Sól, solet, vine'm a veure

L'estel que fa brillar es manté fidel al seu fi,
i des de les altures empeny la llum
que cau per les balconades barcelonines.
A recer de la temible lluentor,
un jove s'aixopluga en un carrer
on amb els braços estesos no hi cap.
Corre per entre els carrers de la Barcelona profunda,
aquella que és angoixosa de dia,
on les mosques tenen la llar
i el clavagueram no està soterrat.
Empeny amb força la seva ànima
cap als garatges i les galeries
de llum artificial,
escapant d'aquell fulgor que el mata,
d'aquells raigs que cauen des del èter blau
cremant-li les suaus pupiles malacostumades.
Troba un parc de gespa mullada pels aspersors
existents pel plàstic i pel plàstic,
s'ajau sota l'ombra d'un morera de fulles groguenques
i espera, espera a que el Sol no el vegi.
Pero no pot esperar, no té paciència.
Si Hiperió el troba, ell morirà cec.
Amb les mans nues comença a minar,
de sota l'arbre arrenca terra, pedres i arrels,
el forat ja gairebé és tan gran com per cabre-hi,
i quan ha terminat s'hi entafona i s'entrerra.
El jove passarà tot el dia
amagat del Sol sota el sól,
fins que, de nit, pugui sortir
a l'ombra de les faroles de la capital catalana.