somni de tardor

Aleshores vaig tancar lentament els ulls i vaig notar que ella també els tancava, en aquell moment els nostres llavis es van conèixer, eren suaus, delicats, poc a poc vaig notar el tacte de la seva boca, la seva saliva era tan delicada com aquells ulls de mel, perduts en mig d'aquell bosc de tons ocres. Escoltava la seva respiració càlida i tendre al costat de la meva. L'amor creixia, estava besant a la noia més maca, perfecte i pura que la naturalesa havia creat.
En el moment en que, suament, li feia un petó al coll em vaig separar lleument i la vaig contemplar, i vaig saber que aquella perfecció que tenia als meus braços havia de ser un somni, del qual en desconeixia el principi i no esperava conèixer el final...
El soroll repetitiu del despertador va fer que em despertés d'aquell tendre i profund somni en el qual em trobava. Una ràfega d'aire fred em va acariciar la cara en el moment que vaig obrir la finestra, les cortines van fer un lleuger moviment. Vaig alçar la vista fins el punt en que l'herba del pati es confonia amb la boira, em vaig girar, vaig observar la petita habitació la qual havia estat meva des de la infantesa, el mateix llit de motlles que grinyolava al girar-se, l'armari de fusta amb un parell d'uniformes, cinc parells de mitjons i poca cosa més, una prestatgeria amb diversos llibres i una foto de família, era tot el que hi tenia al meu cau personal.
Vaig entrar al bany, un bany petit, amb el necessari per estar net i a punt, només disposava d'una dutxa, una tassa de vàter, una petita pica en la qual mai sortia aigua calenta i un armari on hi habitava un solitari raspall de dents, em vaig dutxar, em vaig vestir i vaig sortir de l'habitació dirigint-me al menjador.
Al obrir la porta em va envair un soroll de corregudes i crits dels altres alumnes que com jo també es dirigien al menjador.
Vaig agafar un bol de llet amb cereals i em vaig dirigir a la taula de sempre on hi havia els meus amics, tots nois.
Al internat estàvem exempts de noies, al igual que també estàvem exempts de qualsevol lloc al qual se li pogués adaptar el concepte modern de diversió, com ara bars o discoteques. Jo no havia triat anar-hi, però ja feia anys que hi anava i mai ningú m'havia preguntat si m'agradava o no. Per mi no era més que un lloc on el cervell es rentat a poc a poc, ajudat pels espais rodejats d'afilades balles negres, que delimitaven un món amb lleis disciplinàries i conductes extremadament estrictes.
Era un dels internats d'elit més importants, encara que en el qual només hi havia un centenar d'alumnes, però amb un gran prestigi social, per la seva fama entre la gent de classe alta, conservadora i religiosa.
Com cada matí després d'esmorzar ens dirigíem a la capella on el pare Josep, el més temut de tots pels seus càstigs més severs i per ser el director, ens llegia un tros de la Bíblia. Era el moment perfecte per retrobar-se amb els somnis interromputs pel despertador.
Així que aquell matí els pensaments se'n van anar més lluny de la missa i van entrar en contacte amb la naturalesa que s'observava a través del marc de la finestra.
El vel gris de la boira, suament, s'aixecava d'un son profund. Ja s'hi podien veure les reixes negres del internat, seguides d'un camí de terra marcat per roderes de potents cotxes. Aquest camí estava envoltat per un camp daurat, un camp cobert per una catifa de fulles sobre la qual s'hi podia distingir les petjades d'algun animal que de bon matí ja s'hi havia passejat en busca de companyia. Un petit rierol travessava el camp, l'aigua alegre deixava anar el seu delicat soroll enmig del bosc. El vel grisenc del matí deixava distingir els diferents tons dels arbres rogencs i groguencs. El vent suau, el mateix que m'havia acariciat la cara, ara acariciava les fulles que a poc a poc anaven caient, la seva caiguda era lenta, delicada, tenien por d'arribar a terra i trencar-se. El perfil de les muntanyes, unes muntanyes corpulents, sense por de ser trepitjades, ja era visible. I finalment aquell molest encobriment va desaparèixer dibuixant el cim blanc d'una muntanya situada al fons del marc i deixant un cel trist.
De sobte, el soroll del timbre em va fer tornar a la realitat, la missa s'havia acabat així que vaig agafar la motxilla i em vaig dirigir a l'aula de religió junt amb els meus companys d'aula.
La classe de religió la fèiem amb el pare Ramon, un bon home, poc respectat pels alumnes, però no va aparèixer en Ramon, sinó que va aparèixer el pare Josep. Tots ens vam estranyar i en Josep ens va explicar que durant un temps ell donaria les classes d'en Ramon.
Aquesta idea no em va entusiasmar gens, en Josep sempre m'havia tractat diferent, no ens quèiem bé des del moment en el que ens vam conèixer com a persones adultes, per això jo sempre l'intentava evitar i passar desapercebut tant com podia.
La classe regnava en silenci, no es sentia ni la més mínima respiració, en Josep començà a passejar-se a poc a poc, però amb la suficient seguretat com perquè el sec soroll de fregament de les seves sabates negres amb el terra vell de fusta es deixés sentir clarament. Era alt i prim, imposava respecte, però el que generava més por i inseguretat era la seva veu, una veu clara, greu, seria i poderosa. Els seus passos es van aturar, davant meu, jo estava submergit en els meus pensaments altra vegada, vaig alçar una mirada insegura fins retrobar-me amb aquella, negra i severa, que em mirava fixament. A més de la seva mirada vaig notar altres ulls clavats en mi, notava com el meu cos s'anava consumint ràpidament, però sense deixar la seva presència. El seu alè fred i temut va arribar fins la meva cara, va ser aleshores que em va preguntar quin sentit tenia la lectura que havia llegit a la missa anterior. La meva mirada es va dirigir a aquelles sabates negres, que imposaven inseguretat vers ell. Em va manar recollir les meves pertinences i abandonar l'aula, així ho vaig fer, sense alçar la mirada i sense dir ni una paraula.
El fred passadís era buit, vaig dirigir-me a la meva habitació i em vaig estirar.
No era la primera vegada que em feien fora de classe, però si la primera vegada que el pare Josep em feia fora i per tant les conseqüències serien més dures.
Els càstigs podien variar molt, des de la simple bufetada o estirada d'orelles fins a l'estada en dejunes durant dies o les nits "de vigilància" en les que es negava l'accés al edifici, aquest era el càstig més temut ja que després de la total apagada de llums, incloses les exteriors, només quedaven com acompanyants les tenebres de la nit, el xiuxiueig del fred vent travessant les tortuoses branques dels arbres més propers y el cruixit sinuós dels troncs. D'alguna manera havia de ser l'únic moment en el qual s'agraïa estar rere les reixes.
Un calfred em va recórrer tot el cos en el mateix moment que la porta s'obria. Un home de baixa estatura i gras va entrar i va deixar un sobre damunt la taula, i tal com havia entrat va sortir, sense adonar-se'n que jo era dins. Vaig fer un bot i em vaig asseure a la cadira, era una carta del pare. Amb delicadesa vaig estripar el sobre i vaig desplegar un paper desgastat sense haver estat utilitzat abans. A mesura que llegia la lletra del pare, un sentiment de tristesa es va anar apoderant de mi a poc a poc, sobre els ulls s'hi va situar una lleu cascada la qual suament anava lliscant galtes avall. La mare havia mort.
Era massa dèbil per afrontar tantes conseqüències alhora, tenia que marxar, fugir d'aquelles reixes que em feien presoner i buscar la meva pròpia llibertat que mai havia trobat.
El soroll llunyà d'un camió em va fer reaccionar. D'una revolada vaig agafar les quatre coses de valor que tenia, a grans passes vaig sortir de l'habitació, em vaig dirigir al vestíbul en el qual amb molta sort no hi vaig trobar a ningú, em vaig ajupir sota el mostrador de recepció. Algú va trucar al timbre des de les reixes exteriors i van contestar. En el moment en que vaig treure el cap, ja estaven accionant aquell botó el qual em donaria la llibertat. Així que vaig començar a córrer. Les reixes negres lentament s'obrien, d'un salt vaig sobrepassar els diferents esglaons que conduïen al camí de grava fins a la porta. Corria, corria el més ràpid possible, sense prestar atenció a res més que no fos el meu objectiu, sobrepassar la reixa. La porta metàl·lica semblava més lluny que mai, més gran i difícil de superar, però havia d'aconseguir-ho. El camió estava dins del recinte escolar i s'apropava a mi. La porta començava a tancar-se acompanyada d'un estrident xerric de les frontisses oxidades. Tenia que superar-ho, no podia fallar. Vaig tancar els ulls fermament, fent un últim esforç i en el moment que els vaig obrir era en mig d'aquell camp daurat.
Tot i estar fora vaig continuar corrent, allunyant-me d'aquell edifici el qual havia estat pres durant anys.
Silenciosament el meu pas va disminuir, vaig observar el meu voltant, el sol començava a brillar, els ocells tenien un cant dolç i delicat, em vaig girar, i en mig d'aquells tons daurats, una presència nua, dolça i tranquil·la em mirava a través d'uns ulls dolços com la mel, la seva melena onejava enmig d'aquella espessor en la que no se sabia on acabaven els seus llargs cabells i on començaven la caiguda de les curtes fulles.
El temps semblava haver-se aturat, tot va passar a un estat immòbil, fins que ella, abandonant la seva quietud, onejant el seu cos nu, va acostar-se a mi.
I en aquell precís moment, damunt del seu rostre es dibuixaven uns llavis rosats i dolços. Aleshores vaig tancar lentament els ulls i vaig notar que ella també els tancava, en aquell moment els nostres llavis es van conèixer...