Cercador
SEMPRE JUNTS. TU I JO.
Un relat de: Teree.- Compartir:
Avui… 50 anys estimat, ja fa 50 anys de les nostres noces. Te’n recordes? Jo, amb aquell vestit de color cru llarg fins als peus, i tu, amb aquella americana que per cert, encara deu estar en algun racó de casa i que mai més no t’has tornat a posar, i aquella corbata ratllada que et va portar el teu oncle de París. Records, només records.
Podríem anar a dinar al restaurant de l’Avinguda, per celebrar-ho, com fèiem aquells diumenges. Em podria posar el vestit marró, que sembla que fa per més de mudar, i tu la camisa que et vaig comprar el dia del teu aniversari. Aniríem agafats del bracet i seríem la parella més elegant, totes les altres ens mirarien. Faríem goig. Primer, el vi, el més bo que tinguessin; el primer plat, lleuger, que no atipés gaire i el segon carn o bé peix. Ens acabaríem decidint pel peix. Per últim els postres, de ben segur que menjaríem el pastís de poma que sap fer tan bé en Bernat. El temps ens passaria ràpid, parlaríem de tots els moments junts, tant els bons com els dolents i ens miraríem...
La tarda, la passaríem passejant pel passeig principal i veuríem la canalla jugar, sense preocupacions, a la sorra de la platja. Les ones ens observarien envejoses per no poder-nos abraçar però s’extingirien al tocar la sorra, convertides en escuma.
Ens asseuríem a la terrassa del bar que tu volguessis, el que et fes més el pes i prendríem alguna cosa, potser el que el cambrer ens aconsellés, potser el que jo escollís.
Quan el calor deixés pas a l’aire...
-Pii, pii, pii...
El so d’aquella màquina, la desconcertà, la despistà i es mirà el seu home:
L’ancià, estirat al llit de llençols blancs de l’hospital i sense poder parlar a causa de la greu malaltia, es mirà la seva dona amb ulls plorosos. Una mirada penetrant que la seva dona entengué. Aquesta contestà:
- Sí, jo també t’estimo... Quan el calor deixés pas a l’aire, ja una mica fred, tu i jo ens en tornaríem cap a casa, sense deixar-nos d’estimar un dia més.
Podríem anar a dinar al restaurant de l’Avinguda, per celebrar-ho, com fèiem aquells diumenges. Em podria posar el vestit marró, que sembla que fa per més de mudar, i tu la camisa que et vaig comprar el dia del teu aniversari. Aniríem agafats del bracet i seríem la parella més elegant, totes les altres ens mirarien. Faríem goig. Primer, el vi, el més bo que tinguessin; el primer plat, lleuger, que no atipés gaire i el segon carn o bé peix. Ens acabaríem decidint pel peix. Per últim els postres, de ben segur que menjaríem el pastís de poma que sap fer tan bé en Bernat. El temps ens passaria ràpid, parlaríem de tots els moments junts, tant els bons com els dolents i ens miraríem...
La tarda, la passaríem passejant pel passeig principal i veuríem la canalla jugar, sense preocupacions, a la sorra de la platja. Les ones ens observarien envejoses per no poder-nos abraçar però s’extingirien al tocar la sorra, convertides en escuma.
Ens asseuríem a la terrassa del bar que tu volguessis, el que et fes més el pes i prendríem alguna cosa, potser el que el cambrer ens aconsellés, potser el que jo escollís.
Quan el calor deixés pas a l’aire...
-Pii, pii, pii...
El so d’aquella màquina, la desconcertà, la despistà i es mirà el seu home:
L’ancià, estirat al llit de llençols blancs de l’hospital i sense poder parlar a causa de la greu malaltia, es mirà la seva dona amb ulls plorosos. Una mirada penetrant que la seva dona entengué. Aquesta contestà:
- Sí, jo també t’estimo... Quan el calor deixés pas a l’aire, ja una mica fred, tu i jo ens en tornaríem cap a casa, sense deixar-nos d’estimar un dia més.
