Sequera i riuada

No havia plogut en setmanes, els camins eren àrids, els marges sostenien encara herbes esgrogueïdes. Tot plegat demanava una mica de pluja, l'assedegada plana esperava una benedicció vinguda del cel. Les plantes enyoraven la humitat, ni la rosada era abundosa. Tot anava de mal borràs, pels pagesos, pels ramaders, comerciants i càrrecs electes o públics. La pluja havia de ser imminent.

Els ciutadans havien perdut el seu mal caràcter, el seu orgull, veien perillar tot el seu sistema de vida, tota la seva vida sencera, no només el sistema. Si no plovia no hi havia res a fer, i l'existència camperola tocaria al seu fi. Vivien en una terra seca, ho sabien, mes no volien marxar, no pas perquè els hi obligués el cel.

A llocs de reunió, a les àgores i places, tothom parlava preocupat de la manca de pluges. Les cerimònies que s'havien fet per cridar-les no havien servit de gaire, ni la màgia ni la creença no havien aconseguit res. Començaven a pensar que estaven maleïts del cel, que la divinitat altíssima ja no els volia per aquelles contrades, que no eren benvinguts a la terra, que se'ls volia expulsar.

Les reunions es feien llargues. Sobretot pels més petits que no comprenien cap cosa. Els posats seriosos i les cares de preocupació no solucionarien el problema. Si no volia ploure no era culpa de ningú ni de res, només de la natura i dels seus capricis. Els més petits volien seguir jugant. La terra seca era igual d'atractiva que la terra humida. Quan plovia es divertien tot xopant-se i tacant-se de fang. Quan no plovia ho feien aixecat polsegueres i llençant pedres als arbres.

Els grans però s'amoïnaven força. Si no plovia aviat tota la seva permanència al territori estava amenaçada. Se sentien petits, insignificants, microscòpics, davant la pertinàcia i l'obsidesa del cel en no regalar les aigües que tocaven per temporada. Alguns s'enfonsaven, creien no tenir forces per afrontar una altra sequera prolongada, com la de l'any aquell en que moriren tantes vaques i es perdé aquell tros de bosc per un incendi.

La natura els maltractava. Mentre d'altres tenien invents per convertir la salmorra en aigua clara, o infrastructures gegantines per acumular la pluja d'altres èpoques. Allà no hi havia res a acumular. Serien potser anys d'abstinència, de garreperia meteorològica, la fi de la seva civilització, de la seva preeminència en aquelles terres àrides.

Perquè ja ho eren seques de natura. La poca aigua que queia del cel es gestionava amb intel·ligència, sense malbaratar-ne ni una gota. Ningú no feia mal ús d'aquest recurs escàs. Tothom sabia que era la saba d'aquelles terres, i que l'havien de venerar. Però els déus de la pluja no volien saber res dels homes, i els homes d'allà no tenien mecanismes per contrarestar l'absència dolorosa, de les gotes colpejant la terra, diluint-la, foradant-la, ajuntant les esquerdes i transformant el desert en quelcom productiu no apareixia.

Desesperaven els habitants de la zona. El seu estat de natural tranquil, un xic depressiu, fatuós, acostumat a les injustícies de la natura i dels estrangers, a plagues i conqueridors, a pestes i malures lletges, no podien sinó assumir la seva desaparició imminent, el fet d'esdevenir el centre de la catàstrofe. O plovia aviat o se sumirien de ple en el desastre humanitari.

Feia anys ja havia passat el mateix. Havien viscut amb certa vergonya l'ajuda dels veïns, afortunats només per tenir aigua o tenir enginy i indústria, una civilització més avançada. Ells no tenien els mitjans per a res. Depenien de l'aigua, dels llacs i dels abeuradors espontanis. Els necessitaven per donar a beure els seus animals, per aprofitar pastures i per beure ells mateixos.

Ara les fonts naturals estaven seques, els animals estaven magres, no donaven prou llet, malalts com els seus amos miraven el cel amb ansietat. La pluja tan abundosa en altres parts del món, tant que fins i tot era un problema, a llocs on la catàstrofe era que plogués i no al contrari, a ells se'ls hi negava. Haguessin acceptat qualsevol solució disbaratada. Una canonada des del nord llunyà, des d'on fos, que tornés a emplenar llacs i abeuradors.

Però no hi havia res a fer. Tots ells eren fatalistes. Pensaven que eren els esperits els que no volien regalar-los el manà. Pensaven que estaven de més al món, sobrevivint de mala manera quan hi havia pastures i la pluja es presentava a la seva cita estacional. En situació de catàstrofe quan no ho feia. I tot plegat eren coses del destí, de divinitats amagades entre les esquerdes de la terra seca, que impedien els núvols sobrevolar-los, i que no volien l'aigua al seu territori.

Algun bruixot agitava el seu plomall mentre feia moviments estrafolaris. Tots en aquelles contrades li agraïen. A les seves mans era apaivagar les deïtats de les esquerdes i aconseguir la unió de tots els déus, de manera que els sobirans invisibles de la pluja poguessin tornar a conviure amb els homes.

La sequera però no amainava. Les calors de l'estiu es feien més i més insuportables, per a aquella gent que ho suportava tot, que de res no es queixava, que tot ho deixava en mans del destí, que sempre tenien una explicació animista per a tot plegat. Arribà per allà un estranger amb una màquina de ferro enorme. Ja n'havien vist abans, volia fer un forat a terra del que brollaria aigua.

L'estranger començà a foradar. La màquina embrutia el silenci d'aquelles terres estepàries, era una anomalia, groga i amb el coll allargat com una girafa. Volia furtar-li a la terra les aigües que aquesta es guardava al seu si, i que no havia volgut donar als homes. L'estranger sostenia que l'aigua que als abeuradors i llacs escassejava era abundosa sota terra, ningú no el contradeia, la gent per allà no tenia costum de contestar sobre el que no coneixien.

L'única cosa que aconseguí esgarrapar l'andròmina del subsòl fou terra tan seca com la de la superfície. L'estranger marxà sense dir res, amb tot el seu equip i la seva girafa de ferro. Els habitants de la zona ni tan sols se sorprengueren del seu fracàs. Els estrangers que hi arribaven per allà només parlaven de les seves fites quan eren reeixides, quan fracassaven marxaven i no deien res de res.

I fet i fet de res no hauria servit fer un pou, i treure'n aigua amb una bomba. Les pastures no s'haurien pogut regar, i els esperits de les esquerdes haurien seguit matant la vida. Els animals esquelètics tenien una mirada tan pacient com la dels humans que els cuidaven. Acostumats a no dependre mai de si mateixos. Avui era la sequera, demà serien els veïns amb matxets, o aquells que deixaren la zona per considerar-la miserable i tornaven armats amb fusells, per donar lliçons de modernitat als més vells i més savis.

Gents amb males intencions, perversos, negadors de la realitat del destí i de les condicions de la natura. De res no servia lluitar contar el món, massa gran i massa expert com per plantar-li cara. Aquells joves pretenien però tenir una mica de raó, la raó de les seves armes, la raó dels que prenen per la força un indret amb aigua, la raó dels que sobreviuen com sigui i a més de sobreviure aconsegueixen certes comoditats.

Els de la zona no en volien saber res. Les terres àrides no eren gaire interessants, allà no hi havia més que pols i misèria, cap recurs aprofitable, i per tant els dels fusells ni s'hi apropaven, si no era per practicar arbitràriament la seva manca de valors humans i la seva malicia despietada.

Una dona, a la que se li marcaven les costelles, s'ajagué a terra tot mirant el cel. La desesperació li feia buscar la mort, desitjar-la, alhora que l'entrenament en aquells entorns inhòspits l'arrapava a la vida. Mirà el sol que semblava tremolar, d'un vermell rabent que anunciava la devastació, el final dels temps, el cataclisme. Era encara de bon matí i l'astre no s'havia alçat gaire de l'horitzó, la dona tancà els ulls i provà d'imaginar-se la frescor de la pluja, l'alleujament sobtat de tanta calor, i el seu cos xop d'aigües generals, aigües per a tothom, per a humans, animals i plantes, aigües per l'herba i pels arbres, pels seus fruits, menjar per unes setmanes i animals recuperant la salut i el pes.

Res no passà. El cel encara no volia beneir-los. El cel els hi mostrava l'esquena, un dors abrusador i adessegador, del qual no es podia fugir. Estaven acostumats tots per allà a esperar la mort com a única recompensa a la fatiga resistent i al dolor. Ningú no esperava que el món fos particularment just, que tinguessin dret a la pluja, que poguessin exigir que plogués. Si no ho feia era perquè l'ordre de les coses era aquell, i ells no podien dir res de res.

Sentien respecte i veneració per la natura i per la terra, i tot i que esperaven que el cel i la terra s'unissin per mitjà de cortines d'aigua, no ho exigien. Quan la natura vulgui farà desaparèixer l'home, així pensaven en aquella terra seca, i si vol la nostra mort l'acceptem com a inexorable, i no tenim res a objectar o discutir.

La pluja no arribava i els tolls s'encongien. Tots esperaven la pluja, com una benedicció dels cels, mes no l'exigien. Provaven de fer passar el temps en silenci, provant de pensar en la gana i en la set, de no sentir la més mínima desesperació, tot i que la situació era desesperada, i de no parar gaire esment als ramats, que ja havien patit baixes, ni de les seves cames escanyolides ni de les costelles marcades al seu costat.

El bruixot brandava el plomall. L'encenia, estava fet d'unes herbes aromàtiques de combustió lenta, que trobava a les planes, i que pretenien invocar els esperits dels aires i de la terra.

Un dia es llevaren amb menys il·luminació, a l'horitzó hi havia negror, el sol de bon matí, tremolós i rogenc, no es podia veure. La plana llunyana ja era sota l'ombra d'aquelles nuvolades. Esclataren en manifestacions de joia, tots sabien cap a on anava la tempesta. L'endemà ja hi era, de fet ningú no dormí aquella nit. Les gruixudes gotes de pluja per fi atacaven els esperits de les esquerdes, i la terra aspra i seca les xuclava i s'inflava. Els esperits de les esquerdes hagueren de fugir a corre-cuita. L'abundor per a uns era la desfeta d'uns altres. Per a tothom per allà era llei de vida, l'inexorable contra el que no calia lluitar.

La pluja enverdí tota la plana, les pastures rebrotaren de les arrels mig mortes, els animals engreixaren, i per un temps la sequera restaria oblidada a la memòria, i potser en uns anys es parlaria d'ella als més petits com un record antic, com l'inexorable que pot fer fora l'home de la seva terra, tot recordant-li la seva petitesa i fragilitat, a un món dominat del tot per elements imprevisibles i del tot arbitraris.