ELS NENS DEL POBLE

Maria.

Quan la Sra. Carme venia a visitar a la meva avia gairebé sempre portava algun conill de la granja. La Maria i jo ens quedàvem en un racó de la cuina, i veiem com el mataven. La meva avia desnucava al animal amb un cop de ferocitat precisa. Els ulls de la meva avia eren com els tolls de pluja, i es morien de la pena els hiverns a Barcelona, ara miraven el sol darrera de les cortines, i respiraven en l'aire del sacrifici el vigor i la joventut que enyoraven.
Quan tot havia acabat, la Maria sempre volia veure com era l'animal per dintre. Es que volia ser metge, i el seu avi li havia dit que així aprendria com es feia. Però la Sra. Carme no estava per curiositats anatòmiques, i quan veia a la seva neta tota plena de sang i amb un ronyó de conill en una mà i un testicle en l'altre, a la pobre Maria sempre li queia un bon ventallot. Las llàgrimes de la Maria eren com torrents, i sempre buscaven el consol d'una mà afable. Les mans del meu avi abraçava la cara de la nena, i eixugaven amb una carícia, aquells ullets que es morien de la tendresa. I jo em sentia gelosa, no del meu avi, ni de la Maria, si no d'aquelles mans, grans i aspres, que tot i haver passat anys sense tocar una aixada, duien la terra escrita en elles.

Jordi.
El meu millor amic era un nen diminut i esquifit, un d'aquests que sembla que hagin vingut al mon en un descuit. Una víctima resignada dels dèspotes del patí que aprenen a viure afirmant la seva mediocritat amb la força.
Però la infància és el terreny on la imaginació li guanya la partida a la raó i el sentiment a la cordura. En aquell territori íntim en que ens movíem varem aprendre a sentir-nos millors. A vèncer l'obscuritat que ens envoltava, als nans i els esperits que s'amagaven sota les pedres del seu jardí, i a desxifrar els secrets amagats darrera les ombres dels arbres que només nosaltres podíem conèixer. En aquell univers, vedat als adults, construíem junts històries d'herois i cavallers en que nosaltres érem els protagonistes. Varem créixer en una bombolla invisible que ens aïllava, que ens feia únics i especials. Fins que un dia qualsevol les nostres mans van voletejar com les papallones sota el cirerer, i varem descobrir, l'un en la pell de l'altre, els secrets més commovedors.

Anna.

Anna era una d'aquestes nenes color de rosa, adorable princesa del papà, inefablement rossa. Quan l' Anna somreia podia fer que el mateix Herodes sentís tendresa. Sempre estàvem juntes, però la seva mera presència despertava en mi el sentiment d'insuficiència que em va acompanyar durant tota la meva infància.
La crueltat i l'enveja són sentiments, atroçment infantils, i encara avui no puc fer servir les paraules per descriure quina classe de pensament obscur va creuar la meva ment aquella tarda. Recordo el soroll de les tisores, i la meva fascinació al descobrir que aquella trena, separada de la seva propietària, perdia tot el seu encant i que els cabells escampats pel terra no eren tant diferents d' un manoll de palla. Els plors de l' Anna i els crits de la meva mare venien de llunys, i jo era incapaç de sortir del meu embadaliment, de comprendre perquè aquell floc de cabells no seguia movent-se com la cua d'un llangardaix.

Lluís

L' Anna plorava quan el Lluís i jo sortíem a buscar cues de llangardaix, caçàvem mosques en un got de vi, o tallàvem les antenes de les formigues. El Lluís era tot el nen que a mi m'hauria agradat ser. Ell era el responsable del color dels meus genolls: verd, morat, negre, o fins i tot groc de vegades. Perquè amb ell corríem durant hores i a cap dels dos se'ns acudia demanar una treva, perquè amb ell pujàvem als arbres més alts i mai teníem por de caure. La plenitud de la meva infància està al capdamunt d'una noguera amb tot el món als postres peus, el petit univers amb que somiàvem i en el que vivíem a l'abast de la nostra mà. El Lluís em va ensenyar a jugar al futbol amb els altres nens, i aquest és el record que li guardo, derrotat i somrient, mirant-me des de el terra en un partit. Ell era la passió, la mateixa que fem servir per enamorar-nos, i la mateixa amb que ens enfrontem a les injustícies, la passió que ens consumeix i ens abandona