Somnis de primavera

Ahir vaig somniar amb tu. Al baixar les escales de l’estació de tren ja vaig veure a la Lídia que m’esperava. Era allà. Com sempre tan puntual. Espavilant-me, m’hi vaig acostar. Com de costum li vaig fer dos petons. Vam iniciar la típica conversa de “hola, què tal?”. Feia molt temps que no la veia. De cop, et vaig veure. Venies amb aquell teu gran somriure i els ulls ben axinats. Els nervis se’m van escampar per tot el cos. No sabia on mirar. Què fer. Què pensar. Em sembla que les mans ja em tremolaven. Quan vas passar pel meu costat em vas dedicar una rialla i em vas tocar la panxa amb la mà. En aquell moment em vaig fondre per dins. Et vaig somriure i et vaig agafar la mà, pressionant-te-la, com faig de costum. Vas anar cap als teus amics, et sentia riure, parlar... me’n volia anar. Els nervis podien amb mi. El tren per fi va arribar. Tu cap a la dreta i jo cap a l’esquerra. No et volia deixar de veure. Abans de pujar al vagó, recordo aquella última mirada i aquell petit però gran somriure. Les portes del tren es van tancar. Ja era camí cap a despertar d’aquest petit somni.