Seguir endavant

Mirar endarrere no ajudava en Llorenç. S'adonava de la pèrdua de temps, tot plegat es reduïa a tornar a viure el que ja havia viscut, i deixar de viure el que estava vivint. Tenia algunes esperances dipositades en el futur.

La recerca de feina era del tot infructuosa. Hi havia massa persones optant per posicionar-se en els llocs de treball i ell sempre era descartat. No perdia l'ànim, però. En certa manera era optimista, mirava el futur com quelcom millor, com la superació d'un estat que era del tot temporal. La contingència l'acompanyava i el tranquil·litzava. No s'havia de preocupar per l'endemà, i tenia mitjans per viure encara.

Alguns estalvis que s'anaven consumint i les ajudes de les diferents administracions. Quan treballes de nou els estalvis creixerien en lloc de minvar, atresorant-se per futurs estats de desocupació. En realitat no era un bon sistema de vida, en Llorenç ho sabia, en tant que el que seria normal és que aspirés a tenir una feina continuada i sense interrupció. Però no era el cas.

Les feines anaven i tornaven, ni s'hi fixava. Al final el que era important era la seva supervivència. Treure's del mig no era opció, no l'atreia, la mort la veia llunyana i desagradable, i precipitar-la no entrava dins els seus plans. No tenia perquè. Mirava el món i observava injustícies clamoroses. En aquesta tessitura tenia tot el dret del món de viure de certa caritat d'uns i altres.

Això no el preocupava excessivament. Havia de seguir endavant. Mirar el passat el podia entretenir, però el que importava de veritat era el que anava fent a cada moment. En algunes tasques hi posava una concentració màxima. Eren importants per a ell i per a ningú més. Al seu voltant tot eren interessos particulars. Ningú no tenia temps per observar l'altre, i valorar-lo.

Potser alguns feien esforços en aquest sentit. Adjudicaven uns minuts a examinar la realitat de l'altre, a bon preu, i ho feien per tal que la solitud no envaís algunes persones. Però tot plegat no era en realitat mirar l'altre, sinó fer una feina, complir un comés o passar un tràmit. En Llorenç sabia que no era observat, que no era valorat i que no comptava.

Els qui comptaven eren uns altres normalment. Amb més empenta i veu més cridanera. Persones que a còpia d'insistència aconseguien centrar l'atenció en els seus afers, o per ocupar un lloc preeminent a la jerarquia. La resta havien de conformar-se amb la seva privacitat. Els seus talents no eren valorats, es menystenien i s'ignoraven. Per poc talent que tinguessin alguns ja pensaven, si les condicions es donaven i eren favorables, que en tenien molt, tant que podien situar-se en preeminència i imposar els seus punts de vista, i fer escoltar els seus pensaments forçadament, convençuts fins a la darrera neurona que les seves paraules eren importants, particularment importants, i que els altres farien bé d'escoltar-los.

En Llorenç no escoltava res. Era sord i mut. Les vanitats dels altres l'importaven mig rave, les autoestimes i les superioritats se li en fotien. Quan algú li demanava l'atenció el tallava de mala manera. Potser s'havien pensat els altres que els són emesos pel seus sistema faringo-bucal eren particularment assenyades o contenien ensenyances que era indispensable transmetre. S'equivocaven normalment. Les seves idees eren unes de tantes, i si tenien la preeminència era només per insistència i pesadesa, calia ignorar-los sistemàticament.

Quan trobava una feina hi havia un cap indefectiblement. Aquest cap no feia res pràctic. Manava tirànicament el que havien de fer els treballadors. En Llorenç sentia el cap com qui sent ploure. Ni cas. La qüestió era arribar al final de la jornada, i al final de la setmana i així fins que es pogués jubilar, amb pocs diners però definitivament. El cap indefectiblement volia tocar totes les tecles alhora. Impossible i ineficaç. En Llorenç però no ho criticaria. No era la seva funció. La única rebel·lia que es permetia era la de la lentitud. Davant peticions fora de lloc, inapropiades o impossibles senzillament restava quiet i silent, i no les satisfeia.

Per en Llorenç el món funcionava una mica sol. Els caps i els jerarques eren del tot imprescindibles, com a molt tenien una funció figurativa, eren un recurs, cobrien una necessitat, la de pensar que hi ha algú que s'encarrega de tot. Però al capdavall la seva absència no afectava el normal funcionament de les organitzacions, i les seves reunions no podien modificar el gruix de l'activitat productiva. Per tant eren inútils, prescindibles. El món funcionava tot sol sense polítics, generals, monarques o estadistes.

Però això no preocupava en Llorenç. Ell no s'encabia en cap d'aquestes categories, així que no tenia que gastar ni un minut en pensar el que hauria de fer en el cas hipotètic que es trobés en una circumstància tal que l'obligués a fer-se càrrec d'assumptes de gran dimensió que d'alguna manera el poguessin superar.

En Llorenç tenia força temps lliure, la seva condició de treballador eventual ho feia possible, s'estava al carrer sense fer res, o fent veure que feia alguna cosa però sense fer res en particular. Parlava amb el quiosquer, amb la florista, amb el venedor de cupons i amb els jugadors de bitlles. Després passava per l'oficina d'ocupació i comprovava que seguia sense tenir feina. Els estalvis minvaven, lentament, sense assolir una davallada preocupant.

Coneixia bé tots els recursos dels que podia disposar, tot el compendi d'ajudes i subsidis als que podia optar, a on menjar endebades i molts altres coneixements de gran utilitat atesa la seva situació vital. El cap de ben segur que no sabia res de tot això, no ho necessitava. Ell sí, en Llorenç no tenia problema en persignar-se a missa si això li valia un plat de sopa i una empanada.

Tampoc no es pot dir que no treballés. Treballava i no treballava, substituïa més aviat. Algú altre que havia de deixar el seu lloc per una temporada li permetia revertir el signe de la variació dels seus estalvis, que en general anaven creixent, entre pujades i baixades que coincidien amb les substitucions o els períodes d'atur.

Mirava els aparadors de les botigues d'electrodomèstics encuriosit. Per alguna persones era del tot important tenir vint o trenta aparells a casa seva, cadascú amb la seva funció, amb la seva especificitat, tots en funcionament en un moment o un altre per tal de fer la tasca que seria penosa feta manualment. En Llorenç no tenia cap electrodomèstic, ni intenció de comprar-se'n. Alguna màquina imprescindible si que la tenia, com una ràdio i un petit receptor de televisió. No li calien andròmines de dubtosa utilitat o necessitat real.

En Llorenç no anava a restaurants, ni a teatres, ni a espectacles en general, ni gastava gaires diners fora de casa. Li cansava, anar a teatre era un suplici, no en tenia ganes. El sofà del seu menjador era l'única butaca a on se sentia còmode. Potser era la costum, potser havia perdut l'habitud de sortir i ja no li trobava gràcies. El cas era que poques vegades se'l veia més tard de les deu del vespre fora de casa seva. La nit no l'interessava. La sola perspectiva d'una marató de ball i música a tot drap fins a l'albada el feia badallar i escarxofar-se encara més al sofà.

En Llorenç no podia considerar-se una persona dinàmica, ni madura, ni molt menys pràctica. Feia coses del tot inútils, a les que trobava plaer, i s'ho prenia tot amb calma. Això el portava al cap. Les seves presses per tot no eren compartides. Si tenia pressa que s'ho fes ell solet, en Llorenç ho faria amb la parsimònia que exigeix un lloc de treball. Les coses, per altra banda, en consideració d'en Llorenç, molt assenyadament per cert, calia fer-les al seu ritme. Cada cosa demanava un ritme, i fer-les més apressadament només podia conduir a la ineficiència en un sentit absolut i considerant el producte en el seu balanç trimestral o anual.

És clar que hi havia persones molt demostratives, els caps solien ser-ho. Demostraven una vegada, ara i adés o menys. Aleshores podien abocar-hi tot l'esforç. Esperaven potser que els qui havien de fer la mateixa feina de manera continuada esmercessin la mateixa intensitat tot el temps. Impossible. Els caps però no eren conscients d'aquesta diferència. Agafaven el cronòmetre i corrien els cent metres. Després esperaven que els mils es fessin en un temps d'exactament deu vegades la mesura obtinguda a l'hectòmetre. Impossible.

En Llorenç però no s'hi capficava. La qüestió era entendre el món el millor possible, entendre la seva complexitat, amb coneixements amplis i no gaire exhaustius. No endur-se gaires sorpreses, viure amb la calma de la rutina i seguir un cert guió prefixat. No era una persona emprenedora o dinàmica, ans al contrari. Esperava dels dies que s'assemblessin, i de les hores que fossin totes relativament tranquil·les.

En Llorenç no entenia tot del món. Hagués estat molt infeliç si ho hagués provat. Entenia el que necessitava entendre, més aviat tolerava. Les novetats inevitables que entraven a la seva vida necessitaven de ser tolerades. I aquestes novetats havien d'arribar episòdicament, o si més no ordenadament. Massa novetats al mateix dia resultaven pertorbadores, inquietants, indesitjables.

En Llorenç badallava al seu llit. El dia havia anat bé. Les preocupacions no l'havien aclaparat, feia un sol primaveral, ni massa fred ni massa calor, la comoditat l'envoltava, la seva vida organitzada en un cert desordre seguia amb normalitat, res no podia neguitejar-lo. El cap podia dir missa, construir decàlegs, imposar normes o encetar dinàmiques. En Llorenç seguiria fent el que li vingués de gust, sense amoïnar-se gaire pel perquè o per les conseqüències d'aquests perquès.