Somnis

Com m'agrada somiar. Últimament em sembla que és a l'únic que em dedico, però és que la vida és tan avorrida... No m'agrada els pensaments que se'm fiquen al cap i que m'hi ronden sense parar des de fa alguns mesos. No paro de cavil·lar sobre el significat de la vida. Perquè som aquí? Com hi em vingut a parar? Realment s'acaba tot amb la mort? I sobretot, perquè són tan inútils els nois?. Ja ho se: l'adolescència, una etapa molt dura. No paro de sentir-ho, i ja n'estic farta. En aquesta etapa de la vida en que tothom t'entén i en la que has de tenir paciència perquè és molt difícil, però de totes maneres és l'etapa en que estaràs més bé de la teva vida. Això és el que em diuen a casa, a l'escola i pel carrer. Fins i tot el meu germà petit, que repeteix tot el que diu la mare. No s'aclareixen ni ells. Com quedem: és la millor etapa o la més complicada?. Si no saben el que diuen millor que callin, perquè no fan més que embolicar la troca. A més, no totes les noies de la meva edat són iguals. Bé, de fet em sembla que si, que jo sóc l'única excepció a la regla. Quasi totes les al·lotes de 16 anys no es preocupen de res més que de si estan maques, si els ha sortit un gra o quina roba es posaran per sortir el cap de setmana. I jo, la veritat és que tot això no m'interessa gaire. Sincerament, no m'importa el que els demés pensin de jo.
Tornant al tema inicial, els somnis és l'única via d'escapada que trobo, l'única manera de fugir per uns instants de la realitat, d'aquesta realitat en que tot és tan fosc. I Darrerament, no somio només de nit, al llit calentona, no, no fa gaire que cada cop que el veig entrar per la porta, girar un cantó i mirant-me amb aquests ulls del color del mar, tan profunds, ni verds ni blaus, amb els cabells despentinats i amb aquests llavis tan humits que em fan perdre el món de vista, la meva imaginació es desboca, començo a inventar una realitat on ell i jo estem sols, on no hi ha cap escalfa braguetes que ens destorbi i on ell, deixant de banda l'estupidesa característica de l'espècie humana, em diu que m'estima, però ho diu sincerament, des del fons del seu ésser, com ningú m'ho ha dit mai...
A casa, l'Ernest, el meu pare, sempre arriba borratxo, i jo m'he d'encarregar de tot, perquè la mare viu amb un altre home, amb qui ha tingut el meu germanastre. Jo visc amb l'Ernest perquè la mare diu que no pot quedar-se amb tots dos. Jo penso que li faig fàstic perquè li recordo al seu ex, és a dir, al meu estimat pare. Mai m'ha estimat, i només la veig un mes a l'any, però tampoc l'enyoro. El que sí que trobo a faltar, però, és algú que em digui que m'estima, que els problemes passaran i que a poc a poc, tot se soluciona. Una mare, un pare, un amic, una amiga, algú!. Tothom ho necessita, que de tant en tant l'abracin i el mimin, però pel que és veu, jo no sóc mereixedora d'aquests plaers. Encara que pugui semblar estrany, a l'institut no he fet amistats amb ningú, i les poques amigues que tenia a primària s'han oblidat de jo, perquè totes elles estudien a un institut privat, on han fet noves amigues, així que per elles, jo ja sóc història. S'entén que em passi el dia somiant, no?
Les claus. L'Ernest ja ha arribat. Sento com puja, però no, aquests no són els seus passos vacil·lants i amenaçadors. Aquests passos són amenaçadors, sí, però van sobre segur. No goso ni respirar, si us plau, que agafi el que ha vingut a buscar i marxi, que no s'adoni que hi sóc. No m'he mogut ni un centímetre des que m'he adonat que aquest home no era l'Ernest. Però ara caic que podria haver sortit per la finestra a la terrassa. Massa tard. Amb un cop eixordador s'esbotza la porta, i un homenàs entra. En veure'm arraulida contra la paret i morta de por, dibuixa un somriure que fa esgarrifar, i pel qual puc entreveure unes dents negres del tabac. A aquest home jo el conec. És un dels companys de festes del pare. No m'atreveixo a fer ni un sol pas. Mentre se'm va acostant, sento un tuf d'alcohol barrejat amb l'olor àcida de la suor que em fa venir arcades. Amb prou feines aconsegueixo contenir-les. Aparto la mirada dels ulls petits i envermellits del fum, que no s'assemblen per res als preciosos ulls del meu estimat Marc. En abaixar la mirada contemplo espantada i amb fàstic que als pantalons de l'home hi ha una tenda de campanya aixecada. Ara entenc el motiu de la seva visita. Una rialla burleta em confirma que no ha vingut per fer petar la xerrada. Presa del pànic corro cap a la porta, però ell m'agafa i mentre jo lluito per desfer-me de l'abraçada mortal i crido desesperada em comença a bavejar el coll. Em fica una mà per la samarreta. No puc permetre-ho, hi haig de fer alguna cosa. Li pego una potada a l'entrecuix, i això em dóna temps per córrer escales avall. Agafo les claus per obrir, però amb les presses no trobo la clau i em cauen a terra. Quan m'aixeco de recollir-les, alguna cosa em cau a sobre i em torna a enviar a terra. Tardo uns segons en reaccionar i en entendre que ha sigut un cop de puny d'aquell fastigós. Està fora de sí, i necessita descarregar la seva ira damunt meu. No em dóna temps ni d'aixecar-me. Em colpeja de nou, una vegada i una altra. M'Abraço l'estómac després de l'última puntada de peu, que ha estat especialment forta. Mentre només em pegui ja m'està bé, pot ser tinc un poc de sort i em mata, però sé per experiència que la sort no existeix. Tenia raó. Aprofita que estic ajaguda, dèbil, per començar a desfer-se el cinturó. Això no ho permetré mai. Amb les darreres reserves d'energia que em queden, i entretant l'home intenta sense èxit treure's el cinturó, que pel que es veu té un mecanisme molt complicat per ell, agafo el gerro blau que hi ha damunt la taula de l'entrada, i, amb totes les forces que sóc capaç, li rompo al cap. El carabassot que té damunt les espatlles se li espatlla per un parell de trossos i, tan llarg com és, cau de bocaterrosa a terra. La cara li ha quedat mirant cap a un costat, i puc veure la sang que li raja per sobre el front. Una gota d'aquest líquid càlid que a tots ens omple les venes, li cau a dins de l'ull, que té obert. Em quedo així, asseguda i plorant, contemplant el cos que jo mateixa he deixat hinerte. No puc seguir contemplant gaire temps més aquesta mirada fixa en el no res, però el meu cos es nega a moure's. Una bava li cau de la boca oberta i comença a degotar damunt l'estora, que ja es tota vermella. Una gota, dues, tres... Un renou darrere la porta m'obliga a sortir del meu estat hipnòtic. Déu ser l'Ernest. Tot el cos se'm queixa, però m'aixeco així com puc, agafo un ganivet de tallar pernil i fujo corrent per la porta del darrere. No m'aturo de córrer fins que una olor salada m'avisa que he arribat al mar. La lluna està meravellosa, aquesta nit. En veure-la, totes les pors, tots els mals, marxen. Les estrelles ballen al seu voltant, al compàs que marquen les onades, em saluden i em somriuen. Les onades i el mar. El meu lloc preferit. La nit. L'estona del dia que més m'agrada. Les meves cames no podrien haver triat un lloc millor on dur-me. En aquesta cala, hi vinc a passar les estones moltes vegades, quan em sento sola, i com que el camí per arribar fins aquí està ben amagat, mai m'hi he trobat ningú. Avui no és una excepció i no hi ha ni una ànima. Duc els peus bruts i plens de ferides, ja que amb les presses no he tingut temps de posar-me sabates. Lentament, em trec la samarreta, una blava destenyida. Fa un grapat d'anys que la tinc i és la meva preferida. A continuació em llevo els calçons, uns texans molt gastats, ja que només en tinc dos i els he d'anar turnant, per tant, els tinc molt vells als dos. Les braguetes que porto són unes de ratlles blaves i verdes que em va regalar el meu pare pel meu aniversari fa un temps. És l'únic que m'ha regalat en la vida, i ho va robar. Me les llevo. Agafo el ganivet i camino cap a l'aigua. En entrar-hi, una sensació d'alleujament em recorre, ja que el mar em llepa les ferides i gràcies a això, mitiga el dolor del meu cos. Les onades em diuen que tot anirà bé, que tot se soluciona. Em fico fins a la cintura i deixo que una brisa fresca d'estiu em despentini els cabells i m'acariciï la pell suaument. Mentre m'endinso més a l'aigua, la lluna em diu que m'estima. Ningú em trobarà a faltar. L'aigua ja m'arriba als pits. Em capbusso i em sento neta, pura i feliç. Trec les mans a fora de l'aigua i m'atraco el ganivet, perfectament esmolat al canell esquerra. El pols no em vacil·la, no tinc gens de por. El ganivet em talla la fina pell, i un dolor agudíssim em travessa totes les cèl·lules del cos mentre comença a rajar sang i l'aigua del meu voltant es torna escarlata. Agafo el ganivet amb l'altra mà, però aquest cop si que em tremola. No passa res. Tallo, i un nou brot de sang va a parar a l'aigua. Mai havia pensat que tant dolor fos possible. Fico les mans a l'aigua i deixo que l'aigua m'escalfi el cos. El mal ha deixat de turmentar-me. Em sento amb pau amb mi mateixa. Sento que amb cada alenada d'aire se m'escapa un poc més la vida. Ja no tinc forces per tenir els ulls oberts. L'última imatge que el meu dèbil seny percep, és la blanca i rodona lluna. Em fa un petó. El mar, com m'agrada escoltar-lo. Em diu que mai més estaré sola. El plaer que sento en aquests moments és..., és...