Somiar

"Aquella nit no feia un fred excessiu, la recordo perfectament. I quan dic que no era excessiu em refereixo a que rondava els deu graus sota zero. En un hivern nuclear, aquella nit hi havia que aprofitar-la quan més millor. Era molt dur haver de amagar-se a les coves, sense pràcticament llum. La lluna estava radiant. Molt poques vegades l'havia vist així, dominant el cel, somrient, creant ombres inversemblants en un món sense ombres, eternament cobert per núvols espessos i plens de mort. Però aquella nit era sens dubte tot un regal, una revelació. Fins i tot l'ambient estava sec, net. Vaig omplir-me els pulmons i mantingué la respiració: volia embriagar-me amb aquell aire, drogar-me amb ell. Sabia del cert que a l'endemà ja res hi seria.
L'Hèctor estava al meu costat. És el meu germà petit. Ens portem deu anys de diferència i aquell dia en complia tretze. Ha viscut tota la vida en aquesta mena d'infern de fred, foscor i neu. No ha conegut res més, res. Més encara: amb aquestes condicions climàtiques canviants, mai s'havia allunyat de l'entrada de la cova més de cent metres. Fins que no tingues divuit anys, i fos prou fort per afrontar una tempesta d'aquest hivern nuclear, no se li permetia allunyar-se. És molt culte, molt més que jo. Ja en aquella època llegia i llegia cadascun dels llibres que té la nostra, per així dir-ho, biblioteca. Llibres d'història, científics i fins i tot algun diari de l'època, tot passava per les seves mans. Les fotografies que hi apareixien eren el més aprop que l'Hèctor ha estat d'aquell món tal i com jo el vaig veure una vegada: verd, lluminós, ple de sons extraordinaris, viu. Tot i que jo era molt petit, encara tinc records extraordinaris.
Bé, aquell dia esperava ansiós a la Mirori. Abans de marxar en la recerca de menjar, la Mirori li havia promès que li portaria una sorpresa pel dia del seu aniversari; una gran sorpresa. L'Hector es fregaba les mans però no de fred sinó d'expectació. Una gran sorpresa en un món com aquest, sense gaires esdeveniments tret de les maleides tempestes bé es mereixia una mica de nervis.
Finalment, la figura de la Mirori es va percebre des de la nostra posició una mica enlairada. No va tardar gaire en arribar. Després d'unes salutacions cordials, tots ens miràrem i la Mirori ens respongué amb un somriure. Va obrir el sac i en va extreure una capsa metàl·lica ben quadrada amb una pantalla en un dels seus costats. Només tenia un botó. La Mirori va agafar a l'Hèctor de les mans suaument, amb una dolçor pròpia d'una mare, de la mare que mai va tenir el meu germà.
-T'he portat la màquina dels somnis, Hèctor. Conté tota la informació del món i la seva Història. Prement aquest botó, pots canviar un fet de la història i ella et respondrà oferint-te imatges d'ara, de cóm seria el món i poguessis canviar un fet puntual de la història. Què seria de nosaltres si allò que dius fos cert? Jo sé que d'història en saps molt. Per exemple, li pots preguntar on hi seríem ara nosaltres si no s'hagués produït la revolució francesa.
Els ulls de l'Hèctor brillaven d'alegria doncs li havia portat certament un somni: poder veure la Terra d'una altre manera, tot i que jo creia que el destí de l'ésser humà era l'autodestrucció.
El meu germà s'acostà a la pantalla, i amb la mà la va acariciar. Després, i amb una decisió sobtada, va prémer l'únic botó.
-¿Com seria el món si George Bush no hagués arribat a president?
L'ordinador interior de la capsa metàl·lica va decodificar la veu per convertir-la de zeros i uns, va repasar els seus arxius de memòria, els fets històrics de l'ésser humà durant la seva existència a la Terra, i va aplicar els algoritmes i hipòtesis que corresponien a aquella innocent pregunta. La pantalla pampalluguejar però de seguida va emetre una imatge clara. Era el mar, amb un veler solcant-lo i dofins jugant a la seva estela. També se sentia el batec de les onades, imponents, el cruixir de les cordes, fins i tot em va semblar percebre la fragància salada de la brisa. Recordo que..."
-¡¡Avi, avi!! ¿Que falta molt? Aquesta història ja ens la has explicat varies vegades ¿Que podem prémer ja el botó? -va interrompre un dels noiets que s'arreplegaven al voltant de l'home gran.
-Crec que tenen raó, per fi torna a fer una nit com aquella, després de trenta anys. ¿Creus que encara funciona?
La veu poderosa de l'Héctor es va imposar per sobre del xivarri dels nens, que frissaven d'entusiasme. Tots dos germans es miraren als ulls, intercanviant somriures inequívocs de complicitat.
-N'estic de tot segur.
Els petits es van acostar a la vella caixa metàl·lica i el més agosarat de tots ells va prémer l'únic botó. Li brillaven els ulls.

Per elrikes