Somnis de lluna

Un relat de: Bolet

Hi ha somnis,
que són somnis de lluna.
Desitjos difícils de complir,
metes difícils de superar.

Tots tenim la nostra lluna,
la seva bellesa ens enamora.

Potser la negror del cel
ens impedeix arribar a ella;
potser els estels
són gotes de les nostres llàgrimes,
milions de llàgrimes,
i cap d'elles toca la lluna.

Potser la teva lluna
és diferent a la meva.

La meva té la cara d'una noia
tan llunyana com la lluna,
tan especial i brillant com ella.
Impossible d'arribar-hi,
però totes les nits m'acompanya.

Només em cal mirar el cel
per saber que la tinc allà,
ella m'observa i em cuida,
tal vegada m'abraça la seva llum.

De vegades plena,
altres minvant o creixent
i altres desapareix i l'enyoro;
però amagada o no
sempre és al cel.

Moltes vegades
el cel s'ha ennuvolat,
i la lluna comença a plorar.
Jo em poso als seus peus
i em deixo emportar.

La meva lluna m'il·lumina
les negres nits,
i m'ensenya el camí.

Ara és de dia,
però la tristor m'envolta
perquè el que vull
és veure-la en el cel.

De la lluna
estic enamorat,
però segur que no sap
que molt aviat
fins a ella podré arribar.

La nit arriba altre cop
i jo m'enfonso de plaer.

I amb llàgrimes als ulls
la miro i la desitjo,
tot esperant el moment
de tenir complert
el meu somni de lluna.

Comentaris

  • sucdetaronja | 29-05-2007 | Valoració: 10

    segur que gràcies a aquest poema la lluna ha tornat a somriure.


    :*

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: