Sense tu

Un relat de: estel

És tard, no puc dormir, ja ha passat un mes i se'm fa estrany no tenir-te al meu costat. T'enyoro tant! Eres la meva millor amiga, saps? I jo ho vaig presenciar tot, vaig estar amb tu fins l'últim moment. Em sento culpable del que va passar, no t'ho hauria d'haver permès, només havíem sortit, anar de festa era el nostre objectiu i des d'aleshores no he pogut tornar a sortir.


El psicòleg m'ha encomanat que escriguí tot el que vasucceir, fil per randa, que em desfoguí i que exposi els meus sentiments. Amb tot, quan intento explicar-ho a amics íntims o persones de confiança, em quedo desfeta i no puc continuar. Demà aniré a veure't i et llegiré aquesta carta, amb tu encara que ja no hi siguis em sento més a gust. Tu sempre m'has sabut escoltar, en els bons i els mals moments per això sempre et tindré present. També volia explicar-te com va succeir tot, explicar-te els detalls que no he explicat a ningú, se'm farà molt dur parlar-te de la tràgica historia que visqueres. No obstant, ho he de fer i sé que tu m'hauries escoltat.

Tot va començar un dissabte al vespre, quan vam sortir de festa amb els amics. Era Cap d'Any i havíem quedat per anar a dormir al local, tota la colla. Era el primer Cap d'Any que no anaves a dormir a casa i estaves contenta com unes pasqües. Primerament, vam sopar a casa del meu cosí, ja que els seus pares havien sortit a sopar fora. Més tard, vam anar al local a deixar el pijama, les mantes... i vam agafar unes ampolles de refrescs que havíem omplert amb whisky, vodka i Martini. Portàrem les ampolles a un parc on vam fer el "botellón". Tu mai no havies begut massa i a més a més no havies sopat gaire, però vas començar a beure i a beure, jo et deia que paressis, que no beguessis tant, però tu em deies que per unaflor no fa primavera i que per una nit no et passaria res. Anaves mal encaminada.

Vam anar a la Disco Mòbil i no vam parar de ballar. Tot i així, tu anaves comprant cubates i cerveses, no et vaig desatendre durant tota l'estona, però vaig anar al lavabo un moment i en sortir em vaig trobar el teu xicot, vam estar parlant una estona i et vaig perdre de vista. Et vàrem començar a buscar desesperats i vam trobar-te estirada al terra del parc, havies vomitat, estaves tota sola i els ulls se t'estaven tancant. Et vam portar fins a la font, et vam refrescar i et donàvem petits cops a la cara perquè et reanimessis i no t'adormissis. Cap dels tres no tenia saldo al mòbil, el teu xicot va anar a trucar des d'una cabina a una ambulància i als teus pares. T'estaves adormint i t'havies fet les teves necessitats a sobre. Estava desesperada i plorava desconsoladament; a l'institut ens havien parlat del coma etílic, però no ens havien ensenyat com socórrer a una persona quan el patís. T'havies adormit als meus braços i ja no podia despertar-te. Va tornar el teu xicot, l'ambulància i els teus pares ja venien i nosaltres, mentrestant, procuràvem mantenir-te en vida; t'anàvem mullant la cara i intentàvem que amb copets a la cara et despertessis, però va ser inútil, respiraves molt forçosament. Amb tot, sabíem a ulls clucs que et quedava poc de vida. Ja sentíem la sirena de les ambulàncies; en prendre't el pols, el teu cor havia deixat de bategar, havies mort. Em vaig posar a plorar, estava histèrica, creia que tot havia estat culpa meva, i encara ho segueixo creient. Una veritable amiga no permet que la seva millor amiga es mori.

Quan va arribar l'ambulància, ja era massa tard. Al cap d'uns minuts van arribar els teus pares, incrèduls van anar acceptant la teva mort. Estaven desconcertats i ploraven desconsoladament, en aquell moment tan dramàtic la teva mare va caure a terra, s'havia desmaiat. Els de l'ambulància van demanar reforços i mentre uns et posaven dins l'ambulància, els altres intentaven socórrer la teva mare, fent-li els primers auxilis. El teu pare, el teu xicot i jo ens ho miràvem tot desconcertats, sense saber ben bé el que estava passant. El teu pare estava mut, i plorava silenciosament, el teu xicot i jo el vam anar a consolar procurant aparentar ser ferms. No em sortien les paraules sols el vaig poder abraçar, estàvem plorant i em va mirar els ulls fixament i em va preguntar: "Perquè?!". En sentí la seva veu afligida i tremolosa vaig comprendre per primera vegada que ja no hi eres i que no tornaries mai més. La veu del teu pare em va fer sentir més culpable del que em sentia fins aleshores. Els teus pares em tenien molta confiança i creien que si romaníem juntes ens ajudaríem sempre i mai no ens podria succeir una cosa semblant a la que et va passar a tu.

Les ambulàncies ja feien camí cap a l'hospital i el teu pare hi va anar amb cotxe. Ens va demanar que no hi anéssim, que ja hi aniríem demà. Amb aquelles paraules em vaig desfer i mai més no he pogut mirar al teu pare als ulls. Ens tenia una certa rancor que no podíem entendre.

Vaig anar a dormir a casa, els hi vaig explicar a mitges als meus pares, no em veia capaç de parlar amb ningú. Els meus pares no paraven de pressionar-me preguntant-me el que havia succeït. Em vaig tancar a la meva habitació i vaig començar a plorar. Aquella nit no vaig aclucar els ulls i no vaig deixar de pensar en tu. De bon matí vàrem anar a l'hospital. La teva mare ja es trobava en bon estat, però no em deixava de mirar amb rancúnia. Vàrem parlar a soles, la teva mare i jo, i em va preguntar com havia anat tot. Jo li vaig explicar minuciosament, ens vam posar a plorar i em digué: "Tu, et consideraves la millor amiga de la meva filla? Hipòcrita!". Vaig marxar plorant i corrent de l'hospital, no suportava aquell rancor que tothom em tenia.

L'endemà, finalitzada l'autòpsia, es van justificar les causes de la teva mort. Havies mort d'un coma etílic i se t'havien diagnosticat substàncies d'èxtasis a la sang . T'havien introduït una pastilla a la beguda i, a més a més, havies begut barreges molt variades d'alcohol. Els teus pares em van demanar perdó, ja que s'havien alterat molt per la teva mort. Tot i que, aquestes disculpes no em van servir de consol. Ja eres dins del tanatori, però no vaig gosar entrar. L'endemà, a tres quarts d' onze et van enterrar, els següents dies vaig intentar tornar a la vida quotidiana, però sense tu se'm feia impossible.

Eres una de les millors noies que he conegut mai: divertida, simpàtica, agraïda, maquíssima... una d'aquelles persones de les quals el record no s'esborra mai. Aquests darrers dies, no he deixat de pensar els moments memorables que vàrem viure juntes: els estius a la platja, els dies de pluja mirant pel·lícules de terror, les tardes senceres de compres, els dissabtes hivernals esquiant...

Mai no m'havia succeït una desgràcia similar i per això no sé com afrontar-la, em veig impotent davant d'aquesta situació, els meus pensaments es basen en tu i res els pot interrompre: ni l'escola, ni els amics, ni tan sols el psicòleg que m'està tractant.
Solament faig que preguntar-me el perquè de tot i no puc respondre'm, no puc, sóc incapaç. No trobo cap contesta adient i crec que mai no la trobaré. La vida és imprevisible i mai no sabem que estem destinats a viure.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

estel

5 Relats

6 Comentaris

4288 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33