Sentir que estàs sola...

Feia molt de fred, però no se n'adonava, ja que només s'hi estava. Potser si s'hagués parat a pensar què hi feia allà... però no ho va fer. Un últim cigarret es va posar en els seus llavis, amb tendresa.
Va mirar el seu rellotge de canell, nerviosa, desitjant sentir quella dolça veu a l'esquena que li recordava que no estava sola... I la veu no va aparèixer.
El temps va anar passant, i cada vegada el vent bufava més fort. Però ella esperava.
Tots aquells somnis que tenia, totes aquelles promeses que se li van fer... tot allò estava desapareixent...
Ella havia sigut bonica, però el vici i el temps fan que les flors més belles es panseixin. Ja no somreia, ja no estimava... només era presonera d'aquella malaltíssa obsessió per Ell... Però ell mai arribaria, mai més l'abraçaria, ni l'estimaria, ni la miraria... ni la faria somriure, perquè Ell portava més de 6 mesos mort, però ella encara l'esperava... i sempre més l'esperaria en aquella cantonada, fumant un cigarret i amb el regust a la ginebra barata de la nit anterior...