Sempre tu

Va ser aleshores quan em vaig adonar
que sempre t'havia pensat.
Aquell matí d'estiu,
en què l'atzar portà els nostres ulls
a trobar-se en el mateix punt de l'espai,
on confluïren màgicament
la por i la impetuositat,
el desig i la tendresa.

Els somnis s'han confós amb la realitat,
i visc mesclada amb ells,
com la fragància de les roses
que es barreja amb l'olor del gessamí
en un jardí de flors exuberant,
i és difícil destriar què és
el que embriaga els nostres sentits.

Sempre aquest anar del dret i del revés,
sempre aquest cara o creu,
sempre aquesta certesa i aquest dubte,
sempre aquesta presència i aquesta absència.
Sempre tu.

La mirada profunda i misteriosa,
el cos jove i sensual, fet per estimar,
recorden l'esplendor d'un altre temps,
evoquen moments imprecisos
d'un passat desbordant de passió,
fan reviure en un instant
allò que la vida ha arrabassat.

Aquell matí d'estiu,
en què l'aire m'oferia generós
el teu perfum i el teu riure insolent,
que despertaven en mi sensacions oblidades,
eternament, pregonament ocultes,
com minúsculs insectes dins el calze d'una flor.
Va ser aleshores quan vaig saber
que series tu per sempre.