Seelow Brennt

L'impacte brutal d'un obús de 152 a la terra de ningú fa callar els trets de fusells i metralladora esporàdics que fins llavors trencaven el silenci. Ell seu dins un cràter amb l'aigua fins a mitja bota, i repassa les cartes de casa mentre uns reclutes corren frenèticament trinxera amunt cap a una salvació improvable. Al primer obús el segueixen milers, i al poc temps els coets s'apunten, mai millor dit, al bombardeig. Però ell, seguint la dita de 'a palabras necias oídos sordos', no s'immuta: manté el cap baix terra i segueix repassant la carta, que ella va escriure des de casa feia ja mesos: "espero que ho entenguis"... "seria millor que ho deixéssim"..."ell m'escolta i és una bona persona"... "em trobava molt sola"...
En acabar l'última línia el bombardeig cessa i la cridòria de la infanteria a l'assalt substitueix l'estrèpit dels obusos. Llença la carta, alça el fusell de paracaidista i buidant el primer carregador sega la vida d'una esquadra sencera d'Ivans. Posa en pràctica una vegada més el moviment mecànic adquirit durant anys de lluita de disparar i recarregar, intercalant el llançament de granades i lús de la semiautomàtica quan algun s'apropa massa. Els carregadors es succeeixen, i sent a les mans el recalentament de l'arma per l'excessiu volum de foc. Arriba el moment dramàtic: palpant la butxaca agafa lúltim carregador; l'encaixa, estira de la palanca i comença una ràfega sostinguda que es veu sobtadament detinguda per un cop brutal al coll. Es toca i nota com la sang li regalima pels dits. La visió se li fa borrosa, en pocs segons tot és negre i cau de genolls, alleugerit de saber que se'n va i que ningú el trovarà a faltar.