Separació d'amistat

Tot això va començar fa molt, deu fer uns 10 mesos. Llavors jo era i estava despreocupada, la meva felicitat es basava en coses no materials i amb vosaltres en tenia prou. Sempre hi havia alguna cosa, com ara un examen suspés, una relació acabada... però tot i així jo era feliç, més feliç del que mai he arribat a ser i del que mai seré, i ho era pel sol fet de tenir-vos a vosaltres... Ho éreu tot, molt més que tot, només amb escoltar-vos en tenia ben bé prou, i no demanava res a canvi, era un amor incondicional, ningú esperava res de l'altre. Van ser uns dos mesos, no sabria dir quants exactament, però aquell temps va ser, i amb diferència, el més feliç de la meva vida. Sí, es podria anomenar així... Uns mesos molt feliços, però com totes les coses bones, es va acabar la felicitat aquella que tant m'agradava. D'allò me'n vaig adonar més tard, com es podia esperar de mi. I es va acabar no sabria dir encara perquè. Pot ser va ser ella, aquella noia amb la que abans éreu tan amigues... pot ser ella estava gelosa de mi... pot ser es pensava que us volia totes soles per a mi... ves a saber... ella, si més no, pot ser no va ser la raó de més pes, però si una de les que van fer que ens anéssim separant, a poc a poc, a mesura que avançava el curs les coses s'anaven torçant més i encara no puc endevinar la raó. Us vau barallar tants cops amb ella... ara veig que ella era la raó per la que estàvem així, perquè quan ella venia s'acabava la festa, ja no hi havia tema que tractar. Jo llavors no ho notava, no tenia ni la menor idea de que passava allà. Pensava: un mal dia el té tothom. Però més tard em vaig adonar que no era un dia, ni dos, eren tots. Cada un dels dies en que jo venia, cada un d'aquells dies que passava amb vosaltres, tots aquells dies servien de motiu a ella per estar pitjor, callada i esquerpa. Ho va intentar tot per tal d'arreglar-ho. No va ser-ne capaç. Volia cridar l'atenció, deia que no tenia ganes de res, i que no en sabia perquè. No recordo la meva postura vers això però pot ser no hi vaig mostrar un gran interès. Va plorar, va enganxar-se als altres de la colla per tal de que m'odiessin, però la gran majoria de cops tot això era envà. Ells sabien com era jo i com era ella i no li donaven l'esquena a cap de les dues. Us estimava, tant o més que ara. Us vaig perdre, i va ser una llàstima, ja que jo allò no ho vaig triar, simplement vam acabar totes malament: ella amb la sensació d'haver-vos perdut, jo amb un malestar que difícilment abandonaria i vosaltres... vosaltres no sé com heu acabat, ni si ho heu fet, l'únic que sé es que les coses no són ni de lluny com abans, que hem perdut (hem, en plural) la capacitat per divertir-nos i que amb ella mai la recuperarem. I també sé que aquest estiu ens canviarà, no sé en què, no sé si ens separarem del tot, però seria difícil no fer-ho.