Si Déu existex

En Jonàs analitzava la progressió del pensament religiós al llarg de la història. Imaginava uns temps antics, animistes, sòlids i densos, en els quals Déu podia existir, en tant que el buit era del tot desconegut. Déu és a tota la matèria, deien alguns. Però aleshores com explicar el buit? A on no hi ha matèria no hi pot haver Déu. I en Jonàs sabia que vivia en un planeta envoltat pel buit, o per un rerefons energètic quasibé imperceptible.

Per altra banda sabia una cosa ben certa: Només els morts poden saber si deu existeix. I ell era ben viu. El temps arribaria de dilucidar aquesta qüestió. De res no li servia fer càbales prèvies al moment de la seva mort, en el que definitivament sabria el que li esperava després, si és que li esperava res o només el buit, la inexistència, el cessament del pensament acompanyant les seves funcions vitals.

Aleshores se sorprenia que hi hagués persones tan convençudes de la seva existència, tal i com ho explicaven els llibres sants. L'entelèquia que havia originat el món podia estar del tot desvinculada de la seva creació, ser absolutament irresponsable o no responsable del que passava a la terra. La terra mateixa podia ser un planeta més en un complex potencialment infinit. Demanar ajuda a Déu era triar el camí més fàcil, el de la comoditat en termes pràctics. Deixar de pensar per un mateix per delegar-ho tot en la història, en els dogmes i en un coneixement construït durant generacions.

Val a dir que el problema cosmogònic ocupava la ment d'en Jonàs de tant en tant. Era potser un defecte del seu pensament no saber comprendre la finitesa. No podia imaginar un temps finit, ni podia imaginar un espai finit. L'espai per definició sempre era ampliable, i el temps per definició no podia tenir un començament abans del qual no hi hagués temps. Explicar l'inici per mitjà d'un demiürg o ésser intel·ligent fora del temps i de l'espai era tan arbitrari com no explicar-ho en absolut. Atribuir-ho tot a una causa inicial era tan plausible com fer-ho a dues causes, o a moltes causes.

El cas era que en Jonàs no volia passar-se gaire per l'església. Trobava rocambolescs i extravagants els rituals que allà s'hi desenvolupaven. Normes absurdes que no tenien res a veure amb el que podria ser aquest principi generador de totes les coses. Les contradiccions en matèria de religió eren massa grans, insostenibles. Si Déu existia segur que no era com el descrivien les religions.

Però al capdavall quin negoci farien els religiosos si Déu fos tot bondat i tot misericòrdia, si es mirés la misèria i el pecat humà amb commiseració, i si perdonés a tothom en el moment de la seva mort fruit de la seva infinita bondat? Cap negoci per les institucions terrestres explotadores de la fe. Calia que hi hagués bons i dolents, no pas per Déu en si mateix, sinó pel funcionament de la societat.

De ben segur que als inicis de la religió, aquesta pretenia establir un ordre social. Déu és el pare, i així com la relació entre el pare i els seus fills es trasllada a les esferes divines, també passa a l'inrevés. Déu és el senyor, i de la mateixa manera que hom adora Déu d'una determinada manera com el seu senyor, també ha de reverenciar el seu senyor terrenal. La religió és la justificació de la jerarquia social, la societat, sobretot la més primitiva, amb una religiositat incipient, és moralitzada i justificada per les fàbules de la religió.

Així, qüestionar Déu és qüestionar el senyor o el pare, i és qüestionar l'ordre establert. En Jonàs volia més independència per a ell mateix, no volia haver de sotmetre's a cap Déu, perquè no volia sotmetre's a cap home. En definitiva l'existència o no de Déu era un assumpte de segon ordre, la jerarquia a la vida era la que veritablement existia.

Però Déu donava poques mostres d'existència. Es tractava en tots els casos d'un Déu poruc i tímid, manifestant-se sempre d'amagat, indirectament, sense projectar el seu esplendor a sobre de la terra. Eren els homes els que feien les grans obres que feien gran a Déu, temples i construccions diverses. Déu no hi havia plantat ni un maó de cap catedral o mesquita, ni havia escrit una sola lletra d'un llibre, ni havia compost una sola nota musical. Déu necessitava l'instrument humà per tal d'expressar-se, per la via de la inspiració, però mai directament.

Però, era fàcil, en opinió d'en Jonàs, de desvincular-se de tota realitat i abraçar la realitat única de Déu. Fàcil no viure de veritat, oblidar-se de pensar per un mateix, enfonsar-se en mil-i-una regles, quantes més millor, per tal de no haver de decidir en cap cosa quotidiana. El comportament pietós era una renúncia a la veritable vida, a la decisió i l'error, a assumir-se un mateix amb els propis defectes.

Hi havia gent que triava aquest camí. En Jonàs no. I per altra banda no podia justificar el mal. No podia entendre que hi hagués una intel·ligència absoluta i superior que permetés de grat tant d'abús i d'injustícia. Si Déu existia era molt lluny de la terra, i molt lluny dels humans. Potser finalment apareixeria un dia i posaria ordre en tot plegat, potser, o potser no. En Jonàs per això evitava els actes rituals, que al seu entendre no eren més que un enuig, i que en bona mesura impedien a les persones de comportar-se dignament. Perquè quan hom fa un acte inútil de sacrifici, en la fe de Déu, i no fa cap bé als altres, està malbaratant les forces i minant-se tot mortificant-se, perdent el criteri per seguir la sendera de la bondat.

En efecte, en Jonàs observava que en el nom de Déu es rebutjaven conductes que els prosèlits consideraven desviades. Homosexualitat, alliberament de la dona, lliurepensament, filosofia. L'ortodòxia els evitava de fer el bé en condicions amb aquesta gent, els prejudicis adquirits a l'eucaristia els bloquejaven. Déu aleshores, en la seva expressió dogmàtica i litúrgica, era un obstacle per tal de fer el bé, un llast i un impediment.

Però tornant a l'existència de Déu. En Jonàs pensava en les religions majoritàries que afirmaven l'existència de Déu. No es podien deslligar del temps en que havien aparegut. Temps remots i en certa manera ignorants. Temps en que damunt dels núvols hi havia Déu, què si no? Religions que parlen d'un Déu proper, dens i material, que exerceix la seva força directament i sense intermediaris, amb el que es pot parlar, perquè és al damunt dels núvols. En temps d'en Jonàs la realitat cosmològica era ben diferent. Vivia en un planeta minúscul, damunt dels núvols no hi havia res, només el buit, tan a prop, l'univers era un espai infinit sense res, i sense restes de vida enlloc. Cap religió no podia enfrontar-se amb els seus plantejaments a aquest repte, a aquesta nova solitud acarada per l'ésser humà.

Per altra banda la religió havia d'estar lligada a la terra, no era la mateixa religió la que havia sorgit del desert que la que havia sorgit en terra fèrtil, ni la que sorgia del comerç, ni la que sorgia de la verdor dels boscos. Eren religions que volien explicar ambients diferents. El monoteisme absolut es podia entendre al desert, però calia matisar-ho i enriquir-ho al bosc centreeuropeu o a la costa mediterrània.

Així doncs Déu partia com l'origen de totes les coses, i alhora com el curador de la seva creació. Era en essència un Déu femení. Un Déu que no només havia creat, sinó que vetllava pel creixement de la seva creació. Un veritable Déu masculí hagués donat només l'impuls o l'essència inicial, després del qual se desentendria del tot d'allò que en resultés. Però el Déu femení ha d'impregnar de la seva presència tots els actes ocorreguts a la seva creació.

Per en Jonàs la humanitat havia de madurar. Havia d'abandonar la protecció de la casa paterna. Havia d'aprendre a viure sense Déu, o amb un Déu masculí que no s'ocupés gaire de la seva creació. Posar a Déu com excusa de qualsevol mal o de qualsevol bé li semblava un elusió de la veritable responsabilitat. Al capdavall els únics que havien de preocupar-se de Déu, de l'existència de l'ànima, de la transcendència i d'un futur del tot incert eren els ja agonitzants, amb un peu i mig a la mort. Els altres perdien el temps fent apostes absurdes sobre el seu destí final.

Per tant calia maduració. Potser la causa primera era Déu, de totes les coses i esdeveniments, però hi havia més causes. I quan s'hi podia identificar una causa humana i ben concreta per un esdeveniment, de res no servia dir que era la voluntat de Déu. La maduració consistia en bona mesura en renunciar a Déu, com a causa i justificació de tot, renunciar també a la sort o l'atzar, observar les causes i trobar-les, i comprendre-les, i solucionar-les o redreçar-les sense haver de recórrer a cap ens incomprensible i abstracte.

Així doncs en Jonàs creia en la indagació de les causes, però sense fer-hi un gra massa. Al capdavall no es podia conèixer la justificació de tot, i era ben agradable no indagar i només acceptar el que a un li podia passar. Entre la postura cientifista de justificar-ho tot, de vegades amb justificacions sobre justificacions que no justifiquen res en absolut, i la postura mística segons la qual tot és obra de la voluntat de Déu, o de l'atzar, hi havia un terme mitjà, una posició entremig segons la qual cal investigar les causes en la mesura en són a l'abast, i fer-se una idea cabal del perquè de les coses sense perdre's en un excés de raonaments però també sense la mandra de la submissió incondicional a Déu.

Així en Jonàs defenia a la persona encuriosida, però no obsessionada, que provés de trobar explicacions en el seu àmbit de pensament, ni explicacions referides a Déu ni a ciències que no pogués comprendre. Potser hi hauria de més intel·ligents o de més savis que poguessin explicar el món més enrevessadament, no era el seu cas però.

De ben segur que la freqüentació de parròquies es feia per part de qui la feia per motius ben interessadament desinteressats. Al capdavall un món de misèria moral i infelicitat no és desitjat per ning
ú, i davant la feblesa d'un mateix pot semblar un mal menor acceptar una determinada relació. En Jonàs però pensava que es pot ser feliç i bona persona i no trepitjar una església. Es tractava per en Jonàs d'una qüestió de sensibilitat, d'estar a l'aguait, despert, de no deixar-se endur per l'egoisme i els afanys de poder o l'excés de vanitat. Perquè al cap i a la fi la mentida de la religió es fonamentava en un exèrcit de petites veritats. L'església s'arrogava per si mateixa les bondats de la vida en pau i en harmonia, les feia seves i les negava a qui no cregués en el seu Déu i no participés de les seves litúrgies.

Déu era doncs una gran mentida justificada per moltes petites veritats. L'existència de l'aparell eclesial era innegable aleshores. Déu podia existir o no, però la seva església prou que existia. I en nom de la fe s'hi podien fer grans atrocitats, quan algú creia tenir raó, una raó absoluta i inspirada per un ésser superior. En Jonàs no deixava de pensar que era vanitós afirmar l'existència de Déu, afirmar tenir-hi fe, quan ni Déu mateix no feia cap esforç per afirmar la seva existència.

En Jonàs creia doncs en la Filosofia, formada per tots els pensaments humans, en un politeisme ideològic que li permetia gaudir de totes les propostes de raonament, de totes les combinacions de la paraula i de totes les idees talentoses i ben conjuminades. No tenia perquè tancar-se portes, renunciar al plaer de pensar, a jugar amb les idees, a fer-les seves. Sabia de la seva incompetència, molt humana, sabia que era Déu ni s'assemblava, sabia que l'únic que podia fer era jugar amb el pensament, entretenir-se, cultivar-se, experimentar-se, però sense una finalitat clara conduent a la salvació. L'única salvació a la que aspirava era la que podia obtenir en la seva vida, espiritualment, salvar-se de la misèria moral i de la confusió, del dolor i de la desesperació. Prou que d'altres s'esforçaven en fer-li tastar l'infern encara viu, gent de fermes creences que el trobaven pecador, potser per que no fos el cas que en Jonàs s'acabés salvant per algun detall que ells ignoressin.