S'em va la vida

Em sap greu no estar a l’altura, em sap greu que les vostres expectatives no es corresponguin amb les meves accions, em sap greu haver-me’n anat amb el pretext de fugir. Però allò que em passava que seria el camí cap a la llibertat i la felicitat ha resultat ser una autèntica decepció. Em sap greu per vosaltres, que m’heu donat les ales per volar alt i lluny, però l’únic que he aconseguit fins ara ha estat un autèntic xoc contra el terra. Simplement no puc. I això em mata.
Ja no puc més de fingir que tot va bé, d’imposar-me dia rere dia una rialla a la cara quan en realitat estic plorant per dins. Em mata veure que tot allò pel que havia lluitat des de fa anys, allò en que havia posat tota esperança i esforç, no és el que m’esperava.
Sé que serà una gran decepció per vosaltres, però també sé que us recompondreu. El que no sé és si jo ho aconseguiré. El sentit de la meva vida es comença a esfondrar i ja fa temps que he perdut el nord del sud. No sé com sortir d’una situació en la que jo mateixa m’hi he ficat i no tinc cap puntal al que recolzar-me, ni cap salvavides que em socorri.
I es que potser ser que al cap i a la fi Sófocles tingués raó al dir que no haver nascut mai fos el major dels favors. Favor que òbviament no se m’ha estat atorgat i que em provoca una certa resignació a l’espera de que se’m vagi la vida, amb una rialla a la cara.