Solitud, dolça melangia

Un relat de: Saule

La nit estelada em parla amb un dolç murmuri i xiuxiueja el teu nom sota el mantell atzabeja que m'abrigalla.

El teu record és una dolça melodia que, serena, embadaleix la meva ànima. Els teus dits juganers em regalen carícies que dissolen tot intent de raciocini per part del meu cervell. No tinc res més per donar-te que tot el que tinc, i això és pols que vola amb la brisa estival comparat amb el que realment mereixeríes.
Em perdo en els teus somriures matutins i en les teves paraules d'amor nocturnes. Els meus somnis esdevenen plaents quan la meva consciència s'esvaeix entre els teus braços.

I és en aquesta nit atzabeja, evocant el teu somrís mentre la melangia que la solitud imposa m'omple el pit, que una paraula llisca suaument entre els meus llavis: T'estimo. Una paraula que morirà en el silenci de la nit estelada, només sentida pel meu cor melangic i displicent que s'entesta en estimar-te.

Comentaris

  • ada | 10-12-2008

    Crida!!!..més alt..no et sent....

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Saule

Saule

2 Relats

3 Comentaris

1812 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00