.....Sense Paraules.......

Sabrieu com començar explicar quin es el vostre estat d'ànim després que una de les persones que mes t'importa et digui les paraules que més greu et poden causar? Com explicaríeu vosaltres aquestes paraules que encara deuen estar pegant-me coses al cor? Anys i anys esperant coses que mai arriben... paraules i paraules que et tiren a terra i no trobes cap mà que t'ajudi a aixecar-te... Doncs un dia anava jo tota decidida pel carrer donant-li voltes al cap , sense un destí concret, simplement fins on em duguessin els peus. I allà, al fons, el vaig veure tan "quillo" com sempre, el seu caminar i les seves esportives. En realitat no sé com em va arribar a agradar tant, supos que l'amor no entén d'estils ni de formes de pensar. Cert és que el coneixia de tota la vida, i sempre he tingut aquella espineta ficada al cor que no deixava de punxar, dient-me amb veu fluixa que només és ell el que vull estimar. Quan ja estavem molt a prop ell es va aturar i em va fer un salut massa estrany... massa ímpetu per ser ell, i de sobte em va demanar... escolta em sap greu demanar-te això... però... jo encara t'agrad?... jo amb les galtes vermelles un sí ben rotund vaig fer amb el cap, el cor m'anava a cent... què em voldria demanar? Tot començaria a anar bé? No sé què podria pasar... ell va seguir dient-me: creus que tens possibilitats? Vaig fer un aixecar d'espatlles com no sabent què contestar. Doncs ell ben rotund em va dir que no en tenia cap, de possibilitat, que era millor dir-ho ara que més tard, que li sabia greu però que el temps ho esborraria... La meva cara era un poema, la primera llàgrima ja començava a treure el cap, però va decidir amagar-se per caure en un moment més oportú on la gent no la pogués vora amb el seus ulls. Després, tot sola a la meva habitació, un torrentada de llàgrimes caigueren amb por, amb por de no sebre què pasaria amb una amistat que tants d'anys havia durat. Les seves paraules retopaven al meu cap... feien un eco llarg fins arribar al cor, on, una vegada allà esclataven. Avui ja fa una setmana d'allò... i no ens creuam ni una paraula...