Camí de titans

Viatjava per sendes que havien estat trepitjades per milers i milers de gegants que hi havien desat les seves petjades com a firma del seu pas. El camí sorrenc, aparentment despullat, mut i mort, guardava els secrets d'un miler de vides titàniques. A les petjades es desxifrava si el gegantí autor anava nuu o calçat, quin tipus de sabates portava, s'endevinava el seu pes mesurant la fondària de la colossal marca, era palès si el monstre caminava inclinat al davant com els valents o inclinat sobre l'espatlla com els prudents. Jo, tenia davant meu i per la meva joia milers d'històries que anhelaven ser descobertes, milers d'éssers disposats a ser portats a la llum de la memòria. Em convertia a mi com un arqueòleg capficat en les petjades del seu camí.
Arribaven els dies, més tard, on exhaurides les forces per seguir investigant, no em quedava més remei que seguir el meu camí per una empenta de l'esperit. Caminava sense esma ni gloria per el camí il·luminat de magnificència i colossalitat, procurant ficar la pota amb prudència de no trepitjar cap petjada.
Aquest era el meu camí, camí de gegants, una via convertida en una tortura davant l'enveja i gelosia cap als que ja hi havien caminat, els vells titans. ¿Com podria jo equiparar-me a ells? Potser el temps ho dirà, no obstant no queda més remei que anar bevent de fonts reciclades, anar menjant de fruiters mig consumits sota la mirada de les estrelles. ¿Qui sap si algun dia creix la nostra petjada?