S'ha acabat

A poc a poc.
Camina sense mirar al seu voltant.
Ha tingut un breu consol en veure que era de nit; després d'aquell agost, ara li costa recordar que es feia fosc abans.
Camina.
Respira i no sap com. És viu i no s'ho esperava. Potser això també el fot; preferiria adormir-se i no poder-se despertar. Tanmateix, mai es suïcidaria, i potser això també el fot.
Camina i no es fixa en ningú.
De cop, els carrers li parlen, cada cantonada, cada botiga, cada pas de vianants, li evoca algun comentari, alguna mirada, alguna carícia. Sembla que tot s'hagi posat d'acord per cantar a la seva oïda els seus records, records que ni tan sols sabia tenir.
Ella l'ha vingut a rebre; la nit era la seva amant. Però en aquells moments les llàgrimes que l'esquinçaven no trobaven consol en els seus braços.
Tampoc pot plorar del tot; la seva angoixa es manifesta en ell en forma d'unes poques llàgrimes que li apareixien als ulls però no arribaven a caure, i en uns lleus tremolors que el sacsejaven per dins. I això també el fot, i potser més, perquè al cap i a la fi, es sent atrapat dins seu, dins la seva pròpia cuirassa. Sempre ha estat fred, així s'ho va inculcar des de petit, doncs era la manera de no patir. Ara veu que aquestes emocions contingudes amb la força de la constància poden fer més mal si es germinen dins i no poden sortir. Però ara ja no tenia alternativa.
Camina i canvia de carrer, però això no li serveix; segueix recordant paraules i gestos.
Una paperera; l'embolcall d'un gelat compartit, una botiga; una conya sobre el rètol, un graffiti; una explicació, una senyal de trànsit; un petó.
A poc a poc.
Camina i ni tan sols no ha mirat l'hora que és. Ni tan sols no sap què ha passat; una part d'ell es resisteix a creure el que ha sentit, una altra li diu ben clar.
Solia fer bromes o dir coses que potser no pensava per fer-la enrabiar. Potser ho havia pagat massa car.
Es fa preguntes del tot estúpides mentre una vella cançó li va donant voltes pel cap.
Podien les paraules pronunciades en tres segons esborrar les que s'havien dit al llarg de quatre anys?
Sí, sí que podien, pel que es veia.
I sabia que l'error era ell. Més aviat, sentia que l'error era ell, però si es posava a reflexionar-hi, descobriria que no. Sentia que no se la mereixia. Pensava que potser era ella qui no el mereixia. I sabia que ningú es mereix mai ningú; simplement potser no estaven fets per l'altra.
Potser...
Massa potsers, la certesa no hi era, tot eren mots penjats en l'aire, delicats com bombolles de sabó; una mica d'aire les faria voleiar i qualsevol cosa les faria desaparèixer i esborrar tota una vida compartida.
Potser només camina.
Es troba de cop en un viarany inesperat. I es sent com si ella fos allà, s'atura enmig del carrer i deixa que l'aire, impregnat amb la seva olor, li flueixi pels pulmons.
Sent una estranya sensació, les seves mans l'abracen per la cintura i sent la suau pulsació de la seva respiració al clatell. Puja les mans per trobar-se amb les seves, però només es troba a ell, i el moment passa de llarg, s'apaga com una espelma bufada en un instant. I ell també se sent apagar-se amb aquesta flama.
Baixa les mans, s'hi entreté, però ho acaba fent. Tanca els ulls i es mossega el llavi.
No sent res, no hi ha ningú, només ell i les seves pulsacions. Abans, quan volia aïllar-se de tot també hi era ella. Ara estava sol.
Obre els ulls i de nou no veu res; tot el que fa és sentir dins el cor.
Ha d'escollir un camí. No hi pensa ni un sol moment, però es passa deu minuts quiet. No vol haver d'escollir. No vol pensar. No vol posar el pes de la responsabilitat de res sobre seu.
Reprèn el caminar. Escull un camí.
No pot seguir endavant. Exhaust, es deixa caure en un portal. Agafa aire i respira fons.
D'allà a la vora li arriba la música d'una guitarra.
És el primer estímul al que reacciona després de sortir del pis.
Les notes li encenen a poc a poc la bombeta de la memòria fins identificar-les amb la cançó Yesterday. Dóna un cop d'ull; el guitarrista és un bohemi mal vestit que toca amb aire absent sense ni dirigir una sola mirada a la gorra que té a terra.
Fa una pausa, beu un glop de cervesa i torna a tocar la mateixa cançó.
La gent que passa pel seu costat ni se'l mira.
Ell aparta també la vista.
A poc a poc.
No sap quin dia és; si ho sabés el marcaria al calendari. Sempre convé recordar i no oblidar; el passat no hauria de morir mai.
Potser avui no té res nou per explicar, potser ara que se li han mort tots els somnis no creu haver viscut res.
Les coses no moren perquè sí.
Repassa mentalment aquells records tan sol·lícits a ser reviscuts, i va repetint-se a ell mateix cada cop que s'ha equivocat, cada cosa que hauria pogut fer millor.
No espera aprendre'n. No espera res.
Voldria autodegradar-se; sol ser el camí més fàcil per escapar dels problemes. Però no pot.
En el seu fons és massa conscient que la vida no es pot llençar. Tot i que voldria fer-ho, sap que no pot.
El guitarrista improvisa, intenta acompanyar la seva melodia cantant, principalment per fonètica, i si no sap com omplir algun tros, gemegant al ritme de la cançó. Té la veu molt avellutada. Ell la té diferent. No l'hi enveja, però tampoc no li reca.
L'escolta, no té res a fer, i potser no li farà mal distreure's una mica.
L'home realment no en sap, de cantar, però no canta perquè li donin més monedes, ho fa perquè ho sent, com està allà tocant. Ningú l'obliga, i el que deu recollir no deu ser més que un simbolisme, en realitat demanar diners era justificar estar allà fent solament allò que li sortia de dins, en un món on s'havien de donar explicacions per totes les manifestacions personals de llibertat.
Igual era la seva manera de vestir, es vestia d'aquesta manera perquè la gent el cregués torrat, però ell era qui realment era l'ànima més sincera de totes.
Se'n riu d'ell mateix.
Està pensant en un bohemi que fa mitja hora que toca la mateixa cançó sense introduir cap variació, però curiosament aquesta cançó no el cansa. I els seus pensaments cap a ella van deixant pas a un sentiment sec, les restes que queden després de la riada.
Al cap i a la fi ell i aquell home no són tan diferents; cap dels dos va encaixar mai, però tampoc cap dels dos ho va voler mai per ell.
Una imatge li ve al cap, és la primera de la tarda.
La té al davant, però entre ells s'està obrint un abisme. Si en esquerdar-se el terra ja va creure's perdut, ara, amb un pou enorme entre ells, ja no sabia ni com estava.
El bohemi calla i enfila una parrafada musical més lenta fins aturar-se al final.
Ell se'l queda mirant, com abaixava el cap uns minuts i després com guardava la guitarra a una funda, se la carregava a l'esquena, collia les escasses monedes i marxava caminant.
Ell es va sumir en el silenci un altre cop; potser la ciutat clamava a brams el seu ésser, però ell no la sentia, tot el que li havia entrat dins era aquella cançó i ara que havia acabat, ja no li quedava res més per sentir.
No mira l'hora; veiés el que veiés reaccionaria amb la mateixa indiferència.
S'aixeca, pot seguir caminant. Es sent fort, fort i buit, com un roure mort devorat per dins.
Si més no, seguirà les passes de la inèrcia.
A poc a poc.
Camina.
Ara sí que sap on va, no s'ho pensa però ho sap.
És el camí que ha fet sempre, el camí cap a casa seva. Un altre ventall de records.
Però ell no té res per dir.
No estava cansat; un altre ho hauria estat. No tenia sensacions.
Volia dormir.
L'endemà seria un dia dolorosament igual al de la setmana passada, i el món no notaria la seva buidor; el sistema el reclamava.
Al preu que fos.
A què s'esperaria?
Al final d'alguna cosa, sempre precedit pel final d'una altra, esperaria com tothom havia après a fer, sense desesperar, potser trigaria a tornar a trobar allò que l'omplís, però ell si calia s'esperaria.
Sabia el que volia i el seu preu, tot i no ser-hi en aquell moment, sabia per instint que havia de buscar.
Ho trobaria o no, però ho havia d'intentar.
Era ell.
És ell.
Camina.
Li falta poc per arribar un altre cop.
Podria no creure's res, passar les coses pel seu cap, potser intuir que s'apropaven nous temps, però aquell dia no volia pensar.
Caminaria.
Sense rumb, sense temps, per inèrcia i camina.
A poc a poc.
A poc a poc.
Camina.