Hereus de Sang

Pocs dies abans del part, la Natàlia, va amagar el seu diari personal, a les golfes de la Mansió dels Pedraforca.
Va pensar, que amb el nou nadó, no tindria gaire temps per escriure i tampoc tenia cap intenció, de que algú altre el llegís, mentre ella era a l'hospital.
Quan va arribar el dia esperat, en Tom, el xofer de la mansió, junt amb l'Agnès, una minyona, la hi van portar en el Cadillac del Sr. Armand de Pedraforca.
Una llitera de rodes, se la va endur per aquell passadís estret, on les parets eren tan blanques, que encegaven els ulls i aquella olor forta de desinfectant, típica dels hospitals, es posava tant endins del nas, que ningú era capaç de poder olorar res més.
La Natàlia, va estar moltes hores, estirada en aquell llit de la sala de parts, on entre cada contracció, intentava comptar la filera de rajoles blanques, que hi havia dalt de tot de la paret.
No tenia temps d'acabar, quan una altra punxada li removia tot el ventre i no entenia, perquè el seu fill, encara no volia sortir.
El metge suava com un condemnat, sense parar de donar ordres enèrgiques, a les infermeres i la llevadora, que corrien d'una banda a l'altra de la sala, amb nerviosisme.
Ella, sentia veus i sorolls d'estris metàl·lics i no sabia ben bé què passava però, s'ensumava que alguna cosa no anava bé.
Poc a poc, els sorolls s'anaven fent més tènues i apagats, aquelles làmpares, penjades damunt del seu cap, van perdre intensitat, i la Natàlia va tancar els ulls, esgotada pel dolor que sentia i ja no era capaç de resistir.
El plor d'un nadó, va trencar el silenci que s'havia fet a la sala, però ella ja no el va poder sentir.
Van donar el nadó a l'Agnès, junt amb la malaurada notícia.
La Natàlia era morta.
El seu fill Jordà, que era el nom que a ella li hagués agradat posar-li, va sortir de l' hospital, en braços d'una altra dona, que es va jurar el cuidaria i el veuria créixer, com si fos el seu propi fill.
La reixa gegant de ferro, de l'entrada principal de la mansió, es va obrir, i el Cadillac blau marí, es va endinsar pel jardí.
A l'Agnès, se li van omplir els ulls de llàgrimes, quan va passar per la part dels rosers, on la Natàlia corria a amagar-se, mentre el seu amant, l'esperava a la Caseta del Jardí, bastant separada de la mansió.
El Maure, el jardiner, només hi anava dos cops al dia, un per recollir els estris de treball i un altre quan s'amagava el sol i era l'hora de retirar-se a descansar.
El Sr. Armand de Pedraforca, amo i senyor de la mansió i de totes les terres dels voltants, fins i tot més enllà del que els ulls podien veure, no es va portar gens bé amb la Natàlia, quan va saber que esperava un fill.
Quan l'embaràs es va fer evident, no es van tornar a trobar mai més, perquè un home tant poderós i respectat com ell, no podia permetre's, tenir cap fill bastard.
Va ser justament, quan la Sra. Elisenda, la seva dona, començava a sospitar, dels passejos del Sr. Armand en fer-se fosc.
Tot va venir rodat i tot es va acabar en sec.
Ell l'havia estimada, a la Natàlia i la seva consciència li deia, que ella, no es mereixia acabar d'aquella manera.
L'Agnès va canviar de dormitori, en necessitava un de més gran, per a ella i el Jordà.
El Sr. Armand no li va posar cap mena d'impediment, però li va deixar ben clar, que quan el nen fos gran, s'hauria de traslladar a la Caseta del Jardí.
Es sentia culpable si el veia i així li seria molt més fàcil.
El dormitori de l'Agnès i del Jordà, era gran i espaiós. Entrava molta claror, pel balcó també molt ampli, que donava a la part nord de la mansió, des d'on es veien els estables i la granja.
Hi havia un armari grandiós i una calaixera amb un mirall al damunt, el llit on dormiria l'Agnès i el bressol del Jordà.
Tots els dormitoris, tenien la seva pròpia llar de foc, cosa que era d'agrair, perquè a l'hivern feia molt de fred, el Jordà embrutava més roba, que no pas tenia, i s'havia de fer assecar quan abans millor.
Un mes després i al mateix hospital, on havia mort la Natàlia, la senyora Elisenda de Pedraforca, va donar a llum a un altre baró.
Es diria Guillem, i seria l' hereu absolut, de la fortuna dels Pedraforca.
Mentre el Guillem creixia, rodejat de tots els luxes possibles i dels miraments, que la seva mainadera li donava, de dia i de nit, el Jordà anava com una piloteta, d' una banda a l' altra de la mansió, mentre l' Agnès feinejava.
No era gens fàcil, encarregar-se de les dues coses a l'hora, perquè el Jordà necessitava moltes atencions, dons quan no tenia gana, s'havia embrutat els bolquers i quan no, alguna altra cosa.
L' Agnès s' atabalava, perquè no donava a coll amb tot i la feina se li endarreria, quan el nen plorava i l' havia de bressar perquè callés.
Cada nit, quan ja era l' hora de retirar-se, la Cecília, una noieta del servei, l'ajudava. Es quedava amb el Jordà, l' estona suficient perquè, l' Agnès pogués anar al safareig, a rentar la roba i els bolquers.
La Cecília, era l' encarregada de fer la neteja, de l' habitació del Guillem, i de tant en tant, agafava alguna cosa de l' armari, que el Jordà necessités.
L' Agnès la renyava una mica, però més tard li donava les gràcies, per ajudar-la tant.
Totes dues es posaven a riure i deien que allò no era pas robar, que només ho agafaven per un temps, a més a més, el que li faltava al Jordà, li sobrava al Guillem.
Quan es quedava sola i només es sentia, el silenci i la pau dins, d' aquelles quatre parets, l' Agnès es mirava el nen que dormia plàcidament.
Tenia el rostre relaxat i de tant en tant somreia, com si somniés alguna cosa que li fes gràcia.
Posat bocaterrosa, sempre dormia amb una maneta estirada i l' altra al davant mateix de la boca.
L' Agnès, pensava que segurament, devia de sentir l' escalforeta, que els pits de la seva mare, no li havien pogut donar.
Sentia molta pena per aquell pobre infant, que a més a més, d' haver perdut la mare, tenia el pare tan a prop sense saber-ho, i de ben poc li servia, perquè mai el senyor Armand, s'havia aturat a mirar-lo.
Qui si, que se l' havia mirat alguna vegada, amb una mica de menyspreu, havia estat la senyora Elisenda, potser buscant alguna semblança amb el seu marit.
Havia sospitat de la Natàlia més d' un cop, quan el senyor Armand se la mirava amb uns ulls estranys, on ella veia una espurna de desig, que mai havia vist quan la mirava a ella.
La Natàlia tenia la seva edat, però aparentava ser més jove.
La seva cara blanca com la neu, era més aviat allargada i els seus llavis molsuts i entreoberts, semblaven els pètals de les roses roges del jardí.
El que més cridava l' atenció del seu rostre, eren els ulls segats, de color de mel, que sempre donaven l' impressió de que somreien.
La senyora Elisenda, sempre havia pensat, que de totes les minyones que tenia, ella era la de més bon veure, no pel seu caràcter dolç i submís, sinó, per la força del seu mirar i la seva manera de moure's.
Sempre l' havia envejada interiorment. Pensava que aquella figura, esvelta i elegant, no era pròpia d' una minyona, que fins i tot amb l' uniforme de la mansió, quedava perfecta.
A la senyora Elisenda, li hagués agradat ser com la Natàlia, sobre tot perquè el seu marit, se la mirés amb la tendresa, amb que se la mirava a ella.
L' Elisenda, no tenia cap encant, era mol normal i corrent, més aviat baixa i tenia els cabells negres una mica ondulats i agafats sempre, amb un flocall tibat que no l'afavoria gens ni mica.
La seva boca recta i sense forma, li donava una aparença de severitat.
L'única cosa que es podia dir, que atenuava aquella rigidesa del seu rostre, eren uns ulls grans i grisos que desconcertaven.
El Jordà i el Guillem, ja havien fet cinc anys.
El primer, no tenia altra cosa a fer sinó, jugar pel jardí de la mansió, amb uns amics imaginaris amb els que parlava i corria.
Aquell laberint de xiprers, que ell veia tant alts, com si toquessin els núvols, eren el seu recorregut preferit. Més d'una vegada s'hi havia perdut. Des de terra, no es podia veure el que aquells passadissos verds significaven.
El terreny on estava ubicada la mansió, era més ensorrat que les llunyanes cases del poble. Aquelles giragonses que feien les fileres dels xiprers de color verd fosc, destacaven clarament, amb el verd més clar de l'envelluta't massís de la gespa.
Les entrades i sortides, els carrers que acabaven de cop i volta i s'havia de recular, per ell, eren un lloc perfecte on jugar a amagar-se, però en realitat no eren cap laberint.
Eren unes lletres brodades pels xiprers gegantins, on de lluny es podia llegir: "Pedraforca".
Quan es cansava de córrer per entre mig, del què havia d'haver estat el seu cognom, marxava a visitar el seu únic amic de carn i os, que encara que li portava molt anys d'edat, es tornava més jove quan el Jordà l'acompanyava.
Era el Maure, el jardiner. Tota la seva vida l'havia passada tenint cura d'aquell paisatge encisador, ple d' aromes i de colors.
Era ell, qui feia que aquell jardí majestuós, fos el més preciós, que es podia veure en molts quilometres.
Des de que sortia el sol, fins que es ponia, no abandonava el seu entorn. Era feliç parlant amb les seves exquisides flors, retallant i podant els harmoniosos arbres i arbusts, donant-los formes i respirant amb ells.
Cada vespre, quan es començava a fer fosc i desprès d'haver passat per la Caseta del Jardí, a deixar les eines de treball, portava dos poms grandiosos, de flors oloroses que repartia per la casa.
L'un, el deixava a l'entrada de la mansió, dins d'un gerro d'alabastre blanc, que sempre estava a punt, damunt de la tauleta de caoba, que tocava a la paret. L'altre, el portava a la cuina, on les minyones li agraïen el detall, tractant-lo com si fos el pare, que més d'una no havia conegut.
El Maure era estimat per tothom de la mansió, tant pel servei, com pels amos.
Ell portava dintre seu, guardats, molts secrets, que mai no havia descobert , perquè en qualsevol moment i racó del jardí, es podien sentir converses interessants i veure siluetes qu
e anaven i venien com ombres, amagant-se entre els arbusts, quan es pensaven que ningú no les veia.
Pel Jordà, era un pare, perquè no en coneixia cap altre. Ell, era qui responia les seves preguntes i donava llum, als dubtes de la seva infantesa.
Li ensenyava tot allò que sabia i li agradava fer-ho, perquè el Jordà hi posava tota la seva atenció. Aprenia les lliçons del Maure tant ràpidament, que fins i tot, quan va ser més grandet, ja tenia el seu propi espai al jardí, tenint cura, tant bé de les plantes, com ell mateix. Sobre tot de les campànules blaves, que li cridaven l'atenció per la seva forma.
El Guillem era un món apart. La seva infantesa i els seus aprenentatges, no tenien res a veure amb les del seu germà ignorat.
Tenia moltes més coses materials amb què distreure's.
Un cop s'havia llevat i arreglat, arribava la senyora Vidal. Aquesta, era la tutora que li ensenyava cultura i educació.
A la biblioteca dels Pedraforca, hi havia tota mena de llibres per aprendre qualsevol cosa que un desitgés.
La senyora Vidal, anava combinant les assignatures que s' anaven eixamplant i que creixien amb el pas del temps.
A les tardes, l' educació era diferent. Havia de familiaritzar-se amb els jocs i esports, que a la seva classe corresponia.
Muntava a cavall, jugava al golf, anava de caça i de pesca etc.
Quan va tenir l' edat suficient, va anar a escoles superiors i especialitzades, de les que no tornava, fins els caps de setmana, quan el Tom, el xofer, l' anava a recollir.
Quan més temps passava, més semblances tenien el Jordà i el Guillem.
Mai estaven junts i ningú podia adonar-se'n, però els pocs que coneixien la història del cert, veient, sens cap mena de dubte, que eren germans i s'assemblaven al seu pare.
El Guillem, era calcat del senyor Armand, tant físicament com en els moviments. Caminava amb les mateixes passes lentes i segures, amb aquell aire de superioritat, que semblava que requeria la seva elevada posició social.
Tenia els mateixos ulls grisos de la seva mare i també, el seu caràcter desconfiat i envejós.
En canvi el Jordà, tot i tenint la mateixa semblança del seu pare, inclosa aquella blavor dolça als ulls, no tenia el seu tarannà.
La Natàlia, li havia deixat l'esveltesa del cos i la elegància al caminar, junt amb el caràcter humil i bondadós.
Des del balcó del dormitori, que compartia amb l'Agnès, el Jordà veia el jardí del darrera, on només anava a arreglar-lo, durant les hores, en que no hi havia ningú.
Es veien els estables i la granja, on hi havia aus de diferents espècies, que servien per menjar.
Una renglera de xiprers, escapçats en forma d'arc, tapaven la vista dels estables des de a baix, però d'allà dalt del balcó, es veien perfectament.
Davant d'aquests xiprers, hi havia una font, d'on rajava aigua a totes hores. Pujava per d'interior i fins el cap, d'una estàtua de marbre blanca, que representava la imatge d' Afrodita, i regalimava avall de nou, fent que la Deessa del Amor, estès sempre mullada.
El Jordà s'hi passava moltes estones mirant-la. Aquelles formes arrodonides, tan suaus i aquells pits tibats, junt amb la seva esveltesa, despertaven en ell, una sensació que mai no havia sentit, i que deixava veure clarament que ja no era un infant.
Quan més la mirava, més l'encisava, era com una droga, de la que li costava apartar la mirada.
Al voltant de la font i damunt de la gespa de vellut, hi havia gandules i butaques, on s'asseien els senyors, quan venien amics a visitar-los, o bé, si els venia de gust.
Mentre gaudien de la suau escalfor dels ratjos del sol, sobre les seves pells fines i delicades, prenien algun refresc, les senyores parlaven de les últimes modes i novetats, quan no criticaven a algú, i els senyors, parlaven de les caceres i de com el senyor Arnau de Foix, havia pescat el salmó més gran de la temporada.
El Jordà, no podia entendre ben bé les converses, que li arribaven com remors atenuats, però estava segur de que parlaven, de coses vanes i sense importància, per passar l'estona i distreure els visitants.
Mentrestant, ell es planificava la feina.
El Maure ja era gran i les seves cames no eren tan lleugeres, com quan s'enfilava a l'escala de fusta, per escapçar i podar els arbres.
Ara ja no era feina seva. Li havia ensenyat al Jordà, tot el que sabia sobre jardineria, i poc a poc, havia anat ocupant el seu lloc.
També li havia ensenyat, a muntar a cavall des de ben petit. Ensellava a l'Estel, un poltre tranquil i seré, fill de l' Estela, una euga blanca i preciosa que, normalment muntava el Guillem.
El pare de l' Estel es deia Tró, era un semental negre, que portava una crinera llarga i fina que voleiava al vent, quan el senyor Armand, el feia galopar pel camí del riu.
L' Estel, no era ni com el pare, ni com la mare. Havia nascut de color de xocolata clara, i el Jordà s' hi havia distret moltes estones, raspallant-li el cos i la crinera, fins que hi passava els dits a forma de pinta i cap pèl no s 'hi embrollava.
El Jordà, practicava tot sol, o quan el Maure, tenia temps per ensenyar-n'hi.
El Guillem, anava amb el seu pare i es preparava per ser un bon genet, quan fos l'hora de fer salts i d'anar a les caceres.
Però el Jordà, no li envejava res al Guillem, tan sols li hagués agradat, tenir la oportunitat de poder aprendre a llegir i escriure.
L' Agnès i el Maure, li havien donat algunes lliçons i ell practicava a les nits, quan no tenia res més a fer.
Feia temps, que li havia demanat a l' Agnès, si podria tenir el seu propi dormitori, però ella, recordant allò, que el senyor Armand li havia dit, va explicar-li que podria tenir-la, quan es traslladés a la Caseta del Jardí.
Era un dia de tardor, com qualsevol altre. Ja feia temps que el Maure, no es trobava gaire bé i aquella tarda, va voler anar amb el Jordà, per veure, com se les arreglava fent de jardiner.
N'estava orgullós, havia estat com el fill, que mai va tenir i aquella tarda, li va confessar, que no li quedava gaire temps, d'estar al seu costat.
Va dir-li, que mai s'avergonyís de ser qui, i com era, perquè els homes humils i justos, sempre tenien una recompensa o altra.
Al cap d'una bona estona, el va agafar del braç, dient-li que el portés al seu dormitori, perquè sentia fred i tenia ganes d'anar al llit.
Anaven caminant cap a la mansió i mentre el Jordà pensava, en perquè li havia dit allò, de que no s'avergonyís de ser qui, i com era, el Maure se li va escapar del braç, caient a terra, com si s'hagués desmaiat. El Jordà va intentar aixecar-lo, el va asseure i li va passar el braç per les espatlles, quan se'l va mirar, va adonar-se'n de que el Maure era mort.
El cridava pel seu nom i no contestava, no es volia creure el que ja sabia del cert, cridava i cridava, sense obtenir cap resposta. Mai havia plorat la mort de ningú, fins aquell dia. Es pensava que la seva mare era l'Agnès i del seu pare, mai n'havien parlat, des d'una vegada que ella li va dir, que havia marxat quan ell va néixer i mai més n'havia sabut res.
El Maure, havia estat el seu únic pare i company i li dolia en el fons del seu cor, saber, que no el tornaria a veure ni a sentir.
Pensava en qui li ensenyaria, a partir de llavors, les coses que ignorava, i va saber, que des d'aquell moment, s' hauria d' espavilar tot sol.
Després de l'enterrament, on sols hi havia la gent de la mansió, doncs el Maure no tenia a ningú més, el Jordà va decidir, que es traslladaria a la Caseta del Jardí.
Volia tenir-hi les seves poques coses i la seva intimitat, junt amb els objectes del Maure, que havia agafat del seu dormitori, després d' obtenir el consentiment del senyor Armand.
L' Agnès el va comprendre, ja tenia divuit anys i era tot un home, l'havia de deixar fer la seva vida, a la seva manera, al cap i a la fi, només no el veuria a l'hora de dormir, de dia tot seguiria igual que sempre.
El senyor Armand, va posar a la seva disposició, tot el que calia per arreglar la Caseta del Jardí, trobava molt normal que el Jordà hi volgués anar a viure, després de tot, allà va ser on la seva mare i ell s' havien estimat, encara que ell no ho sabés mai.
En molt pocs dies, aquella caseta, va passar de ser un lloc, ple de coses oblidades i d'eines, a un lloc acollidor i agradable, on el Jordà s' hi trobava, francament, a gust.
Tampoc havia tingut cap més opció, cosa de la que se 'n alegrava, perquè allà, podria fer tot el que volgués, sense que ningú ho sabés, i com ell era més aviat un solitari i no li agradava massa, haver de donar explicacions, trobava que aquell, era un lloc perfecte per a ell.
Va traslladar les eines a la part del darrera, on una porta interior, comunicava a una habitació buida .
Només li sabia greu una cosa, d' haver canviat de lloc, des d' allà, no podia veure la font, ni a la seva adorada Afrodita. L' enyorava cada nit i de dia, quan hi passava a prop, s' omplia els ulls d' aquella imatge, perquè la visió li durés fins el vespre, doncs no la podria contemplar des del balcó com abans.
El senyor Armand, va llogar un nou jardiner, perquè el Jordà de tant en tant, havia d' anar a acompanyar amb cotxe, a qui li ho demanés, perquè el Tom ja no era com abans.
S'havia fet gran i algú l' havia de reemplaçar quan es jubilés, cosa que era propera, s' ho tornaven perquè les hores que el Jordà perdia a la carretera, no les podia recuperar arreglant el jardí.
El Lluc, el nou jardiner, solament hi anava quan l' avisaven, no es quedava a la mansió a dormir, només a dinar alguns dies, perquè ell i la seva família, vivien al poble d' Obridors, on pertanyia la mansió.
Amb la feina de xofer, de jardiner i també cuidant-se dels cavalls, el Jordà estava saturat de feina i el senyor Armand, que encara que no ho volgués, li tenia un apressi especial, li va retallar l'horari, cosa que ell li va agrair, perquè així, tenia més temps per ell, i el dedicava de valent a la lectura dels llibres, que l' Agnès li donava d' amagat i que treia de la Biblioteca de la mansió.
En no res, va ser capaç de llegir llibres de totes
menes i mides, i va aprendre el que mai sense sortir d' allà, hagués après en molts anys.
El Guillem, aprofitava el temps lliure d' altres formes. El dia que feia vint-i-un anys, va celebrar una festa a la mansió.
Van arribar cotxes d' allò més luxós, que anaven arrenglerant-se pel jardí al costat dels rosers. De dins sortia la flor i nata de la comarca, amb vestits elegants i sobris de tota mena d' estampats i robes.
Els nois amb l' uniforme de sempre, jaqué, sols portaven diferent el corbatí. Les noies ja era una altra cosa, no n' hi havia cap que anés igual.
Unes duien el vestit més llarg que altres, algunes portaven barrets o pameles, i altres tocats originals. Sempre n' hi havia alguna de més discreta.
Els jardins de la mansió, es van omplir de més colors encara i d 'una multitud de veus, que el Jordà no havia sentit mai.
Era al dormitori de l' Agnès, perquè durant tota la setmana, s' havien fet preparatius per a la celebració del Guillem.
El servei anava i venia tot atribolat, portant begudes i menjars, atenent els convidats i estant pendents, de si alguna cosa es demanava.
Els que no estaven fora, no es volien perdre tal esdeveniment i tractaven de veure darrera les cortines de la cuina, qui hi havia, com anaven vestits i demés curiositats.
L' Agnès va baixar a la cuina a ajudar i el Jordà es va quedar allà on era una estona més.





Ja era a punt d'anar-se'n a la Caseta del Jardí, quan una joveneta li va cridar l'atenció. Era bellíssima, per un instant va creure que l' estàtua d' Afrodita, havia baixat de la font i s'havia barrejat entre els convidats.
Portava un vestit blanc, llarg fins els turmells, i la roba tenia tal vaporositat que quan feia un moviment, semblava que anés a volar. Era cenyit i es deixaven veure les mateixes formes, que ell havia vist tant sols en aquella font i que el feien sentir diferent.
Els seus cabells castanys i ondulats, llargs fins a mitja esquena, eren el marc perfecte pel seu rostre.
El Jordà no la podia veure clarament per la distància, però li va semblar tan igual a l' estàtua, que aquella nit no dormiria, si no la podia veure de més a prop.
Sense pensar-ho dues vegades, va traspassar la sala de pas i va baixar l'escalinata.
Passant per davant de la cuina, es va escapolir dins l' habitació dels guarda-robes, on hi havia els uniformes per estrenar del servei. En va buscar un que li anés a la mida i se' l va posar. Tot seguit va sortir al jardí.
Com un membre més del servei, es va fer amb una safata de còctels i es va barrejar amb la multitud.
Els seus ulls només buscaven a la jove del vestit blanc, però quan la va trobar, no va gosar apropar-s'hi.
El Guillem era al seu costat i no se 'n va moure en tota l' estona.
Darrera d' ells començaven els xiprers en forma d' arc, i el Jordà per no estar parat allà i que algú es fixés en ell, es va amagar al darrera.
Des d'on era la podia veure i el Guillem li donava l' esquena. Era del cert una còpia d' Afrodita en moviment. En un moviment delicat i subtil que el va deixar molt més encisat que l' estàtua de la font.
Li va semblar que no passava el temps, mentre mirava aquells ulls, grans i blaus, i aquella boca que no parlava gaire i romania entreoberta, fent que els seus llavis molsudets, adoptessin la forma d' un cor.
La veu del Guillem el va fer tornar en si, no volia creure el que sentia.
La presentava com a la seva promesa a les amistats. Es deia Megan i l 'havia coneguda a l' Escola Superior de Literatura.
Molt aviat es casarien.
La Megan no deia a penes res, només movia el cap i saludava amb un somriure que al Jordà li va semblar trist.
Va deixar la safata allà terra on era i al marxar, es va mirar al Guillem, perquè mai l' havia vist de tant a prop.
Durant uns instants el Guillem se 'l va mirar també, i pel pensament de tots dos va passar un interrogant. Una cara molt coneguda que a penes mai havien vist, però que no se'ls feia gens estranya
El Jordà va continuar el seu camí i després de treure's l' uniforme, es va dirigir a la Caseta del Jardí.
Quan s' estava despullant, per posar-se al llit, va veure's reflectit dins del mirall que penjava damunt del tocador. Es va quedar mirant el seu rostre i va pensar que s' assemblava molt al Guillem, potser aquest, també va pensar-ho, quan se'l mirava allà al jardí.
Va posar-se dins del llit i com cada nit, va agafar el llibre amb la intenció de llegir una estona. No va ser capaç de fer-ho.
Ara ja no pensava en l' estàtua de la font, li venien al cap les seves formes familiars, que poc a poc anaven transformant-se en carn, i mentre el seu pensament anava pujant, com si fos les seves mans per aquell cos desitjat, al arribar al seu rostre va dir en un xiuxiueig: Megan...
Quan es va despertar a l'endemà al matí, sentia una tristor que l' embriagava.
Va recordar la nit al jardí, els ulls del Guillem i el rostre de la Megan, junt amb aquell exquisit cos.
Ella era sens dubte la causa de la mala nit que havia passat. Recordava lleugerament els seus mals sons, on la Megan li demanava que fes alguna cosa per impedir aquell casament, i ell ni tant sols podia apropar-s'hi. També recordava com el Guillem se l' emportava de la mà tranquil·lament, sense adonar-se de la seva angoixa.
El Jordà sentia una ràbia que no podia esbravar i va pensar que d' una manera o altra, havia d' oblidar a aquella dona que no coneixia de res i el feia sentir malalt.
Sens dubte, hauria de ser la dona del Guillem i si l' havia de veure sovint, més li calia que s' ho agafés amb calma.
Es va vestir i va anar amb el carretó, direcció als estables. Va raspallar a l' Estel primer, després a la seva mare Estela, al Tró, i per últim a l'Ulisses, que era el que muntava ara, perquè l' Estel era massa dòcil i tranquil.
Quan va acabar de netejar l' estable, va segar una estona la gespa vellutada del voltant.
Era mig dia i després de desar el carretó i la segadora, es va dirigir a la cuina de la mansió, on l' Agnès ja li tenia el dinar a punt.
Va veure's la tassa de brou, però el pollastre farcit es va quedar dins el plat. Es mirava fixament els coberts com si aquella lluentor de l'alpaca, que feia servir el servei, l' hagués deixat hipnotitzat.
L' Agnès feia estona que el contemplava sense dir-li res, pensant que alguna cosa el preocupava. No va tenir temps de preguntar-li quan ell es va aixecar de la cadira i va dir que no es trobava gaire bé i no tenia gens de gana.
Va anar-se'n a la Caseta del Jardí i es va estirar damunt del llit, mirant el sostre, durant un temps que no sabria definir.
Algú va trucar a la porta i d' un salt va anar a obrir.
Era l' Agnès que portava un missatge del Guillem.
A dos quarts de cinc, havia d' anar a acompanyar-lo a fer algunes compres pel casament. El Jordà es va estranyar de que no cridés al Tom, però si alguna vegada, li havia fet il·lusió convertir-se en xofer, ara ja no n' hi feia, i menys al pensar perquè era.
Tot i en sense ganes, a dos quarts de cinc en punt, ja era al davant de la porta principal, amb el Morris vermell del Guillem.
Es trobava estrany allà de peu, vestit amb aquell uniforme que l' identificava com a xofer dels Pedraforca.
Però el Jordà tenia molt bona figura i estava atractiu de debò. L' uniforme es componia, d'uns pantalons blau marí, amb una cinta d'uns dos centímetres d'ampla, d' un blau més clar, que anava de la cintura lateral, fins a baix la vora.
La camisa era del mateix color que la cinta. La jaqueta, cordava amb quatre botons, creuats de color daurat, i portava un coll petit d'estil japonès, també blau marí com els pantalons. Una gorra amb visera a joc, li tapava els cabells castanys clars i alguns rínxols descontrol.lats li sortien pel voltant.
El Guillem travessava el llindar de la porta, quan el Jordà va obrir la del Morris. Es va asseure al darrera, damunt la pell blanca del seient i van marxar.
El camí particular, de la mansió dels Pedraforca, desembocava a la carretera local d' Umbridors, i d' allà girant a l' esquerra, s' agafava la general, que anava a la ciutat de Collsegat.
El Jordà, no va obrir la boca fins que el Guillem el va obligar a fer-ho.
- Eres tu, qui ahir servia a la meva festa, no és cert?
El Jordà no sabia què respondre.
-No t 'hi havia vist mai saps, m 'hi vaig fixar molt bé en tu, perquè, no sé si t 'has adonat que ens assemblem força.
- És cert que ens assemblem i també que era jo. Li demano disculpes per l'atreviment, però era l' única forma de veure l' ambient que hi havia.
- No cal que et disculpis. Aviat seràs a totes les celebracions. Vull que siguis el meu xofer particular.
- Però i el Tom? -Va preguntar el Jordà.
- Del Tom ja n' estic cansat. Em tracta com si fos el meu pare o el meu avi. A més a més, ja te edat de fer una feina més tranquil·la, no té els reflexes que tenia, per anar per les carreteres.
- Quan em casi, la meva dona també necessitarà els serveis d' un xofer, i no estaria tranquil deixant-la en mans del Tom.
Ja arribaven a Collsegat. Van retrencar a la dreta i van travessar dos carrers. El Guillem va dir-li que s 'aturés a la vorera, on hi havia un rètol lluminós, que penjat amb dues cadenetes es balancejava amb la brisa del vent. Hi deia: "Vilalta Sastreria".
El Guillem hi va entrar i al cap de molta estona, un empleat de la botiga va sortir i va dir al Jordà que hi entrés.
Ho va fer i quan el Guillem li va demanar parer, sobre el jaqué setinat de color negre que portava, ell li va dir que no hi entenia gaire d' aquelles vestimentes, però que li semblava adequat pel casament.
Portava una faixa cenyida a la cintura, les solapes de la jaqueta eren de ras. La camisa blanca feia uns aplecs a la pitrera i els botons eren daurats
igual que el corbatí.
Era un vestit elegantíssim per una ocasió tant important.
El Guillem satisfet de la seva tria se 'l va quedar.
Al cap de tres dies, el Jordà va tornar a acompanyar al Guillem.
Aquell matí, van anar a la millor joieria de Collsegat. El Jordà també hi va entrar, però de molt mala gana.
Mai no havia vist tanta lluentor junta, ni s'havia imaginat, que aquests llocs fossin així.
Ho havia llegit, però no ho havia vist.
L' aparador del carrer era ple de joies, que brillaven tant si eren d'or, com si eren de plata, com de platí. Però dins, encara era més impressionant.
El senyor Romà, va començar a treure mantes de vellut petites, on un munt d' anells s 'hi embolcallaven. Uns eren amb perles de totes menes i mides, uns altres amb pedres vermelloses que va pensar eren robins, d'altres amb maragdes i així de molts colors i formes diferents.
Les que no tenien color i semblaven vidres transparents, van ser les que més li van agradar al Jordà, perquè segons com se les mirava, tenien tots els colors junts de les altres pedres precioses.
Eren els diamants, però el Guillem encara no estava convençut, no en trobava cap que li agradés prou per a la Megan.
Deia que eren molt vulgars i ell volia alguna peça especial.
El senyor Romà, va anar cap darrera de la tenda i no va tornar fins passada una estona.
Portava una capsa de vellut vermell, tan fina al tacte com les roses que el Jordà collia al jardí. Tots dos se la miraven com si d' allà dins, hagués de sortir qui sabia què.
El senyor Romà la va obrir i un silenci absolut va recórrer la botiga.
Com si el Jordà hagués estat qui havia d' escollir, va exclamar:
- ¡Aquests!
El Guillem i el senyor Romà se 'l van mirar amb cara de sorpresa i el Jordà es va sentir com si hagués fet algun disbarat.
El Guillem es va posar a riure dient:
- Per no entendre-hi no tens mal gust.
I dirigint-se al senyor Romà li va dir:
- ¡Emboliqui 'l, me l'emporto!
L' espectacular joia, es componia de dos anells d' or massís, que s' unien l' un a l' altre per tot el vol, amb diamants encastats d' una mida considerable.
Però el més original, era que al bell mig i regnava un sol diamant, tallat en forma de cor d' un centímetre d' amplada i vorejat per un fil d' or tan prim, que si no es mirava de prop, passava desapercebut, deixant que el cor brillés amb tot el seu esplendor.
Fins i tot amb mol poca claror, aquell diamant desprenia uns esparpalls dignes de mirar.
En tota l' estona que el Jordà va estar dins la joieria, no va pensar en el mal humor que tenia quan hi va entrar.
Va ser al sortir, que es va imaginar la Megan amb aquell valuós anell posat al dit, dalt de l' altar i al costat del Guillem, quan va tornar a arrufar l' entrecella.
Pel camí de tornada, el Guillem li va comentar que ell també va pensar, al mateix instant de veure 'l, que aquell anell era l' adequat per a la Megan.
Va afegir que per ser un xofer, tenia un gust molt exquisit per les coses.
El Jordà li va contestar, sentint-se ferit:
- No oblidi senyor, que també sóc jardiner, i que el tracte amb la natura i sobre tot amb les flors, fa que la sensibilitat i la fragilitat, es desenvolupi en un mateix.
El Guillem no va dir res més en tot el trajecte.
El Jordà es va sentir bé amb la frase, que li va sortir tant espontàniament, com quan va reconèixer a la joieria que aquell anell era l' adequat per causar impressió.
Va pensar que sens cap mena de dubte, el Guillem pensava que ell era un pobre xofer, que no entenia de res més que d' allò que tocava, que sols era un ignorant que mai havia vist res, més enllà de la mansió.
Però ell tenia cura de la seva educació, que treia d' aquells llibres que l' Agnès li portava i estava segur que el Guillem, encara que tingués la llicenciatura de Literatura, no havia llegit ni la meitat d' aquells volums, que dormien ornamentant la biblioteca, i si més no, de tacte i respecte pels que no eren com ell, no en tenia gaire.
Era un home arrogant i presumptuós que s' ho havia trobat tot fet i mai sabria quan costava començar de zero.
Tots els membres del servei, eren a la cuina entaulats. El Jordà com sempre a l'hora dels menjars també hi era.
Van començar les converses sobre la promesa del senyor Guillem.
Les dones la descrivien cada una, com a elles els semblava, li trobaven alguns defectes i algunes virtuts.
La conversa més interessant va ser la que va començar el Tom, quan va donar a entendre que la senyoreta Megan estava en contra del seu casament.
Els seus pares, uns aristòcrates arruïnats, encara que quasi ningú ho sabia, o molts no ho volien escampar, havien trobat la manera més fàcil de sortir d'aquell pou sense fons.
Fer tots els possibles, per casar la seva filla Megan amb l' home més ric de l'entorn, no havia estat gens difícil, donada la seva bellesa.
El Guillem, s'havia enamorat d' ella el primer dia que la va veure, a l' escola de Literatura i els seus pares, no havien perdut cap ocasió, per ressaltar les seves virtuts.
El Tom ho havia sentit comentar a la ciutat, un dia que havia acompanyat al senyor Armand a una reunió. Mentre esperava que tornés, dins mateix del cotxe, va sentir com uns amics del senyor, ho parlaven entre ells.
Compadien a la senyoreta Megan pel seu sacrifici i culpaven als seus pares, per tot l' egoisme que allò significava.
Com era normal, els membres de la família Pedraforca, estaven al marge de tot comentari i segurament, serien els últims en assabentar-se'n.
El Jordà va comprendre llavors, aquell somriure trists i la passivitat amb que la Megan s' expressava.
Se' n va alegrar per una banda, el Guillem que es creia tant segur i orgullós d'ella, potser mai sabria que la Megan no el desitjava i que faria l' amor amb ell, més d' una vegada pensant en algú altre.
Va retirar-se a la caseta del jardí, i al passar per la font d' Afrodita s 'hi va aturar uns instants a mirar-la.
Va pensar en la Megan i en la seva tristesa i les va comparar, perquè aquella estàtua de marbre blanc, també reflectia alguna tristesa en el seu rostre.
S' acabava l' hivern i aviat seria primavera, faltaven poques setmanes pel casament i es notava el nerviosisme en tota la mansió.
El Jordà no ho estava gens, tot el contrari, el seu estat d' ànim era més apaivagat i resignat que mai.
Es sentia com si alguna cosa s' hagués trencat dins d' ell, com si hagués somniat que podia agafar la lluna, amb les seves mans llargues i primes i al moment més esperat s' hagués despertat.
La seva vida, tant sols seria com aquell somni, amb el que havia d' acostumar-se a viure.
Potser veuria a la Megan cada dia, potser parlarien quan ell l' acompanyés amb el Morris vermell del Guillem, però aquell desig amagat, s' hauria de quedar allà on era. Ni tant sols li podria confessar.
El servei tenia feina a fer preparatius , els Pedraforca compraven i compraven. Qui més feina tenia era la senyora Elisenda, que no acabava mai de decidir, amb quin tipus de roba li tallarien el vestit que havia escollit.
Tenia clar el model i el color, però a ella li agradaven les robes d' estampats vistosos i llampants, i la modista insistia, en que pel casament del seu fill, havia de portar alguna cosa més seriosa i discreta.
Després d' anar dotzenes de vegades, a ca la modista i de que li portessin robes noves a casa, es va deixar convèncer i per fi la va escollir.
Era una seda tornassolada, amb diferents tons pastissos, molt elegants per l'ocasió.
Semblava que s' ho hagués d' arreglar tot per aquell dia. A la perruqueria, mirava mostres de pentinats, es va fer la neteja de cutis, les mans, les ungles, els peus etc.
Es mirava amb el menjar per no engreixar-se ni un gram, no fos que el vestit li quedés estret. Tot plegat, semblava que fos ella la núvia.
El senyor Armand de seguida estava enllestit, el jaqué de costum, encara que nou de trinca, la camisa blanca de rigor i el corbatí diferent de les dotzenes, que ja tenia guardats al segon calaix de l' esquerra del armari.
Estrenaria sabates, mitjons i roba interior, encara que semblava que no estrenés res, perquè en les grans ocasions, la majoria d' homes com ell, sempre anaven vestits igual.
Semblava l' uniforme d' etiqueta. El nuvi no tenia gaire ocasió de destacar, a no ser perquè pujava al altar i acompanyava a la núvia.
El jardí començava a florir per tot arreu.
Pel cantó de ponent, les azalees blanques i vermelles, feien una olor dolça i enfarfegadora, que s' escampava per tota la mansió.
Als matins, quan s' endreçaven les habitacions i s' obrien les finestres, entrava aquell aroma que es barrejava amb l' olor dels rosers i dels lilàs junt amb d'altres.
Els rosers del davant, s' enfilaven a banda i banda de l' escala de l' entrada principal, pujant per la teulada de dos vents, que la resguardava del sol i la pluja. Les roses, es trobaven a la part més alta i queien com una cascada de color pel davant de la teulada.
Tota la paret de l' ala nord, era plena d' heura que s' anava tornant més verda, deixant en darrera la vermelló groguenca de l' hivern.
Les arrels s' arrapaven amb força a la pedra de la paret i les fulles es balancejaven canviant el to verd en més clar i més fosc.
Als ampits de les finestres i balcons, s'havia hagut de posar unes guies de filferro, perquè l' heura no tapés la visió, ni entrés dins de les habitacions.
Al cantó de llevant, hi havia els lilàs i dos salzes molt grans, que escampaven les seves branques desmaiades, fins a tocar el terra com si estiguessin molt cansades.
El mur de pedra que rodejava tota la mansió i els jardins, es cobria totalment de caputxines grogues i vermelles, que barrejades amb les fulles verdes i fosques, l' omplien de color des de juny fins a novembre.
Passat el reixat de ferro que donava entrada a la mansió, s' obrien dos camins empedrats que vorejaven el laberint de xiprers fins la porta de la mansió.
Tret d' aquests camins, tot era ple de plantes, arbusts i arbres.
El Jordà s' asseia als vespres, al banc de pedra, que hi havia arrambat al
costat de la porta de la caseta del jardí, i es delia amb els flaires que l' ambient li portava.
Es mirava amb goig la segada i lluent gespa, que amb la humitat de la nit i amb el llum de la lluna, feia esparpalls brillants, com aquells diamants que havia vist encastats a l' anell de promesa de la Megan.
Des d' allà, podia veure la lluentor, que feien els focus distribuïts per les parets de la mansió, així com també, a través dels arbres i plantes, una tènue llum que il·luminava la font d' Afrodita.
Alguna vegada, quan li venia de gust, el Jordà agafava els estris de pesca i dirigint-se al petit reixat que donava al camí del riu, anava a pescar. Més que per pescar, hi anava per passar l' estona i retrobar-se amb ell mateix.
Deixava el reixat ajustat i anava camí enllà sense cap pressa. El camí era fosc com la gola d' un llop i a qualsevol que mai hi hagués passat, li haurien fet basarda, les ombres que es retallaven de les branques dels arbres espessos, que es projectaven molt més espantoses, amb la llum de la lluna. Semblaven braços desesperats, esperant que algú passés pel seu costat, per abraçar-lo amb les urpes llargues i esbiaixades.
Però el Jordà les coneixia molt bé, sabia cada recó del camí i cada ombra era com un antic conegut que li feia companyia.
Després d' haver caminat una bona estona i passat el sisè revolt, ja seria a la vora del riu.
Quan hi va ser, va deixar el cistell, el terra era ple de pedretes ovalades i fines, va llençar l' ham i enfonsar la canya a terra.
Es va asseure damunt del tronc d' un arbre tallat i ample on seia sempre que hi anava i es va mirar el riu, que amb l' emmirallament de la lluna, semblava una cinta de plata i el moviment del corrent de l' aigua, feia lluir els esparpalls com si fossin estels del cel.
Venia serpentejant entre mig dels seus marges des d' Umbridors, però no sabia on s'acabava.
S' hi estava tant bé allà, només es podia sentir la remor suau del riu i algun ocell que de tant, en tant deixava sentir que també hi era.
Amb la claror , no calia encendre el fanalet, que dormia dins del cistell. El Jordà va encendre un cigarret i es va mirar, com s' anaven perdent les cortinetes de fum, que voleiaven amunt fins desaparèixer.
La canya no es movia, però ell no tenia cap intenció de que ho fes, si pescava alguna truita o daurada o potser algun salmó, millor que millor, però sinó, tant li feia.
Volia gaudir d' aquella esplèndida nit. A la mansió tothom devia de preparar-se per anar a dormir i va pensar en el Guillem.
Segurament ell no coneixia aquella sensació de llibertat i benestar, segur que mai s'havia parat a escoltar un silenci com aquell, ni a mirar-se la lluna, tenia coses més importants a fer.
En aquells moments li hagués canviat alguna cosa, com saber que mol aviat, la Megan dormiria al seu costat, que la tindria per a ell, i també la seva companyia, per la que ell ho hagués donat tot, encara que no tingués gaire per oferir.
Pensava en el seu vestit blanc i vaporós, en els seus llavis i els seus ulls, en la seva trista expressió.
No va adonar-se'n que la canya es bellugava, estava immergit en aquells somnis, que mai es farien realitat, quan un cercle es va dibuixar a la superfície de l' aigua.
Aixecant-se va desensorrar la canya de terra i va estirar fort.
Havia pescat un salmó que no estava gens malament de mides. Va posar-lo dins la galleda, després de treure-li l' ham i ho va recollir tot, doncs ja devia de ser bastant tard.
Desfent el camí, va travessar el reixat i va tancar-lo amb clau.
Al matí quan es llevés hauria de portar el salmó a l' Agnès perquè el cuinessin.
L' esperat dia havia arribat. La mansió es va transformar. Aquell rebedor fosc i buit, no semblava el mateix, ja no tenia solament el gerro blanc d' alabastre amb flors, damunt de la tauleta de caoba adossada a la paret.
Dotzenes de rams l' ornaven i els millors quadres de la sala de pas, havien substituït els avorrits i eterns paisatges que penjaven de les parets, des de ningú sabia quan.
A cada banda de l' escalinata hi havia un ram grandiós de lliris blancs, que s'alçaven amb el cap dret com si volguessin veure què passava.
Una catifa de color vermell, reposava al terra enrajolat amb grans rajoles blanques i negres, simulant un tauler d' escacs, des del primer graó de les escales de fora, fins el primer de l' escala que pujava a la sala de pas.
Als costats de la catifa, dos cordons de seda també vermella, tancaven el pas perquè només els nuvis poguessin passar-hi.
La cerimònia es celebraria a l' entrada de la mansió dels Pedraforca, tal i com sempre s'havia fet durant generacions, encara que el Mossèn d' Umbridors no hi estigués gaire d 'acord, perquè es perdia la ocasió de veure la seva parròquia, plena de gom a gom.
Havien canviat els uniformes del servei. En aquella ocasió no servien els de cada dia. El color negre es va substituir pel marró i el blanc per un beige molt claret, quasi cru.
L' estil no variava massa, sempre era clàssic.
S'havia netejat tot a fons. Els cortinatges foscos i pesats, les catifes de la sala i la biblioteca, que eren grandioses, les làmpares de ferro forjat de la sala de pas, la de cristall de l' entrada, que brillava sempre amb aquella gràcia, que li donaven els cents de vidrets tallats, que penjaven com gotes de rosada congelades, i totes les demés de diferents estils.
Al jardí del darrera, havien instal·lat taules llargues i rodones, amb taulons de fusta i cavallets, que ocupaven tota la llargada de la mansió. Estaven guarnides amb tovalles de color salmó, que havien llogat, així com també la coberteria, la vaixella i la cristalleria.
Rams de floretes petites i de molts colors, estaven repartits per totes les taules menys a la dels nuvis, on hi havia orquídies grogues, blanques i morades.
- Qui ha deixat aquesta cadira al mig ?
Va dir cridant la senyora Elisenda, que s' hi havia entrebancat amb les seves presses.
- Algú deu voler que avui precisament, em trenqui alguna cosa!
S'havia posat vermella i tot, estava tant nerviosa i atribolada, que li semblava que res era al seu lloc.
El senyor Armand que la seguia intentant calmar-la va dir:
- Ningú no ha deixat res al mig Elisenda, ets tu que mires tantes coses a l' hora que no saps per on vas.
- Què vols dir amb que no sé per on vaig ? ¡Ets tu qui no ho sap. Des de que he sortit, que no fas res més que perseguir-me!
Per cert, necessites que algú altre et posi recte el corbatí. No has vist que el portes de costat?
- ¡ Però si acabo de posar-me'l bé !
Va rondinar el senyor Armand.
- Ni per això serveixes. Si jo no me 'n cuités de tot no sé pas què passaria!
Anava dient ella, mentre li posava bé el corbatí i anava caminant a l' hora.
El senyor Armand veient com estava el pati , va dir amb un crit, que va fer tombar el cap, als qui estaven acabant d' arreglar les taules.
- ¡Vols parar d' anar d'un costat a l' altre !
Si us plau Agnès, porta a la senyora a dins i prepara-li una til·la. Està tant histèrica que és capaç de fer algun disbarat.
- Si senyor, de seguida.
Va respondre l' Agnès mentre agafava el braç de la senyora, que s'havia quedat quieta de cop, mirant al seu marit amb uns ulls desorbitats.
- Però, qui s' ha cregut què és ?
Anava dient, mentre l' Agnès la portava cap dins.
- I tu, para d' agafar-me el braç, ja em sé el camí!
A l' Agnès se li escapava el riure al veure-la tant acalorada i enfadada.
Feia molts anys que servia a la senyora i la coneixia bé, sabia que cridava mol però no resolia mai res, encara que ella es pensés, que era imprescindible per tot.
Un cop es va haver begut la infusió, es va calmar una mica xerrant amb l'Agnès que la tranquil·litzava, dient-li que tot estava a punt i que no patís per res, perquè tot estava controlat.
El seu fill, el Guillem, ni tant sols aquell dia havia perdut els nervis. Va baixar a veure què passava a la sala i es va trobar a les dues dones a punt de sortit.
- Què passa mare? -Va preguntar.
- No res, no res fill meu, és que estava una mica nerviosa. ¡Estàs guapíssim Guillem! Em fas pensar en el teu pare el dia que ens vam casar. Me' n recordo que...
- Mare si us plau, ara no és l' hora d' explicar res d' això. Mira, sento cotxes al jardí, algú arriba.
- ¡Ho Deu meu!. Amb tanta xerrameca s' ha passat l' estona volant. Vaig a empolsar-me una mica el nas. No creieu que estic massa blanca?
Ningú va contestar.
La senyora Elisenda s'havia quedat sola i va pujar un moment al tocador a retocar-se el maquillatge. Mentre pujava les escales anava dient:
-Sembla mentida la poca educació de la gent. M' han deixa't amb la paraula a la boca i han desaparegut. En fi, que hi farem.
Al darrera del Mossèn, van començar a arribar cotxes i més cotxes, fins que a les voreres dels camins no n' hi cabia cap més.
Els altres van haver d' aparcar fora del reixat.
La senyora Eulàlia, una tieta del Guillem i germana de la senyora Elisenda, un tant estúpida i creguda, que anava vestida de color lila, es negava a baixar del cotxe fora del reixat.
- Tu què et creus? -Li deia al seu marit. - Que m' he posat les millors sabates que tinc i amb el dineral que m' han costat, per fer-les malbé amb aquestes maleïdes pedretes?
¡Si no em deixés davant mateix de la porta em quedaré aquí on soc!
- No n' hi ha per tant Eulàlia, sols són dues passes fins travessar el reixat.
- ¡Et dic que no em pelaré els talons, fes el favor d' acompanyar-me Enric!
- Està bé, està bé.- Va dir el senyor Enric, que era un home baixet i grassonet amb cara de babau.
- Anem.
La va deixar davant mateix de la porta i se' n va anar a aparcar.
La senyora Elisenda, era a les escales saludant els convidats que anaven arribant, quan la seva germana va començar a pujar i directament abans de saludar li va dir:
- Estimada, penso que hauríeu de fer alguna cosa amb la graveta del reixat, no es pot caminar amb talons, mira, ja se m' ha pelat del costat esquerra i això que a penes hi he caminat.
Tu no saps quan m' ha costat trobar u
nes sabates del mateix to del vestit.
La senyora Elisenda la va saludar i li va dir:
- Perdona'm Eulàlia, ja en parlarem més tard, d'això. Entra, entra. ¡Oh! Mira qui arriba, els senyors Carreter.
- Què tal, què tal. Passin si us plau. La núvia ja és a punt d' arribar.
A l' entrada no hi cabia més gent. Els parents del nuvi tenien reservat el cantó esquerre, i el dret pels de la núvia.
La majoria dels convidats eren fora el carrer, però amb els altaveus que hi havia instal·lats damunt la façana, ningú es perdria res de la cerimònia.
A més a més, tothom podria veure entrar a la núvia que era el més interessant.
Tot era a punt, el Mossèn, l' altar improvisat, les famílies i el nuvi, que entre somriure a l' un i a l' altre, mirava la gran llampera de vidrets com si li busqués alguna teranyina.
- Encara no arriba la Megan?
Va dir la senyora Elisenda al seu marit.
- Ja arribarà, tranquil·la, són les dotze en punt, tampoc fa tard.
- El dia que tu i jo ens vam casar, estava molt núvol. Ho recordes? Em va venir just per entrar i es va posar a ploure. Avui fa molt bon dia. No ho creus?
- I tant.
Va contestar el senyor Armand.
La marxa nupcial va sonar pels altaveus i tothom es va preparar per veure entrar la núvia, que ja era al portal del braç del seu pare, el senyor Cabanes, que somreia forçadament als qui no coneixia i semblava que les comissures de la boca li toquessin les orelles.
La Megan estava esplèndida amb el vestit blanc de pedreria llarg i tirat, portava un escot que tot just li agafava les espatlles i anava baixant fins acabar en punxa, igual que al del darrera, però aquest més pronunciat.
Els cabells els portava deixats anar i ondulats tal i com els duia el dia de la festa on el Jordà la va conèixer.
Per detall, portava una diadema de la mateixa roba del vestit. amb les pedretes fines escampades pel voltant.
Va entrar pel passadís, que feia la catifa vermella, entre mig de les bandes del cordó de seda.
Com era d' esperar en una núvia, en el dia que representava ser, el més feliç de la seva vida, la Megan també somreia i saludava amb el cap als familiars dels dos costats.
L' Eulàlia que no podia estar gaire estona sense fer comentaris, va dir-li amb veu molt baixeta al senyor Enric:
- Realment, és una núvia preciosa, fan mol bona parella ella i el Guillem. Però, no et sembla que somriu per força?
- Dona, això t' ho sembla. -Va respondre el seu marit-. Com vols que somrigui per força el dia del seu casament?
- No es pot queixar. -Va seguir l' Eulàlia.
- Es casa amb l' home més ric dels voltants, a part del més ben plantat.
- Calla, calla. -Va murmurar el senyor Enric-. Ja comença la cerimònia.
L' Eulàlia va callar, però fent un gest de dubte amb la boca, com si no n' estés convençuda de la felicitat de la Megan.
Tothom tenia tanta feina a no perdre's detall del casament, que ningú va advertir, que dalt la balconada de la sala de pas, darrera d' una planta molt gran, hi havia algú que tampoc es volia perdre res.
Era el Jordà, que aprofitant que tot el servei era a baix, va gosar arriscar-se. Però a ell no li interessava la resta de la gent. Sols es mirava a la Megan que li va semblar de somni, sense variar però, aquella expressió trista, que no deixava brillar amb tot el seu esplendor aquells ulls del color del cel.
No va voler veure-ho tot. Quan el Guillem li va posar l' anell, que ell havia escollit, el Jordà ja no hi era. Havia tornat al dormitori de l' Agnès i no va sortir fins que no va veure pel balcó, que la gent començava a anar a la part del darrera.
El Jordà era l' única persona de la mansió, que aquell dia no tenia res a fer.
No podia arreglar el jardí, ni netejar els cavalls, ni portar a ningú en lloc, perquè tothom hi havia anat amb el seu cotxe.
No sabia que fer, es desesperava allà dins l' habitació de l' Agnès, tancat, sentint els murmuris de tanta gent que no parava de parlar.
Tampoc volia mirar per darrera les cortines blanques de ganxet a fora, perquè els seus ulls anaven directes com si fossin imants, a buscar amb impaciència a la Megan.
Ara que ja era una dona casada, ja no hi havia de somniar, ni desitjar-la més, s'havia de fer a la idea de que tot havia acabat, però tenia por, sentia pànic al pensar, que l' hauria de veure a diari.
Allò seria el martiri més gran de la seva vida.
Va fer girar el pany de la porta i veient que no hi havia ningú, ni a la sala de pas ni a l' entrada, va baixar i va sortir al carrer per la porta del davant.
Pel darrera dels rosers, podia passar desapercebut, fins arribar a la Caseta del Jardí, però quan ja era pel camí, una veu el va fer aturar.
El senyor Armand, havia anat una estona a fer un vol, aprofitant que ningú li donava conversa, per distreure una mica el cap atabalat que tenia, dons, entre la senyora Elisenda i la seva cunyada Eulàlia, no el deixaven ni pensar.
- ¡Jordà! -Va cridar.
- Què fas per aquí? Avui està permès que tothom gaudeixi de la festa del meu fill. No vols anar amb els altres a prendre alguna cosa?
- Gràcies senyor. -Va contestar. És que tinc una mica de mal de cap i tantes veus, encara me' n fan venir més. M' agradaria més anar a descansar una estona, si m' ho permet.
- Ves, ves, però recorda que a les vuit, ens has de portar a l' estació, a la meva dona i a mi.
- Molt bé senyor, a les vuit en punt estaré llest amb el cotxe.
El senyor Armand se'l va mirar dissimuladament, fins que va desaparèixer de la seva vista.
Li recordava a la Natàlia, amb la seva manera de caminar i moure's. Era el seu fill, encara que no ho volgués acceptar i algun dia, hauria de fer alguna cosa per ell, encara que fos per treure's el remordiment de dins.
Va tornar on era tothom. S'havia acabat l' aperitiu, els nuvis ja estaven de fer-se els retrats, i la gent ja s' asseia als seus llocs, per començar a dinar.
La senyora Elisenda que ja l' esperava, només el va veure asseure's li va dir:
- On has estat, no t'he vist en lloc?
- He anat a espargir la boira estimada. -Li va contestar.
La senyora Elisenda se'l va mirar amb la mateixa cara que se'l havia mirat quan al matí va dir-li que callés.
- Molt bé. -Va dir ella-. Ja veig que avui t'has llevat de mal humor.
- ¡El mal humor me'l feu venir tu, i la teva estúpida germana, que no para de fer comentaris de mal gust!
Ja no van discutir més.
Aviat a tothom li va passar tot, el cava feia miracles.
Mentre tots s' atipaven, bevien i reien per qualsevol cosa. Tots menys el Jordà, que era al damunt del seu llit, amb la mirada clavada al sostre i immòbil com si fos mort.
No se'n sabia avenir del que li estava passant.
Perquè no es podia haver enamorat, d'una noia normal i corrent? Perquè la dona del Guillem precisament?
- ¡Maleït sia! -Va exclamar mentre donava un fort cop de puny al matalàs.
Després de tota la mala estona que va passar, es va quedar adormit d'esgotament i quan es va despertar, ja era l'hora de preparar-se per acompanyar als senyors Pedraforca a l'estació de Collsegat, on pujarien al tren que els portaria a Viena.
El Guillem i la Megan, no anaven de viatge de noces, però es quedarien sols a la mansió perquè, part del servei també faria vacances aquella quinzena.
No van haver d'esperar gaire estona a l'estació. El tren va arribar puntual.
Els senyors Pedraforca van acomiadar-se del Jordà, després que aquest, deixés tot l'equipatge al seu compartiment.
Va baixar els dos graons del vagó i darrera seu no van trigar en tancar-se les portes.
Seria un viatge llarg i emocionant. Feia temps que no feien un viatge de plaer ells dos sols, i més amb tren.
El compartiment especial dels "Viens Exprés" constava de dos seients, dues lliteres, un tocador, un armari i un bany petit.
La senyora Elisenda, com sempre, va col·locar les seves coses al cantó dret, tant a l'armari com al bany. Tenia predilecció per les dretes i quan va trobar el raspall de dents del seu marit al seu cantó va dir:
- Que no saps que el dret sempre és el meu?
- El què? -Va preguntar el senyor Armand.
- El dret, el costat dret, és el meu costat. Perquè has deixa't el teu raspall de dents al meu costat?
- ¡No comencem Elisenda, canvia'l i llestos, no tinc ganes de discutir!
- Està bé Armand, ja el poso al teu cantó. Encara estàs enfadat per allò del matí?
- No estic enfadat, estic cansat i vull posar-me a dormir quan abans millor.
- Però, que no penses sopar? A les nou obren el restaurant. No em diguis que m'hi faràs anar sola? -Va dir ella.
- És clar que no t'hi faré anar sola, jo també hi aniré a sopar, però no tinc massa gana, penso que amb un consomé ja en tindré prou per passar la nit.
- Doncs va. Ja estic a punt.
Van anar al vagó restaurant i es van asseure a la taula número disset, que era la que tocava.
Un cambrer pèl-roig i alt com un sant Pau, els va donar la carta.
- Jo demanaré un consomé com ja he dit. -Va puntualitzar el senyor Armand amb cara de cansament.
- Doncs jo vull de primer una amanida d'espàrrecs amb pernil i de segon...
Va tornar a mirar la carta.
- Si, un filet amb guarnició.
- No sé com tens gana després del dinar d'avui. -Va dir ell.
- Si no he menjat pas gaire, els nervis m'han tancat l'estómac i més que menjar, he parlat tota l'estona amb la consogra i amb l' Eulàlia. Per cert, elles dues lligaven bastant.
- Sí, i tant, totes dues calcen el mateix peu. -Va dir el senyor Armand.
Van cridar al cambrer, van demanar i després de comentar el casament mentre sopaven, van anar al compartiment.
Quan la senyora Elisenda, va acabar de preparar-se per posar-se al llit, el senyor Armand ja roncava.
Ella, va fer baixar la cortina enrotllable de la finestra i després de posar-se dins el llit va tancar el llum.
S'hi estava bé. Aquell soroll continu que feia el tren, mentre anava rodant, ajudava a conciliar el son, i el vaivé era agradable, li recordava quan el Guillem era petit i no es podia adormir, si algú no el gronxava.
Va pensar en la Megan i en el que la seva germana Eulàlia li havia dit, sobre qu
e no semblava massa contenta.
- L' Eulàlia sempre veient més enllà. Segur que la Megan estava molt cansada. Com no hauria de ser feliç havent-se casat amb el meu fill? -Va pensar.
I aviat no va pensar res més fins al dia següent, perquè la son se la va endur, qui sap on.
El Jordà va tancar el cotxe al garatge i va passar per la cuina a dir bona nit a l'Agnès i la Dora.
Va trobar-se el Guillem a l'entrada i aquest li va preguntar:
- Ja han estat a temps d'agafar el tren?
- Si, senyor. Han arribat bé. Ja deuen ser ben lluny d'aquí. -Va respondre el Jordà.
- Bé, bona nit, fins demà.
- Bona nit senyor.
I cadascú es va dirigir al seu dormitori.
Al matí a l'hora d'esmorzar, la Megan i el Guillem, se'l van fer portar a la biblioteca.
A la casa només hi quedaven, la Dora , l' Agnès i el Jordà, que eren a la cuina quan la campaneta que anunciava la presència d'algú del servei va sonar.
La Dora va anar a la biblioteca i després de tocar la porta amb els nusos dels dits va entrar.
- Digui'm senyor?
- Digues a l' Agnès i al Jordà que vinguin si us plau, i tu també. -Va ordenar el Guillem.
La Dora els ho va dir i tots tres van anar a la biblioteca.
- Suposo que ja coneixeu a la meva esposa, però com ella no us coneix a vosaltres us vull presentar.
Tots la van mirar i li van donar la benvinguda.
- Quan tornin de vacances, ja et presentaré a la resta del servei, però de moment aquí tens a l' Agnès i la Dora per qualsevol cosa de la mansió.
Si vols saber coses del jardí, dels cavalls, o de tot el que sigui de fora, aquí tens al Jordà. És el fill de l' Agnès.
El Jordà, vermell com un perdigot la va saludar dient:
- Estaré encantat de servir-la senyora.
- Moltes gràcies.
Va contestar la Megan, que per primera vegada va somriure amb ganes, al adonar- se'n de la timidesa del Jordà.
Es van mirar uns instant com si ja es coneguessin d' abans, fins que el Guillem va dir:
- Bé, ja podeu retirar-vos.
Van tornar a la cuina i quan hi van arribar l' Agnès va dir-li al Jordà:
- Li has caigut molt bé a la senyora Megan. Has vist amb quina cara de satisfacció et mirava?
- Devia ser amb cara de riota. Creus que no s'ha adonat que m'he posat nerviós?
- Segurament.
Va dir l' Agnès.
- Però de totes les vegades que la he vist, cap amb aquest somriure tant franc.
És normal que t'hagis acalorat, és tant bonica...
- Bé, si no voleu res més, tinc feina. Adéu.
L' Agnès i la Dora es van quedar rient.
Semblava que la Megan no seria tant maniàtica com la senyora Elisenda, i a més a més, el Guillem havia dit, que ella era la mare del Jordà, i n 'estava orgullosa.
Mentrestant a la biblioteca la Megan li deia al seu marit:
- Guillem. Com és que el Jordà i tu us assembleu tant?
- Doncs, no ho sé. Fa poc que l'he vist de prop. Ho ignorava i mai ningú m'ho havia dit. És una casualitat com una altra.
- Si, és clar. Però vivint tots dos aquí, com és que no l'havies vist mai de prop?
- Doncs perquè cadascú té el seu lloc. Els criats no es relacionant amb els amos. Només pel que es imprescindible.
Ella no va contestar i va continuar menjant.
Al cap d'una estona el Guillem es va aixecar dient a la Megan que havia d'anar a Collsegat a signar uns documents. Ella va preferir no acompanyar-lo.
- L' Agnès m'ensenyarà la casa, no pateixis, estaré més distreta aquí.
- Molt bé, fins el migdia. -Va contestar ell fent-li un petó.
La Megan va sentir com el Morris s'allunyava i tot seguit va anar a la cuina.
L' Agnès i la Dora van quedar-se quietes com estàtues, al veure la seva presència. No era corrent, que la senyora de la casa, voltés per la cuina com si res.
Amb un somriure va dir:
- Quina de les dues tindrà l'amabilitat d'ensenyar-me la casa?
Elles es van mirar i l' Agnès va donar instruccions a la Dora, perquè seguís fent el dinar.
- Jo mateixa senyora. -Va dir.
- Quan vulgui.
La Megan la va seguir. Van pujar a la sala de pas i mentre l' Agnès li explicava, qui era cada personatge dels quadres, que hi havia a les parets, ella va dir-li:
- Veig que està una mica neguitosa, deu ser que com hi ha poca gent a la casa tenen massa feina. Si no li fa res, jo mateixa seguiré xafardejant. Pot tornar a la feina si vol.
L' Agnès no sabia que fer, potser no era adequat deixar-la sola, però com va insistir, al final va marxar.
- Gràcies senyora, si vol res no dubti en demanar- m'ho.
- Vagi tranquil·la, no crec que em perdi, ja m'hi acostumaré.
La veritat, era que preferia assabentar-se de què hi havia a cada habitació, ella sola. Així s'hi podria estar més estona i sense pressa de que algú l'esperés.
Ara que no hi havia ningú, era el moment d'entrar als dormitoris que d'una altra forma no hagués gosat.
Ja que havia pujat pel cantó de llevant, va començar per obrir la primera porta que va trobar.
Era el dormitori del senyors Pedraforca, gran i lluminós.
El llit estava cobert per una vànova de seda molt fina, de color granat, que feia joc amb les cortines del balcó.
Pel voltant, hi havia una espècie de mosquitera, agafada amb uns llaços a les baranes del cap i dels peus.
Un tocador amb un gran mirall, reflectia el llit i al damunt hi havia un joc de pintes i raspalls, amb el mànec de plata i les inicials de la senyora Elisenda. Segurament devia de ser un regal del senyor Armand.
Va obrir un calaixet i el va tornar a tancar. A ella no li agradaria que una estranya li remenés l'habitació.
Al forat del pany de l'armari, que ocupava tot el pany de paret, hi havia la clau. La va fer girar i al cantó dret tot era de la senyora, vestits, bruses, faldilles, barrets, bosses etc. Era com un aparador i la Megan va pensar, que no era gaire endreçada. El cantó esquerra era del senyor Armand, sens dubte. Tot estava més ben posat.
El servei no devia endreçar res, dels armaris particulars.
Al costat de la porta, hi reposava un moble semblant a una calaixera, que estava plena de sabates, menys el primer calaix, on hi havia raspalls i llustres.
Va obrir la porta i va continuar pel passadís.
Les dues habitacions següents, estaven parades amb una mica de mal gust, eren massa fúnebres i antigues. No hi va entrar. Segurament eren dormitoris pels convidats.
La que donava de ple al cantó sud, era la seva i del Guillem.
Va passar-ne dues més amb aspecte de poc moviment i es va imaginar que el servei devia d'ocupar les habitacions de l'ala nord de les golfes.
L'última era la de l' Agnès, donava al nord, i com ja sabia de qui era, no hi va gosar entrar. L' Agnès podia pujar d'un moment a l'altre i trobar-la envaint el seu domini, ho va trobar de mal gust.
Seguidament hi havia una escala de cargol molt ampla que pujava a l'últim pis, però va preferir entrar al despatx que donava a la dreta.
La porta s'obria cap a l'esquerra. A la paret del davant i agafant el cantó també esquerra, hi havia una llar de foc i la finestra, per on intentava entrar l'heura, que pujava per la paret de fora.
A mà dreta, hi havia un sofà que feia racó, amb la paret de la dreta, i mirava cap a la finestra, també hi havia una petita tauleta.
Després venia l'escriptori i una cadira que donava l'esquena a la finestra.
L'escriptori era ple de calaixets, amb unes etiquetes on posava: festes, convidats i coses per l'estil.
La Megan va pensar que eren recordatoris i llistes dels convidats, a les festes que temps en darrera havien fet.
Damunt i reposava una carpeta de pell negra, on hi havia fulls en blanc, una ploma amb les inicials A. P. , i una estatueta de vidre, que semblava la dama del paraigües.
Es va girar per mirar per la finestra des d'on es veia la font d'Afrodita, i va veure que al voltant, hi havia algú assegut.
Va reconèixer al Jordà i se'l va mirar pel darrera les cortines, que encara que estaven tancades, deixaven veure fora perquè eren foradades.
Feia calor i el Jordà s'havia tret la gorra i agafava aigua amb la mà ,que es passava per la cara i el front.
Des d'allà i a ple sol, semblava que els seus cabells fossin rossos, o molt clars, cosa que no havia notat, quan li va presentar el Guillem a la biblioteca. Clar, que no era el mateix la llum artificial, que la del sol.
Si no fos pel color dels cabells, així de lluny, la Megan va pensar, que es podia ben bé confondre amb el Guillem.
Tampoc vestien igual, però ella no li donava tanta importància a això.
El Guillem era massa clàssic i elegant. Anava massa ben vestit, sempre, i a ella li agradava més la roba desenfadada i esportiva.
De totes maneres, el que més la intrigava, era la semblança d'ells dos, podria ser casualitat, però era massa casualitat, que tots dos visquessin a la mateixa casa i s'assemblessin tant.
El timbre del telèfon la va sobresaltar, era al damunt de la tauleta i va despenjar.
- Digueu-me?
- Senyora, soc l' Agnès. El senyor Guillem vol parlar amb vostè. Pitgi el botó número tres per parlar-hi.
- Molt bé. Gràcies.
- Guillem, què passa?
- No passa res Megan. Trucava per dir-te que no m'esperis a dinar, perquè s'han de preparar uns documents nous i no estaran fins a la tarda. Ja ens veurem per sopar.
- Però, vas dir que de seguida estaries.
- Ja ho sé. Ho sento, però ha anat així. Fins el vespre.
- Adéu.
La Megan estava sola, i hauria de dinar sola, per això va pensar, que seria millor fer-ho a la cuina amb els demés, però no ho va dir fins a l'hora de dinar.
Encara tenia temps per anar a fer un vol pel jardí. Ja no tenia ganes de remenar res més, ho faria un altre dia.
Va sortir per la porta del darrera i rodejant la font, va continuar fins els estables.
Va entrar-hi i es va estranyar de que tot estes tant ben posat i net. Es va acostar als compartiments on hi havia els cavalls.
Mentre li passava la mà per la crinera a l' Estela, va entrar el Jordà, però ella no se'n va adonar.
Ell es va quedar a la porta quiet, mirant-se-la. Es veia tant dolça i afectuosa que ell va començar a somniar despert.
Una fusta de la porta va fer un espetec i la Megan es va tombar, quan va veure'l es va espantar de debò, doncs no pensava
que hi hagués ningú, i al moment de veure'l li va venir de nou.
- Perdoni senyora. L'he espantada?
- Una mica, sí, he sentit un soroll i creia que no hi havia ningú.
- De fet, acabava d'arribar. -Va mentir ell sense treure-li els ulls del damunt.
- Jo ja marxava. Només he sortit a passejar una mica, per conèixer l'entorn.
- Si alguna vegada li ve de gust, puc ensenyar-li els jardins.
- Si, però en una altra ocasió. Ja és l'hora d'anar a dinar. Adéu.
- Adéu senyora.
La Megan es va anar allunyant i mentre ho feia pensava, que el Jordà, tenia alguna cosa que la feia neguitejar.
No era capaç d'aguantar la seva mirada fonda i blava que no sabia si era burlesca o era en realitat la seva expressió.
Tenia una mirada serena i segura, que desapareixia quan el Guillem era al seu davant. Quan estaven sols, la seva expressió era diferent, era com si ell la dominés, i a l'hora l'atragués com un imant.
El Jordà també la mirava mentre s'allunyava.
Li voleiaven els cabells i les faldilles amples i estampades amb flors, que duien un cosset de color rosa molt pàl·lid. Ella no es va girar perquè notava els seus ulls clavats al seu darrera, i ell no es va moure fins que la va perdre de vista.
Va fer el mateix camí per anar a dinar a la cuina com sempre, però aquesta vegada va tenir una sorpresa.
Ella també hi era.
L' Agnès, va dir-li al Jordà, que la senyora havia decidit, que per no dinar tota sola, ho faria amb ells si no els molestava.
- Com ens ha de molestar la senyora? -Va dir l' Agnès.
Però ell tot seriós va seguir:
- No és perquè ens molesti senyora. Però ha pensat en què dirà el senyor quan ho sàpiga?
- No m'importa el que pugui dir, jo no sóc com ell. A més a més, estic segura que ell no dinarà sol.
El Jordà, es va asseure al lloc de sempre, al altre costat, quedaven en front, però no se la va mirar ni una sola vegada.
- Trobo que és una estupidesa, parar una taula tant gran com la del menjador, per a una persona sola. Si és que no es troben a gust estant jo aquí, m'ho poden dir francament, no m'ho prendré malament.
- És un honor poder compartir la taula amb vostè senyora. -Va dir la Dora.
- Nosaltres no hi tenim cap problema si vostè ho vol així. -Va continuar l' Agnès.
Es va fer un silenci.
- En canvi el Jordà no es pot dir que se'n alegri massa. -Va dir ella mirant-se'l.
Ell va aixecar el cap i també se la mirava quan va dir:
- No és problema meu el que vostè decideixi, jo no hi tinc res a veure.
I llavors va somriure.
- Molt bé. -Va dir ella.
- El meu marit no té perquè saber-ho, si és això l'únic que els preocupa, i si ho sap tan em fa. Dinem, se'ns refredarà el menjar.
L' Agnès va beneir la taula i tots van dinar en silenci.
Un cop van haver acabat, el Jordà es va aixecar per marxar, quan ella el va cridar.
- Si no li sap greu, he pensat que aquesta tarda podríem anar a fer un passeig a cavall i de passada em podria ensenyar tots els voltants.
- És una idea excel·lent. -Va dir l' Agnès.
- La senyora encara no coneix res, Jordà.
- Haurà de ser a partir de les sis, tinc feina a fer, ahir se 'm va retardar.
- Quan vostè digui. -Va seguir la Megan.
- A les sis estaré als estables.
El Jordà va marxar i la Megan va pujar al seu dormitori.
- Què simpàtica i franca és, oi Dora? -Va dir l' Agnès.
- I tant, ella no és com els Pedraforca.
La habitació de la Megan i del Guillem, era la millor de la mansió.
Donava al davant, per on entrava el sol quasi tot el dia.
Va obrir les portes de fusta del balcó, de bat a bat i va fer córrer les cortines. Eren tant espesses que tapaven la claror, com si s'hagués fet de nit. L'estampat era maco però massa seriós, igual que la roba tant pesada.
A la Megan li agradaven les teles lleugeres i amb moviment, però només amb un dia que portava a la mansió, no era moment de fer canvis.
El sol tocava damunt del llit, que també molt gran i tenia la vànova a joc dels cortinatges i les butaques. Es va estirar i va deixar que aquella escalfor tan suau, l'embolcallés per tot el cos.
S'hi estava bé en aquella habitació, que ara era la seva i la del seu marit. Les parets eren pintades de color verd clar i tots els mobles de fusta, de color de mel.
Feia olor de nou. Segurament l'havien fet moblar feia poc i l'olor de la fusta, encara es sentia, junt amb la dels rosers que hi havia sota mateix del balcó.
Les azalees i els lilàs, segons d'on venia el vent s'hi barrejaven, fent que un perfum enfarfegat, que no es podia definir ben bé inundés l'habitació.
La llar de foc, també folrada de la mateixa fusta, estava tapada per una reixa a joc, plena de forats en forma de romps i a sobre la lleixa, hi havia un ram de flors, dins d'un gerro de vidre transparent.
El tocador, tenia tres calaixos a cada cantó, que es podien tancar amb clau i un mirall gran, emmarcat amb fusta treballada graciosament, amb decorats de floretes.
L'armari de quatre portes, amb altells i quatre calaixos a baix del tot, tenia també aquell decorat pel voltant, igual que la capçalera del llit.
De segur que la senyora Elisenda, no ho havia escollit, era una decoració poc carregada, sense comptar amb les cortines. A la senyora Elisenda li agradaven les coses plenes i enfarfegades.
Va pensar que aquella decoració era obra del Guillem.
Però què faria ella amb tot allò? Amb una mansió tant gran, amb tants luxes i tantes coses. quan tenia al costat a un marit del que no n'estava enamorada?
Potser se'l estimaria una mica més amb el pas del temps, perquè ell no era mala persona i l'estimava , però el seu caràcter, no anava del tot amb el seu.
Era massa altiu i orgullós, era cregut i estava segur d'ell mateix i de tot el que l'envoltava.
La Megan no era res d'això, més aviat era insegura i dubtava dels seus pensaments, però mai dels seus sentiments.
La seva senzillesa no lligava gaire amb l'entorn dels Pedraforca, però res de tot això volia dir, que es deixés dominar pels demés. Sabia què volia però no com ho volia.
Potser el seu caràcter es definiria una mica més amb el temps, era tant jove...
Només tenia dinou anys, i mai ningú li havia demanat cap responsabilitat, ni ella mateixa s'hi havia parat a pensar.
La seva mare era molt dominant i molt ignorant, barrejava unes coses amb altres que no tenien res a veure.
Havia aconseguit, que ella es casés amb l'home que li havia escollit pels seus interessos, li havia omplert el cap amb visions falses per a ella, però que per a la seva mare eren coses més importants que l'amor.
- L'amor va i bé filleta. -Li deia-. El que veritablement es queda, és la posició, la riquesa, el domini, si tens això ho podràs aconseguir tot.
Però ella no desitjava res de tot allò. Li hagués agradat més casar-se enamorada, i sobre tot estimant al seu marit.
Pensava que si dues persones, a més d'estimar-se, estaven enamorades, podien traspassar qualsevol barrera, podien lluitar contra tot. Però si no hi havia una atracció personal i sexual, si la química no hi era, de què servia el demés?
Es va endormiscar una estona i no sabia si pensava o somniava, ni quanta estona havia passat.
Va estirar-se mandrosament fins a tocar amb les puntes dels dits el capçal i penjant els peus per fora.
No sabia si llevar-se o quedar-se una estona més allà damunt, rodolant d'un cantó a l'altre del llit, però en una de les voltes, es va fixar en el despertador de la tauleta de nit del Guillem.
Eren dos quarts de sis de la tarda. Al damunt de la tauleta hi havia un llibre, també del Guillem, al títol hi deia: "Cien años de soledad".
La Megan va arrufar les celles, ja l'havia llegit, era molt pesat a la seva manera de veure, no li havia agradat, quan anava per la meitat, ja havia perdut el fil, no sabia de qui parlava l'autor, hi havia tanta generació amb el mateix nom, que al final no sabia per on anava.
El va deixar on era i es va llevar. Potser el passeig amb el Jordà, seria més divertit que aquella mansió i les lectures del Guillem.
Va obrir l'armari i va buscar dins d'una maleta, que encara no havia endreçat, la roba de muntar a cavall.
Es va posar la brusa i la jaqueta, els pantalons estrets i les botes i va sortir amb el petit barret de visera a la mà.
Per damunt la gespa va arribar fins la font d'Afrodita, la va voltar i continuar fins els estables. Dins no hi havia ningú, potser havia arribat massa d'hora. Es va asseure en un pedrís que hi havia tocant la paret i va esperar.
El Jordà feia estona que hi era. La havia vista arribar, però no volia que es pensés que tenia cap pressa.
S'havia amagat dins la granja quan ella ja era a prop, i ara no podia sortir per la porta, perquè ella el veuria, així que no va tenir més remei, que saltar per una finestra que donava al darrera i passada una bona estona, va dirigir-se on era ella tot xino xano, com si acabés d'arribar.
La Megan, es va posar de peu tan aviat el va veure i es va mirar el rellotge del canell.
Ell sense pressa i mirant-la descaradament amb el seu característic somriure als ulls, però seriós de cara, li va demanar excuses pel retard.
- Perdoni'm senyora, però la falta de costum, ha fet que no em recordés de que havíem quedat.
- A més a més... -Va respondre ella-. No en deu de tenir gaires ganes, oi? Sembla que no li vingui gaire de gust anar a passejar amb mi.
- No em fa res. -Va dir ell-. Tant és una feina com una altra.
La Megan se'l va mirar amb cara de disgust.
- Miri Jordà. Si tant malament li caic i tant a disgust ha d'estar amb mi, com si jo fos una feina carregosa, em sap molt de greu haver-lo molestat. No pateixi, ja me'n vaig sola.
Es va girar i va començar a avançar quan ell la va cridar:
- ¡Senyora!
Ella es va tombar.
- Perdoni, és que no estic acostumat a anar amb ningú. He estat mol groller amb vostè, ho sento. Anem a buscar els cavalls?
Ella no es movia d'on era, fins que ell amb el seu somriure va insistir.
- No em perdona?
- El perdonaré si deixa de dir-me senyora a tot hora. D'acord?
- Bé. I com l'he de cridar?
- Em dic Megan.
- S
i, això ja ho sé. Però no crec que al senyor Guillem li agradi massa tanta confiança.
- Bé doncs, quan ell hi sigui pot dir-me senyora.
- D'acord, senyora. Vull dir... Megan.
Van anar a buscar els cavalls. El Jordà va treure l' Ulisses per a ell i l' Estel per a la Megan.
Els van muntar i van anar pel camí del riu. El Jordà anava al davant, perquè el camí era massa estret per deixar pas als dos cavalls i les branques dels arbres molt sortides, amb el perill de poder-hi topar si no es coneixia bé l'indret.
La Megan el seguia tranquil·lament sense dir res. Se'l mirava d'esquena i era com si anés de passeig amb el seu marit, amb la diferència dels rínxols clars que li sortien de la gorra.
Pensava, en quina elegància més natural tenia el Jordà i en com s'accentuava amb el va i ve del cavall, de color gris molt claret, amb aquella crinera tant llarga que es balancejava d'una banda a l'altra.
Feia estona que s'anaven seguint al pas i el Jordà es girava de tant en tant, per veure si encara el seguia.
Van passar el tros del riu, on ell anava algunes nits a passar l'estona quan de cop el cavall del Jordà, va començar a trotar més i més de pressa, fins acabar galopant com un esperit perdent-se de vista.
La Megan es va espantar, no sabia que passava ni perquè aquell canvi. Va picar fort amb els talons els lloms de l'Estel, i aquest es va posar a galopar per seguir a l' Ulisses, però no l'aconseguia.
El camí s'havia anat eixamplant i de seguit, la Megan es va trobar en un pla grandiós. No sabia on era i no hi havia ni rastre del Jordà.
El va cridar varies vegades, però res, fins que a l'última va respondre.
La veu venia del darrera i ella no entenia com podia ser, que ell sortís d'allà per on acabava de passar.
El Jordà havia donat una volta per l'espessor dels arbres i l'havia deixada passar sense que ella se'n adonés.
Va pensar que ja no hi havia cap perill i volia veure si la Megan tenia destresa muntant. La veritat era que si, en tenia, era una bona amazona i el Jordà es va divertir, veient-la galopar tant com podia, amb els cabells al vent i amb aquella cintura tant estreta, que amb les seves mans, va pensar, quasi podria envoltar.
No sabia si li agradava més vestida d'amazona o amb aquell vestit blanc i vaporós del dia que la va conèixer.
- Què ha passat, perquè surt del darrera si anava al davant? -Va preguntar tota acalorada i enfadada.
El Jordà li ho va explicar per sobre, sense entrar en detalls.
- M'agrada saber amb qui me les he de veure. -Va dir ell.
- Doncs m'ha semblat una broma de mal gust. M'he espantat. On som?
- En un lloc preciós. No li sembla?. En diuen el Pla del Turó.
Ella es va mirar el paisatge, que amb l'ensurt encara no havia vist bé.
- Certament és preciós. I si desmuntem una estona? M'ha fet cansar de debò.
El Jordà es va posar a riure. La va ajudar a baixar del cavall i li va dir:
- No creu que porta massa roba en un dia tant calorós com avui? Jo de vostè em trauria la jaqueta.
Se la va treure i la va deixar damunt la sella.
- Des de dalt d'aquell turó, es veu encara un paisatge millor que aquest. Vol que hi anem, o vol refrescar-se una mica?
- On ens podem refrescar? -Va dir ella, que tenia el cos perlat de suor.
- Vingui.
El va seguir i a pocs metres d'allà es van trobar el riu.
- Creu que tindrà prou aigua? -Li va dir.
- Suposo que si. -Va contestar ella.
- No sabia que hi havia el riu aquí.
- Una mica abans d'eixamplar-se el camí, ja es pot anar a la vora del riu. Després tomba i és difícil d'acostar s'hi.
La Megan l'anava seguint i va fer el mateix que ell.
Es va posar de genolls al damunt d'una pedra grossa i amb les mans va agafar aigua que es va passar per la cara. Era tant fresca que amb aquella calor donava gust deixar-la relliscar coll avall.
- Si ho hagués sabut, m'hagués portat el vestit de bany.
- No es necessita vestir-se per banyar-se. Jo més aviat em despullo. -Va dir-li ell.
Ella se'l va mirar i veient aquell somriure burlesc als seus llavis, va notar com s'anava posant vermella i com encara sentia més calor. Va tornar a mullar-se mentre ell, no deixava de mirar-la.
- M'havia donat la impressió de que era molt tímid, però veig que estava equivocada.
- En realitat, soc de tímid. Però em penso que no he dit res que no sigui veritat.
Si la senyora... vull dir, vostè, té ganes de banyar-se, jo em tombaré fins que m'ho digui. No pateixi no faré trampa.
- Ho... es clar, es clar. Prefereixo deixar-ho per un altre dia. Anem al Turó?
Van anar a buscar els cavalls i poc a poc van anar pujant. No semblava que fes tanta pujada, però un cop dalt es veia clarament el pendent pronunciat que hi havia. Tal i com el Jordà havia dit, des d'allà el panorama era espectacular.
Es veia tot el riu, que anava serpentejant fins que es perdia de vista. Els marges verds es confonien amb els alts i baixos del paisatge. Lluny, es veien poblets escampats, amb els campanars que sobresortien de les cases i els camins més clars i estrets, que unien un poble amb l'altre.
Les rengleres d'arbres alts, es perdien amb el riu i en algun lloc, hi havia un pont per travessar-lo. Ella va tenir la impressió, de que estava contemplant un quadre, pintat amb molt bon gust.
El Jordà es mirava a la Megan, que no havia badat la boca i mirava com si no sabés on mirar.
- Tenia raó, o no? -Va preguntar-li.
- ¡Hi tant! És preciós. Mai m'hagués imaginat que tant a prop, hi pogués haver un paisatge tant encisador. El Guillem mai m'he n'ha parlat d'això.
- El seu marit, té coses més interessants a fer , que no pas anar a recórrer camins a cavall i saber on acaben. Segur que aquí no hi ha arribat mai. Les caceres a cavall es fan per un altre lloc, aquí s'acaba el camí i podria ser perillós.
Al cap d'una bona estona, la Megan va dir:
- Ja deu ser tard. I si tornem?
- Si anem. El seu marit arribarà i no la trobarà. -Va dir ell amb una mica de sarcasme.
I va ser veritat. El Guillem l'esperava feia estona.
Els senyors Pedraforca, estaven encantats amb el seu viatge.
Van arribar a l'estació de Viena i un taxi els va portar a l'Hotel Imperial, que era un dels més luxosos de Viena, dintre del seu classicisme.
Només entrar a la sala principal, es podia sentir un ambient acollidor i classificat, junt amb la exquisida decoració.
Les làmpares eren enormes i penjaven del sostre amb centenars de vidrets, que lluïen despenjant els seus braços com aranyes, i les tulipes distribuïdes per tots els panys de paret, donaven una lluminositat molt atractiva perquè es reflectien dins dels miralls, que encara feien més gran aquella sala.
Les decoratives i suaus catifes, cruixien sota les sabates, com si es trepitgés paper de seda, i els cortinatges de les grans finestres i balcons, penjaven des del sostre en metres i metres de roba de tapisser, fins a descansar a un terra de rajoles de marbre grans i resplendents.
Les plantes, s'alçaven respectuoses i plenes de vida i color, dins de torretes treballades graciosament, amb rodes per poder-les desplaçar d'un cantó a l'altre.
Un grum jovenet i d'ulls enfonsats però molt vius, va agafar les maletes i va acompanyar els senyors Pedraforca a la seva habitació.
Era una habitació impressionant, amb una gran balconada des d'on es podien veure les aigües tranquil·les del gran Danubi.
La senyora Elisenda, no sabia que dir, recorria aquella l'habitació, meravellada amb tanta bellesa i luxe i evidentment, s'hi trobava com un peix a l'aigua.
- No m'importaria viure sempre en un lloc com aquest. No creus Armand, t'agrada?
- Penso que qualsevol estaria encantat de poder envoltar-se de tants luxes.
- va respondre ell-.
Al matí del dia següent, una cambrera va deixar l'esmorzar, a l'entrada de l'habitació, dins de safates platejades d'una tauleta corredora.
Van esmorzar davant del balcó, en una petita taula rodona que tenia les estovalles a joc amb les cortines, la vànova i el tapís de les butaques.
El senyor Armand, llegia el diari i la senyora Elisenda, anava untant mantega a una torrada mentre deia:
- On anirem avui?
- Primer de tot, hem de trucar a casa, li vam prometre al Guillem. Després baixarem i a la recepció i ens informaran sobre les visites i sortides més interessants. Et sembla bé?
- Es clar. Ara mateix vaig a trucar a casa. -Va dir la senyora Elisenda.
Va donar el número a la centraleta i al cap de pocs minuts l' Agnès contestava al telèfon.
- Agnès soc jo, la senyora Elisenda. Que hi és el Guillem? ¡Corre, digues-li que s'hi posi!
- Si senyora de seguida.
El va buscar i aquest va agafar l'auricular.
- Mare? Hola mare. Com esteu, ha anat bé tot. Fa bon temps per aquí? -Va preguntar.
- Hola Guillem. Tot va molt bé, això és preciós. El viatge en tren a estat molt romàntic i l'hotel és el més meravellós que et puguis trobar. Tu i la Megan hauríeu de conèixer Àustria. Quan tornem ja t'explicaré més detalls.
- I el pare, és aquí amb tu?
- Si, és al meu costat. Vols que s'hi posi?
- Si, si us plau.
- Adéu fill, ja tornarem a trucar.
- Adéu mare i cuideu-vos molt.
- Hola Guillem. Com va tot per aquí?
- Bé pare, tot va bé. No pateixis per res, el Ferran se'n cuida de que tot funcioni a l'editorial i jo hi vaig cada dia per revisar-ho tot. Avui mateix han sortit aquells mil exemplars que s'havien retardat. Tot està en ordre.
- Me'n alegro molt, de que sense jo tot vagi igual. Ves preparant-te per dirigir l'empresa. Després d'aquest viatge em sembla que aviat em jubilaré per poder visitar més llocs. Li he agafat el gust, això que encara no em vist res més que l'hotel...
- I la teva dona, s'hi troba a gust a la mansió?
- Si, si, molt a gust. Ja tornareu a trucar, oi?
- Si no pateixis, demà passat hi tornarem. Adéu fill.
- Adéu pare fins aviat.
El senyor Armand va penjar i girant-se va dir a la seva dona:
- Sembla que el Guillem li hagi agafat el fil a l'editorial. Ja era hora, potser amb aquest viatge s'adonarà una mica més, de que té una responsabilitat i d'aq
uí en endavant, haurà de preocupar-se'n més.
- Segurament. -Va contestar la senyora Elisenda-. Ell és l'únic hereu i qui ha de seguir els teus passos. Espero que ho sàpiga fer tant bé com tu.
El senyor Armand no va respondre res. Es va quedar pensatiu i per un instant, la imatge del Jordà li va venir a la ment, com si la seva consciència, no estigués tant segura del que acabava de dir la seva dona.
Aquella dia van recórrer els frondosos paratges dels boscos de Viena amb autocar i a la tarda, en una barqueta, van passejar-se pel gran Danubi.
Quedaven molts llocs per visitar i cada dia anaven a nous indrets.
Cada dos dies trucaven a casa i les vetllades al hotel eren perfectes.
Aquella nit van regalar a les seves orelles, la música incomparable de l'Orquestra Filharmònica de Viena, i més tard, van tenir l'oportunitat de poder ballar al seu compàs, els exquisits i tradicionals valsos vienesos, amb els vestits de lloguer que proporcionava l'hotel, per fer de l'ocasió un somni de cinema.
La senyora Elisenda vestida d'aquella manera i girant al compàs d'aquella música celestial, es va sentir veritablement, com la Sissí als braços del seu emperador.
Van deixar en darrera els autocars, decidint-se per llogar un cotxe, així podrien visitar més llocs.
Tot era interessant i emocionant.
La Abadia cistercenca de Melk amb la seva famosa biblioteca, protagonista del llibre El Nom de la Rosa. Les cascades de Golling a la regió dels llacs i la seva ruta. El Balneari de Bad Ischl, escollit pels emperadors. El Museu d'automòbils d'època de Krensmünster. La Càmera del Tresor, la Galeria Albertina, el Palau i Museu de Belvedere, l'església de S. Carles i molts llocs més.
Tot i que l'hotel era encantador, van optar per traslladar-se a Stery, una localitat medieval on s'unien dos rius i on es podien fer recorreguts nostàlgics amb tren i locomotores de vapor, pels racons més típics.
El segon hotel, sense tenir res a veure amb el primer, era encantador també.
- Armand. -Va dir la senyora Elisenda.
- Hem d'insistir perquè el Guillem i la Megan vinguin a Àustria. Els encantaria ser aquí, amb tants llocs romàntics, amb tantes flors... És que no he vist res que no m'agradi. Tot tan net, tan coquetó. És el lloc ideal per a uns nou casats. No ho creus?
- Sí estimada. Els convencerem de que hi vinguin. Potser nosaltres hauríem d'haver vingut abans. Les coses són diferents aquí, els sentiments i les emocions surten a flor de pell. No crec que amb aquest paisatges, hi hagi algú que pugui ser indiferent a l'amor. -Va dir el senyor Armand, posant-se melangiós.
En aquells moments, li van venir al cap, els records d'aquelles nits amb la Natàlia a la Caseta del Jardí.
Pobre Natàlia, ja no hi era, mai tindria la oportunitat de veure un país tant encisador. Potser el seu fill hi aniria alguna dia.
L'Hotel de Steyr, era com una caseta de nines, tot de fusta i robes de cretona. Les flors eren presents per tot arreu, de les finestres i balcons, al menjador i a l'habitació.
Fora, a l'entrada, hi havia com a decoració, un carro antic també tot de fusta rústica, ple de flors de tots colors.
Les façanes i parets, eren blanques i verdes amb les bigues de fusta vistes, i les teulades, punxegudes de pissarra, perquè la neu del hivern no s'hi amuntegués.
Van pujar a l'habitació i van sortir a prendre la fresca a la terrassa.
- Fixa't Armand. Veus on s'ajunten els dos rius? Mira quins remolins fa l'aigua.
La nit era clara amb la lluna plena, que donava encara més, un toc de romanticisme.
- Si Elisenda, és preciós, sembla que estem contemplant un quadre pintat pel més tendre dels pintors. I si anem a dormir? Demà hem de matinar per sortir aviat. No vull marxar sense veure-ho tot. -Va dir el senyor Armand.
Van tancar la porta del balcó i es van posar al llit.
- Encara ens queden quatre dies. -Va dir ell.
- Sí. Els hem d'aprofitar d'allò més bé. Llàstima que nosaltres no vagi'm venir aquí de viatge de noces.
- Dons imagina't que ara i som. -Va dir el senyor Armand abraçant-la.
El Guillem, li havia retret a la Megan, que el dia que va anar a muntar a cavall, arribés més tard que ell.
- Doncs què he de fer? -Va dir ella.
- Ens acabem de casar i al dia següent marxes al matí i no tornes fins el vespre. Ja sé que tenies coses a fer, però no pots esperar que em quedi a casa tancada, esperant que tu arribis.
- És veritat Megan. Perdona'm, però aquells papers no podien esperar. A l'editorial es van equivocar i es va haver de fer tot nou.
Tu no hi has anat mai, oi? Si et sembla, demà després d'esmorzar hi podem anar tots dos.
Ella li va dir que si, que era bona idea i ell va continuar dient:
- Quan els pares arribin, et prometo que farem un viatge de lluna de mel. Sento que no hagi pogut ser abans, però nosaltres tenim tota la vida per viatjar. Als pares els convenia, i ja ho tenien tot a punt, si ho haguessin deixa't passar, potser mai més els hi haguessin pagat els bitllet.
No és pels diners, com ja et pots pensar, però així no tenien més remei que anar-hi.
Ella només va contestar:
- Es clar.
El viatge a Àustria l'havien aconseguit per una aposta. Dels editors que hi havia a la junta, el que vengués més edicions a l'any, guanyava un viatge i així va ser.
A la tarda el Guillem i la Megan es van asseure sota els lilàs a llegir i a parlar.
Discutien sobre l'última novel·la que estava escrivint el Guillem.
- A mi em sembla... -Deia la Megan-. Que és massa llarga. La gent s'avorreix i no bé tant de gust llegir quan es veuen massa pàgines. Ha de tenir un argument molt interessant perquè algú l'acabi.
- Vols dir que no és interessant el meu argument? Penso que si un llibre està ben explicat i enganxa, l'única missió que té és distreure els lectors. -Deia ell.
- Estic d'acord, però jo personalment, prefereixo alguna cosa que encara que sigui curta, tingui un argument que cali dins el lector.
- Però de moment, que en penses. Està bé o no?
- Sí. Està bé, però trobo que quan el Marc es mort, seria el moment per acabar.
- Això depèn de a qui li agradin els finals dramàtics o els feliços.
- Un final feliç és molt bonic, però un de dramàtic, et dona més peu per pensar. No sé, quan l'acabis, et donaré millor la meva opinió.
El Jordà voltava per allà amb el carretó i anava recollint les branques i fulles que queien a terra, quan repassava amb les tisores, les que sortien més del compte.
Es posava de mal humor quan veia a la Megan amb el Guillem, i preferia treballar lluny d'ells per no veure'ls.
El Guillem el va cridar.
- Sí. Senyor? -Va dir.
- Demà ens hauries d'acompanyar a l'editorial al matí després d'esmorzar. Què et sembla, com tens la feina?
- Dons... - va fer un espai.
La Megan es va posar a la conversa dient:
- No creus que seria millor que hi anéssim sols, així podríem estar l'estona que volguéssim?
- Podrem estar-nos-hi igualment, el Jordà ens esperarà el temps que calgui. No és cert Jordà?
- Si senyor.
- Però és que jo prefereixo saber que ningú ens espera, em posa nerviosa saber-ho.
- Està bé, com tu vulguis. Res Jordà. Hi anirem sols.
- Molt bé senyor.
Es va mirar un moment a la Megan, i aquesta, també ho va fer, amb un cert aire de complicitat, mentre el Guillem tornava a estar immers en el seu escrit, com si sabés que a ell el molestava anar amb els dos.
La veritat és que a ella també la molestava estar amb tots dos a l'hora.
Tota la semblança que tenien físicament, no la tenien en el caràcter i prou paciència havia de tenir ella, per resignar-se tota la vida a estar al costat d'una persona que no li cridava l'atenció en res.
A més a més el Jordà la hi cridava massa i no sabia si allò seria bo o dolent, només sabia que era així i ell li donava un al·licient que mai s'hagués imaginat trobar a la mansió dels Pedraforca.
Al matí tal i com havien decidit, van marxar a Collsegat a l'editorial Pedraforca a ensenyar-li a la Megan i de pas a supervisar com anava tot.
Va ser força interessant per a ella, que també havia estudiat Literatura, al mateix lloc que el Guillem, veure el funcionament de les màquines que imprimien els llibres, diaris i altres documents, després de posar totes les lletres damunt d'unes plataformes, que corrien en uns corrons i anaven sortint impreses per un altre costat.
Les enormes guillotines lluents i els calaixos plens d'abecedaris i papers per a imprimir.
Fins llavors, no va entendre ben bé quin era el negoci dels Pedraforca, mai li havien dit clarament en que consistia la seva fortuna, però no venia solament d'allò.
Algun avantpassat del senyor Armand, va ser el primer en muntar un negoci com aquell, abans desconegut.
El primer diari de la comarca es va imprimir amb molt d'èxit a l'editorial Pedraforca, i en aquell temps van anar apilant una considerable fortuna, que va anar passant generació rere generació, sempre amb uns beneficis generosos que encara obtenien.
Era molt normal que el Guillem, hagués escollit la professió de escriptor, o almenys aficionat, perquè ho tenia molt fàcil per publicar les seves novel·les o el que fos, tant si valien la pena com si no.
La Megan pensava que no era un bon escriptor, perquè no s'hi havia dedicat amb cor i ànima al tenir-ho tant fàcil, però no s'atrevia a dir-li clarament, com devia de passar amb altres persones.
El resultat era que per ser qui era, els seus llibres tenien sortida i encara que només fos per curiositat, la gent els comprava.
Van passar allà dins tot el matí i a l'hora de dinar ja eren a la mansió.
La taula gran del menjador era a punt per a ells, i la Dora els va servir el dinar.
La Megan com sempre, pensava en si no hi havia un altre lloc més acollidor per menjar dues persones soles.
Aquell menjador i aquella taula eren massa grans pel seu gust. Sempre li semblava que d'un moment a l'altra, havia d'entrar més gent per omplir-la. Era un lloc tant fred com el seu marit.
- Demà arriben els pares, ja et pots preparar per escoltar les històries inacabables de la mare. -Va dir el Guillem-. Et de
ixarà el cap com un timbal amb tanta explicació i et dirà tants detalls que et semblarà que ja hi has estat.
- No hi fa res. -Va respondre ella.
- Al menys sabre coses d'un altre lloc que no sigui aquest. Sempre és bo fer cultura. Potser a tu t'anirà bé pels teus llibres.
- Si, però no crec que escolti tot el que em digui. Tu no la coneixes bé a la mare, comença a parlar i no troba el moment d'acabar. No s'assembla gens al pare, ell amb poques paraules en te prou.
- Et deus assemblar a ell. -Va dir la Megan-. Tu tampoc és que donis gaires explicacions.
En aquell moment, el telèfon de la sala va sonar. Era una conferència des d'Àustria.
- El senyor Guillem de Pedraforca, si us plau?
- Si soc jo mateix.
- Senyor, li truco de l' Ambaixada d' Àustria. Veurà, he de donar-li una mala notícia.
- Què ha passat? -Va preguntar el Guillem intrigat-. Els ha passat alguna cosa als pares?
- Doncs... si senyor. Ens han trucat de l'Hospital General de Viena on tenen els seus pares. Han patit un greu accident automobilístic i hauria de venir a identificar-los.
- Però és que son morts?
- Sí, senyor. Sento molt haver-li de dir per telèfon, però cap dels dos ha sortit il·lès del accident. Els documents que portaven al damunt, els identifica com als senyors Pedraforca. Però per més seguretat hauria de venir vostè.
- Agafaré el primer vol. Gràcies. N'està completament segur de que son ells?
- Hem temo que sí, senyor. De veritat, ho sento.
- Gràcies, gràcies. Fins aviat.
El Guillem estava blanc com la paret. La Megan que havia seguit tota la conversa li va agafar la mà dient-li:
- Vols alguna cosa per veure? Cridaré a l'Agnès.
Li van portar una copa de conyac i se la va veure d'un glop.
- No pot ser. -Va dir-. Van trucar ahir i estaven bé. Potser es tracta d'un error...
- Prepara't pel pitjor Guillem. Han trobat els seus papers. -Va dir la Megan.
- Agnès, prepara'm una bossa amb roba i el necessari per dos o tres dies. No sé quan temps hauré d'estar-hi. Que algú truqui a l'aeroport i em reservi un bitllet pel primer vol, si us plau.
- Guillem, no vols que t'acompanyi?
- No. Prefereixo que et quedis aquí. El Jordà em portarà a l'aeroport. ¡Crideu-lo. Quan sapiguem l'hora li direm!
- Molt bé senyor. -Va dir l'Agnès.
Van avisar al Jordà que va anar a la sala immediatament.
- Senyor. Sento molt el que ha passat. Si puc fer res a part d'acompanyar-lo, si vol que avisi als de l'editorial, només m'ho ha de dir.
- Gràcies Jordà.
- M'acompanyaràs a l'aeroport i després quan arribis, et poses en contacte amb l'editorial i li dius al Ferran el que ha passat. Quan torni ja trucaré perquè em recullis.
- Si senyor, no pateixi per res, jo em cuidaré del que calgui.
El primer vol cap a Viena sortia a les sis del matí. El Guillem va anar-se'n al llit i la Megan el va acompanyar.
- De veritat no vols que vingui amb tu Guillem?
- No. Serà molt desagradable la feina d'identificar els cossos. S'hauran de traslladar aquí i avisar a tothom. Ja m'ajudaràs a fer els tràmits per tot això.
- Ara, encara no et fas a la idea. Quan tornis tot serà diferent. Necessitaràs algú que et faci costat, perquè t'adonaràs millor del que passa. -Deia la Megan.
- Sí. Potser sí. No vull pensar-ho. Serà millor que intenti dormir, si puc. D'aquí a sis hores m'hauré de llevar. Bona nit Megan, ja ens veure'm quan torni. -Va dir fent-li un petó.
- Bona nit Guillem, que descansis i tinguis bon viatge.
El Guillem va estar tota la nit fins la matinada, donant voltes dins del llit. Dormia però devia de tenir mals sons perquè la Megan tampoc va poder dormir sentint com ell es bellugava.
A les quatre en punt, el Jordà ja era davant la porta del dormitori trucant.
- Senyor, ja és l'hora de llevar-se. -Va dir, sense cridar massa.
La Megan va contestar.
- Ara es lleva Jordà. Espera't a la sala.
- Molt bé senyora.
El Jordà va baixar a la cuina i es va prendre un cafè. L'Agnès també s'havia llevat i n'hi va preparar un altre al senyor Guillem.
- Sembla mentida. -Va comentar l'Agnès-. Avui estem vius i d'aquí a una estona qui ho sap.
- Sí. Perdre algú de la família és molt dolorós, però perdre'n dos a l'hora, encara ho déu ser més.
- El senyor Guillem te un caràcter molt fort. -Va seguir l'Agnès-. Però el seu pare era el puntal de la mansió i de l'editorial. No sé si ell ho sabrà tirar endavant. Pobre senyor, i pobra senyora Elisenda, era primmirada, però bona dona.
Anava dient l'Agnès mentre s'eixugava les llàgrimes.
- Ja baixa el senyor, vaig al menjador, ja li porto jo el cafè.
El Guillem no se'l va beure, però la Megan que el volia acompanyar, si.
Van marxar de seguida per no fer tard. A l'aeroport hi havia de ser una hora abans i encara quedava un bon tros per arribar-hi.
Pel camí van dir poca cosa.
- Megan, no havies de venir, haguessis estat millor dormint.
- Tampoc podia dormir i ja que no em deixes venir amb tu a Viena, el menys que podia fer era venir ara. De pas li faré companyia al Jordà quan tornem, així no s'adormirà.
- Estic ben despert senyora, per mi no pateixi.
- Era broma. -Va dir ella.
Van quedar-se tots dos a l'aeroport, fins que l'avió es va enlairar, i després van pujar al cotxe per tornar a la mansió.
- Pobre Guillem. -Va dir ella-. Es trobarà molt sol allà. No sé perquè no ha volgut que l'acompanyi.
- Ell encara no s'imagina la mala estona que passarà. Allà es donarà comte de que cada persona està realment sola i s'haurà d'acostumar a no refiar-se dels altres. Els seus pares el tenien massa consentit i el protegien massa també.
- La veritat és que no he tingut massa ocasió de conèixer a la família plegada. Si que m'ha semblat sempre, que el Guillem té com una mena d'adoració als seus pares i els fa molt de cas. Però no li he donat massa importància. -Deia la Megan.
- Jo no és que el conegui molt de tracte, però en els anys que porto a la mansió i pels comentaris que he sentit, m'imagino al senyor Guillem, com una persona dèbil i sense personalitat, que vol aparentar tot el contrari.
La senyora Elisenda des de ben petit que sempre l'ha protegit massa, amb l'excusa de que és l'únic hereu dels Pedraforca. He sentit a dir que no podia tenir més fills i suposo que per això el Guillem sempre ha estat la nineta dels seus ulls.
- No en sabia res d'això. -Va dir ella.
- Sembla com si a tu no t'agradés gaire el meu marit. Sempre en parles en un to estrany.
- Ni m'agrada ni em desagrada. No he tingut tracte amb ell com ja he dit. El que no m'agrada d'ell, ni dels seus pares, és l'aire de superioritat amb que sempre m'han tractat. El seu marit sempre m'havia mirat de molt amunt i no s'havia dirigit a mi, fins poc abans de casar-se. El seu pare semblava que fugís de la meva presencia i la senyora Elisenda, que jo recordi, des de ben petit m'ha mirat amb cara de pocs amics. No sé perquè, al cap i a la fi, ningú d'ells em coneix. Els rics es creuen millors que els que no ho som, i jo no ho crec així.
- Estic d'acord amb tu. -Va respondre la Megan-. Cada persona te un valor per si sola, sense dependre de com tingui les butxaques.
- Vostè no és com ells. No entenc com es va casar amb el senyor Guillem. Sembla com si no tinguessin res a veure.
- És una història una mica llarga. Potser algun dia te la podré explicar.
- Com vulgui. Potser soc massa atrevit parlant així amb vostè. Li prego em perdoni.
- Parlem com ho farien dos amics que es tenen una certa confiança. M'agrada que sigui així, ja saps que jo no soc una Pedraforca. -Va dir la Megan rient.
- Ara si que ho és. -Va respondre ell.
- Però no tinc intenció d'assemblar-me gens a la senyora Elisenda.
A més a més tu ets l'únic amic que puc tenir. Tothom a la mansió em porta molts anys. És una sort que tu hi siguis.
- El seu marit no es pas més gran que jo. -Va dir el Jordà.
- Però de vegades un marit és sols això, un marit. A mi m'agradaria més tenir un marit, que a l'hora fos un bon amic i un company.
Tens raó quan dius que ell té coses sempre més importants a fer.
El Jordà no va dir res. Ja arribaven a casa i la va deixar a la porta.
Quan va baixar per obrir-li la porta del cotxe, ella li va dir:
- Suposo que aquestes maneres educades formen part de l'entorn. Em sento malament deixant que algú m'obri la porta quan jo tinc dues mans per fer-ho. Gràcies.
- Li guardaré el secrets. -Va dir ell somrient.
- Així ho espero. -Va contestar-li ella.
El Guillem, en efecte, va haver de fer la més desagradable i trista de les feines, com era identificar els cossos dels seus pares al dipòsit de cadàvers.
Mai s'hagués ni imaginat, encara que ho sabia, que fos tant impactant.
Va tenir el temps just per dir que eren ells, encara que estaven desfigurats per l'accident, i va sortir corrent d'allà per anar a vomitar.
Tot li donava voltes i les cames no el deixaven aguantar dret, ni fer tant sols una passa.
El van haver de treure i va estar estirat una bona estona damunt d'un llit de rodes.
Quan es va veure en cor per posar-se dret, va marxar com un autòmat i en un taxi va anar al hotel.
Aquella nit, després de donar-li voltes i més voltes a l'accident, i veient les cares desfigurades dels seus pares contínuament, es va adormir despertant-se moltes vegades sobresaltat, imaginant-se el moment en que el cotxe queia pel barranc.
El seu pare conduïa bé i no es podia imaginar què li havia passat.
Havien trobat el cotxe rodes en l'aire a baix d'un barranc i el conductor que anava un tros en darrera, havia vist com havia succeït tot i com el cotxe dels seus pares de cop i volta es sortia de l'asfalt derrapant fins no trobar carretera i començant a donar voltes barranc avall.
Tot seguit havia parat i demanat ajut als cotxes que passaven per aquell lloc en aquell moment. Algú va baixar per socórrer-los, però ningú va contestar.
Sols la botzina, cridava sense parar perquè el senyor Armand hi estava recolzat sense saber-ho, i la senyora Elisenda, mirava per la finestra del seu costat amb aquells ulls tan grans i
grisos oberts, que reflectien por d'una manera estranya.
Els vidres estavellats eren per tot arreu i les moltes ferides dels seus cossos quiets, sagnaven lentament, sense aturar-se fins a trobar descans al sostre del cotxe on s'hi amuntegava la sang.
Després de tot el soroll produït pels cops del metall contra les pedres del barranc, i de l'estrident crit d'auxili de la botzina, junt amb els crits ofegats de la gent que s'hi anava aturant, tot va quedar en silenci durant uns instants, fins que la sirena d'una ambulància el va tornar a trencar, seguida de més sirenes de cotxes de policia i bombers.
Va ser una feina lenta i difícil, la de treure els cossos de dins, perquè la planxa del cotxe, es resistia a deixar anar els membres atrapats entre ella.
Tot era una barreja de ferros i carn ensangonada, que van treure els especialistes poc a poc ajudats d'eines especials i finalment, van traslladar-los a l'hospital General de Viena fins que el Guillem hi va arribar.
Eren les sis del matí quan va saltar fora del llit, i cansat de donar voltes i més voltes, es va dirigir a la cambra de bany.
Va deixar que la banyera s'anés omplint d'aigua tèbia i es va posar dins intentant relaxar-se amb la carícia de l'aigua.
De tant en tant els seus muscles es tibaven i feia l'efecte que havia de sortir, que tenia pressa, però tornava a intentar relaxar-se i es deia a ell mateix que no tenia cap pressa, que res no podia fer encara, que era massa d'hora per anar a qualsevol lloc.
Es va adonar que tot ell tremolava amb impulsos incontrolats quan pensava en tot allò que havia de fer.
Arreglar papers pel trasllat dels seus pares, anar a diferents llocs, agafar l'avió de tornada per anar a casa amb ells, amb ells que eren morts i ja no el podien ajudar en res.
Si al menys la Megan hagués estat al seu costat, potser no es sentiria tan sol i perdut. Havia volgut ser valent i suficient com el seu pare i ara descobria que tenia por de tot, que no tenia l'empenta que el seu pare li feia creure, que devia de tenir, que no s'hi assemblava gens.
De segur que ell, sabia en tot moment què s'havia de fer en cada situació, sense dubtar, com sempre havia demostrat, i ara descobria que ell sol no era capaç de res.
Es va posar a plorar com un nen petit, al que els seus pares abandonen i els cridava sense obtenir cap resposta de consol.
Ja eren quarts de vuit quan va sortir de l'aigua, es va eixugar i es va vestir.
Ningú no tenia perquè saber que era tan feble i no fort com aparentava. Va prendre's el cafè amb llet i una pasta, que hi havia damunt la tauleta i va sortir convençut de que se'n sortiria com fos.
Tot el matí va estar fent tràmits i al mig dia quan va tornar al hotel, va trucar a la seva dona.
Li va donar instruccions perquè tothom fos avisat. Va explicar-li més o menys com havia estat tot i va dir-li que el Jordà fos a l'aeroport a l'hora que arribaria, junt amb el cotxe de la funerària que portaria als seus pares a casa.
A mitja tarda, tot era a punt. Van col·locar els fèretres dins l'avioneta que el Guillem va llogar i van marxar.
El Jordà puntual com sempre, ja era a l'aeroport quan l'avioneta va aterrar, junt amb la Megan, que tant si, com no, hi ha voler anar.
Es va obrir la porta i el Guillem va baixar dirigint-se cap a ells dos.
Ella es va avançar amb els ulls plorosos i ell per una vegada, va llençar l'orgull i la va abraçar plorant i dient-li:
- ¡No saps quant t'he trobat a faltar Megan!
Ella encara es va emocionar més al veure al Guillem tan desconegut i es va posar a plorar també, mentre veia que el Jordà se'ls mirava amb aquella expressió tan trista.
Van recórrer el llarg camí fins arribar a Umbridors i a la mansió.
Els difunts senyors Pedraforca, van ser dipositats a l'entrada principal on centes d'espelmes la il·luminaven.
Al matí següent es van celebrar els enterrament a la parròquia d'Umbridors, on el mossèn Gerard va fer una llarga missa, per després passar tothom al cementiri.
Era un dia trist i plujós. Mentre les campanes anaven tocant, la gent caminava en silenci al darrera del cotxe fúnebre, per entre mig del fang que hi havia i que hi era, tant pels que eren amos com pels servidors.
No hi faltava ningú, tothom coneixia als senyors Pedraforca i la majoria els apreciava.
Quan les làpides van descansar al damunt del panteó, la gent va començar a retirar-se.
Només el Guillem va voler quedar-se sol una estona més, però al veure que no sortia, la Megan i el Jordà que l'esperaven hi van tornar a entrar.
El van trobar agenollat als peus de la tomba dels seus pares, amb la cara descomposta, però sense que li sortís ni una sola llàgrima, no era capaç de plorar, estava educat per guardar les aparences en tot moment i per guardar-se el dolor per a ell sol.
El Jordà i la Megan el van agafar cada un per un braç i se'l van en dur d'allà.
- Senyor, no s'hi pot fer res més. Deixem que descansin en pau.
Va dir el Jordà, sense imaginar-se que acabava d'assistir a l'enterrament del seu propi pare.
El Guillem no va moure ni un múscul de la seva cara de cera, però la Megan va mirar-se el Jordà i amb els ulls plens de llàgrimes li va dir:
- Gràcies.
A partir d'aquell dia, la vida del Guillem es va transformar.
Així com tothom es pensava que ocuparia el lloc del seu pare, va ser tot el contrari. Va deixar totes les responsabilitats de l'editorial al Ferran i ell molt poques vegades hi va tornar.
El Jordà portava i tornava tots els papers que s'havien de signar i s'encarregava dels jardins, la granja i els estables.
La Megan de tot el referent a la mansió i el servei, junt amb l'Agnès.
El Guillem no volia saber res de res, no volia que el molestessin i l'únic que feia de bo, era escriure.
S'hi va dedicar tant, que es va convertir en un bon escriptor i tenia molt d'èxit, però la Megan no estava conforme amb aquella vida que portaven i de tant en tant, li feia saber.
- Guillem, no et pots passar la vida tancat i escrivint. Al món hi ha moltes coses més per fer.
- Mira'm. Què he de fer jo, mentre tu estàs tan ocupat i distret? Aviat farà un any que no he anat en lloc, em sento inútil i vull viure la vida d'una altra manera.
- Megan, pots fer el que desitgis, t'he donat tota la llibertat, fas i desfàs. Busca't alguna cosa que t'ompli, surt i diverteix-te, jo no m'hi oposaré.
- Vull fer-ho amb tu, sóc la teva dona Guillem, sembla que no ho sàpigues.
- És clar que ho sé preciositat. Saps que he pensat? Dons que aquesta casa és massa gran, que hi falta gent. Què et semblaria si tinguéssim un fill? Estaries distreta.
La Megan se'l va mirar fixament i li va contestar:
- Saps. M'encantaria tenir un fill, però d'un pare que fes de pare i que s'ocupés d'ell i de mi, no que es passés la vida tancat i escrivint com fas tu.
- Molt bé, faré això que tu vols. M'ocuparé més de tu, deixaré d'escriure tantes hores i tindrem un hereu. Et sembla bé?
- I si no és un nen? - va dir ella.
- Què vols dir, que serà una nena?
- Tant se val el que sigui, a mi tant em fa. I a tu, et serà igual?
- Dons...Si és una nena, de seguida anirem a buscar un nen. -Va dir ell rient.
Li va passar el braç per sobre les espatlles i mentre se l'enduia cap a l'habitació, li anava dient que estava guapíssima.
Va agafar-se per costum afalagar-la, cosa que mai havia fet abans, la tenia més en compte, sobre tot a l'hora d'anar al llit. De dia seguia fent la seva però sense deixar-la de banda.
Li consultava coses dels seus llibres i de tant en tant, sortien amb els amics i amigues d'ell, que durant un temps havia deixa't oblidats.
Cada dos per tres, li preguntava si encara no estava embarassada, però mai li parlava francament del que sentia, ni feien projectes pel futur.
Totes les paraules tendres i delicades, que li deia a cau d'orella, a ella no li semblaven així. Li semblaven compliments, com per convèncer-la d'alguna cosa, perquè ella sabia, que ell no havia estat mai, ni dolç ni tendre, i tanta insistència en saber si estava embarassada la feia dubtar.
La Megan es va adonar amb el temps, que l'única cosa que el Guillem desitjava, a part del seu cos, era tenir un hereu, i s'anava posant furiós, quan passava el temps i ella li seguia dient, que no es quedava embarassada.
La va portar al metge perquè la revisés, deia que potser ella no era capaç de tenir fills, però el metge la trobava bé.
Quan ella li va donar a entendre, que potser era ell qui no els podia tenir, es va posar més furiós que mai.
- ¡Totes les generacions dels Pedraforca, han tingut fills, no seré jo diferent! Oi que m'entens? ¡No vull que et torni a passar aquesta idea pel cap!
- Mol bé, molt bé Guillem. Perdona'm. Potser la teva impaciència, és la que fa que no em quedi embarassada.
Ell es va anar calmant.
- Potser si que m'he impacientat. Perdona'm tu també. Ja veuràs com molt aviat t'hi quedaràs. Ens hem de relaxar.
Li va fer un petó i es va posar a dormir. Ella es va passar la nit plorant. El metge li havia confirmat que podia tenir fills i estava convençuda de que ell era estèril.
Mai ho acceptaria. Tenia un marit, incapaç de reconèixer res dolent per part seva. Al cap i a la fi, ell era el mateix, o pitjor, que el Guillem amb qui s'havia casat.
S'havia tornat més introvertit, més orgullós perquè era un bon escriptor, perquè era l'hereu dels Pedraforca, perquè era poderós. Seguia sent pedant i fred, no la volia a ella com la seva companya, sols volia tenir un fill i els sentiments no importaven per res.
Després de fer l'amor es quedava adormit i mai parlaven del que cadascú sentia i pensava. L'abandonava quan l'havia feta servir i la Megan es sentia cada cop pitjor, com un mocador que es tira al cubell de la roba bruta, fins que es torna a necessitar.
Entre ells dos tot seguia igual en aparença, però alguna cosa havia passat. Ell va anar-se acostumant a sortir amb els amics i alguna vegada sol, quan arribava a casa estava més eufòric que mai i la despertava.
Ella no li retreia res, perquè tenia altres distraccions que l'omplien i ten
ia algú, a qui li podia explicar coses i desfogar-se.
El Jordà era el seu únic i millor amic, per això ella mai havia deixa't d'anar amb ell a passejar a cavall o a peu i a passar estones buides. Ell sempre l'escoltava.
Poc a poc, les sortides a soles del Guillem es van fer més seguides.
Quan al arribar la despertava, ella sentia fàstic d'estar al seu costat. Feia pudor d'alcohol, encara que no anava borratxo del tot, però un dia va veure que al acostar-se al llit, s'anava tambalejant.
- Mira Megan.
Li va dir rient i ensenyant totes les dents en rengle dins d'aquells llavis rectes i prims de la seva mare.
- He pensat que com fa quasi dos anys que ho provem i no et quedes embarassada, hauré de buscar-me algú que em doni un fill.
La Megan no va contestar i ell va caure damunt del llit com un plom, rient sense parar fins quedar adormit.
Ella es va llevar i va sortir del dormitori plorant.
Al travessar la sala de pas, per anar a dormir a un altre dormitori, l'Agnès que s'havia despertat, amb el soroll que havia fet el Guillem per trobar els panys, va dir-li a la Megan:
- Senyora, es troba bé, necessita res?
- No Agnès, jo no. És el senyor qui necessita ajut, però es veu que el troba en les ampolles.
- Ho sento molt senyora, si vol parlar, si em necessita, no dubti en demanar-m'ho.
- Gràcies, moltes gràcies. Vaig a intentar dormir. Bona nit.
- Bona nit senyora, que descansi.
El Jordà, es conformava pensant que la Megan, l'havia escollit a ell com l'únic amic que tenia a la mansió.
Hi havia algú altre al servei, també de la seva edat, al menys la Ruth i la Sofia que s'hi havien incorporat més tard. Podia sortir i anar a divertir-se on volgués, però ell havia estat l'elegit.
Ella no parlava de les seves coses amb les minyones, sols li havia insinuat alguna cosa a l'Agnès sobre el seu matrimoni, però aquesta ja n'estava al corrent, més o menys, per alguna paraula contra el Guillem, que al Jordà se li escapava de tant en tant, i perquè tenia ulls i veia el comportament de tots plegats.
El Jordà, ja no es mirava tan sovint l'Afrodita de la font, perquè tenia a la Megan per fer-ho i moltes vegades pensava, si despullada, també s'hi assemblaria tant.
Els ulls de la Megan cada dia eren més tristos, poques vegades tenien aquella vivesa, que algun cop ell havia vist quan es miraven, i això el feia està malament, encara que quan estaven junts, ell feia tot el que sabia per animar-la i fer-li passar l'estona el millor possible.
Aquell matí abans que ell es llevés, va sentir que trucaven a la porta.
Li va semblar estrany, dons mai ningú anava a la Caseta del Jardí, a no ser l'Agnès que li portava algun missatge urgent.
Va pensar que seria ella i mig nu, va anar a obrir.
La sorpresa que va tenir va fer que el seu rostre enrogís.
- Bon dia Jordà. Perdona, t'he despertat, esperaré que surtis.
- De cap manera. -Va dir ell.
- Passi si us plau. Ha passat res?
La Megan a penes s'havia pentinat i tenia els ulls inflats, d'haver passat la nit plorant i sense dormir gens.
- Dons...No sé com explicar-t'ho.
I sense dir res més, es va llençar al seu coll plorant desesperadament.
El Jordà li acariciava l'esquena i li donava copets de consol.
- Què ha passat Megan, perquè ve així?. Calmis una mica, vingui, segui, li prepararé alguna cosa.
- No vull res gràcies. Sols necessitava estar amb algú que m'escoltés.
- Sap que pot contar amb mi pel que sigui. Expliqui-m'ho.
Ella ho va començar a fer una mica més calmada.
Li va dir què havia passat amb el Guillem, com havia arribat i allò que li havia dit.
Ell li va agafar les mans entre les seves i assegut al seu davant, la va mirar als ulls i li va dir:
- Perdoni que li digui, no la vull ferir més del que ja està, però si vol que li sigui franc, penso que mai s'hauria d'haver casat amb un home com ell. No la mereix, sé que no la tracta bé, encara que vostè no m'ho hagi dit mai.
Sé que el seu matrimoni és una frustració des del primer dia, i també sé perquè s'hi va casar.
Ella se'l mirava amb cara de sorpresa.
- Els seus pares la van obligar. No és cert?.
- Com ho saps tu, això?
- No importa com ho sàpiga, ho sé i m'indigna que visqui així. Si no és feliç aquí marxi, deixi'l, ell no es mereix tenir-la.
- On podria anar? A casa dels pares no. No tinc a ningú.
Ell es va quedar pensatiu.
- Jo tampoc tinc on anar, per això m'he quedat sempre aquí, ja hi estic acostumat. Al cap i a la fi, aquí hi tinc la mare, es disgustaria molt si marxés.
Megan, encara que em tingui a mi per confiar, es molt poca cosa, vostè és jove i necessita una altra mena de vida, se'n sortiria, s'enamoraria d'un altre que li correspongués i seria feliç.
- Saps Jordà. Moltes vegades he pensat en tot això que em dius, però ara ja és massa tard.
- Mai és massa tard. -Li va contestar ell.
-Si, en el meu cas si, no vull marxar d'aquí, l'única il·lusió que tinc és aquí i em sento bé amb ella.
- Miri, ja no entenc res del que em diu. M'acaba de dir , més ben dit, sempre ha dit que no és com els Pedraforca, que no es sent en el seu lloc...
- Jordà. -Va dir ella tornant a agafar-li les mans i mirant-se'l amb tendresa.
- Torna a ser franc amb mi. Digues que sens per mi. Perquè m'escoltes, perquè em dones consells, perquè perds el teu temps amb mi?
Ell va baixar la mirada sense saber que dir-li, però va reaccionar ràpidament.
- No jugui amb els meus sentiments Megan. Sap que l'aprecio molt, que és l'única dona amb la que m'he relacionat, és la meva millor amiga i m'agrada perdre el meu temps amb vostè.
- En podries tenir moltes més si ho volguessis. Ningú t'obliga a quedar-te aquí els dies que tens festa, podries conèixer noies i enamorar-te. Perquè no surts mai de la mansió?
Ell no contestava, fins que finalment ho va fer:
- Encara que voldria marxar, també em sento bé aquí.
- Et sens bé perquè hi sóc jo. No és veritat? Jo també sé més coses de tu de les que et penses. Jo sé com em mires, com marxes quan estic amb el Guillem, com fas els possibles per no acostar-te a mi, com...
Ell la va interrompre.
- Està bé. Què vol que li digui . Que des de el dia que la vaig conèixer em vaig enamorar de vostè. Que mai he desitjat cap dona que no sigui vostè, que no m'importa ningú, ni res, sense vostè?
Va tornar a callar.
- Diguem més coses Jordà. I no em diguis de vostè.
- Megan, sóc el xofer de la mansió, sóc el seu servent, el seu jardiner, vostè... tu, em pagues la feina que faig. Què vols que et digui? Si et digues que t'estimo, ja no vindries més a mi, tot l'encant d'aquests anys es perdria, o potser ara, ja s'ha perdut.
Tenia l'expressió més trista, que mai ella li havia vist al rostre. Li va acariciar els cabells posant-se de genolls davant d'ell i el va besar als llavis suaument.
- Et costa dir el que sents. Tens por perquè et sens inferior a mi, perquè sóc la dona del teu amo?
Si abans t'he dit que ja era tard per marxar d'aquí és perquè també hi ets tu, i per això em sento bé, només al teu costat.
I no ets el meu jardiner, ni el meu xofer, ni tan sols els diners amb que et pago la feina són meus, sinó dels Pedraforca.
No ets inferior a mi, encara que sigui la dona del amo i també he intentat allunyar-me de tu, però no puc fer-ho, perquè tot allò que he trobat a faltar m'ho has donat tu i perquè ningú mai no m'ha mirat com tu ho fas.
No tinguis por Jordà, prova a dir-m'ho, potser no es trencarà cap encant.
Ell no es podia creure tot el que estava sentint, tot el que havia somniat tant de temps, ara ho tenia al davant. Li va acariciar la cara amb les dues mans i mirant-la tant a prop, com mai havia gosat estar, li va dir mentre unes llàgrimes li lliscaven per les galtes:
- ¡T'estimo Megan t'estimo!
- Jo també t'estimo Jordà.
I mentre s'abraçaven, van sospirar, com si un pes molt gran, els acabés de sortir per sempre de dins.
En aquella Caseta del Jardí i sense que cap dels dos ho sabés, es va tornar a repetir una antiga història d'amor.
D'un amor amagat i veritat, que ningú havia de conèixer mai, tan sols el temps.
Quan la Megan va tornar a casa, el Guillem encara dormia.
El servei estava ocupat preparant els esmorzars i feinejant per la cuina.
Sols l'Agnès la va veure arribar, però no es va deixar veure. S'imaginava el que passava i el que passaria més endavant, ja era el segon cop que ho vivia.
Primer va ser amb la Natàlia i el senyor Armand i ara amb el seu fill i la Megan.
No li va saber greu . El Jordà es mereixia tenir un amor de veritat i la Megan també.
El Guillem va baixar tard a esmorzar a la petita taula de la biblioteca, però la Megan el va esperar.
- Bon dia. -Va dir.
- Bon dia. -Va respondre ella afegint:
- Suposo que aquesta nit has dormit com un angelet.
- Si, no m'he despertat ni un sol cop, però tinc un mal de cap que no m'hi veig.
- No m'estranya. Els borratxos sempre tenen ressaca. Però quan s'adormen ho fan tranquils, perquè es treuen pesos de dins, dient el que pensen en realitat i excusant-se després amb l'alcohol.
- A què bé aquest sermó? Sé que vaig veure una mica, però no recordo gaire bé si vaig parlar amb tu.
- Dons si que ho vas fer. I vas parlar molt clarament i molt convençut.
- A si. I que et vaig dir?
- No tinc gaire ganes de repetir-ho, però ja que dius no saber-ho, t'ho recordaré.
I li va dir textualment les seves paraules.
- Això et vaig dir? No em facis cas Megan, no sabia el que deia.
- I tant que ho sabies, encara que no ho recordis. Vas dir el que pensaves i el que penses. Sols t'interessa de mi que et doni un hereu, per la teva estimada mansió.
Quan vas tornar de Viena, vaig pensar que havies canviat, que potser érem a temps per començar de nou. Des que ens vam casar, mai m'he sentit estimada, ni necessitada per tu, tu no necessites ningú, et creus autosuficient, i la mort dels teus pares, t'ha fet tornar pitjor del que ja eres.
He intentat ajudar-te, fer-te sortir de dins, alguna cosa que amagues i no vols compartir amb ningú, ni tan sols amb mi. Penso que ets covard i irresponsable,
que no has crescut encara, que no saps afrontar la realitat i que si no deixes que algú t'ajudi, mai ho superaràs.
Es va quedar descansada. Ell va afegir:
- No tinc res a superar. Sóc com sóc, però no tan idiota com tu et creus.
Em vaig casar amb tu perquè m'agradaves i perquè penso que t'estimava, però no ets ningú per insultar-me. Tu també ets covarda. Sinó perquè et vas casar amb mi sense estar-ne enamorada?
¡Mai m'has estimat! Et penses que no sé perquè ho vas fer?
No vas ser prou valenta, per dir-los que sortissin sols de la seva ruïna, era més fàcil callar i casar-te amb un home ric com jo.
Ella ignorava que ell sabia allò, però no va callar:
- És cert tot això. Vaig pensar que amb el temps t'estimaria, però tu no deixes que ningú se t'acosti, no et deixes estimar.
Si penses que no sóc capaç de tenir fills sense pensar-ho primer de tu, pots anar a buscar a algú altre com has dit, endavant, fes el que vulguis, com sempre has fet.
Es va aixecar i va marxar sense dir res més, però abans, va escoltar l'últim que ell li deia:
- ¡Si ho vols així, així serà!
I alguna cosa va volar pels aires caient finalment a terra i trencant-se en mil bocins.
No es va tombar. Va travessar l'entrada principal i va sortir al jardí. No sabia on anava i va estar donant voltes pel jardí fins l'hora de dinar.
Quan va tornar a casa, va preguntar a l'Agnès on era el seu marit.
- Senyora no sé on ha anat. L'he vist sortir quasi darrera de vostè. He sentit allunyar-se el cotxe com un esperitat i no sé res més.
- Gràcies Agnès, no em preparis dinar, no tinc gana. Me'n vaig a descansar.
- Molt bé senyora.
Va estar-se a l'habitació fins a mitja tarda. Pensava en tot el que li estava passant, però ja no plorava perquè tenia el consol de pensar en el Jordà.
Havia tingut por allà, a la Caseta del Jardí. Des de mol temps en darrera, havia cregut que el Jordà n'estava enamorat, però era tan formal i correcte quan estaven junts que de vegades ho dubtava. Ho havia pogut llegir en el seus ulls dolços i murris, però mai en un gest, ell sempre procurava que ella no se'n adonés.
S'esgarrifava només de pensar, que tot hagués estat imaginació seva, i el cor li bategava de pressa, quan li havia dit a ell si n'estava enamorat.
Només en un instant, ella també podia haver trencat l'encant d'aquells anys. Gràcies a Déu no va equivocar-se.
Estava contenta, perquè sentia de nou aquelles ganes de viure, que havia oblidat, de córrer al seu costat, i no s'havia equivocat pensant, com seria quan estes amb ella.
Era dolç i tendre, era pur i salvatge, era un home que portava amagats els seus sentiments durant mol de temps, però que no havia vacil·lat en demostrar-los en arribar l'hora.
Els budells li roncaven de gana i va pensar que feia massa hores, que no menjava.
Es va arreglar una mica i va baixar a la cuina.
Va demanar-li a la Dora que li preparés alguna cosa per menjar i ho va fer allà mateix.
- No s'ha sabut res del senyor, no ha trucat? -Va preguntar.
- No senyora, res de res. -Va contestar la Dora.
- Ja farà cap quan li sembli. -Va dir la Megan. Vaig a passejar una estona.
- Està bé senyora, si truqués, ja li faré saber.
- Molt bé. Adéu.
I va sortir per la porta del darrera.
Sense pensar-ho i tal i com havia fet la mare del Jordà, la Megan dirigia els seus passos per entre mig dels roses cap a la Caseta del Jardí.
Aviat faria tres anys que s'havia casat i les roses començaven a sortir novament, alçant-se com si res hagués passat, majestuoses i fràgils, desprenent aquell conegut aroma, que aviat es barrejaria amb el de les demés flors, que envejoses alçarien els seus caps de colors, per saber què passava al jardí.
A la caseta no hi havia ningú i la Megan es va asseure, a la mateixa butaca de l'altre nit.
La llar de foc era buida de cendres, i els troncs de llenya estaven a punt per encendre's si alguna nit feia fred.
Potser s'hi estarien fins que tornés a arribar la tardor, però el Jordà com home previngut, sempre ho tenia tot a punt.
No hi havia res fora de lloc. La cuina endreçada i neta amb dos plats, els coberts i un got a l'escorredora. El llit de la petita habitació on dormia estava fet i damunt de la capçalera, hi havia un santcrist de fusta, que penjava com a tota guarnició de les parets, blanques i netes.
Mentre es mirava detingudament, les poques i justes coses que el Jordà tenia al seu dormitori, la Megan va sentir un soroll, que la va fer tombar espantada.
El Jordà havia entrar fent el mínim soroll, per veure que feia, estava al mig de la porta amb aquell somriure als ulls, tan característic en ell.
- Potser la senyora s'ha espantat? -Va dir.
- No ho tornis a fer. No sé pas qui m'he pensat que era.
- Aquí no hi ve ningú més que jo, tranquil·la. T'agrada la meva habitació? Segurament que no es pot comparar amb la teva.
- Què importa com sigui, el que realment compte, és que hi siguis feliç.
- Home, feliç, feliç... no és que hi sigui massa. Em faltaria tenir-hi un petit detall, que sempre he somniat.
- A sí. Dons perquè no li tens si saps quin és?
- Dons perquè tu ets aquest petit detall. Si hi vols ser sempre ja ho saps. - Va dir-li agafant-la per la cintura i fent-li un petó.
- Jo no sóc un detall i tampoc petit, però no em desagradaria ser-hi sempre quan tu arribessis... -Va contestar la Megan, cargolant-li un rínxol del cabell. Creus que hi seriem feliços?
- Mira, ho podem provar. És la primera vegada que em trobo una dona a l'habitació i saps m'ha agradat molt.
- Jordà, avui no em puc quedar. El Guillem ha marxat mol enfadat al matí i pot tornar d'un moment a l'altre. Et prometo que quan pugui vindré.
- Està bé. -Va dir ell-. Però no triguis gaire temps, em moro de ganes d'abraçar-te i no sé si resistiré gaire. -Li deia mentre ella marxava i ell li anava barrant el pas.
- Adéu, fins aviat.
- Adéu i pensa en mi.
- Ja ho faig. -Va dir ella tirant-li un petó amb la mà des de lluny.
Després que la Megan entrés a la mansió, no va trigar gaire a arribar el Guillem.
Venia alegre com últimament, però no anava borratxo del tot.
- Megan. Penso que hem de parlar. -Li va dir.
I ella se'l va endur al dormitori per tal que el servei no el veiés d'aquella manera.
Quan va tancar la porta i ell es va deixar caure assegut al llit, ella li va dir:
- Si que hem de parlar Guillem. Del estat en que arribes dia si, i dia també. No em penso quedar a dormir aquí si m'has de despertar sempre a mitja nit. Aniré a una altra habitació.
- Ves on vulguis reina, però abans, has de complir amb els teus deures d'esposa.
Li deia rient descaradament.
- Vine aquí, oblidem-nos dels problemes una estona. Ets tan bonica que qualsevol home s'oblidaria de tot tenint-te al costat.
- Guillem això no és cosa de riure ni d'oblidar res. -Va dir-li ella mentre l'apartava.
- ¡Ets la meva esposa i et necessito. No m'apartis quan m'acosto a tu!.
- Només em necessites per una cosa i no vull sentir a prop meu, aquesta pudor d'alcohol que fas.
La va agafar per les espatlles amb força.
- ¡Estaràs amb mi sempre que jo ho vulgui. M'entens oi? ¡Mira'm als ulls quan et parlo!
El va mirar als ulls dient:
- ¡Potser estaré amb tu quan ho vulguis, però serà per força!
Ell va esclatar a riure.
- Et penses que m'importa gaire això? ¡Ja no m'importa res, ho sents, res!
I la va tirar damunt del llit.
Per més que ella, li va voler fer entendre que no estava en condicions i que allò sols serviria per esgavellar més les coses, ell no la sentia. Li va pregar que la deixés, li va demanar per favor, li va dir, que tot s'acabaria entre ells, si la forçava. Però ell va continuar sense escoltar-la, fins que la va violar.
La Megan, ja sols sentia fàstic i dolor. Quan tot va acabar i encara el tenia al seu damunt, se'l mirava amb els ulls buits, com si mirés mol lluny d'allà.
Ell li va dir:
- Tu ho has volgut així.
I ella sols li va contestar sense deixa'l de mirar:
- T'odio Guillem.
- Al menys així sentiràs alguna cosa per mi. -Va dir ell-. I per si és del teu interès, me'n vaig a acabar d'emborratxar. Pots anar a dormir on vulguis si vols, jo tornaré tard. No m'esperis desperta si us plau.
Amb un somriure irònic i violent, va tancar la porta d'un cop després de sortir.
Ella va sentir com el Morris vermell s'allunyava a tota velocitat.
Era l'hora de sopar, però no pensava fer-ho, el que menys tenia era gana.
Va avisar a l'Agnès que s'anava a dormir i no soparia, i es va tancar dins l'habitació.
La va repassar de dalt a baix, amb tristesa. La seva magnifica habitació, amb tants luxes...No feia ni un any, havia canviat les pesades i espesses cortines, que la seva sogra havia escollit, per unes més lleugeres i fines. I la vànova a joc, estava allà damunt del llit arrugada i desfeta. Els coixins eren al terra igual que la roba que el Guillem s'havia canviat per tornar a sortir.
La va aplegar del terra per posar-la en un racó, se sentia l'olor d'ell junt amb pudor de tabac i alcohol i llavors va ser, quan li van entrar més ganes de plorar.
Va agafar algunes coses seves i ho va portar a l'altre dormitori on pensava dormir en endavant. No volia passar ni una sola nit més, al seu costat.
Quan ho va tenir tot, es va deixar anar damunt del llit i va plorar com mai ho havia fet, fins que passades unes hores, no podia aguantar més.
Les barres li feien mal, li feien mal els ulls, i el cor i l'ànima...
No sabia què més li feia mal. Sentia dolor, odi, pena, tot barrejat. Estava ben sola. Encara es sentia l'olor del Guillem a la pell i es va anar a banyar. Amb l'aigua que la cobria, es va estar dins la banyera fins que es va cansar, i després de vestir-se, va decidir anar amb el Jordà, perquè llavors, el necessitava més que mai.
El servei ja dormia, o al menys tothom era als seus dormitoris. Va començar a ploure fort, però no li va importar.
Sense fer soroll, va sortir per la porta del darrera i corrent com si se l'emportés un mal esperit, per entremig els rosers, va arribar a la Caseta del Jardí, xopa co
m un peix.
No es veia cap llum i va pensar que el Jordà ja era a dormir. Tot i amb això, va trucar varies vegades al picador de la porta, fins que ell va obrir.
- Què ha passat, que hi fas aquí tan tard? Vas xopa, entra.
Ella va entrar i amb desesperació entre plors i sospirs, se li va llençar als braços desesperada.
- Calma, calma, ja m'ho explicaràs. Seu aquí, et portaré una tovallola.
Va anar a buscar-la tornant de seguida.
- No t'ho pots imaginar...
Anava dient ella mentre ell li assecava una mica els cabells que regalimaven damunt de la butaca.
- Aquesta vegada s'ha passat de la ratlla. ¡L'odio, l'odio, amb tota la meva ànima!
- Però que ha fet. Tan greu és? Estàs tremolant. Si tens fred encendré una mica el foc.
- No, no. No tinc fred. No l'encenguis. M'ha violat. Et sembla poc? El meu marit, el correcte i educat senyor Pedraforca, ha violat la seva dona.
- Com que t'ha violat?
- Si. El que sens. Ha arribat begut a la tarda, m'ha dit que volia parlar amb mi, que tant si volia com si no, tenia que complir amb els meus deures d'esposa i que tant li feia si jo ho volia o no. També m'ha dit...
- Tranquil·litza't Megan. Li deia ell.
- ¡No puc, no puc!
I seguia parlant sense parar, explicant-li tot amb pèls i senyals, fins que va acabar i encara donava voltes per l'estada d'un costat a l'altre.
- Sento molt el què ha passa't. -Va dir el Jordà-. Mai m'hagués imaginat, que fos capaç d'arribar tan lluny.
Ella ja no parlava. S'havia assegut de nou a la butaca i se'l mirava.
- Què penses fer? -Li va preguntar.
- Res, no penso fer res. Ja he canviat algunes coses a una altra habitació. No dormiré més, amb un desequilibrat com ell.
- I si ho torna a fer?
- ¡Si s'hi atreveix marxaré!
- On aniràs?
- Aquí, amb tu.
- No diguis ximpleries. Aquí també és casa seva. Si hi torna marxarem tots dos.
- Ho deixaries tot per mi?
- Ho deixaries tu?
- Jo no hi tinc res, en canvi tu hi tens la teva mare. Tota la vida has estat aquí.
- És veritat, però per tu ho deixaria tot.
Li va agafar la mà i ella es va aixecar.
- No volies saber com s'estava a la meva habitació? -va dir ell-. Si no ho vols, no passa res.
- Si que ho vull. Vull treure'm el mal gust que tinc al cos i ningú millor que tu per fer-ho.
Es van fondre l'un amb l'altre, amb la tendresa que regalimava dels seus ulls i les seves mans, i no van recordar, res més, que l'amor que sentien l'un per l'altre.
A les quatre de la matinada, encara no dormien. Explicaven coses que sempre havien desitjat fer. Tot allò que farien junts si alguna vegada podien. No es deixaven anar.
La Megan recolzava el cap damunt del seu pit i podia escoltar clarament els batecs del seu cor.
De tant en tant, el mirava als ulls, a aquells ulls tan blaus i somrients que desprenien una dolçor indesxifrable.
Ell li rodejava el coll amb el seu braç i li acariciava el cap, mentre amb l'altre mà , anava fent cercles pel seu cos.
Tots dos es van asseure de cop al llit, quan el picador de la porta va sonar.
Es van mirar i a la cara d'ella, si va reflectir la por.
- ¡És el Guillem. Em matarà!
- No pateixis. Vesteix-te. Vaig a obrir.
Quan va obrir la porta i va veure l'Agnès, va respirar millor.
- ¡Mare! Què passa?
- Digues-li a la senyora que surti.
- Però... Com sabies...?
- Jo sé moltes coses que tu no saps. Sóc vella Jordà, no pateixis, ningú més ho sap.
El Jordà va cridar a la Megan que no gosava sortir.
- Perdoni senyora. Han trucat dient que el senyor és a l'hospital de Collsegat. Ha tingut un accident.
- No és mort, oi?
- No senyora, però es veu que està malament. Els he dit que de seguida hi aniria.
- Gràcies Agnès. Anem Jordà, no podem perdre temps.
Van córrer fins el garatge i van pujar al cotxe dirigint-se a l'hospital.
Plovia i no hi havia mol bona visibilitat, no es podia córrer massa i la Megan s'havia quedat com muda, durant una estona.
- En què penses? -Va preguntar el Jordà.
- En res i en tot. -Va contestar ella.
- Hauré d'estar al seu costat. Em necessitarà. Ho sento Jordà. Sembla que tot em giri l'esquena.
- És la teva obligació. Ets la seva dona i jo ja hi estic acostumat. Per mi no pateixis.
- Com sabia l'Agnès que estava amb tu?
- Deu haver mirat els dormitoris i al no ser-hi s'ho deu haver imaginat.
- Però com s'ho pot haver imaginat?
- No ho sé. Ha dit que era vella i sabia moltes coses que jo no sé. Tranquil·la, no dirà res a ningú.
Van arribar a l'hospital, van entrar i tot seguit eren a l'habitació del Guillem.
Els metges, van haver d'esperar que recobrés el coneixement per fer-li proves i radiografies.
El van operar de la medul·la i el resultat va ser que no podria tornar a caminar mai més. Gràcies a Déu, l'accident no li va repercutir al cap.
Com tothom s'imaginava, el Guillem conduïa begut, amb pluja i poca visibilitat i al córrer més del comte, el Morris vermell es va estavellar contra un mur. Per sort, el cotxe va topar de costat, però mai més ningú el veuria. Va quedar fet ferralla i el més estrany de tot, era que ell en sortís amb vida.
Es va passar un mes a l'hospital. Totes les hores sobretot de les nits, va estar acompanyat per la Megan i el Jordà que s'anaven tornant. L'última setmana s'hi va estar més ell que ella, perquè una nit, la Megan es va desmaiar i van tenir feina a atendre-la a ella.
No es trobava gaire bé. Als matins tenia ganes de vomitar i a l'hospital amb l'olor dels medicaments li passava el mateix.
S'ho va fer mirar i tal i com s'havia imaginat, estava embarassada.
Ara tenia un altre problema. No sabia qui era el pare. A qui li havia de donar la notícia, al Guillem o al Jordà?
- Tant se val. -Va dir el Jordà quan ho va saber.
- No ho sabrem fins que neixi. Potser la notícia farà que el Guillem es trobi més animat. De totes maneres, ell és el teu marit i si fos meu tampoc ho podries dir.
- És veritat. Li diré. És el que ell volia sentir ja fa temps.
El Guillem encara que tenia una depressió molt forta, com sempre no ho volia aparentar, i un cop a casa era igual de groller i sever amb el servei, tan sols s'havia suavitzat amb la Megan i amb el Jordà que eren els que més contacte tenien amb ell.
Li passava amb el Jordà, el mateix que a la seva mare amb la Natàlia. Li tenia una mica d'enveja, tant pel seu posat com pel seu caràcter. El Jordà mai perdia els nervis, encara que estigues furiós alguna vegada, sabia comportar-se amb educació. Sempre sabia què havia de fer en cada situació.
Una vegada el Guillem li va dir:
- Saps Jordà. A més a més d'assemblar-te a mi físicament, m'he adonat que també t'assembles al meu pare. Fas les coses tal i com ell les feia, amb calma i precisió.
Sembla que en lloc de ser jo el fill, ho siguis tu.
I es va posar a riure.
- Deu ser perquè tota la meva vida el vaig servir i algun costum es deu enganxar.
- Si, deu ser això.
La Megan cosia asseguda en una butaca al costat del llit del Guillem ,i aquest estava a l'altre costat assegut en una cadira de rodes.
- Veig que avui estàs de bon humor. Li va dir al Guillem.
- He de dir-te una cosa molt important.
- Bé, jo me'n he d'anar. -Va dir el Jordà.
- No, no, queda't. Al cap i a la fi, tu ets com de la família, ho saps tot o quasi tot de nosaltres. Et dec molts favors, has estat sempre mol lleial Jordà.
- Senyor, jo no voldria...
- ¡Que et quedis! Plou i no tens feina a fer. Ens fas companyia.
El Jordà es va tornar a asseure.
- Què m'havies de dir Megan?
- Dons... Que estic embarassada.
- ¡Mare de Déu! Ho veus Megan, ja sabia jo que servia per tenir fills. Gràcies a Déu ja tindrem un hereu. És la notícia més bona que em podies donar.
- Has sentit Jordà? Seré pare d'un preciós infant. El cognom Pedraforca continuarà.
- Si senyor, enhorabona a tots dos.
- Guillem. -Va dir la Megan.
- No et precipitis tant. Si és una nena et portaràs una desil·lusió.
- Serà un nen, ja veuràs. Jo mai m'equivoco, ja ho veus, per fi t'has quedat embarassada.
I tots tres es van quedar callats.
- Llàstima que tothom s'equivoqui amb mi. -Va seguir el Guillem.
- Els meus pares es pensaven que seria com el senyor Armand de Pedraforca que fins l'últim dia de la seva vida, va dirigir l'editorial que el seu pare, o sigui, el meu avi li va deixar. Es van equivocar.
La meva dona pensava que seria un bon marit, afectuós i comprensiu. També es va equivocar.
Fins i tot, jo em pensava que seria un pare model, quan tingués un fill. Però no sabia que les circumstàncies canviarien tant. Ningú pot ser model de res assegut en una cadira de rodes.
Sóc un fracassat, però ho sé i això és el que compte.
- Jo penso que t'equivoques dons. -Va dir ella.
- En una cadira de rodes, també es pot ser un pare model i educar bé a un fill.
- Jo he de marxar. -Va repetir el Jordà que veia que la cosa s'embolicava.
- ¡Tu no vas en lloc! -Va dir el Guillem, a qui li agradava veure com el Jordà ho passava malament.
- Ja t'he dit abans, que ets com de la família. Per desgràcia et necessito més que mai.
D'aquesta colla d'inútils, no hi ha ningú, capaç de fer moure aquesta maleïda cadira de rodes. Tots són vells o dones.
Com ho faria la meva doneta sense tu, per passar-me del llit a la cadira? I més ara que en el seu estat, no li convé fer esforços.
Ella també et necessita, ja ho veus.
Hi tant que el necessitava, però no pel que ell es pensava. Si arribés a saber-ho, hi hauria un altre dalt a baix.
- Estic una mica cansat. Poseu-me dins el llit, tinc ganes de descansar. -va dir.
I el Jordà ho va fer.
- Puc retirar-me ja senyor?
- Si, marxa d'una vegada. I tu també Megan, vull estar sol.
- Bona nit.
Van dir la Megan i el Jordà.
- Bona nit. -Va respondre el Guillem.
Tots dos van marxar, ella va anar al seu dormitori i ell la va seguir.
- Vindràs aquesta nit? -va preguntar ell.
- No ho sé. Depèn dels altres. Si tots dormen aviat i puc, vindré.
-D'acord, t'estaré esperant.
El Guillem, necessitava que li fessin quasi tot i això. el desequilibrava.
No va voler aba
ndonar la seva habitació mai, per això, van haver de venir uns especialistes a instal·lar un muntacàrregues, que anava de la planta baixa fins l'últim pis, per tal de no haver de demanar que el pugessin i baixessin cada cop que es volia desplaçar per la mansió.
Tenia accés a totes les habitacions i es podia passejar per on volia sense haver de dependre de ningú.
L'únic que havia de demanar, era sortir i entrar del carrer. Més endavant, van suprimir la meitat de les escales de l'entrada principal, per posar-hi una rampa, i amb això ja ningú sabia si entrava o sortia.
Una infermera, venia unes hores al dia a donar-li medicaments i a rentar-lo. Tampoc va voler tenir-la fixa totes les hores.
La Megan s'havia ofert per fer-ho, però ell no ho va voler. No podia consentir que ella el veiés d'aquella manera, amb la meitat del seu cos mort, li feia vergonya, a més de ràbia i no volia la compassió de ningú, i menys de la seva dona.
Preferia que ella l'odiés, abans de fer-li pena.
Igual que abans del accident, es passava hores i hores tancat al seu escriptori o a la biblioteca, on escrivia les seves novel·les.
Pels llocs del jardí, on el motor de la seva cadira hi podia accedir, hi anava sol i alguna vegada acompanya't per la Megan, però si venia alguna pujada forta o algun graó, la maleïa per no tenir la suficient força per superar-ho.
No consentia que la seva dona, toqués per res la seva cadira, per por que pogués perdre el fill i sols quedava el Jordà, per empenta'l amb força quan les coses es posaven difícils.
La complexió del seu cos havia canviat poc a poc. Així com les seves cames s'havien anat aprimant a conseqüència de no fer-les servir, els seus braços i les espatlles s'havien fet excessivament musculoses, per l'esforç que suposava moure la cadira sense el motor, que sols feia servir per trajectes llargs. Anar d'una habitació a l'altre, no era ja cap esforç per ell.
S'havia anat acostumant a aquell aparell, del que no podia prescindir, encara que de vegades l'odiés per no tenir altre remei que fer-lo servir.
En les moltes estones que passava al seu dormitori descansant, llegia per distreure's, els seus textos i altres llibres, però sempre hi havia moments en que no li venia de gust fer res i llavors pensava.
Pensava en com havia canviat la seva vida en pocs instants. Es donava la culpa del que havia passat. Si no hagués anat begut aquella nit per despit, si hagués escolta't més a la seva dona i li hagués fet una mica de cas...
Li havia dit covarda per casar-se amb ell sense estimar-lo, però ella tenia un motiu generós per haver-ho fet, i una esperança d'arribar a estimar-lo.
En canvi ell, saben què passava, ho havia consentit i no era perquè li faltessin noies amb qui s'hagués pogut casar, encara que la majoria amb un motiu més egoista que ella. Però ell l'havia preferida, perquè era la més envejada de tots, la més bonica, la que tenia més classe, i la que li semblava que faria millor el paper de senyora Pedraforca.
Encara que no ho volia reconèixer davant de ningú, sabia que també s'equivocava, i que ho havia fet amb la Megan, al pensar que era una noieta submisa i callada, que faria qualsevol cosa, per tal de tenir content a un marit tan agraciat , ric i poderós com era ell.
Però quina noieta hagués aguantat a un marit així, que no tenia res més de bo. Que a més a més era feble i per por d'afrontar la realitat s'emborratxava i sortia a les nits, deixant sola a la seva esposa, a qui fins i tot havia violat?
Ara ella se'n cuidava d'ell tot el que calia, li feia companyia, anaven a passejar perquè no estigues tancat, sempre amb els seus llibres, repassava alguns textos i li donava la seva opinió i quasi l'animava quan veia que per descuit , ell es submergia en les seves depressions.
I el millor de tot, li donaria un fill, perdonant-li que li hagués dit que no en podia tenir i que se'n buscaria una altra que li pogués donar.
L'admirava, era la millor esposa que podia haver triat, encara que per culpa d'ell mateix, mai li hagués donat motius per estimar-lo.
Es reconeixia els defectes i sabia que sols ell, havia estat el culpable de tot el que li havia passat.
Però era incapaç de deixar veure als demés com era en realitat. Tal i com li havia dit ella una vegada, no deixava que ningú se li acostés, no havia crescut encara i per tot això es maleïa.
Va tocar la campaneta que avisava al servei i la Dora i va anar.
- Dora, busca a la senyora i digues-li que vull parlar amb ella.
- De seguida senyor. -Va dir allunyant-se pel passadís de la sala de pas.
La va trobar i li va donar el missatge. Ella era al jardí collint roses, no en portava ni mitja dotzena dins el cistell de vímet i el va prendre sense ni adonar-se'n.
Portava un barret de palla i guants per no ferir-se les mans amb les espines i un davantal que li cenyia la cintura deixant veure el crescut volum del seu ventre.
Va entrar amb les tisores a la mà i les va deixar caure al fons del cistell.
- Hola Guillem. -Va dir.
- La Dora m'ha dit que em demanaves.
- Sí. -Va respondre ell.
- Volia proposar-te una cosa. Què et semblaria si demà anéssim a donar un cop d'ull a l'editorial? Fa molt de temps que no hi he anat.
- Es clar. Em sembla perfecte, tothom s'alegrarà de veure't.
- Li diràs tu l'hora al Jordà?
- Sí. Què et sembla allà les onze, després d'esmorzar?
- Mol bé. Recorda'm que m'emporti el llibre que s'ha de fer imprimir.
- D'acord. T'ho recordaré. Ara mateix el posaré a punt.
- Saps?... -Va seguir ell.
- Estàs preciosa amb el barret i els guants, i aquesta panxeta que fas t'afavoreix molt. Sembles una camperola d'aquelles de l'època romàntica.
- Gràcies. -Va dir ella amb un somriure.
- Estaves collint roses pel que veig?
- Sí. T'he portat aquestes per posar-les damunt la lleixa, sempre alegraran més l'habitació. -Va dir aprofitant l'ocasió de quedar bé.
- Gràcies per pensar en mi. -Va dir el Guillem.
- No m'has de donar les gràcies, ho faig perquè vull. Ningú m'ha dit que te les porti.
- Ja no hi ets a temps per a conquistar-me, ara no et puc correspondre com et mereixeries.
- No pretenia conquistar-te Guillem, sols era un detall.
- Jo mai en vaig tenir cap amb tu. En canvi tu sempre has tingut molta paciència amb mi. T'ho agraeixo mol. Em vaig equivocar, ho reconec, no mereixies el que et vaig fer. Em perdonaràs algun dia?
- Ja t'he perdonat. Però mai ho podré oblidar, em vas fer molt de mal. Serà millor deixar-ho estar. No m'agrada recordar-ho.
I va posar les roses dins del gerro, traient les flors una mica músties que hi havia.
- Així, quedem per demà. Ves, ves a collir roses si vols, no volia res més. Vaig una estona a l'escriptori.
- Molt bé, ja ens veure'm a l'hora de dinar.
I va sortir com havia entrat, però en sense les roses i pensant que ell havia donat un pas endavant, reconeixent la seva culpa i demanant-li perdó.
Dins els estables, es sentia soroll. El Jordà estava posant ordre i netejant.
Li feien pena els pobres cavalls, que no tenien a ningú que els tragues a passeig.
El senyor Armand, ja no hi era, el Guillem no podria muntar mai mes, i la Megan en el seu estat tampoc.
Ell s'havia de tornar per treure'ls a tots una estona i li feien perdre molt de temps. Anar a fer una volta cada dia amb un, no era gaire, però no sabia com fer-ho per treure'ls tots.
En muntava un i amb una corda a la ma en feia seguir un altre, però els cavalls tenien mes necessitats, així que va parlar amb el Guillem per vendre'n dos i amb molta pena, es va fer així, quedant-se tant sols a l'Ulisses i l'Estel.
Després d'haver collit unes quantes roses més, la Megan va anar a buscar al Jordà, per dir-li allò de l'editorial.
Com no el trobava pel jardí, va anar a la caseta i d'allà als estables.
Va entrar sense fer soroll i va estar escoltant el que ell parlava amb els cavalls.
Se'l mirava i pensava si era veritat el que hi havia entre ells dos. Li semblava mentida saber, que quan volia podia tocar aquell cos tant atractiu i tenir-lo tan a prop.
Li encantaven els moviments graciosos i elegants que tenia quan caminava. Els braços forts i nerviosos que l'abraçaven amb fermesa, les mans que l'acariciaven amb tanta tendresa i sobre tot, aquells ulls encisadors i murris, que adoptaven alguna cosa especial quan la miraven.
Mai havia sentit res d'igual que allò que li feia sentir ell. Tant sols sabent que l'estimava, i la desitjava ja era suficient per sentir-se feliç.
No li pesava viure en aquella mansió, ni tenir un marit que ja havia deixa't de fer-li la vida trista.
Tot li estava bé, perquè al final, el tenia a ell.
- Porto una rosa pel meu amant. -Va dir de cop i volta traient el cap per damunt la porta d'un compartiment.
- Ets boja? No cridis tant.
- Ningú em sent. Aquesta vegada t'he espantat jo. Et fa gracia?
Ell va deixar el que estava fent i agafant la rosa amb una reverència va dir:
- Senyora. El seu amant li dona les gràcies per tant bonic detall.
- Pensava rebre alguna cosa més que les gràcies, senyor.
- Ja m'agradaria, però no voldria que la senyora anés a casa seva fent pudor de cavalls.
- Fins i tot, la pudor de cavall m'embriaga com un apreciat perfum, quan ve de tan grata presència.
Ell va esclatar a riure, mentre posant-li les mans a la cintura l'atreia cap a ell.
- Què et passa avui que estàs de tan bon humor?
- Tu m'hi fas posar. Vinc a donar-te un encàrrec del meu marit.
- I bé, que desitja el teu marit?
Ella li ho va dir.
- El teu marit m'envia també la rosa?
- No em facis dir que t'enviaria, si sabés què som.
- I què som, si es pot saber?
- Amants. Som amants. No és emocionant? La senyora Pedraforca te un amant, i senyores i senyors no s'ho perdi'n. Endevinen qui és?
El seu lleial servidor, el seu xofer, el jardiner. Diuen que l'ha enamorada bojament.
- Seria un argument boníssim pel seu proper llibre. No ho creus?
- I tant, el vendria com xurros. És veritat això de que l'ha enamorada bojament?
- Ja ho crec. Ja veus que cada dia
estic mes boja, i és per culpa teva.
- Ho dius de debò Megan? -Va preguntar ell molt seriós.
- Com vols que t'ho demostri? Vols que la propera nit que plogui et vingui a visitar i nua em posi a ballar la dansa de la pluja en mig del camí?
- No res no fas.
- Tu no em coneixes bé. Ja t'ho recordaré.
- Ves-te'n. M'estic posant nerviós i he d'acabar la feina. És l'hora de dinar.
- M'agrada posar-te nerviós. -Va dir ella-. Em fas fora del teu costat?
- Vindràs aquesta nit? -Va preguntar per resposta.
- Si no plou, no.
- No et faré fora aquesta nit, tant si plou com si no.
I li va donar un copet al cul.
Ella se'n va anar rient i li va tirar un petó al vent.
- Ja m'ho pensaré.
Quan va arribar a la mansió, va anar a buscar el Guillem per dinar, i baixant tots dos junts, dins el muntacàrregues van dirigir-se al menjador.
- Quin bon invent aquest del muntacàrregues eh? -Va dir ell.
- Gràcies a ell puc anar on vull. M'anirà bé per anar a l'ala nord de les golfes.
- Què hi vols anar a fer allà?
- A mirar coses antigues i llibres que hi ha guardats fa molts anys.
- No hi he pujat mai. -Va dir ella.
- Jo una vegada de petit. Em sembla recordar, que hi ha coses dels meus avis i dels besavis i tot. Ara segurament, hi haurà coses dels pares. Recordo haver vist un cavallet de fusta que gronxava. No m'hi deixaven pujar, deien que podia caure per les escales i quan ja era més gran, mai se'm va ocorre anar-hi.
- Pot ser interessant. -Va dir la Megan.
- Potser hi trobarem alguna cosa útil pel nostre fill. Quan hi vulguis anar m'ho dius.
Ja quasi acabaven de dinar quan ell va dir que li aniria bé anar una estona a descansar.
Ella també ho va fer, però més tard. Trobava a faltar el seu dormitori assolellat. En el que tenia ara nomes hi entrava el sol al matí, era al cantó de llevant on hi havia els saücs i els lilàs. Des d'allà tampoc es veia la Caseta del Jardí.
- ¡Es clar! -Va pensar.
- Des de l'habitació de l'Agnès es veu perfectament el camí dels rosers. Segur que alguna vegada m'ha vist anar-hi.
L'habitació del costat de l'Agnès era buida i a la part del darrera hi donava l'escala de cargol que anava a les golfes. L'escriptori i el dormitori dels senyors Pedraforca ara buit també, que feia cantonada al darrera i al llevant.
Sota mateix hi havia la biblioteca on el Guillem s'hi passava més hores que a l'escriptori, però quedava massa a la cantonada de la mansió i si no s'hi fixava un bé, no podia veure el camí dels rosers.
Ara sabia com l'Agnès es podia haver imaginat on era aquella nit de l'accident dels Guillem. Més ben dit, no s'ho imaginava, ho sabia del cert.
Li feia una mica de vergonya trobar-se-la sabent el que sabia, però també sabia com era el Guillem i va suposar que ho devia d'entendre.
A la tarda la Megan va anar a llegir a l'ombra d'un dels roures des d'on es veia el dormitori de l'Agnès.
Aquesta, cosia en un racó de la cuina, que era sota mateix del seu dormitori, quan la Megan va entrar amb l'excusa de veure's un got d'aigua dient-li:
- Podries venir a cosir sota del roure on soc jo. Estaries més fresca no creus?
L'Agnès se la va mirar estranyada per la seva insinuació i li va dir:
- Si senyora. Sempre va bé xerrar una estona amb algú. Aquí tothom te feina.
Va agafar els seus estris i la va acompanyar. Es van asseure totes dues sense dir res, fins que la Megan ho va fer.
- Tens una vista bona des de la teva habitació. Es veuen els roures, les azalees, els estables...
- I la Caseta del Jardí, senyora. -Va dir perquè ja sabia on volia anar a parar.
Es van mirar amb un somriure de complicitat.
-Si ho vol saber, la vaig veure córrer aquella nit de pluja cap a la caseta. Però no era la primera vegada. Les velles com jo, de vegades a la nit no podem dormir i ens entretenim mirant per la finestra.
- Ho sap algú més? -Va preguntar la Megan.
- No senyora. Pot estar tranquil·la.
- Suposo que penses malament de mi, però fa molt de temps que l'estimo.
- Ho sé. Fa una mica menys que ell.
- Què vols dir?
- El primer dia que vostè va venir a aquesta casa, era l'aniversari del senyor Guillem. El Jordà i jo, érem dalt l'habitació mirant els convidats, jo vaig baixar a la cuina i ell es va quedar dalt. Després va baixar i es va posar un uniforme del servei, que mai s'hagués posat, si no fos per sortir entre els demés, sense ser gaire vist.
Vaig veure com se la mirava hipnotitzat. Ell mai s'havia mirat cap dona, com se la mirava a vostè, a part de l'estàtua de la font.
Després, vaig fixar-me que vostè, també el mirava més endavant, de diferent forma que al seu marit, i que sovint anava a buscar-lo per anar a passejar.
Tot això, em va fer recordar una història semblant, que ja havia passat aquí i amb el temps, tot va anar passant d'igual manera.
- Algú de la mansió va tenir un amant del servei?
- Sí senyora, de la mateixa manera que ara.
- I, qui eren? -Va preguntar la Megan.
- Això es un secret que porto guardat fa molts anys. Tots dos son morts i per res del món, voldria tacar la seva memòria.
- Es clar, es clar. -Va dir ella.
- Espero que aquest secret, també el sabrà guardar tant bé.
- Seré com una tomba. Pot anar tranquil·la. No penso malament de vostè. La comprenc perfectament. Només li demano un favor.
- Quin?
- Que no li faci mal al Jordà. No s'ho mereix, i ningú l'estimarà mai, tant com ell l'estima.
Aquella nit no va ploure, però la Megan, quan tothom era a dormir va sortir per anar a la Caseta del Jardí com altres vegades.
El Jordà, li deixava la clau amagada sota una torreta del costat de la porta, i ella la va agafar i va obrir.
La tènue llum de la tauleta de nit estava encesa i ell dormia al mig del llit.
Es va treure la roba i s'hi va posar apartant-lo una mica per tenir espai.
Ell es va despertar.
- Em pensava que ja no vindries i m'he quedat adormit. Avui no plou.
- No, no plou. -Va dir ella fent-li un petó al front.
- No sempre plou quan vinc.
- Ja ho sé, t'ho dic per allò que m'has dit al migdia.
- Saps, quan penso que no vindràs em poso trist. M'estic acostumant a tenir-te aquí i no hi estic bé, si tu no hi ets.
- No et pots queixar. Sempre que puc vinc.
- Si, però es que ja penso en quan ho deixis de fer.
- I perquè ho he de deixar?
- T'has vist la panxa que fas? Fins i tot amb la roba del llit se't nota. D'aquí res no podràs anar i venir a aquestes hores i marxar a la matinada com fas ara. No podràs.
- El teu fill em donarà força per fer-ho. -Va dir ella.
- El meu fill? No ho saps segur.
- Sí que ho sé, Jordà. La setmana passada, vaig anar al metge a fer-me una revisió, aprofitant que el Guillem s'havia de visitar també. Te'n recordes?
Mentre el miraven a ell, el metge em va dir que no entenia una cosa.
Em va dir que al Guillem li havien fet proves abans de l'accident per saber si era estèril o no, que ell mateix hi havia anat expressament per saber-ho i que no volia que ningú ho sabés.
Al següent dia de l'accident, havia d'anar a saber els resultats, però ell encara estava inconscient i amb la notícia de la seva invalidesa, quan ho va preguntar li van dir que tot era normal, per no afectar-lo més, doncs era igual, perquè ja no podria tenir fills mai més.
Al fer-me jo la prova de l'embaràs i donar positiva, el metge es va suposar que el meu fill no era pas d'ell, però llavors no em va voler dir res. Per això l'altre dia ho va voler aclarir.
Va dir-me que era possible que la prova s'hagués canviat per la d'un altre, però que aquella, era clarament d'un home estèril.
Jo no li vaig contestar, perquè no li volia dir tan clar, que no era fill seu, sinó d'un altre, i ell com a bon professional em va somriure i em va dir:
- Tant se val. Ell ja no en pot tenir i si tant ho desitjava, no li faria cap bé saber la veritat.
Així que va quedar molt clar per mi, que el fill que porto és el teu fill.
El Jordà no va obrir la boca en tota l'estona, la mirava sense moure's.
- Digues alguna cosa. -Li va dir ella.
- És el meu fill? Seré pare? No m'ho puc creure. Perquè no m'ho has dit abans?
- Ho volia guardar per un moment especial.
- I tant especial. Deixa'm veure't.
Va tirar el llençol avall i la va contemplar. Va repenjar el seu cap damunt del ventre ja inflat i s'hi va quedar una estona.
- Tot just s'ha bellugat alguna vegada. És aviat encara. -Va dir ella.
- És meravellós saber que aquí dintre hi ha una vida. Saber que és el meu fill i el teu. Ja tinc ganes d'escoltar com dóna patacades.
- Ja tindràs temps.
- I quan estiguis més grossa, si no pots venir, com ho faré?
- Quan jo no pugui venir, vindràs tu.
- Jo, al teu dormitori? No pensava que volguessis, algú em podria veure.
- També em poden veure a mi.
- Però tu sempre pots dir que has sortit per alguna cosa, perquè no podies dormir. No sé. Si algú em veiés allà què diria jo?
- Que has anat a veure a la teva mare perquè no estava gaire bé.
- Tens solucions per a tot Megan. No sé com t'ho fas?
- Amb tal d'estar amb tu se'm acudeix qualsevol cosa. -Va respondre.
- Si sabessis quan t'estimo. -Va dir ell abraçant-la.
- La teva mare m'ho ha confirma't aquesta tarda. Vols que t'expliqui tot el que m'ha dit?
- Després Megan, després. -Va dir ell tancant el llumet que cremava damunt la tauleta.
El despertador va sonar. Eren les sis de la matinada. La Megan es va llevar per anar-se'n a casa.
El servei s'acostumava a llevar a les set i no era cosa de que algú més, la veiés arribar.
Es va vestir i ja es disposava a marxar quan el Jordà la va cridar.
- Te'n vas sense acomiadar'te?
- Dormies tan bé que em sabia greu despertar-te.
- Ja m'explicaràs allò de la meva mare, aquesta nit quan vingui jo.
- No, no vinguis. Encara ho puc fer jo. Aquí estic millor. Quan no pugui t'ho diré.
- D'acord. Et deixaré la clau on sempre.
- Recorda't que a les onze hem d'anar a l'editorial.
-Si, no pateixis, hi seré a l'hora.
A l'hora que estava prevista, tots tres van anar a Collsegat per visitar l'editorial.

El senyor Ferran, l'encarregat, ho portava tot de meravella, quan els va veure entrar s'hi va dirigir.
- ¡Senyors Pedraforca! Quina alegria veure'ls per aquí. Com van les coses? El veig mol animat senyor Guillem. El felicito pel èxit que esta tenint el seu darrer llibre.
- Gràcies Ferran. Aquí en porto un altre, espero que li sàpigues donar la publicitat tan bona com a "Entorns".
- I tant senyor! Ara tothom coneix el seu nom com a un dels millors escriptors. De segur que tots els que faci tindran igual sortida.
Es van passejar per tota l'editorial, on el Guillem hi tenia accés amb la seva cadira.
Van parlar de com anaven els negocis, d'alguna baixa que hi havia hagut etc.
El Jordà i la Megan s'avorrien com ostres, era com si ells dos no existissin.
Tot just la saludaven a ella donant-li la mà i amb un moviment de cap a ell, que el coneixien de portar papers i anar a recollir-los. Tot girava entorn al Guillem, qui es sentia molt important, quan el felicitaven per les seves vendes.
Van anar a dinar a un restaurant d'allà mateix i després la Megan va proposar anar a donar un passeig per la ciutat.
Per sort el Jordà els havia d'acompanyar per on anessin, cosa que ella agraïa, perquè en el seu estat, el Guillem no volia que conduís i ella ho preferia tal de tenir al Jordà a prop.
- Podria aprofitar per comprar-me un parell de vestits. Aviat els que tinc em quedaran estrets. -Va dir ella.
- Un parell solament? Compra-te'n uns quants més. No has d'anar sempre amb el mateix. -Va contestar el Guillem.
- Després es quedaran a l'armari per sempre. Amb tres en tindré suficient.
- Tu mateixa.
Van entrar a la botiga de roba on ella acostumava a anar, i després de emprovar-se'n uns quants, i veure el parer del Guillem van marxar.
El Guillem estava una mica cansat, a part de que no li agradava gaire, que tothom el pogués veure pel carrer. Així que van tornar a la mansió.
Un cop allà, el Jordà el va ajudar a entrar i va anar-se'n a fer la feina que tenia pendent.
La Megan es va estar una bona estona al dormitori del Guillem i mentre li feia companyia, anava fent robeta pel seu fill amb punt de mitja. Les agulles seguien el compàs del rellotge i el Guillem es va adormir. Ella va anar a la seva habitació i va tocar la campaneta del servei.
L'Agnès s'hi va presentar.
- Digui'm senyora.
- Hauries de dir a algú que anés a Umbridors a comprar un cabdell de llana groga. Se m‘ha acabat i no puc seguir amb el jersei.
- Crec recordar, que la senyora Elisenda va fer guardar roba del Guillem a les golfes. També hi havia troques de llana per començar. Li diré a la Cecília, que era qui es va encarregar d'això, que ho miri. Potser trobarà alguna cosa. Si a la senyora no li corre pressa...
- No, no. Esperaré a veure que hi troba.
- Si no s'ha fet malbé amb els anys, es clar.
Quan la Cecília va acabar la feina, va pujar a les golfes a mirar si trobava la llana.
- Senyora, he baixat tots els grocs que hi ha, però no crec que cap tingui el to de la mateixa que te vostè. Li pot servir per començar alguna cosa nova, però no per continuar la feina començada. Li sembla que li digui al Jordà que m'acompanyi a buscar una troca de la mateixa tintada?
- No, no cal Cecília. Quan hi hagi d'anar per una altra cosa sí, però no expressament.
- Dalt hi ha una caixa grossa plena de troques de diferents colors, si vol la puc baixar.
- Saps què? Després hi pujaré jo a remenar, no cal que ho baixis tot. Gràcies Cecília ja pots marxar.
- Molt bé senyora, però vagi amb conte amb les escales. Jo de vostè hi pujaria amb el muntacàrregues.
- Si, així ho faré.
La Megan no ho va fer per evitar el soroll aparatós del muntacàrregues, va preferir pujar-hi a peu, sense que ningú ho sabés.
Va trobar la caixa de les llanes i en va escollir unes de color lila molt claret. Remenant més caixes va veure robeta petita i la va deixar a punt perquè algú altre li baixes.
Al cantó de l'ala nord hi havia prestatges plens de llibres vells i empolsats. També hi va veure el cavallet de fusta i altres joguines, junt amb un bressol molt bonic, que tenia dibuixos infantils de colors, treballats a la fusta de la capçalera i dels peus.
Va pensar que era del Guillem i va somriure. Dins hi dormia un osset de peluix que portava uns peücs molt graciosos, fets amb una roba fosca amb detallets daurats.
El va agafar per mirar-se'l mes de prop. Li agradava aquell osset i va pensar que ben net li serviria al seu fill per jugar.
Va agafar una bossa i el va posar dins, junt amb les llanes liles.
Quan va donar l'última ullada als prestatges i es disposava a baixar, un llibre prim que estava barrejat amb els altres li va cridar l'atenció per uns instants, però no va donar-li importància perquè ni havia tants...
Va baixar i deixant la bossa damunt del seu llit es va dirigir al menjador, al veure que el Guillem, ja no era al seu dormitori.
- Megan on erets? T'he estat buscant al teu dormitori per venir a sopar i no t'he trobat. -Va dir-li el Guillem.
He pujat a les golfes a buscar llana i m'he encantat mirant coses. He vist el cavallet de fusta que em vas dir i també un bressol molt bonic, que podria servir pel nostre fill. Devia de ser el teu bressol no?
- No ho sé. No recordo com era.
L'Agnès va entrar en aquell moment a servir el sopar.
- Agnès. Com era el meu bressol, ho recordes?
- Si senyor, perfectament. Era molt gran i de color blanc de fusta. Portava una mosquitera que penjava d'unes barres que sortien del damunt del cap. La tela que feia de mosquitera era de color blau cel molt claret. Era preciós.
- Ja ho saps Megan. És aquest del bressol que t'ha enamorat?
- Doncs no. El que jo he vist, no era ni gran ni blanc, ni portava mosquitera. Era petitet de color de fusta natural i tenia uns dibuixos al capçal i als peus, pintats de colors.
L'Agnès se la va quedar mirant.
- No sé de qui era aquest, segurament dels avis, ves a saber. -va dir el Guillem.
- Si em permet el senyor, li diré que si, que era dels seus avis, però el vaig fer servir jo pel Jordà. Era molt senzillet. El de vostè el van comprar nou.
- Doncs ja pots buscar el meu. El meu fill dormirà en un bressol nou o en el que vaig dormir jo. No permetré que dormi al mateix bressol on va dormir un criat.
La Megan i l'Agnès es van mirar i aquesta última va dir:
- El seu pare també hi va dormir senyor.
- Però va ser abans. No en parlem més. Busques el meu i llestos.
- Molt bé senyor, el buscaré.
No van dir gaire cosa més. La Megan pensava en l'osset del bressol que portava aquells peücs tan originals i de sobta va tornar a passar per la seva ment aquell llibre prim que li va cridar l'atenció un instant.
No sabia dir exactament què era el que havia vist i va tornar a pensar en el bressol.
Si era del Jordà, l'osset que hi dormia dins també ho podia ser.
Van pujar tots dos als seus dormitoris i quan el Guillem va estar al llit on el va posar el Jordà, la Megan li va picar l'ullet i va marxar al seu dormitori.
Va treure la bossa de les llanes per desfer el llit, i al canviar-la de lloc, l'osset de peluix va caure al terra.
El va agafar i el va asseure damunt d'una butaca.
De sobta al mirar-se'l es va adonar d'allò que li havia cridat l'atenció a les golfes.
Aquells peücs foscos i daurats, els havia vist a algun lloc de la llibreria.
Va pujar a les golfes sense fer soroll i un cop allà ho va entendre tot. El llibre prim, estava folrat amb la mateixa roba dels peücs. Segurament l'Agnès s'hi havia entretingut, i el llibre devia de ser d'ella.
Però que hi feia a les golfes un llibre de l'Agnès?
L'única explicació que es donava, era que l'osset no fos del Jordà i que la senyora Elisenda els hagués fet pel Guillem i amb la roba sobrant folrés el llibre.
El va agafar traient-li la pols del llom amb la ma. Estava tan estret entre els demés llibres que li va costar fer-lo sortir, les tapes no tenien gens de pols i al damunt n'hi havia poca. Per fora semblava nou però per dintre no ho sabia perquè no el va poder obrir.
Era un diari tancat amb clau, amb una clau, que qui sabia on parava. Algú l'havia amagat allà feia molts anys i de segur que la clau era ben perduda.
La Megan va baixar al seu dormitori amb el diari a les mans.
Es va despullar i posar la camisa de dormir, preparant-t'ho tot per quan arribés el Jordà.
Havia comprovat que les tapes del llibre, eren exactament de la mateixa roba dels peücs de l'osset, encara que aquests estaven una mica més descolorits, sens dubte d'haver-los rentat.
Estava intrigada per saber, de qui devia ser. D'una dona n'estava segura. Un home, no s'hagués pres la molèstia, de folrar un diari amb roba i menys de fer uns peücs per un osset.
Si fos d'alguna besàvia, o àvia, tant els peücs com el diari, estarien més fets malbé pel pas del temps.
Només podia ser de l'Agnès o de la senyora Elisenda.
- Demà el faré rentar ben net, aquest osset, farà una altra cara. De passada li preguntaré a l'Agnès si ella va fer els peücs. -Va pensar.
Després de comprovar, que tothom era al seu dormitori i de que els focus de la façana eren apagats, va escapar-se com quasi cada nit, per entre els rosers, a trobar-se amb el seu amant.
Van passar més nits i mes dies, van passar setmanes i la Megan ja sabia que l'osset no era ni del Jordà ni del Guillem.
L'Agnès li havia dit que feia molts anys que era dalt les golfes sense que ningú hi jugués mai, però com la Megan insistia, amb la roba dels peücs , es va veure obligada a mentir una mica.
- Senyora. Quina importància te qui va fer aquests peücs? -Va dir l'Agnès.
- És que els trobo tan macos, que m'agradaria saber qui tenia tan bon gust.
- Veurà senyora. Fa anys que una minyona d'aquesta, casa esperava un fill que mai va arribar a conèixer. Va fer els peücs pel seu fill i mentre esperava que naixés, els hi va posar a l'osset.
El fill va morir al néixer i ella al donar a llum, i aquests peücs i aquell osset, no van baixar mai de les golfes. Quan el Jordà ja
no va necessitar més el bressol, jo mateixa el vaig deixar on l'havia trobat i al veure aquell osset voltant per dalt, el vaig posar dins el bressol.
- Està satisfeta?
- Sí gràcies Agnès. Pensava que no els haguessis fet tu o la senyora Elisenda.
- La senyora Elisenda, no sabia ni enfilar una agulla i jo no els vaig fer.
- Puc anar-me'n ja senyora? Tinc feina.
- Si Agnès ves, ves. ¡Ah! Una pregunta més. Saps com es deia aquella minyona?
L'Agnès s'ho va pensar. Perquè no dir-li? L'únic que havia d'amagar, era que la Natàlia era la verdadera mare del Jordà i l'amant del senyor Armand.
- Si senyora. Es deia Natàlia.
- Gràcies.
- Doncs aquest diari es sens dubte de la tal Natàlia que es devia d'emportar la clau al altre món. -Va pensar la Megan.
- Qui tindria interès en guardar el diari d'una pobre minyona després de morta i després d'haver-lo llegit? Potser va ser ella mateixa qui el va guardar abans de morir perquè ningú el trobés.
Sigui de qui sigui, un diari personal, sempre pot ser interessant de llegir. Potser el Guillem podrà treure-hi coses interessants per fer un llibre. Demà trencaré la tanca.
El va guardar al calaix de la tauleta de nit i al donar-se la volta i veure l'osset que encara seia al damunt de la butaca va dir:
- I tu, també demà prendràs un bon bany. Deus de tenir els peus mol bruts després de tant de temps sense rentar-te'ls.
El va agafar i li va treure els peücs.
Seguidament va sentir un cling metàl·lic al terra.
Amb la dificultat que tenia per ajupir-se, donat al volum del seu ventre, la Megan ho va fer immediatament, al veure que era una petita clau daurada.
¡La clau del diari! -Va dir.
Quan la va posar al forat del petit pany que tancava el llibre prim, va veure que girava i el diari s'obria.
- ¡Déu meu! Em sabia greu haver de trencar-lo. Ara ja no hi ha necessitat.
La Natàlia devia de guardar un gran secret. No es va emportar la clau amb ella, perquè algun dia algú la trobés.
Si li haguessin trobat al damunt quan va morir, qui fos, s'hagués pensat que tenia alguna cosa per amagar, però d'aquesta manera podria passar molt de temps sense ser descobert.
Va començar a fullejar-lo, sense ni pensar que el Jordà arribaria d'un moment a l'altre. Cada cop se li feia més interessant. Llegia noms coneguts, parlava de la mansió,de l'Agnès, de la senyora Elisenda,del senyor Pedraforca, del seu amant...
Però la Megan no es parava en lloc, fins que va trobar una frase que va haver de tornar a llegir, per estar segura de que no s'ho havia imaginat.
- Si la senyora Elisenda sabés que el seu marit i jo som amants em mataria.
Estava tan excitada, que ho tornava a llegir un i altre cop, sense adonar-se'n de que el Jordà ja era dins l'habitació.
- Què és això tan interessant que llegeixes sense aixecar el cap en tanta estona? Ni tant sols m'has vist arribar.
La Megan espantada, va tancar el diari de cop.
- Perdona'm. No t'he sentit, no. No pensava en tu.
- Ja ho veig. Es pot saber que llegies?
Ella li ho va explicar des que va pujar a les golfes, fins la conversa amb l'Agnès, allò del osset dels peücs i per últim la aparició de la clau.
- Però el més interessant no és això. Saps que hi diu aquí ?
- Com vols que ho sàpiga? -Va contestar ell.
- El senyor Pedraforca tenia una amant. Una minyona de la mansió, que va morir just al donar a llum. El seu fillet també va morir. Te'n adones? El Guillem ara tindria un germà.
- Però si va morir al néixer, ja no el te.
- Si però...I si no hagués mort? No sé si era un nen, o una nena. Si era un nen més gran que ell, hagués estat l'hereu de la seva apreciada fortuna.
T'ho imagines? ¡Quin escàndol per la senyora Elisenda i el Guillem!
Pobre Natàlia, ella va morir amb el seu fill.
- Natàlia, quina Natàlia?
- ¡La minyona, la amant del senyor Pedraforca home, es deia Natàlia!
- Un nom forca maco. Però tot això ja esta passat, tots son morts. Perquè t'impressiones tant?
- Doncs perquè no m'imagino al senyor Armand tenint una amant, amb la seva posició, ni a la seva dona si s'hagués assabentat.
- I el Guillem si ho sabés algun dia, que diria? -Anava dient la Megan.
- No te perquè saber-ho si fins avui no ho ha sabut... En fi, sembla que el teu embaràs t'ha donat curiositat. -Va dir el Jordà somrient-. Ni tan sols m'has fet un petó.
- No serà perquè no em vingui de gust. -Va respondre ella, guardant el diari al calaixet de la tauleta i girant-se per abraçar-lo.
- Com està avui aquesta panxa? Per cert. Ja has pensat quin nom li posaràs?
- No. Bé, si és un nen m'agradaria dir-li Jordà com el seu pare, però com el Guillem no ho consentiria de cap manera, li posarem Adam. T'agrada?
- Home, no esta malament, ja que jo no hi tinc res a dir...
- Es clar que hi tens a dir, tu ets el pare. Quin nom t'agradaria posar-li?
- Doncs... Adam mateix.
- De veritat que t'agrada?
- Si. Però m'agradaria més que fos una nena i s'assemblés molt a tu.
- Vinga, digues un nom de nena Jordà.
- Megan.
- Què?
- Megan, m'agrada Megan. També m'agrada aquell nom, com era...Natàlia, si també m'agrada Natàlia.
- Suposant que el Guillem no si oposi, ja veure'm quan arribi l'hora. Escolta Jordà. Quants anys fa que la teva mare és a la mansió?
- Quan jo vaig néixer ella ja hi era. No li he preguntat mai. -Va contestar ell.
- Ella sap moltes coses, jo diria que ho sap quasi tot.
¿Recordes allò que em va dir una vegada d'uns amants que hi va haver a la mansió i que li recordaven a nosaltres?
D'algú de la mansió que tenia un amant del servei. Estic segura que era aquesta història del diari. Algú de la mansió, era el senyor Armand, i algú del servei la Natàlia.
I jo que volia donar-li el diari al Guillem, per veure si podia treure alguna cosa per un llibre.
- Què t'has venut l'enteniment? -Va exclamar el Jordà.
- ¡Que m'havia d'imaginar jo!
- Què faràs amb aquest diari? Més val que el llencis, si el trobés el Guillem hi hauria un dalt a baix.
- No el penso llençar. Primer l'he de llegir tot, i després preguntaré coses a l'Agnès. Per exemple perquè era tan secreta aquesta història?
- Ara ja ho saps. Per no descobrir al senyor Pedraforca. -Va contestar ell com sabent-t'ho tot.
- I a l'Agnès que més li dona el senyor Pedraforca? Ella sap que jo no li hagués dit res al Guillem, si m'ho hagués demanat.
- Potser s'hi amaga alguna cosa més. -Va dir ell rient.
- Va, tanca el llum que es tard. I no li donis més voltes, tot això ja està enterrat.
Començava a fer-se de dia quan el Jordà va abandonar el llit de la Megan.
- Bon dia Jordà. -Va dir ella.
- Bon dia, dorm, no et desvetllis. -I li va fer un petó.
- Jordà, m'agradaria saber una cosa.
- Quina?
- Vas conèixer el teu pare, saps qui era?
- No. La mare va dir-me una vegada que no en volia parlar, que la va abandonar. Jo no el vaig conèixer, ni tan sols he sabut mai qui era. ni com es deia. El meu pare va ser el Maure.
-Gràcies Jordà. Marxa i cuita que ningú et vegi.
Van fer-se un altre petó i ell va desaparèixer.
La Megan havia tingut sons referents al diari de la Natàlia, no podia dormir, s'imaginava coses que no podien ser veritat.
Obrint el llum de la tauleta, va agafar el llibre del calaix i el va començar a llegir de nou.
La Natàlia havia començat a escriure'l quan va arribar a la mansió dels Pedraforca. Al poc temps s'havia enamorat del seu amo per la manera diferent als demés de com la tractava.
Mai s'hagués ni imagina't que ell es fixés en ella, però més tard va saber que el senyor Armand, també n'estava enamorat.
Van trobar-se a la Caseta del Jardí a les nits durant anys, i tan sols els havien descobert, el Maure i l'Agnès, que mai van obrir la boca saben com s'estimaven.
La vida de la Natàlia era trista, ella es va resignar sempre a ser el segon plat del senyor Armand , perquè no el volia obligar a res que ell no volgués. Amb el seu amor ella en tenia prou i ell li jurava que l'estimava com mai s'havia estimat ningú i li deia que el seu matrimoni amb l'Elisenda havia estat un engany per part d'ella, que només l'havien moguda els interessos.
No era cert que ells dos no s'estimessin gens, però tot havia canviat al conèixer la Natàlia.
Allò que ell es pensava que era amor, no era res comparat amb el que sentia amb ella, no hi tenia la culpa d'haver-se enamorat, no era la seva intenció fer-li cap mal a l'Elisenda i per aquest motiu anava fent amb les dues.
- Pobre senyor Armand, es va ficar en un bon embolic, no era dolent, sols era covard. -Es deia la Megan mentre llegia.
Amb el pas del temps, ell es va anar decidint per deixar la seva dona, mentre la Natàlia, no volia opinar sobre aquesta qüestió. Ella mai l'obligaria a seguir al seu costat si no ho volia.
No era ambiciosa ni li importava la seva riquesa. De dia tenia feina i de nit el tenia a ell. Li era suficient perquè sabia que ell l'estimava i acceptava la seva covardia.
Si algun dia donava el pas, la faria feliç, però li demostrava quan estaven junts, el que ella esperava i no volia demanar-li més.
Just al cap d'un mes després, de que ella li donés la notícia de que esperava un fill d'ell, i veiés en els seus ulls dolços i blaus que tot s'havia acabat amb la seva dona, aquesta també li va fer saber que esperava un fill.
El món se'ls va ensorrar, tot just quan havien descobert la llum.
Ell no podia abandonar la seva dona en aquells moments i es va maleir per no haver-ho fet abans.
L'amor que la Natàlia sentia per ell, va fer que el perdonés una vegada més, i el seu fill seria sols d'ella, sense que ningú sabés mai, qui era el pare.
Va ser una vergonya per ella, que tothom se la mirés de reüll a la mansió, el sentir al seu darrera el menyspreu i els comentaris dels seus companys, que criticaven el seu estat sent soltera.
Però la seva noblesa, no va deixar que mai ajupís el cap i es sentia feliç de portar dins el ventre, el fruit del seu amor, que a ella li havia estat més difícil.
El Maure l'havia estimada sempre, però c
omprenent el que ella sentia pel senyor Armand, li va seguir demostrant el seu afecte, ajudant-la en tot el que podia junt amb l'Agnès, que igualment compartia amb ella les penes i les alegries.
La senyora Elisenda, havia provat de fer-la fora de la mansió, perquè mai li havia caigut bé, però el senyor Pedraforca s'hi va oposar rotundament, dient que a ningú li importava la seva vida privada, mentre a la casa complís amb la seva feina.
La Megan, plorava mentre ho llegia i es comparava amb la Natàlia, encara que el cas fos a l'inrevés. Pensava en el Jordà i en el seu fill i en com es sentiria, si a ell el fessin fora de la mansió.
Mentre la Natàlia descrivia al senyor Armand, ella anava imaginant al Jordà. Era curiós, aquell cos esvelt i graciós, els ulls blaus i dolços, el caminar ferm i pausat, els cabells castanys clars i els rínxols. Era massa curiós.
Va parar de llegir com espantada, va pensar en la primera vegada que va veure al Jordà, en com s'assemblava al Guillem. Però mai s'havia parat a pensar, que el senyor Armand s'hi assemblava molt més.
Una esgarrifança li va recórrer el cos i va sentir com el seu fill es movia dins d'ella.
Va continuar llegint. Ja quedaven poques pàgines i se les volia empassar totes sense parar. Li semblava que estava descobrint una cosa molt important.
La Natàlia, deia que amagaria el seu diari a les golfes perquè no volia que mai es sabés tot allò. Aviat tindria el seu fill i si era un baró li posaria Jordà, si era una nena Míriam com la seva mare.
Els últims dies es trobava malament i tenia por. Per això va demanar-li a l'Agnès, que si a ella li passava res, es cuidés del seu fill com si fos d'ella.
El diari es va acabar en sec. La Natàlia, ja no va poder escriure mai més.
La Megan es va rentar la cara i es va vestir.
Va trucar al servei i va fer buscar a l'Agnès. Quan aquesta va entrar per la porta i abans que digués res, la Megan li va dir:
- Tanca la porta amb clau i seu.
L'Agnès se la va mirar estranyada i la va obeir.
- Agnès, sempre he confiat amb tu, però penso que m'has enganyat.
- Senyora, no gosaria...
- Digues. Quan has estat tu embarassada?
- Jo, senyora...Quan vaig tenir al Jordà. -Va dir titubejant sense saber on mirar perquè allò li venia de nou.
La Megan va treure el diari i li va ensenyar.
- Coneixes aquesta roba?
- Si senyora, és la mateixa dels peücs de l'osset.
- Exacta. Era de la Natàlia i amb ella va folrar aquest diari.
L'Agnès es va posar nerviosa però no va dir res.
- Sabies que aquest diari existia?
- No. Ella mai em va dir que l'escrivia.
- Suposo que saps què és un diari? És un llibre on algú explica el que li passa, el que sent.
- Si senyora. -Va dir l'Agnès.
- I penses que pot ser veritat tot el que hi posa?
- Dons... No sé què hi posa senyora.
- Està bé, jo t'ho explicaré.
Ho va fer i veia com ella s'anava posant malament.
- ¡Diguem la veritat!. Tu no ets la mare del Jordà, no és cert? Era la Natàlia, la amant del senyor Armand, el pare del Jordà.
L'Agnès no contestava.
- El Jordà és el fill d'ells oi ? És el germà gran del Guillem. És l'hereu verdader dels Pedraforca. No era mort oi? El Jordà és aquell nen que vas fer passar per teu perquè t'ho va demanar la Natàlia.
L'Agnès plorava en silenci mirant el terra.
- Mira'm Agnès, ho sento, tu no hi tens cap culpa. L'has estimat com el teu propi fill. Però no penses que li has amagat el seu veritable origen? Que el seu germà l'ha tractat malament, l'ha insultat i humiliat molts cops sense motiu? Que no ha tingut cap oportunitat sent l'amo de tot?
- És veritat senyora. Jo només he fet el que la seva mare em va demanar. L'he pujat com millor he sabut.
- I tant Agnès, potser no seria tan noble si no fos gràcies a tu, però ja comença a ser hora de que tingui el que es mereix.
- Senyora, vostè no coneix bé al senyor Guillem, si ell sap que el Jordà és el culpable de la deshonra de la seva família i que tot el que te i tant aprecia, és del seu germà, és capaç de matar-lo. Mai ho acceptarà, mai.
- Tant se val que ho accepti o no. No el matarà no pateixis, fa anys que depèn d'ell , no en diners, es clar, però sí físicament.
El seu germà, ha estat els seus braços i les seves cames, sentint-se inferior a ell pel seu tracte, però mai ha dubtat en ajudar-lo.
- Senyora. Ha pensat què passarà quan el senyor Guillem sàpiga que la seva dona és l'amant del seu germà? D'un germà que ell no desitja i que a més a més de prendre-li la dona, li pot prendre tota l'herència i els drets? I això sense saber que també li ha pres el fill.
- No. No ho he pensat. ¡Déu meu quin disbarat! El meu amant és el meu cunyat.
D'aquí venia que s'assemblessin tant. Fins i tot el Guillem, li va dir un dia que li feia pensar en el seu pare.
- Són clavats senyora, sols els diferencia una cosa. El senyor Armand va ser un covard amb la Natàlia, però el Jordà en això s'assembla més a ella.
Ell sempre la tindrà a vostè davant de tot. Passi el que passi.
A l'hora de dinar, la Megan va fer cridar al Jordà, per dir-li, si li aniria bé acompanyar-la a la tarda al poble a comprar llana.
- Necessites alguna cosa Guillem? -Va dir-li al seu marit.
- No. Ara mateix no se'm acut res. Tant urgent és anar a comprar aquesta llana que ja fa dies que ho sento?
- No. Ja no és la mateixa llana groga que necessitava. És per fer un cobrellit.
- Tinc entès que allà a les golfes hi vas trobar una caixa. No et serveix?
- Veuràs. És que no vull fer-ho tot amb llana vella. M'agradaria fer-ho amb llana nova aquest cop.
- Està bé, fes el que vulguis, però quan arribis vine a l'escriptori, t'estaré esperant. Vull parlar amb tu.
- Així ho faré.
- Puc retirar-me ja? -Va dir el Jordà que estava allà dret, esperant que acabessin la conversa.
- Si Jordà quedem a les 6 h. Et va bé?
- Si senyora.
El Jordà va marxar i la Megan va preguntar-li al Guillem.
- De què m'has de parlar Guillem?
- Del servei. -Va contestar ell.
- Del servei. Passa alguna cosa?
- No. Et vull parlar d'algú del servei. No sé si passa o no passa. Ja en parlarem més tard.
El Guillem va fer girar la seva cadira de rodes i amb expressió seriosa va dirigir-se al escriptori.
Ella es va quedar al menjador una estona més, mentre es prenia un te i pensava, en quina mosca li hauria picat al Guillem, per voler parlar-li del servei, quan aquest assumpte el portava ella de feia temps.
Es va quedar amoïnada, era mol estrany, tant com tot el que últimament passava a la mansió.
No sabia com enfocar-li el tema del diari al Jordà. Ni com dir-li que de sobta ell era l'hereu dels Pedraforca. Ni que aquella Natàlia, era la seva mare de veritat i el seu amo el seu pare.
Va anar a passejar pel jardí, aprofitant el bon temps que hi feia. Es va asseure al pedrís, que vorejava l'Afrodita de la font i mentre la mirava, el Jordà es va asseure també al seu costat.
- Hola. -Va dir-li.
- Hola.
- Has resolt alguna cosa del misteriós diari. Ja has parlat amb l'Agnès?
- Si. Però no em feia molta falta. Sols volia que m'assegurés que tot el que hi posa és veritat.
- Ja l'has llegit tot, pel que sembla. I què, estàs més tranquil·la?
- Per un costat si, però ara és quan estic més amoïnada que mai.
- Esteu tots d'un misteri que esgarrifa. -Va exclamar el Jordà.
- Qui tots? -Va preguntar la Megan.
- Tu, el Guillem, la meva mare, tots plegats.
- Perquè el Guillem i la teva mare. Què t'han dit?
- No res no m'han dit. Però no sóc babau. El teu marit vol parlar amb tu d'alguna cosa seriosa pel que he vist, i la meva mare em mira d'una manera estranya i a penes em diu res. Sembla com si tingués por d'alguna cosa.
Serà casualitat, però des que ha aparegut aquest misteriós diari, tothom està diferent.
- Quan et digui què hi posa tu potser, també ho estaràs.
- Dons digues-m'ho d'una vegada! Estàs aconseguint que jo també em neguitegi. Qui va assassinar a qui?
- Ningú va assassinar ningú. Fins avui.
- Fins avui?
- Si. Escolta Jordà, a la tarda t'ho explicaré tot, ara he de marxar.
- Molt bé senyora misteriosa, fins després.
- Adéu.
La Megan va marxar cap a la mansió i quan estava arribant, li va semblar que algú l'espiava del darrera les cortines de l'escriptori.
Va pujar les escales de l'entrada fins el primer pis i va entrar. Tal com es pensava hi havia el Guillem.
- Miraves per la finestra? -Va dir-li.
- Si. -Va contestar ell amb un to mol sec.
- Què miraves? -Va insistir ella.
- Des de quan t'interesses pel que miro ho deixo de mirar?. Et mirava a tu.
- Perquè?
- Perquè em sembla que tu i el Jordà us tenia molta confiança.
- Perquè ho dius?
- Perquè ja us he vist massa vegades junts.
- Et sembla bé aquesta tarda, i a aquesta hora. Et sembla bé això i allò...
- Et sembla bé a tu tants miraments amb un insignificant criat?
- Què vols dir amb tot això?
- Vull dir que ja en parlarem quan tornis. Mentre ves-t'ho rumiant. No sigui que facis tard, quasi són les sis i el teu xofer t'espera impacient. No el facis esperar, no estaria gens bé. No?
- No sé a què ve tot això. El Jordà i jo sempre ens hem portat mol bé.
- I tant! Ja ho crec! Us porteu força bé. Adéu Megan.
Ella no va poder seguir la conversa, perquè ell la va tallar en sec.
Es va arreglar una mica i quan va tornar a baixar l'escalinata de l'entrada, el Jordà ja l'esperava a la porta.
- On hem d'anar? -Va preguntar.
- A comprar llana, més faltaria. És la tapadora.
- Quina tapadora?
- No vull comprar llana. Hem de parlar, per això he posat l'excusa de la llana però no puc tornar sense.
- Dons anem a comprar-la d'una vegada. I després què?
- Després t'arracones a qualsevol lloc de la carretera i pares el motor.
Ho van fer així, però quan va arribar l'hora de parlar, ella no sabia per on començar.
Ell es va asseure al darrera al seu costat i li va dir.
- Tu diràs.
- És que no sé per on començar.
- Dons pel principi, és millor.
-
El principi ja el saps. Tot allò de com vaig trobar el diari, l'osset i els peücs, la clau...
Va continuar explicant-li el que havia anat llegint al diari de la Natàlia i veia com ell s'anava interessant.
Sense enganyar-lo li va dir tot, però no trobava el lloc on posar-lo a ell.
- Està molt bé tot això, és força interessant, però els dos amants ja són morts, la senyora Elisenda també, sols queda aquell nen que dius que no va morir, segons el contrari que et va dir la mare. Si no va morir, on és?
- És aquí Jordà.
- Aquí on, qui és?
- Tu Jordà, ets tu! Com pot ser que no te'n adonis?
- Però Megan, la meva mare... I es va quedar mut.
- Vols dir que la dona que es va quedar el nen és l'Agnès , la meva mare? No pot ser.
- I tant que pot ser. Tu ets aquell nen. El teu nom te'l va posar la teva pròpia mare, ho va deixar escrit al diari.
- La Natàlia era la meva mare? Dons el meu pare...
- El senyor Armand Pedraforca.
- No pot ser.
- Torni! Clar que pot ser. Perquè dons t'assembles tant al Guillem i al senyor Armand? Perquè l'Agnès mai ha volgut parlar-te del teu pare? Que no ho entens?
- Ho començo a entendre. Dóna'm temps per lligar-ho tot. El senyor Armand, el meu pare, no va voler mai que jo visqués a la mansió. El Maure abans de morir em va dir unes paraules que llavors no vaig entendre. Ho recordo perfectament, com si fos ara. Va dir-me que mai m'avergonyís de ser qui i com era, que els homes justos sempre troben una recompensa o altre.
- Ell ho sabia tot Jordà, igual que l'Agnès i el senyor Pedraforca. No ho sabia ningú més.
- Megan. -Va dir.
- T'adones que jo vaig néixer abans que el Guillem? Que sóc l'hereu de tota la fortuna dels Pedraforca. -Va dir rient.
- Si Jordà. Tu ets l'hereu. El Guillem sols és el teu germà i jo la teva cunyada.
- Massa coses de cop. Perquè l'Agnès mai m'ha dit res?
- Primer perquè li va prometre a la teva mare i segon perquè te por de la reacció del Guillem. Què penses fer? El diari és la millor prova que tens per demostrar tota la veritat.
- De moment no penso fer res. He de pair-ho primer i també he de parlar amb l'Agnès.
- No li retreguis res, ella no en te la culpa.
- No ho penso fer això. He de donar-li les gràcies, per tot el que ha fet per mi durant tants anys.
- Jordà. He de dir-te més coses.
- Més? No si us plau, no podré amb tot de cop.
- És un altre tema. El Guillem vol parlar amb mi.
- Si, ja ho he sentit.
- Però em sembla molt que em vol parlar de tu.
Abans m'ha semblat que estava gelós. Diu que ens tenim massa confiança, que ja ens ha vist massa vegades junts. No m'ha agradat. Em sembla que sap alguna cosa de la nostra relació.
- No ho crec. Hem anat amb força compte. Més val que no traiem conclusions abans d'hora.
- Si. Val més. Però estic neguitosa.
- Dons no t'amoïnis per res cunyadeta. El senyor Pedraforca que sóc jo, no et deixarà sola en els mals moment. Anem, sinó el teu marit, tindrà un motiu més per sentir gelosia.
- Com pots prendre-t'ho tant a la fresca tot? No ho entenc.
-No m'ho prenc a la fresca Megan. De moment no podem fer res. Primer deixa que el nostre fill neixi i no t'amoïnis per res. Has d'estar més tranquil·la que mai.
El Guillem, en efecte no volia altra cosa que parlar amb la Megan del Jordà.
Li molestava l'amistat que poguessin tenir, però no sabia res més.
Quan ella va entrar al escriptori, es va asseure al sofà que quedava davant mateix d'ell i li va preguntar:
- De què em volies parlar Guillem?
- Hola. Ja has arribat? Aquesta vegada no heu trigat gaire estona.
- Sigues clar. -Li va contestar ella mirant-se'l.
- Seré clar. Veuràs, no sé fins a quin punt arriba la teva amistat amb el Jordà, però em molesta que li tinguis tants miraments, que el tinguis tant en compte per tot i que aneu sovint a passejar a Umbridors i Collsegat sols.
- Si hi anem sols, és perquè tu no hi vols venir. El tinc en compta, perquè tu el necessites també i em sap greu com el tractes.
És una persona com tu i com jo i penso que no es mereix els menyspreus que li fas. Si no fos per ell t'estaries sempre a la cadira o al llit. Ningú més que ell pot moure't i ho saps millor que ningú.
Per altra banda, sento que et molesti la nostra amistat, però amb ell. és amb l'única persona amb qui puc anar a passejar i amb qui puc parlar una estona, vas acomiadar a més de la meitat del servei i no hi queda ningú de la meva edat.
Tu sempre has estat massa ocupat per perdre el temps amb mi. -Va deixar-li anar, sense perdre la calma.
- Puc parlar jo, ara? -Va preguntar ell.
- I tant, si tens més coses a dir fes-ho.
- Dons si que tinc més coses a dir. En primer lloc, encara ets la meva dona i em deus respecte, no vull ser la riota de ningú ni sentir que tu i el nostre criat esteu molt junts. És un criat i res més. Saps que sempre m'ha caigut malament i si no fos, per la memòria del meu pare, que sempre li va donar un tracte especial no sé el perquè, ell ja no seria on és.
Per tant, m'agradaria molt que aquesta amistat que teniu, fos com ha de ser, senzillament el tracte de la senyora de la casa. amb un insignificant criat.
- Jo sóc la senyora de la casa, és veritat, i sóc la teva dona, encara, però referent al respecte, no em pots demanar que te'n tingui massa, ja que tu no me n' has tingut mai.
Saps que el nostre matrimoni ha estat un fracàs des del primer dia i l'única cosa que em lliga a tu, és aquest fill que espero.
Per tant no pots obligar-me a desfer el que ja tinc, ni a que tracti a la gent com tu ho fas. Segurament, que aquests amics teus que et venen a visitar tot sovint, t'omplen el cap de pardals.
- Sembla que li tinguis un apressi mol especial. És una mica estrany no creus?
De totes maneres sempre ha estat com una bestiola, sense amics i sense sortir d'aquí. No te cap mena d'estudi ni coneixement del món.
És un pobre desgraciat que mai et podrà oferir res. Així que si t'ha passat pel cap alguna vegada, que ell es pugui haver enamorat de tu, treu-t'ho, perquè ell no ha conegut mai l'amor i l'única dona que s'ha mirat ha estat l'estàtua de la font. Més d'una vegada, l'he vist aturat com un babau mirant-se-la. Tu ets massa en l'aire per a ell i mai gosaria insinuar-te res. Sap que podria perdre-ho tot, inclosa la seva estúpida feina?
- Ets tan menyspreable Guillem. De veritat creus, que tu pots haver enamorat mai algú?
Penso que ell et dona voltes en tot, és amable i sap escoltar, no s'estarrufa com un gall com tu ho fas i és més educat. Respecte a la seva cultura, no en pots dir res, perquè estic segura, que tu mai arribaràs a llegir tants llibres com ell, encara que n'escriguis, i mai m'ha preocupat si pot estar enamorat de mi o no.
Però ja que ho has insinuat et diré que a ninguna dona li costaria gaire enamorar-se d'ell. Te moltes més virtuts que no et penses i amb els anys que fa que el tens a prop, veig que no el coneixes gens!
Amb un somriure estúpid i burlesc, ell li va preguntar:
- Series capaç d'enamorar-te d'ell? D'una persona amb una classe tan baixa, d'una bestioleta? No m'ho crec. Et tenia en un concepte molt més elevat.
- I què saps tu què és estimar i estar enamorat? -Li va respondre la Megan.
- Tu sols t'has estimat a tu mateix i a les teves riqueses durant tota la vida, ets com un Narcís enamorat d'ell mateix.
I en resposta a la teva pregunta, et diré que sí, que podria enamorar-me d'ell en qualsevol moment, de segur que em tindria més en compte que tu.
La Megan, es va aixecar del sofà amb dificultat pel seu voluminós ventre, sense deixar de mirar-lo amb cara de repte.
No era normal pel Guillem sentir a la seva dona parlant d'aquella manera. No s'esperava aquella reacció de part seva.
Tampoc sabia que dir-li, semblava com si ella no li hagués de fer gens de cas, digués el que digués.
De totes maneres li va contestar.
- Mira Megan, encara que siguis qui ets, no tens dret a parlar-me com ho fas, ho sigui que si d'aquí en endavant no et moderes una mica més, respecte al tracte amb el Jordà, em veuré obligat a acomiadar-lo a ell també.
- Ah si? Dons prova-ho si vols, pot ser que tu també t'emportis una sorpresa.
Dit això i sense esperar resposta, va marxar a la seva habitació.
El Guillem es va quedar quiet allà on era, estava furiós, havia perdut el control sobre ella, ja no l'espantava com abans. Va pensar que si ella no li feia cas, hauria de parlar amb el Jordà.
Tenia ganes de posar-se al llit i el va fer cridar.
- Escolta Jordà. -Li va dir irònicament.
- Gosaries enamorar-te de la meva dona?
Ell va parar de posar-lo dins el llit i se'l va mirar somrient.
- Perquè m'ho pregunta, té algun motiu per pensar-ho?
- No em responguis amb una altra pregunta. Ni t'importi si tinc motius o no. Respon.
- Dons ara que ho diu, alguna vegada al mirar-la he pensat que és molt bonica i agradable, penso que igual que jo, qualsevol home es podria enamorar d'ella. No ho va fer vostè?
Tots dos es van mirar com reptant-se. L'un amb el rostre impenetrable i seriós i l'altre amb un somriure irònic.
- No em fa cap gràcia la teva rialla ni la teva insolència. -Va contestar el Guillem.
- Perdoni senyor, però és que m'ha fet molta gràcia la pregunta. No sabia que em tingues tanta confiança com per parlar-me de coses tan íntimes. No sé a que ve tot això, però si vol que li sigui sincer, li diré que encara que gosés enamorar-me d'ella, a vostè no li ho diria i tampoc ho podria impedir, els sentiments no es poden manipular així com així.
- Quan més et conec, més malament em caus. No sabria com definir-te. T'ho he dit alguna vegada, que em caus molt malament?
- No senyor. No m'ho ha dit mai, però no calia que s'esforcés, sempre ho he notat clarament. Vol alguna cosa més senyor? -Va preguntar-li.
- No, marxa. Estic cansat i no t'aguanto més. En un altre moment continuarem la conversa.
- Si senyor. Bona nit.
El Guillem no va contestar. Encara estava més enfurismat per la insolència del Jordà. Cada vegada l'
odiava més i es preguntava el perquè si abans l'ignorava. De cop i volta, semblava que tothom fes cas omís del que ell deia, primer la Megan i ara el Jordà.
Se la imaginava a ella somrient i amable amb ell i li bullia la sang, només de pensar que li pogués posar una mà al damunt.
Ell s'ho havia perdut per egoista i estúpid, havia fet tard, ja no hi era pas a temps de conquistar-la, les coses havien anat massa lluny i sabia que ella l'odiava.
Un núvol de ràbia i d'impotència li va recórrer tots els punts del cos on encara hi tenia sensibilitat. El seu cap la desitjava més que mai, quan pensava que qualsevol altre podia conquistar-la i donar-li el que ell sempre li havia negat i ara ja no era capaç d'oferir-li.
Amb un cop de geni, va tombar el llumet de la tauleta de nit, que al caure damunt la catifa va fer un esclat i es va apagar.
Aquella nit, la Megan no es trobava gens bé. Tenia contraccions sovint, però encara li faltaven alguns dies per acabar els comptes.
El Jordà continuava anant molt sovint al seu dormitori, però aquella nit no hi aniria, així que ella no va tenir altre remei que cridar al servei llevant-se, dons la campaneta que els avisava, donava a la cuina i a aquella hora tothom dormia.
Agafada per les parets com podia, va recórrer aquella sala de pas fins l'altre costat, mentre els dolors eren cada cop més forts i seguits.
Les rajoles blanques i negres encara la marejaven més del que ja estava i just quan l'Agnès va obrir la porta del seu dormitori al sentir que trucaven, la Megan es va desmaiar.
- Déu meu senyor! -Va dir.
- ¡Dora, Cecília, correu, lleveu-se, la senyora va de part!
Immediatament totes les dones corrien per la sala sense saber que fer.
- ¡Tu Cecília, ves corrent a la Caseta del Jardí i avisa al Jordà. Dora tu ajuda'm a portar-la a la seva habitació i després avisa al senyor!
- Si, de seguida.
No hi havia ningú més a la casa. Els pocs homes que hi treballaven per portar els queviures i per repassar algun desgavell de la mansió, dormien a casa seva i sols hi eren de dia.
Altres havien estat acomiadats pel Guillem, quan els senyors Pedraforca havien mort.
Així que el senyor de la casa després de ser avisat, va haver-se de quedar on era perquè tothom tenia altra feina.
El Jordà va arribar sense alè, degut a la corredissa, al cap d'una estona ho va fer la Cecília, que tampoc podia a penes parlar.
Tots eren al dormitori de la Megan, preocupats perquè no es recuperava del seu desmai.
Ningú va sentir cridar al Guillem, amb tota la seva veu, perquè algú l'ajudés a llevar-se.
L'Agnès li posava compreses humides al front a la Megan i li parlava tranquil·litzant-la.
La Dora trucava al doctor Lloveres per dir-li que anaven a l'hospital.
El Jordà va anar a treure el cotxe del garatge i va pujar al dormitori de nou. La Cecília, no sabia que fer i estava plantada als peus del llit esperant que algú li demanés alguna cosa.
La Megan, s'anava recuperant poc a poc, ja estava més tranquil·la, i les contraccions, semblava que s'havien espaiat. El mareig li va passar i amb l'ajut del Jordà i l'Agnès es va llevar per anar-se'n a l'hospital.
Ningú s'havia recordat del Guillem, quan al sortir a la sala de pas, el van sentir que maleïa en veu alta.
- Què fem amb el Guillem Jordà? -Va dir la Megan, mentre la Cecília era a recollir la bossa de la roba del nadó i la maleta de la Megan.
- Agnès. -Va dir ell.
- Ves i digues-li que quan la Megan sigui al cotxe, pujaré a buscar-lo.
- Molt bé.
L'Agnès va dirigir-se al dormitori i va trucar a la porta.
- Fa tres dies que crido, qui sigui que passi! -Va contestar ell-. Es pot saber que feu? Si m'hagués mort, ningú se'n hauria adonat!
- Senyor. El Jordà està acompanyant a la senyora al cotxe. Han d'anar a l'hospital de seguida, la senyora va de part. Ara pujarà a buscar-lo.
- Acosta'm la roba que m'aniré vestint. -Li va dir.
- No cal que m'ajudis, ja puc sol! El Jordà m'ajudarà de la part de baix. Prepara'm una bossa amb roba i espavilat. Encara no ve aquest maleït home?
- La senyora no pot corre, tingui paciència. Li porto la bossa al cotxe, senyor?
- Si i digues-li al teu fill que m'estic esperant.
- Si senyor, de seguida vindrà.
- Ja sóc aquí, no puc ser a tot arreu a l'hora. -va dir el Jordà que acabava d'entrar.
- Ja era hora. -Va contestar el Guillem.
Ell no va contestar res. El va ajudar a posar-se dret i es va acabar de vestir.
Acostant la cadira de rodes al llit, li va asseure i després de posar-li les sabates, van anar al muntacàrregues.
La Megan s'esperava asseguda al darrera del cotxe. Estava blanca com la neu i suava. De tant en tant, estrenyia les dents i empenyia les mans contra el seient.
L' Agnès l'ajudava moralment.
El Jordà va asseure al Guillem al davant i va plegar la cadira, posant-la al maleter.
Tots quatre van dirigir-se a Collsegat i al arribar a l'hospital, el doctor Lloveres i una infermera els esperaven amb una cadira de rodes per a la Megan.
Quan el Guillem la va veure es va posar a riure i li va dir:
- Em vols fer la competència? A veure qui va més de pressa.
- No tinc cap intenció de fer curses, ara. -Va respondre ella.
La infermera se la va emportar i el doctor, dirigint-se al Guillem va dir:
-Ara li faré una revisió i tornaré a venir. Esperin-se aquí si us plau.
Va marxar per aquell passadís llarg i estret on a la Natàlia, anys enrere li va semblar excessivament encegador per la seva blancor i pel que no va tornar a passar més amb els ulls obert.
La Megan va fer el mateix recorregut, però sense arribar a la sala de parts.
El doctor Lloveres la va visitar. Tot estava bé, però encara no estava suficientment dilatada com per donar a llum. Seguia tenint les contraccions però no era l'hora.
La van portar a una saleta, on hi havia tot d'aparells elèctrics i una pantalla petita, que feia xiulets i ratlles que pujaven i s'aplanaven, quan li van connectar unes corretges al ventre.
El doctor personalment, va anar a informar al Guillem de l'estat de la seva dona.
Mentre li explicava amb detall, que la Megan encara no estava apunt i que la tindrien ingressada esperant el moment, el doctor Lloveres mirava al Jordà de reüll, adonant-se de la semblança dels dos.
Ell li havia fet saber a la Megan que el Guillem era estèril i no li havia quedat massa clar que fos el pare.
El nerviosisme que el Jordà volia fer passar inadvertit, es va accentuar quan els va dir, que podien anar a casa tranquil·lament, perquè pensava que fins a l'endemà, no hi hauria res de nou.
El Guillem ho va acceptar sense cap problema, en canvi el Jordà va saltar dient:
- Però doctor, no seria convenient que algú es quedés amb la senyora? Per si la cosa s'avança, o per avisar. No sé. Dic jo.
- Bé, si algú ho vol fer no estarà de més, però les infermeres es poden cuidar de tot.
- Què hi diu vostè? -Va dir el doctor dirigint-se al Guillem.
- Dons... Em quedaré jo, ja he portat la meva bossa. El Jordà ha d'acompanyar a l'Agnès.
- Si vol puc quedar-me jo senyor. -Va dir ella.
- No, no, jo ho faré. Demà ja tornareu.
- Però senyor, haurà de passar-se la nit en aquesta cadira....
- És igual. Ja està tot dit, avui em quedaré.
- Està bé senyor. Anem Jordà.
El doctor va acompanyar al Guillem on era la seva dona.
- Ara vindrà una infermera i la portaran a una habitació. Fins que no trenqui aigües hem d'esperar. Tranquil·la senyora Pedraforca, tot va com ha d'anar.
Va marxar i seguidament una infermera i un camiller van entrar.
La van pujar en un ascensor fins la primera planta i la van deixar a l'habitació.
El Guillem els seguia sense dir res i es va posar al costat del seu llit.
La Megan estava nerviosa i espantada. Hauria volgut tenir al Jordà al seu costat, en lloc del Guillem, però sabia que tant, no podia ser.
Va mirar-se'l i li va dir.
- No calia que et quedessis, tampoc em pots fer res.
- Ja sé que sóc un invàlid, però puc cridar algú si ho necessites o donar-te alguna cosa.
- No em referia a això. Volia dir que tot ha de seguir el seu ritme. Ets mol mal pensat.
- Tant se val. Es tracta del meu fill i em sento amb l'obligació de ser-hi.
- Gràcies. -Va contestar ella.
- De res. Faig el que em toca.
Ella se'l va mirar sense dir res més. Es va posar del costat contrari on era ell i va intentar, sinó dormir, descansar.
Era impossible. No estava bé de cap manera, ni de costat ni panxa en l'aire. No podia estar-se al llit i es va llevar començant a donar voltes per l'habitació.
- Creus que és bo pel nen això que fas. No estaries millor descansant?
- Faig el que em sembla millor. No hi estic bé al llit.
- Tu mateixa.
Al cap d'una estona, el Guillem ja dormia, assegut a la seva cadira amb el cap recolzat a la paret.
La Megan es va asseure a la butaca llit, entapissada de flors fosques que hi havia pels acompanyants.
No estava ni cinc minuts i ja tornava a donar voltes. Les contraccions no la deixaven en pau i estava tant nerviosa que no sabia que fer.
S'agafava el ventre i recolzava el front a la paret per sentir la frescor.
Es va adonar que algun líquid calent li regalimava cuixes avall.
Havia trencat aigües. Va cridar al Guillem que dormia com un tronc i no s'adonava de res.
Va optar per pitjar el botó vermell, que esperava al costat del llit, que algú el fes servir.
Una infermera va aparèixer als pocs moments, a la nit no hi havia tanta feina com de dia, la Megan va dir-li què passava i seguidament va arribar la llevadora.
La van portar de nou a la saleta de dilatació, on li controlaven les contraccions, amb les corretges que feien moure, aquelles agulles que pujaven i baixaven a la pantalla.
Eren les sis del matí, en aquell rellotge que penjava de la paret. El temps passava lent, semblava que aquella nit mai s'havia d'acabar, que aquell mal, ja inaguantable, no la deixaria. Però tenia ganes de tenir el seu fill als braços i això li donava forces.
Pensava en el Jordà i en els nervis que devia de tenir allà a la mansió
, sense saber què passava, sense poder estar al seu costat.
I el Guillem que hi estava, dormia plàcidament en aquella mala posició, sense adonar-se'n del soroll que havia fet anant i venint del bany.
Una infermera l'havia despertat i ara era amb ella a la sala de dilatació.
La Megan ja no estava per res, ni per les seves preguntes, de perquè no l'havia despertat, ni per les bones paraules de la llevadora, que només feia que remenar-la fent-li mal i dient-li que ja quasi tenia els centímetres adequats.
- Feu alguna cosa! -Deia cridant-. Adormiu-me, poseu-me una injecció o el que sigui, ja no puc aguantar més. Si us plau!
- No pateixi senyora, ara mateix li posarà un calmant l'anestesista i anirem a la sala de parts. Ja ha arribat l'hora de que conegui el seu fill.
Al cap de poc temps, els dolors eren més suaus, encara que dolorosos es podien suportar.
A la sala de parts la van posar damunt d'una altra llitera més estreta i amb uns suports que aguantaven les cames doblegades, en aquella postura forçada i impotent, que a ella li semblava vergonyosa.
No sentia res més que el dolor de les contraccions i de la seva força extrema, quan empenyia tant com podia, per donar pas al seu fill.
Estava centrada totalment, ja no tenia vergonya ni por, sols volia que allò acabés d'una vegada.
Ho ha fet molt bé senyora Pedraforca. -Va dir-li el doctor Lloveres-. És una nena.
La llevadora li va posar damunt del ventre embolicada amb un paper que semblava de plata.
Mentrestant, el doctor s'entretenia a cosir la carn, que s'havia esqueixat amb l'empenyorament del nadó per sortir a la llum.
No sentia dolor, sols notava que li feien alguna cosa entre les cames i es mirava a la seva filla sense creure's que fos seva.
Aquella personeta tan petitona i indefensa que mai havia vist abans, que plorava desesperadament, ja era part d'ella per sempre.
Unes llàgrimes tímides li lliscaven per les galtes, sentia una felicitat immensa, un descans mol gran i pau, molta pau.
- On és el meu marit? -Va preguntar.
- Fora. Ha dit que no es sentia capaç de presenciar un part.
Ella no va preguntar res més.
Just al acabar de dir-ho, va entrar el Guillem.
- Aquí te la seva filla senyor Pedraforca. Enhorabona.
- Filla? -Va preguntar ell.
- Si, una nena preciosa.
No va moure cap facció de la seva cara de cera.
- S'han acabat els Pedraforca. -Va comentar.
- Enhorabona Megan. Un cop més has guanya't tu.
Fent girar la cadira, va tornar a sortir de la sala, sense ni tant sols donar un cop d'ull a la nena.
- Què li passa al seu marit? -Va dir la llevadora.
- Volia un hereu. -Va contestar ella.
Al passadís hi esperaven l'Agnès i el Jordà que anava d'un costat a l'altre sense parar, fins que l'Agnès li va dir.
- Vols parar d'una vegada Jordà! Tothom que et vegi pensarà que tu ets el pare!
- Que potser no ho sóc? -Va dir ell.
- Què ets boig? Calla, algú et podria sentir.
- Si no surt algú de seguida, entraré.
En aquell moment, va aparèixer el Guillem, que s'havia aturat una estona a l'antesala, pensant en el seu fracàs.
- Senyor... -Va dir el Jordà.
- Ha tingut una nena. -Va dir el Guillem.
- Vaig al bar a prendre alguna cosa. A les deu vine que em portaràs a casa. Estic cansat d'estar assegut.
Tant aviat va canviar de direcció, el Jordà va entrar a la sala de parts, sense fer cas a l'Agnès que li deia que no hi podia entrar.
- Marxi d'aquí, només hi pot entrar el pare! -Li va dir una infermera.
El doctor Lloveres es va girar al sentir les veus i va dir:
- Posi's aquesta bata i la mascareta per entrar.
- Però doctor... -Va queixar-se la infermera.
- Deixi'l entrar un moment.
- Aquest no és el senyor Pedraforca doctor...
- El conec més bé que vostè al senyor Pedraforca, cuidis de la seva feina! -Va ordenar.
El Jordà va passar i es mirava a la Megan, que l'esperava amb un somriure als ulls.
- Enhorabona Megan. -Li va dir fluixet.
- Igualment. -Va contestar ella donant-li la mà.
- Oi que és preciosa?
- Igual que la mare. Sento no haver pogut estar aquí quan ha nascut. No podia, em sap greu.
- El doctor Lloveres ho sap tot Jordà, per això t'ha deixat passar.
- M'ho he imaginat.
El doctor es va apropar a ells.
- Bé, ja les ha pogut veure. Ara faci el favor de marxar. No vull tenir problemes amb el senyor Pedraforca.
- Gràcies doctor, ha estat mol amable. -Va respondre el Jordà.
Sense dir res més i mirant-se-la a ella, va sortir per aquella porta verda i abatible que tenia una finestreta de vidre a la part superior.
L'Agnès era qui anava ara d'un canto a l'altre del passadís.
- Com t'han deixat entrar? Ets un imprudent! -Li va dir només veure'l sortir.
- Mare, hi ha algunes coses que tu encara no saps, encara que creguis saber-ho tot.
- Quines coses, perquè em dius mare, mai ho has fet fins avui?
- Perquè ets l'única mare que he conegut i t'estimo. -Li va dir fent-li un petó.
Vine, anem a seure una estona.
I passant-li la mà per l'espatlla, la va portar en direcció a unes butaques de color blau que hi havia a la saleta d'espera.
- Què fas, perquè plores?
- Em sento feliç, per això que m'has dit Jordà.
- Ja sé que mai t'he demostrat res més que apreciació. Tu mai em vas ensenyar a dir-te mare, però ara ho vull fer, perquè sense tu no tindria el que tinc.
Una filla i una dona meravellosa, que m'estima i a qui jo estimo més que res del món.
- Si tu no m'haguessis acollit com a fill teu, ara qui sap on seria. Gràcies, mare.
L'Agnès plorava com una nena petita quan ell la va abraçar.
- No ploris més. Acabes de ser àvia. Mai ho hauries imaginat.
- Jordà, com estàs tan segur de que ets el pare? També ho podria ser el Guillem.
- T'equivoques. Això és el que tu encara no saps. El Guillem es va fer unes proves d'esterilitat abans de l'accident.
Van donar positives però no li ho van dir per no ensorrar-lo més.
Quan el doctor Lloveres va saber que la Megan estava embarassada, li ho va dir, i amb el seu silenci, va saber que ell no podia ser el pare.
Avui m'ha deixat entrar a la sala de parts i suposo que ja te claríssim, qui es el pare.
- Jordà estic contenta per tu i la Megan. Tots dos us mereixeu ser feliços. Però has pensat en els problemes que s'acosten, què penseu fer?
- De moment tot ha de seguir com sempre. No pateixis mare, deixarem passar el temps. La nena ha de créixer primer i la Megan s'ha de recuperar.
- No tinc cor per dir-li tot al Guillem, encara que s'ho mereixeria. Mira, ja surten. Anem.
Van seguir la llitera de rodes on anava la Megan direcció a l'habitació.
Un cop la van posar al llit, la infermera i el noi que es cuitava d'empènyer les lliteres van marxar.
- Ja poden entrar si volen. -Els van dir.
L'Agnès i ell ho van fer.
- Felicitats filleta. -Va dir-li l'Agnès fent-li un petó.
- Gràcies per tot Agnès.
El Guillem continuava estant-se al bar. No va tornar per res a l'habitació de la Megan.
No li era important el fet d'haver tingut una filla, sinó, el de que no hagués estat un nen.
Fins i tot amb això es sentia fracassat.
La seva infància i part de joventut, havia estat un èxit de la vida que li havia tocat viure, però no sabia el perquè, des de la mort dels seus pares, no tenia res de bo amb què comptar, sense comptar amb els seus llibres.
El seu matrimoni i l'accident, ho havia anat assimilant, però en allò en que havia tornat a posar les seves esperances, l'única cosa que li feia il·lusió no ho assimilaria.
L'hereu dels Pedraforca no existiria mai, tot acabaria amb ell. Quan es fes vell, quan li arribés la mort, la mansió es quedaria buida, sola, abandonada, fins que el pas del temps la destruís.
S'imaginava, com les herbes, s'escamparien pels jardins preciosos, que es tornarien mustis, fins desaparèixer l'última de les roses de vellut.
L' heura s'enfilaria fins a cobrir-ho tot, les finestres, les portes, els balcons...
Els camins s'esborrarien i tot seria com una massa d'arbustos salvatges.
Per dins la mansió, les teranyines ho invalidarien tot, l'aranya de vidrets, que penjava a l'entrada, els quadres valuosos de la sala de pas, les escales, els mobles, tot, tot quedaria perdut en el temps...
Per error, unes llàgrimes agosarades van regalimar dels seus ulls grans i grisos, que va fer marxar immediatament, no fos cas que algú el veiés.
Ja sabia de sempre, la gran importància que per a ell tenia el cognom Pedraforca, però fins aquell dia, no se'n va adonar del tot.
Potser els seus pares s'avergonyirien d'ell per no haver estat capaç de tenir un hereu?
Res ja no li importava, ho havia perdut tot, sols li quedaven les seves novel·les, per fugir una mica d'aquell entorn, i la copa, que damunt la taula tornava a ser buida de nou.
La va voler omplir, però l'ampolla també era buida.
Havia tornat a l'antic vici de beure, però li era igual.
Va cridar al cambrer quan el Jordà que havia entrat a recollir-lo per marxar li va dir:
- Està mol bé que celebri sol el naixement de la seva filla, però per avui ja en té prou.
- Qui ets tu per dir-me que haig de fer o no?
- Ningú senyor, però ja són les deu, hem de marxar. L'Agnès es quedarà amb la senyora.
- Bé, anem dons, ja estic fart d'estar aquí, em sembla que tothom em mira malament. -Va dir esclatant a riure i fent que tots els qui allà hi havia es giressin.
Van anar al cotxe i només posar-lo en marxa, el Guillem va començar a parlar com si ho fes sol.
- L'única esperança que em quedava era tenir un hereu, que pogués continuar la nissaga dels Pedraforca i mira per on, tot em surt malament.
Si no fos pel maleït accident, que em va deixar paralític, encara ho podria tornar a provar, sinó, amb la meva dona amb una altra, tan se val, la qüestió seria tenir un nen, a qui poder-li ensenyar tot allò que em van ensenyar a mi. Algú que pogués conservar la mansió i tot el demés.
Què es pot fer amb una nena? Les dones només serveixen per parir i res més, ni tant sols poden continuar un cognom.
La meva tampoc m'ha servit per això, n
i per res. Des que ella va arribar, només m'ha portat desgràcies, mals de cap i disgustos.
Ja fas bé tu de no enredar-te amb cap, al menys no tens mals de cap. Tu no has de patir, per poder continuar ni conservar res. Tens sort en això.
Va callar esperant que el Jordà li digués alguna cosa, però al veure que no ho feia va seguir:
- No em sens, que et sembla a tu?
La seva veu deixava veure ben clar que havia begut massa, estava vermell de ràbia i semblava que els seus ulls no s'aturessin en lloc.
- Penso que la senyora no hi te cap culpa.
- Què no hi te cap culpa. Saps perquè es va casar amb mi? No, dons t'ho diré. S'hi va casar perquè la seva estimada mare li va omplir el cap de pardals, no és tan tonta com ella, que no ha sabut aprofitar el que te.
Els senyors Cabanes, arruïnats van voles salvar el seu cognom casant a la seva filla amb un home ric com jo. I saps una altra cosa? Ella mai m'ha estimat. Si segueix al meu costat, és per aquest nadó, que havia d'haver estat un nen. Ara res la lliga a mi. Potser un dia d'aquests marxarà ben lluny. Ja tant em fa ella i la seva filla com tot el demés. Només em queda escriure.
- Si vostè tant enamorat n'estava, podia haver fet alguna cosa per continuar tenint-la enamorada. He sentit que no la tracta massa bé, potser és per això, que tot ha anat malament.
- Què en saps tu?... -Li va dir.
- Potser ha estat ella qui t'ho ha dit? Pobreta Megan, el seu marit no la tracta bé i ella es confia a un pobre desgraciat, per esbravar les seves penes.
És això, li has deixat la teva espatlla per plorar, o potser la consoles amb altres coses? -Li va dir aixecant la veu.
- Senyor, penso que ha begut massa i està traient les coses de lloc.
- No trec res de lloc. He vist com aneu a passejar junts sovint i també com la mires, quan et penses que ningú et pot veure. Sóc invàlid però no idiota. Si alguna vegada m'assabento de que la vols per a tu, et mataré, o et faré matar. No et burlaràs de mi, ni tu, ni ella, ni ningú.
Ho sens? Ves amb compte Jordà, encara que estigui en una cadira de rodes i no us pugui espiar tot el que voldria, ves amb compte!
Se li va acabar la veu en sec de la fúria amb què parlava. No va dir res més en tot el trajecte.
Quan van arribar a la mansió dormia repenjat al vidre de la finestra.
- Senyor, desperti, ja hem arribat. -Va dir-li obrin la porta i fent que estigués a punt d'abocar-se.
- Vigila una mica més! -Va contestar.
El Jordà va treure la cadira del maleter i la va desplegar posant-la al costat del cotxe.
Aixecant al Guillem en braços, perquè no es podia aguantar dret degut a la borratxera que duia, el va asseure a la cadira i el va portar fins l'entrada.
- Dora. -Va cridar.
- Porta al senyor fins el seu dormitori. Vaig a dur el cotxe al garatge i pujaré per posar-lo al llit.
- Si Jordà de seguida ho faig.
La Dora va obrir la porta del muntacàrregues i el va empènyer en dins.
- Vigila estúpida, vas donant-me cops per les portes!
- Perdoni'm senyor, és que això costa mol de dominar. -Va dir ella tremolosa i espantada, per com ell la mirava.
- Costa mol de dominar, costa mol de dominar. Tots plegats sou uns estúpids i pocatraça.
Temps d'arribar al dormitori i mentre ell intentava treure's la jaqueta dient disbarats i renecs, el Jordà ja era allà.
- Permeti'm que l'ajudi senyor. -Va dir mentre li acabava de treure la màniga que se li havia travat amb les estrebades.
- T'aprofites perquè estic així, si em pogués posar dret et donaria un cop de puny i marxaries per sempre del meu davant.
- Ja ho sé senyor, ja sé que no em pot veure i m'imagino què em faria si pogués. M'odia no sé el perquè. No té motius que jo sàpiga.
Sense més ni més, el Guillem li va donar el cop de puny desitjat a la barrada, i el va fer caure al terra.
Assegut, el va mirar clavant-li els ulls i li va dir:
- Això ha estat molt malament. Ja m'estic cansant de les seves impertinències, del seu mal humor i dels seus insults. Si no fos per la meva mare, faria que se'n penedís del que fa, però li adverteixo que no hi torni si no vol penedir-se'n.
El Guillem no va contestar fins que no va estar al llit.
- Al teu lloc ni pot haver un altre!
- Pensi que si les coses canvien per a mi, també canviaran per a vostè.
I dit això, el Jordà va tancar la porta i va marxar.
La Megan estaria quatre dies a l'hospital amb l'Agnès, perquè el Guillem no hi volia tornar i posava l'excusa de que estava una mica indisposat.
El Jordà teòricament no hi havia d'anar a fer res a part de recollir-les l'últim dia, però al segon, va fer veure que havia d'anar a comprar uns adobs pel jardí i de pas, va aprofitar per anar-hi.
Va donar la casualitat que els pares de la Megan, els senyors Cabanes, també hi eren.
El Jordà no va tenir altre remei, que reprimir els seus sentiments davant d'ells, com era normal, i escoltar les alabances que la mare de la Megan, la senyora Victòria, feia del seu estimat gendre.
- Deu estar content el teu marit, teniu una filla preciosa. Segur que d'ara en endavant serà més feliç i es suavitzarà una mica més el seu caràcter.
- Ni el coneixes ni el coneixeràs mai mare. El Guillem sempre serà igual. Els teus ulls no el miren com ho fan els meus.
- Tingues paciència filla, és així degut al seu horrorós accident, l'has de comprendre, ningú pot imaginar-se el que és estar en una cadira de rodes fins que no s'hi troba.
- No és per la cadira de rodes ni pel accident mare, si el coneguessis com jo, sabries que és agressiu i no te res de bo per compartir amb ningú. No en parlem més, només sentir el seu nom em posa de mal humor.
No siguis exagerada filla...
- He dit que prou mare. És l'hora de donar-li menjar a la nena i no vull que se'm retiri la llet!
- Anem Victòria. -Va dir el senyor Cabanes.
- Deixa a la noia en pau, ja li has fet prou mal.
La senyora Victòria es va posar a plorar i es va apropar a la seva filla agafant-li la mà.
- Perdona'm Megan. Vaig pensar que podries arribar a ser feliç amb ell i de passada...
- De passada podries tornar a no estar-te de res, oi mare? Va ser una equivocació casar-me amb ell. Ho sento per tu, però mai l'he estimat ni l'estimaré.
- Megan davant dels criats no hauríem de parlar de tot això. -Va dir fluix com perquè l'Agnès i el Jordà no ho sentissin.
- Ells ho saben tot de mi millor que tu. Són els únics amb qui he pogut confiar, des de que estic a la mansió. Són la meva família. Tu mai m'has ajudat, tot el contrari.
- És veritat. Et demano que em perdonis un cop més.
La va besar a la galta a ella i a la seva neta que dormia plàcidament posada bocaterrosa en el seu petit llit transparent.
Va marxar amb el seu marit que es va tombar a meitat de camí picant-li l'ullet a la seva filla mentre li deia:
- Adéu preciosa, cuideu-vos molt, la setmana que ve vindrem a la mansió.
- Adéu pare, cuideu-vos mol també vosaltres.
L'Agnès i el Jordà que no van intervenir per res en la conversa, van dir-li que una altra vegada no els fes quedar, perquè la situació era una mica embarassos.
- Ho sento mol, però vull que esteu al meu costat.
- Senyora. -Va dir l'Agnès.
- Ha pensat en quin nom li posarà a la nena?
- Si, li posaré Natàlia.
- Natàlia? -Van preguntar tots dos a l'hora.
- Si. Li devem això a la teva mare Jordà.
- Gràcies Megan, ella estaria mol contenta.
L'Agnès es va eixugar unes llagrimetes que se li van escapar.
- Ja ho voldrà el senyor?
- És el seu problema. Si li interessés gaire un nom o altre al menys se l'hauria mirada, ni tan sols la va voler veure al saber que no era un nen. Si no en vol saber res millor.
Per cert Jordà, quan ja estigui a casa hem d'anar a veure un advocat perquè ens aconselli sobre l'assumpte de l'heretat. Estic cansada d'aguantar-lo, no te consideració amb ningú, cada dia és més hipòcrita i insuportable. Hem d'aclarir aquest assumpte i passar-li pels nassos qui és qui.
- No corris tant Megan. Cada cosa te el seu temps. Jo li he donat un ultimàtum, si torna a ...
- Què ha passat, perquè no continues? Tot el matí estàs com de costat, a veure tombat.
Ell es va girar deixant a la vista el blau que el Guillem li havia fet al donar-li el cop de puny.
- Què és aquest blau, t'he la fet ell, oi?
- No és res, no t'amoïnis.
- Com que no és res? Primer em viola a mi i ara s'atreveix a pegar-te. Això no pot seguir així.
- No veus que tot és gelosia, es pensa que et vull per a mi i encara que no sap res, s'esbrava amb mi perquè ell no et pot tenir.
- És absurd que senti gelosia, no m'estima i tu ho saps bé.
- Potser no t'estima, però et considera de la seva propietat i si ell no et pot tenir, no vol que ningú altre ho faci. Ets la seva dona.
- Puc demostrar davant d'un jutge que no ho sóc, perquè fa molt de temps que no tenim relacions sexuals i puc jurar per la meva filla que em va violar.
- No pots demostrar res si ell diu el contrari i saps que és un home poderós, que pot pagar tots els advocats que calgui i mentir sense escrúpols.
- Tu també pots pagar tots els advocats que calgui. Ets l'hereu dels Pedraforca i ho pots demostrar amb el diari de la teva mare.
Per cert, quan arribis a casa agafa'l de la meva tauleta de nit, allà no hi està gens segur. Emporta-te'l a la Caseta del Jardí.
- Vols dir que pot remenar la teva habitació?
- No ho sé però no em refio gens, d'ell. No sap què fer, està com un lleó engabiat que busca alguna cosa. Saps perquè ha gosat pegar-te?
Una vegada no fa gaire, em va dir que t'acomiadaria aviat si continuàvem junts i penso que ha fet això perquè tu esclatis i marxis.
- No ho crec, sap que no ho faria per l'Agnès.
- És igual, et vol fer la vida impossible i no sap com. No te por de res, es pensa que és un déu.
- Megan no comencis a imaginar-te coses. Ell te més por de la que et penses, és dèbil però el seu orgull pot més que ell i li fa demostrar el contrari. Sap que està ben sol, però abans de rebaixar-se ho provarà tot.
- Po
tser tens raó però és que l'odio tant...
Ell li va començar a acaronar els cabells.
- No t'excitis tant, no és bo per la Natàlia, tot s'arreglarà ja ho veuràs.
- He d'anar-me'n sinó es pensarà que he vingut aquí. Fins demà.
La va besar als llavis i li va dir:
- T'estimo molt Megan, no saps quant...
- Jo també t'estimo Jordà, si no pots venir demà ja ens veurem demà passat, no t'amoïnis.
- No m'amoïno, és que cada instant que passo lluny de tu, et trobo més a faltar.
Li va tirar un petó amb la mà i va sortir de l'habitació.
La Megan se'l mirava amb un somriure. Ja no li recordava al Guillem. Aquell elegant caminar, aquell tarannà no el tenia ningú més que ell.
Aquella mateixa tarda, el Guillem va decidir, que tenia molt abandonada la seva novel·la. Estava desconcertat i no li venia res al cap per continuar escrivint-la.
Ho necessitava, havia de fer alguna cosa per oblidar una mica la seva frustració.
Així que un cop dinat, mentre les minyones feinejaven per la cuina i el Jordà es donava pressa pel jardí, per no deixar endarrerir més la feina, va pujar al muntacàrregues fins les golfes.
Remenant tot el que li va semblar i no trobant res interessant, va pensar que potser algun llibre de les prestatgeries podia donar-li arguments per la novel·la.
Anava repassant amb la mirada els títols del lloms quan va arribar a un lloc on n'hi faltava un.
Algú l'havia tret i encara hi havia la senyal.
Va pensar que era estrany, dons, els llibres d'allà eren toms molt vells, que estaven guardats, perquè hi havia lloc per fer-ho, sinó potser ja estarien desapareguts.
No sabia que algú del servei fos aficionat a la lectura, ni havia vist mai a ningú llegint.
Allà no hi havia pujat ningú des de feia molt de temps.
Pensant-ho bé, va recordar que la Cecília, havia pujat a buscar llanes per a la Megan i després ella mateixa li va parlar dels bressols.
No creia que la Cecília hagués agafat el llibre prim, tal i com assenyalava l'espai vuit, més aviat deuria haver estat la Megan.
- Deu ser un llibre interessant. -Va pensar.
- La Megan és molt crítica i primmirada amb els llibres.
Se li va ocórrer que potser el trobaria al seu dormitori i va baixar per donar-hi un cop d'ull, ara que ella no hi era.
Quan ja tenia la mà al pany per obrir la porta, va sentir passos a l'escala i va continuar com si anés al seu dormitori.
La Dora pujava a preguntar-li si volia un te, perquè eren quasi les cinc.
- No, no vull res gràcies. Vaig a llegir una estona, no em molesteu.
- Molt bé senyor. -Va dir ella baixant de nou les escales que havia pujat.
El Guillem es va esperar, perquè no el veiés tornar en darrera, no volia que li poguessin dir a la Megan, que havia anat al seu dormitori en la seva absència.
Va tornar a agafar el pany i amb una petita empenta avall, la porta es va obrir.
Va entrar tancant-la al seu darrera.
Aquella habitació no era gens maca comparada amb la seva, va pensar, no hi tocava gaire el sol com a ella li agradava.
Es va veure reflectit dins el mirall del tocador i es va fer pena ell mateix. Anava descamisat i mal pentinat, havia d'anar al perruquer, però també havia de comptar amb el Jordà perquè li portés.
- Trucaré al perruquer i que vingui ell, així no hauré de veure aquell desgraciat.
-Va dir-se a ell mateix.
Dins els calaixos del tocador, hi havia la roba interior de la Megan. Va veure en un racó, la camisola de dormir que portava la nit del seu casament.
La va treure i la va desplegar.
Li semblava estar veient a la Megan amb aquella camisola de seda rosa, amb tirants i aquells tirants li van recordar com ell, els va fer baixar suaument per les espatlles blanques i fines d'ella, mentre s'entregaven l'un a l'altre.
Es va quedar durant un temps com si fos lluny d'allà, com si hagués tornat al passat, quan tot li venia de cara i li sortia bé.
Què inconscient havia estat... Si s'hagués molestat una mica per fer feliç a la Megan, si no l'hagués maltractada com ho havia fet, tot havia pogut estar diferent.
Potser hauria estat bé amb ella i no hagués marxat de casa aquella nit, que borratxo i enfurismat, la va violar, tenint després l'accident.
Sense preocupar-se en deixar-la tal com l'havia trobada, va posar la camisola dins el calaix i el va tancar d'un cop.
Damunt del tocador, hi havia un marc, sense cap fotografia que l'omplís, era un marc d'or no massa gran, que la tieta Eulàlia els havia regalat el dia del casament, perquè hi posessin una fotografia d'ells dos. Ella l'havia despullat i qui sabia on era ara, potser a la brossa.
Dins d'un cistellet, raspalls i pintes junt amb ornaments pels cabells hi reposaven.
Un joier de nacre, deixava sonar una melodia trista, que una ballarina ballava al aixecar la tapa.
Al donar mitja volta per anar a l'armari, la roda de la seva cadira, es va entrebancar amb la butaca, on hi seia l'osset de peluix, el dels peücs foscos i daurats, fent que aquest anés rodant a terra.
L'anava a posar de nou al seu lloc, agafant-lo per un peu que va relliscar, tornant a caure i fent que el Guillem es trobés amb el peüc a la mà.
- Qui no te feina se'n busca. -Va dir-. Quina ocurrència, perdre el temps fent uns peücs, per un ninot que no serveix de res.
Com no va tenir prou paciència per tornar-li a posar, el va deixar caure a la butaca, al costat de l'osset.
Va passar de llarg l'armari i com feia tanta estona que era allà dins, no va pensar, què havia entrat per buscar el llibre de les golfes, fins que va tornar a tenir el pany de la porta a la mà, preparat per marxar.
Llavors li va tornar al pensament, perquè hi havia entrat i va anar directe a la tauleta de nit.
Va obrir el calaix i va trobar una llibreta folrada amb una roba que li va recordar alguna cosa.
La va associar de seguida, amb el peüc que s'havia trobat a la mà, i va pensar que la Megan els havia fet i de pas havia folrat la llibreta.
Devia de ser el seu diari. No sabia que ella n'escrivís un i sense pensar més en el llibre de les golfes, el va agafar cregut que era d'ella.
- Tinc un dia i mig per llegir-lo. Així sabré els secrets que amaga la meva estimada doneta.
Va obrir la porta amb compte per no fer soroll i mirant que no el veiés ningú. Quan va estar-ne segur, va sortir i va dirigir-se al seu dormitori.
Ja eren les set de la tarda, només faltava una hora per sopar i no li venia de gust posar-se a escriure.
Volia tafanejar el diari de la Megan, tranquil·lament, sense interrupcions, així que va deixar-lo al calaix de la seva tauleta i va baixar al menjador.
A l'entrada es va trobar a la Cecília, que passava de la cuina a la biblioteca, amb un gerro ple d'aigua i de flors a les mans. La va cridar.
- Digui'm senyor.
- Vaig al menjador, digues a la Dora que em porti alguna cosa per menjar, no soparé a l'hora de sempre.
- Si senyor.
En cinc minuts, la Dora li portava menjar a la gran taula del menjador, que va haver de parar per a ell sol.
- Senyor només hi ha això, el sopar s'està fent. -Li va dir deixant un plat de brou i d'estofat de bou del migdia.
- Ja està bé. -Va contestar ell, fent-li un gest perquè es retirés.
La Dora va estranyar-se, de que es mengés allò que havia sobrat, dons mai volia res de sobres, ho volia tot fet al moment i ben calent.
El Guillem no va entretenir-se gaire sopant, tenia pressa i a dos quarts en punt de vuit, ja era de nou a la seva habitació, però abans havia donat l'ordre de que el Jordà pugés a posar-lo al llit.
Trigava una mica en arribar i quan va entrar va dir:
- Perdoni però no podia deixar la feina.
- Et pago perquè em serveixis no perquè em facis esperar.
- També em paga perquè li arregli el jardí i tant d'anar i venir, la feina s'endarrereix.
- Si no triguessis tant a fer els encàrrecs, tindries més temps. Aquest matí has estat dues hores fora, només per anar a comprar adob.
El Jordà no va respondre res i va continuar, acabant de posar-li el pijama i dient-li si volia res més.
- No, ja pots continuar la teva feina.
- Bona nit.
- Bona nit.
Estava neguitós i intrigat, mai s'hauria imaginat que una senzilla llibreta li fes sentir tanta excitació.
Sense pensar-ho tenia a les seves mans, l'instrument que despullaria a la seva dona davant d'ell, li explicaria tots els secrets del seu cor i li diria veritablement com pensava, que somniava, com estimava...
Va acomodar-se els coixins de manera que no quedés del tot ajagut, i tancant el llum del sostre, va obrir el dirigible de la tauleta de nit, per fer el moment més íntim i acollidor.
Obrint el calaix, va treure la llibreta daurada de motius foscos i la va obrir. La primera sorpresa que va tenir, va ser veure que aquella lletra recta i arrodonida, no era de la Megan.
La segona, que la data de la primera pàgina, era de feia trenta anys.
Va tenir una decepció molt gran, al saber que aquell diari no era de la seva dona i no tenia idea de qui podia ser.
A les tapes del davant igual que a les del darrera, no hi havia res escrit, ni un nom, ni unes inicials, res que pogués identificar a l'autor o autora.
Ple de ràbia, al haver-se frustrat el seu desig, de tafanejar en els pensaments de la Megan, el va llençar a l'altra banda del llit.
Va obrir la porta de sota el calaix de la tauleta i va treure una ampolla de whisky i una copa ampla i baixa.
La va omplir i va fer un glop. Amb la copa a la mà, es va preguntar perquè tot li sortia a l'inrevés.
Es mirava el líquid groguenc, que tremolava atrapat dins el vidre, mentre pensava en perquè aquella llibreta, havia passat de intrigar-lo a decebre'l.
Se la va mirar amb despit fixament i va deixar la copa damunt de la tauleta.
La llibreta estava lluny del seu abast, havia quedat de forma que la tapa del darrera oberta, mostrava una pàgina en blanc i amb el rebot, s'havia arrugat la vora del folre per on estava encolada.
Va enfocar el llum per veure millor què era allò que destacava sota la vora fosca, no hi arribava, així que va haver d'arrossegar-se, fins
atrapar-la amb dos dits, per apropar-la de nou a ell.
Un nom estava escrit, de forma que al doblegar la roba quedava amagat.
El va llegir, posava Natàlia Fox.
Per més que rumiava, no li venia al cap ningú amb aquell nom. De la seva família no podia ser i del servei quasi que tampoc, no hi havia cap Natàlia Fox ni n'havia sentit a parlar mai.
La curiositat, li va fer pensar que podria ser interessant, encara que no fos de cap conegut, de totes maneres pel tamany, ben bé podia ser el llibre que faltava a les golfes i la Megan havia baixat.
També podria donar-li idees per la seva novel·la i com no tenia res més a mà el va tornar a obrir per fullejar-lo.
- Avui he començat a treballar de minyona a la mansió dels Pedraforca. El senyor Armand ha estat mol amable amb mi...
El Guillem va saber qui era aquella dona que parlava del seu pare. Així com, que aquell diari era d'una trista minyona, que feia trenta anys havia servit a casa seva.
No estaria malament saber la vida d'una minyona... per tant va seguir llegint.
A mida que anava girant fulls, el seu cos es tensava, fins a quedar tant rígid que es va trobar assegut sense ni adonar-se'n.
No podia donar crèdit al que estava llegint. El seu pare, s'havia embolicat amb una minyona, que havia acabat sent la seva amant.
Quan més enllà anava, més desconnectat estava del seu entorn. S'havia ficat dins d'aquella història absurda, que no podia ser res més, que la imaginació d'una boja, que tenia deliris de grandesa i els escrivia en aquells fulls, perquè mai ningú s'ho creuria, si ho explicava de paraula.
No podia deixar-la sense acabar i no ho va fer. Seguia llegint i llegint, fins que va acabar en aquella pàgina, on la Natàlia Fox va decidir, amagar el diari a les golfes.
El Guillem el va tancar amb parsimònia, com si encara li quedés alguna cosa més per descobrir.
Estava trasbalsat, però el seu neguit havia desaparegut, com si aquells fulls l'haguessin atrapat dins d'ells.
El seu cervell, recopilava totes les dades que podia, per lligar caps.
Era massa fort, massa descarat, que el seu pare tingués una amant, fins poc temps abans de néixer ell.
El seu pare, a qui ell tenia com a model, damunt d'un pedestal, havia descens, fins a ser com un home qualsevol, sense moral, sense continença, als braços d'aquella minyona, que l'havia fet caure en el parany més antic del món.
Però eren morts tots dos i cap, podia testificar, si aquella bogeria d'amor, havia valgut la pena.
Li podia agrair a la Natàlia, que hagués amagat el diari, de manera que haguessin estat tants anys, sense adonar-se'n de que existia. Però no li podia perdonar, que hagués tingut un fill amb ell, que representava ser el seu germà gran i per tant, l'hereu dels Pedraforca, en el seu lloc.
Allà deia ben clar que es diria Jordà si era un nen, i que l'Agnès se'n faria càrrec, en cas que a ella li passés alguna cosa, que semblava pressentís.
Ara entenia perquè el seu pare li tenia una atenció especial, perquè el Jordà quasi mai li deia mare a l'Agnès i perquè s'assemblaven tant, fins el punt d'haver-li dit ell mateix, que li recordava al seu pare.
Si el seu pare era també pare del Jordà, si eren germans, de cap manera aquell diari, podia caure a les seves mans.
Però i la Megan? Ella l'havia llegit, ho sabia tot i potser per això el defensava sempre, quan ell el rebaixava.
Ignorava si ell sabria alguna cosa de tot allò, el seu odi, junt amb la agressivitat que el caracteritzava, va fer que la seva mà, estés a punt de tocar la campaneta que cridava el servei.
No ho va fer, eren les quatre de la matinada i si feia anar a buscar al Jordà, per fer-li preguntes, si no ho sabia sospitaria i a més a més , les minyones també.
No podia dormir, el cap li anava d'una escena a l'altra, recorrent el camí dels rosers fins la Caseta del Jardí, on el seu pare i la mare del Jordà, deixaven anar tot aquell amor, que amagaven al davant dels demés.
S'imaginava a la seva mare enganyada, potser ho sabia, potser no.
- Pobre mare. -va pensar.
A la matinada es va adormir i va tenir mals sons. El Jordà se li apareixia, amb aquell somriure murri als ulls, que ell tan odiava, com si sempre ho hagués sabut tot, com si es rigués d'ell, per no haver format part d'aquell secret.
Eren les nou, quan algú que trucava a la porta el va despertar.
- Endavant. -Va dir.
- Senyor, li passa alguna cosa? -Va preguntar la Dora-. No ha baixat a esmorzar. Que no es troba bé?
- Com vols que baixi si ningú em treu del llit? La assistenta està de baixa. No li vas dir al Jordà que vingués?
- Ai Senyor! Amb tot l'embolic de la senyora, no hi vaig pensar. Ara mateix el crido.
- No sé on tens el cap, per culpa teva he d'estar-me aquí a aquestes hores!
La Dora corria pel passadís, per anar a avisar al Jordà que s'acabava d'asseure, a esmorzar a la cuina.
- No puc ni esmorzar tranquil. Em te martiritzat, tot el dia està d'un costat a l'altre. Jordà fes-me això, Jordà fes-me allò. Ja hi vaig! -Va contestar de mala gana. Tenia un dia dolent, perquè la feina l'absorbia tant, que no sabia quina excusa posar per anar a veure a la Megan i la seva filla.
Va pujar les escales tranquil·lament, sense presa. Tant li feia que el Guillem l'escridassés o no, hi estava tant acostumat, que fins i tot li començava a agradar treure'l de polleguera.
Va entrar directament sense ni trucar a la porta.
- No m'havien dit que l'assistenta estés de baixa, no és culpa meva.
- És que jo t'he dit el contrari? -Va contestar el Guillem.
- No, però per si de cas. -Li va contestar amb un to indiferent.
El Guillem estava assegut al llit amb les cames penjant. Li va acostar la roba i mentre ell li posava bé la part de baix, ell es vestia de dalt.
No li va comentar res, fins que no va estar assegut a la cadira. Allà s'hi sentia una mica més valent. Tenia mobilitat i al llit, pensava que segons que li digués, el Jordà seria capaç de deixar-lo allà assegut.
- Vas conèixer el teu pare? -Li va preguntar.
El Jordà se'l va mirar amb cara d'interrogant.
- A què bé aquesta pregunta. Potser de cop i volta li interessen les meves arrels?
- Contesta si us plau. -Va insistir el Guillem.
- No. -Va dir-. No vaig conèixer el meu pare. No he tingut la seva sort. Em pot dir perquè ho pregunta?
- No, per res. De cop he pensat, que mai n'he sentit a parlar.
- Em sembla, que no és aquesta la resposta. -Va dir el Jordà, al veure damunt la tauleta el diari de la seva mare.
- Dons quina altra pot ser?
- Pot ser que vostè sàpiga qui va ser el meu pare. L'Agnès mai ha volgut parlar-me d'ell. Els seus pares, podria ser que alguna vegada, li expliquessin la meva descendència. Sempre he tingut curiositat per saber a qui m'assemblo.
- Si la teva mare no ha volgut dir-t'ho, deu ser per alguna cosa. No he de ser jo qui t'ho digui. Pregunta-li-ho a ella.
- Així veig que ho sap?
- No sé res. Ha estat sols una curiositat.
- Igual que ha estat una curiositat, entrar al dormitori de la seva dona a remenar les seves coses? -Li va preguntar enfadat.
- A tu no t'importa si entro o no al dormitori de la meva dona!
- Si que m'importa! -Li va respondre.
- Què tens tu a veure amb ella que et doni tanta seguretat per parlar-ne així?
- I tinc mol a veure, sap. I vostè què hi te a veure amb el diari que te damunt de la tauleta?
- Què vols dir que hi tens a veure, que potser t'entens amb ella?
- Aquest diari és meu, jo li vaig deixar llegir a ella no a vostè!
- Què hi tens a veure et torno a dir. Perquè li hauries de deixar el diari de la teva mare a la meva dona? Potser ella el va trobar a les golfes i te'l va deixar a tu!
- Ella no hi te res a veure. El vaig trobar jo.
- Ets un mentider. Tu no has pujat mai a les golfes.
- Vostè què sap on he pujat i on no!
- Si no ho sé m'ho imagino, ara encara més. Respon la meva pregunta! Què tens a veure amb la Megan?
- Quan vostè em respongui qui era el meu pare ho faré. -Li va dir baixant el to.
- Què pretens Jordà. Prendrem el que sempre ha estat meu?
- No pretenc prendre't res Guillem. -Va dir-li canviant el tracte.
- Ets un fill bastard, encara que siguis el meu germà. Hi tinc més part jo que tu en l'herència.
- No soc cap bastard. El teu pare i la meva mare s'estimaven i jo no soc el fruit de cap vergonya!
- Deus voler dir el nostre pare i la teva mare?
- Volia que ho diguessis tu.
- Dons ja ho he dit, maleït sia! -Va dir el Guillem donant un cop de puny a la tauleta de nit.
- Vulguis o no, jo sóc l'hereu dels Pedraforca com ja deus haver llegit. Si mai he reclamat tot el que em pertany, ha estat perquè no m'interessen tant les riqueses, com el que el meu propi germà em tracti com a tal. I a més a més perquè no ho he sabut fins fa poc. Has estat tu qui ha remogut tot això, no jo.
- No et pensis que algun dia et reconeixeré com al meu germà. Tu sempre seràs qui has estat, el meu criat. No penso canviar res, ni em commou haver-ho sabut. Ara encara t'odio més i et toca a tu respondre la meva pregunta d'abans.
- Ja no recordo quina era.
- Clar que ho recordes. De totes formes te la tornaré a repetir. Què tens a veure amb la Megan?
- Si a tu no et commou saber que tens un germà, decidit a compartir les coses amb tu, jo tampoc em commouré quan sàpigues que la Megan i jo hem estat amants des de fa anys.
- Maleït sigues! -Va cridar el Guillem.
- Et mataré! M'has pres la dona i ara em vols prendre l'herència? No ho aconseguiràs mai, ho sens! Sense aquest diari no podràs demostrar res!
Ho vols compartir tot amb mi. Fins i tot la dona? Ets un desgraciat!
- Jo no sabia que érem germans. Si ho hagués sabut no hagués estat així. A més, ella i tu fa molt de temps que no us estimeu.
- Això t'ho deu haver dit ella, no? Igual que et devia dir tot el que li semblava, la mol traïdora.
- No la insultis, ella tampoc sabia res fins fa poc. Només volia tenir a algú amb qui compartir les coses. No va ser ella qui va provocar que fóssim amants. Vaig ser jo qu
e sabia com la maltractaves.
El Guillem amb el diari a la falda s'anava tirant en darrera perquè el Jordà no li agafés.
- Potser voldríeu que us tractes millor, després de saber el que m'heu fet. M'heu traït tots dos!
Però en el teu cas m'és ben bé igual, perquè no penso donar-te el diari.
- La Megan i l'Agnès en són testimonis. -Va dir el Jordà.
- Si he d'amenaçar-les ho faré. L'Agnès es quedarà al carrer igual que tu i la Megan, no dubtarà en quedar-se amb mi, quan li digui que la seva filla, no podrà anar amb ella i amb tu, si davant d'un jutge us acuso d'adulteri.
- No faràs res de tot això. -Deia el Jordà acostant-se, mentre el Guillem ja havia obert la porta per anar-se'n.
Tots dos eren a la sala de pas discutint, cada cop amb la veu més alterada i forta.
- Dóna'm el diari!
- No te'l donaré, hauràs de matar-me abans!
- No tinc cap intenció de matar a ningú. Per sort encara que siguem germans, no ens assemblem gens. Guillem dóna'm el diari per les bones, era de la meva mare, és l'única cosa que tinc d'ella i el vull!
- M'és igual el que tu vulguis, ja t'he dit que no te'l penso donar.
- No podràs amenaçar a la Megan dient-li que et quedaràs la seva filla! -Li deia el Jordà-. No és ni tant sols la teva filla, és la meva filla, jo sóc el pare, tu no ets capaç ni de tenir fills. Si no t'ho creus, pregunta-li al ginecòleg de la Megan!
- No és veritat, és la meva filla!
- No ho és. Vas anar a fer-te una prova d'esterilitat, i quan vas tenir l'accident no es van a atrevir a donar-te la mala noticia, per no ensorrar-te més.
Mentre el Jordà avançava per agafar-li el diari, ell més reculava, fins que arribant a les escales, el Jordà va veure com una roda de la cadira estava a punt de penjar per l'escala. Es va abalançar cridant.
- Guillem, les escales, Guillem...
El Guillem sense sentir el que li deia, ple de ràbia i pensant que li volia agafar el diari, va tornar a empentar la cadira en darrera sense adonar-se'n del perill.
El Jordà estirat al terra va poder agafar la cadira, però el Guillem al abocar-se, va sortir rodolant escales avall.
La Dora i la Cecília que havien presenciat l'escena, des de que van començar a cridar a la sala de pas, van córrer al costat del Guillem.
No responia. Quan el Jordà li va aixecar el cap, va veure que tenia la mà plena de sang i un toll al terra, assenyalava que el Guillem havia picat malament.
- Déu meu! -Va dir.
- He mort el meu germà. He mort el meu germà!
I es va posar a plorar desesperat, com aquella vegada que el Maure va morir als seus braços.
El va abraçar i el balancejava endavant i endarrera dient-li que el perdonés.
- Jo t'he fet més mal que tu a mi.
- Jordà no has estat tu el culpable. Hem vist com ha anat tot. L'ha matat el seu egoisme. -Li va dir la Dora.
El diari de la Natàlia, que el Guillem encara portava aferrat a les mans, va caure a terra.
Durant tot el dia de la mort del Guillem, el Jordà va haver de fer moltíssimes coses.
Va avisar a Mossèn Gerard, als de la funerària, al tanatori, la família, l'editorial, els amics etc.
Ho va fer saber a l'Agnès, però no li van dir res a la Megan.
Quan tot estava preparat i el Guillem reposava a l'entrada de la mansió, igual que van fer els seus pares i avantpassats, el Jordà va anar a l'hospital per recollir l'Agnès , la Megan i la Natàlia.
La tieta Eulàlia i el seu marit Enric, es van quedar a la mansió, per rebre a la gent que hi anés, junt amb la Dora, la Cecília i la resta de treballadors.
Al entrar a l'habitació de la Megan, un cop ja a l'hospital, l'Agnès amb l'excusa d'anar a la cafeteria a buscar aigua, els va deixar sols.
- Com estan les noies més precioses del món? -Va dir, fent-li un petó a ella i a la nena.
- Molt bé. -Va respondre la Megan.
- I tu, com és que no has vingut al matí. Tens molta feina endarrerida, no?
Ell no va contestar de seguida.
- Megan t'he de dir una cosa.
- Ja heu tornat a barallar-vos tu i el Guillem?
- No, no és això, no sé com dir-t'ho...
Va començar pel principi, des de que la Dora el va fer pujar al dormitori del Guillem per llevar-lo del llit, fins al final.
La Megan no va poder contenir les llàgrimes. Encara que no l'estimés, era el seu marit i més que res, sentia pena per ell.
- Pobre Guillem, que pocs moments feliços va tenir durant la seva curta vida. El seu orgull no el va deixar veure clar tot el que passava i abans de compartir res amb algú, fins i tot amb mi i amb tu, sabent que éreu germans, va preferir aferrar-se a un diari, que sense voler li va portar la mort.
- Em sento responsable d'aquest accident Megan, no me'l puc treure del cap.
- Quan va tenir l'accident d'automòbil, jo també em vaig sentir culpable. Si ho penses fredament, ningú és culpable de res. Les coses passen quan han de passar. L'amor i l'odi, venen sense preguntar-te si ho vols o no.
- Ell només em tenia a mi de germà, igual que jo a ell i ni una sola vegada, ens vam poder abraçar en vida, ni demostrar-nos cap afecte. Em sap mol de greu. Hagués compartit l'heretat amb ell, ni havia prou per tots dos, però ell ho volia tot i ara no s'emportarà res.
El Jordà també plorava quan li deia tot això a la Megan. Es van abraçar i ell va dir.
- No pensava que arribés a ser hereu, tacant-me primer, les mans amb la sang del meu germà.
- No l'has vessada tu aquesta sang, ni tampoc el diari de la teva mare. Si ell no hagués estat com era, potser la seva vida hauria estat diferent i la seva mort també.
Al migdia la Megan i la Natàlia, junt amb l'Agnès, ja eren a casa.
La Cecília es va fer càrrec de la nena, mentre tots anaven a l'enterrament.
Mossèn Gerard, va fer un llarg discurs sobre la vida del Guillem, les seves poques virtuts i els seus defectes.
Quan tothom va tornar a casa, el Jordà i la Megan van quedar-se al cementiri una estona més.
El Guillem, dormia el son etern, al costat dels seus pares. El Jordà, va posar una rosa de vellut vermell, damunt la tomba del seu germà i del seu pare. La Megan, un ram de pensaments grocs i violetes, a la de la seva sogra.
Sense dir-se res i agafats de la mà, van anar a pujar al cotxe.
Al arribar a la mansió, tothom havia marxat. Van tancar el cotxe al garatge i van anar a peu fins la casa.
- Aviat la Natàlia correrà per aquests jardins. -Va dir la Megan.
- Si, el temps passarà de pressa com sempre. Recordo el primer dia que et vaig veure, va ser en aquests jardins. Estaves tan guapa amb aquell vestit... Sembla que encara et vegi.
Es van aturar.
- Avui et trobo tant guapa com aquell dia, i el meu cos, encara sent el mateix desig quan et miro.
Sense deixar-se les mans, van continuar caminant.
- Que buida s'ha quedat la mansió. És una pena que en una casa tan gran hi falti tanta gent. -Va dir ella.
- No serà per gaire temps. Les parets de la mansió dels Pedraforca, no es poden quedar mai buides del tot.
He pensat que al primer fill que tinguem, li posarem Guillem. Què et sembla Megan?
- Em sembla mol bé Jordà.
- En memòria del meu germà, l'hereu de la propera generació, es dirà Guillem de Pedraforca.
Van entrar a la mansió i la porta gran es va tancar darrera d'ells.
Feia bon temps. Aviat arribaria la primavera i les roses del camí s'obririen de nou. Les campànules, les azalees i els lilàs, tornarien a deixar sentir la seva embriaguesa per tot l'entorn, però aquella vegada, tot seria diferent.