SOLA

Hi sóc sola, a la campana de vidre, invisible, irrompible. On s'ofeguen els plors en un so sord, amb prou feines audible. La bombolla invisible que m'envolta, que em nega el dret de l'altre, com si el dolor fos un càstig, un camí per recórrer, una pena que complir, sola. Desenes de mans acaricien l'aire que m'envolta, amb un tacte intangible, com el d'un cec que allarga el braç en mig de la foscor infinita. Insignificant, diminuta, amb prou feines res, com si tingués por d'esvair-me en cada trobada, carbonitzar-me, tornar-me fum, tornar-me un, amb l'altre, fondre'm, desaparèixer. Camino presa d'un desig trist e infinit fins a la frontera del contacte, sense creuar mai. I romanc allí, sola. Contemplo l'abisme en els teus ulls. Igual que els altres mirarien les estrelles, jo contemplo en la vostra mirada, la vida, a un mil·límetre o una galàxia de distància. Somric, amb el somriure hipòcrita i amarg d'un Buda oblidat.