(Sense títol)

La poca llum que queda a la ciutat, s'escola per la persiana entreoberta. Una sanefa geomètrica queda estampada a la paret i el soroll de l'últim bus desapareix.
Asseguda en la intimitat de la nit, m'ho miro sense fer-ne cas. Escolto el silenci amb ganes de trobar-hi quelcom, però tot i així l'absència de sons em tranquil·litza. El meu cos semi nu s'arrauleix encara més contra la paret i les ombres passen a ser part de mi. Els cabells cauen desvergonyidament sobre les espatlles provocant-me mil i un calfreds i les meves mans busquen en la foscor. El temps ha quedat reduït a llum i aquesta ja fa estona que no hi és. Sola i nua continuo escoltant la melodia del silenci, arrancant cada nota amb un sospir. Per l'aire de l'habitació suren sentiments i desitjos, que a la vegada topen amb la por i la nit. Els meus ulls estan cansats de tanta melancolia i els meus llavis assedegats de plaer. M'aferro a mi mateixa clavant-me les ungles als braços i intento espantar els records. Un cotxe passa. Crits i plors em retornen a la ment. Ara, miro confosa l'horitzó limitat, que s'estén davant meu. Les petites llàgrimes que han nascut amb la por, ara baixen suaument acariciant-me el cos i tatuant-me dubtes a la pell. Arronso els peus. Torno a bellugar-me dins la densitat de la nit sentint com aquesta s'arrapa a la meva figura. Els llavis fan l'intent d'una paraula però instintivament són tancats amb força. El meu cos està en tensió i el recorro furtivament amb la mirada. Les ungles hi tornen. Em recargolo encara més dins la por i noto l'aire tallant al meu voltant. Res es mou. La ment cansada, es relaxa un instant i és en aquest moment que els records tornen a mi. Petites escletxes deixen pas al passat que tant m'esforçava per amagar.