el sol i es pogués veure millor la pantalla.
Les línies no eren planes pujaven i baixaven de forma lenta i la Karla em va agafar una mà i em va dir varies vegades.
-¿Clark, em pots sentir?
Jo la sentia però em costava moure'm.
-Si pots sentir-me fes alguna cosa que m'ho indiqui si us plau.
Tot era molt pesat. Ho intentava, m'esforçava, fins que al final vaig poder tornar a dir.
-Karla.
-Déu meu. - va dir ella - Estàs tornant Clark.
Va agafar el telèfon immediatament i va trucar a la mare per després tornar al meu costat.
Tenia les meves mans dins de les seves i se les acostava a la cara. Jo notava la seva escalfor i la humitat de les seves llàgrimes. No deixava de parlar-me i preguntar-me coses que jo intentava respondre fent una lleu pressió amb les mans. Al cap de poc i amb els ulls encara tancats podia notar la claror i l'escalfor del sol i amb més esforços finalment els vaig obrir.
El primer que vaig veure, van ser els seus al meu davant, completament negats per les llàgrimes que li rajaven sense parar. Se'ls va eixugar amb els dits i em va mirar per dir-me.
-La teva mare tenia raó, tens uns ulls preci
osos.
Després d'això, va agafar aire i va deixar caure el seu cap sobre el meu pit.
Notava els sotracs que feia amb tant de plorar i ara era ella qui no podia dir-me res. Poc a poc vaig anar movent un braç fins a l'alçada del seu cap i vaig acostar la mà per acariciar-li els cabells.
-¿Qui ets?
-Em dic Karla, soc la doctora Salvat.
-¿On soc?
-A casa teva a Sitges.
Vaig mirar el voltant i no ho recordava. Ella em va dir.
-És la teva casa nova, tu encara no hi havies viscut abans, per això no la reconeixes gaire.
-¿Abans de que? - vaig dir jo.
-Vas tenir un accident Clark, un camió.
-Recordo uns llums i una música.
-¿Res més?
-No ho sé. ¿Quanta estona he dormit?
-Molta. - em va dir ella mentre jo la mirava estranyat.
-¿Quants dies?
-Dos anys Clark.
Em vaig quedar sense paraules assimilant què volia dir amb allò d'haver dormit dos anys. No sabia de ningú que ho fes tant de temps.
-¿Has dit que ets doctora. Perquè estàs aquí, i els meus pares?
-Estan a punt d'arribar. Estic aquí perquè em necessitaves, aquests dos anys has estat en coma a conseqüència de l'accident que vas patir.
-¿Vols dir que m'he passat dos anys aquí en aquests llit sense moure'm?
-Ben bé no és del tot així. Vas passar un any a l'hospital. Et vas trencar un braç i una cama, tenies moltes ferides i quan et vas recuperar de tot això i vam veure que encara no recuperaves la consciència, els teus pares van pensar que estaries millor a casa sota la vigilància d'un metge.
-¿Tu has estat el meu metge durant tot aquests temps?
-Si.
En aquell moment van arribar els pares, els vaig conèixer com sempre. Era com si el temps no hagués passat però aquella habitació no la coneixia en canvi la galeria no m'era desconeguda. La mare es va llençar als meus braços plorant com la Maria Magdalena i el pare es va haver d'esperar a que ella s'apartés per abraçar-me.
-Benvingut fill. - em va dir mig plorós - ¿Com et trobes?
-Estic bé pare, una mica fluix. M'ha dit la doctora que he estat durant dos anys vegetant.
-¿No recordes l'accident?
-Com li he dit a ella, recordo uns llums que venien cap a mi mentre escoltava música i potser veus...
-Ja ho aniràs recordant poc a poc, tranquil. Ara el que has de fer és recuperar forces.
-T'has quedat molt prim Clark - em va dir la mare - només menjant aquesta cosa que no te gust de res. ¿Per cert, on és la Karla?
-¿Vols dir la doctora Salvat?
-Si.
-Quan vosaltres heu entrat, ella ha sortit. Suposo que volia deixar-nos intimitat.
-Després del temps que ha passat amb tu ja és com de la família. Vaig a buscar-la.
La mare va sortir de la habitació i va trucar a la del costat que era la d'ella. Com que la Karla no obria, va empènyer el pom de la porta i va entrar veient-la asseguda al llit amb els ulls fixos a la finestra.
-¿Karla. Perquè has marxat?
-Tenia ganes d'estar sola.
-Has d'explicar-me com ha estat, com s'ha despertat.
-Les pil·les del aparell estan gastades, no sé si abans... mirava el monitor molt de tant en tant, l'hagués hagut de mirar més sovint.
-Ara no et preocupis per això. ¿Què haurà de fer ara?
-Recuperació. La meva feina ja ha acabat. Necessitarà un fisioterapeuta.
-¿Què vols dir amb que tu ja has acabat?
-Doncs que molt aviat ja no faré res aquí. Tornaré a l'hospital i sols el veuré quan vingui a visitar-se.
-Tu no pots marxar així Karla, quedat un temps més, fins que estigui recuperat del tot.
-Quan més temps em quedi pitjor serà.
-¿No volies conèixer-lo despert? Deixa també que ell tingui la oportunitat de conèixer-te a tu.
-No servirà per a res.
-No ho saps. Si us plau, vine amb nosaltres - va dir-li la mare agafant-la per la mà al temps que ella mostrava reticència a fer-ho. - i eixuga't la cara.
Totes dues van tornar al meu dormitori. La mare me la va presentar com si mai l'hagués vista i em va explicar tot el que m'havia fet.
Jo em vaig sentir una mica avergonyit quan em va dir que la Karla m'ho feia absolutament tot i crec que fins i tot em van pujar els colors a la cara esblanqueïda que tenia.
La mare es va aixecar de sobte anant fins on era el telèfon i va dir que s'havia deixat de trucar a l'Axel. Mentrestant el pare m'anava dient tota la gent que havia vingut a visitar-me i va se llavors quan va anomenar a les quatre dones de la meva vida. La mare em va passar el telèfon i vaig parlar amb l'Axel.
-¡Tio, ja era hora que et despertessis, amb tanta migdiada deus estar com a nou! ¿Com estàs?
-Hola Axel. Bé, estic bé, una mica baix de forma però tot arribarà.
-Avui mateix et vindré a veure a tu i a la teva doctora particular. No sé com has trigat tant a despertar-te amb una dona com ella nit i dia al teu costat.
-¿Nit i dia? - vaig dir una mica desorientat.
-¿No ho saps? Aquesta és la que ha passat més hores amb tu, es mereix un monument per haver-te aguantat. No saps quan antipàtic ets dormint i dormint. Penso que devia de parlar amb les parets d'avorriment. Ja parlarem d'aquí a una estona.
Ens vam acomiadar i nosaltres quatre vam continuar amb tot un reguitzell de preguntes i respostes. Em va quedar clar on anava aquella matinada, d'on venia i naturalment, el que va passar a l'accident.
Quan m'explicaven les coses les anava recordant però de les que no anomenaven, ni havia que les recordava sol i n'hi havia que anaven apareixent a poc a poc. La Karla no deia gran cosa a no ser que algú li ho preguntés i en una ocasió em va dir.
-¿Puc fer-te una pregunta Clark?
-És clar.
-¿Perquè m'has cridat pel meu nom si no em coneixies?
-Perquè no sé de què però recordo haver-lo sentit.
-¿Vols dir mentre estaves inconscient?
-Suposo.
-La culpa és meva per no haver mirat el monitor més sovint. - va dir ella amb culpabilitat.
-Així potser he sentit alguna cosa que ara tampoc recordo. - vaig dir somrient.
-¿Creus que abans d'avui has pogut escoltar veus?
-Potser... ¿sinó on he sentit el teu nom?
Es va quedar una mica sobtada amb la meva resposta, potser pensant en que algunes coses que ella m'havia dit podia ser que més endavant les recordés. De moment a mi no em venia al cap res més que el seu nom.
Quan va arribar l'Axel els pares i ella van baixar a la planta baixa per deixar-nos sols. Jo no tenia gaires coses a explicar però ell en tenia moltes.
Em va dir que ho havia deixat estar amb la Caren durant una temporada i quan tots dos s'havien adonat de que es trobaven a faltar i després de pensar-s'ho bé s'havien casat, sentint molt la meva indisposició per assistir al casament. Havien convidat a la Carolina i al Marc i al cap de quatre mesos aquests també els van convidar a ells al seu casament.
-Així que la Carol i el Marc van acabar passant per l'església. Qui ho havia de dir. Si que m'he perdut esdeveniments. Quan estigui bé del tot et faré el regal, val més tard que mai.
- No saps quant ens has fet patir Clark. A la teva mare que s'havia tornat jove arreglant aquesta casa, li van caure deu anys al damunt de cop i el teu pare, encara que volia fer el cor fort igual. Va ser un cop massa fort per a tots, però gràcies a Déu ja tornes a estar entre nosaltres. No saps quan t'he trobat a faltar tio - va dir-me mig plorós.
-Ara ja ha passat Axel. Aviat tornaré a ser el Clark de sempre, no pateixis. ¿Què era allò que m'has dit per telèfon de la meva doctora particular?
-Si no sabies que s'ha estat durant un any aquí dins tancada vetllant-te de nit i de dia. Sols sortia els dimarts al matí i tornava a l'endemà per enclaustrar-se de nou. ¿Suposo que ja li hauràs donat les gràcies? No crec que cap de les teves admiradores ni enamorades hagués tingut la paciència , la esperança i la constància que ha tingut ella. Més que una doctora jo crec que és un àngel i a més a més un àngel molt atractiu.
-Si vols que et digui la veritat, tot ha estat tant de sobte i m'han explicat tantes coses de cop que no he tingut temps de donar-li les gràcies. També ignorava tot el que ha fet per mi i encara que l'he vista, tampoc m'he fixat detingudament en ella. Però hi ha una cosa que em sorprèn i és que la seva veu no m'és gens desconeguda, com si fes molt de temps que la conegués.
-Doncs jo un dia que vam venir tota la colla la vaig estar observant, abans de que ens deixés sols clar, també és molt educada, i vaig pensar que tu havies nascut amb l'estrella al cul perquè fins i tot en coma t'havia tocat una tia bona, és curiós, segur que a mi m'hagués tocat una bruixa plena de berrugues.
Em feia molta gràcia que l'Axel sempre es donés de menys a ell mateix quan jo el trobava collonut i no tant poc afavorit com ell es pensava.
-Tampoc serà tant Axel, quan et miro no m'espanto i si no fos perquè no m'agraden gens els tios, et diria que no estàs tan malament.
-Moltes gràcies - va respondre - ja sé que no estic gens malament com tu dius, sols és que comparat amb tu... Per cert ¿on has guardat la musculatura que tenies?
-S'ha evaporat. M'hauré de matar a fer gimnàstica si vull tornar a ser el que era, m'he quedat com una figa - vaig dir mirant-me a mi mateix.
L'Axel es va mirar i em va dir.
-Perdona que t'ho digui noi però en aquests moments estic millor que tu. I si vols que et digui el que penso és que si, que t'hauràs de matar per posar-te en forma, i també que si la Karla s'ha quedat tant de temps al teu costat o és que s'estima més la seva feina que no pas els ingressos que li dona, o és que t'ha vist alguna cosa interior perquè a part de la cara i torna'm a perdonar "qui t'ha vist i qui et veu" fas pena tio.
-Tu sempre sense pèls a la llengua.
- Deixa'm que gaudeixi una cop a la vida d'estar per sobre teu en alguna cosa.
Abans que els pares marxessin vaig haver de convèncer a la mare de que no calia que es quedés a dormir. Ella també tenia feina a casa a fer conserves i collir verdures i fruites que després anava a vendre al mercat a part d'altres coses. Li vaig dir que si havia passat tant de temps sense ella, no venia d'un dia i que amb la Karla no m'havia faltat de res.
-Abans eres com
un mort, fill, ara ja pots començar a bellugar-te i li donaràs més feina.
-No n'hi donaré gaire més i al menys estarà més distreta. M'han dit que he estat mol avorrit. - vaig dir passant de mirar a la mare a la Karla que somreia.
-Demà tenim feina a fer - va dir ella - t'he de fer analítiques i alguna prova per assegurar-me de que estàs bé del tot. Més endavant et portaré a l'hospital perquè et facin el que jo aquí no puc per falta d'aparells.
-Ho veus mare. Tu fes la teva que nosaltres també farem la nostra i estigues tranquil·la, em deixes en bones mans. Bé això no cal que t'ho digui jo.
-Està bé doncs, fins demà.
-Si no vinc demà ho faré demà passat. Estem en plena feina i no sé si podré venir. - va dir el pare.
-Tranquil pare, sobreviuré sense tu.
-Que dormis bé Clark, ja ens veurem.
Van marxar després de que la mare poses al corrent a la Karla de que havia tornat a omplir la nevera i de que havia portat verdura cuita per si en volia per sopar.


























CAPÍTOL 23

-Ja pots començar a mastegar alguna cosa. - em va dir la Karla al cap de tres dies de tenir-me a règim de sucs i iogurts - vaig a preparar el sopar. Trigaré el temps de fer pollastre a la planxa i escalfar la verdura, portat bé Clark.
-A la ordre. - li vaig respondre amb la mà al front.
Aquells dies no van parar de venir visites i no vaig tenir a penes temps de parlar amb ella perquè a la nit estava tant cansat que em quedava adormit de seguida i a ella li passava el mateix ja que ara li donava molta més feina que abans.
Quan va haver sortit per la porta vaig intentar posar-me dret a poc a poc. El cap em voltava una mica i em sentia molt dèbil així que vaig pensar que si realment no volia donar-li feina no podia anar gaire lluny.
Vaig mirar el dormitori i el vaig recordar d'una altra manera. Degut a la meva instal·lació amb tots aquells aparells havien hagut de canviar algunes coses i era per això que no sabia ben bé on era quan m'havia despertat a part de que no m'hi havia quedat mai a dormir.
A la tauleta que tenia al costat del llit hi havia una pila de llibres i vaig estirar el braç per agafar-los. Segurament eren els que ella m'havia llegit encara que cap em sonava de res. Els vaig fullejar per sobre i quan anava a deixar-los no cabien on eren abans. Vaig fer córrer la tauleta amb un peu per mirar què impedia que els pogués tornar a posar com eren abans i vaig veure que un altre llibre més petit i prim s'havia abocat. El vaig treure i vaig col·locar els altres. Quan anava a fer el mateix amb l'últim em vaig adonar de que no era un llibre sinó una llibreta escrita a mà.
La vaig fullejar i vaig veure que era un diari de la Karla. El vaig tancar pensant que era de mala educació llegir-lo i vaig tornar-lo al seu lloc però al moment em picava la curiositat i em vaig dir a mi mateix que ningú ho sabria i ja que ella ho sabia quasi tot de mi perquè no podia saber quins eren els seus pensaments, encara que sols fos una mica.
Així que el vaig tornar a agafar i el vaig obrir per una pàgina que deia així.
Avui la senyora Güell m'ha trobat plorant, mentre en un atac de nervis, tenia les mans del seu fill agafades amb les meves i dient-li amb un to de veu una mica pujat, que es despertés d'una vegada, que no ho podia resistir més i que l'estimo. Primer he pensat que s'ho prendria malament però ja m'era igual perquè si m'acomiadava, al menys no el veuria d'aquesta manera que em fa tant de mal.
Ella ha reaccionat com jo no m'esperava, ha compartit amb mi aquesta desesperança que sento quan torna a passar un altre dia i ell segueix igual i m'ha abraçat plorant com jo, després de dir-me que si ella no fos qui és també s'hauria enamorat del seu fill. Que ho entén perfectament i que no vol que ho passi sola ni un dia més. La veritat és que m'he tret un pes del damunt perquè és desesperant no tenir a ningú a qui explicar-li el que sento. Sort en tinc d'aquest diari per esbravar-me de tant en tant.
És depriment veure'l així dia a dia, sense cap reacció, com un vegetal, sense saber si algun dia es despertarà. Ho ha de fer, jo en tinc la esperança encara que de vegades la perdi. El dia que ho faci la meva feina haurà acabat i hauré de marxar i no vull ni pensar què serà de la meva vida sense ell. M'he acostumat a la seva presència, a la seva olor i penso que marxar del seu costat després d'haver-lo mirat als ulls serà pitjor encara però hauré d'aguantar-ho perquè no hi ha més remei...
Vaig sentir que ella pujava les escales i tant ràpidament com vaig poder, vaig amagar la llibreta sota el matalàs just quan ella entrava a l'habitació.
-Per no fer dos viatges de poc ha anat que no ens quedem sense sopar - va dir deixant les dues safates al damunt de la tauleta de la galeria.
-A part de bona metgessa veig que també series bona cambrera. - li vaig dir.
Ella em va donar les gràcies i em va dir si em veia en cor d'aixecar-me del llit o volia sopar on era.
-Si m'ajudes una mica penso que hi podré arribar.
-Ves amb compte de moure't a poc a poc per no marejar-te, fa massa temps que estàs estirat. - em deia mentre em passava un braç per la cintura i amb l'altre agafava el que jo li havia passat per l'espatlla. - De totes maneres penso que si les cames et fan figa jo no hi podré fer gran cosa. Allà estirat no em semblaves tant alt. - va dir ara mirant amunt.
Amb el seu ajut i encara que era cert que estava una mica marejat però menys del que feia veure, vaig seure i sopar en aquell racó preciós des d'on podíem contemplar el mar.
De gana no en tenia gaire i menys de menjar mongetes tendres amb patates bullides que no eren precisament el meu plat preferit però havia de fer tot el que la doctora em manés sense queixa.
Des de que havia llegit tot allò que encara no havia paït per falta de temps, me la mirava d'una altre manera. ¿Seria veritat que s'havia enamorat de mi, que m'estimava. Com podia estimar-me si no em coneixia? Bé personalment. ¿Es podia enamorar algú d'una persona amb qui mai havia parlat, ni passejat, ni tractat i tot això? Si ella m'estimava sols podia ser perquè la mare li havia explicat tot de mi i més o menys sabia com era i potser perquè li agradava la meva cara perquè el meu cos tal i com havia dit l'Axel en comparació d'abans, feia pena.
Vaig pensar en la possibilitat de que ella fos aquella dona que jo pensava que no existia que em digués que m'estimava per com era per dins i no per fora.
-¿Què estàs pensant Clark?
-Res. Bé pensava en la paciència que has tingut durant tot aquest temps i en que encara que et doni les gràcies cent vegades no serà prou per tot el que has fet per mi.
-Forma part de la meva feina.
-No sabia que els metges fessin tot això que tu has fet.
-Ben bé no ho fan tot.
-¿I perquè tu si?
-Mira, vaig pensar que tu series una bona manera d'endinsar-me més en el món del coma.
-¿Ho vas fer sols per això?
-¿Doncs perquè sinó?
-No ho sé, potser perquè et feia pena. Deu fer pena de veritat veure a una persona inconscient molt de temps i no poder-hi fer res.
-Si sentís pena per tothom que ho està, acabaria en un manicomi.
-Et crec. De totes formes gràcies de nou per haver-me elegit a mi com a conillet d'índies.
-No he fet cap experiment amb tu Clark, sols he viscut el teu cas.
-A fons - vaig dir.
-¿Perquè ho dius?
-Perquè ja sé que no t'has mogut del meu costat ni de dia ni de nit.
-De nit hi havia una paret en mig.
-Tu també t'has passat un any connectada a un aparell com jo.
-Tu dos anys.
-¿Encara el portes a la butxaca? Ja el pots deixar, em veig en cor de cridar si et necessito.
-El que porto ara és diferent, no te res a veure amb l'altre. Si estic dormint i em crides, podria ser que no et sentís en canvi amb l'aparell si.
-Si no em sens vindré a la teva habitació i trucaré a la porta.
-¿I si caus pel camí?
-No és gaire lluny. A més sentiràs el cop.
La vaig mirar sense dir res més i fent un esforç per posar-me de nou menjar a la boca. Ella em va dir que el que no volgués ho deixés i no m'ho menges a la força perquè m'escauria malament. Vaig acabar de sopar.
Quan ella va acabar es va aixecar i va recollir la taula apilant les safates.
-T'acompanyo al llit o vols estar una estona aquí mirant el mar mentre rento els plats. - em va dir.
-T'espero aquí.
-Tornaré així que estigui. ¡Ah! i no intentis aixecar-te sol, no et podré aixecar jo sola del terra.
Li vaig fer un gest de bon minyó i ella va baixar amb les safates en direcció a la cuina.
Encara que la meva intenció era obeir-la el meu cap estava posat en el diari de sota el matalàs i sols estava a unes passes, així que ho vaig intentar i ho vaig aconseguir per seguir llegint-lo.
-L'altre nit em vaig adormir amb el cap repenjat al seu llit fins la matinada. Estava asseguda al costat i vaig escriure una estona, després me'l vaig estar mirant. Té una expressió tant serena i relaxada... li faria petons fins que se li encetessin les galtes, els seus llavis són suaus, calents i preciosos... m'encanta mirar-lo i agafar-li la mà per sentir la seva escalfor i la seva olor. De vegades penso que dec estar malalta, perquè parlo amb ell com si em pogués sentir, li acarono la cara i li passo la mà pels braços i pel pit per veure si es mou d'alguna manera però res, segueix estàtic i sense sentir-me fins que l'abraço desesperada i m'adormo plorant. Potser si que ho estic de malalta. Però no m'importa perquè al seu costat em sento bé.
De nou vaig sentir passos a l'escala i vaig tornar a amagar la llibreta on era.
Ella es va asseure on havia estat sopant i em va dir que ja havia acabat la feina.
-Quan vingui la mare li diré que li encarregui rentar els plats a la dona que ve a netejar. Tu no tens perquè fer-ho.
-Només són dos plats. - va dir ella.
-És igual. Prefereixo que el temps que perds fent altres coses el perdis amb mi. Tu saps moltes coses i jo no en sé de tu.
-Els metges saben coses dels seus pacients i aquests no tenen perquè saber ga
ire cosa del seu metge.
-Si sols soc un pacient més.... ho entenc.
-¿Què vols saber de mi?
-El que tu vulguis, per exemple si estàs casada.
-Si ho estes el meu marit ja m'hauria demanat el divorci. ¿M'he passat un any amb tu recordes?
-És veritat.
-Ho vaig estar durant vuit anys. Ara en fa dos que soc soltera i sense compromís.
-¿El vas deixar tu?
-Si. Dels vuit va passar l'últim vivint amb mi i amb una altra.
-Ho sento mol.
-Jo no. M'alegro d'haver-me divorciat. Estic millor ara.
-¿No l'estimaves?
-Primer si però quan vaig saber què m'estava fent el vaig odiar, després m'era indiferent.
-¿No vau tenir fills?
-No. Ell no podia i es veu que ho va aprofitar perquè els seus actes no tenien cap conseqüència. Vaig perdre la oportunitat de ser mare per la seva culpa.
-¿Encara hi ets a temps, no?
-Ja quasi m'ha passat el temps.
-Encara ets jove.
-No tant com tu.
-Ja sé que és de mala educació preguntar-li l'edat a una dona i jo no ho faré però no et veig tan gran com perquè diguis que t'ha passat el temps.
-A mi mai m'ha importat dir els anys que tinc. Dotze més que tu.
- Ningú ho diria. De totes maneres encara hi ets a temps.
-Primer hauria de buscar amb qui i ja hauria passat un altre any. No en tinc cap intenció.
-¿No tens més família?
-Si, la mare però viu a l'Empordà, un fi de setmana ara que estàs bé m'hi hauré d'acostar.
-Ja ho hauries d'haver fet.
-No volia marxar mentre tu no tornessis.
-¿I ara que ja he tornat què penses fer?
-Primer assegurar-me del teu estat i demà trucaré a un fisioterapeuta que conec perquè et faci recuperació. A partir d'aquí la meva feina s'haurà acabat.
-¿ Em deixaràs ?
-No puc quedar-me aquí tota la vida, he de treballar i a més a més ja no em necessitaràs per a res.
-Et trobaré a faltar.
-No em pots trobar a faltar perquè mai fins avui has sabut que hi era.
-¿I si t'equivoques? D'alguna manera ho sabia, igual que sabia el teu nom puc saber més coses.
-Si saps alguna cosa més és perquè la teva mare t'ho ha dit.
-La mare no m'ha dit res. No ha tingut temps.
-Doncs diga'm què saps més.
-Per molt que digueu els metges que estan en coma no es pot sentir ni notar res és mentida. Jo estic convençut que en el meu cas no és així.
-Clark, hi ha quatre classes o graus, digues-li com vulguis, d'estats de coma, el que t'han dit és el més greu on el pacient és com si estigués mort. En el teu cas, o sigui el més lleu, pot ser que escoltessis coses sense seguir cap fil, alguna cosa de tant en tant, com a molt llunyana i notar, no sé què podies notar, la sensació de que algú et tocava o potser una olor. És molt difícil saber-ho però pot ser. Sols en el cas més lleu.
-Jo he sentit la teva veu i el teu nom. He notat escalfor i m'atreveixo a dir que també una sensació freda a les mans i a la cara, com humitat, i penso que només podien ser llàgrimes. La mare es deu haver fet farts de plorar molt a prop meu, i potser algú més. Tu ho deus saber.
Es va quedar callada com si no sabés què respondre, com si no volgués dir-m'ho.
-És veritat que no sols la teva mare t'ha plorat al damunt, jo mateixa ho he fet alguna vegada. ¿Recordes quan et vas despertar?
-Recordo que el primer que vaig veure van ser els teus ulls plens de llàgrimes. Vaig tenir un agradable despertar. Quan em vas abraçar vaig sentir la teva olor i el teu perfum, i sé que tot això ho havia sentit abans. Penso que tots els records que tinc tenen a veure amb tu.
-És normal soc qui ha estat més temps al teu costat.
-¿T'agrada molt la teva feina?
-¿Sí, perquè m'ho preguntes?
-Perquè trobo estrany que l'hagis deixada per mi.
-No l'he deixada, l'he reforçada.
-¿Saps què penso? Que la teva intenció era aquesta però després les coses no van ser com tu t'imaginaves que serien.
-Penso que estàs cansat, jo també ho estic Clark. Serà millor que anem a dormir.
Ella va remenar on estaven els llibres i els va mirar un a un. Jo sabia què buscava i li vaig preguntar.
-¿Busques alguna cosa?
-¿No hauràs vist una llibreta per aquí, oi?
-¿Una llibreta? Fa anys que no en veig cap. - vaig mentir.
-No sé on l'he posada. Fa dos dies que la busco, potser la tinc a l'armari. Ja ho miraré demà. Bona nit Clark.
-Bona nit Karla. CAPÍTOL 24

Eren les set del matí d'un dia del mes d'Agost, no hi havia cap núvol i el cel estava clar com un mirall, el sol brillava entrant per les vidrieres de la galeria fent que quedés enlluernat i em vaig llevar per tirar les cortines avall. Al despertar-me m'havia desvetllat i no tenia ganes de dormir, ja ho havia fet prou temps enrera.
Vaig pensar que si anava a voltar per la casa despertaria a la Karla i em vaig quedar al meu dormitori. La porta havia estat oberta durant molt de temps però la vaig tancar perquè volia llegir per última vegada el diari i no volia que ella m'enxampés i amb tota la raó del món no m'ho perdonés de per vida.
El diari parlava exclusivament d'ella i de mi, m'avergonyia al llegir-lo perquè estava violant la seva intimitat però si no ho hagués fet, potser mai hauria sabut quan nobles i sincers eren els seus sentiments ver a mi.
En poques ocasions parlava del meu físic, i això era el que més em cridava l'atenció d'aquelles pàgines. Valorava molt més els meus principis i els meus sentiments que no pas la meva cara bonica i això em venia de nou en una dona. Li encantava la meva decisió d'haver continuat estudiant abans que haver-me deixat emportar per la llaminera feina de ser model i actor i tenia clar, que jo sabia que la bellesa era efímera i passatgera i que l'havia aprofitada senzillament perquè la tenia sense donar-li més importància.
Pel que ella anava escrivint es notava que la mare no havia omès gaires detalls de la meva vida però no havia estat sols idea seva, sinó que la Karla s'hi havia interessat tant, que no havia parat fins aconseguir saber el màxim possible.
Li havia explicat detalls de la meva vida sentimental amb aquelles quatre dones que havien estat les més importants de la meva vida La Carolina que havia passat dels conreus a les passarel·les, la Lluna amb la seva rematada bellesa, la Alexia i la seva constància, tímida i ferma i la Rachel que la mare només havia conegut per fotografia i per telèfon, encantadora i sensual però superficial.
Vaig agafar un full i un llapis que hi havia en una llauna de cervesa alemanya sense tapa i vaig apuntar aquells quatre noms per jugar a barrejar lletres i treure'n altres significats, quan em vaig donar compte de que posats un sota de l'altre per ordre deien CLAR, era una curiosa casualitat que em va sorprendre i vaig pensar que per concloure el meu nom sols faltava la K. De seguida vaig trobar el nom que hi anava bé i va tornar a donar-se una altra i casual circumstància, la Karla havia de ser la cinquena i última dona de la meva vida. Em vaig somriure a mi mateix perquè els jocs de paraules i lletres m'havien perseguit sempre i jo havia donat peu a fer-ho amb el costum de formar altres paraules amb una.
Tres trucs a la porta em van treure de les meves cabòries i em van fer amagar el diari de nou sota el matalàs però no s'hi hauria d'estar gaire estona perquè la senyora Carme que se'n cuidava de la casa vindria a canviar el llit i el podria trobar.
La Karla va entrar després de que li donés permís, eren les nou i em va dir si volia esmorzar al jardí per aprofitar que em toqués l'aire i el sol i li vaig dir que mentre ella ho preparava em posava un xandall i baixava.
Vaig aprofitar l'ocasió per entrar al seu dormitori i amagar la llibreta entre mig d'unes caixes de sabates que tenia a sota dels penges i vaig tornar a sortir baixant a la planta baixa per anar a la cuina. Ella estava preparant l'esmorzar i em va dir.
-Vine a ajudar-me si us plau.
-¿Què vols que faci?
-Unta aquestes torrades amb mantega i melmelada.
Havia fet bullir la llet i ho posava tot plegat al damunt d'una safata on hi havia dos croissants i una gerra amb suc de fruita. Hi vaig afegir les torrades i la Karla va enlairar la safata disposada a portar-la fora mentre em deia.
-Tu ja en tens prou portant-te a tu mateix.
Va passar-me al davant i va dipositar l'esmorzar sobre una taula que hi havia tant sols al sortir de la cuina per la porta del darrera.
-¿Vols que em posi moreno? - vaig dir-li posant-me les ulleres d'esquena al sol.
-Si t'hi poses d'esquena no et toca a les cames, tomba't.
-És que el sol em molesta molt.
-A mi també em molesten moltes coses i m'aguanto. El sol reforça, per una estona no et passarà res.
-A la ordre. - vaig dir-li saludant-la a l'estil militar.
Ella em mirava rient i em va dir que les ulleres em quedaven molt bé.
-¿Perquè ets tan manaire? - vaig dir-li també rient.
-No soc manaire, et convé. Ja saps que has de fer el que et mani el metge i també has de creure als qui són més grans que tu.
-¿Però què son aquests aires?
-Mira quines cames més blanques que tens, tot tu estàs com un glop de llet. Has de prendre més el sol. Una estona cada dia no fa mal, reforça els ossos i li dona a la pell un aspecte més saludable.
-Està bé, està bé, faré el que tu diguis, no t'enfadis.
-¿Faig cara d'estar enfadada?
-No.
-Doncs què dius? Va espavilat que vindrà el Marià i després podem anar a passejar una mica per la platja.
-També entra en el pla de teràpia això d'anar a la platja. T'he dit que no m'agrada el sol i sembla que avui tens la intenció de que agafi una torrada.
-La torrada l'has d'agafar del plat i abans has dit que faries el que et digués.
-Si doctora.
-Beu-te també el suc de fruita.
Jo rondinant li vaig dir que si continuava menjant esmorzars com aquell mai més podria tornar a fer de model.
-No sabia que tinguessis intenció de tornar-hi. - em va dir.
-Encara que no hi torni, que no en tinc cap intenc
ió, no vull posar-me com un porc. Feia anys que no provava un croissant, ecs està ple de greix.
-Però no veus que sembles un fideu de cabell d'àngel, estàs en els ossos, has d'engreixar-te una mica. No m'agrades tant prim.
-Tampoc sabia que t'havia d'agradar. - li vaig dir.
-Segurament que amb cinc quilos més estaries millor.
-Just els que he perdut.
-Ho veus. Segur que abans eres més atractiu.
-¿Tant malament estic?
-N'he vist de millors.
-Moltes gràcies per les floretes.
-De res. - va dir ella rient.
La Karla era estricte amb moltes coses, sobretot amb el que tractava de la salut però a la vegada era divertida i donava la sensació de ser flexible amb aquella habilitat emmascarada, que feia que jo fes el que ella volia, convençut de que no ho manava, sols ho suggeria.
M'ho passava bé amb ella. Ja tenia més llibertat de moviment gràcies a les pallisses que em donava el Marià, a les passejades que m'obligava a fer la Karla i a la gimnàstica que m'obligava a fer jo mateix. Poc a poc anava apareixent el Clark ben plantat que era abans de l'accident.
Vam anar a la platja a caminar per la sorra i a posar les cames en remull. Tenia una calor que m'asfixiava i em vaig mullar del tot, però no volia nedar al mar perquè tenia por de cansar-me massa i sols m'hi atrevia a la piscina.
La Karla no va deixar de vigilar-me ni un moment mentre era a l'aigua i quan vaig anar a seure on eren les tovalloles , ella per fi es va poder estirar tranquil·la.
A la cala del davant de casa no hi havia quasi ningú, sols algú que s'havia perdut hi apareixia de tant en tant. Jo no m'atrevia a estirar-me per por a asfixiar-me del tot sota aquell sol tant calent que fins i tot em va semblar que no era normal.
Ella portava un banyador de color lila fort que li afavoria molt perquè feia més moreno del que un estava i mentre estava assegut al seu costat vaig poder mirar-me-la bé per primera vegada.
A la piscina no s'hi banyava mai mentre jo ho feia, suposo que per vigilar-me millor i tampoc mai s'havia posat el banyador, portava la part de dalt d'un bikini i a baix una espècie de mocador lligat a un costat que era insinuant però no deixava veure clar què hi havia a sota.
La qüestió és que tenia un cos que per la seva edat estava immillorable. Ni tenia massa de res ni li faltava. Duia els cabells agafats amb unes agulles als costats perquè no li caiguessin a la cara i els portava bastant llargs, plens d'ondulacions i de color castany igual que els seus expressius ulls.
Encara que ja m'havia adonat de que m'agradava, no sols pel seu físic, aquell dia me'n vaig adonar d'una altra cosa. El meu to muscular no el tenia recuperat del tot però un òrgan, en particular molt estimat per mi, s'havia recuperat meravellosament bé, agafava el to adequat quan la ocasió ho requeria i es veu que aquella ocasió li va agradar perquè quan la Karla em va preguntar si tenia ganes de marxar i li vaig dir que no, es va estranyar tant, donada la meva al·lèrgia al sol, que va buscar una raó per la que jo no em volgués moure d'allà on era.
I evidentment la va trobar per molt que jo la volgués amagar. Em va mirar per sobre de les ulleres i em va dir somrient.
- Veig que tot comença a posar-se al seu lloc.
- ¿Ho dius per alguna cosa en particular?
- No. Ho dic perquè... crec que ja no estàs tant blanc com estaves. El sol t'ha anat bé, fins i tot ara no el vols abandonar...
Gràcies a Déu, el cel es va començar a ennuvolar i al cap d'una estona corria un aire agradable sense deixar de ser calorós però no tant, donada l'absència de l'astre rei.
Ella m'havia dit que ja l'avisaria quan volgués tornar cap a casa i es va quedar estirada al meu costat, mentrestant a mi cada vegada m'era més impossible estirar-me ni amunt ni avall perquè no podia deixar de mirar aquells malucs tan ben arrodonits ni els seus pits amb els mugrons en relleu que m'estaven escalfant molt més que aquell sol que ja no hi era.
Cada vegada s'estava posant més i més núvol i la brisa era més fresca, cosa que era d'agrair. Vaig dir-li que si volia podíem marxar i em vaig embolicar de cos en avall amb la tovallola. Vam anar cap a casa i ella no parava de mirar-me i somriure'm. A mi no em feia cap gràcia que es rigués de mi però semblava que quan més enfadat em veia més gràcia li feia, fins que al final li vaig haver de dir que què era allò tan graciós.
-Perdona però és que em fa gràcia que t'hagis embolicat amb la tovallola, fas una fila...
Em vaig mirar i vaig veure que era inútil haver-me-la posat perquè en lloc de tapar, encara evidenciava més allò que jo no volia que ella veiés.
-No cal que t'hi amoïnis tant. - em va dir - no queda res teu que jo no hagi vist.
-No d'aquesta manera.
-Ara ja no ho pots dir.- va dir la Karla.
-Et falten moltes coses per veure encara.
-Potser algun dia et demani que me les ensenyis.
-Potser algun dia jo et demani el mateix.
-Au marxem que l'ambient es refreda. - va dir la Karla.
-Doncs jo el noto més calent que mai.
Després de dutxar-nos, per separat, vam dinar el que la senyora Carme ens havia deixat preparat i després vam anar a fer la migdiada, també per separat.
La tarda estava molt negra i van començar a caure unes gotes grans com grans de raïm que feien bombolles d'aire a terra.
A fora feia fresca però a dins, encara es notava la xafogor d'aquell sol tant calent que a mi m'havia semblat anormal al matí i que per cert m'havia torrat una mica més del compte.
Descansar, vaig descansar però de dormir res de res. Tenia la seva imatge contínuament al meu davant i m'estava passant una cosa molt semblant a allò que m'havia passat amb la Alexia. Si la tarda estava negra, jo encara ho estava més.
Vaig suposar que era perquè feia molt de temps que no havia estat amb ningú. Em vaig aixecar del llit i vaig estar una estona mirant des de la galeria com les onades anaven i venien enfurismades i com els núvols grisos corrien uns al costat dels altres com si estiguessin jugant a perseguir-se. No sé quanta estona m'hi vaig estar, sols sé que la Karla era al meu costat quan em vaig girar i m'estava preguntant què feia.
-Passar l'estona - li vaig dir - ¿has dormit?
-No ¿i tu?
-Tampoc.
-Sembla que s'acosti una tempesta. És impressionant com es posa el mar, fa por i tot.
-Sí, tant bon dia que feia al matí i ara s'ha esgavellat.
- Els dies així, trobo que són tristos ¿no et sembla? - em va dir sense deixar de mirar lluny.
-Penso en quants dies tristos deus haver passat mirant per aquí. - li vaig dir mirant-me-la.
-Ja han passat.
-¿Encara no entenc perquè ho has fet?
-¿Què he fet?
-Aguantar tota aquesta solitud durant tant de temps sols per tenir cura de mi.
-No estava sola, venia gent a veure't, els teus pares, amics...
-A les nits segur que no venia ningú.
-¿També tenia dret a descansar, no?
-I tant, encara que no fessis gran cosa, només la tensió de tenir un vegetal per company deu ser esgotadora. Mai em respons quan et pregunto perquè.
-No sé que dir-te, va ser com un repte que em vaig imposar, et vaig agafar afecte i no podia deixar-te sense saber com acabaries.
-¿Perquè no em dius la veritat Karla? Ja saps que hi ha alguna cosa més. - li vaig dir mirant-la fixament.
-No hi ha res més Clark. Són imaginacions teves. Vaig a veure que fan a la televisió, no sé què fer.
-¿Què feies quan jo no hi era?
-Llegia molt.
-¿Perquè no em llegeixes ara?
-Perquè ara ho pots fer tu mateix.
-Vinga llegeix-me alguna cosa, si us plau. - li vaig demana amb les mans juntes - Anem a la sala que estarem més còmodes.
Vam anar a la sala de la planta baixa i ens vam acomodar un davant de l'altre en dos sofàs que quedaven separats per una tauleta on jo hi havia deixat un llibre tombat del revés.
-M'agradaria que em llegissis aquest - li vaig dir - i si pot ser per la pàgina on hi ha el punt.
-Abans de llegir-te res he de dir-te una cosa.
-Digues-la.
-El dilluns me'n vaig.
-¿On?
-Al meu lloc, a casa meva i a continuar treballant a l'hospital, ja no tinc res a fer aquí.
-¿N'estàs segura?
-Les analítiques han sortit perfectes, sols et queda passar temps perquè estiguis recuperat del tot. Tens un fisioterapeuta que ve cada dia i ja et pots valer per tu sol per a tot. Poc a poc quan te n'adonis ja tornaràs a volar a Nova York o on sigui i ni et recordaràs de mi.
-Ho dubto. - vaig dir.
-El que jo et faci d'aquí en endavant t'ho pot fer qualsevol, no necessita ser metge.
-Però jo no vull que sigui qualsevol, vull que siguis tu.
Em mirava amb un somrís que jo vaig qualificar trist i melangiós, com si estes d'acord amb el que li deia però segura de que no era possible.
Va agafar el llibre de la tauleta i va llegir el títol en veu alta.
-" L'amant de Lady Chaterley" ¿Perquè aquests?
-Perquè em va agradar.
-¿ I perquè aquesta pàgina en concret?
-Per compartir-la amb tu.
Va començar a llegir el començament d'una escena d'amor on pas a pas els protagonistes expressaven els seus sentiments i pensaments al igual que les seves accions, endinsant-se a poc a poc en un romanticisme sensual que es tornava impulsiu i eròtic.
La Karla no va aixecar ni una sola vegada la mirada cap a mi, encara que la lectura sense pressa però sense pausa, fes que el seu rostre es ruboritzés més d'una vegada. Jo estava convençut que tenia por de mirar-me perquè no estava segura de no deixar entreveure alguna evidència que volia continuar amagant.
Després de tres pàgines d'embarassós contingut es va aturar i va tancar el llibre per mirar-me.
-És hora de començar a preparar alguna cosa per sopar. - va dir.
-¿Tanta gana tens que no pots acabar el capítol?
-No és això. Penso que aquesta classe de lectures no són precisament les adequades per compartir amb ningú, al igual que tampoc trobo adequat que m'ho facis llegir a mi. Sempre que et vingui de gust ho pots llegir tu mateix.
-Perdona, no era la meva intenció molestar-te. Tu també me'l vas llegir.
-¿Com ho saps?
-Perquè és un dels que hi havia a
la meva tauleta.
-Els vaig agafar de la teva biblioteca sense mirar els títols i quan jo te'l llegia tu no ho senties.
-Podia haver sentit alguna cosa.
-¿Però no va ser així, oi?
-No, i aquesta és la raó perquè volia que ho tornessis a fer. Tots aquells llibres ja els havia llegit i també volia saber què en penses de tot això, per aquest motiu l'he escollit.
-¿Què en penso de què?
-Del sexe.
-Penso que hi és perquè a vegades és necessari, no sempre, i que està bé entre dues persones que el vulguin compartir encara que no sols perquè s'estimin, simplement perquè els vingui de gust. ¿Satisfet?
-Si. Però t'has posat seriosa com si aquest tema et violentés. ¿És per algun motiu en concret?
-És perquè no en vull parlar més i no li donis més voltes. ¿Vens a ajudar-me a preparar el sopar o et penses quedar aquí ajagut tota la vesprada.
-Vinc.
Encara que volia donar la impressió de que estava una mica enfadada amb mi per la meva insistent curiositat, jo sabia que no era així perquè li notava que en certa manera li feia gràcia que fos tant pesat i que no la deixés de perseguir ni a sol ni a ombra. Senzillament era que ella no volia ser la primera que donés cap pas i encara que em desitjava tant com jo a ella, la seva ferma tossudesa no la deixaria rebaixar-se a fer-me saber què pensava de mi sense que fos jo qui li ho digués abans. Però jo tenia molta paciència i pensava que tot queia pel seu propi pes així que sols havia d'esperar i casualment no tenia res millor a fer.














CAPÍTOL 25

El temps anava empitjorant i no deixava de ploure, tot al contrari cada vegada plovia més fort i es veien llamps a l'horitzó que semblava s'anaven apropant cada cop més.
La Karla i jo no vam parlar més d'aquell tema que d'alguna manera la molestava en la meva presència i perquè no dir-ho a mi el que em feia no era molestar-me exactament.
A part de posar-se vermella i de quedar-se amb la gola seca, no sabia com posar-se i no havia parat de moure's per acomodar-se millor, cosa que no havia aconseguit perquè qui no la deixava fer-ho, era la meva mirada insistent que no havia deixat d'inspeccionar les seves reaccions durant la lectura, cosa que ella sabia i per això no s'havia atrevit a aixecar els ulls del llibre.
Quan vam acabar de sopar vam estar xerrant una estona sobre programes que feien a la televisió. Potser cada cop en feien més d'informatius i interessants, però eren molts més els que no valia la pena mirar, tots dos vam estar d'acord.
Eren les dotze quan vam decidir que era hora d'anar-nos-en a dormir. Vaig notar que la Karla estava nerviosa i al preguntar-li, em va dir que el vent fort i les tempestes no li agradaven gens ni mica.
Tots dos llegíem al llit i com teníem les portes obertes, podíem veure la claror dels llums de les tauletes si cadascú tancava el seu. De tant en tant jo ho feia amb el meu per comprovar si ella ja dormia quan de sobte tot va quedar a les fosques i sols es veien les ombres de la claror dels llampecs. Havia marxat el llum. Vaig decidir dormir ja que no hi havia res millor a fer però amb el soroll del vent, els xiulets que feien els forats per on passaven les cordes de les persianes, els trons i tot plegat era una mica difícil.
Vaig sentir darrera d'un tro, un crit ofegat i vaig cridar a la Karla que no em va respondre. Vaig sortir del llit i vaig anar a la seva habitació quedant-me a la porta per veure si dormia i només m'havia semblat sentir-la, quan vaig veure la seva ombra asseguda al llit, recolzada a la paret i amb les cames arronsades i abraçades pels seus braços a través del llençol.
Amb tot el soroll ella tampoc m'havia sentit a mi així que al veure una ombra a la porta la vaig sentir cridar de veritat.
-Soc jo Karla, ¿què et passa?
Em vaig apropar a ella i estava tremolant, tenia la pell lluent i plena de diminutes gotes de suor, però no obstant, estava tapada fins el coll.
Quan li havia apartat el llençol per destapar-la, s'havia mostrat reticent a que ho fes.
-¿Perquè et tapes tant si estàs suant, tens fred?
-No - em va dir - tinc molta calor.
-¿I perquè no et vols destapar, no vols que et vegi potser?
-No és això. Amb el llençol em sento més protegida.
-¿Protegida de què?
-Crec que he tingut un atac de por.
-¿Por, per la tempesta?
-Per tot plegat - va dir una mica més tranquil·la. - Estava llegint un llibre on algú entrava a una casa amb la intenció de cometre un assassinat quan de sobte es va apagar el llum...
-I t'has pensat que eres dins el llibre...
-S'ha apagat el llum just al llegir-ho i algú era a la porta i amb aquests llamps i trons per acabar-ho d'adobar. M'ha agafat una angoixa tant intensa que amb la xafogor i tapada m'he marejat però no gosava destapar-me. Sort que has vingut perquè la por no em deixava ni cridar-te.
Vaig pensar que era de mala educació posar-me a riure i sols vaig somriure encara que amb la foscor no crec que ho vagi veure.
-Tranquil·litzat una mica, encara estàs tremolant, sols ha estat una coincidència.
-Les tempestes em fan por - va dir ella.
-¿A qui se li acut llegir aquests llibre en una nit com aquesta?
-No sabia què venia més endavant...
-Em pregunto com t'ho has fet aquests temps que jo era com si no hi fos. ¿Mai hi ha hagut tempesta?
-Si però no com aquesta.
-¿I què feies?
-Venia a dormir amb tu.
-¿Amb mi? Vaja, sento molt no haver-me'n adonat.
-No siguis ruc, no em posava al llit amb tu, tampoc hi cabia, seia a la butaca al costat del llit, t'agafava la mà i no parava d'explicar-te coses fins a quedar rendida i adormida.
-¿I sols tenint la meva mà a la teva et passava la por?
-Bastant, em sentia acompanyada.
-Me'n alegro d'haver-te servit per alguna cosa. - vaig dir.
Cada cop els trons es sentien més fort, el llum no tornava i els llamps que ho il·luminaven tot feien veritablement basarda. Eren unes circumstàncies perfectes per aprofitar-les.
-Bé veig que ja t'has recuperat, - li vaig dir - aviat passarà la tempesta. ¿Vols que em quedi?
Ella va mirar-me i no va dir res. "Qui calla atorga" - vaig pensar però en lloc de quedar-me vaig fer unes passes enrera dient.
-Si més endavant em necessites crida'm.
Vaig continuar caminant fins a la porta i quan ja m'amagava pel passadís un altre tro es va sentir retronar.
-¡Clark! - va cridar.
-¿Si?
-Queda't si us plau.
Em vaig somriure a mi mateix, vaig tornar al dormitori i vaig dir-li.
-Jo no m'asseuré a cap butaca havent-hi un llit tan ample com el teu, eh.
De nou no va dir res i jo vaig estirar-me al seu costat. Podia percebre un lleu tremolor de tant en tant, la Karla no s'atrevia a moure's i vaig pensar que potser la por, la feia estar tensa i nerviosa però potser no era sols por, perquè si amb la meva mà s'havia sentit acompanyada, amb tot el meu cos, en devia de tenir de sobres d'acompanyament, així que decididament era per la meva presència pel que estava com estava.
La meva preocupació en aquells moments era com acostar-m'hi sense que pensés que tenia males intencions i gràcies al mal temps, el tro més eixordador de la nit va esclatar fent que la casa il·luminada durant uns segons pel llamp, s'estremís amb un soroll que s'estenia per tot arreu i va ser llavors quan ella es va llençar als meus braços.
-Mai m'hagués pensat que una tempesta t'aterrís tant. - vaig dir rient.
-Aquesta em fa pànic.
-Doncs a mi em sembla que és la millor de totes, si pogués li faria petons.
Per fi li vaig poder arrancar un somriure mentre em deia que admirava el meu bon humor.
-Això és perquè encara no m'has vist enfadat del tot. Em costa però de vegades ho estic.
-Quan se't comença a marcar la mandíbula...
-¿Com ho saps? No m'ho diguis, també t'ho ha explicat la mare. ¿I t'ha explicat també què faig en aquests moment?
-No ho recordo. ¿Què fas?
-Dono cops de puny al matalàs i tanco portes, calaixos etc. amb més empenta que mai.
-Espero que no t'enfadis amb mi - em va dir.
-Ara mateix és el que més lluny està del meu pensament. ¿Estàs tranquil·la ja? Sembla que la tempesta s'allunya.
-Sí - va respondre.
Encara no s'havia apartat de mi quan vaig treure el braç que se m'havia adormit entremig de tots dos i el vaig passar pel darrera del seu coll per estirar-lo. No sabia què fer amb l'altre, em venia de gust abraçar-la però no m'atrevia.
El llum encara no tornava i sols quan algun llamp, cada cop més espaiat, il·luminava el dormitori, podia veure un tros de la seva silueta retallada al meu costat.
Duia una camisa de dormir blanca de cotó prim, això no ho vaig veure fins que va tornar el llum, que se li arrapava al maluc dibuixant el seu contorn apetitós i provocatiu. Hauria volgut que aquella tempesta beneïda no s'hagués allunyat mai, per tenir-la adossada a mi durant molt de temps més i vaig pensar que era una sort que no hi hagués llum perquè així m'estalviava d'haver de dissimular aquella prominència que tenia sota els pantalons del pijama.
Durant una bona estona vam estar quiets com dues figures de porcellana en perill de trencament. A mi se'm feia una mica violent no poder dir alguna cosa per distreure l'ambient però no se'm acudia res perquè ja havia entrat en aquella fase d'imaginació prematura i persistent que em costava d'allunyar tant com un mal pensament.
-Clark. - em va dir ella - Gràcies per quedar-te amb mi.
-Això ho hauria de dir jo.
Vam tornar a quedar muts fins que passats uns minuts es va encendre el llum de la seva tauleta de nit.
Ella es va apartar de mi quedant-se asseguda al llit i jo encantat mirant la seva semitransparent camisa de dormir, no em vaig donar compte que ella feia el mateix amb el meu pijama.
Em vaig asseure també i ella com si tornés d'algun altre lloc va dir.
-Vaig a dutxar-me, amb la suor em sento enganxosa.
-Jo aniré al bany de baix.
Em vaig preguntar perquè dimonis m'havia de tornar a dutxar si abans d'anar-me'n a dormir ja ho havia fet. Ella tenia un motiu però jo... també havia suat, perquè la tempesta havia portat humitat
a la xafogor que feia però tenia el pressentiment de que ens posàvem a punt per alguna cosa més que per treure'ns la calor.
Vaig ser més ràpid que ella i quan pujava les escales em va assaltar un dubte. ¿A quin dormitori havia d'anar? La tempesta era lluny, el llum havia tornat, ella ja estava tranquil·la, ¿quina excusa tenia per anar al seu llit?
Ràpidament el meu cervell es va muntar una estratègia. Vaig tornar a baixar i sense pensar-ho dues vegades vaig anar a la caixa del comptador i vaig desconnectar el corrent elèctric.
Em desconeixia a mi mateix fent aquelles ximpleries d'adolescent per aconseguir anar-me'n al llit amb una dona, però tot s'hi valia si la dona era ella.
La casa va tornar a quedar a les fosques i quan ja tornava a pujar les escales ella sortia del bany dient.
-Ha tornat a marxar el llum.
-Porto una espelma - vaig contestar jo, que com a home previsor que era, n'havia agafat una del damunt de la lleixa del foc a terra del menjador.
Ens vam quedar al replà del passadís dels dormitoris suposo que tots dos pensant el mateix i com ella no deia res, vaig ser jo qui va començar.
-¿Suposo que la foscor no et fa por?
-Home...
Ho vaig entendre perfectament però em volia assegurar.
-Si vols em puc quedar una estona més...
-Fins que torni el llum... - va dir ella.
Com el llum no tornaria fins que jo ho volgués, vaig entrar directament al seu dormitori deixant l'espelma a la tauleta del meu costat i estirant-me al damunt del llit mirant què feia.
Ella va fer el que faria qualsevol persona que ignorés el missatge del diari del seu acompanyant. Posar-se de cara a la paret i dir.
-Bona nit Clark.
-Bona nit Karla.
A ella precisament no li podia demanar que després d'haver tingut cura de mi durant més d'un any i estant en desavantatge ignorant els meus sentiment, donés el primer pas. Era jo qui havia de començar però en aquella ocasió no sabia com, així que vaig començar parlant.
- Karla.
- ¿Què?
- No vull que te'n vagis.
Ella es va tombar de cara a mi i em va dir.
-Jo tampoc ho voldria.
-Doncs queda't amb mi.
-No és tant fàcil i a més ja no em necessites.
-Si que et necessito, et necessito més que mai.
Li vaig acariciar la cara i els cabells. No havia tingut temps d'assecar-se'ls del tot perquè jo li havia tallat el corrent i els portava humits. Em vaig sentir malament per haver-ho fet però estava tan preciosa a la llum de l'espelma...
-Clark jo m'estimo la meva feina, em va costar arribar on estic i no soc dona de quedar-me a casa si no és necessari.
-Per culpa meva has estat tancada tot aquests temps. Ho sento.
-No ha estat culpa teva. Ho vaig voler jo així, et tenia a tu i feia part de la meva feina però ara que no necessites atenció mèdica, seria diferent.
-Podries treballar igualment de dia i de nit en lloc d'anar a casa teva venir aquí, també seria casa teva.
-¿Com em pots proposar que visquem junts si no em coneixes?
-Si que et conec, més del que et penses.
-Tu no has tingut a ningú que t'expliqués la meva vida com la teva mare ha fet amb mi.
-Però sé com penses i m'agrada.
-¿Com penso Clark?
-Ho puc llegir en els teus ulls. Ara mateix estic segur que em desitges tant com jo a tu. Puc llegir que m'estimes, que t'agrado... Si no és veritat mira'm i digues-m'ho.
Li vaig agafar la cara amb les mans i no va tenir altre remei que mirar-me fixament igual que jo a ella i els seus ulls eren com dues boles de foc.
-No t'ho puc negar, però continuo dient que no has tingut temps de coneixem prou.
- ¿És molt demanar que em donis més temps?
-No. No tinc cap presa.
-Jo tampoc.
No li vam donar més voltes, ens vam acostar fins que els nostres llavis es van tocar i llavors ja era impossible tornar en rere, perquè una vegada ens vam tastar tot va venir sol i planer.
Cada vegada que m'havia enamorat havia pensat que no hi havia ningú al món capaç de fer-me sentir una sensació igual i amb ella no ho vaig pensar, ho vaig saber, ho vaig sentir en algun lloc mol endins de mi.
Les seves mans expertes i delicades, recorrien el meu cos amb tanta suavitat que a penes sense tocar-me, aconseguien que la meva pell s'ericés i els meus porus traspuessin un plaer infinit i sublim. Els seus llavis lliscaven humits sobre meu i el seu cos es desplaçava amb una agilitat inimitable.
Tenia les cames per fora de les meves i em va treure el pijama amb tanta habilitat que a penes me'n vaig adonar, llavors el meu penis es va tibar dret i majestuós oferint-se a ella amb orgull.
Sota la seva camisa de dormir, les meves mans es van crispar als seus malucs, quan amb un moviment suau i lent es va deixar caure permetent-me l'entrada al seu racó més íntim i em mirava als ulls que sovint tancava, per tornar-los a obrir acompanyats d'una respiració profunda, que al compàs dels moviments de vaivé cada cop més impetuosos ens van portar directament a coronar el cim.
Vaig sentir un plaer inimitable, més durador i ardent que mai i per uns instants vaig pensar que perdria el coneixement si no s'aturava. Ho va fer en el moment just i després va repenjar la seva cara humida a la meva, i mentre li besava les parpelles, els meus llavis es van omplir d'unes llàgrimes salades que van ser a la vegada, les més dolces que mai havia tastat.
Jo també vaig plorar, però no perquè ella ho fes, sinó per la felicitat de saber que aquella nit em vaig sentir veritablement estimat pel que jo era.
Durant molta estona vam estar abraçats sense dir-nos res, deixant passar el temps i respirant pau i tranquil·litat, de cop baix recordar que havia d'anar a connectar el comptador del llum abans que es descongelés i es fes malbé tot el menjar. Amb la excusa de que anava al lavabo vaig sortir del dormitori i sense fer soroll vaig baixar a la planta baixa a fer-ho. Quan vaig tornar a pujar el llum de la tauleta de la Karla estava encès i ella no s'havia mogut d'on era.
-Marxes tu i arriba el llum. - em va dir.
-Es veu que som incompatibles. M'has dit que em quedés fins que tornés. ¿Què he de fer ara?
-Se'm acut una idea. - va dir - vine.
Em vaig tornar a posar al llit i ella va tancar el llum. L'espelma feia molta estona que s'havia consumit però aviat començaria a clarejar el dia, eren prop de les cinc de la matinada.
-Com el llum ha tornat a desaparèixer pots quedar-te amb mi tota l'estona.
Em va abraçar de nou i així ens vam quedar adormits fins que uns trucs del timbre de la porta em van despertar.


















CAPÍTOL 26

La senyora Carme havia arribat a les nou i s'havia posat a fer la feina de la planta baixa sense preocupar-se de si a la casa hi havia algú llevat. Eren les onze i el Marià venia a fer-me recuperació. Des de dalt el vaig veure enraonar amb la Carme i em vaig suposar que li preguntava on era jo que a aquelles hores encara no havia baixat a esmorzar.
-És estrany. - va dir ella - normalment a aquestes hores tant el Clark com la Karla ja tomben per aquí, avui no he vist ni sentit a cap dels dos, potser amb la tempesta d'ahir la nit no van poder dormir gaire i s'han adormit. Puja tu mateix.
-Marià - el vaig cridar fluix - Vaig a dutxar-me i vinc de seguida. Espera'm al dormitori.
Vaig dutxar-me volant i em vaig reunir amb ell no sense abans mirar si la Karla continuava dormit. Sense fer soroll vaig obrir la porta i ella no s'havia mogut de com estava quan vaig sortir d'allà.
-¡Quina nit de trons i llamps! - va dir el Marià mirant-me - Fas una cara com si encara no haguessis dormit.
-No et pensis que he dormit gaire, amb tant de soroll...
-¿I la Karla, ha marxat o encara dorm?
-Suposo que deu dormir.
El Marià em va mirar perspicaçment i em va fer un somriure murri.
-Segurament que ella tampoc ha dormit gaire aquesta nit.
-¿Perquè ho dius?
-Perquè li fan por les tempestes.
-¿Ah, si? No ho sabia.
-Si i la d'aquesta nit era tremenda. Aquí que hi ha tantes finestres i mai baixeu les persianes segur que encara feia més impressió.
Jo l'escoltava mig adormit mentre anava fent.
-Clark, et volia comentar que penso que ja no em necessites, veig que t'has recuperat molt de pressa. ¿Fas molta gimnàstica, oi?
-Si bastant. - vaig dir jo.
-Pel bé que estàs sembla com si en fessis de nit i tot. - va dir altre vegada amb aquell to perspicaç.
-Home, tampoc tanta .- vaig dir-li somrient.
-La setmana que ve ja no vindré, tu sol te'n surts molt bé. Segueix fent aquests exercicis durant un temps.
-Ho faré.
-Fins demà.
-Adéu, fins demà.
Vaig acabar pitjor del que estava, sols tenia ganes de dormir o millor dit de descansar perquè de son no era que en tingués gaire però de cansament en tenia un tou.
Faltava una hora perquè marxés la Carme que ho feia a la una després de deixar el dinar a punt. Com ara venia cada dia perquè al estar jo llevat tenia més feina, al menys amb el menjar, netejava el tros que li donava temps i quan acabava amb tota la casa tornava a començar.
Vaig anar a la cuina a fer-me un suc de taronja i en vaig fer un per la Karla, junt amb un entrepà petit per cadascú perquè era massa tard per menjar més. Ho vaig pujar al seu dormitori i ella seguia dormint. Em sabia greu despertar-la però passaven de les dotze i se'ns ajuntaria amb el dinar.
-¿Quina hora és? - va preguntar.
-Dos quarts d'una.
-¿Perquè no m'has despertat abans?
-No he tingut temps. M'he llevat just quan arribava el Marià i quan hem acabat he anat a preparar això fins ara.
-Gràcies. - em va dir bevent-se el suc. - Tinc gana.
-Jo també. - vaig dir mossegant l'entrepà de pernil i allargant-li el seu.
-¿Què hauran pensat el Marià i la Carme perquè encara no m'he llevat?
-Què pensin el que vulguin. Ell m'ha dit que com et feien por les tempestes segur que havies dormit malament, però jo no crec que s'hagi cregut que és per això.
-¿Ah no, doncs perquè?
-Imagina-t'ho.
-¿Creus que es pensa que tu i jo...?
-Segur, per la manera com m'ha mirat i pel seu somrís...
-¿I ara què?
-¿Què de què?
-No sé...
-
¿T'importa el que pensin els altres?
-Una mica, no del tot.
-Jo de tu passaria.
-¿Avui venen els teus pares, oi?
-Si, ¿Perquè, creus que també ho endevinaran?
-No.
-¿Doncs?
Ella no va dir res i va seguir menjant aquella ridiculesa d'entrepà que era tant petit que a penes ens va tocar a les dents. Me'l vaig acabar i em vaig estirar al llit.
-¿No penses llevar-te? - em va dir la Karla.
-Tinc mandra, estic molt cansat. No sé perquè no em deixes dormir a la nit.
-¡Quina barra! No sé qui no deixa dormir a qui.
-Era broma.
-Ja ho sé.
Em vaig apropar a ella per fer-li un petó i li vaig preguntar.
-¿T'ho vas passar bé?
-Si. ¿I tu?
-Més que bé. ¿Saps perquè vaig decidir que tu series l'última dona de la meva vida?
-No sabia que havies decidit això.
-Doncs ja t'ho dic ara perquè ho sàpigues.
-¿Perquè ho vas decidir?
-Et faré un joc a veure si ho endevines.
-¿Un joc? - va preguntar.
-Sí. Té aquest paper i escriu.
-¿Ara vols que em posi a escriure?
-Va, fes-ho sinó no t'ho puc ensenyar.
Li vaig dir aquells quatre noms i ella els va anar apuntant com jo li vaig dir. Quan va acabar em va preguntar.
-Són els noms de les teves dones preferides. ¿I?
-Ara llegeix la primera lletra verticalment.
-Clar - va dir.
-¿Quina lletra falta?
S'ho va mirar i va somriure dient.
-La K.
-¿La K de què?
-La K de Karla.
-Excel·lent. ¿Ho entens ara? Està claríssim.
-¿Les vas escollir expressament?
-¿Creus que soc una espècie de psicòpata que escullo les meves víctimes en ordre del meu nom?
-No. ¿Però com és que...
-Pura casualitat. Ho vaig descobrir l'altre dia.
-¿L'altre dia que escrivies els seus noms per recordar-les millor?
-No, els vaig escriure per recordar que ja havien passat a la història i que ara amb la K tot seria diferent i definitiu.
-¿Definitiu?
-Si tu vols.
-Clark, el que ha passat aquesta nit no vol dir res definitiu. No vull venir a viure amb tu, de moment, ara ho veus tot molt bé perquè aquesta nit tot ha sigut perfecte però no sempre és així.
-¿Vols dir que per tu no ha significat res? -li vaig preguntar dolgut.
-No vull dir això. Per mi ha significat molt, més del que et penses però aquestes coses de vegades porten a mals entesos.
-Ja ho entenc. Ha estat una nit més. Doncs per a mi ha estat una nit molt especial, una nit única, em sap greu que per tu no.
Em va agafar la mà i em va mirar als ulls per dir-me.
-Jo estic segura de que t'estimo Clark però no sols per aquesta nit. En canvi tu t'ho hauries de pensar amb més calma, el sexe influeix molt en les decisions però tot en la vida no és sexe. No vull que estiguis sota aquesta influència per decidir què vols. Vull que ho facis fredament, que sàpigues el perquè.
-He pensat que sabent que t'estimava ni hauria prou.
-Conviure no són flors i violes. De vegades és dur. Ens hem d'entendre en altres coses, hem de tenir afinitats, coses comunes. Jo soc metge i no vull deixar la meva feina, i no sé si entendràs que a la meva vida hi ha altres coses. Potser t'hauré de deixar en un moment important per acudir a la feina, o potser moltes nits no seré amb tu i compartir una vida significa compartir-ho tot, allò que t'agrada i allò que no t'agrada tant. Tu ets actor i jo no sé si entendré moltes coses que facis amb altres encara que sigui figuradament i tampoc si resistiré que estiguis vivint en un altre lloc del món per una temporada mentre jo t'espero. No és tant fàcil Clark. Un dels dos haurà d'estar-se de moltes coses que voldria, o potser tots dos.
-Jo no t'he dit que vulgui que deixis de ser metge ni que et quedis a casa a esperar-me. Tampoc t'he dit que vull continuar sent actor, ni model, ni que vull anar a viure lluny d'aquí. No t'he dit res d'això. Estic disposat a compartir moltes coses amb tu però tu també ho has d'estar Karla.
-Jo tinc clar què vull Clark. Però no què vols tu.
-Jo et vull a tu.
-Si em vols a mi també has de voler la meva feina.
-I la vull.
-Però no és compatible amb la teva.
-¿Quina és la meva?
-Tu ho sabràs.
-¿Doncs si tu no ho saps perquè fas aquests embolics abans d'hora?
-Mira Clark, si no ets actor, ni model ni res d'això, la única cosa que pots ser és Geòleg. Tenim el mateix problema.
-Si ho dius per l'assumpte de viatjar, també puc ser geòleg de laboratori i només viatjar esporàdicament.
-No vull que per mi t'estiguis de fer el que sempre has volgut fer. Tot s'ha de pensar amb calma i sense influència de res extern.
-Està bé, m'ho pensaré molt bé. Deixem-ho estar. De totes formes vull que sàpigues que totes aquestes coses no impedeixen que t'estimi igual.
-Jo també t'estimo Clark, si no t'estimés no et podria mirar a la cara per haver violat la meva intimitat.
-Ara si que no t'entenc.
-És mol fàcil. Ningú més que tu va posar el meu diari on és, jo no li havia posat mai. Ja sé que l'has llegit i per això dius que em coneixes tant, però al diari només parlo del que sento per tu. Per molt que diguin no es coneix a una persona, ha de ser un mateix qui ho vagi descobrint i tu i jo mai hem sortit a penes d'aquestes quatre parets, per tant considero que no ens coneixem prou, encara que hi hagi una atracció mútua, un interès i uns sentiments... semblants.
Em vaig quedar de pedra quan m'ho va dir amb tanta seguretat. També em vaig sentir avergonyit i inferior a ella que m'havia estat lleial en tot i a més a més encara que vaig ser jo qui va començar a provocar-la perquè em digués el que jo ja sabia, sempre havia estat ella qui s'ho havia treballat primer en tots els aspectes fins i tot al llit, jo havia fet un paper més passiu que ella, jo li devia moltes coses i ella a mi cap.
-¿Des de quan ho saps? - li vaig preguntar avergonyit.
-Des de que em vas contestar: "¿una llibreta? Fa anys que no n'he vista cap". Pots ser mol bon actor en un plató però en la vida real ets transparent. Tu has estudiat coses de la Terra i jo coses de la ment.
Vaig mirar mol bé els llibres que hi havia a la tauleta per trobar
la llibreta i " L'amant de Lady Chaterley" tampoc no hi era.
Més tard vaig saber perquè l'havies agafat.
-¿Estàs molt enfadada amb mi?
-Ho hauria d'estar per mentider i usurpador. Però ja t'he dit abans que quan estimes perdones i comparteixes. Si no ho fas és perquè no estimes prou.
-Ho sento. Va ser casualitat. Primer vaig llegir per curiositat i després per interès i per conèixer-te una mica més.
-Ho entenc, jo sabia massa coses teves i tu no sabies res de mi. Estàs perdonat i espero que no confonguis que si no vull venir a viure amb tu no és perquè no t'estimi prou, sinó per deixar-te sol perquè puguis pensar bé què vols fer d'aquí en endavant.
La Karla era més al·lucinant del que em pensava. M'havia passat la mà per la cara en tots els sentits. Vaig pensar que potser era veritat que els dotze anys de diferència es notaven a algun lloc, però no, no era això, tot depenia de la persona. La Lluna me'n portava cinc i mai m'havia sentit petit al seu costat. Segurament la diferència era, que la Karla era molt més intel·ligent que la Lluna i que jo, que encara potser no estava madur del tot. Ella sempre tocava de peus a terra i jo en canvi em gronxava bastant als núvols, encara que fos assenyat, responsable i realista sense atrapar-la a ella.
Vam canviar de tema i ens vam vestir per sortir una mica a donar una volta per la platja.
No feia sol i la sorra encara estava mullada per la pluja de la nit. El mar
tenia un color gris perla tirant a fosc i estava una mica esverat.
S'estava bé sense aquella xafogor passejant amb ella al costat. No sabia
perquè amb ella em sentia tant segur. La comparava una mica a la
sensació que em donava la mare i em vaig espantar al pensar que potser
havia confós els meus sentiments.
Vaig mirar-la quan agafava una petxina que dormia a la sorra per tirar-la a l'aigua i al veure-la vaig sentir aquella escalfor que em pujava dels peus amunt i em feia bategar el cor, tant de pressa com jo hagués anat corrents a estrènyer-la contra mi.
Allò no tenia confusió, a la mare l'estimava però a la Karla a part d'estimar-la la desitjava amb exageració.
Durant el passeig vam parlar de coses sense importància, del temps, de com corrien els núvols... Li vaig dir que el Marià m'havia dit que la setmana entrant ja no vindria perquè ja no em calia més el seu servei, que considerava que estava mol recuperat i que continués fent el que feia perquè era adequat. Sense donar-me'n compte vaig dir.
-El dilluns em quedaré més sol que la una. Tothom m'abandona.
-Jo no t'abandono. No t'anirà malament estar sol. Com has tornat a néixer, com aquell que diu, has d'estudiar-te a tu mateix, pensar qui ets, què vols fer quan siguis gran i tot això.
-De vegades em parles com si fos un nen petit.
-Ets un nen gran i els grans són més difícils de convèncer que els petits.
-Així que em veus com un nen. - vaig dir.
-M'encanta que siguis com ets - em va dir afegint un petó a la amabilitat, mentre s'agafava al meu braç.
-Pel que es veu mai seré un home. Sempre un jove encantador, o un nen gran, això si, també encantador.
-¿Saps com et veig jo?
-Doncs no, la veritat.
-Com l'home més meravellós que he conegut mai. El més guapo i ben plantat, el millor de tots.
-¿Alguna floreta més?
-Sí, i el que te els ulls més magnífics que he mirat.
Després de tot això em va agafar la cara amb les dues mans i em va estampar un petó de pel·lícula que em va deixar astorat.
-M'estàs desorientant. A un nen no se li fan aquestes coses.
-Després t'he considerat "home".
-Si t'enganxo veuràs com m'acabaràs considerant. - li vaig dir sortint corrent al seu darrera perquè fugia.
-¿Ja pots corre? A veure si m'atrapes
No vaig trigar gaire a fer-ho i no perquè jo corregués molt, sinó perquè ella no volia fer-me córrer.
Ens vam tirar a la sorra rient com dos beneits i vam donar unes q
uantes voltes per terra.
-Tens sort que estem en un lloc públic - li vaig dir.
-¿Què em faries sinó?
-Et quedaràs amb les ganes de saber-ho.
-¿M'ho diràs més tard?
-¿Quan? - vaig preguntar.
-Després de dinar per exemple. - va respondre ella.
CAPÍTOL 27

Quan vam arribar a casa vam dinar, ella ho va fer tranquil·lament i jo tenia més pressa per veure que m'havia de dir. El que m'havia de dir era que aquella tarda faríem la migdiada junts i jo vaig veure el cel obert tot i que no entenia el perquè d'aquell discurs tan llarg del matí.
Ella no barrejava les coses, fes el que fes i passés el que passés tenia la decisió presa de que de moment no viuríem junts. Suposo que amb el detall de la migdiada em volia fer veure que una cosa no tenia res a veure amb l'altre i de passada ens coneixeríem una mica més.
Quan vam tenir la digestió i altres coses fetes vam estar xerrant de nosaltres i em va dir que en poc temps havia guanyat molt en físic, i que havia passat de tenir aquell aspecte malaltís i prim a un de molt més encisador. No cal dir que jo de tant en tant li recordava que ella no havia d'envejar res a ningú físicament i que a mi m'agradaven més les dones normals i corrents sempre que estiguessin bé com ella, que no pas els figurins on no havia on agafar-se.
Vam haver de córrer perquè la botzina del cotxe dels pares ens anunciava la seva arribada, i sort d'això perquè sinó ens haguessin enxampat amb les mans a la massa i no teníem intenció de que de moment algú ho sabés.
Però la mare a qui no se li escapava res i no tenia ni un pèl de tonta quan ens va veure ens va regalar un somriure d'orella a orella molt significatiu i va dir-nos que es notava que estàvem mol tranquils i relaxats perquè fèiem una cara radiant.
El pare era diferent, semblava més que no es fixés en les coses, però puc assegurar que sols ho semblava. Ell no es volia posar on no el demanaven i així com la mare s'hi intentava posar, fent que algú li ho demanés d'alguna manera, ell esperava sense donar pressa.
Mentre el pare i jo parlàvem del GR que m'havia portat de Miralls on va estar guardat durant un llarg temps quan jo no el necessitava perquè tenia el pobre 350Z que per desgràcia s'havia convertit en ferralla a l'accident, la mare i la Karla ho feien en un altre lloc de la casa.
-¿Com van les coses amb el Clark, Karla, hi ha alguna novetat?
Ella es va posar vermella però va pensar que li devia una explicació sols per haver-la recolzat en tot referent a mi i haver guardat els seus secrets sense explicar-me les escenes de desesperació que s'havien rodat al meu dormitori mentre jo no era en aquest món.
-Doncs... si. Hi ha alguna novetat.
-Si no vols no tens perquè dir-m'ho. - li va dir la mare.
-És que no sé per on començar.
-¿Tantes coses hi ha?
-Si, Déu ni do. El principal és que penso que ell també sent alguna cosa per mi i poc a poc m'ho va demostrant.
-¿Només sent alguna cosa? Per la manera que et mira, em dona la impressió de que en sent moltes.
-Bé, això diu ell... Suposo que era massa esperar que es donés la casualitat de que s'enamorés de mi.
-¿T'ho ha dit?
-Sí. I també m'ha dit que no vol que el dilluns marxi perquè em trobarà molt a faltar i tot això, però jo no vull que confongui l'estima amb l'agraïment.
-Ja. Tu penses que t'està molt agraït per tot el temps que has passat amb ell i per tot el que has fet. Potser m'equivoqui però insisteixo que la seva mirada no és d'agraïment, jo hi veig admiració i desig. No voldria ser... com t'ho diria xafardera, manefla, digues-li com vulguis, però abans quan hem arribat el Tom i jo m'ha semblat, com ja he dit, que fèieu una cara com si estiguéssiu radiants de felicitat aquí tots dos sols tot el temps.
-Si però la vida no la regalen i jo vull treballar a l'hospital.
-A ell li va tocar la grossa sense pensar-ho. A l'Amanda i a la Sam els deu quasi tot el que te, elles el van ajudar mol i el van preparar perquè pogués arribar tan amunt.
-¿Ell també devia fer alguna cosa? -va dir la Karla.
-Per suposat, però em refereixo al començar-ho tot. Pensaràs que soc una mare possessiva que sempre parla bé del seu fill, que no li troba cap defecte i que l'adora. També te defectes no et pensis però sempre ha estat bon fill, bon estudiant... No en parlem més. -va dir acabant la conversa.
La Karla es va posar a riure. Li agradava l'admiració que la mare em tenia i sobretot allò que li havia dit aquell dia sobre que si ella no fos la meva mare també s'enamoraria de mi. Era el seu únic fill i era normal que sentís tant d'orgull al parlar-ne però encara que jo hagués estat una persona normal en lo referent al físic, la mare m'hagués admirat igualment.
Li vaig comentar al pare que ara que tenia el tot terreny i que ja em veia en cor de conduir aniria a passar uns dies amb ells a Miralls i desprès tornaria a Sitges perquè volia arribar-me a Barcelona per buscar feina de Geòleg.
No necessitava els diners però em passava el mateix que a la Karla, volia fer servir la meva carrera perquè per alguna cosa l'havia estudiat i perquè m'agradava.
Els pares es quedarien tot el fi de setmana i també marxarien el dilluns al matí.
Cada cop que pensava en aquell dilluns em posava de mal humor. Feia el que podia per no recordar que ella marxaria desprès d'haver estat tant de temps al meu costat. A ella, si en realitat m'estimava li hauria de ser més difícil que a mi perquè jo encara que físicament hi era, no hi era.
Vam sopar desprès que la mare fes de nou brou amb galets i pilota i totes aquelles coses que acostumava a posar-hi. Encara que fos estiu i fes calor a mi sempre em venia de gust, m'encantaven els galets i com ella ho sabia i sempre intentava complaurem en tot, va passar per alt que no fos un plat mol adient al clima.
Més tard vam estar prenent la fresca, suposadament, al jardí on el pare i la mare van fer plans per l'endemà. Ell s'encarregava de les plantes, les flors, els arbusts i tot el que vivia per allà, i ella de coses de la casa, dels menjars canviar alguna cosa de la decoració etc, etc.
La Karla era senzilla i familiar i se li notava de lluny que es sentia com peix a l'aigua amb la meva família. El pare així com amb les altres havia tingut com una mena de desconfiança, a ella la tractava com si fos la seva pròpia filla i últimament sempre estava de bon humor.
Jo parlava de tant en tant però el que més feia era observar-los a tots plegats i pensar en la sort que tenia de tenir-los sempre al meu costat, de poder comptar amb ells pel que fos i de sentir-me tranquil i en pau sabent que m'estimaven i que ho farien tot per a mi. A la Karla sense pensar-ho l'afegia en el mateix paquet, com si fos alguna cosa meva, com si ella formés part de la meva vida des de sempre. Llavors de cop tornava a recordar el dilluns i una ombra de mal humor es reflectia en el meu rostre. No tenia intenció de trencar amb tot aquell encant que estava vivint i ràpidament pensava en ella i en el ventall de colors que havia obert a la meva vida.
Va arribar l'hora d'anar a dormir i així com la Karla dormia al dormitori de la meva esquerra, els pares ho feien a la dreta. Total que com hi hauria roba estesa tota la nit, no vaig poder fer més bugada i ella tampoc ho volia.
Cadascú va dirigir-se al seu lloc però abans vaig tenir ocasió de fer-li un petó de bona nit.
-Somnia amb mi. - li vaig dir en veu baixa des del passadís.
-Ja fa temps que ho faig. - em va respondre ella - Bona nit.
El dia següent era dissabte i desprès d'haver esmorzat la Karla va suggerir amablement als meus pares si volien venir amb nosaltres a fer la passejada de torn per la platja.
-Doncs ja que ho dius... - va començar a dir el pare. Però la mare el va tallar afegint.
-Ja que ho dius no podrà ser perquè el Tom i jo hem d'arreglar unes quantes coses del jardí i desprès se'ns faria massa tard. Aneu-hi vosaltres dos. ¿Oi que no us sap greu?
Ella i la Karla es van mirar somrients amb la complicitat dibuixada a la cara i jo que ho vaig veure clarament vaig dir.
-¡ Hi ara ! ¿Perquè ens n'hauria de saber. Anem Karla?
El pare es va quedar una mica sobtat perquè no sabia que hagués de fer res precís al jardí, però quan nosaltres dos vam marxar i la mare el va mirar ho va entendre tot.
-Sempre em fas quedar com un babau. - li va dir.
-¿ Home què volies ? ¿Que anéssim a fer d'espelma? Deixa'ls que vagin sols.
-¿Serà perquè no han tingut temps d'estar sols? - va rondinar ell.
-Només els queda avui i demà abans que ella marxi. M'ha semblat que al Clark li hem fet un favor quedant-nos aquí.
-I a ella també. Ho ha dit per quedar bé. ¿Fan mol bona parella, no creus Marta? I ara expliquem-ho tot, va. - va dir ell.
La Karla i jo ja érem a la platja quan li vaig preguntar.
-¿Perquè els has convidat a venir?
-Era el més normal.
-¿També són normals les mirades teves i de la mare?
-¿Quines mirades?
-No et facis la sueca. Us he vist més d'un cop. ¿Què li has explicat?
-Poca cosa. - va dir - No li he explicat que ja hem dormit junts, si és això el que vols saber.
-¡ Només faltaria ! Però alguna cosa li has dit. Jo la conec, està mol contenta i de tant en tant llença alguna indirecta. Des d'ahir que m'està dient que hem de parlar.
-¿I perquè no hi parles?
-Ja ho faré avui. No he tingut ocasió d'estar a soles amb ella.
-¿Què li diràs?
-Per això vull saber què li has dit tu.
-Menys que hem dormit junts, tot.
-¿I et penses que no ho sap?
-No m'ho penso. Sé que ho sap.
-Jo tampoc li ho diré si ella no m'ho pregunta directament. Directament no ho farà però indirectament segur que si. Segons com potser li ho diré i tot.
-No siguis ximplet.
-¿Què té de dolent?
-No res, però desprès no sabré amb quina cara mirar-me-la.
-¿Desprès quan? Et recordo que marxaràs mol aviat, quasi que no tindràs temps de veure-la.
-Demà. - va dir ella.
-No sé perquè m'ho sembla però penso que la faríem feliç si ho sapigués.
-Doncs jo penso que més feliç la farien altres coses.
-¿Com p
er exemple?
-No sé. Altres.
-Al cap i a la fi qui no la vol fer feliç ets tu, si per mi fos...
-Si per tu fos ja seria oficial tot.
-Home tant com tot...
-¿Ells han estat d'acord en que visquessis amb algú sense estar casat? - em va preguntar.
-Al principi no però desprès com no tenien més remei que acceptar-ho...
-¿Vas tenir alguna vegada intencions de casar-te amb alguna?
-¿Amb alguna de les que vaig viure?
-Es clar.
-Amb la Lluna mai, la Alexia no va viure amb mi, la Carolina tampoc però ella com va ser la primera si que vaig pensar que un dia ens casaríem, era mol jove, i amb la Rachel ja m'hi vaig casar, de pressa i corrent, encara no ho he entès ara.
-Et vas enamorar. - va dir ella.
-Si però va ser molt diferent a tot, va ser mol ràpid per desprès durar mol poc.
-Mai m'has explicat què us va passar.
-Doncs és mol senzill, ella era molt materialista i jo sóc molt espiritual. Penso que es va casar amb mi aquella temporada en que jo era dalt de tot per ser més coneguda i per res més.
-¿No l'estimaves?
-Seria incapaç de casar-me amb algú sense estimar. Es clar que la vaig estimar però ja t'he dit que tot va ser mol ràpid i de vegades penso que mai va passar.
-¿O sigui que tu no ets dels que es casen?
-¿Perquè ho dius?
-Pel teu currículum.
-Era jove. Ara ja no ho soc tant.
-¿Vols dir que els anys et fan venir ganes de casar-te? - em va dir.
-El casar-se és el de menys. No hi estic en contra. Suposo que en algun moment hi penses i sembla que casar-se vulgui dir posar seny, però no crec que un paper marqui cap diferència. ¿Perquè ho dius, que et vols casar amb mi?
La Karla em va mirar amb cara de mal humor.
-No fa gràcia. - va dir - Si em volgués casar amb tu el primer que faria seria no marxar. ¿No creus?
-Perdona, ho he dit de broma.
-Tu i les teves bromes.
Vam seguir passejant callats, de vegades no la entenia. Estava de bon humor i de cop i volta canviava.
Quan vam arribar a casa jo vaig fer les meves coses que consistien majoritàriament en fer exercicis i ella va ajudar a la mare. El pare em va cridar i vaig sortir al jardí per veure què volia.
Va començar parlant de coses com ara si em trobava bé del tot, quin dia aniria a Miralls i coses per l'estil. Jo veia que donava massa voltes i al final va anar a parar a la Karla.
-Has estat bé amb la Karla aquestes setmanes? - em va dir.
-¿Com vols dir si he estat bé?
-Vull dir si teniu converses, si us porteu bé, si us aveniu i coses així.
-Ah, si, ens avenim bastant, també parlem... ¿Perquè em preguntes això pare?
-Perquè és diferent d'abans quan us portàveu bé perquè tu no parlaves. ¿Quina opinió tens d'ella?
-Molt bona - li vaig dir veient per on anaven els trets - és mol bona doctora si vols dir això.
-Sí, això. ¿També està mol bé, oi? Vull dir que és guapa, simpàtica, amable...
-¿Em vols preguntar alguna cosa en concret pare? No cal que li donis tantes voltes, pregunta-m'ho directament.
El pare em va mirar rient i va continuar.
-¿T'agrada?
-¿I perquè m'hauria d'agradar?
-Al Clark d'abans segur que li agradaria.
-Al d'ara també. ¿I tens algun interès? Per tot el que m'has dit sembla que t'agradi a tu també.
-A mi personalment m'agrada molt, més que cap.
-Bé ara que ja ho saps me'n vaig, vull parlar amb la mare.
-Si, ves, ves. Sols era curiositat.
-Ja. Perdona però la mare m'espera. - vaig dir mirant-lo amb un somrís que delatava que no em creia que sols era curiositat.
Vaig entrar a la cuina i la mare i la Karla xerraven animosament mentre feien el dinar.
-Mare quan vulguis que parlem avisa'm. Ja he acabat.
-Ah, si. ¿Segueixes tu amb les cassoles? - li va dir a la Karla.
-Si, ja me'n cuido jo. Tranquil·la no corris.
Em va mirar abans que sortís i em va dedicar un somriure. Ja no estava enfadada amb mi. Mai acabaria d'entendre a les dones i els seus canvis d'humor.
La mare i jo vam anar a la biblioteca i em va fer seure còmodament com si m'hagués de fer un discurs llarg desprès de tancar la porta i seure també al meu costat.
-Et volia parlar de la Karla, fill.
-¿Tu també? - li vaig dir - ¿Us heu posat d'acord el pare i tu per sostreure'm informació confidencial? - vaig dir-li.
-Et vull parlar seriosament Clark.
-Digues mare, t'escolto.
-¿Tu saps que la Karla i jo ens vam fer molt bones amigues quan tu estaves en coma, oi?
-Penso que si.
-Doncs com també saps, li vaig explicar moltes coses de tu. Diria que la majoria de coses teves.
-Jo diria que totes mare. Si te'n vas deixar alguna deu ser mol poca cosa.
-¿Bé. No és cap mal, oi?
-No, podria ser-ho, però no ho és.
-¿Perquè podria ser-ho?
-Perquè potser si li haguessis explicat a una altra persona m'hagués sabut greu que sabés tantes coses personals meves. M'imagino que no li vas explicant a tothom.
-Mai ho he explicat a ningú Clark.
-¿I perquè a ella?
-Doncs perquè... Hi ha coses que tu no saps, fill. La Karla estava mol sola aquí amb tu d'aquella manera. Sols ella i jo sabem quan vam patir per tu i dic vam perquè ella a força de estar amb tu tant de temps et va agafar afecte i desprès de conèixer-te a través de tot el que jo li anava explicant, estava preocupada per tu, més del que et penses. Al principi jo tampoc m'ho pensava que ho estès tant però vaig començar a trobar-la mol afectada quan es pensava que no hi havia ningú més a la casa. Com no ens teníem confiança ella intentava dissimular-ho com podia però a mesura que anava passant el temps se li va començar a fer un nus que no podia compartir amb ningú i que cada dia que passaves sense donar senyal de res, es feia més gran. Un dia...
-Mare, tot això que m'expliques ja ho sé.
-¿Com que ho saps, a cas t'ho ha explicat ella?
-No, ella mai m'ha dit res, però sap que ho sé perquè escrivia un diari on apuntava totes aquestes coses i jo un dia el vaig trobar i fins que no el vaig llegir tot no vaig parar, així que ho sabia tot sense que ningú sabés que ho sabia. ¿M'explico?
-¿Vas llegir el seu diari Clark? Aquestes coses no es fan.
-Ja ho sé mare però al veure que parlava de mi vaig voler saber que hi posava. Ara ella ja ho sap.
-¿I t'ho perdona?
-Sí.
-Bé, jo també t'ho perdonaria perquè soc la teva mare. - va dir com si s'ho estès pensant.
-Però ella no és la meva mare.
-Però t'estima tan com jo, d'una altra manera es clar.
-¿És això el que volies que sabés, que m'estima?
-Doncs si, però a part d'això també et volia dir que jo també l'estimo a ella perquè s'ho mereix per tot el que ha fet i ha patit i com sé que a tu t'agraden mol les faldilles i ella és jove i bonica, he pensat que era la meva obligació advertir-te que si jugues amb ella, o si li fas mal, no t'ho perdonaré encara que siguis el meu fill. ¿M'entens?
Em vaig quedar mirant a la mare com si no la conegués. Ella mai m'havia parlat d'aquella manera. Vaig pensar que si que s'estimava molt a la Karla per defensar-la com ho feia. Fins i tot la posava per davant de mi.
-No voldria fer-li mai mal a una persona que m'estimi.
-Ho sé però com abans de l'accident eres una mica cap verd, sols t'ho adverteixo.
-Cap verd era mol abans de l'accident, quan anava ara amb una ara amb una altra. Sempre que he anat amb algú seriosament li he estat fidel i això no m'ho pots retreure.
-Et vas casar sense dir-nos res al teu pare i a mi i aquell casament va durar com un caramel a la porta d'un col·legi. ¿No és ser cap verd això? Com si casar-se fos una cosa sense importància.
-Mare aquell casament encara no l'entenc ara. Em vaig enamorar de la Rachel i no sé... bé la qüestió és que ho he esborrat de la meva vida, va ser una equivocació, ho reconec. Tothom s'equivoca.
-Doncs ara no t'equivoquis amb la Karla. Ella m'ha dit algunes coses i he vist que tu hi tens un interès, cosa que no et retrec, tot el contrari, ella m'agrada mol per tu si vols que et digui la veritat. Amb això no vull fer variar els teus sentiments ni molt menys, tu ets qui has de decidir el que faràs d'ara en endavant amb la teva vida, sols voldria que abans de fer o de dir alguna cosa de la que desprès te'n hagis de penedir, t'ho pensis mol ben pensat.
-Aquesta vegada em penso que no tens raó mare. No sé si ella t'ha dit el que sento, però ho sap i no obstant demà passat marxarà. Per si no t'ho ha dit t'ho diré jo. L'estimo i no és agraïment de res. Ja li he donat les gràcies moltes vegades pel que ha fet per mi i si l'estimo no és sols per això. Aquestes tres setmanes que hem passats sols aquí m'he adonat de que l'estimava per com i qui és. També li he dit que es quedés a viure amb mi i és ella qui no ho vol. Diu que m'estima però no vol renunciar a la seva feina, cosa que no li retrec, però no ha de renunciar a res per quedar-se i no sé perquè no ho vol. Potser no m'estima tant com diu. Segons ella he de quedar-me sol per veure més coses que ara no veig i per posar la meva vida en ordre.
-I té tota la raó. No vol viure amb tu sabent que marxaràs.
-¿Que marxaré on?
-Pel món com has fet sempre. Ja sé que és la teva feina que t'ho porta però no es pot estar a dos llocs a l'hora.
-Mare si et refereixes a la feina d'actor t'equivoques. Aquesta no era la feina que jo volia fer, si la vaig acceptar va ser perquè no està malament i sobre tot pels ingressos. Ara ja no ho necessito i vull fer allò pel que vaig estudiar, ser geòleg.
-¿I els geòlegs no volten?
-Alguns van i venen.
-Ella no vol que vagis, vol que estiguis amb ella.
-Jo també vull estar amb ella carai, l'única solució que trobo és treballar en un laboratori i només sortir el que sigui imprescindible. ¡Merda! ¿És que mai podré fer el que en realitat vull?
-Pots fer el que vulguis quan ho vulguis. Sols has de triar entre ella i això altre.
-Sempre he de triar. ¿Perquè tot és tan complicat? Podria venir amb mi.
-¿I deixar la feina per la que va estudiar? M'acabes de dir que tu també vols el mateix que ella vol, la seva feina. Al menys això ho té segur.
-Ella també podria triar entre la feina o jo. ¿M'estàs d
ient que jo no sóc segur.
-Clark, has anat amb un regiment de dones.
-¿I qui ha deixat a qui? Sols n'hi ha hagut quatre d'importants, les altres no les contis. Dues em van deixar per un altre, jo sé què vull, són elles qui no ho sabien.
-L'Alexia tampoc va voler viure amb tu perquè es veia a venir el que va passar. No li pots demanar a la gent que ho deixi tot per contemplar-te a tu.
-Vaig esperar cinc anys per poder anar-me'n a Nova York i ser actor. Ella no va voler venir. Tu ho vas deixar tot i vas canviar Nova York per Miralls que no té comparació.
-És diferent. Jo m'estimava més al teu pare que a Nova York.
-No és tan diferent, la Alexia s'estimava més la seva vida que a mi.
-La Karla ha abandonat la seva feina durant un any per estar amb tu, i ni tant sols ho has pensat.
-Això ho dius tu.
-Ella sols vol que t'ho rumiïs bé abans de decidir res. Tampoc te clar si vols ser actor o geòleg.
-No serà perquè no li hagi dit que vull ser geòleg, fins i tot de laboratori encara que no m'agradi tant la idea.
-¿Ella sap això?
-Suposo.
-Tampoc vol que deixis el que vols per ella, se sent com si et manipulés.
-¿Tu ha dit? - li vaig preguntar.
-Sí.
-¡Ai, mare! Tinc un cap com un timbal. Serà millor que faci el que ella diu, que m'ho pensi bé. Ho faré amb tranquil·litat com està previst i ara deixem-ho estar si us plau. Tinc gana.
Vam sortir de la biblioteca i vam anar a la cuina a veure si la cuinera havia acabat de fer el dinar.
La Karla estava preciosa amb el cabell recollit i amb el davantal blanc. Quan vam entrar ens va dir que ella serviria el menjar i que ja podíem seure a taula.

















CAPÍTOL 28

El diumenge tant la Karla com jo estàvem de mal humor encara que ho intentàvem dissimular. Els dos ens esquivàvem tant com podíem per no haver-nos de mirar als ulls i recordar que era l'últim dia que ens veuríem.
Vaig escoltar sense voler una conversa que tenien els pares al seu dormitori quan passava pel davant per anar al despatx i em vaig quedar darrera de la porta per sentir-ho. Parlaven d'ella de nou i la mare li preguntava al pare.
-¿Ja li has donat els diners?
-No els ha volgut de cap manera. Diu que mentre va estar malalt era diferent però que un cop ella podia haver marxat perquè ja no la necessitava, si es va quedar va ser perquè ho va voler i allò no entrava en el contracte.
-¿I no li has insistit? - va tornar a dir la mare.
-Es clar que si, els hi he posat a la butxaca perquè no els volia agafar i els ha tret i els ha deixat damunt de la taula perquè jo no els agafava. S'ha enfadat i tot i ha dit que quan no treballa no cobra i que aquests últims dies no s'ho ha pres com a treball. No he volgut insistir més perquè m'ha semblat que s'ofenia.
-Jo en el seu lloc hagués fet igual. - va dir la mare - Hi ha coses que no tenen preu.
Aquella nit la vaig ajudar a carregar les maletes al seu cotxe i va voler anar-se'n a dormir aviat. No va voler que tinguéssim les últimes hores per acomiadar-nos i a altes hores de la matinada la vaig sentir plorar.
Al matí sols ens vam dir adéu amb un petó i em va fer jurar que no la trucaria fins passades unes quantes setmanes en les que li vaig prometre que posaria ordre als meus pensaments igual que faria ella.
Penso que no va dormir gaire perquè feia molt mala cara. Jo no ho vaig fer en tota la nit i vaig haver de treure forces d'on no n'hi havia per no traspassar la porta del seu dormitori i demanar-li si us plau que no marxés.
Ningú es pot imaginar com van ser aquelles nou setmanes que ni la vaig veure ni la vaig sentir i recordar-ho és com si ho tornés a viure.
Em vaig sentir infinitament sol com mai m'havia sentit, buit, amb la casa tan buida i enganyat perquè m'havia cregut tot el que el seu diari deia. Hi va haver dies que vaig pensar que ho havia escrit expressament per fer-me sentir estimat per algú i animar-me desprès d'haver passat aquells dos anys inconscient.
Jo no trobava la vida tant complicada com ella que s'hagués pogut quedar amb mi sense haver de tornar a treballar més. Si ella preferia la seva professió abans que a mi, devia ser perquè no m'estimava tant com deia.
Quan m'ho mirava des de l'àngul oposat, no la trobava tan egoista. L'egoista llavors era jo, que també m'hagués pogut quedar a casa esperant que ella arribés de treballar. No volia sacrificar els anys que vaig estar estudiant per ser geòleg per ella, tampoc la devia estimar suficientment.
Però no, no era ni una cosa ni una altre. Tots dos volíem fer el que sempre havíem volgut i pel que ens havíem preparat i sacrificat.
Hi havia d'haver alguna solució perquè poguéssim estar junts sense haver de renunciar al nostre objectiu i l'havia de trobar aviat si no la volia perdre del tot.
Em vaig haver d'obligar seriosament a fer els exercicis diaris que m'havia marcat el Marià, a fer la gimnàstica de musculació per omplir els petits espais de pell flonja que em quedava i el que més vaig fer va ser passejar.
Entre Sitges i Miralls em va passar el temps de nou setmanes infinites i no va passar dia que no m'estés contemplant el telèfon o amb ell a la mà per trucar-la. Però li havia promès que no ho faria i la meva paraula, era paraula d'honor.
A Miralls em vaig relaxar una mica passejant amb l'Ariel i com sempre treballant amb el pare. Alguna nit vaig tornar a l'esplanada a mirar els estels com havia fet feia anys i també vaig tenir temps de explicar-li tot a l'Axel que com sempre em va aconsellar bé.
- Jo de tu començaria a fer un pensament Clark.
- És que no tinc el cap per pensar tantes coses a l'hora.
- Sempre has tingut capacitat per fer-ho. ¿Perquè ara no, tens
por d'alguna cosa?
-No ho sé, potser és que n'estic tan enamorat i tinc tantes ganes de veure-la que no penso en res més.
- Doncs comença-t'ho a pensar sinó potser la veuràs per última
vegada.
-He pensat en anar a la facultat a veure si puc fer alguna cosa, que no necessiti gaires desplaçaments. Podria treballar tot el dia igual que ella i al vespre a casa. Seria una solució.
-Seria ideal si tu estàs ben decidit a fer-ho així. No per ser geòleg has d'estar donant voltes al voltant del món. Podries especialitzar-te en alguna cosa d'investigació, no sé com funciona aquest món.
-Demà mateix hi aniré a veure si soluciono alguna cosa per poder-li dir a ella d'una vegada. Mai havia passat tants nervis Axel, ni la primera vegada que em vaig posar davant d'una càmera.
-Això ja vol dir alguna cosa. ¿Escolta quan sigui hora de trucar-la perquè no quedeu i fem un sopar aquí?
-¿Aquí a casa teva?
-¿Perquè no? Et diria per sortir però la Caren no està gaire fina amb tot això de l'embaràs. Si voleu vosaltres podeu marxar quan acabem de sopar.
-Sí, no estaria malament, podríem xerrar sense preses.
Vam quedar en que ho faríem tan aviat la truqués i a l'endemà mateix vaig anar a la facultat.
Gràcies a que era conegut, a que havia estudiat allà i a que la meva fitxa era bona, me'n van donar a la mateixa facultat de Geologia. A mi m'hagués agradat més voltar, però tot no ho podia tenir i vaig arribar a la conclusió de que ja havia vist molts llocs quan havia estat rodant i treballant pel cinema i la Karla valia més que tot allò.
Ja tenia la moral mol més alta i em vaig tornar a quedar a Sitges per passar-me dos dies més meditant tranquil·lament per aquella cala on feia un temps hi havia estat solament amb ella.
La casa era desmoralitzant sense ningú i vaig pensar en que si ella no havia agafat una depressió quan hi era amb mi abans de despertar-me, havia estat de miracle. Vaig entendre que era impossible que no m'estimés havent fet tot allò per mi i que era lògic que desprès d'haver vist tan impossible que jo m'enamorés d'ella, volgués donar-me temps perquè estigués segur de que el que sentia no era agraïment.
A l'endemà al vespre vaig pujar al GR amb un ram de roses vermelles i vaig anar a esperar-la a la porta de l'hospital.
Quan va sortir pel darrera per anar a buscar el seu cotxe em va trobar repenjat a la paret amb el ram i es va quedar tan parada que no sabia què dir. Em mirava a mi i al ram, i vaig veure que els ulls se li humitejaven m'hi vaig acostar més i donant-li el ram li vaig dir.
-T'he trobat molt a faltar Karla.
-Segur que no tant com jo.- em va dir ella. - Són precioses.
Vam estar durant uns minuts abraçats sense dir-nos res. No vaig poder estalviar-li les llàgrimes que van relliscar fins a caure a les meves espatlles i va faltar poc perquè jo també ho fes.
-¿Tant de temps has necessitat per aclarir-te? - em va dir. - em
pensava que ja t'hauries oblidat de mi.
-Impossible. Han estat nou setmanes més llargues que nou anys.
-Jo pensava que em trucaries abans de venir.
-Era la meva intenció però avui he pensat que no podia passar més dies sense veure't. T'he de dir moltes coses. ¿Tens ganes d'anar a sopar?
-Últimament no tinc gaire gana però si no sopo amb tu ho hauré de fer a casa. Accepto la invitació.
-¿Algun suggeriment?
-A dos carrers hi ha un restaurant on el personal de l'hospital acostumem a menjar. ¿Tes igual un lloc que un altre?
-Mentre hi siguis tu tant em fa.
Hi vam anar caminant perquè no calia anar-hi en cotxe, però abans vam anar a deixar el ram.
-Estàs molt bé saps. Jo diria que t'has recuperat del tot. Estàs com el primer dia que et vaig veure. - em va dir.
-¿Com estava el primer dia que em vas veure?
-Igual de bé que avui, però adormit.
-¿Vas pensar que estava bé?
-Tothom que et veu ho deu pensar.
-Però a mi sols m'importa que ho pensis tu.
-Tu mai m'has dit que penses de mi.
-¿Com que no t'ho he dit? ¿Mai t'he dit que estàs boníssima? ¿Saps qui va ser qui m'ho va fer veure?
-¿Qui?
-L'Axel.
-¿Vas necessitar que t'ho digués ell?
-Sols se'm va avançar. Ell havia tingut més temps que jo de mirar-te. Per cert vaig estar a casa seva i em va dir que et digués de part seva i de la Caren, que estem convidats un diss
abte a la nit a sopar a casa seva. ¿Voldràs que hi anem?
-Es clar que si, l'Axel és molt divertit i la Caren molt franca. Fan bona parella.
Vam entrar al restaurant i vam demanar la carta. Mentre sopàvem li vaig preguntar si s'havia pensat ja, què pensava fer, si venir a viure amb mi o no i ella em va respondre que tot depenia dels plans que tingués.
-¿Vols que t'expliqui els meus plans? Doncs escolta. Quan vulgui puc anar a la facultat de geologia de Barcelona, on vaig estudiar, a fer alguns treballs d'investigació i més endavant , si tot va bé veurem quines coses més puc fer, així que quan ja estigui tot al seu lloc i jo m'hagi posat al corrent, quan arribis a casa et trobaràs el sopar fet i la taula parada més d'un dia, no sempre. T'ompliré la banyera d'aigua calenta perquè t'hi estiguis una bona estona i algun dia fins i tot et faré companyia. Si alguna nit no ets a casa perquè la teva feina et reclama, t'esperaré despert i a l'hivern t'escalfaré el llit i els caps de setmana estaré tant enganxat a tu que més d'un dia et penediràs d'haver dit que sí, si és que tens intenció de dir-m'ho.
-¿Em deixes parlar ja? em va dir perquè tota l'estona li havia fet senyals perquè no m'interrumpís.
-Sí.
-¿Com és que t'han donat feina a la facultat? Quina sort has tingut.
-A part de sort he fet servir la meva influència. Els informes que tenen de mi són bons, recorda que sempre he estat bon estudiant i encara hi havia algun professor conegut que ho ha pogut corroborar i a més a més els que no em coneixien d'abans m'han conegut d'altres coses, com ara el cinema, revistes etc.
-¿Com aprofites la fama eh?
-S'ha d'aprofitar tot.
-¿De veritat que no penses tornar a cap passarel·la ni a cap plató?
-No.
-No vull que per la meva culpa t'estiguis d'allò que t'agrada Clark.
-No me n'estic. Va ser fascinant i he tingut la sort de poder-ho comprovar, però a mi el que de veritat m'agrada és allò pel que vaig estudiar. Ja sé que els ingressos no seran els mateixos ni per casualitat, però no m'importa perquè amb el que vaig guanyar en tinc per molt de temps, també saps que no els he llençat i treballant tots dos no ens ha de faltar res.
-¿No et penediràs d'haver canviat la fama per mi? Pensa que segurament no tornaràs a tenir l'oportunitat i també que jo tinc dotze anys més que tu i que em veuré més velleta i tu encara seràs jove i guapo.
-No em penediré de canviar qualsevol cosa per aconseguir-te a tu i tant em fa els anys que tinguis. T'estimo i quan em donis una resposta t'ho demostraré.
-Sempre m'ho has demostrat Clark, però ara més que mai. Penso que no seria intel·ligent per part meva donar-te un no per resposta. - va dir mirant-me somrient.
-¿Això què vol dir?
-Doncs que si no et dono un no, t'hauré de donar un sí.
-¿Vindràs a viure amb mi, de veritat?
-Paraula d'honor. - em va dir - però ara m'hauràs de demostrar quan m'estimes.
-Aquí no t'ho puc demostrar com voldria però et prometo que quan sortim d'aquí ho faré.
-Em fa una mica de por comprometre'm a viure amb tu.
-¿Perquè, de què tens por?
-De que aviat et cansis de mi. No soc la classe de dona que...
-No comencis a dir bajanades Karla. ¿Tu què saps quina classe de dona és la que jo buscava?
-Una més espectacular que jo.
-¿Això penses de mi? Si em coneixes tant com dius, no entenc perquè penses això. Sempre havia volgut trobar algú que m'estimés pel que m'estimes tu.
-¿Perquè t'estimo jo?
-Pel que soc, no pel que semblo. Et juro que sempre he trobat a faltar en una dona que abans de dir-me que m'estimava per guapo, em digués que era per com pensava i per com sentia. Sols la Carolina m'ho havia dit, però al final em va canviar pel Marc.
-Jo també et trobo guapo, ja ho saps, seria una mentidera si et digués que no ho ets.
-¿I què? La bellesa no dura tota la vida. Quan vaig tenir l'accident, molt fàcilment m'hauria pogut quedar desfigurat per sempre i llavors ja no valdria res per a ningú.
-¿Penses que el valor d'una persona consisteix en el seu físic?
-Jo no, però hi ha molta gent que si. No dic que no ajudi a moltes coses estar físicament bé, però no és el que més importa.
-La teva transparència és el millor que tens. No has deixat de ser innocent del tot. - em va dir mirant-me amb un somriure de felicitat.
-¿Penses que encara no he crescut del tot, oi? Què siguis més gran que jo a mi no m'importa en absolut, ja ho saps, no et considero superior ni inferior, ni més madura, perquè encara que jo doni la sensació d'innocent i transparent, sé molt bé el valor de les coses i també sé, que si un edifici no té uns bons fonaments per molt maco que sigui no val res. A més, sempre he estat més madur que qualsevol de la meva edat.
-També m'agrades perquè saps això. I jo sé que ho saps però m'agrada mirar-te pel costat feble que tots tenim i veure que la teva cara, dona la impressió de demanar protecció i afecte.
-La tinc així, què hi vols fer.
-Quan et miro als ulls i amb aquesta cara tant expressiva que tens, m'entren ganes de mossegar-te. - em va dir.
-Karla aquest no és lloc de dir aquestes coses. - li vaig dir fent broma. - ¿Perquè no m'ho dius a soles?
-Ja t'ho diré.
Quan vam acabar de sopar vam tornar on eren els cotxes i com el meu era més gran ens vam asseure dins.
-¿T'atreveixes ara a dir-me tot allò que m'has dit abans?
-Sí, però tu m'has de demostrar primer quan m'estimes, hi hem quedat.
Em vaig ajupir com per arreplegar una cosa del terra i de seguida vaig tornar a posar-me bé. La mirava fixament i em vaig anar acostant a poc a poc fins que la meva boca es va trobar la seva. Ens vam fer un petó que hauria d'haver estat més llarg, però ella es va tirar en darrera i es va treure un objecte de la boca.
-¿Què és això? - va dir posant-s'ho a la mà.
-¿T'agrada? - li vaig preguntar.
Ella va encendre el llum del sostre i s'ho va mirar millor. Era un anell d'or blanc de mig centímetre d'amplada ple de puntes de diamant encastades.
-¡Clark. És preciós! - em va dir amb els ulls tant brillants com l'anell - Mai he conegut a ningú que fos tant original per fer un regal.
Li vaig prendre de la mà i li vaig posar al dit a la vegada que li deia.
-¿Vols casar-te amb mi?
Ella em va abraçar plorant i em va jurar que era el que més desitjava en el món.
-Però si tens algun perjudici per signar un paper que ens comprometi, no cal que ho facis, seré feliç igualment sense.
-No ho has entès Karla. Vull casar-me amb tu, legalment i per l'església. Em fa molta il·lusió. ¿No te'n fa a tu?
-Clar que me'n fa. ¿A quina dona no n'hi faria? Però potser no quedi bé que em vesteixi de blanc...
-El color ja el decidiràs més endavant. ¿Anem a casa teva o a casa meva?
-A la meva. - va dir - ¿Jo demà he d'anar a treballar saps?
-Doncs t'adverteixo que passaràs son perquè aquesta nit no et penso deixar dormir gaire estona.
-Bé, suposo que ho resistiré.
Ella va anar a recollir el seu cotxe i jo la vaig seguir perquè mai havia estat a casa seva i com era normal, sabia millor el camí.
Quan hi vam arribar em va ensenyar el pis que era petit però molt acollidor i decorat amb harmonia i refinament.
Al cap d'una estona ens vam posar al llit i li vaig poder demostrar d'una altra manera quan l'estimava. No li vaig insistir gaire perquè s'havia de llevar d'hora i no volia que anés somnàmbula tot el dia i després a la nit es quedés adormida de seguida. No sé perquè em sentia més important i estimat quan estava amb ella i aquesta era una altra de les raons pel que l'estimava.
Al matí la vaig acompanyar a l'hospital i a la nit la vaig anar a recollir. Em vaig passar el dia a Sitges endreçant coses, fent gimnàstica i passejant-me per la platja. Estava tant content que tenia ganes de cridar però no ho vaig fer perquè ningú pensés que estava tocat del bolet, encara que la platja estava deserta. El que si que vaig fer va ser escriure el seu nom a la sorra amb lletres gegants i d'esquena al mar perquè d'aquesta manera quan tornés a casa i mirés des de la galeria el pogués tornar a llegir.
Efectivament es veia bé des d'allà i em va fer tanta patxoca que fins i tot li vaig fer una fotografia per poder-li ensenyar a ella quan arribés i la marea l'hagués esborrat.
Vam dormir tres dies a casa seva i un dels tres va vomitar segons deia de nervis. El divendres al vespre vam deixar les maletes a punt per endur-nos-les al matí quan marxéssim a Sitges.
Vaig trucar als pares per dir-los que hi aniríem a dinar perquè volíem dir-los que ens casaríem aviat, però per telèfon no els vaig voler avançar res perquè volia que fos una sorpresa.
Érem a mitjans d'octubre i a casa ja no tenien gaire feina perquè les vinyes estaven collides feia dies, així que a ells els va encantar que hi anéssim a passar part del dia.
La mare estava contenta de que hagués portat a la Karla i li va ensenyar tota la casa, l'hort, els estables i tot el que tenia. A l'hora de dinar quan ens vam asseure plegats al voltant de la taula i ja teníem el dinar quasi enllestit, els vaig dir sense embuts.
-La Karla i jo ens casarem d'aquí un mes aproximadament.
No cal dir l'aldarull que la mare va fer, estaven tots dos més contents que unes castanyoles i quan van anar a felicitar a la Karla, em vaig adonar que aquesta estava molt blanca.
Em vaig imaginar que estava nerviosa i atabalada i no era estrany que fins i tot, marejada, però vaig començar a pensar que tampoc era normal, que no n'hi havia per posar-se així i llavors vaig pensar en els matins que havia vomitat abans de ser-hi jo i encara que aquell dia no ho havia fet em va pujar la mosca al nas.
A mitja tarda vam anar a passejar una estona i a mi se'm va passar pel cap fer-ho a cavall com sempre, però quan ella em va dir que millor que ho féssim a peu li vaig preguntar.
- ¿Perquè no hi vols anar a cavall?
- Perquè em noto rara i prefereixo caminar.
- ¿Quan fa que vas tenir l'última menstruació Karla?
- ¿Perquè m'ho preguntes? - em va dir espantada.

- Perquè...¿Des de quan vomites als matins?
La Karla em va mirar amb els ulls molt oberts i em va respondre.
-Fa tres mesos que no m'ha vingut, però de vegades ja em passa. ¿Estàs pensant el mateix que jo?
-¿No ho has pensat abans?
-Sí, en alguna ocasió però pensava que sols era un retràs. Ja fa massa dies. ¿Tu creus....?
-Ara mateix anem a la farmàcia i compra un aparell d'aquells de fer la prova. El dilluns vas al metge. - li vaig dir.
-Ja pensava fer-ho si tot seguia igual. Tu no cal que entris, a tu et coneixen i tampoc és cosa de que sospitin.
-M'és igual. - vaig dir.
-Sols és per la xafarderia. A mi no m'han vist mai. Quedat aquí.
Ella va anar a comprar-ho i jo em vaig quedar a la cantonada. Després vam tornar a casa i ella ho va anar a comprovar.
M'esperava a la meva habitació i estava tant nerviós que no em podia estar quiet. Quan ella va entrar amb aquella cara blanca com la cera, no va caler que em digués res.
-¿Sí? - vaig dir.
-No. - em va respondre i encara que jo vaig respirar millor, ella es va posar a plorar, estava fluixa a part de que sempre li deia que era una mica ploranera.
-¿Si m'has dit que no, perquè plores?
-Per un costat m'havia fet la il·lusió de que encara hi era a temps i per un altra perquè estava espantada per la teva reacció.
-¿T'hagués agradat? - li vaig preguntar.
-Si i no.
-Ho entenc però per mi no t'havies de preocupar, no m'hagués desagradat la idea. Ja sé quan important és per a tu ser mare, no pateixis, per part meva no pararé d'intentar-ho.
-No facis bromes amb això Clark. Ja tinc quaranta-tres anys.
-Ets a la flor de la vida dona. Si sembla que en tinguis vint-i-cinc.
-Sempre tant optimista. - em va dir mig seriosa, mig somrient.
-La veritat és que per un moment a mi també m'han agafat ganes de treure amb aquests nus que se m'ha fet aquí. - vaig confessar-li assenyalant-me l'estómac - No hi pensem més i anem a sopar, l'Axel i la Caren ens estaran esperant.
Ens van rebre amb els braços oberts literalment. Ell amb el seu somriure alegre de nen entremaliat i ella amb el de mare comprensiva i orgullosa del fill que sembla que va per mal camí per acabar tornant al bo, com m'havia mirat des de que va començar a sortir amb el seu marit.
-D'aquí poc haurem d'abraçar-te d'una hora lluny. - li vaig dir a la Caren que per quatre mesos d'embaràs, deu ni do la panxa que feia.
-Si - va dir ella rient - m'hauré d'acostumar a posar-me de costat.
A la Karla, la van rebre amb el mateix ímpetu que a mi, encara que la cara de la Caren no era de mare comprensiva i orgullosa, sinó de sogra que aprova que existeixi algú que per fi encamini al fill pel camí correcte.
Un cop dins la casa, elles dues van anar a la cuina a buscar les safates de pa rodó sucat amb tomàquet i les d'embotit i l'Axel i jo ens vam ocupar de l'amanida i el beure.
-La Caren no s'ha amoïnat massa en fer sopar - va dir ell - fa pocs dies que encara tenia el cos amb mal aire i cada matí vomitava i encara que després li passava el mal estar, segons com tenia fàstic de tot. Sort he tingut de no entrar dins el seu repertori de coses fastigoses.
-No et pensis que series el primer. - vaig dir.
Mentre sopàvem i xerràvem em va tornar a passar allò de quedar-me absent de la conversa pensant en la sort que tenia de poder estar rodejat de les persones que més estimava. A tothom, o a la majoria de gent ens passava que no pensàvem en les coses més senzilles i més importants que teníem, sols pel costum de tenir-les i jo abans de l'accident, poques vegades hi havia pensat, però cada cop més sovint el cap em marxava d'on era per fer un viatge al meu interior i analitzar el perquè de complicar-nos tant la vida quan els que teníem aquesta sort no necessitàvem gaire més.
Havia passat de no tenir res, materialment parlant, a tenir tot allò que volia i era fabulós poder treure la cartera i pagar per aconseguir-ho, però la cartera tampoc era prou poderosa per obtenir les petites coses de cada dia, les que més valor tenien, perquè aquestes no es podien comprar amb diners per molts que n'hi haguessin.
Quan la Karla i la Caren es van aixecar per anar a la cuina de nou a buscar els postres em vaig tornar a encantar mirant-me-la. Ella era la dona Terra. La majoria de dies anava vestida amb colors naturals, passant per la gamma del cru fins el marró fosc, la dels verds, ocres, i blaus. Tots els que es podien veure al contemplar una bola del món. També incloïa en el seu vestuari, el blanc, el negre i el lila fort.
En canvi jo era l'home dels colors primaris, tant amb texans com amb pantalons de mudar la part de dalt era un arc de S. Martí on s'hi podien contemplar a part dels del parxís tots els existents.
Havia sentit a dir que les persones segons els colors amb que es vestien eren d'una manera o altra i jo no hi estava d'acord perquè el meu caràcter més aviat tímid i tolerant, hagués volgut vestir-se amb els colors de la Karla i no amb els llampants vermells, grocs, verds i blaus que eren els de les persones més esbojarrades i atrevides.
-¿M'acompanyes a buscar més cava quan no comuniquis? - em va dir l'Axel movent les mans al davant del meu nas.
-¿Quan no comuniqui?
-Si, crec que tenies la línia ocupada. ¿Amb qui parlaves?
-Amb mi mateix. - li vaig dir aixecant-me tot seguit.
-¿Et passa alguna cosa? En dos o tres ocasions penso que no eres amb nosaltres a la taula.
-Pensava.
-¿Què penses Clark?
-En la sort que tinc de tenir-vos com amics, de tenir els pares i ara a la Karla.
-Ja veus, de vegades som mol afortunats i ni tant sols hi pensem.
-Crec que tots plegats ho hauríem de fer més sovint. Relaxa.
-Trobo que avui estat una mica moix noi, a veure si t'animes.
-Deu ser el temps. La tardor, la caiguda de la fulla... - vaig dir rient. Ara amb el cava i els postres brindarem per l'amistat i per una altra cosa.
-¿Quina? - va preguntar l'Axel.
-Quan seguem tots la sabràs. Ja fa estona que espero el moment apropiat.
L'Axel em va mirar com si jo en portés alguna de cap. I era evident que la hi portava.
Quan tots teníem les copes plenes em vaig posar dret i vaig proposar fer un brindis. Els altres em van acompanyar i la Caren va preguntar.
-¿I perquè brindem?
-En primer lloc perquè la nostra amistat sigui eterna i en segon lloc. - vaig mirar a la Karla i després a ells - perquè la Karla i jo us hem de dir que esteu convidats al nostre casament.
La Caren va mirar-me dient.
-¿Us caseu de veritat?
-¿Dons com sinó? - vaig dir jo.
-¿Bé, vull dir amb papers i cerimònia i tot això, com cal?
-Com cal. Amb tot el que faci falta. Amb anells, vestit, convidats, no gaires per cert, els justos i prou.
La Karla va estirar la mà i els va ensenyar l'anell orgullosa.
-És preciós... - va dir la Caren. I mirant al seu marit va seguir dient.
-Et dec un sopar.
-Ja et vaig dir que perdries la aposta Caren. Bé doncs que sigueu molt feliços, ja podem brindar.
Vam alçar les copes i jo vaig dir.
-Per l'amistat.
-Pels nuvis. - va afegir l'Axel.
Ens vam tornar a abraçar com a l'arribada amb més petons i amb moltes felicitacions.
-¿I ara es pot saber de què va això del sopar i la aposta. - vaig preguntar.
-La Caren deia que no us casaríeu. Que viuríeu junts i punt. Jo insistia en que si i com ja veus he guanyat.
-¿I què et feia pensar que si?
-Només cal veure't quan la mires - va dir l'Axel mirant a la Karla - se't transparenta fins l'ànima. Fas una cara de satisfacció i de felicitat que mai havia vist fins que la vas conèixer i quan en parles no diguem...
La va fer posar vermella i tot, quan amb el tovalló m'eixugava la barbeta com si m'estés caient la baba.
-¡Ostres Axel, no canviaràs mai! ¿Creus que serà un pare com cal Caren?
-Pobre d'ell sinó. Ja m'encarregaré jo de que quan s'hagi de posar seriós s'hi posi. - va dir ella, i mirant-lo va afegir - Encara que no ho sembli tinc un marit molt responsable i seriós quan les circumstàncies ho exigeixen.
Jo sabia tot allò que la Caren assegurava. L'Axel era més el meu germà que el meu amic i em sentia tant orgullós d'ell que de vegades tot i dient les coses com de broma m'havia emocionat com llavors al imaginar-me'l pare.
-¡Tio, però que et passa! Potser és la caiguda de la fulla però jo diria que t'estàs fent gran. Tens el dia tonto, ja t'ho he dit abans. Veu una mica home, al final em faràs plorar i tot.
La Karla em va passar el braç pel damunt de l'espatlla i em va mirar sense dir-me res mentre em passava la mà pels cabells com si em despentinés.
-No sé si ho saps Karla, però tindràs un marit al que hauràs de consolar sovint. És un sentimental nat i cada dia veig que s'emociona més fàcilment.
-És que t'estima molt Axel. - li va dir la Karla.
-Ho sé. Tant com jo a ell. - va respondre mirant-me també amb els ulls brillants d'emoció.
-¡Nois sembla que el cava en lloc d'animar-vos us deprimeix. Voleu fer el favor! M'esteu deprimint. - va acabar la Caren amb la veu tallada i eixugant-se els ulls amb el tovalló.
I la Karla que ja estava tova per allò del seu embaràs frustrat i tota la pesca també va acabar igual.
Però no era depriment que a tots ens haguessin caigut unes llagrimetes perquè eren de felicitat i com deia abans aquestes petites coses eren les que no es podien pagar amb tots els diners del món.
Naturalment, el sopar va acabar molt bé perquè al cap d'una estona els somriures es van tornar a dibuixar als nostres llavis.
CAPÍTOL 29

A partir de llavors, la Karla es va convèncer de que era una bajanada que no visquéssim junts abans del casament. Vam traslladar tot el que tenia, excepte els mobles, a Sitges i com jo encara no començaria a treballar fins que desprès de casats tornéssim de viatge de noces, la acompanyava cada dia a la feina i vam aprofitar tots els dies de festa que li quedaven per organitzar-nos la casa al nostre gust. Més o menys no faltava res perquè el gust de la mare s'assemblava molt al d'ella i moltes coses ni las vam tocar però la nostra habitació, la de la gal
eria, la vam canviar tota decorant-la de nou.
A ella li encantava combinar-ho tot de manera que els estils i els colors fossin sobris, elegants i no fessin mal d'ulls però em deixava a mi la part del toc de la gràcia i la alegria posant alguna cosa extravagant i acolorida que trenqués la serietat i això era el que m'agradava a mi, posar un últim detall desenfadat i alegre que trenqués qualsevol sospita de serietat, sempre sota la seva objectivitat que era millor que la meva.
La cosa era que a tots dos ens agradava la combinació i la casa que era antiga encara que estigués decorada amb coses antigues i modernes combinades, va quedar molt acollidora i molt personalitzada amb els meus tocs de color.
La Karla va vomitar alguna vegada més i em va explicar, que feia molts anys que no li passava tant seguit però que quan era petita, ja l'havien portat moltes vegades al metge perquè es queixava de mal de panxa i tenia vòmits quan hi havia algun motiu que la feia estar més nerviosa del compte, encara que en aparença als demés no ho semblava. No era res important, sols nervis que no hi havia manera de controlar i que quan es va anar fent gran van desaparèixer i ara de sobte li havia tornat a passar. Ella deia que no estava tant nerviosa, que ja s'havia casat una vegada i no li havia passat res semblant però el metge va dir que tot i que a ella no li semblés ho estava, i els símptomes eren la millor senyal per advertir-li que intentés agafar-s'ho amb més calma.
Un dia que estava enfilada dalt d'una escala col·locant les cortines de la nostra habitació, mentre jo feia uns forats a la paret per posar els endolls dels llums de les tauletes de nit, de manera que fossin accessibles però no es veiessin, vaig veure que baixava tres esglaons de cop i sortia corrent del dormitori. Quan va tornar més blanca del compte vaig saber on havia anat.
-¿Una altra vegada amb la vomitera? -li vaig dir.
-No hi puc fer res. Ho sento.
-¿Et trobes bé?
-Ara si. - va dir somrient - Soc un cas.
-¿I ara què pensaves?
-Doncs...pensava que...
-¿Què?
-Bajanades.
-¿Com quines?
-Que les cortines queden molt bé. Que fan joc amb la vànova del nostre llit. Que és el nostre llit i que hi passarem moltes hores... Que encara no em sembla que et vulguis casar amb mi, i quan m'he dit que series el meu marit, m'ha agafat allò a l'estómac...
-¿Però Karla ho veus com ets tu qui s'ho fa tot plegat?
-Ja ho sé Clark. No puc parar el meu pensament, és més fort que jo. He passat tant de temps somniant en això que no m'ho puc creure i a més a més tinc tanta por...
-¿De què tens por? - li vaig dir apartant-li uns cabells de la cara.
-De que tot això que em passa no sigui veritat, de que encara estigui somniant i de despertar-me. - em va dir amb els ulls entelats.
-Karla l'únic somni que hi ha aquí ets tu. Toca'm soc de veritat, ho veus, som reals. No tinguis por. Després d'haver-te conegut no m'allunyaria de tu per res del món. T'estimo.
Vam quedar-nos una estona abraçats. La vaig sentir més petita i vulnerable que mai. Aquella dona forta i amb empenta que no s'havia deixat acovardir pel meu estat de coma, ho feia pels meus sentiments i pel meu amor, que pensava no merèixer. Vaig entendre aquelles ganes que havia sentit ella de protegir-me i de fer-me petons fins que les galtes se'm posessin vermelles com si fos un nen desemparat perquè jo ho sentia també i em va commoure saber que em necessitava al seu costat per poder vèncer tota la seva por, a la vegada que jo, la necessitava a ella perquè em feia sentir important.
Molt aviat vam tenir tot el referent a la casa enllestit.
Ella seguia amb els vòmits, els mareigs i les poques ganes de menjar però jo que me la mirava ben mirada, no veia pas que s'hagués aprimat gens ni mica amb tot el temps que portava amb aquell trasbals. Més aviat hagués jurat que la veia més arrodonida del compte i tot allò em tenia preocupat.
-Escolta. - Li vaig dir un dia. - ¿ Vas anar al ginecòleg o no?
-¿I perquè hi hauria d'haver anat? La prova va sortir clarament negativa i els retards ja són normals en mi.
-¿Tant...? Aviat farà quatre mesos que no et ve la regla...
-Alguna vegada he arribat als tres mesos. Hi ha dones que fins i tot estant mig any o més sense tenir-la. No pateixis, segur que tot es deu al estat de nervis que tinc encara que jo no m'ho noti.
-No ho sé. - Vaig dir - De totes formes em quedaria molt més tranquil si anessis a donar-te un cop d'ull.
-Està bé, si t'has de quedar millor demà mateix quan vagi a l'hospital li diré al Canyameres que em faci un forat a la seva agenda. De totes maneres no et facis il·lusions que no serà tant fàcil que siguis pare.
-No em faig il·lusions, senzillament estic començant a preocupar-me. ¿Vols que t'hi acompanyi?
-No cal. Hi aniré entre mig de la feina i tu desprès no sabries què fer per allà voltant.
No era veritat que estigués començant a preocupar-me. Ja ho estava feia dies però no la volia alarmar. Pensava que potser podria tenir alguna malaltia i estiguéssim perden el temps esperant que desprès del casament i quan ja es quedés tranquil·la li passés tot.
A l'endemà al vespre quan la vaig anar a buscar a la feina, ella va sortir escopetejada de dins l'hospital amb unes llàgrimes que li arribaven als peus i literalment se'm va tirar a sobre. Em vaig espantar molt i com ja em pensava que li havien descobert alguna malaltia dolenta, abans de preguntar-li res, la vaig estrènyer fort per fer-li saber que comptava amb mi pel que fos. Com ella tampoc deia res perquè tenia feina a plorar i plorar, vaig ser jo qui va dir:
- No pateixis Karla, avui dia hi ha molts avanços a la medicina, tot s'arreglarà ja ho veuràs. Estaré al teu costat dia i nit tal com vas fer tu amb mi.
Llavors ella es va separar de mi i veient que jo em pensava el que no era em va dir:
-Clark, encara no saps què m'ha dit el metge.
-Sigui el que sigui ho passarem plegats.
-No és el que penses. ¡Estic embarassada!
-¡Mare de Déu Senyor! Amb tants plors em pensava que tenies alguna cosa dolenta.
-És la cosa més bona que em podia passar. - Va dir rient a l'hora que encara li regalimaven llàgrimes per les galtes.
-¿I perquè no m'ho has dit abans? Una mica més i m'agafa un cobriment de cor.
-Perquè estava tant emocionada que no podia parlar.
Vaig tornar a abraçar-la i tots dos com si fóssim criatures donàvem voltes i ploràvem i rèiem tot a l'hora fins que vaig veure que la gent ens mirava i vam marxar d'allà.
Ella es va calmar una mica i quan li vaig dir que certament era una ploranera rematada que m'estava encomanant el vici ella em va contestar.
-No saps els anys que fa que ho desitjava. Mai hauria dit que al final podria ser mare. Estic tant contenta que no sé què em passa.
Mentre conduïa de tant en tant la mirava i la seva cara passava d'un somriure il·luminat, a un plor desesperat com si res. Em feia ràbia perquè al veure-la tant emocionada m'entraven ganes de plorar a mi. Un cop dels que me la mirava no sabia si reia o plorava, em va semblar que feia una cara com de poquer, d'aquelles que no saps el què i de cop i volta va començar a dir-me que m'aturés repetides vegades amb una mà a la boca, mentre amb l'altre pitjava el botó que feia baixar la finestra. No vaig tenir temps d'aturar-me quan ella ja havia bescanviat la primera papilla i gràcies a Déu que havia tingut temps de treure el cap per la finestra perquè tot allò que es va quedar empastifat per la part de fora del cotxe m'ho vaig estalviar de netejar-ho a dintre.
Em van entrar unes ganes desenfrenades de riure quan vaig saber de què em sonava aquella cara de poquer i la Karla em va mirar seriosa i em va dir:
-Jo no li trobo cap gràcia.
-Perdona'm no hi puc fer més.
I continuava rient i quan més me la mirava més reia. Em vaig posar seriós jo també pensant en la meva mala educació i quan al final se'm va ocórrer preguntar-li si ja estava millor em va mirar i va esclatar a riure ella també.
La veritat és que semblava que ens haguéssim venut l'enteniment.
Uns dies abans del casament vam convidar a l'Axel i la Caren a sopar a casa. Quan els vam donar la nova notícia es van alegrar molt i en aquell sopar no hi van haver llàgrimes d'emoció però si de tant com vam riure.
La Caren estava com una bomba i l'Axel només feia que dir bajanades com ara que quan ella es posava al llit el matalàs del seu costat s'aixecava com si fos l'enfonsament del Titànic i ell s'havia d'agafar a la tauleta de nit per no caure-li al damunt. També que havia trucat al fuster perquè li eixamplés les portes per evitar que cada vegada que ella passava l'hagués d'anar a estirar perquè s'hi quedava encastada i coses per l'estil. A la poca estona es va començar a posar amb mi i una mica amb la Karla per allò que ens esperava i de cop i volta va dir:
-¡Ah! però encara no sabeu el millor de tot. Sento dir-te amic meu que per segona vegada seré més que tu.
-¿I per quin motiu? Vaig demanar.
-Dons perquè jo, serè un pare "dos en uno".
-¿I això que vol dir?
-¡Que tindrem bessons guaperes! A veure si ho pots superar.
-¿De veritat? ¡Ostres tio! En això si que no et podré passar al davant. De totes formes me'n alegro per partida doble.
Desprès de l'agradable vetllada ens vam acomiadar fins el dia del casament. La Karla no va tornar a vomitar més, vaig suposar que ja ho havia tret tot aquell dia, i com tot arriba va arribar el meu dia, bé el nostre gran dia, el casament.
Ni en totes les passarel·les que temps enrera havia trepitjat, vaig conèixer una dona tant impressionant com la que seria la meva. Ella no necessitava catifes vermelles ni focus que la il·luminessin per ser l'estrella més brillant de l'univers. Li traspuava la felicitat per tots els porus de la pell i el seu somriure era el més feliç que havia vist mai. Com no dir que jo no cabia dins el vestit sastre quan me la mirava al meu costat i quan dalt de l'altar va dir "si" vaig sentir un gran descans, com quan un assoleix el seu objectiu. Per fi havi
a trobat la dona de la meva vida, la definitiva, la que m'estimava pel que era i no pel que semblava.
Com és normal, tots ens van abraçar i petonejar i l'Axel que va ser el padrí va ser el primer en fer-ho. Estava molt emocionat al igual que la Caren però els vaig prohibir que vessessin ni una llàgrima més, al menys aquell dia.
Quan la Karla i jo vam tenir l'oportunitat d'estar una mica sols, em va dir que el dia del sopar amb l'Axel i la Caren m'havia de dir una cosa que desprès li va passar per alt.
-¿Tant important és que hi penses ara? - li vaig dir.
-Important no, més que res curiós i com he vist que et miraves molt la panxa de la Caren m'ha vingut al pensament.
-¿I què és això tant curiós?
-Dons em penso que mai t'he dit que per part del meu pare tinc quatre fills de cosins que son bessons.
-¿Quatre? Em vaig espantar jo.
-Bé, de dos en dos, dues cosines que van tenir bessons.
-No sabia que tenies més família que la teva mare.
-De fet viuen a Roma i no tenim gaire contacte.
-O sigui que bé podria ser que tu continuessis l'herència del teu pare...
-Podria ser... -va dir rient.
-Well done - vaig dir per primera vegada en l'idioma de la mare.
Em vaig girar buscant els ulls de l'Axel i quan aquest em va mirar li vaig picar l'ullet.
Als pocs dies del casament quan nosaltres érem de viatge a Vancouver on havia nascut el meu avi, l'Axel em va trucar per donar-me la noticia de que havia tingut dos nens.
La Karla i jo tan aviat vam saber que també tindríem bessons els ho vam dir a ells com per refregar-li pel nas a l'Axel allò que m'havia dit al sopar de que per segona vegada seria més que jo. Sempre en broma, clar, però el dia del naixement quan va venir a veure a la Karla a l'hospital i a donar-nos la enhorabona em va dir:
-Penso que comences a tenir-me enveja Clark, no podies suportar la idea de que jo fos més que tu. ¿Què són dos nens o dues nenes?
-Axel perdona que t'ho digui tio però jo no tinc perquè tenir-te enveja. No hem tingut ni dos nens ni dues nenes. Jo faig les coses ben fetes, tinc un nen i una nena.