Cercador
"No m'estimaré massa i no em deixaré d'estimar"
Un relat de: estel- Compartir:
A vegades em pregunto si realment m'estimo. Què és estimar-se? Valorar-se a un mateix, però en quins moments? Sempre? O només a vegades? O només quan fas el que realment vols fer? O només quan et sent com et vols sentir? Potser és una paradoxa estimar-se o deixar-se d'estimar. Perquè és tan important que ens estimem? I em responc jo mateixa: "No ho sé."
Si m'estimo massa, potser no veig més enllà del meu egocentrisme pur i dur que sincerament a tots ens agrada, en certs moments, en ocasions, en llocs determinats, amb persones concretes… O bé sempre, sentir-nos el centre d'atenció, que ens afalaguin, que ens diguin "oh! que bé que et queda això que portes", "oh que bé que has fet aquesta tasca", o simplement un: "quin somriure!". Per què necessitem estimar-nos i també que ens estimin que ens valorin que ens apreciïn?
Tots necessitem estimar-nos i que ens estimin, però fins a quin punt? Que és el que està bé? Quins són els límits? I em torno a respondre un no ho sé.
Perquè, potser, en el moment en que no m'estimo gens i sento que les persones que m'envolten no m'estimen, tinc un estat depressiu. És una necessitat bàsica sentir-se estimat? I ara em responc de nou i puc dir que potser sí.
Potser l'estimació és una emoció esporàdica i potser és un sentiment ferm. Crec que no la podem descriure perquè és quelcom personal, però tan general a l'hora… Però ara sóc jo, la pregunta és meva: t'estimes? Si li pregunto als meus llavis em diran un sí, si li pregunto a la meva ànima em dirà que m'estimo només quan jo vull.
I ploro i ric, i em sento sola i em sento envoltada de massa gent, i crido i callo, i sento i actuo impulsivament, i parlo i escolto, i visc i moro en tot moment.
Si m'estimo massa, potser no veig més enllà del meu egocentrisme pur i dur que sincerament a tots ens agrada, en certs moments, en ocasions, en llocs determinats, amb persones concretes… O bé sempre, sentir-nos el centre d'atenció, que ens afalaguin, que ens diguin "oh! que bé que et queda això que portes", "oh que bé que has fet aquesta tasca", o simplement un: "quin somriure!". Per què necessitem estimar-nos i també que ens estimin que ens valorin que ens apreciïn?
Tots necessitem estimar-nos i que ens estimin, però fins a quin punt? Que és el que està bé? Quins són els límits? I em torno a respondre un no ho sé.
Perquè, potser, en el moment en que no m'estimo gens i sento que les persones que m'envolten no m'estimen, tinc un estat depressiu. És una necessitat bàsica sentir-se estimat? I ara em responc de nou i puc dir que potser sí.
Potser l'estimació és una emoció esporàdica i potser és un sentiment ferm. Crec que no la podem descriure perquè és quelcom personal, però tan general a l'hora… Però ara sóc jo, la pregunta és meva: t'estimes? Si li pregunto als meus llavis em diran un sí, si li pregunto a la meva ànima em dirà que m'estimo només quan jo vull.
I ploro i ric, i em sento sola i em sento envoltada de massa gent, i crido i callo, i sento i actuo impulsivament, i parlo i escolto, i visc i moro en tot moment.