Sistema carronyaire

El sistema carronyaire en acció, es desenvolupava a qualsevol carrer d'una gran ciutat. Un seguit de ciutadans ficant els nassos dins els contenidors d'escombraries, per tal de treure'n un benefici, dubtós si més no. Hom dubta que ho facin per veritable necessitat, potser per influència cultural.

"No hi ha valors universals", pensà. Els valors són valors precisament perquè no són universals. Com ara els diners. Ell no en tenia gaires a la butxaca. Ara mateix vagarejava pel centre de la ciutat, ramblejava amunt i avall els mateixos carrers. Observant les persones variades que hi circulaven.

Vagarejar pel centre pot ser una activitat lúdica, un entreteniment, un passeig per la vida, per totes les seves formes, com qui mira en un microscopi l'evolució de diverses colònies que lluiten per imposar-se al mitjà estèril, nodrit només de nutrients.

Les persones com els bacteris, movent-se amb pressa, els que van a poc a poc atabalats pels que volen passar més ràpid. Els ràpids cagant-se en tot. Tenen raó i no la tenen, perquè el seu espai no és el mitjà estèril, només amb nutrients, sinó que haurien de ser en una altra banda.

Esclafant caps en un dels edificis llargueruts, que no s'acaben mai. Uns edificis abocats al fracàs, a l'estrèpit, amb un final poc brillant, esclafant persones en la seva caiguda. No es pot esperar cap altra cosa d'una aberració tal, caldria pensar-hi abans de seguir per aquest camí.

Ell deixava que el ritme de les persones el conduís, sense imposar-se a ningú, sense voler accelerar, tampoc volent retenir, no volia més que sentir-se part d'alguna cosa, d'un misteri, d'un col·lectiu, per tal d'esvair els seus dubtes, referents a la seva vida i al seu pensament. La seva parella no l'acompanyava.

Perquè tenia altres coses a fer, que considerava més importants. Sempre més importants, més que vagarejar pel centre, més que no fer res. Algunes persones enraonen eixeridament una estona, i aleshores vagaregen. Ell caminava dretament una estona, i aleshores es perdia.

Alguns camells oferien la seva mercaderia. Comprà uns grams d'haixix. Li venia de gust. Fumaria durant uns dies, fins a l'extenuació. Les coses s'havien de prendre a la valenta, sense mitges tintes. No valia a badar en qüestions de transgressió. Només perquè no es podia fer calia fer-ho.

Així que el passeig havia donat un fruit positiu. Però això no era el més important. Ell baixava al centre per tal d'enfonsar-se en la multitud, d'experimentar la seva estrangeria, de sentir-se desplaçat sense remei, fora de lloc, d'un lloc ocupat per uns altres, indefinibles, persones de tota mena.

Un carrousel de colors i de pentinats. A ell no l'importava gens ni mica aquest aspecte dels altres, però els colors hi eren, i els pentinats i les barbes també hi eren. Era com passar les pàgines d'un llibre de fotos a tota velocitat, hom acaba saturat de tanta varietat.

Això li passava per mirar. De tant en tant mirava el terra. Les rajoles eren sempre canviants, tenien colors atractius a la seva manera, sempre grises, amb signes identificatius, com empremtes dactilars, distingien una rajola de la seva veïna. Les sabates que les trepitjaven però eren totes iguals.

No es podia afirmar que fes un dia maco, el sol lluïa darrera alguns núvols ací i allà. Ningú on hagués dit que fos un dia maco, per bé que la temperatura era agradable. Era tot plegat un cúmul de circumstàncies, els que feien que el dia fos maco. Era un dia maco. Calia mirar el costat positiu.

I tanmateix els núvols insistien en voler ser arbitraris, sense forma. El darrer reducte de la llibertat de formes, els núvols, un cop arranades les muntanyes i enllitats els rius, i desviades les desembocadures. L'únic element urbanita deixat i incontrolable eren els núvols.

Estigué a punt d'encetar una encès poema elegíac en lloança dels núvols. Però no ho va fer, perquè no era poeta, només un més que caminava per aquells carrers mig embruixats, els colors de la gent, i els pentinats, feien veure i creure coses insospitades. Ell n'era plenament conscient i es captingué.

Però d'altres no tenien aquesta sort, es deixaven endur per l'entorn, per les immenses possibilitats d'un escenari sense parell com aquell, que convidava al lirisme. Algunes persones cantussejaven, tonades que més valia no esbrinar, que desentonaven del tot amb les pedres mil·lenàries.

Gent d'enlloc, ocupant l'espai de la gent d'aquí. No ja la feina o el subsidi, sinó l'aire mateix. Les boques respirant el mateix aire, deixant el seu flaire humà, fent recular els esperits de discòrdia, pel seu tumult, a força de persones no podia colar-se cap esperit, ja no hi cabien ànimes.

Ell ho sabia, girà i s'endinsà dins un carrer estranyament solitari. Era un carrer molt estret, que feia por d'entrar-hi, hi havia uns joves d'estètica definida a un portal. Ja de lluny se'l començaren a mirar. Ell els aguantà l'esguard, fins que els joves deixaren de mirar-lo. Ell també era jove al capdavall.

No s'havia d'avergonyir de passar per aquell carrer. Allò era casa seva, no tenia cap necessitat de sentir que estava envaint res, perquè no ho estava fent. Això era els altres els que ho havien de pensar. I fer examen de consciència, a veure si el que realment pensaven d'ells mateixos s'ajustava a la realitat.

Una realitat obtusa sempre, que diu quel que no pot ser no pot ser. No és legítim aspirar a la revolta i a la fi de la injustícia quan només es té al cap els diners i el poder. No com una manera de girar la truita. Això no podia acceptar-ho. Sortí del carreró, ningú no el seguia, la marea humana restava intacta.

Les persones amb els seus ulls, de molts colors, mirant tímidament, alguns obstinadament, provant de perforar l'altre, el contrari, el que camina cap aquí, en una llambregada, provant de despullar els seus cossos, deixar-los nuus sense que se'n adonin. De sobte pensà en la ingenuïtat.

Ningú no era un ingenu, cap d'aquelles persones amb les ques creuava. Tots eren uns informats, uns llestos, uns espavilats, gent eixerida, trempada, que sabia sortir-se'n, cap d'ells no era un passerell, ni li prenien el pèl, tots eren gent que sabien el que volien i com aconseguir-ho.

El problema, però, era que no sabien en realitat el que volien. Ell ho dubtava seriosament. No tenien ni idea de que era el que perseguien, només tenien una corrent en contra, la corrent dels altres, i volien empènyer, en la seva direcció, escombrant cap a casa, per arreplegar unes engrunes.

D'una felicitat falsa sens dubte. Ningú no podia dir que no era enganyat. Cap d'aquelles persones. Algú els havia enganyat, sinó no podrien caminar tan feliçment, amb els seus pentinats i somriures, amb els seus pantalons a diferents alçades, i fer com si res, perquè no era com si res.

Era com si quelcom, perquè els problemes dels que amoïnar-se eren molts, i les raons pel patiment inexhauribles, el foc del dolor inextingible, la barbacoa de la penitència sempre pujada de caliu. Calia recordar-lis que tenien motius per neguitejar-se, algú els ho havia de recordar.

No pas ell, no tenia vocació de terrorista, ni de persona violenta, ni cap ganes de despertar consciències. Allà ells amb la seva ignorància, de les coses pesants de la vida, allà ells si pretenien que sortint a vagarejar pel centre un dissabte per la tarda podien esquivar la mort, o el patiment, l'agonia, el desvarieig.

Ningú no està segur al món, ningú pot sostreure's de qualsevol forma de deliri, d'incongruència, de creença errònia, de dir bajanades. S'ha de triar, sempre triar, i sense cap llibertat. Triar entre ser idiota o estúpid, entre mirar la tele o llegir a pedants. Ell volia el terme mitjà.

Però se li escapava. A part que ser terme mitjà no era el que volia exactament. Com tots els altres no sabia el que volia, encara que algunes coses de primera necessitat les demanava amb urgència, a qui calgués, genuflectint-se, pidolant, posant-se en ridícul, tot per aconseguir.

Algunes coses que de totes maneres no necessitava. Però vagarejar els diumenges, o els dissabtes, tan se val, pel centre, no era una cosa que hagués de pidolar, era de franc, i els dies d'estiu una activitat saludable, bona per la circulació, recomanada per l'OMS. Sobretot al centre de la ciutat.

Una activitat que no pot sinó millorar l'estat anímic, deien. Però a ell no li produïa aquest efecte. Pel mareig de la gent, per totes les seves cares inflades o magres, sense terme mitjà, pel seu xerroteig incessant, per tots els disbarats que havia d'escoltar, en frases tallades per la meitat.

Per sort no podia endevinar una conversa sencera. S'hagués esfereït, cagat de por, vaja, en sentir les penes i misèries explicades a un company o amic en meitat del carrer. Penes dels altres, exagerades, maquillades, condimentades, mig falsejades, per tal de fer pena, o de crear interés.

Ell no tenia aquesta costum. Bo i que de tant en tant es feia la víctima. Era una activitat lúdica gairebé. D'una cosa petita en feia un drama, per cridar l'atenció. I al capdavall totes les coses que li podien passar, a ell o a qualsevol, eren petites. Més petites que la mort, pensà fúnebrement.

I de la mort ningú no s'ha pogut queixar. Un alliberament potser, una condemna. Es poden creure les històries novel·lades al respecte? Ell no les creia. Passà per davant d'una església. A dins no hi havia res, només un aire més respirable, pel volum de la cambra central, que refreda.

A part d'això no hi ha res més dins l'edifici, cap presència, cap prometença, cap lligam inqüestionable. No hi penetrà, perquè estava de bon humor. I el carrer era prou ple de gent, no tenia ganes de beatones pesades fent cara de compungiment per algun succés sense importància al capdavall.

El passeig era el seu mitjà de vida d'algunes tardes. Les gents del centre eren totes persones diferents, més diferents que les que podia trobar al seu barri, on tots eren més iguals. Iguals o diferents, aquesta
era la principal qüestió de la vida al centre concorregut de la ciutat.

Per bé que la diferència si no s'explota com cal pot arribar a semblar molt igual, i si hom furga pot adonar-se que només l'epidermis varia, que no hi ha veritable varietat, que tots pertanyen a un món, potser del futur, que exerceix el seu imperi, i que aquest imperi és tan tirànic com ho pugui ser qualsevol altre, molt a despit de que pugui semblar altrament, del que hom pugui raonablement imaginar-se.