Sentiment en aigua

La seva imatge era més que en sí una forma destacada. En ella s'hi veia un pergamí d'història escrita, una intensitat que rumiava en la frescor de la serenitat més pura que guiava mans i cos sencer. I el seu somriure…... En els llavis un tast de noblesa que em recorria tot el cos quan la besava. Una cridòria als meus sentits que les emocions traslladaven al sentir el plaer de l'amor reconegut.

Sense moure's era capaç d'incitar em mi l'encís, la passió, la tendresa. S'havia convertit en la més valuosa empresa que el meu sentir havia decidit compartir. I era ella. I estava allà. Cabell ros, distret entre les sorpreses del color i la caiguda que reposava tranquil fins a l'espatlla. I aquells ulls, què en diria...… De la certesa a la veritat més absoluta i punyent, naturals de colors diversos que miraven al món amb la fortalesa i el saber de l'erudit, del que coneix, del qui té poder. Mirant-me em coneixia, veia en mi desde el meu passat fins al sentir del meu present. Davant d'això no podia jo fer res més que sentir-me vulnerable i abatut. Eren ulls projectius, esmicoladors, observadors i en la seva naturalesa més punyent, preciosos d'una essència més preciada que la pròpia vida.

Allà estava, asseguda al sofà de casa. Amb els coixins que haviem arrossegat desde l'habitació i prenia sota els braços com guardant-se tímidament ara que estava nua i vulnerable mentre jo preparava cafè a la cuina, en silenci. Només s'escoltava el pensament, l'aire que respiravem i les gotes de pluja que mullaven la terrassa rera les persianes mig baixades. Era un dia de primavera de simbòlic verd. Va ser una tarda que deixava pas al dia següent com es perd la carícia d'un petó lent que deixa el contacte amb la galta com qui ha de començar un viatge que no tindrà retorn.