Somni d´hivern...

Era un dissabte d´hivern, trist i fosc, un d´aquells dies grisos en que no plou però tampoc fa sol, sinó que el cel està ple de núvols amenaçadors, que com inmenses teranyines impedeixen el pas de la llum del sol.
Afora, feia un fred glacial, acompanyat d´un vent enfurismat que traspassava la pell d´aquells que s´atrevien a sortir al carrer.
Certament, el dia no convidava a treure el cap fora de casa, i de no haver-li promès a la Maria que aniria a veure-la, l´Esperança s´hauria quedat arraconada al sofà, sota l´escalfor de la manta. Però s´ho havia promès, així que, després d´esmorçar, féu un esforç gairebé sobrehumà per vestir-se, i començà a caminar en direcció al metro.
Pel camí, veié una parella jove que passejava agafada de la mà, i que semblava molt enamorada.
Un somriure se li dibuixà als llavis mentre començava a pensar en Ell i, fidel al seu nom, a imaginar tot un seguit de moments, ja impossibles, que els tenien a tots dos com a protagonistes. Potser encara no era tard... l´altre dia, quan parlaven, li havia semblat que... i ell la mirava com quan... i quan ella li va dir adéu, ell va abaixar la mirada... clar que això no volia dir res, però... aquell somriure tan especial quan li va dir que ja es veurien... si no sentís quelcom per ella, no ho hauria fet. Ell mai deia "ja ens veurem". A ningú. És més, sempre deia que odiava aquesta expressió.
I no obstant, la va utilitzar amb ella, li va dir "ja ens veurem...", i no ho va fer com una afirmació, no, sinó més bé com una pregunta. Com si li estiguès dient que volia veure-la, que ell tampoc volia que tot l´amor que es sentien acabés d´aquella manera tan absurda...
Pujà el metro amb la mirada perduda, tota il.lusionada, dient-se que aquest no era el final, que no tenia perquè ser-ho... ella l´estimava amb tot el seu cor... i segurament ell també. No s´oblidà a algú amb qui has compartit tants somnis en cuatre segons. Potser és que després de tot el que havia succeit, no s´atrevia a dir-li que l´estimava. Sí, debia ser això. Però ella tenia la solució ideal... treié el móvil, i començà a escriure-li un missatge. Al principi pensà en dir-li tot el que sentia, perquè no es veia amb cor de fer-ho en persona. Després es diguè que això era massa fred, que ell es mereixia una conversa cara a cara. Així que substituí els t´estimo per un "tinc que parlar amb tu", i embriagada per l´emoció, premé el botó d´enviar.
Tot just ho havia fet que el metro s´aturà a la seva parada, i l´Esperança, encara a la lluna, es diguè que el trajecte se li havia fet més curt que mai. Si es que no hi havia res millor que estar enamorada... féu anar suaument la palanca que obria la porta, sense pressa.
I les portes s´obriren, i el somni terminà per donar pas al malson. Perquè just enfront, estava Ell. Amb Ella... aquella temuda desconeguda que sempre havia sabut com a existent. I Ell la besava, la besava com ella feia setmanes que ella imaginava, com ella desitjava que ell la besés... i sentí com les punxades de la gelosia l´enverinaven lentament, foradant-li el cor com mai abans ho havien fet.