Serabelleta

Feia molt de temps que la Serabelleta no estava gaire contenta. Tenia un no sé què que no la deixava estar tranquil·la. Havia anat a molts metges i ningú li trobava res – tot està bé- li deien, però ella no s’ho acabava de creure. Per les nits , ella que sempre havia estat una marmota, va començar a despertar-se sense motiu aparent i en el silenci de la nit rumiava i rumiava... i ningú se n’adonava.

La Serabelleta tenia moltes il·lusions guardades secretament dins la seva capseta . Ningú sabia que existia la capseta, tret d’ella. A tot arreu on anava se la posava sota les faldilles i ningú se n’adonava. No acostumava a obrir la caixeta, no fos que les il·lusions fugissin com qui no vol. Un dia va pensar que potser la culpa de tot ,era precisament de la seva capseta , de manera que una mica atemorida però valenta, la va llençar per la finestra qui sap a on i va decidir emprendre un llarg viatge.

Mira que hi havia coses boniques en el seu viatge, però res superava les il·lusions de la capseta llençada. La Serabelleta s’hi esforçava i feia tot el que li deien en cada país que visitava, per tal d’estar contenta, però el rau rau de la panxa cada cop era més gran. Gairebé ja li havia fet un forat dins i el pitjor de tot era que ningú se n’adonava.

Després de vagar per rius, mars, pobles i muntanyes, un dia la Serabelleta, cansada de no saber què li passava, asseguda en una pedra del camí, on ningú la veia, va plorar per dins com mai ho havia fet ningú en el món. Com que les llàgrimes eren per dins, va passar que no li cabien i quan va tenir el cos ben ple, vet aquí que es van anar desfent a poc a poc, sense que ningú se n’adonés del que passava.

Va tornar a casa, una mica més velleta perquè ja havien passat molts anys . Quan va obrir la porta, no va saber mai com hi havia arribat, però allà estava, tancada i bruta de pols pel pas del temps, la seva capseta, com si no hagués passat res. No la va obrir perquè sabia que si la obria, totes les seves il·lusions podrien fugir com qui no vol. Sabia de sobres que allà hi eren totes, secretament guardades.

Va comprar una altra capseta exactament igual que la de les il·lusions i hi va posar dins, el forat que se li havia fet a la panxa , amb el rau rau i tot.

I mai més les va deixar per a res. Duia les dues capsetes a tot arreu, sempre amagades sota les faldilles. I el cas és que ningú mai se’n va adonar...

Glòria Vendrell i Balaguer