Símil D

1
Feia temps que no passava res a la presó i, en certa manera, s'alegrava que aquell desgraciat s'hagués suïcidat. Sabia que ningú en demanaria gaire explicacions i un fet excepcional, fins i tot una mort, ajudava a fer passar millor les guàrdies. A la cantina en parlarien durant setmanes, i d'aquesta manera aniria matant els dies.
John Larsson havia començat el seu torn de vigilància de les cel·les individuals a les vuit, tot just abans que s'enceguessin els llums i els presos fossin obligats a llevar-se. Assegut a la cadira del mig del pati havia observat com les portes de les cel·les s'obrien automàticament. Els presos en sortien i s'emmanillaven fermament a la cinta emmanilladora que serpentejava per tota la balconada. Feia anys que a les presons havien instal·lat cintes emmanilladores per reduir el personal de vigilància. Les presons no estaven tan robotitzades com les indústries, que podien treballar amb no més de cinc o sis enginyers i tècnics. Era a les presons i al camp on encara era preferible utilitzar treballadors no qualificats. Abaixà els ulls per seguir llegint un còmic quan sonà l'alarma.
John mai no havia sentit l'alarma que avisava l'absència d'algun pres a la cinta emmanilladora. Tan sols feia tres anys que hi treballava, i tothom, fins i tot els presos, era ben conscient del terrible que podia ser no emmanillar-se per sortir a esmorzar. En aquells temps difícils, amb algunes confederacions a punt d'implantar la llei marcial, no valia la pena perdre el temps en adreçar el comportament dels presos. Eren una càrrega addicional als problemes de superpoblació, i si no fos per les pressions de les poderoses organitzacions humanitàries, la pena de mort podria ser administrada per la policia, sense judici previ, si el delicte era prou greu.
És per això que si els presos no acceptaven la disciplina de les presons, els executaven: Trenta segons després d'obrir-se les portes, els presos havien d'emmanillar-se. Si no ho feien, sonava l'alarma. Llavors, al centre de seguretat de presó, es rebien imatges de l'interior. El cap de seguretat hi donava una ullada. Sovint es tractava d'un pres que moria mentre dormia. No passava res, es desconnectava l'alarma i tot seguia el seu curs rutinari de cada dia. Si el pres era viu i s'havia negat a sortir, el cap premia un botó. Les portes de la cel·la es tancaven hermèticament i s'hi injectava un gas letal. La persona moria en pocs minuts d'agonia. Aquest sistema era net, i ja s'havia fet servir en la guerra anterior a l'Holocaust que destruí la Terra.
Com havia esperat, no es tancà la porta. Això significava que hi havia hagut una defunció. Era cert, però amb un lleuger matís: el pres s'havia suïcidat per la nit de l'única manera que podia fer-ho, donades les condicions d'extrema seguretat de les cel·les: tragant-se la llengua. Només de pensar-hi sentia calfreds que li recorrien l'esquena i se li perdien per les botes de plàstic alumínic. Era un pres polític, creia, i gens conflictiu. Estava sempre capficat, i John no entenia perquè el tenien tancat en una cel·la tan segura, com si fos un violador o un modest assassí.
Un temps després recordà que pocs dies abans de suïcidar-se, el desgraciat havia rebut correspondència. Havia obert el sobre després de passar-lo pel detector de metalls i pel de materials termoplàstics. Tan sols hi havia un diari del dia. Recordà que mentre el pobre home se'l llegia pensà :- Mira, aquest encara té algú que pensa en ell.

2
Un home gras i de cara vermella travessà el laboratori amb passes llargues i decidides i s'introduí al tub transportador. Premé unes tecles del pannell de control i l'altra cara del cilindre s'obrí. S'assegué al seient del jet antigravitatòri, es tancà la comporta i en pocs segons arribà al Centre Directiu. Encara amb el vestit anticorrosiu del laboratori, arrencà a córrer fins arribar al final d'un passadís. Laurent Weiss, Cap de la Secció de Bioquímica dels laboratoris de la Confederació, llençà una ullada al codificador visual: -Accés permès, passi senyor Weiss -digué una veu sintetitzada -. Trucà a la porta i l'obrí sense haver esperat cap resposta. Més de vint Coordinadors que parlaven desapassionadament al voltant d'una taula es giraren cap a ell, posant cara de sorpresa uns i d'enuig altres. Sense sentir-se ridícul per la seva irrupció en una reunió dels Coordinadors de la Confederació vestit amb un vell anticorrosiu, feu un senyal amb el cap a l'home més proper a la porta. Vacil·lant, Albert Hansen demanà disculpes als altres, que ja havien deixat de prestar atenció a l'intrús, i sortí de la sala.
Un cop al passadís, Laurent Weiss mirà nerviós al seu voltant. Agafà del braç a Hansen i s'allunyaren uns metres, com per evitar estar a l'abast del codificador visual.
- Sento haver-te de molestar, Al. Però tinc una informació que et pot interessar.
- No passa res, la reunió no era pas important - digué somrient Albert Hansen. Era per això mateix que Weiss havia tingut accés a la sala -. M'ha vingut molt bé perquè així podré anar a esmorzar.
El seu somriure, franc i generós, augmentà. Hansen era el Coordinador de Relacions Interconfederacionals, un càrrec feréstec i dur, i sovint desagraït. Ell però el duia amb la mateixa calma que estudiava Diplomàcia Intergalàctica, feia vint anys. Albert i Laurent s'havien conegut al Macroinstitut Polidisciplinar de Dimer, la gran ciutat del planeta, i , des de llavors, tot i estar sovint allunyats, mantenien una certa amistat.
- Vinga, anem al bar i diguem el que vulguis mentre...
- No, no, has de venir amb mi - tallà enèrgic -. És més important del que et pots imaginar. Anem al meu laboratori privat. Allà estarem sols i t'ho podré contar tot amb tranquil·litat. Suposo que també podré mostrar-t'ho amb el meu instrumental...Abans però m'has de prometre que el que el que en treguis d'aquest afer també m'haurà de beneficiar a mi i....
- Ep, no corris tant. - Una ombra de suspicàcia havia cobert el rostre de Hansen -. Primer vull saber de què es tracta. Si creus que en pots treure alguna cosa, perquè no t'ho has fet tot sol? Som amics, però dubto que tant com per que em donis res per les bones.
-El que passa és que no puc fer-ho jo sol. Tot i que tots dos som alts càrrecs de la Confederació, és ben evident que el meu poder no és comparable al teu. Per sobre teu tan sols tens el Cap i les votacions de l'Assemblea Extraordinària de la Conferència. - Per primer cop Laurent Weiss mostrà indicis d'abatiment, però tan sols fou un moment -. En canvi, jo a més he de passar per l'Orange, el Coordinador Científico-militar...
- Ja sé que odies a l'Orange, Laurent. - Afirmà divertit Al -. Però que sigui el teu superior no et suposa gaire inconvenients. Sempre m'has dit que has experimentat amb les armes biològiques que has volgut sense haver-li de fer ni un informe a l 'Orange.
- Sí, però això no té res a veure amb els meus experiments militars. És una altra cosa... que he trobat casualment en el meu temps de lleure. Prou, aquí no podem parlar. Vine a casa meva, allà t'ho explicaré tot.
- Espera't, espera't... Suposo que el que et portes entre mans és del tot legal, oi?. - l'expressió de l'Albert mostrava curiositat i desaprovació hipòcrita a parts iguals. De tots era ben sabuda la seva capacitat intel·lectual, però no era un bon exemple de rectitud.
- Tan legal que he de demanar-te el teu ajut. - Somrigué amb complicitat. Hansen mantenia una mirada pètria. Laurent sentí una tremolor als llavis, però es va poder controlar. - I no te'n puc dir més, així que anem.
Travessaren el corredor en silenci, mirant tots dos endavant. De tant en tant sentien sobre seu les vibracions de l'estructura plàstica que aïllava la ciutat-complex de l'exterior, protegint-la de les radiacions còsmiques. Això era degut a que l'activitat sísmica del planeta Byra era important; els estudis geològics afirmaven que el planeta era molt semblant a la Terra, tan sols que en un estat més primitiu. Dins la carcassa plàstica, llargues fileres de plantes entre els edificis subministraven a la població la quantitat justa d'oxigen a canvi de diòxid de carboni. Uns complexos aparells regulaven la temperatura d'aquesta pseudoatmosfera, i també eren capaços de corregir variacions en la proporció de gasos en l'aire. La major part del pressupost de la Confederació anava destinat a proporcionant-li una pseudoatmosfera molt semblant a l'atmosfera terrestre. Després de deu generacions, l'atmosfera del planeta encara no s'havia estabilitzat prou com per fer-la apta per a la supervivència de l'home. Darrerament es deia que en pocs anys ja es podrien fer incursions a l'exterior sense l'ajut de vestits simterr. Les plantes feia cent anys que hi vivien en bancals de terra sintètica, i bacteris i petits invertebrats hi havien estat introduïts poc després.
Van pujar al jet antigravitatòri. Un zumzeig va fer que s'adonessin del moment en que abandonaven la pseudoatmosfera i s'endisaven en l'inhòspita atmosfera natural de Byra, encara jove. El complex-ciutat de Nova Pequín, la capital de la Confederació Byra-Tusca, no estava totalment dotat d'atmosfera artificial. L'estructura del complex-ciutat s'estenia en forma radial al voltant del Centre Directiu, i entre cada subconjunt d'estructures (complexos residencials, industrials, comercials...) no hi havia pas pseudoatmosfera, perquè suposaria una despesa impossible d'afrontar. Aquests trams no estaven protegits, i donat que eren zones de pas, no calia ni instal·lar-hi plafons plàstics.
En els cinc minuts que va durar el viatge, Al Hansen semblava espantat. Malgrat que davant seu estava assegut en Laurent, aquest no se'n va adonar. La seva mirada vagava perduda a través del plàstics foscos del jet, i de tant en tant es fixava en una cúpula industrial, o en el cub destinat a esports. Va reprimir un sospir en veure que el jet s'adreçava al pentàgon residencial on vivia.

3
- No, no i no! - Els crits de Hansen retronaven dins el
laboratori -. Ets boig. ¿Com pretens acusar el Cap d'un delicte com aquest? És impossible, no em puc creure les teves proves. Pensa el que ens passarà si resulta que estàs equivocat: els gasos letals! Serà terrible!
- Sí, sí, els conec bé. El gas utilitzat actualment el vaig formular jo. Però no podem fallar. A tu t'escoltaran, ets un Coordinador i pots convocar una Assemblea Extraordinària al·legant qualsevol raó. Un cop allà, els presentes les proves i tot solucionat. T'escoltaran. Tens prou carisma, te'ls posaràs de la teva banda tan bon punt aquells idiotes llegeixin això -i sacsejava enlaire un plec de fulls -. I un cop destitueixin i executin el Cap, no et serà difícil erigir-te en el seu successor. Seràs el benefactor de la Confederació, i en el desconcert segur que més dels dos terços t'escolliran Cap sense pensar. Aprofita l'oportunitat.
- Ja ho podries fer tu, això...- digué Al en un fil de veu.
- No, i tu saps prou perquè. Fa quaranta anys la societat de castes va esdevenir una realitat. Tu i jo encara vam tenir l'oportunitat de forjar-nos el nostre futur, però els nascuts a partir de llavors ja van estar destinats de per vida a una tasca determinada. Tenim el genoma humà pràcticament desxifrat, i això ens ha permès saber, abans del seu naixement, si un individu pot arribar a ser Cap o haurà de conformar-se en engalzar peces a la indústria. Hem d'acceptar que és un bon sistema, tenim els resultats davant els nostres ulls: ha disminuït la delinqüència, i el progrés tecnològic ha estat prodigiós. I jo...
- Sí, gràcies a que tenim les famílies conflictives tancades en Centres de Control o en presons, i tothom és destinat a fer el que li pertoca. Gràcies al Cap.
L'Imma havia entrat a l'habitació sense que els dos homes se n'adonessin. Havia parlat de pressa, i en acabar la seva cara s'havia empal·lidit en veure l'expressió dels dos homes. S'aturà un moment, però seguí avançant cap a ells, poc a poc. Era la secretària de Laurent, una noia jove que havia estat destinada a estudiar Tècniques Químiques des del moment en que una agulla li extreure sang mesos abans de néixer. Ajudava a Laurent al seu laboratori privat.
- Què hi fas tu, aquí? T'havia dit que no calia que vinguessis aquest matí.- La veu iracunda de Laurent feu aturar l'Imma -. Vinga, ves-te'n a casa. No et necessito per res
- No m'aniré! No puc permetre que se surtin amb la seva...sé de què parlaven, he estat escoltant darrera la porta.
- Estúpida, no pots negar que tinc raó. Ho he comprovat tres cops, i tots amb el mateix resultat: Símil D. Tu no en tens ni idea de genètica, soc jo qui ha d'extreure les conclusions i no pas tu. I no hauries d'haver-nos espiat. - Es dirigí cap a Hansen, amb una rialla nerviosa. -Què, la matem?
L'Imma es posà a córrer cap a la porta. En el moment en que Laurent l'anava a disparar amb el desnaturalitzador de proteïnes, Hansen l'agafà del braç:
- Atura't! No cal que la matis.
- Però que dius? Ho xerrarà tot!
- No, és llesta i sap que degut a la seva casta inferior no pot acusar-nos de res. Som genèticament superiors a ella. De la mateixa manera que tu no pots acusar el Cap, - prengué un gest fanfarró- ella no et pot acusar a tu.
- És cert, és tot just el que et volia explicar abans que entrés aquesta tafanera. Callarà. Per aquests documents tan sols demano una cosa.
- Deixa-m'ho endevinar: el càrrec de l'Orange?
- Justament.
- Confio que no m'enganyes.
- No t'ho he dit fins que no me n'he assegurat. Soc el millor genetista de la Confederació, i no en tinc cap dubte...excel·lència.
Al Hansen va mostrar-se complagut en sentir la paraula amb que els Coordinadors s'havien de dirigir al Cap.
- Demà hi haurà Assemblea Extraordinària - afirmà finalment -. La convocaré amb qualsevol pretext. Tu t'estaràs a la porta, per si et necessito per res.

4
El moment més difícil havia passat. Si més no això era el que pensava Laurent tan bon punt Al Hansen va marxar en un jet amb l'informe a la mà. Creia que no podia fallar, i ja imaginava la cara del Cap quan se l'acusés. Segur que s'esfondraria, perquè per força havia de saber que era un Símil D.
L'Imma tornà al laboratori. Sabia que no podia fer res més que fer entrar en raó al Laurent. Per ella, com per tothom, el Cap era una persona inqüestionable.
- Laurent Weiss, la similitud humana per sobre del grau de similitud D la va prohibir un Cap! -Laurent estava eufòric, i semblava que no se la escoltés -. No és raonable que precisament un cap incompleixi aquesta Llei. Encara que trobo que no és just privar d'oportunitats a la població, reconec que sembla que així tothom sigui feliç. Tot ho devem als caps que ens han dirigit, són els escollits. Ningú no pot dubtar d'ells. I, a més, quin benefici li reporta al Cap ser un Símil D? El seu equilibri mental és massa harmoniós com per caure en un error com aquest.
A la Confederació de Byra-Tusca, els minaires i els pagesos eren símils B, i els presoners de guerra terrícoles eren transformats en poques generacions en esclaus amb similitud C. Més de la meitat de la població era un Símil B, que vol dir que tenia un trenta per cent del seu codi genètic idèntic. Amb tot, eren prou diferents entre si com per no tenir consciència de les seves semblances. Se sentien lliures i feliços, donat que, tot i que també en disminuïen la capacitat intel·lectual, en preservaven els al·lels dels pares biològics que determinaven la seva constitució física i treballaven en el que creien que rendirien millor. La similitud per sobre del seixanta per cent no l'aplicaven més que als esclaus, i així evitaven les revoltes. Aquestes operacions estaven permeses per la Llei Confederacional de l'any 234 d.H.
L'Imma deixà de parlar. Laurent feia estona que jugava amb una ultracentrifugadora. Un aparell antic. Darrerament no parava de pensar en ells. I com odiava els antics, amb la seva heterogeneïtat i les seves baralles constants, vivint tots en un món sense harmonia. No entenia com havien aconseguit avançar tant sense les eines actuals. Però al final van pagar la seva feblesa, immolant-se en la Pira de l'Holocaust. Els més forts i els més llestos sobrevisqueren, i en pocs anys van engegar el Viatge Interestelar.
Aquestes eren algunes de les idees bàsiques que els videoformadors introduïen sense excepcions a tots els membres de la Confederació. Laurent no es recordava de gaire gent que hagués après res sense els videoformadors, tan sols els grans investigadors podien accedir -dificultosament- a altres fonts d'informació. Ell era un investigador. I havia descobert que el codi genètic del Cap era idèntic al d'un antic!
Després de fer veure que rumiava, Laurent aixecà els ulls:
- Ja has acabat amb el teu sermonet alliçonador? - digué Laurent, sorneguer -. Sota la direcció dels caps hem viscut confortablement durant generacions, i és ben normal que pensis que si el Cap és culpable tot s'enfonsarà. Però no pateixis, Al Hansen en serà un bon substitut. La seva política seguirà sent la mateixa, no serà cap trasbals. Oi que quan algun Cap es retira, ningú en fa escarafalls? Els caps estan tots molt ben preparats. De la seva immillorable gestió ningú n'ha dubtat mai. Però un si ha comès una falta, l'ha de pagar.
- Però vostè només ho vol per aprofitar-se'n i ascendir a Coordinador. Suposant que fos un Símil D, sap perfectament que podria seguir governant-nos tan bé com fins ara.
- No, no és possible. Ha incomplet la Llei, i, tot i que no és un delicte de sang, ha de ser executat.
- De totes formes, no veig gens clar com pot acusar el Cap de ser un Símil D. Perquè si és un Símil D, prou que ha de tenir al menys una parella, oi? -Imma s'exaltava cada cop més, sabedora que tenia raó- I com és que en els cinc anys que porto treballant amb vostè, en els que he programat l'ordinador per fer les comprovacions de similituds de la població i les seves generacions anteriors, mai l'he descobert? Senyor Weiss, tenim registrat el genoma de tots els individus que han viscut en els darrers dos-cents anys, no és cert? - Laurent assentí amb el cap, sense immutar-se -. Si vol li puc fer ara mateix una comprovació de similitud i veurà que el Cap és un Símil A, com tots nosaltres. Té el cinc per cent del seu codi igual al de la resta de la població. Tots tenim uns mateixos gens que eviten les malalties i els comportaments psicològics subversius que depenen de l'herència. Vostè mateix ha reformat el Programa de Símils A, que evidentment està dins la Llei. És absurd que acusi un Símil A de ser un Símil D! Tecnològicament és fàcil fer un Símil D del Cap, però les instal·lacions de que disposem a la Confederació estan programades per no sobrepassar aquest límit. No insisteixi, li ho prego. No es condemni a mort vostè mateix. El Cap és un geni, no sabem com, però és el millor.
- Veig que hauré de dir-t'ho tot, perquè sinó no em creuràs. -Va treure d'un calaix un plec de papers com els que s'havia endut Al Hansen -. Té, mira't això mentre em dutxo. Et recordo que no té sentit treure-ho del laboratori; no té cap utilitat més que en algunes mans -i desitjà ferventment que l'endemà l'Al aconseguís sortir-se'n -. Fica-t'ho dins la closca: el Cap és un clon d'un individu preholocàustic!

5
L'aigua sortia per una multitud de petits foradets situats a les sis cares del paral·lelepíped d'alumini. A Byra l'aigua no suposava cap problema, era molt abundant. A Tusca no hi havia aigua, la rebia de Byra a través de grans contenidors espacials, i era per això que aquest planeta estava poc poblat. Depenia totalment de Byra, i la seva població vivia de la mineria i la indústria metal·lúrgica. Laurent es va estar més de mitja hora a la dutxa, rumiant les possibles causes lògiques de l'assumpte.
Mentre Laurent era al bany, l'Imma fullejà l'informe. Segons aquells papers, Laurent Weiss va trobar de forma casual els codis genètics d'un miler de persones que havien viscut abans de l'Holocauste. Aquests codis pertanyien principalment al gru
p de científics i de col·laboradors que havien contribuït a desxifrar el genoma. Per passar l'estona, els va introduir a l'ordinador que habitualment comprova les similituds genètiques de la població. Amb sorpresa va trobar que el genoma d'un d'aquests individus, un terrícola anomenat Pere Wicks, era similar en un noranta-cinc per cent al del Cap. Wicks - deia l'informe- era un dels més prestigiosos bioquímics del final del mil·leni. - Aquestes paraules la van deixar astorada, fins que veié que es referia a l'antiga manera de contar el temps a partir del naixement d'un home important -. L'ínfima part que els diferenciava, i que evitava que els dos homes es podessin considerar clons, era el cinc per cent corresponent a les millores del genoma que s'havien introduït en l'Era Moderna per tal d'evitar tares i malalties hereditàries.
Al Laurent estava a punt d'esclatar-li el cap. No tenia ni cap ni peus. Si l'ordinador havia descobert aquesta similitud entre el Cap i en Wicks, s'havia d'acceptar com un fet cert. No en tenia cap dubte del mètode experimental. Ara bé, com era possible que s'hagués conservat intacte un codi genètic durant més de cinc-cents anys i que els ordinadors no ho haguessin detectat? Entre Wicks i el Cap havien passat sis generacions. Feia dos-cents anys que a Byra tenien un estricte control de tot el material genètic de la població. L'única manera possible que Wicks hagués pogut sobreviure cinc-cents anys sense ser detectat era vivint furtivament. Donat que en els temps de Wicks les normes de clonació no eren molt estrictes, probablement Wicks hauria pogut obtenir amb certa facilitat un clon seu. Llavors l'hauria educat de tal manera que, amb el temps, tornés a clonar-se. El molt desgraciat! En els darrers anys devia haver viscut a algun planeta remot, on l'ús dels laboratoris no estava gaire vigilat. Durant generacions hauria mantingut una posició social elevada que li haurà donat accés a les màquines clonadores. En la clandestinitat, fins i tot ha aconseguit fer-se els canvis que el convertien en un Símil A als ulls de la Confederació!
Aquests pensaments els havia dit en veu alta, mentre sortia de la cambra, i l'Imma ho sentí. Ja havia acabat de llegir l'informe. Seguia sense creure que el Cap hagués obrat malament.
- Escolti, senyor Weiss -Laurent Weiss va aixecar els ulls del terra i se la mirà-. He estat pensant que, tot i que el que ha fet el Cap és un delicte, sembla que no l'ha comès en aquesta Confederació, perquè sinó l'hauríem descobert abans.
-Sí, ja m'he adonat que aquest Wicks es deu haver anat clonant en un sistema aliè a la Confederació. No hi havia caigut fins fa poc.
- Bé, llavors ja no sé si se'l pot acusar de res. Si fos vostè trucaria al seu amic i li diria que no fes res.
- Encara en puc treure alguna cosa...
- Faci el que li doni la gana.- L'Imma desistí -. Però estarà acusant un home totalment diferent a en Wicks.
- Què dius ara? Aquest gamarús ha sobreviscut mig mil·leni! És un crim! Hi ha dones a les que no deixem tenir fills a la Confederació per no agreujar el problema de la superpoblació. No es pot permetre de cap manera que un preholocàustic estigui gastant energia mentre hi ha nens que mai no podran ser concebuts...I se me'n fot que sigui el Cap! No li tinc cap por.
L'Imma mormolà alguna cosa entre les dents. Admeté que les paraules d'en Weiss eren assenyades. Finalment va entendre perquè defensava al Cap com si li anés la vida:
- Però el Cap ja no és en Wicks. El Cap, i possiblement els seus clons anteriors, no han viscut mai en les mateixes condicions socials que en Wicks. D'en Wicks al Cap han passat moltes coses, tot ha canviat. Cada clon, en néixer, no té res après. Ho ha hagut de treure tot de la societat que l'envoltava. I la societat ha canviat molt, senyor Weiss.
El silenci s'allargava, i l'Imma va creure que havia vençut. Però de sobte, la mirada d'en Weiss s'il·luminà, i llepant-se els llavis somrients la colpejà amb les seves paraules:
- T'estàs equivocant. En el temps, probablement mai hi ha hagut un clon d'en Wicks sol gaire temps. Tan bon punt un clon arriba a una certa edat, es clona. Ja tenim dos Wicks. I en Wicks li ensenya al petit, a ell mateix, certs fonaments de bioquímica per clonar-se com ell havia fet. I així ha estat sempre. Cada Wicks fill deu haver tingut sempre un Wicks pare que el guiés. Els canvis socials no s'enregistren al genoma. Aquest individu s'haurà anat adaptant en el temps a la societat de la mateixa manera que un camaleó canvia de color. En el fons, ha conservat la seva essència. L'ambició inicial de la immortalitat l'ha acabat portant a ser una criatura amb una terrible set de poder.
Passaren uns segons de silenci. L'Imma no va dir res més, i en Laurent sortí del laboratori per agafar el jet que el duria a casa.

6
Mentre era assegut a la sala, els seus pensaments giravoltaven pel meravellós futur que s'augurava. Tan sols dos dies havia necessitat Al Hansen per convocar l'Assemblea Extraordinària. Era perfecte, en tan poc temps el Cap no hauria pogut preparar una defensa consistent. En pocs dies Al Hansen seria el nou Cap, i ell el Coordinador Científico-militar. Això, és clar, si el Cap no hagués sospitat res en veure'l irrompre a la sala de reunions amb l'uniforme del laboratori. Potser hauria estat millor trobar en Hansen a casa seva, després de la reunió.
La veu d'un vell robot el tornà a la realitat.
- Senyor Weiss, els membres de l'Assemblea reclamen la seva presència.
L'Assemblea Extraordinària havia començat a les vuit hores del sol Gondor. Era ben estrany que ja hagués acabat -pensà-. Abans d'aixecar-se, se li va ocórrer que el seu pla havia fallat, i que ara el cridaven per expulsar-lo del seu càrrec i discutir la seva execució. Se li encongí el cor. No podia ser. Segur que en Hansen el necessitava perquè expliqués clarament alguns detalls tècnics. Creia que ja ho havia deixat prou clar a l'informe, però no importava. Així podria gaudir de la cara pàl·lida i suosa que a hores d'ara devia tenir el terrícola.
Va entrar a la mateixa sala que el dia anterior, però en lloc de ser un personatge insignificant i mal vestit, ara era un futur Coordinador sobre qui queien totes les mirades mentre s'apropava al seient que li indicava el guardià.
Per un instant cregué veure en tots els ulls dels membres de l'Assemblea la mateixa mirada suspicaç i burleta. Però en seure es relaxà, i veient els ulls confiats de l'Al, entrà en un estat de progressiva eufòria interior.
La veu calmosa però greu del Cap el fuetejà tan bon punt va acomodar-se al seu seient:
- Sóc un Símil D, oi?
Laurent Weiss engolí saliva. El Cap no semblava haver perdut els papers. Certament, la seva cara no era blanca i suosa. El color vermell del seu front demostrava més aviat una ira creixent. Aplegant totes les seves forces s'aixecà, i dominant la tremolor de la seva veu, es dirigí a l'Assemblea:
- Senyors Coordinadors i...- anava a dir excel·lència, però la mirada que li llença el Cap el feu emmudir -. Bé, si, el nostre Cap és un Símil D! Així ho demostro a l'informe que els haurà mostrat el Coordinador de Relacions Interconfederacionals.- Digué amb una mirada còmplice.
Les darreres paraules havien ressonat per tota la sala. Tot i sentir-se un pèl més confiat en si mateix, no va poder estar-se de dir, en un to de veu humil, que si tenien cap dubte que ell els podés resoldre...
- No, no tenim cap dubte. Cap. - Era l'Orange qui l'havia interromput. L'odi mutu no feia més que augmentar -. Hem llegit l'informe i l'hem discutit. I hem arribat a la millor solució, evidentment.
Un moviment de la comissura dels llavis de l'Orange desencaixà l'expressió de Laurent Weiss. Veia que les coses no anaven bé, però no sabia què havia pogut fallar. Era impossible...
- I la solució és engarjolar-lo. - les paraules eren del Coordinador de Seguretat, que estava assegut uns seients més enrera -. Weiss no s'atrevia a girar-se cap a ell i descobrir que l'estava mirant. Desesperat, demanà amb la mirada una explicació a en Hansen. Somicà unes paraules, i veient que l'expressió de Hansen romania greu i invariable, caigué al terra i es posà a plorar.
Entre plors i crits histèrics, el Coordinador de Seguretat anava enumerant els delictes que aquella Assemblea que l'hauria de lloar li atribuïa... Conspiració contra el Cap i la Seguretat Confederacional... Intent de dissolució de l'Estructura Confederacional...

7
Tants anys de tranquil·litat havien trastocat la ment d'en Weiss, fins el punt que alguns matins, mentre s'emmanillava, no recordava perquè l'havien tancat. No era fins l'hora d'esmorzar que recordava que dies abans havia intentat convèncer de la seva innocència a algun altre pres, o fins i tot a un carceller humà. I immediatament li venien al cap aquelles imatges que el turmentaven des del dia que el van tancar.
Un matí, mentre estava a la sala de jocs amb un vell invent terrícola que el mantenia prou entretingut, un vigilant el cridà. S'acostà a la finestreta de control i amb un somriure li donaren un sobre. El petit cub de colors li va caure de les mans. Sorprès, va preguntar què era.
- Un diari, que no ho veus? Dels antics, guaita, de paper.
- Bé...Gràcies, però...Qui me l'ha portat?
El vigilant el mirà amb una cara que demostrava una llàstima immensa.
- Suposo que devia ser la seva dona. Una dona alta, amb el cabell castany. Feia cara de tenir bona salut. No es preocupi, li he dit que està molt bé - era mentida, i es mig penedí d'haver-la dit.
- Jo no estava casat. No sé qui me'l pot haver enviat. Me'l puc llegir aquí?
- Passa cap aquí, a aquesta sala. Suposo que te'l voldràs llegir sol. He passat el diari pels detectors, no esperis trobar-hi res d'interessant: és el diari d'ahir, no hi ha cap paraula de més. Quan surtis me l'has de tornar. Ah! deixa el Rubik fora.
Un cop sol dins de l'habitació, l'home que abans era Laurent Weiss obrí el diari. Llegí les notícies amb avides
a. Es passà dues hores llegint, lentament, totes les notícies. No entenia de què parlaven, llegia de forma mecànica, sense veure més enllà d'un conjunt de paraules inconnexes. Sense adonar-se'n va rellegir per segona vegada un article de la secció científica, i aquest cop amb consciència de les frases.
Uns estudis rutinaris recents ens han mostrat que alguns dels visitants que rebem diàriament de les confederacions de Huzla i de Unert tenen semblances genètiques entre ells. Concretament, un dos per cent dels huzlans que aterren als nostres aeròdroms són Símils B, mentre que un centenar d'unertians que ens han visitat en el darrer any també ho son. S'ha detectat a més una semblança de nivell C entre dos individus d'Huzla. A més, s'han donat casos d'huzlans i unertians que són Símils B entre si.
Aquests fets podrien ser preocupants si aquests individus podessin assolir la residència permanent a Byra-Tusca. Com això, òbviament, és impossible des de fa cinquanta anys, no hem de témer res. Aquest individus mai podran mesclar-se amb nosaltres. Com diu el nostre Cap, és impossible que qualsevol individu nat fora de la Confederació mori a la Confederació.
De totes formes, la legislació d'aquests móns no castiga cap tipus d'alteració genètica; realment no s'esmenta la genètica en cap apartat de les seves Lleis. Aquesta absència que a nosaltres ens pot semblar una aberració és ben comprensible: aquestes dues confederacions són de les més primitives i pobres, i difícilment podran disposar mai d'aparells mutadors; perquè se'n facin una idea, es necessitaria tot el ferro de les dues confederacions per pagar un simple Similitzador A. En una civilització tan poc desenvolupada, on encara hi ha totes les malalties que van fuetejar els nostres ancestres, la vida és difícil. Les dures condicions hauran fet que només els més forts hagin pogut sobreviure, i que la població estigui disseminada en petits assentaments. En un d'aquests grups humans, un genoma fort possiblement haurà pogut erigir-se en dominador, i, de forma natural, passar prou íntegre de generació en generació.
Pel que fa a la coincidència de caràcters entre huzlans i unertians, tan sols cal recordar que ambdues confederacions permeten l'estança d'extraconfederacionals per temps indefinit, i que els seus descendents passen a ser ciutadans de la confederació on han nascut.
Podem estar ben tranquils, la Confederació no permetrà que les similituds incontrolades s'extenguin entre nosaltres. El nostre Cap ens guiarà amb saviesa com sempre ho ha fet. L'immund delicte no podrà aparèixer mai a la Confederació: el nostre Cap, i els caps de les altres grans confederacions avançades, vetllen per protegir-nos dels clons.
Imma Ghus

En llegir el nom de l'autora de l'article es va recordar de la seva ajudant, i llavors ho va entendre tot. Encara que el text havia estat clarament alterat per magnificar les virtuts del Cap, no hi havia cap dubte del que l'Imma li havia volgut dir. Els records que el perseguien havien mostrat tot el seu esplendor. Als primers anys tan sols eren unes vagues sospites, lleus pensaments inaudits alhora que inadmissibles. El temps va anar enterrant la raó entre els murs, i aquelles imatges de la sala van esdevenir un terror irracional, una sensació esfereïdora i incomprensible molt pitjor que les cabòries ben trenades.
No calia continuar. Havia resolt el dubte, s'havia lliurat de totes les pors. La mirada dels membres de l'Assemblea Extraordinària no el podria seguir mai més. Ulls negres o blaus, grans o petits. Què importava! Tots ells brillaven de la mateixa manera. Des de la immortalitat, Pere Wicks li mostrava la derrota amb la rialla dels seus ulls facetats.

8
En sortir el pres de la cambra, amb els ulls inflats i el cap cot, John Larsson es digué: Mira, aquest encara té algú que pensa en ell.