Sigues una mica més puta! (Tema: Culpa)

Un relat de: Lilith

M'envaeix la mala sang cada vegada que se'm diu o se m'insinua allò de Sigues una mica més puta!. M'estan dient que sigui astuta, que actuï amb malícia... que trepitgi principis. Inconscientment busco la nafra potencialment més dolorosa per després, conscientment, recordar el mal que em produeix tota queixalada encaixada en jugular aliena... i m'oblido de Maquiavel.

M'agrada pensar que lo meu és moral pròpia i no pas impromta que m'hagi pogut deixar l'educació catòlica. Clar que també és possible que aquesta moral pròpia sigui fruit precisament de conèixer prou bé una de les cares menys amables de la religió catòlica, és que aquesta no comercialitza amb el pecat i el seu posterior sentiment de culpa?. Ja diuen que qui mal entén mal respon, doncs la història del meu primer pecat és aquesta:

Amb tendresa recordo a la majoria de monges d'aquells meus primers anys, la resta encara, quan hi penso, em segueixen fent por. A partir dels set anys, una vegada feta la primera comunió, cada dimarts tocava missa i confessió, tan si en tenies ganes com si no. Anar a confessar em posava especialment nerviosa, sobretot després que el capella es canses dels meus reiteratius No tinc cap pecat, i m'oferís un sermó inquisidor sobre els mil i un pecats que fan tots els nens. A partir d'aquell dia vaig començar a pensar que era poc apropiat dir al capella que no tenia pecats, així que, exercint d'impecable bona nena, vaig fer una poc imaginativa llista dels pecats que a partir d'aquell moment utilitzaria a l'hora de la confessió: He rotat una goma, He fet trampes, He picat a un nen, He tingut pensaments impurs... precisament aquest era, invariablement, l'únic que treia del seu mutisme al capella, doncs volia saber amb exactitud quins eren aquells pensament impurs; decebut semblava quedar sempre quan deduïa que per a mi pensament impur equivalia a enveja. La llista acabava sempre forçosament amb El Pecat, l'únic pecat que no era mentida... HE MENTIT.





Comentaris

  • SOC CULPABLE! ...segons com si, segons com no[Ofensiu]

    He viscut tot aixó del que parles, i era de les que despres de dir m'he barallat amb el meu germa, i he dit mentides, m'inventava els pecats tot dient, .. no, no ho faré mai més, ..... i quan em deien ves i resa tres pare nostres i tres ave maries, m'ha genollave, sentin-me culpable de haver mentit, per inventar-me pecats.

  • Frida/Núria | 08-02-2007

    com la vida mateixa, vull dir com la que ens feien dur.
    Gràcies per comentar-me ara et podré llegir.

  • pecar per obligació[Ofensiu]
    qwark | 19-01-2007

    El relat dóna la sensació de ser autobiogràfic. Vull dir que, si no ho és, té molt mèrit la credibilitat que has aconseguit en aquest sentit. També a mig camí de l'assaig, tornant a protestar contra la lògica guanyadora dels perversos maquiavèlics, del tot val per aconseguir el que volem. L'assaig té un petit risc en aquest format. Si esperes alguna cosa dels comentaris, bàsicament seran sobre el tema, més que sobre la teva manera d'escriure.

    M'ha fet gràcia el detall del capellà, traient el seu instint de portera (o qui sap si coses més pecaminoses) amb el seu interès per les possibles cavil·lacions eròtiques de les nenes.

    Com diu en Mandalf, el títol és un encert, podríem dir que és "molt comercial". La redacció és en general correcta, fent el relat molt amè de llegir.

    Et comento un parell de detalls formals per si t'interessen:
    -La paraula "pecat" surt molt, però en l'última línia surt dos cops seguits. Jo hagués elidit la segona.
    -Després de "!" o "?" diria que no es posa punt.
    -"Capellà" va amb accent.
    -La segona frase del segon paràgraf és molt llarga. Crec que estaria millor amb un punt abans de començar la pregunta.

  • Trobo molt encertada[Ofensiu]
    Màndalf | 07-01-2007

    Especialment aquesta combinació que has creat de reflexió introductòria amb anècdota posterior. Li dóna al relat un toc d'elegància, el diferència, d'altra manera no passaria de ser una anècdota explicada i prou.
    El títol, també molt aconseguit. En molts escrits hi entrem pel títol; aquest és llampant.
    I molt bé el plantejament del cercle viciós pecat-culpa que suposa la història. Al final, la manca de culpa fa pecar. La religió diu que no hi ha ningú que no sigui culpable d'alguna cosa; fins i tot els infants. El problema era trobar de què, no?

l´Autor

Foto de perfil de Lilith

Lilith

21 Relats

192 Comentaris

43522 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Important:
Escric bàsicament ficció:
"Qualsevol semblança amb la realitat és casualitat"



""Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."
Fragment de la pel·lícula Blade Runner


"Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera."
Miquel Martí i Pol


"No es inútil amarse,
finalmente.
Lo mismo que amaestrar serpientes, nos exige
técnica refinada y perder la vergüenza
de actuar frente al mundo en taparrabos.
Y unos nervios de acero.
Pero amar es oficio
saludable también: su liturgia apacigua
el ocio que enajena -como supo Catulo-
y perdió a las ciudades más felices.
Bajo la cuerda floja dispone -no pidáis
una red, porque tal no es posible- otra cuerda,
tan floja, pero última
tan inútil a veces,
bajo la cual no hay nada.
Y entreabre
ventanas que te oreen la cólera y exhiban
a tu noche otras noches diferentes, y así
sólo el amor nos salva a fin de cuentas
del peligro peor que se conoce:
ser sólo -y nada más- nosotros mismos.
Por eso,
ahora que está ya dicho todo y tengo
un sitio en el país de la blasfemia,
ahora que este dolor de hacer palabra
con el propio dolor
traspasa los umbrales
del miedo,
necesito de tu amor como analgésico;
que vengas con tus besos de morfina a sedarme,
y rodees mi talle con tus brazos
haciendo un salvavidas, para impedir que me hunda
la plomada letal de la tristeza;
que me pongas vestidos de esperanza -ya casi
no recordaba una palabra así-,
aunque me queden grandes como a un niño
la camisa más grande de su padre;
que administres mi olvido y el don de la inconsciencia;
que me albergues de mí -mi enemigo peor
y más tenaz-, que me hagas un socaire,
aunque sea mentira
-porque todos es mentira
y la tuya es piadosa-;
que me tapes los ojos
y digas ya pasó, ya pasó, ya pasó
-aunque nada se pase, porque nada se pasa-,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó,
ya pasó.
Y si nada nos libra de la muerte,
al menos que el amor nos salve de la vida."
Javier Velaza


"Antes de que caiga sobre mi lengua el hielo del silencio, antes de que se raje mi garganta y mi corazón se desplome como una bolsa de cuero, quiero decirte, vida mía, lo agradecido que estoy, por este hígado estupendo que me dejó comer todas tus rosas, el día que entré a tu jardín oculto sin que nadie me viera."
Jaime Sabines


"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."
M. Mercè Marçal



O-1819@hotmail.com