Sobre l'amor, l'amistat, la malaltia i la Mort.

Amistat i amor són sentiments capaços de transcendir religions, ideologies, polítiques i retornar-nos a la saviesa interna que les armadures que ens anam posant en el transitar del nostre camí(llegiu Vida), amaguen, mentint-nos a nosaltres mateixos , el que realment és important i que aquests sentiments, són febleses i signes de debilitat, quan realment en ells és troba tota la nostra força. És l'amor l'energia més potent de l'univers que és capaç de vèncer, sense combatre, al seu oposat que és l'odi.
L'amor forma part inherent de la nostra vertadera essència, en canvi l'odi, sentiment excloent, forma part de les armadures que devem anar esvaint per arribar a conèixer el bessó que amaguem. D'ell no neix res i és un fill bord de la por.
Hi ha sentiments que transcendeixen les nostres limitacions i d'altres que les fan més paleses. Uns sentiments que ens asserenen i d'altres que ens fan viure dins d'un estrès permanent basats en la preponderància i permanència d'un "jo" creat per les pors que pretén prendre el comandament sobre les nostres accions i decisions. Dins del camp del vertader amor i de l'amistat aquest "jo" creat sobre la por, no té espai per esser, deixà d'existir, per donar pas a un altre, jo, un "jo" superior que no ha de menester imposar-se sobre res ni ningú. Que no crea dolor ni patiment, que són els dos puntals que l'altre necessita per alimentar-se i existir.
La malaltia i la mort , que no és la mort, també ens despullen d'aquest "jo" creat. Ens pren tot el que hem inventat per fer-lo més potent i abans d'ella, passem pel camí de perdre tots els habilitats que han fet d'aquell "jo" fals, una part "important" i falsa de la nostra vida. La malaltia ens torna vertaders. Vull dir que treu al cos físic tots els sentiments amagats i reprimits.
Si segueix comandant el primer jo, el creat per pautes que ens amaguen la nostra vertadera essència, hi haurà patiment tant en el tràngol de la malaltia (no escoltarem el seu missatge i repartirem culpes arreu; tot menys enfrontar-nos al missatge que ens està cridant), ja que aquest jo, no accepta i lluita per no desaparèixer.
L'altre, el superior, per contra, accepta el que és i a partir d'aquí venç la por i transcendeix a un altre estadi, en el qual res ni ningú ens ferma a res. Som lliures. I som lliures, perquè aquest ser superior és la nostra vertadera veritat i essència i a partir d'aquí no necessitem demostrar res a ningú ni a nosaltres mateixos. Recordeu el que deia aquell gran mestre Jesús: "La veritat vos farà lliures" idó és referia a aquesta i deixava ben clar que el seu regne no era d'aquest món i és referia al món de les limitacions autoimposades. Avui segur es referiria al consum, a l'estrès, als esports massificats, a tot el que ens fa oblidar, perquè estem per aquí. On donam més importància al posseir que al ser.
Part d'aquesta reflexió, ve arrel d'haver anat a escoltar la xerrada del doctor Enric Benito, Coordinador de la unitat de cures pal.liatives de l'hospital de Caubet.
El tema tractat era sobre la mort i el seu procés. Camí que tots en un moment o l'altre haurem de recórrer.
Puc dir que estic completament d'acord en totes les apreciacions que va fer i vaig poder veure una persona humana que transcendia la seva professió, emprant-la des d'una altra perspectiva molt diferent a la d'alguns dels seus "col.legues". La seva gran humilitat, quan va afirmar i reconèixer que era ell qui aprenia de les persones que s'estaven acostant a la mort i que eren ells i no nosaltres, els vertaders savis, em va adonar que estava davant d'una persona sense dogmes. Resumir una xerrada de més tres quarts d'hora sobre un tema tan important com és la mort i tant amagat per la nostra societat, no és senzill, com ell va afirmar, fent referència que fa trenta, quaranta anys, existia una "pedagogia de la mort" que ara s'havia perdut. Que s'havia donat pas, de viure la mort com una realitat inherent a nosaltres en les nostres cases i acompanyats dels que ens estimaven, a fer-ho als hospitals. Abans ho feien als hospitals els qui no tenien a ningú. Parlà de com s'inicià la idea dels hospice. En un altre article en escriure,
Va parlà també de varis llibres sobre la mort, i sobre Elisabeth Kübler-Ros; de qui jo vos recoman tota la seva obra escrita, i en concret: "La muerte: un amanecer" de l'editorial luciernaga. Així i tot també va parlar del que fan ells per ajudar tant al que se n'han d'anar com als familiars que queden. Trencà el pacte de silenci que s'estableix entre ells i ajudar al malalt a ben morir. Per una part els familiars demanen al metge que no li digui la realitat de com es troba al malalt i el malalt demana al metge que no li digui res als familiars. Aquest és el pacte de silenci que crea un mur d'incomunicació, i les persones que treballen a la unitat l'ajuden a trencar.
Parlà del moment de la mort com a un fet natural que se'ns està amagant i no se'ns preparà gaire per aquest moment. Tots perdem coses en aquesta vida.
El procés de la mort comença per la negació: no ho vull, no pot esser a mi...
El segon pas és la negociació: Bé, està bé, però al manco deixam veure casar a la meva filla, etc.
El pas final és l'acceptació plena i activa. Les coses no són com jo vull; són com són i tota oposició a aquesta realitat crearà patiment. Afirmà que la mort no és un fet biològic sinó biogràfic. Es mor de la manera com s'ha viscut, i durant el moment de la desconnexió, començant per la desconnexió de l'exterior fins a la desconnexió final (agonia) és fa el que ell va dir com:el judici particular de la seva pròpia història de vida. I la mort serà més tranquil·la com més coherència hi hagi hagut amb el que es volia realitzar durant la vida i es va fer.
A la finalització hi va haver un col.loqui en el qual diverses persones parlaren sobre la seva experiència sobre acompanyar a familiars en aquell darrer moment. Fou emotiu.
Escriure sobre la mort sense pors i donant-li el seu vertader sentit, donaria per un bon grapat d'articles. De moment, com ja m'he passat de llargària, ho deixo aquí.
Fins la propera.

Josep Bonnín