Història d'una tarda

Història d'una vesprada

Marc: Et proposo un tracte, morfina per una cervesa, però no de la dolenta que dones als clients, no, de la bona, una bona irlandesa o belga.
Jordi: Poca o molta morfina?
Marc: 10 càpsules.
Jordi: Això et dóna fins i tot per "tirarte" a Maite.
Marc: Mai en la vida faria això, saps que estic en contra de la prostitució, és una humiliació fastigosa cap a les dones.
Jordi: Vinga home! Ni una mamadeta? Ella no et cobraria, ni jo tampoc, ets amic i a més a més...Maite esta enamorada de tu.
Marc: Si m'ho tornes a dir et fotré un cop de puny que t'enfonsarà el nas!
Jordi: Ei, ei, tranquil, esta bé, no t'ho tornaré a dir. Espera, què no puc dir? Que t'ho facis amb ella o que esta enamorada de tu? (Marc alça el braç dret i tanca el puny amb força, Jordi diu:)
Jordi: Val, val, val, tranquil, calmat, que si t'ho he dit perquè sé, de veritat, que la tornes boja i que vol follar amb tu, però de forma amorosa, fer l'amor, no follar, que això és quan no hi ha amor.
Marc: Calla, que tot sol ja et fas un embolic, ja em sorprèn que sàpigues la diferència entre aquestes paraules, i més encara que puges cordar-te les sabates pel matí.
Jordi: No t'estic enganyant, ella és el que més desitja, i no fer-se a aquestes mòmies riques que venen per ací a bavejar-li els pits.
Marc: Ja, jo soc el Princep Blau dels seus somnis no? I els vells, els maleïts bruixots? Tocat els ous!
Jordi: Home! Que t'ho dic de veritat, no fa altra cosa que parlar de tu. (Silenci entre Jordi i Marc, aquest últim acaba el got de whisky d'un cop i diu:)
Marc: Una dona com ella no es per un personatge com jo.
Jordi: I que més! Ets massa per ella, el gran poeta del carrer, el il·lustríssim senyor Marc Falcó!
Marc: Calla ruc! Ho has entès malament, soc jo qui no es mereix algú com Maite, encara que estiga ací, venent el seu cos al millor fastigós que la pugi violar mentre li diu obscenitats, ella per mi és única, intel·ligent, forta en tots els sentits i bella com només ella ho podria ser, un cos tan escultural com una Cariàtide, uns llavis inspiradors de versos infinits...
Jordi: No continues que s'em posa dura!
Marc: Mira que dones fàstic!No tractes com mercaderia a Maite ni a cap dona, encara que per desgracia façen de prostitutes!!
Jordi: Déu meu! Oblidava que parlava amb un feminista. Un feminista! Com pot ser un home feminista? Com s'ho fa? És una tàctica per a follar? O per garantir-se un "mamada" de compassió de qualsevol feminista extremista, després de que li soltes un discurs sobre la relació entre, "la lluita de les dones mexicanes contra el masclisme del govern mexicà i la teoria de la lluita de classes de Marx"? Això segur que fa que tinguin el cony mullat no? De quina branca feminista-comunista em vas dir que eres?
Marc: De la branca "pasota" lenninista-marxista que sodomitza als masclistes violadors com tu.
Jordi: JA, JA, JA VES A CAGAR!
Marc: Vols la morfina o no? (Fica la ma dreta dintre la butxaca interior esquerra de la seva jaqueta negra i trau les 10 càpsules de morfina nugades amb un fil, la meneja d'esquerra a dreta i diu:)
Marc: Sé que la vols, la necessites per evadir-te d'aquesta realitat de merda que tu tot sol has fet.
Jordi: No ho diràs per açò? Estic tot el dia envoltat de dones precioses, que fan el que elles desitgen, cobrant un bon grapat de diners...
Marc: A canvi de que tu les violes sistemàticament.
Jordi: Tanca la boca!(Sospira i diu:) Deixa la morfina ací, ara et done la cervesa, irlandesa?
Marc: Correcte.
Jordi: "Correcte". Ets del que no hi ha, collons!
Marc: Per això em dedique a escriure.
Jordi: Doncs no et deu anar gaire bé, perquè em vens la morfina per una "birra".
Marc: Em va molt millor que a tu, i això que tu ets un proxeneta de luxe, el més car pel que he escoltat, així que calcula...No entenc ni perquè dimonis surto de casa per parlar amb un feixista com tu!
Jordi: Doncs perquè tu també estàs enamorat de Maite, al igual que ella ho esta de tu, i també perquè et començo a caure bé.
Marc: Síííí, tant com Adolf Hitler! I a més a més, saps com em caus?(Marc es senyala, sense alçar-se de l'escambell, el cul).
Jordi: Ohhh, què poètic i que subtil!
Marc: Cervesa?
Jordi: Síííí, pren,(Obri l'aixeta de la cervesa negra Guiness i ompli un got d'una "pinta" sencera)que voldràs res per sopar? No, millor que no t'ofereixi res, havia oblidat que ets el millor deixeble de Manuel Vàzquez Montalbán i seguidor de Pepe Carvalho, i em rebutjaries qualsevol cosa que cuinés, no m'estranya, si fas servir el mateix cognom que ell com a pseudònim quan publiques , només et falta ésser detectiu privat.
Marc: Qui t'ha dit que no ho sigui? Bé, de totes formes, no, gràcies, tinc una cita amb un llibre de cuina de Josep Pla.(Agafa el got de cervesa i beu amb els ulls tancats).
Jordi: Coll! T'has fet de dretes?
Marc: I tu com saps que en Pla era conservador?
Jordi: Jo llegeix-ho.
Marc: Síííí, l'etiqueta del xampú mentre fas de ventre.
Jordi: Ves a cagar!
Marc: Quan sope.
Jordi: I que faràs? Tornar corrent a ta casa, injectar-te l'obscuritat de la teva masia i omplir l'estómac de cuina?
Marc: No has fallat ni una! Exacte faré tot això, després de mirar una estona més a Maite.
Jordi: Ves a parlar amb ella? O que pasa? Et falta inspiració?
Marc: Sip...
Jordi: Dius que l'estimes, cada nit, ací, recolzat davant meu, parlant amb mi, el teu amic, teoritzant amb un got de whisky escocès a la mà, sobre com l'estimes, amb quina bogeria !JA!I quan estàs sobri, vens, la contemples, parles amb ella, la poses calenta amb les teves paraules, la deixes més enamorada, amb el cony a punt de desbordar-se, et mira amb eixos ulls verds tan grans que té, que et diuen cada nit, cada dia, PERÒ TU NO ET VOLS DONAR COMPTE! Que vol marxar-se amb tu i no separar-se de tu, i jo em done compte de tot això, i això que jo soc un feixista, com tu dius.
Tornes cada nit a la teva llar, pitjor que ella, patint segurament, però per a calmar-te, et masturbaràs pensant en ella, i a dormir. Sí l'estimares de veritat, l'hauries tret d'ací ja fa temps, però no ho fas? De que tens por? Saps que ella sent aquest lloc com la seva casa? Potser tens por de que ella no senti que estant amb tu esta a la llar? Això son ximpleries! Du tant de temps ací que ja em considera com son pare, però si li dones a escollir entre tu i jo, t'escollirà a tu sense dubtar-ho un segon.
Marc: Son pare?Clar!Que la viola i la ven al millor postor, i es queda gran part del que guanya, tens més cara que esquena desgraciat! (Agafa el got de "pinta" irlandesa i veu llargament, Jordi colpeja el taulell i diu:)
Jordi: Maleït poeta cabró!! Per què no em demanes d'endur-te a Maite?! Ella seria feliç amb tu, que t'ho impedeix?!
Marc: Ningú, no he demanar permís a cap persona, i menys a tu, ja que, cap ésser humà, dona o home, és propietat de cap altre, però, si dius que t'he de demanar permís, es perquè creus que Maite, i la resta de dones que tens esclavitzades en aquest tuguri de l'època del Roccocó, et pertanyen, i això no es gens cert, tot el contrari. (Torna a beure cervesa).
Jordi: Tot el que has dit es fals!Elles estan ací per pròpia voluntat, elles decideixen quan treballen, estableixen les seves tarifes, venen quan volen...
Marc: Excepte a les teves favorites, que a aquestes les tens tancades dins el teu castell per abusar d'elles, i Maite es una d'elles.
Jordi: I doncs gran poeta feminista, autoanomenat antifeixista! Aquesta situació que tu descrius, QUE NO ES CERTA, no es al·licient suficient per a que tu vinguis ací un bon dia i t'emportes a Maite, perquè no visca en aquest ambient insalubre?
Marc: Què no es certa? Li pregunte a Fabiana, la "maca noia txeca d'ulls de color mel i llengua de vellut" si esta dins aquest "paradís" per pròpia voluntat? A cas a vingut pel clima? O per què les llicenciades en Informàtica ara han de fer pràctiques en prostíbuls de luxe de la zona de l'alta burgesia barcelonesa? Dis-me Jordi.
Jordi: Marc, no t'en vagues per les branques, contestam, dis-me per què no agafes a Maite i fots el camp?
Marc: No li hem preguntat que vol ella, segurament ella no vullga marxar d'ací, al cap i a la fi, esta a casa.
Jordi: Altre cop ficant-me excuses!No si em penediré de voler ajudar-vos.Marc, saps de sobre que la noia vol anar-se'n amb tu, quin problema tens?
Marc: Potser tinga por. (Trau un petit quadern de la butxaca interior esquerra de la jaqueta i una ploma, intenta escriure, esta bloquejat, Jordi el mira i diu:)
Jordi: Perdona però no t'he escoltat bé, què has dit? Cony! Un home com tu, que ha empunyat tot tipus d'armes i que ha fet artefactes explosius que han matat a persones, tu que has lluitat pels teus ideals, tens por d'una dona basca, una xiqueta d'Arrigo...Arroga...Com collons es diu el poble!?
Marc: Arrigorriaga.
Jordi: Això! Bé doncs, quin és el teu problema?
Marc: Matar no és el mateix que estimar.
Jordi: No ho crec, en totes dues coses mires fixament als ulls a aquell o aquella a qui tens davant, o en el teu cas, a qui t'enduràs per davant.
Marc: Jordi, he fet massa bestieses en la meva vida, i precisament, no vull que Maite sigui un esdeveniment que engreixi la meva llista de fracassos.
Jordi: Fracassos? Marc, ets un heroi pels teus i ...
Marc: Qui son els meus?
Jordi: No ho sé, esperava que m'ho digueres tu, qui son?
Marc: Ni jo mateix ho sé, ja no sé ni qui soc jo. (Marc es fica les mans al cap, recolza els colzes al taulell).
Jordi: Maite esta boja per tu, què més vols?
Marc: Potser un senyal.
Jordi: Per què? Per allunyar-te d'ella, una vulgar excusa per fugir com una rata.Doncs mira "chaval"! Et donaré una raó perquè t'emportes a Maite, una puta senyal!
Marc: Tu diràs... "Eros". (Beu cervesa).
Jordi: No sigues cínic! Saps que la teva estimada Maite, des de que s'alça fins que tu vens, a les cinc i trenta sis, que eixa es altra espera! Sempre a la mateixa hora, com tu fas? Ho fas a posta per tocar-me els collons o es que tens un rellotge intern biològic com les dones? Sí e
l tens, nano, ja m'explico, en part, la teva defensa sense descans de les dones, eh?
Marc: Jordi...tranquil, només ho faig per què a eixes hores ja em comença a venir la set, ja que, potser ja no tinc més morfina per continuar "colocant-me", i he de baixar ací per emborratxar-me, i el preu per beurem la teva meravellosa cervesa de importació es suportar-te a tu i les teves neures, però en el cas de que jo tingués més morfina, no baixaria ni borratxo!
Jordi: Interessant paral·lelisme no creus? Baixes a posar-te gat per falta de "material", però ni borratxo baixaries, en el hipotètic cas de que les teves reserves de droga foren infinites. Déu meu! Quina estima ens tens! Per cert, confirmes la meva teoria de que tens un rellotge intern, t'acabes la morfina a la mateixa hora, tots els dies de l'any. Dus un horari? "17:35 - Acabar-se la morfina. 17:36 - Posar calenta a Maite.".
Marc: Eixa era la senyal que m'anaves a donar? Geni de l'amor (Acaba la cervesa d'un llarg glop, mentre Jordi diu:)
Jordi: No ostia! Es que m'emboliques amb les teves reflexions filosòfiques...El que et vull dir idiota, es que des que arribes ací a les cinc...
Marc: No t'oblides, cinc i trenta sis, es important eixe detall per mantenir tota la teva argumentació.
Jordi: Calla burro! Ja no et dic res de l'hora! El cas es que tot el dia esta trista, amb el rostre tan preciós que té, magre, trencat, tot per un idiota com tu! Però quan tu entrés per eixa porta...La cara de Maite és com el renàixer de la Venus de Mil. Ella esta tot el matí i la vesprada a l'aguait de la porta per veure si avui, per un sol dia, canvies d'hàbit i vens més d'hora, però tu fidel al teu horari vens quan et toca. En el moment que ja ets dintre, com ja t'he dit, el seu rostre es il·lumina, somriu, torna a ser divertida i riallera, durant eixe moment, Maite torna a ser ella mateixa, s'allibera deixa tomba, en la que tu la submergeixes cada cop que te'n vas. L'únic motiu pel qual es desperta es per veure't a tu, sí no, es quedaria en el llit.
He d'esperar tot el maleït dia per veure com la criatura més celestial somriu, és un espectacle increïble, i només el generes tu, i dona la "puta" casualitat que tu ni te'n adones , en que dimonis penses anormal?? En Josep Pla, o en el teu mentor intel·lectual i drogaaddicte, James Joyce?
Així que tu mateix, què faràs? Més val que digues que t'enduràs a Maite. Marc, t'ho dic sincerament, ets el millor que li ha passat a la seva vida, no ho dic jo , ho diu ella, a totes hores, en veu baixa, fins i tot fantasieja en la vostra vida junts.
Marc: Fa malament, somiar, pareix que em tingui pujat a un altar, tu li recordaràs el que soc veritat?
Jordi: Sííí, UN IMBÈCIL DE CAMPIONAT! Però com pots dir això! Faig el contrari, l'animo a que et digui que t'estima, però no s'atreveix, es veu que tots dos sou una cagats, i de pas, idiotes, es adir, dos enamorats fins l'últim os. Sí no t'emportes a la xiqueta, si no ho fas i la deixes ací oblidada, a part de que et fotre una pallissa, ella es quedarà ací exposada a agafar la SIDA o que algun ric la sedueixi amb dolces paraules i faci d'ella LA SEVA PUTA PARTICULAR!
Marc: TU NO HO PERMETRIES VERITAT!
Jordi: Doncs no, però no soc jo qui ho hauria d'aturar eixa bogeria, si no tu, però clar ets com ets, i la deixaries marxar, i l'altra...L'altra és igual que tu! Una idiota per no dir-te res, no, sí tenen raó aquells que diuen que els que estan enamorats estan imbècils perduts, cada parella amb el seu grau, més alt o més baix, però sense cap dubte, Maite i tu se'n dugueu la palma d'or.
Però saps que, veig als dos meus millors amics enamorats i bé, qui soc jo per quedar-me de braços creuats i així evitar que l'amor no triomfi, eh!? (Jordi sospira i mira cap al sostre amb la mirada perduda).

Marc: Sí, som sense cap dubte, una parella idíl·lica, "La puta i el poeta"! Pareix el títol d'un film porno de Nacho Vidal.
Jordi: Ara tens prejudicis?
Marc: No coll! Només m'he adonat de tens raó, soc un covard, ho reconec, em dona por dir-li que l'estime.
Jordi: Sí, un cagat que podria deixar de ser-ho, fent allò que lloa en els seus poemes. Ella es mereix una oportunitat.
Marc: Jo... l'estimo.(Mira fixament el got buit de cervesa, una llàgrima cau del seu ull esquerre i cau al taulell, amb el dit índex de la ma esquerra toca el camí que la llàgrima a obert per la seva galta, la tasta, tanca el puny amb força, recolza el front en el puny i tanca els ulls). Maleït sigues Jordi! Jo només volia cervesa, desgraciat!
Jordi: I doncs, que esperes?
Marc: No ho sé,(s'eixuga les llàgrimes amb la ma dreta). Espero veure a quin lloc em du la meva solitud, per així saber quant necessito a Maite, només així tindré a les meves mans tota la magnitud del amor que puc sentir per ella.
Jordi: Cal que visques com un ermità per adonar-te de quant estimes a Maite? Espero que disculpis la meva duresa, però "chaval", això sona a excusa de franc.
Marc: Potser, no nego que estic espantat, i que segurament, el que he dit sigui una de les estupideses més grans que he dit, però saps què? Ara mateix, de l'única cosa que estic segur es d'estimar a Maite amb tanta bogeria, que abandonaria l'hàbit de drogar-me pels cantons de ma casa i de plorar, per imaginar com qualsevol porc la viola, mentre jo... Mentre jo...Plana'm el got d'altre líquid que no sigui civada, per favor. (Agafa el got i el deixa prop de Jordi).
Jordi: El whisky no és bon company per aquest afer. Perquè no vols? Ella es teva.
Marc: Cap ésser humà és propietat d'altre, som lliures d'estimar i decidim juntar-nos per atracció, un complex o fàcil procés químic contundent.
Jordi: Un poeta parlant de processos químics per explicar l'enamorament que sorgeix entre persones? Açò es posa interessant, que no vols res més fort que el whisky?
Marc: No, amb eixe beuratge tinc prou. Dóna'm el que sigui cony!
Jordi: Eiii! No sigues masclista. Te'n donaré el millor líquid que mai hagis tastat, però amb una condició...Que em sorprendràs amb qualsevol teoria de les teves d'acord? Alguna com "Teorema sobre la lesbiana posseïdora del penis imaginari".
Marc: Això, a part d'ésser masclista, es idiota, a més, jo mai he pronunciat tal teoria, no?
Jordi: Ho se, només era per inspirar-te, i doncs ...?
Marc: No, Jordi, estàs parlant amb algú que per fi, farà el que va prometre, lliurarà la totalitat de la seva vida en fer feliç a la dona que estima.
Jordi: Mereix una oportunitat, puta o no, la fas somriure, ha de sortir d'ací.
Marc: Sí, però ara serà real.
Jordi: Ho vas a fer doncs?
Marc: (S'alça de l'escambell, es desbotona la jaqueta del vestit negre que du, també un botó de la camisa blanca, seguidament, posa la ma dreta sobre el seu ventre i mira a Jordi i diu, lentament, com si recitara):
"Un cop, un amic meu, que habitualment em serveix cervesa, em preguntà sí es podia estimar a altra persona, fins el punt de lliurar gran part de la teva existència en fer-la feliç.

Li vaig respondre, que estava parlant amb algú, que ja havia donat tota la seva existència en aquesta comesa, però en eixe precís moment, aquest "individu", decidí fer un pas més cap endavant...Confessar-li l'amor que sentia per ella.

Passara el que passara entre ella i ell, però sabia que res dolent ocorreria".
Jordi: (Somriu) No esperes més. Digues el que sents
Marc: Sí (Marc marxa).
Marc: (Mentre es dirigeix cap a la sortida pensa) Per què no li ho he dit avui també?
(Maite pensa el mateix).

FI?