Set

La destrossa s’ofega a les seves sentències,
s’absorbeix tot el suc de la ufana violència,
el llenguatge del cos s’avança, amb deferència,
s’enforteix al compàs de l’horrible impaciència.
I després de tan bes mai no queda saciada.
I vol més. I en vol més. I no es sent extasiada.

S’anomenen a deus a qui omplen de lloances,
s’emmetzinen als vells que són mancs d’esperança,
el furor dels ascetes que no senten mancances
resideix en el fet que són lluny de matances.
I després de tan bes mai no queda saciada.
I vol més. I en vol més. I no es sent extasiada.

Lluny, lluny, lluny de la història estudiada,
sobreviu. I allí, on plau un savi a una dama,
enceta el camí de la vergonya humana,
OH! que si el coneixement no és matemàtic,
que siguin semblants les dues veus d’algun càntic!
Que la sang sigui verda i no blava o vermella,
que les nits no permetin a joves donzelles,
aixecar-se a la vora de vanes promeses.

Que a l’hivern...

Si et toco...

s’encenen, s’eixuguen les xacres
que sagnen la sàvia de fulles sagrades,
m’acceleres el pols, de què et creus,
llum d’onades?

-Sóc les cendres de la teva imaginació.

I s’adjunten, silencioses, les passes del desig
a la teva pell, del tacte d’algun recòndit llir;
I, amb els llavis, ressegueixo el magnífic camí,
que el regust de les ombres m’obliga a seguir.

Però

després de tan bes mai no quedes saciada
i vols més. I en vols més. Fins que et sentis



extasiada.