Sembla un conte

Sembla un conte

Són les cinc del matí i ja està aixecada. No l'ha costat gaire perquè està acostumada a llevar-se ben d'hora, sense necessitat de despertador, a l'hora que decidí la nit d'abans. Aquesta virtut, més que defecte, l'heretà de la seva àvia, que fou una font inesgotable de fortaleses físiques i intel·ligència emocional, fins el dia de la seva mort als noranta-set anys, amb plena lucidesa i un somriure als llavis. Ara que ella es mira al mirall directament, como cada matí abans de començar a rentar-se la cara, certifica de nou que el seu somriure és com el de la vella: una mica més entremaliat, això es tot. La grandiloqüència del seus trets, aquestes celles gruixudes i el nas recte, la boca una mica gran, li vénen, però, de la seva mare, encara que el color de la pell, lleugerament bru, i els ulls negríssims de pestanyes llargues són segurament els del seu pare, segons li digué la mare. De les fotos que ha vist de son pare no se'n pot treure massa confirmació, però es refia de sa mare, o més aviat de la seva memòria, que, en el que pertoca al seu pare, és la seva memòria també.
Baixa la vista i es delecta un cop més amb el seu cos. El cabell negre li cau brillant i sedós sobre les esquenes, una mica pel començament dels pits, les puntes fent-li pessigolles als mugrons, tan foscos i amples. Es mira els braços llargs i flexibles, es passa les mans per la cintura potser una mica breu, fica el dit gros al melic rodonet i, mentre s'acaricia una mica el ventre, considera la llargària de les cames rectes, amb els muscles una mica marcats, però sense estridències, la pell suau. S'observa ella mateixa, o millor l'imatge d'ella mateixa reflectida al mirall, i veu una dona formosa, atractiva amb l'atractiu que atorga haver mantingut el posat entremaliat durant aquest reconeixement.
El somriure de la seva àvia i la faç dels seus pares reunits en això que és ella l'acompanyen a la piscina. Ha agafat un barnús d'un vol, descendeix per les escales de cargol i arriba a la planta baixa, recorre el passadís de parets en to blau cel i desemboca a la piscina coberta, voltada de finestrons a través dels que es veuen les llums de la ciutat. Es treu les calces i es llança a l'aigua.
Mentre braceja i armonitza els seus moviments amb el ritme de la respiració, es relaxa prou per començar a pensar no en les hores vinents, curiosament, sinó en molt més enrere, lluny d'aquest moment meravellós a la piscina, quan això era un somni i tot estava perdut.
L'evaporació de les certeses fou, potser, massa sobtada, ni la seva mare ni ella estaven preparades per la entrada en el forat negre d'un país que ja no era digne de ser-lo mai més, desballestat per la ineficiència, la estupidesa i una corrupció inabastable. Recorda haver tornar corrents de la universitat i trobar la seva mare asseguda a la taula del menjador, coberta de documents. Agafava la llibreta del banc i plorava amb la mà sobre el front. Ella s'assegué a l'altra cadira i es mirà la seva mare una estona, després l'abraçà amb totes les seves forces i li digué que no havia de preocupar-se, que ella s'encarregaria de tot, que obtindria el passaport i aniria a Europa a començar el seu projecte d'una vegada per totes, sense més dilacions. La mare l'apartà una mica del seu costat i la va mirar amb pena, però no va dir res: totes dues sabien que els faltaven els diners.
Per això ella s'empassà el seu orgull i l'endemà anà a veure el seu avi, per primer cop en cinc anys. Sense embuts, li implorà que l'ajudés, no per ella, sinó per la seva mare, i es comprometé a tornar-li tot el que necessitava tan aviat com pogués, signant un document si fos necessari. El vell no va dir ni una paraula, ni la va mirar, ni tan sols semblava que l'escoltés. Ella marxà enrabiada però decidida a treure els diners d'on fos.
Ara, mentre surt de la piscina, riu quan recorda que pensà en fer-se puta: segur que hauria fet molts diners. Tanmateix, no va ser necessari: una setmana després de la conversa amb el seu avi arribà una carta de l'American Bank en què se li comunicava que disposava d'un compte al seu nom a l'entitat, pel doble de la quantitat que li demanà. És clar, provà de parlar amb el seu avi per donar-li les gràcies, però el vell tossut penjava l'auricular del telèfon en sentir la seva veu.
Viatjà a Europa tan bon punt obtingué el passaport, deixant enrere moltes cues i esperes interminables, gairebé oblidant-les mentre es refrega els cabells amb una tovallola perfumada. A partir d'aquí, tot és molt més agradable i més aviat assumpte de periodistes: la instal·lació, la fundació del banc de microcrèdits, l'èxit empresarial, el reconeixement i el respecte. Havien passat deu anys des de la seva arrivada i ja era la primera dona situada a l'elit d'una professió dominada pels homes. No només havia estat la seva capacitat de treball, envoltada d'un equip entusiasta, el que l'havia portat on era, sinó també, i això ella ho sabia molt bé, la seva facilitat per guanyar-se els directius que tractava, tot encisant-los, portant-los al seu terreny, convencent-los de que fer negocis amb ella era com cardar amb ella, potser millor. I després dedicà els beneficis a sufragar petites empreses als països pobres. Es va fer popular, però d'això no feia cas.
Arriba a la seva cambra, amb el cos i l'esperit feliços. Mira el rellotge de polsera que deixà sobre la tauleta de nit: són les sis menys vint. Encara té temps de sobres per una mica més d'indulgència amb ella mateixa abans de l'esmorzar. Sobre la catifa comprada fa temps en un dels seus viatges a Mèxic estira el cos tant com pot sentint les vèrtebres petar joioses i notant els muscles formiguejar de plaer. Com una gata, conclou, mentre tracta de concentrar el pensament sobre el dia que li espera, però evidenment no li ve de gust. No és amiga de repassar allò que ja ha estat planejat curosament, fins a l'últim detall. És més atraient pensar en l'home amb qui avui es casarà.
Si algun cop una de les seves amigues li hagués demanat que pensés en quelcom impossible, ella hauria dit aquesta per poc probable, i ves per on, ara resulta que es casa. Aixeca les cames i les sosté a l'aire amb facilitat, recolzada a la part superior de l'esquena, i medita sobre el dia en què el conegué, que no hauria de haver estat un dia especial. Bé, sí, la recepció de les entitats d'ajuda al Tercer Món era prou important, però no era en aquest llocs on es feia la feina, i ella sempre hi anava una mica obligada, encara que conscient de la seva vàlua mediàtica.
Les persones que hi assistiren posseïen l'estat d'ànim tranquil dels que treballen en el que creuen, i cap embaràs semblava obstaculitzar la seva actitud alegre i relaxada. Entre tanta gent bella, ella destacà, però, des del primer moment, extraordinària. Portava el vestit tradicional del Vietnam, blau cel, brillant, discret però elegantíssim, que la seva amiga Trimh li regalà quan muntà el seu negoci amb la seva ajuda. Ella fou el seu primer "client", i no dubtava en posar-se'l sempre que tenia ocasió. Calçava les sabates xineses del seus amics dissenyadors de Shanghai, de seda estampada i reforçada, d'un rosa lluminós, dignes d'una emperadriu. El cabell se l'havia recollit en una senzilla trena posada a un costat, i gairebé no anava maquillada.
De seguida ell se li apropà discretament, i xerraren en to informal. Es sorprengué que ell conegués tant bé la seva trajectòria professional i li afalagà el fet que li fes preguntes i esperés les respostes amb calma, amb posat seriós i expressió de concentració. Parlaren, gairebé en un xiuxiueig, durant uns deu minuts tot sols, fins que altres convidats s'afegiren, però ella s'adonà que ell la mirava un parell de cops. Fou aleshores quan ella considerà la bellesa dels seus ulls blaus i la llargària del nas, però de seguida eliminà aquestes idees de la ment, per inútils.
Acaba els exercicis i, com de costum, entra al lavabo per pixar tranquilament, avui retrobant i fruint aquell parell de mirades subreptícies, inadvertides pels altres. Després de dutxar-se i assecar-se, pren el seu esmorzar i es disposa a iniciar la tasca d'abillar-se pel casori. Són les set tocades i les seves amigues Júlia i Paula ja prement el timbre d'abaix, puntuals per primer cop a les seves vides. Mentre s'apropa a la porta sent les seves riotes i bromes pujades de to, que mai de la vida dirien en públic, perquè, és clar, les tenen reservades per a ella.
Era al despatx aquell dimecres quan el mòbil sonà i la veu d'ell la saludà amb un to alegre, molt desimbolt. Quina sorpresa. El seu cervell es va posar a funcionar a mil per hora, tractant d'endevinar la raó de que la truqués, quina iniciativa o col·laboració a l'estranger podia tenir ell al cap. Tanmateix, ell l'estava convidant a passar el cap de setmana a una casa a la muntanya. Acceptà de seguida, per què no? Ni tan sols es plantejà que era estrany que ell sabés el número del seu mòbil, perquè estava preocupada per una altra cosa: ella no havia estat mai tant irreflexiva en aquestes qüestions.
Ara, mentre comença a posar-se el senzill vestit pantaló de fibres naturals i color crema, fet per la comunitat costa-riquenya que ella tant s'estimava, i rep els comentaris elogiosos de les seves amigues, rememora les passejades que tots dos feren per la serra al voltant de la casa, les històries del seus viatges respectius que es van explicar rient amb ganes mentre sopaven al saló gran, que tenia xemeneia i tot, les velades de piano, que ell no sap tocar molt bé, però amb una dedicació digna de més èxit, i tots els altres ingredients de les pel·lícules romàntiques. Ell li agradà, segurament perquè era convincent semblant del tot sincer.
Fins que una altra nit, just aquí on ella es troba, ell l'agafà i la besà, i cardaren amb tant desig que ella s'adonà que no es tractava d'un joc, ni tan sols per ella. Quan ell se la va ficar ella es començà a enamorar, però quan ell li demanà que ella se la fiqués també a ell, no tingué cap dubte del seu amor.
Ar
a la perruquera ha vingut i les amigues tenen temps per veure una cervesa mentre discuteixen i critiquen sense misericòrdia el vestit de l'altra. Ella les oblida per disfrutar de l'agradable sensació de les mans de la perruquera acaronant el seu cap. Ell sap que això l'agrada i li fa sempre que es veuen. Un dia, estant així, ella li plantejà la possibilitat de fer-se l'operació, coneixia el millor cirurgià i tot aniria bé. Ell no va dir res, i ella no tornà a fer esment de la qüestió.
Són les vuit i mitja i comença a fer-se tard. Fa fora a tothom del seu dormitori i es maquilla amb calma, com la seva mare li ensenyà. A les nou està llesta a la porta de casa, i entra al cotxe que l'està esperant.
Quan es va fer pública la notícia del seu compromís, es convertí lògicament en el tema de tots els comentaris, en l'objectiu de totes les càmeres. La allau fou tan gran que ella temé que ell es tirés enrere. Però no ho féu. Ell parlà amb els seus pares i defensà la seva voluntat de casar-se amb ella. Ningú s'atreví a contradir-lo. Mira la gent que la saluda als costats del carrer i pensa que potser està vivint un conte, tot plegat.
Ara ja el veu davant del jutge de pau, vestit amb l'uniforme, tan guapo. Ja no cal donar-li més voltes, només pasar entre els milers de flaixos i els crits, i entrar dintre de l'ajuntament. Tot és molt ràpid i eficient, com li agrada a ella. Segur que ha estat cosa d'ell. Surten i entren al cotxe, i mentre tots dos saluden la multitud, ella li parla de la seva decisió de tenir un fill. Ell gira el cap, sorprès. Ella li diu d'una tirada que té amics a Guinea Equatorial que saben d'una nena els pares de la qual foren assassinats pel dictador, ella ha vist la nena i s'ha enamorat d'ella només veient la seva foto a la pantalla de l'ordinador. Es diu Isabel.
-Isabel -repeteix ell amb un somriure entremaliat-, ja saps que l'última dona que regnà en aquest país es deia Isabel. Fou reina al segle XIX... ja fa més de cinc cent anys d'això. -Fa una pausa, i després de rumiar-s'ho una mica, afegeix-: Bé, potser ja és temps de que canviï alguna cosa en aquesta família.