Solitud

Solitud

Em trobava terriblement sola i amoïnada, cada segon que passava sentia que l'habitació s'havia engolit a Marina, volia sortir d'aquell paratge gutural. M'alcí suada del llit, els llençols feien pudor a whisky, no sé sí era pel cansament, o pel mal que em feien la boca i les cames al obrir-les, però tinguí un impuls inconscient que desembocà en tocar-me els pits "Aiii! Ohhh (Amb la mà esquerra es cobreix els ulls, l'altre braç l'allarga per tapar-se els pits), coll, que mal em fan, i després diuen que les dones de pits grans tenim més sort perquè la nostra amant té molta més cura dels pits que un home, un somni, com el de tenir un orgasme amb un home".

M'incorporí i em quedí seguda al llit, Marina no estava, només la finestra de la nostra cambra, que estava oberta, feia acte de presència, caiguí al llit amb els ulls en blanc, estrenyent-me els pits amb les dues mans, arrapant-me'ls, cada llàgrima dels ulls em sabia a gessamí, "Marina, sé que no has marxat", tot i estar sola, ella estava amb mi...De sobte, pujà el gos al llit i cagà a sobre, antagonisme entre romanticisme i realitat.

Sentia enyorança pel paisatge que veia per la finestra, volia fer esclatar aquella escena típica de quadre de motel pollós i prostíbul a l'hora, m'agrada gaudir de les meves contradiccions, a qui no li agradí que no miri, parlant de mirar he d'anar al mercat, a veure sí avui furto quelcom per menjar, sí volen que pagui, que posin preus més baixos o que apanyin la inflació dels ovaris, qualsevol de les dues coses em satisfaria...Ohhh merda! Com enyoro a Marina.

Estant en la cuina, mentre mirava el consolador rosa mida real del penis de Rocco Sifredi, 25 centímetres tots cap a dalt, situat just al costat del pa de motlle i el pernil senglar que em donà ma mare del seu últim viatge a Girona, em vingué a la ment que eixa escena tan quotidiana per a mi, seria genial plasmar-la en un quadre del meus, o fer una foto i manar-la a la seu més pròxima de l'Opus, en fi, el que fóra més fàcil i divertit. Seguidament, no sé perquè, seria pel té caducat que m'estava prenent, pensí en un dinar que férem Marina i jo un cop en la teulada de la nostra casa, però sobretot recordava una situació molt divertida que protagonitzàrem, fou arran d'una conversa sobre que tipus de coses s'han fet per amor a altra persona, jo em pugí a la vora de la teulada i Marina em va dir, seguda a la cadira, amb un vestit blanc i el seu cabell de color mel recollit:

-Dona, no saltes. (Jo vaig contestar)
-Què més et dona? ( Ella s'alçà amoïnada, s'acostà a mi i em digué)
-Què demostraràs fent açò?
-Potser res, o tal vegada tot el que t'he dit.
-Però què m'has dit?
-Veus, no m'escoltes!
-Sí t'escolte!
-Noo! Ho creus però no, t'he dit que t'estimava com per saltar des de la teulada al carrer, o era saltar des del carrer a la teulada?
-Sí es tracta d'una prova d'amor, què demostraràs?
-Que l'amor és ximplet
-Tant com llançar-se per una teulada?
-No, com tu, amor meu.