Fulles de te

S’esfuma l’escuma que a la pell s’infecta de la vella havanera que porta tatuada al cos.
S’endinsa al fons diví, s’endinsa al fons (ma)rí.
-S’ha trencat el mirall- li he dit. –Ha esborrat el reflex de mi.
S’escolten als seus passos pedaços de la vella havanera que balla a les festes de LLafranch.
S’exalta. Potser fuig?
S’uneix al ritme que marquen les onades. Em llença un crit. Un clam.
He recorregut les meravelles del mar.
N’hem estat seguidors, de Neptú. I del rem aquell que ha esberlat el nostre tresor.

Hem descobert el mar, hem descobert el món.

Sense falta,
Hem caçat els neguits que els peixos morts sospiravensurantpanxaenlaire i els hi hem dedicat un rèquiem alvaivédelesonades.
Les fulles de te no han après a surar encara,
Les fulles de te no han après a surar encara.
-A què sap el mar?- preguntaves. –A què saben les onades?
S’ha espantat la gavina que caçava.
Baixes. Abnegada. Baixes. Ofegada. Baixes. Impotent.
Les fulles de te no han après a surar encara.

M’has deixat l’amarg regust de tu a cada onada.