amor d'estiu

La feble pressió d'un dit resseguia aquelles corbes màgiques, aquella pell bruna, suau, fina, sense impureses, pura i dolça. Una mirada fixa els travessava. S'agafaren les mans, el fregament de la sorra les feia especials. Ell abaixà el cos i es col·locà al seu costat, s'observaren atentament aquells ulls tan diferents. Els ulls negres es reflectien sobre aquells blaus i en els blaus es podia observar la superfície corba i brillant d'aquell color negre com el de la foscor.
A poc a poc els cossos s'anaren coneixent, fins a quedar junts, el to rosat dels llavis d'ella i el to més vermellós dels d'ell eren a punt de tocar-se, els cors s'acceleraren. Va ser aleshores quan els llavis es van tocar, aquell to es fongué, creant una nova tonalitat i fent créixer el sentiment que des de feia dos anys els unia.
Aquell petó semblava ser el més dolç que mai s'havien fet, dolç i nerviós, ell abaixà els llavis i resseguí aquell coll esvelt i ella li besà aquells cabells despentinats, negres com els ulls.
La tarda s'anava amagant, i ells no se n'havien adonat, seguien allà a la platja, sobre la tovallola i sense separar-se, volien estar junts.
Les primeres estrelles es reflectien sobre la mar, una mar calmada, passiva i les tonalitats s'anaven enfosquint. La lluna era plena, ideal, creava la il·luminació perfecta per poder veure aquells dos rostres tendres i bruns que s'omplien d'amor a cada instant que passava.
L'amor els atrapà. Ells contents decidiren jugar amb ell, un neguit els envoltava plàcidament, no tenien pressa, gaudien del moment, el volien tractar amb serenitat. Un sentiment de felicitat creixia. Tendrament s'anaren acariciant cadascun dels seus cossos, cadascuna de les seves parts, molt lentament, entre petó i petó, somriure i somriure, carícia i carícia, suament com les onades d'aquella mar tendra. Un cop els seus cossos es fongueren en la creació d'un, van mirar-se, reposaren abraçats, sense deixar-se anar, deixant créixer aquell petit ésser que obriria pas a una nova vida.
Els núvols travessaven el cel, semblaven tenir pressa, la mateixa que espontàniament demostrà ella, s'aixecà d'una revolada l'agafà i se l'emportà dins del mar. L'aigua els tocà els seus cossos nus, un calfred els cobrí el cos i el joc començà de nou, abraçats, a l'interior d'aquella aigua fosca es tornaren a fondre els cossos joves i esvelts. Agafaren la tovallola i s'embolicaren damunt la sorra i s'adormiren com el dia s'adorm en presència de la nit.
La brisa fresca del matí acaricià els cossos humits, i com si els caiguessin flocs de neu damunt la pell. Van anar despertant-se, sense preocupacions, i com si aquell moment pogués durar tota la vida, estaven de vacances.
La perfecció dels cossos tornava a agafar aquella tonalitat bruna de l'estiu tan característica que la nit s'havia endut, la idealització pels bells cossos creixia en cada mirada. No van dir res, els seus ulls brillants ho deien tot, només pensaven en l'altre, en la nit, en l'amor i en el possible nounat.

La tardor va ser suau i ràpida com la caiguda de les fulles ocres dels arbres en rebre la carícia del vent.

L'hivern va arribar, juntament amb la confirmació d'una petita nena prevista a finals d'abril. Aquell hivern va ser fred, com sempre, d'aquells hiverns en el qual el nas vermell és el que caracteritza als humans de la resta d'éssers vius.
La primavera va començar fresca, però a poc a poc l'ambient anava adquirint color, les flors creixien i els camps tornaven a ser d'aquell verd intens.
En Biel, el pare de la criatura, se'n havia d'anar a un recital de tonada a Madrid per qüestions de feina, però va coincidir amb el mateix dia que ingressaven a la Júlia, ja que el part s'havia avançat una setmana.
En Biel era periodista, i aquell mateix vespre del 27 d'abril hi havia un homenatge al mestre Quiroga, en què les seves cançons eren interpretades per Maifé de Triana, Juanita Reina i Gracia Montes, i ell havia d'estar-hi present.
El recital va ser al Palau d'Esports de Madrid, era ple, hi havia al voltat de cinc mil persones, fins i tot hi era present Quiroga, hi la seva edat hi la seva malaltia no li havien impedit la seva presència.

Mentrestant, a Barcelona, la Júlia estava nerviosa, li hagués agradat la presència d'en Biel, però sabia que la feina era important i tenia a la seva mare al costat.
A mitja nit, la sala de parts estava preparada, tot estava a punt per començar, no hi havia temps per esperar el Biel, així que a poc a poc una criatura dolça i tendra naixia.
En Biel sortia del palau i es dirigia cap a l'aeroport el més ràpid que podia, va passar part de la nit allà mentre la Júlia la va passar al quiròfan.

L'endemà, els rajos de sol penetraven a l'interior de l'habitació, il·luminant la felicitat, feia un dia esplèndid, el vent fregava les fulles dels arbres, el cant dels ocells era dolç i les gotes de la rosada s'anaven desfent a poc a poc, a la mateixa velocitat amb que en Biel obrí la porta i es trobà amb dues figures belles reposant una al costat de l'altre, els hi va fer un petó i els hi col·locà un braçalet d'or on hi deia Laia 28.04.88.