Sexe

11

En Dudenci traginava d'una banda a l'altra del local la seva safata. Tothom l'esperava amb interès. Els tres asseguts a la taula consideraven tota mena de temes, els més variats.
- Parlem ara de la sexualitat. Aquesta paraula amaga grans coses. Cert que alguns la trobaran massa fina pel que representa. A mi no m'agraden les expressions barroeres, m'estimo més de fer servir aquesta paraula aleshores. Quines meravelles no ens esperen al cos de les dones. És la cosa més cobejable del món, i per la qual malda tothom, per aconseguir d'acostar-se a tastar la perfecció més concebible. Em direu que tot es pot comprar amb diners, i no us trauré la raó. Jo mateix tinc per costum visitar una certa casa de barrets molt ben parada. Allà passen tota mena de coses. Hi ha moltes noies, amb noms molt originals. Hi ha una mulata vinguda de fa poc del brasil que és una delícia, es diu Àngela Maria, quina facècia, oi? Un nom tan sagrat per un ofici tan d'aquest món. La noia és molt complaent, fa tot el que li demano. Però no es tracta d'això del que vull parlar. Més aviat de l'amor platònic, del que es pot donar amb una dona com cal. La meva, per exemple. No vull dir que la meva dona no m'atragui, però el cas és que no és el mateix que amb l'Àngela Maria. Darrerament m'ha agafat molt fort amb aquesta brasilera calenta i enjogassada. M'agrada el caliu que m'ofereix el seu cos. Les coses amb la meva dona són molt més calmades, refredades, les escaients a un matrimoni. Aquestes coses cal tenir-les en compte quan et mulleres. Cal tenir una dona al costat perquè et pugi els fills. Jo no podria tot el dia a la fàbrica, i en mans d'una dida no tindrien el mateix amor que amb la seva mare. Però el compromís és molt fort. En fi. Em deprimeix pensar que he malgastat tota la meva vida treballant com un ruc. Això no ve al cas. Per altra banda ella també s'ho deu passar malament amb la nostra relació, o si no ben bé malament sí si més no tan avorridament com jo. Les coses cal prendre-se-les amb paciència. Suposo que deu tenir les seves aventures. No tantes com jo ni amb l'assiduïtat amb que se'm veu a la dita casa de barrets, que es diu ..., però segurament deu tenir també compensacions al tedi del matrimoni. S'ho fa segurament amb els monitors del gimnàs, amb el professor de tennis, amb el massatgista, amb el butaner, qui sap. Bé, amb el butaner segur que no perquè a casa tenim una instal·lació de panells solars per estalviar, i mai no he vist bombones de butà per casa, però poc li faltarà. De vegades penso que fem una competició a veure qui enganya més la parella. Doncs no parlava de cap d'aquestes dues possibilitats. La de l'amor incondicional previ pagament o el forçós de l'esposa, que surt relativament de franc, doncs cal pagar moltes coses per tenir-la contenta. M'agradaria parlar de la veritable sexualitat amb la persona que estimes, de tu a tu, sense cap mena de contracte mitjancer. Aquest amor veritable ha de ser del tot satisfaent, ple com un dia de primavera. Penso que no ho he pogut viure mai un amor així, potser els meus amors de l'adolescència, però aquells mai no arribaven gaire lluny. De vegades penso en totes les possibilitats que potser m'estic perdent per la meva afició a la feina. Les carícies, el tou dels dits lliscant per damunt de la pell. És clar que la meva religió profundament catòlica m'impedeix fins i tot tenir aquesta mena de pensaments. Jo sé que és pecat tenir aquesta mena de relacions consentides i volgudes, desitjades amb l'ànima, aquí a l'Escofet se li estaven començar a entelar els ulls d'emoció, però no puc evitar de somiar-hi. Tothom té dret a tenir mals pensaments. Per altra banda trobo que cal fer algunes consideracions respecte al tracte que reben les dones. Això està plenament relacionat amb la sexualitat. Cal advertir que tan dolenta és una vida sense esbargiment com una vida de massa relaxació. Al meu parer el que diu l'església està molt ben dit, i mai no es quedaran curts en les seves admonicions, doncs ja compten amb que la gent no s'ho prendrà al peu de la lletra. Ni pensar-ho. Tot al contrari. Molts que van a missa, que ho sé jo, després els veus tan tranquils al prostíbul. En fi, el tema de la hipocresia està ja molt magrejat i no vull aprofundir-hi. El cas és que de tot el que recomana la jerarquia per frenar i emmordassar la sexualitat no es fa ni un bri de cas, no en fan ni els que ho recomanen. Us ho dic de primeríssima mà, que ho sé. Perquè en el fons la sexualitat és una cosa del tot necessària. No us hauria d'explicar totes aquestes coses, potser algú ens està escoltant traïdorament i arriba tot plegat a orelles de la meva dona o del rector de la meva congregació. Potser m'hauria d'amoïnar per aquesta possibilitat. O potser no. Hi ha molta hipocresia en la meva sexualitat. Estic segur que cap del dos no es sorprendria gens ni mica de les meves actuals afirmacions. El cas és que tothom fa el que li ve de gust amb la seva sexualitat, i el que no ho fa és perquè no pot o perquè és retardat. Una d'aquestes dues possibilitats han de donar-se per necessitat. I a pesar de tot pocs troben el veritable gaudi del plaer sexual a la vida, la majoria passem sense conèixer la veritable voluptuositat, sense tastar les mels del fruïment. Sens escapa de les mans sense remei, amb cada dia que passa des que esclata primerament a la pubertat ens veiem menys capacitats d'exercir el plaer, més desproveïts dels mecanismes d'excitació i més incapaços en definitiva d'aconseguir reproduir el que abans fèiem amb tota naturalitat. Suposo que em comprendreu quan us dic que visc una completa insatisfacció. Ni tan sols l'Àngela Maria no m'aconsegueix reviscolar els sentits. Copulo amb ella com ho faria un animal, per obligació, per auto-estima si es vol, perquè és el que se suposa que haig de fer, però creieu-me si us dic que no sento ni de bon tros el plaer que sentia, les sensacions rebotint pel meu cos. En fi, crec que desbarro una mica ara per ara. Només volia dir que la sexualitat és per gaudi dels més inexperts. Després ve la manca d'activitat, les pulsions cada cop més somortes i ensordinades, i per acabar-ho d'adobar l'experiència que no fa sinó accelerar el desenllaç. Tot plegat és un gran desastre. Tan de bo m'hagués consagrat a cardar des de la meva més tendre infantesa, des que se'm va aixecar per primera vegada. Segurament hauria estat més feliç. Potser no tindria una fàbrica ni empleats ni una família a la que mantenir i estimar, però segur que em sentiria igualment satisfet. Segur que trobaria la vida molt més lluminosa.
- No saps el que et dius, objectà en Solleres. Aquesta gent que es dedica a cardar tot el sant dia per qualsevol excusa són profundament infeliços. Tenen més necessitat de la que poden satisfer. Els hauries de veure. Jo en conec uns quants, gent poc recomanable certament, no saben fer altra cosa que vagarejar pels pitjors locals de la ciutat, veritables femers morals, on troben les seves parelles. Acaben per drogar-se i perden el nord. És molt difícil que una d'aquestes persones sigui feliç. Jo m'he topat amb algun d'aquests carnívors, i dones també, que n'hi han, i la felicitat no és el que els defineix. Tenen un no-sé-què a la mirada que els delata, encara que ells volen passar per afortunats. El fons dels ulls és molt important per conèixer la gent. Els que han cardat molt tenen una tebiesa en el tracte, una desafecció molt característica. No troben plaer a la vida. Per a ells només es tracta d'una cursa en que han de batre la seva pròpia marca. I ho tenen difícil. Que profitosa deu ser la vida de qui no coneix la sexualitat en tota la vida! La ignorància du aparellada la necessitat d'explorar, de planificar, de conxorxar. Amb el coneixement tot se'n va en orris. No hi ha cap necessitat de res, només de deixar-se arrossegar fins a la mort. Les coses són així de clares. La sexualitat en la seva plenitud es viu només des de la ignorància. El coneixement, com en tants altres àmbits només condueix a la decepció, a l'apatia i l'abaltiment. No és que jo sigui una d'aquestes persones. No ho vull dir pas, i segur que les meuques que jo freqüento no es poden comparar a les teves, Escofet. Tu ets un potentat. Estic convençut que cada setmana sens falta compareixes a la teva casa de barrets. I que la brasilera xardorosa de la que parles és ben sinuosa i cobejable. Jo no m'ho puc permetre, ni tan sols amb assiduïtat Tinc les meves conegudes també. No m'agraden els lligams. Ja en vaig tenir prou amb la meva dona. Encara em faig creus que hi hagués desig amb ella prou com per concebre els nostres fills. Penso que sempre amb la dona ha de passar el mateix. L'excés de responsabilitat, els fills. Tallen la llibertat. No és el mateix que amb les meuques. No ho pot ser, de cap manera. Les meuques no esperen res de tu, tret de que paguis. Per un preu es pot arribar a una solució contractual. Amb la dona les expectatives són el cel mateix. Hom espera del marit que sigui un model en molts aspectes. Això és el que mata molts matrimonis. El marit ha de guardar les formes, encara que no li vingui de gust. Per molt que la parella sigui de gent ignorant, com és el meu cas, mal que em pesi, sempre hi ha un excés de respecte entre les parts, massa planificacions i expectatives. Així no hi ha manera que res no funcioni. Els homes hauríem de ser prou llestos com per a durar amb la dona el temps que es triga en fer els fills. No cal esperar-se a pujar-los del tot. Jo mateix no vaig poder esperar. La vida amb la meva dona era del tot insuportable. No hi havia alegria al llit conjugal, ni tampoc bona convivència. Tot era costa amunt, res no era planer o senzill. Quin sentit tenia seguir amb la nostra convivència si ja estaven fets els fills i la nostra còpula era del tot insatisfaent? No hi havia cap solució. Per altra banda vull dir que no crec en l'amor platònic que insinues, Escofet. La perfecció no existeix en res, en això de la sexualitat tampoc. Tu penses que sí perquè ets un potentat, i viu la in
satisfacció quotidianament. No ets capaç de conformar-te amb les coses tal com són. L'angoixa t'ha d'acompanyar per força. No hi tens alternativa. Per això penses en coses que no es poden aconseguir. Un relació sense esquerdes, infisurada. No és possible. Totes les dones que miro tenen algun defecte, en una banda o una altra, el nas gran o petit, les galtes rodanxones o seques, els ulls grans o petits. Alguna cosa han de tenir, i en el terreny del contacte sexual passa el mateix. Sempre hi ha incomoditats, cansaments, moviments bruscos, descoordinacions. Coses que fan que tot plegat sigui passador sense arribar a entusiasmar. Que sigui com treure's els pels del nas o com prendre's el cafè, una rutina, una necessitat que cal satisfer, però per la que no ho deixaríem tot i ens abocaríem.


12

En Solleres prengué alè i seguí parlant de la mateixa cosa. Abans, però, va embarcar-se en un panegíric del plaer onanista que no val la pena reproduir aquí per la manca d'ordre de la exposició i la seva intranscendència.
- M'heu d'escoltar bé quan us dic que el matrimoni no serveix per a res. I per a cap cosa menys que la sexualitat. Els que gaudeixen de veritat de la sexualitat són els solters. Els marits han d'aguantar les sogres, i les mares que no s'avenen amb la muller. I tot un plegat de contratemps. Qui té ganes d'enllitar-se amb la seva dona després d'haver suportat tota mena d'humiliacions al cap del dia? S'ha de tenir molt de sentit de la responsabilitat per fer-ho. Tot són retrets a la relació conjugal. Tanmateix amb les parelles esporàdiques no hi ha lligams ni sobreentesos. Hom pot fer el que vulgui, acabar i començar quan vulgui. Una veritable llibertat. Us recomano que ho tingueu en consideració. De totes maneres no és el meu cas doncs jo només practico la gimnàstica amorosa amb les meuques de confiança, perquè han de ser conegudes perquè te'n puguis refiar. Hi ha molta porca pel món, que no es renta com cal l'entrecuix. D'això, Escofet, no en saps res. Estic segur que les teves fulanes són netes com gatetes. Es deuen agençar conscienciosament amb cada nou client. Així dona gust. Les que jo conec no ho fan tan sovint, ni gaire profundament. De vegades es poden trobar restes... en fi, no vull seguir per aquest camí. Al final això de pagar per una cosa que hauria de ser un dret universal es fa una mica penós. No rigueu entre dents. El plaer sexual només està prohibit per culpa de la religió i d'una moral d'impotents, de gents que volen penalitzar-se a si mateixos per la seva incapacitat de gaudir dels plaers. No tenen cap raó de ser aquestes prohibicions i restriccions. Cardem alegrement! Tots amb tots, sense distincions de sexes, nacionalitats o edats. Només així s'aconseguira l'entesa universal. De vegades sembla que hagi de ser tan senzill obtenir els favors d'una dona. No dic ja de la dona estimada, sinó de qualsevol dona que ens sigui passadora. Sembla que el sexe ha de ser el súmmum, una cosa superior que la justifiqui, que no es pot cardar per rutina amb qualsevol desconegut. Jo advoco per aquesta opció. Què ens agrada una dona, doncs a cardar amb el seu consentiment i participació. Així podríem descarregar les pulsions que per altra banda van a parar a les coses més reprovables. Els grans homes de la història han estat homes frustrats, impotents o inhàbils, incapaços d'extreure tot el plaer a les seves relacions, per unes raons o unes altres. Ningú que practiqui el sexe amb quotidianitat i alegria no pot dedicar-se a la política, els negocis o les arts. Això no vol dir que aquestes persones no tinguin una sexualitat activa, que no s'atipin a copular com bèsties. El que passa és que no obtenen plaer de fer-ho, perquè ho enfoquen intel·lectualment, perquè volen fer del sexe una prolongació de les seves obsessions, i per això no gaudeixen de l'acte per si mateix. Aleshores no tenen més remei que caure en la frustració. El que vol dominar a la vida també vol dominar al llit, o el que vol destacar o necessita de cuidar la seva vanitat cerca el mateix amb la dona amb la que jeu. D'aquesta manera no es pot gaudir plenament del plaer, perquè es tenen altres coses al cap que no són el fruïment. Penso que em donareu la raó quan us dic que després de tot un dia de reunions i decisions un no està prou seré i relaxat com per mantenir una relació sexual satisfactòria. Per altra banda cal veure que en pensen les dones de totes aquestes consideracions.
- Ja t'ho diré jo el que pensen, feu en Procert. A mi m'importa un rave la sexualitat. Jo no la necessito. De fet amb la meva dona només practiquem un cop per setmana, perquè no se'ns oblidi. D'un temps ençà ha guanyat uns quilets, i la seva pell ja ha perdut la tibantor de la joventut, fins i tot la de la primera maduresa. Però de totes maneres jo segueixo complint. Per a mi forma part del matrimoni. Sóc una persona responsable, que coneix les seves obligacions. La meva dona necessita aquesta mostra d'afecte i jo li dono. Pel que fa a les meuques jo no practico. Tot i que he tingut amants les quals es comportaven com a tals. Totes les dones volen una contrapartida a la seva disposició amatòria. No es conformen amb el pur plaer, amb les coses fetes perquè sí. Han de tenir una raó adjunta, un benefici d'alguna mena, un contracte. Els contractes els varen inventar segurament les dones, per lligar els homes al voltant del bressol mentre els fills encara s'estaven pujant. El sexe forma part del contracte en el seu cervell. Donen una cosa a canvi d'una altra que els hi sembla prou valuosa. Cert que algunes dones en això semblen homes, per la raó que sigui, no fan escarafalls al plaer pel plaer, a la fornicació pel gust de l'orgasme. Aquestes dones tanmateix són minoria. La major part fa els seus càlculs, sumes i restes, per a obtenir la fórmula de la seva particular felicitat, que consisteix en deixar-se fer a canvi d'una seguretat, en un o altre aspecte. Després sembla que el que passi al llit és el menys important de tot. Hi ha molt poques parelles que es basin realment en el rendiment sexual. La majoria estan juntes per concordància, sigui en la manera de vestir, en la feina, l'ambient, la procedència, els amics, les costums, les preferències. El que sigui més l'acte fornicatori en si mateix, que al capdavall és el que justifica la parella. La major part són bons amics que es van al llit. Pensen que l'altre ho demandarà, que no hi ha més remei que compartir els llençols per tal de tenir una relació del tot franca. Potser tenen raó. Al capdavall jo tinc la meva dona. Amb ella no tinc una vida sexual exemplar, tanmateix em dona moltes altres coses que cap altra dona no em pot donar, a part dels maldecaps habituals. Em dona comprensió i afecte, que també en necessito de tant en tant. Per això considero que el contracte de transacció en espècie està molt ben parit. No necessito recórrer a les meques com vosaltres. Per cert que s'ha postulat molt al voltant de la sexualitat lliure i plena, en que només calgui tocar l'espatlla de la persona desitjada per tenir-la despullada i disposada. Això podria ser si no hi hagués tanta gent frustrada, i si tots fóssim una mica més valents. Moltes vegades existeix el desig entre dues persones i la relació no s'arriba a consumar per factors purament externs, accessoris. Com és possible que coses secundàries tinguin més pes a les decisions que el veritablement important. Suposo que al capdavall de tot hi ha la temença que no es dispari la taxa de natalitat. Els animals carden quan volen, un cop l'any, o amb altres períodes, els hi ve el zel i es reprodueixen, i no tenen cap problema. La humanitat es degué d'adonar de seguida que la reproducció duia aparellada un increment de la població i un esgotament dels recursos, que obligava a conquerir noves terres per als nous habitants i que molts cops aquestes terres no estaven disponibles, que havien d'encabir-se més en menys espai i que això era negatiu. Potser el zel de tot l'any va servir a les beceroles de la humanitat per expandir-se per tot el globus ràpidament, i per incorporar les innovacions genètiques, però amb el pas del temps i donada la rodonesa del planeta va ser més pràctic inventar els prejudicis morals. Imagineu-vos tenir de l'ordre d'una vintena o més de fills per dona! La superpoblació seria insostenible. Però veig que m'estic allunyant del que deia. La sexualitat ben entesa comença per un mateix. S'ha de conèixer el que es té entre mans. La immensa majoria de la gent té poc per comparar. Només es pot valer de les seves pròpies experiències. Això no és lògic, jo mateix sóc un perfecte ignorant. Sempre fidel a la meva dona. Deu ser l'únic home d'aquesta ciutat que ho és. El cas és que igual que es llegeix literatura per informar-se de tota mena de coses, s'haurien de poder trobar escrits referents a la sexualitat, i se'n troben, però molt escassos, i les coses que diuen són quiques i previsibles. Estan escrites per gents que saben molt en el terreny teòric però molt poc en el pràctic. Caldria que escrivissin llibres els que s'afarten a cardar, els protagonistes de pel·lícules pornogràfiques, per exemple. Encara que aquests no fan sinó caure en un seguit de clixés. En definitiva no val la pena amoïnar-se per una cosa que no té solució, no es pot garantir una sexualitat plena per a ningú. Ni l'estat del benestar ni la educació laica no solucionen cap dels gravíssims problemes que tenen els ciutadans en aquests respecte. No tenen ni idea de com aconseguir les seves fites. De vegades resulta depriment veure segons quines dones. Em refereixo a aquestes dones que criden l'atenció. I no depriment perquè les reprovi, sinó perquè expressen la magnificència de la jovenesa, l'esplendor de la vida, el motor de la societat, que són les dones espectaculars. Tot plegat contrasta amb la mort que ens envolta. El sexe és el contrari de la mort, és la vida en el seu màxim nivell, per això resulta tan depriment de pensar-hi. Hi ha tantes coses a fer abans de morir. Perquè hem de gastar tan
tes hores i tants esforços en una cosa tan impossible com aconseguir un ideal, tenir veritable plaer sexual. Aquesta serenitat i quietud que se'ns insinua després del plaer no pot arribar més enllà. Per més que ens hi escarrassem no aconseguirem més que un plaer fugisser, vàlid només quan dura, que ja en el moment de produir-se té una part de displaer i de desaparició, que al final només ens deixa un regust agredolç. Un minut després ja ha passat l'efecte beneficiós, i es barreja amb la insatisfacció i la incertesa. I al capdavall ens espera la mort. Perquè tenir esperances aleshores? Cada moment de plaer sexual ens allunya de la consciència del destí, de la convicció i acceptació del final, ens fa ser més criatures i menys adults, ens fa capriciosos i desconsiderats, egoistes i autosuficients. Aquests adjectius són certament valorats per molta gent, al meu parer equivocadament. Us diré que el treball amb la fusta em resulta molt més plaent que la millor aventura sexual, la fusta mai no es queixa, no té opinió ni em surt amb retrets o planys. La fusta es deixa fregar amb suavitat o amb rudesa, com jo vulgui, i sempre em respon de la millor manera, com jo sé que ho farà, sense sorpreses. I contraposat tenim l'egoisme de l'acte carnal, dos egoismes contraposats per aconseguir un plaer culpable moltes vegades per la intoxicació inevitable de una educació esgarriadora. Perquè aquest plaer sense conseqüències. No pot arribar a ser d'una buidor insostenible? Em sento molt orgullós de tenir cinc fills, no els he fet per encàrrec, no. Em sento fins cofoi de tenir-los. Quin fruit he obtingut de les meves amants? Les poques que he tingut, no us penseu ara que sóc un Casanova. Cap que jo sàpiga.


13

En Solleres prengué de nou la paraula. No havia acabat de dir tot el que tenia que dir respecte a aquesta qüestió.
- Quan penso en la meva vida m'adono que podria haver cardat molt més i millor. Normalment no he triat el millor camí. En comptes d'abocar-me només a aquells amors de veritat he optat pels que m'oferien un resultat ràpid, una rebolcada perquè ens entenem. Quantes vegades no he desitjat tenir una veritable aventura d'amor en lloc del sexe compulsiu a que estic acostumat. Tothom hauria d'aspirar a la perfecció en algunes coses, si més no en la sexualitat. Aconseguir la parella escaient no és cosa fàcil. Al final acabem per caure en el conformisme, anar sempre amb les mateixes i per les mateixes raons. Perquè no ens donen problemes o perquè ens hi hem acostumat. No hi ha risc aleshores. Us diria que el millor podria ser estrenar relació cada nit, però estaria mentint. De tant fer-la servir la novetat pot ser monòtona. Sincerament penso que hi ha maneres millors que la meva d'aconseguir una plena satisfacció. Tot sovint em sento buit després d'un d'aquests encontres. Trobo que no he contribuït en res a la meva felicitat personal. Cert que he descarregat les pulsions, que l'exercici sempre és saludable, sigui de la mena que sigui, que m'oblido per una estona de les meves misèries i penúries. Però no m'emplena de cap manera. Segueixo sent un ex-convicte que s'ha de guanyar la vida en feines de merda suportant unes gents que segurament carden més i millor que jo. Els que ho fan. També hi ha els altres. Això em porta a pensar en l'opinió que tenim de les activitats eròtiques dels altres. He conegut alguns encarregats que molt infreqüentment fotien un clau, si em permeteu que faci servir aquest llenguatge dreturer. Hi ha molta gent al món que no té entre les seves prioritats la de satisfer en parella la seva sexualitat. Em sembla legítim, tothom té dret al sexe, fins i tot a no tenir-ne. Al capdavall es tracta com una aposta forta al casino. L'excitació és molt gran, pot ser que alguna vegada guanyis, però al final sempre acabes per perdre. No puc treure'm aquesta idea del cap, el fet que tot plegat només és un miratge, que les coses que cal aguantar per tenir aquest plaer sexual no compensen en absolut. No paga la pena d'haver de conviure amb un estrany per tal de tenir un moment de plaer de tant en tant. I a sobre se suposa que la vida en parella té més al·licients que els purament sexuals! Per a mi és l'única cosa que la justifica. La resta són bajanades, coses sense fonament. Per això ja estan els amics. Per fer companyia ja hi ha la tele. Però alhora penso en els moments gloriosos, en l'orgull de mascle sadollat. Això no es pot comparar amb cap altra cosa, al igual que el tedi de les tardes de diumenge tampoc no es pot comprar en parella. O quan vol sortir al teatre o a qualsevol altre lloc. Aleshores tot el que té de positiu la relació queda compensat, aleshores s'entén que hi hagi tanta gent que visqui sola. El futur encara es veu més negre. A la gent no li agrada compartir, l'egoisme prescriu pensar només en un mateix. Ara es volen fer parelles que es basen en l'egoisme, justificar-ho, per fer viables les parelles del futur. És un error. Tot convergeix cap a l'individualisme. El món va pel camí de convertir-se en un immens prostíbul, on el sexe serà una transacció més, com l'adquisició d'accions o la compra de mongetes al mercat. Em sembla trist d'allò més que això acabi per passar, però us ben asseguro que és el que ens espera certament. No tenim cap esperança.
- Fas un gra massa des de la teva perspectiva de promiscuïtat i desafecció, parlà en Procert. Hauries de saber que la sexualitat dins el matrimoni no ha mort. Alguns la seguim practicant. No té res de dolent. I no dic això per justificar-me. No és cap covardia fer-s'ho amb la dona, estimar-la. Les bones persones ho fan. Ho han fet sempre i ho continuaran fen en el futur. Per això no cal amoïnar-se. I creu-me que la recerca de la sexualitat pel món és del tot infructuosa. Tu mateix ho demostres amb les teves paraules. La persona estimada només pot ser una a la vida. Un gran amor i prou. No hi ha més alternativa. Després d'això tota la resta de dones encenen progressivament menys passió i entendriment. Al final cal tornar a la seguretat de la llar per sentir-se feliç. Jo m'hi sento amb la meva sexualitat, que a tu et deu semblar del tot inútil o avorrida. Què pot haver millor que rubricar els juraments del matrimoni? Les aventures fora de la llar només serveixen per sembrar el dubte i per fer creure en miratges, en coses impossibles. En que potser podríem tenir plaer perquè sí, a canvi de no-res. Això sempre és una fal·làcia. Tot costa. No hi ha res que sigui veritablement de franc, el que vol dir que si ho sembla el preu que s'ha de pagar és amagat i per tant arbitrari. A mi m'agrada saber el que pago per les coses, i en matèria de rebregar llençols més encara. Els tasts lluny de la llar sempre tenen el seu preu. Al final s'ha de pagar, d'una manera o una altra. I parlo amb coneixement de causa. Alguna relliscada he tingut, sobretot quan la joventut embellia el meu cos, i mai no he sortit ben parat. Aquestes barjaules sempre volen el mateix. De primer semblen del tot desinteressades, però de seguida volen diners i altres coses, com ara que facis el ridícul per elles. Al final la relació entra en un estat agredolç i s'acaba per descompondre. Aleshores no queda més que el mal sabor i el sentiment de culpa a l'hora de tornar. Com creieu que m'he pogut sentir tornant a casa després d'alguna d'aquestes aventures, fent un petó al front a la meva dona? Enfonsat per la culpa. Jurant-me a mi mateix que mai més no deixaria que el desig m'arrossegués a cometre una altra traïció. El cas és que no hi ha recompensa prou gran que em pugui convèncer que val la pena abandonar l'escenari conegut del llit de casa meva. Allà sé exactament tot el que ha de passar i com ha de passar. Direu que hem caigut en la repetició i la monotonia, us equivoqueu de mig a mig. M'agrada pensar que hem caigut en la perfecció. El que ja està bé no cal canviar-ho, no genera insatisfacció, només plaer. Nosaltres dos ja tenim muntada la nostra coreografia, amb totes les variacions que admet. Sabem el que cal fer i el que cal no fer. Sense dubtes ni entrebancs, sense atropellaments ni mossegades doloroses. Com artistes de circ que saben el seu número a la perfecció arribem a obtenir el plaer. No és un plaer perfecte, com no ho és cap cosa a la vida, però ja ens està bé. Amb el pas dels anys m'he adonat que cercar la novetat només condueix a falses il·lusions, en el millor dels casos. Algunes parelles són com nens entremaliats, se'n senten, com si fessin coses prohibides a esquenes dels seus tutors. Aquí no hi ha ningú que vigili des d'a dalt, que ens pugui dir el que podem fer o no fer. El nostre cos no és cap santuari que profanem diabòlicament en oferir-nos a una altra persona. Això només ho poden pensar ments infantils, que encara no han superat les primeres carícies, que viuen atrapades en la sensació, de la que no es poden desempallegar. Haurien d'aprendre a tenir uns altres objectius a les seves vides que tenir aquesta sensació que s'està fent una trapelleria pel sol fet de seguir els instints més naturals.
- No saps el què et dius, apuntà el senyor Escofet, tallant-lo. Cada cop que penso en l'Àngela Maria se'm puja tota la sang al cap. Es pot estar més guarnida per la joventut i l'exuberància alhora? Per a mi és un bàlsam que em cura de tots els mals. Quan estic allunyat d'ella torno a la quotidianitat que tan avorreixo, a les obligacions i tot plegat. Potser com dieu es tracta d'una mena d'addicció, que fa que es senti plaer intens quan es gaudeix però que provoca síndrome d'abstinència quan no. Voleu dir doncs que seria més feliç sense l'Àngela Maria, que el mateix remei que em cura du el germen de la malaltia. Que ella mateixa em sana i m'emmalalteix. No ho negaré pas. I que consti que no estic enamorat en absolut d'ella. Per a mi és quasi una obligació de passar-hi cada setmana per la casa de barrets. Però és que un cop sóc allà trobo que a la resta de la meva vida li manca l'interès. Només les seves corbes sinuoses, la seva gràcia en moure els malucs, la manera picantona
amb que em mira, tots aquests detalls fan de les vetllades a ... quelcom d'especial, d'irrepetible. Després em trobo amb la crua realitat, quan torno cap a casa, cap als fills i les obligacions, i tal vegada el contrast es fa especialment punyent després d'haver estat amb l'Àngela Maria. També canvio de tant en tant. No la tinc reservada en absolut. Em semblaria una manca de respecte fer-ho. Jo sé que és una meuca, una bagassa, i no la verga maria, encara que tingui aquests nom tan xocant. El fet és que hi ha dies que ja està ocupada. Em serveixen per a reflexionar. Sobre l'amor i el sexe, sobre la fidelitat. Com puc estar-me'n tant d'un mer objecte de desig que pot estar en mans d'un altre només pel fet que hagi arribat cinc minuts abans que jo? No té cap sentit. A més sóc conscient que abans o després aquesta fal·lera que m'ha agafat amb ella m'acabarà per passar. Serà perquè trobi una altra o perquè ella marxi del bordell definitivament. Aquestes coses passen. No seria la primera vegada que em passaria a mi. Ara mateix recordo d'altres que varen ser les meves preferides. Aquella rossa que es deia Aiuska, era de l'est d'europa. Tenia poques corbes, però irradiava una llum permanent que em tenia captivat. Un bon dia vaig anar i ja no hi era a l'aparador. Em varen dir que havia deixat la professió. Sempre diuen el mateix. A tot arreu. Mai no es pot saber si ha fugit, l'han matada o ha pagat el deute. Has de refer la teva vida. Quina misèria, haver de refer-te de l'amor per una dona de la vida. Si encara fos una amant com déu mana. No han estat poques les vegades que hi he pensat a tenir-ne. Seria adient a la meva posició, un empresari com jo s'ho pot permetre, no només econòmicament, sinó socialment. Però no em ve de gust. A la casa de barrets trobo tot el que necessito. No em cal tenir una mantinguda portant-me de corcoll amb els seus capricis. De fet només em faltava això. La meva dona ja és la meva amant. Si més no es comporta com a tal. Sempre vol més diners, sempre tenint cura de la seva bellesa, amb tractaments cars, amb les classes al gimnàs. A saber quantes aventures ha tingut. Com que me la vaig triar jove quan vaig poder. Té quinze anys menys que jo. Al començament era com una meuca més, però em vaig avorrir després del primer fill, i encara li havia de fer dos més! Quina tortura fins que varen estar ben concebuts. Aquesta mena de coses són les que maten la passió entre les parelles. Haver de fer fills per obligació. No hi ha manera de sobreposar-se a un trauma com aquest.